L'ASTRONÒMICA

9 març 2022

L’investigador Anthony Berdeu de l’Institut Nacional de Recerca Astronòmica de Tailàndia (NARIT) ha descobert el tercer satèl·lit que orbita l’asteroide 130 Elektra, del cinturó principal d’asteroides. És la primera vegada que es descobreix un asteroide quàdruple. El descobriment s'ha fet a través de les dades obtingudes per l'instrument SPHERE/IFS del Very Large Telescope (VLT) operat per l'Observatorio Europeo Austral (ESO), ubicat a Cerro Paranal, al desert d'Atacama, al nord de Xile, i un nou algorisme d'eliminació de l'halo desenvolupat per Berdeu. Aquest tercer satèl·lit ha rebut la designació oficial de S/2014 (130) 2. Orbita al voltant de l'asteroide amb un semieix major de 344 quilòmetres (130 Elektra té una mitjana de 200 km de diàmetre) cada 16,3 hores. Té una òrbita inclinada força sorprenent en comparació amb els altres dos satèl·lits. Més informació al NARIT.

8 març 2022

Utilitzant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), a Xile, investigadores de l'Observatori de Leiden, als Països Baixos, han detectat per primera vegada dimetil èter en un disc de formació de planetes. Amb nou àtoms, es tracta de la molècula més gran identificada en un disc d'aquest tipus fins ara. També és un precursor de molècules orgàniques més grans que poden conduir a l'aparició de vida. El èter dimetil és una molècula orgànica comunament vista en núvols de formació estel·lar, però mai abans no s'havia trobat en un disc de formació de planetes. Aquestes molècules es van trobar al disc de formació de planetes que hi ha al voltant de la jove estrella IRS 48 (també coneguda com a Oph-IRS 48). IRS 48 està ubicat a 444 anys llum de distància, a la constel·lació d'Ophiuchus. Ha estat objecte de nombrosos estudis perquè el seu disc conté una "trampa de pols" asimètrica amb forma d'anacard. Aquesta regió, que probablement es va formar com a resultat d'un planeta nounat o una petita estrella companya reté un gran nombre de grans de pols de mida mil·limètrica que poden unir-se i convertir-se en objectes de mida quilomètrica com cometes, asteroides i, potencialment, fins i tot planetes. Més informació a l'ESO.

3 març 2022

L'any 2020 un equip dirigit per astrònoms de l'Observatorio Europeo Austral (ESO) va informar del descobriment del forat negre més proper a la Terra, ubicat a tan sols mil anys llum de distància, al sistema HR 6819. Però aquests resultats van ser impugnats per altres investigadors, inclòs un equip internacional amb seu a KU Leuven, Bèlgica. Aquests dos equips han col·laborat i han comunicat que, de fet, no hi ha un forat negre a HR 6819, sinó que es tracta d'un sistema de dues estrelles "vampir" en una etapa rara i de curta durada de la seva evolució. L'estudi original sostenia que HR 6819 era un sistema triple, amb una estrella orbitant un forat negre cada 40 dies i una segona estrella en una òrbita molt més àmplia. Però el segon estudi suggereix una altra explicació: podria ser un sistema amb només dues estrelles en una òrbita de 40 dies i cap forat negre en absolut. Aquest escenari alternatiu requeriria que una de les estrelles fos "desposseïda" d'una gran part de la seva massa, cosa que significa que, en un moment anterior, aquesta massa havia estat “robada” per una altra estrella. Aquesta darrera explicació és la que ara se sosté. Més informació a l'ESO.

2 març 2022

Una kilonova passa quan dues estrelles de neutrons es fusionen. La kilonova GW170817 va ser el primer esdeveniment, i fins ara l'únic, en què es van detectar ones gravitacionals i radiació electromagnètica, o llum. Va ser detectat, per primera vegada, per l'observatori d'ones gravitacionals LIGO el 17 d'agost de 2017 a la constel·lació de Virgo. En aquests moments la sonda Chandra de raigs X és l'única que encara pot detectar la llum d'aquesta extraordinària col·lisió, quatre anys després de l'esdeveniment. Es creu que la fusió d'estrelles de neutrons va produir un raig de partícules d'alta energia que no apuntava directament a la Terra, cosa que explica la falta inicial de raigs X vists per Chandra. Després, el raig va disminuir la velocitat i es va eixamplar en impactar amb el gas i la pols circumdants. Aquests canvis van provocar un augment en els raigs X observats per Chandra seguit d'una disminució a principis del 2018. No obstant això, des de finals del 2020, els raigs X detectats per Chandra s'han mantingut en un nivell gairebé constant. Es creu que aquesta estabilització de l'emissió de raigs X prové d'un impacte, com una estampació sònica d'un avió, quan les restes de fusió responsables de la kilonova colpegen el gas al voltant de GW170817. També hi ha una explicació alternativa que suggereix que els raigs X provenen del material que cau cap a un forat negre que es va formar després de la fusió de les estrelles de neutrons. Més informació al Chandra.

1 març 2022

Un equip d'investigadors que lidera la Universitat de Turku i en què participa l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha revelat una diferència de més de 40 graus entre l'eix de l'òrbita de la binària de raigs X anomenada MAXI J1820 +070 i l'eix de rotació del forat negre. En general a la majoria de sistemes binaris o múltiples aquests eixos estan alineats, com passa al Sistema Solar però, en gran mesura, això no es manté per a objectes com els forats negres que es troben en sistemes binaris de raigs X. Els forats negres d'aquests sistemes es van formar com a resultat d'un cataclisme còsmic: el col·lapse d'una estrella massiva. Actualment el forat negre s'alimenta de gas que procedeix de la seva estrella companya. Això ha permès determinar, amb gran precisió, la direcció de l'eix de rotació del forat negre i s'ha vist que gira, sorprenentment, molt inclinat pel que fa a la seva òrbita. Més informació a l'IAC.

27 febrer 2022

Un equip d'astrònoms alemanys, dirigit pel professor Klaus Werner de la Universitat de Tübingen, ha descobert un nou tipus d'estrelles estranyes que estan cobertes pel subproducte de la crema d'heli. Mentre que les estrelles normals tenen superfícies compostes d'hidrogen i heli, les estrelles descobertes per Werner i els seus col·legues tenen les superfícies cobertes de carboni i oxigen, que són les cendres de l'heli després de la seva fusió nuclear, una composició exòtica per a una estrella. La situació es torna més desconcertant ja que les noves estrelles tenen temperatures i radis que indiquen que encara estan cremant heli als seus nuclis. Un altre estudi, publicat per astrònoms de la Universitat de La Plata i de l'Institut Max Planck d'Astrofísica, suggereix que aquestes estrelles podrien haver-se format en un succés de fusió estel·lar molt rar entre dues estrelles nanes blanques. Podria ser que sistemes binaris formats per una nana blanca rica en carboni i oxigen i una altra rica en heli acabessin una damunt de l'altra, portant a la formació d'aquestes estrelles. No obstant això, cap model evolutiu estel·lar actual no pot explicar completament les estrelles acabades de descobrir. Més informació al RAS.

25 febrer 2022

Al centre de la nostra galàxia hi ha un forat negre supermassiu, anomenat Sagitari A*, que es troba a 26.000 anys llum de distància i té una massa de 4 milions de sols. Un estudi encapçalat per Ilje Cho, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), ha revelat que la seva estructura intrínseca és gairebé circular. El forat negre SgrA* és molt feble i la seva capacitat per convertir matèria en energia és fins a centenars de vegades més petita que en altres forats negres més massius. Encara no hi ha proves clares que tingui un raig, o un flux de material que emergeix de tots dos pols a altíssima velocitat. L'estudi de SgrA*, malgrat la proximitat, no és fàcil, ja que en la seva direcció hi ha grans quantitats de gas i pols. Per resoldre l'estructura fina de SgrA* s'ha fet servir la tècnica VLBI, la utilització sincronitzada de nombrosos radiotelescopis separats geogràficament, a través de la Xarxa VLBI d'Àsia Oriental (EAVN). Un model basat en observacions històriques d’aquesta xarxa ha permès deduir que SgrA* té una estructura circular. La manera circular de Sgr A* implicaria que l'eix de rotació del flux està gairebé apuntant cap a nosaltres. A més, s'ha trobat una relació entre la mida i la brillantor de SgrA* i la longitud d'ona d'observació. Aquests estudis podrien ser de gran ajuda per a l'anàlisi de les dades del Telescopi de l'Horitzó d'Esdeveniments (EHT) per tal de fer la primera imatge de l'ombra del forat negre de Sagitari A*. Més informació a l'IAA.

25 febrer 2022

Un equip d'astrònoms, liderat per investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de La Laguna (ULL), ha descobert, darrera d'un dens núvol de gas i pols interestel·lar a la nostra galàxia, una de les estrelles més massives i lluminoses. Denominada 2MASS J20395358+4222505, es tracta d'una estrella supergegant blava i té una massa de gairebé 50 vegades la massa del Sol, un radi de gairebé 40 vegades el solar i una lluminositat que s'acosta al milió de vegades la del Sol. Tot i això, el més desconcertant per als investigadors és que la velocitat és de 60 km/s, sorprenentment elevada per a les seves dimensions. L'estrella és una de les més lluminoses de la nostra galàxia i està situada a prop del cor de la regió de formació estel·lar massiva més propera, Cygnus-X, a uns 5.700 anys llum de la Terra. No obstant això, és una estrella gairebé desconeguda ja que està darrere de densos núvols de gas i pols que redueixen la seva llum visible gairebé 10.000 vegades abans d'assolir-nos, que la converteixen en una estrella de magnitud 14 quan hauria de ser de magnitud 4. Més informació a l'IAC.

16 febrer 2022

L'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC) encapçala un treball que analitza el paper dels halos de raigs gamma al voltant dels púlsars per a comprendre com es desplacen els raigs còsmics. Els raigs còsmics són minúsculs trossos de matèria que viatgen gairebé a la velocitat de la llum i que xoquen amb l'atmosfera terrestre, llavors es descomponen en altres partícules secundàries i “plouen” sobre el planeta. El seu origen, acceleració i propagació dins la nostra galàxia constitueix una de les preguntes més urgents en física d'astropartícules avui en dia. Són majoritàriament nuclis d'àtoms, sobretot d'hidrogen, però també electrons i altres partícules subatòmiques que poden procedir del Sol, d'altres fonts dins la Via Làctia o fins i tot d'altres galàxies. En estar elèctricament carregats són desviats pels diversos camps magnètics existents a la nostra galàxia. Els púlsars constitueixen l'accelerador de partícules més conegut fora del nostre Sistema Solar, però fa només cinc anys s'ha pogut comprovar que aquests objectes estan envoltats d'un halo de raigs gamma que ens pot ajudar a comprendre com es desplacen els raigs còsmics. Més informació a l'IAA.

12 febrer 2022

Un equip internacional d’astrònoms, col·liderat per investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC), ha confirmat la presència d’un nou planeta orbitant Pròxima Centauri. Es tracta del tercer planeta detectat en aquesta estrella i un dels de menor massa mai descoberts, amb tot just un quart de la massa de la Terra. L'estudi ha utilitzat mesures realitzades amb l'espectrògraf ESPRESSO, instal·lat al Very Large Telescope (VLT), de l'Observatorio Europeo Austral (ESO), a Xile. Pròxima Centauri és l'estrella més propera al Sol, situada a quatre anys llum de distància. El nou planeta descobert, Pròxima d, gira al voltant d'aquesta estrella a una distància de només uns quatre milions de quilòmetres. Amb tot just un quart de la massa de la Terra, Pròxima d és un dels exoplanetes de menor massa detectats amb el mètode de velocitat radial. L'efecte del planeta sobre la seva estrella és tan petit que la velocitat de Pròxima Centauri tan sols varia uns 40 centímetres per segon. Més informació a l'IAC i a l'ESO.