L'ASTRONÒMICA

28 gener 2025

La col·laboració de l'EHT, en què participa l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia, ha fet noves anàlisis del forat negre al centre de la galàxia M87. S'han combinat les observacions de 2017 i 2018 que han revelat noves dades sobre l'estructura i la dinàmica del plasma proper a l'horitzó d'esdeveniments de M87*. L'horitzó d’esdeveniments, la frontera més enllà de la qual res –ni tan sols la llum– pot escapar de l'extrema gravetat del forat negre, continua sent una de les àrees més enigmàtiques en l'estudi de l'Univers. L'estudi ha demostrat que la turbulència dins del disc d'acreció —el gas que gira al voltant del forat negre— juga un paper crucial a l'hora d'explicar el canvi observat al pic de brillantor de l'anell de M87* en els dos anys. L'entorn d'acreció del forat negre és turbulent i dinàmic i com podem tractar les observacions de 2017 i 2018 com a mesuraments independents, podem restringir l'entorn del forat negre des d'una perspectiva nova. Les observacions del 2018 confirmen la presència de l'anell brillant detectat per primera vegada el 2017, amb un desplaçament del pic de brillantor de 30 graus en sentit antihorari, cosa que confirma les prediccions teòriques per a l'ombra d'un forat negre. La posició d'aquesta regió més brillant que es repeteix durant els dos anys reforça la idea que l'eix de rotació del forat negre apunta en direcció oposada a la Terra. Més informació a l'EHT i a l'IAA..

27 gener 2025

S'ha descobert una extraordinària nova radiogalàxia gegant, la megaestructura còsmica mesura 3,3 milions d'anys llum de diàmetre i té raigs de plasma que mesuren 32 vegades la mida de la nostra Via Làctia. El descobriment es va fer a través del telescopi MeerKAT de Sud-àfrica i la galàxia s'ha anomenat Inkathazo (que significa "problema" en els idiomes africans xhosa i zulu) a causa de la dificultat per comprendre la física que la sustenta. Les radiogalàxies gegants (RGG) són colossos còsmics que donen raigs de plasma calent a milions d'anys llum a través de l'espai intergalàctic. Aquests raigs de plasma, que brillen en freqüències de ràdio, són alimentats per forats negres supermassius als centres de les galàxies. Fins fa poc es pensava que les GRG eren força rares. Tot i això, una nova generació de radiotelescopis, com el MeerKAT de Sud-àfrica, han capgirat aquesta idea. A més, la nova galàxia no té les mateixes característiques que moltes altres radiogalàxies gegants. Els raigs de plasma tenen una forma inusual, en lloc d'estendre's en línia recta d'un extrem a l'altre, un dels raigs està corbat i Inkathazo viu al cor mateix d'un cúmul de galàxies, en comptes d'un aïllament relatiu, cosa que hauria dificultat que els raigs de plasma creixin fins a mides tan enormes. Més informació a la RAS.

21 gener 2025

Gaia, el satèl·lit de l'ESA encarregat de cartografiar la Via Làctia, ha completat la fase d'escombrada del cel de la seva missió, on ha acumulat més de tres bilions d'observacions d'uns dos mil milions d'estrelles i altres objectes al llarg de la darrera dècada, revolucionant la visió de la nostra galàxia i del nostre veïnat còsmic. Ara el combustible de Gaia, que va ser llançat el 19 de desembre del 2013, està a punt d'esgotar-se: utilitza uns deu grams de gas al dia per continuar girant amb precisió mil·limètrica. Però això és molt lluny de ser el final de la missió. S'han programat proves tecnològiques per a les properes setmanes abans que Gaia es traslladi a la seva òrbita de «retirada» i estan previstes dues publicacions de dades el 2026 i a finals d'aquesta dècada, els anomenats DR4 i el catàleg final DR5 respectivament. El tresor de dades recollides per Gaia ens ha proporcionat coneixements únics sobre l'origen i l'evolució de la nostra galàxia, la Via Làctia, i també ha transformat l'astrofísica i la ciència del Sistema Solar en maneres que encara no hem comprès plenament. Més informació a l'ESA.

20 gener 2025

Un estudi liderat pel Trinity College Dublin en què participen l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i la Universitat de La Laguna (ULL) ha elaborat l'estructura de 74 cinturons d'exocometes, és a dir, cinturons amb cossos menors que hi ha fora del nostre Sistema Solar, al voltant d'estrelles properes. Per a aquest estudi s'ha fet servir l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), a Xile i el Submillimeter Array (SMA), a Hawaii. Les primeres imatges d'aquest nombre significatiu de cinturons exocometaris revelen una gran quantitat de petits cossos rocosos o còdols de mida mil·limètrica que orbiten les estrelles. Les estrelles tenen un rang d'edats ampli, que abasta des d'estrelles nounades fins a altres tan madures com el Sol. En aquestes regions les temperatures són tan baixes (-250 i -150 graus Celsius) que la majoria dels compostos, inclosa l'aigua , estan congelats i s'adhereixen en forma de gel als exocometes. Els exocometes són còdols de roca i gel, d'almenys 1 km de mida, que xoquen entre si als cinturons per produir els còdols que observem aquí amb ALMA i SMA. Els cinturons exocometaris es troben en almenys el 20% dels sistemes planetaris, inclòs el nostre Sistema Solar. Més informació a l'IAC i a l'ÀLMA.

15 gener 2025

Un nou estudi va descobrir que al voltant del 35% dels forats negres supermassius estan molt enfosquits, cosa que significa que els núvols de gas i pols que els envolten són tan espessos que bloquegen fins i tot la llum de raigs X de baixa energia. Però es creu que haurien de ser al voltant del 50% basant-se en models de com creixen les galàxies. Si les observacions continuen indicant que significativament menys de la meitat dels forats negres supermassius estan ocults, els científics necessitaran ajustar algunes idees clau que tenen sobre aquests objectes i el paper que tenen en la formació de les galàxies. Encara que els forats negres són inherentment foscos (ni tan sols la llum pot escapar-se de la gravetat), també poden ser alguns dels objectes més brillants de l'Univers. Quan el gas és atret cap a l'òrbita al voltant d'un forat negre supermassiu, la gravetat extrema crea una fricció i una calor tan intenses que el gas arriba a centenars de milers de graus i emet una radiació tan brillant que pot eclipsar totes les estrelles de la galàxia circumdant. Però, els núvols de gas i pols que envolten el disc central poden adoptar aproximadament la forma d'un toros i si el forat està orientat de manera que el toros està orientat cap a la Terra, el brillant disc central estarà enfosquit. Més informació a la NASA.

14 gener 2025

En un estudi internacional en el què estan implicats la Universitat de Maryland, la NASA i l'IAC, entre altres institucions, s'ha estudiat una galàxia que acull un forat negre supermassiu amb característiques mai vistes prèviament. La galàxia anomenada 1ES 1927+654 està situada a uns 270 milions d'anys llum a la constel·lació de Draco i té un forat negre central de massa equivalent a 1,4 milions de sols. L'estudi ha pogut captar el llançament d'un raig de plasma que es desplaça gairebé a un terç de la velocitat de la llum i d'unes inusuals i ràpides fluctuacions de raigs X que probablement sorgeixen prop de la vora mateixa del forat negre. A finals del 2017, el nucli de la galàxia va començar a canviar les seves propietats, amb un gran esclat en llum visible, ultraviolada i de raigs X. Després de l'esclat el 2017, el forat negre va semblar tornar a un estat de calma. Però a partir del maig del 2022, i durant mesos, es va observar un augment constant dels raigs X de baixa energia. Les imatges de ràdio de 1ES 1927+654 revelen l'aparició d'estructures que semblen ser dolls de plasma que brollen a banda i banda del forat negre central de la galàxia després d'una forta flamarada de ràdio. Però, durant el període 2022-2024, coincident amb el naixement del raig de plasma, no s'observa un canvi significatiu en llum visible. L’estudi conclou que l’escenari més plausible implica la presència d’una nana blanca de baixa massa que podia romandre a prop de l’horitzó de successos del forat negre mentre es desprèn de part de la seva matèria. Més informació a l'IAC, al NRAO i al MIT.

11 gener 2025

El 8 de gener del 2025, la missió BepiColombo de l'ESA/JAXA va sobrevolar Mercuri per sisena vegada, completant amb èxit l'última "maniobra d'assistència gravitatòria" necessària per posar-la en òrbita al voltant del planeta a finals del 2026. La nau espacial va volar a tan sols 295 km prop del pol nord del planeta al costat fosc, set minuts més tard va passa directament sobre el pol nord i va entrar a la part il·luminada. Les imatges en primer pla revelen cràters possiblement gelats els fons dels quals estan en ombra permanent i les vastes planes del nord il·luminades pel Sol. A la foto es pot veure el terminador del planeta, on es poden observar els cràters del pol nord, sempre a l'ombra. Les vores dels cràters Prokofiev, Kandinsky, Tolkien i Gordimer projecten ombres permanents a les seves bases. Això converteix aquests cràters sense il·luminació en alguns dels llocs més freds del Sistema Solar, tot i que Mercuri és el planeta més proper al Sol. En altres fotos es poden veure les vastes planes volcàniques conegudes com Borealis Planitia i la conca Caloris, un cràter que té un diàmetre de més de 1.500 km. Més informació a l'ESA.

9 gener 2025

Un equip internacional, a través d'observacions del Karl G. Jansky Very Large Array (VLA), en el que participa l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC), ha descobert un mecanisme universal que explica com els jets, els potents dolls de matèria i energia, mantenen la forma mentre viatgen per l'espai. Els jets són potents fluxos de matèria i energia que s'observen en una àmplia gamma d'escales a l'Univers: des dels forats negres supermassius fins a les protoestrelles a la nostra pròpia Via Làctia. Tot i la diversitat de les fonts d'energia, es creu que aquests dolls, que viatgen a velocitats supersòniques, tenen un paper clau en l'evolució dels seus entorns, són manifestacions diferents d'un mateix fenomen universal. Tot i això, el seu mecanisme de col·limació, és a dir, com aconsegueixen mantenir-se tan concentrats ha estat un enigma durant dècades. Ara, aquest estudi proporciona la primera evidència sòlida de l'existència d'un camp magnètic helicoïdal –en forma de moll espiral– en un jet protostelar, anomenat HH 80-81, recolzant així la universalitat del mecanisme de col·limació de jets en diferents entorns astrofísics . Més informació al NRAO i a l'IAA.

8 gener 2025

Fins avui s’han vist exoplanetes al voltant de nanes blanques, però mai s'ha detectat un exoplaneta al voltant d'una estrella a la fase anterior, és a dir a la nebulosa planetària. Les nebuloses planetàries es troben al voltant de les nanes blanques més joves, formades de matèria expulsada de l'estrella central just abans de convertir-se en una nana blanca. L'expulsió d'aquesta matèria interfereix als planetes que orbiten al voltant de l'estrella, fent que els més propers siguin engolits per l'estrella central; i que els més allunyats s'allunyin encara més, arribant fins i tot a deixar-se anar i escapar-se d'aquest sistema estel·lar. En un treball on ha participat l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), es va trobar una d'aquestes nebuloses planetàries amb un comportament molt inusual. L'estrella central de WeSb1 va baixar la brillantor més del noranta per cent durant un parell de setmanes i després va tornar a la seva brillantor normal. L'única explicació viable per a aquest comportament és que hi ha grans núvols de pols orbitant a prop de l'estrella central i dins de la nebulosa. Segons l'estudi, l'estrella central no és una estrella sinó dues. La interacció de l'estrella central amb la seva companya va formar la nebulosa i, alhora, va destruir el sistema planetari, deixant les restes en forma de grans núvols de pols orbitant al voltant de l'estrella companya. Més informació a l'IUAC.

2 Gener 2025

Les ràfegues ràpides de ràdio són explosions breus i brillants d'ones de ràdio emeses per objectes extremadament compactes, com ara estrelles de neutrons i possiblement forats negres. Aquests fugaços focs artificials duren només una mil·lèsima de segon i poden transportar una enorme quantitat d'energia, suficient per eclipsar breument galàxies senceres. Des que es van descobrir s'han detectat milers de ràfegues ràpides de ràdio (FRB), les ubicacions de les quals van des de la nostra pròpia galàxia fins a 8.000 milions d'anys llum de distància. La forma exacta en què es llancen aquestes flamarades de ràdio còsmiques és una incògnita molt controvertida. Ara astrònoms del MIT han determinat l'origen d'almenys una ràfega ràpida anomenada FRB 20221022A en una galàxia a uns 200 milions d'anys llum de distància. L'equip va estimar que l'explosió es va produir en una regió extremadament a prop d'una estrella de neutrons en rotació, a 10.000 quilòmetres de distància com a màxim. A una distància tan propera, l'explosió probablement va sorgir de la magnetosfera de l'estrella de neutrons, una regió altament magnètica. En aquests entorns d'estrelles de neutrons, els camps magnètics són realment als límits del que l'Univers pot produir. Més informació al MIT.