L'ASTRONÒMICA

El Chandra X-ray Observatory ha identificat una ejecció de massa coronal (CME) en una estella diferent del Sol per primera vegada. L'estrella és HR 9024, situada a uns 450 anys llum de la Terra. L'erupció va començar per un intens flaix de raigs X, seguit de l'emissió d'una bombolla gegant de plasma, un gas calent que conté partícules carregades, d'entre 10 i 25 milions de graus Celsius, que s'elevaven i després queien amb velocitats de entre 140.000 i 560.000 km per hora. La detecció demostra que les ejeccions de massa coronal es produeixen en estelles magnèticament actives. Les dades de Chandra permeten obtenir que la massa de la CME és equivalent a 900 milions de quilograms, aproximadament deu mil vegades més que les CME més massives llançades a l'espai pel nostre Sol. Més informació a Chandra.

1 juny 2019
El Chandra X-ray Observatory de la NASA ha trobat evidències de sistemes binaris que tenen una estrella de neutrons que han estat expulsats de les seves galàxies. Les estrelles de neutrons es formen a causa de l'explosió com a supernova d'una estrella massiva. En ocasions aquestes explosions no són simètriques, de manera que l'efecte de retrocés pot expulsar a l'estrella fora de la galàxia on resideix. Les dades del Chandra mostren que, de vegades, un estella companya, en un sistema binari, també es veu obligada a sortir de la galàxia. El sistema binari es detecta a través dels raigs X que il·luminen el disc d'acreció que es forma al voltant de l'estrella de neutrons. L'estudi ha estat realitzat en el cúmul de galàxies de Fornax, a 60 milions d'anys llum. Es va detectar que en una regió situada a uns 600.000 anys de la galàxia central del cúmul hi havia unes 30 fonts de raigs X que, probablement serien parells d'estrelles expulsats del centre de les seves galàxies. Més informació a Chandra.

29 maig 2019

El 29 de maig de 1919, ara fa cent anys, Arthur Eddington va mesurar per primera vegada la desviació de les trajectòries dels raigs de llum de les estrelles en passar a prop del Sol, durant l'eclipsi total de Sol ocorregut aquell dia. Aquest mesurament va confirmar per primera vegada la teoria general de la relativitat d'Einstein. Una sèrie d'esdeveniments públics al Regne Unit i a tot el món marcaran aquest aniversari. Més informació a la RAS.

10 maig 2019

El telescopi espacial Spitzer de la NASA ha revelat que les primeres galàxies, formades a menys de 1.000 milions d'anys després del Big Bang, són molt més brillants en infraroig del que s'esperava. Avui no se sap en quin moment es van formar les primeres estrelles. L’Spitzer va observar 135 galàxies distants i va descobrir que totes eren particularment brillants en dues longituds d'ona específiques de llum infraroja produïdes per la radiació ionitzant que interactua amb els gasos hidrogen i oxigen dins de les galàxies. Això implica que aquestes galàxies estaven dominades per estrelles joves i massives compostes principalment, encara que no només, d'hidrogen i heli. No van ser les primeres estrelles de formar-se, perque haurien estat compostes únicament d'hidrogen i heli, però encara eren membres d'una generació molt primerenca d'estrelles. Aquests resultats brinden nous detalls sobre com va evolucionar l'Univers en el moment de la reionització i com es va desenvolupar aquesta transició. Més informació a RAS.

10 maig 2019

Les primeres estrelles formades només per hidrogen i heli van forjar els primers nuclis pesats com el carboni, el ferro i el zinc. Aquestes primeres estrelles van ser immenses, amb una vida molt breu, i es creia que van explotar com a supernoves simplement esfèriques. Un grup internacional d'astrònoms ha descobert que aquestes primeres estrelles podrien haver-se destruït de manera molt poderosa però asimètriques, llançant dolls que eren prou violents com per expulsar elements pesats a les galàxies veïnes. Aquests elements finalment van servir com a llavors per a la segona generació d'estrelles, algunes de les quals encara es poden observar avui en dia. Es creu que aquesta és l'única manera per explicar com s'ha format l'estrella HE 1327-2326 que té una abundància inusual en zinc i que és una antiga estrella supervivent de la segona generació d'estrelles de l'Univers. Més informació al MIT.

7 maig 2019

Mentre escaneja el cel per traçar milions d'estrelles a la nostra galàxia, el satèl•lit Gaia de l'ESA també és sensible als cossos celestes més propers i observa regularment els asteroides en el nostre Sistema Solar. La imatge mostra les òrbites de més de 14.000 asteroides coneguts sobre la base de la informació del segon llançament de dades de Gaia, que es va fer públic el 2018. La majoria dels asteroides representats que es mostren en tons vermell i taronja brillant, són asteroides del cinturó principal, els asteroides troians, al voltant de l'òrbita de Júpiter, es mostren en vermell fosc. En groc, cap al centre de la imatge, hi ha les òrbites de diverses desenes d'asteroides propers a la Terra observats per Gaia. Les tres òrbites que es mostren en gris són els primers descoberts per Gaia. Més informació a ESA.

2 maig 2019

Un estudi de l'International Centre for Radio Astronomy Research (ICRAR), usant el Very Long Baseline Array (VLBA), ha estudiat el forat negre V404 Cygni que té una massa nou vegades més gran que la del Sol i que està situat a 8.000 anys llum de la Terra. El forat negre està extraient material d'una estrella companya amb una massa d'aproximadament el 70 per cent de la del Sol, formant un disc d'acreció al voltant del forat negre. En aquests sistemes, el disc es torna més dens i calent a mesura que disminueix la distància del forat negre. La part més interna del disc o el forat negre en si llança dolls de material cap a fora del disc que es mouen al 60 per cent de la velocitat de la llum i que trontollen tan ràpid que el seu canvi de direcció es pot veure en períodes tan curts com minuts. Això passa perquè la poderosa estirada gravitacional del forat negre està arrossegant l'espai proper. Més informació a NRAO.

1 maig 2019

Un grup d'astrònoms del projecte MIDAS (Sistema de Detección y Análisis de Impactos de la Luna), encapçalat per José María Madiedo, de la Universidad de Huelva, i José Luis Ortiz, de l'Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC), han analitzat el xoc d'una roca sobre la superfície lunar que es va produir durant l'eclipsi total del dia 21 de gener de 2019. L'impacte va produir una esclat que es va poder veure a simple vista i que va durar 0,28 segons. L'anàlisi conclou que la roca presentava una massa d'uns quaranta-cinc quilos, mesurava entre trenta i seixanta centímetres d'ample i va xocar amb la superfície a 61.000 quilòmetres per hora, produint un cràter d'entre deu a quinze metres de diàmetre. Les conclusions del projecte MIDAS assenyalen que la freqüència amb què es produeixen els impactes contra el nostre planeta de roques d'una mida similar podria ser fins gairebé deu vegades més alta del que pensa gran part de la comunitat científica. Més informació a IAA.

28 abril 2019

El dia 6 d'abril de 2019 la sonda de la NASA InSight a la superfície marciana va registrar i va mesurar el primer terratrèmol al planeta Mart. L'esdeveniment és massa petit com per proporcionar dades sòlides sobre l'interior de Mart, que és una de les principals missions de la sonda. El planeta Mart és extremadament quiet, en contrast amb la Terra que s'està movent contínuament a través del soroll sísmic creat pel moviment de les plaques sísmiques, dels oceans i el clima. L'esdeveniment registrat s'ajusta bastant als terratrèmols registrats a la Lluna durant les missions Apollo. A Mart i a la Lluna no hi ha tectònica de plaques com a la Terra, de manera que els seus terratrèmols són causats pel refredament i la contracció de la superfície del planeta. Tres altres esdeveniments es van registrar, però els seus senyals eren molt més febles i d'origen desconegut. Més informació a NASA.

25 abril 2019

Fa temps que sabem que la taxa d'expansió de l'Univers, és a dir la constant de Hubble, dona diferents resultats quan es mesura en l'Univers proper i en l'Univers llunyà. Als anys 2016 i 2017 la mesura de la constant dins de l'Univers proper es va refinar fins a una incertesa de només el 2,4 per cent; ara nous mesuraments observant variables cefeides al Gran Núvol de Magalhães han reduït la incertesa fins a l'1,9 per cent. La nova estimació de la constant d'Hubble és de 74,03 km per segon per megaparsec. Aquest nombre indica que l'Univers actual s'està expandint a una velocitat un 9 per cent més ràpida que la donada en les observacions de Planck dins l’Univers llunya, a través del fons còsmic de microones que donen un valor de 67,4 quilòmetres per segon per megaparsec. La nova mesura indica que el fet que la discrepància entre mesuraments sigui una casualitat és d'1 en 100.000, mentre que les mesures de l'any passat la situaven en 1 a 3.000. Aquest desajust és el problema més important de la cosmologia moderna. Més informació al Hubble.