L'ASTRONÒMICA

14 juliol 2018

Fa quatre milions d’anys el forat negre del centre d’una galàxia va emetre un fort doll de partícules. Unes d’aquestes partícules, els neutrins, movent-se a la velocitat de la llum han travessat l’espai i han impactat amb la Terra. Han estat observats per un detector de neutrins denominat IceCube al gel de l’Antàrtida el setembre de l’any passat. L’estudi s’ha publicat ara a la revista Science. És la segona vegada en la història en que es detecta la font original d’una emissió de neutrins fora del Sistema solar. I és la primera vegada on és confirma que es varen crear en un forat negre supermassiu al centre d’una galàxia. El forat negre està alineat de manera que el veiem com un blàzar que produeix raigs còsmics que, més tard, produeixen neutrins. S’ha pogut identificar, a través del telescopi MAGIC a Canaries, que el blàzar origen dels neutrins és TXS 0506+056. Més informació a IceCube.

12 juliol 2018

Un equip d’astrònoms fent servir el Very Long Baseline Array (VLBA) ha obtingut una imatge molt detallada d’un quàsar situat a 13.000 milions d’anys llum de la Terra. El seu estudi pot aportar dades sobre els processos en les primeres galàxies de l’Univers. És el quàsar PSO J352.4034-15.3373 (P352-15), que mostra tres components alineades, dos de las quals mostren subdivisions. La distància entre les components és del voltant de 5.000 anys llum. Es tracta de la imatge més detallada obtinguda fins ara d’una galàxia a aquesta distància. Es la font més forta emissora de ràdio en aquella època en un factor de 10. Està molt a prop del període de reionizació de l’hidrògen neutre produït por les primeres estrelles i galàxies. És el quàsar més llunyà del qual s’ha pogut mesurar la velocitat del seu doll. Més informació a NRAO.

3 juliol 2018

Un equip d’astrònoms, liderat per l’Institut Max Planck d’Astronomia, a Heidelberg (Alemanya), ha captat una espectacular instantània de la formació d’un planeta al voltant de la jove estrella nana PDS 70. Fent servir l’instrument SPHERE, instal•lat al VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, l’equip internacional ha realitzat la primera detecció ferma d’un planeta jove, anomenat PDS 70b, que s’està fent un camí a través del material que envolta a la jove estrella. El planeta es troba aproximadament a 3.000 milions de quilòmetres de l’estrella central, la qual cosa equival a la distancia entre Urà i el Sol. L’anàlisi mostra que PDS 70b és un planeta gasós gegant amb una massa unes quantes vegades la de Júpiter. La superfície del planeta té una temperatura d’aproximadament 1000° C. Més informació a l’ESO.

29 juny 2018

El primer objecte interestel•lar descobert al Sistema Solar, 'Oumuamua, s’està allunyant del Sol més de presa del que s’esperava. El guany mitjà en velocitat és petit i 'Oumuamua encara està descelerant degut a l’atracció del Sol, però no tan ràpid como prediu la mecànica celeste. Els nous resultats suggereixen que, probablement, 'Oumuamua és un cometa interestel•lar i no pas un asteroide. L’explicació més probable és que 'Oumuamua estigui alliberant material de la seva superfície degut a l’escalfor provocada pel Sol, un fenomen conegut com a desgasificació, comportament típic d’un cometa. Més informació a l’ESO.

27 juny 2018

Hayabusa 2 és una sonda de l’Agència Japonesa d’Exploració Aeroespacial amb la missió de recollir mostres de material de l’asteroide (162173) Ryugu i portar-les a la Terra per al seu estudi. La sonda ha entrat avui, dia 27 de juny, en òrbita al voltat de l’asteroide. L’analitzarà durant un any i mig, i tornarà a la Terra a partir del desembre de 2019, arribant-hi un any mes tard, el desembre de 2020. La foto mostra a l’asteroide des d’una distància de 40 km. Més informació a JAXA.

24 juny 2018

Fent servir l’instrument MUSE, instal•lat al VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, a Xile, i el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, un equip d’astrònoms ha realitzat la proba més precisa feta fins ara de la teoria general de la relativitat d’Einstein a fora de la Via Làctia. La propera galàxia ESO 325-G004 actua com una forta lent gravitacional, distorsionant la llum que prové d’una galàxia llunyana i creant un anell d’Einstein al voltant del seu centre. Comparant la massa d’ESO 325-G004 amb la curvatura de l’espai al seu voltant, els astrònoms han descobert que la gravetat a aquestes escales de distancies astronòmiques es comporta segons el que prediu la relativitat general. Això descarta algunes teories alternatives de la gravetat. Més informació a l’ESO.

22 juny 2018

Un estudi de l’Space Science Center de la universitat de New Hampshire ha trobat evidencies de l’existència d’un forat negre de massa intermèdia (IMBHs), un tipus d’objectes encara no vistos. Casualment, el forat negre s’ha desvelat en el moment en que ha devorat a una estrella. Es va estudiar un esclat de radiació en diverses longituds d’ona, en especial en raigs X, en una galàxia llunyana, que va ocorrer l’any 2003. S’ha vist que, al llarg d’uns deu anys, la lluminositat de la radiació ha disminuït exactament segons els models esperats d’una estrella que és devorada per un forat negre. Les dades de l’estudi han permès calcular la massa del forat negre. El forat negre de massa intermèdia es troba en un cúmul globular de la galàxia, tal com s’esperava a partir de les teories de formació de galàxies. Curiosament, ahir mateix varem publicar una altra noticia d’una estrella absorbida per un forat negre, en aquest cas supermassiu. Més informació a la UNH.

21 juny 2018

En un treball publicat per l’Universitat de Turku, Finlàndia, i l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), s’ha vist, per primera vegada, la formació i l’expansió d’un doll de material expulsat per un forat negre supermassiu després de destruir una estrella. Al gener de 2005 es detectava, en el nucli de la galàxia en procés de fusió Arp 299-B, un brillant esclat. Deu anys d’observació han permès presenciar com la regió lluminosa s’allargava i s’expandia, i s’ha conclòs que es tracta d’un doll de material expulsat pel forat negre supermassiu central de la galàxia després d’estripar una estrella, amb una massa entre dos i sis vegades la del Sol. Segons els models teòrics, quan un forat negre destrueix una estrella, la meitat de la massa de l’estrella és expulsada a l’espai, i l’altra meitat és absorbida pol forat negre supermassiu. S’ha pogut presenciar com el doll inicial s’expandia en una direcció a una velocitat d’uns 75.000 quilòmetres per segon. Més informació a l’IAA.

20 juny 2018

Una de las tempestes més intenses de pols a la atmosfera de Mart s’ha iniciat a principis d’aquest mes de juny. La sonda Opportunity ha suspès les seves operacions, ja que s’alimenta de la radiació solar. S’ha assumit una emergència per a la sonda, que ha entrat en el mode de mínima potència. S’esperava una tempesta de pols per a aquest any, ja que generalment s’esdevenen a prop del periheli, que serà el dia 16 de setembre. L’òrbita el•líptica de Mart produeix que, durant el periheli hi hagi un 40% més d’incidència solar sobre el planeta, que origina la calor que aixeca les tempestes de pols. Les grans tempestes a Mart, la darrera va esdevenir l’any 2007, poden envoltar tot el planeta durant setmanes o mesos. Més informació a la NASA.

17 juny 2018

Dos equips independents d’astrònoms han fet servir ALMA per obtenir proves convincents de que hi ha tres planetes joves que orbiten al voltant de l’estrella HD 163296, a 330 anys llum de distància a la constel•lació de Sagittarius. Fent servir una nova tècnica de recerca de planetes, els astrònoms identificaren tres pertorbacions al disc de gas que hi ha al voltant de la jove estrella, que s’ha vist que senyalen la presència de tres planetes en formació. Es tracta de la evidencia més forta trobada fins ara de tres planetes recent formats. L’estrella té quasi dues vegades la massa del Sol, però només 4 milions d’anys d’edat (una mil•lèsima part de l’edat del Sol). Són considerats els primers planetes descoberts per ALMA. Més informació a l’ESO.