L'ASTRONÒMICA

26 octubre 2019

Astrònoms de la Universitat d’Arizona van descobrir accidentalment les petjades d'una galàxia monstruosa en l'Univers primitiu que mai abans s'havia vist. L’astrònoma Christina Williams va notar una lleu taca de llum en observacions de l'Atacama Large Millimeter Array (ALMA). La resplendor semblava estar sortint del no-res i semblava no estar vinculada a cap galàxia coneguda. L'estudi apunta que el senyal ha trigat 12.500 milions d'anys per arribar a la Terra, per tant ens dona una visió d'Univers en la seva mes tendra infància. L'emissió és causada pel càlid resplendor de les partícules de pols escalfades per les estrelles que es formen a l'interior d'una galàxia jove. Es creu que es tracta d'una galàxia monstruosa massiva amb tantes estrelles com la nostra Via Làctia però formant noves estrelles a cent vegades la velocitat de la nostra pròpia galàxia. El descobriment pot resoldre la pregunta del per què s'observen galàxies massives madures quan l'Univers només tenia el 10% de la seva edat actual. Més informació a la Universitat d’Arizona.

24 octubre 2019

Per primera vegada un element pesat recentment format, l'estronci, s'ha detectat en l'espai. S'ha generat després de la fusió de dues estrelles de neutrons, la kilonova GW170817 observada per ones gravitacionals en 2017. La detecció es va fer a través de l'espectrògraf X-shooter de l'ESO, instal•lat al VLT (Very Large Telescope). La detecció confirmada de que els elements més pesats de l'Univers poden formar-se en fusions d'estrelles de neutrons és una de les últimes peces que faltaven en el trencaclosques de la formació d'elements químics. Més informació en l’ESO.

19 octubre 2019

Un equip d'investigació dirigit per la Universitat de Tsukuba ha combinat tres registres en tauletes cuneïformes antigues que esmenten cels vermells inusuals amb dades de radioisòtops de carboni 14 per identificar tempestes solars que probablement van ocórrer al voltant de 679 a 655 a.C. Aquest treball pot ajudar els astrònoms moderns a predir futures erupcions solars o ejeccions de massa coronal que poden danyar els dispositius electrònics terrestres o de satèl•lits. El registres s'han comparat amb les concentracions de carboni 14 en els anells dels arbres que demostren tempestes magnètiques solars. Els registres esmenten, per exemple, "el vermell cobreix el cel" que pot associar-se amb el que avui anomenem arcs vermells aurorals estables, consistents en llum emesa per electrons en àtoms d'oxigen atmosfèric després d'estar excitats per intensos camps magnètics. Més informació a la Universitat de Tsukuba.

16 octubre 2019

 La sonda Insight de la NASA va ser dissenyada per escoltar els terratrèmols a Mart. El seu sismòmetre serveix per captar vibracions tan subtils com una brisa. El primer terratrèmol capat es va produir el passat mes d'abril. Dels 100 esdeveniments detectats aproximadament 21 es consideren terratrèmols. Alguns suggereixen que l'escorça marciana és com una barreja de l'escorça terrestre i la de la Lluna. Les esquerdes a l'escorça terrestre es segellen amb el temps a mesura que l'aigua les omple de nous minerals. Això permet que les ones de so continuïn sense interrupcions a mesura que passen per velles fractures. Les crostes més seques com les de la Lluna romanen fracturades després dels impactes, dispersant les ones sonores durant desenes de minuts en lloc de permetre-les viatjar en línia recta. Més informació a la NASA.

9 octubre 2019

L'estudi d'aquesta roca marciana anomenada "Old Soaker", fotografiada per la sonda Curiosity, indica que la xarxa d'esquerdes que es troben en la llosa de roca marciana pot haver-se format a partir de l'assecatge d'una capa de fang fa uns 3.500 milions d' anys. La roca es troba a terra del cràter Gale, una antiga conca de 150 quilòmetres d'ample. Els autors interpreten que les roques enriquides en sals minerals descobertes com una evidència d'estanys de salmorra poc profunds que van passar per episodis de desbordament i assecat. Representa una gran diferència pel que fa a la part baixa de la muntanya, on Curiosity va descobrir evidència de persistents llacs d'aigua dolça. El cràter Gale és producte d'un impacte massiu. Els sediments transportats per l'aigua i el vent van omplir el cràter, capa per capa. Després el sediment es va endurir, i el vent va tallar la roca en capes en l'imponent muntanya Sharp, que Curiosity està pujant avui. Més informació a NASA.

8 octubre

La Reial Acadèmia de Ciències de Suècia ha decidit atorgar el premi Nobel de física a James Peebles de la Universitat de Princeton, USA, Michel Major de la Universitat de Ginebra, Suïssa i Didier Queloz, també de la Universitat de Ginebra i de la Universitat de Cambridge, UK. El premi es concedeix a Peebles per "els seus descobriments en cosmologia física", és a dir, per les seves contribucions desenvolupades en els anys 1960 que van fixar les bases de les idees actuals sobre l'Univers; i a Major i Queloz per "el descobriment d'un exoplaneta orbitant una estrella solar", és a dir, pel descobriment l'octubre de 1995 del primer exoplaneta en l'estrella 51 Pegasi des de l'Observatori d’Alta Provença. Més informació a la RSAS.

8 octubre 2019

Un grup internacional d'astrònoms liderat per Hideki Umehata del grup de recerca japonès RIKEN ha realitzat observacions detallades dels filaments de gas que connecten galàxies en un protocúmul en l'Univers primitiu. Els filaments són extensos i s'estenen per més de 3 milions d'anys llum; proporcionen el combustible per a la formació intensa d'estrelles i per al creixement de forats negres supermassius en les galàxies. Les observacions es van realitzar en SSA22, un enorme protocúmul de galàxies situat a uns 12.000 milions d'anys llum en la constel•lació d'Aquarius. Les troballes abonen la idea de que els filaments en l'Univers primitiu van impulsar la formació de galàxies i de forats negres supermassius en els llocs on es creuaven els filaments, creant regions denses de matèria. Més informació al Keck.

7 octubre 2019

Un equip dirigit per Scott S. Sheppard de la Carnegie Institution for Science treballant amb el telescopi Subaru, ha trobat 20 nous satèl•lits a Saturn. Això eleva el nombre total de satèl•lits del planeta fins a 82, superant a Júpiter, que en té 79. Cada un d'aquests satèl•lits té uns cinc quilòmetres de diàmetre. Disset d'ells orbiten el planeta cap enrere, en una direcció retrògrada. Dos dels satèl•lits estan una mica més a prop del planeta que els altres i tenen un període de dos anys; els altres més distants triguen més de tres anys. Més informació a Carnegie.

4 octubre 2019

Utilitzant l’ALMA, un equip d'astrònoms ha obtingut una imatge de molt alta resolució de discos en els quals creixen dues estrelles joves alimentades per una complexa xarxa de filaments de gas i pols en forma de pretzel. Les dues estrelles nadons van ser trobades en el sistema [BHB2007] 11 situat a la nebulosa fosca Barnard 59. Hi ha dues fonts compactes que es creu que són dos discos circunestelares al voltant de dues estrelles joves. Cada disc té una grandària similar al cinturó d'asteroides del nostre Sistema Solar i la separació entre ells és d'unes 28 AU. Els dos discos estan envoltats per altres discos més grans amb una massa total d'aproximadament 80 masses de Júpiter, els quals mostren una complexa xarxa d'estructures de pols distribuïdes en formes espirals: els bucles de pretzel. Les estrelles nadons acreten massa en dues etapes. Primera, a través dels bucles giratoris i, després, a través dels discos circunestelares. Més informació en l’ESO.

3 octubre 2019

Segons dades de la sonda Cassini s'han detectat els compostos orgànics que són els ingredients dels aminoàcids en les plomes que brollen del satèl•lit Enceladus de Saturn. Les plomes són els respiradors hidrotermals que expulsen material del nucli d'Enceladus, barrejat amb l'aigua de l'oceà subsuperficial del satèl•lit, abans de ser alliberats a l'espai com a vapor d'aigua i grans de gel. A la Terra, compostos similars a aquests formen part de les reaccions químiques que produeixen aminoàcids, els components bàsics de la vida. Els respiradors hidrotermals en el fons dels oceans terrestres proporcionen l'energia que alimenta les reaccions. Els científics creuen que els respiradors hidrotermals d'Enceladus poden funcionar de la mateixa manera, subministrant energia que condueix a la producció d'aminoàcids. Més informació a la NASA.