L'ASTRONÒMICA

14 abril 2026

Aproximadament la meitat de les estrelles similars al Sol formen part d'un parell o fins i tot una petita família d'estrelles que orbiten entre si. Com es formen realment parells d'estrelles properes, separades per poques vegades l'amplada del nostre Sistema Solar? Es formen juntes al mateix disc de gas i pols, o comencen molt separades i s'acosten gradualment amb el temps? Un nou estudi d'estrelles joves suggereix que la majoria dels parells d'estrelles properes neixen com a bessons al mateix disc, en lloc de convergir posteriorment des de distàncies més grans. En observar potents corrents de gas que emanen de les estrelles joves, un equip d'investigadors ha demostrat que la majoria dels parells d'estrelles properes probablement es formen una al costat de l'altra al mateix disc giratori de gas i pols. Per posar a prova aquestes idees, l'equip de recerca va estudiar 51 sistemes estel·lars protoestel·lars molt joves que allotgen estrelles companyes properes als núvols moleculars de Perseu i Orió, algunes de les regions de formació estel·lar més properes a la Terra. Els resultats apunten a la fragmentació del disc com la principal manera com es formen parells propers d'estrelles joves, almenys a les regions joves estudiades aquí. Més informació a NRAO.

10 abril 2026

Un equip ha utilitzat un nou mètode amb ajuda d'intel·ligència artificial per buscar objectes astronòmics poc comuns a l'Arxiu del Llegat del Hubble. Va examinar gairebé 100 milions d'imatges en només dos dies i mig, descobrint gairebé 1400 objectes anòmals, 800 dels quals mai abans no havien estat documentats. Els objectes rars o anòmals, com les galàxies en col·lisió, les lents gravitacionals i les galàxies anulars, són d'enorme interès científic, però són difícils de trobar en el volum creixent de dades de telescopis com el telescopi espacial Hubble. Les observacions d'arxiu del telescopi espacial Hubble es remunten fins a 35 anys, cosa que proporciona un autèntic tresor de dades en què podrien trobar-se anomalies astrofísiques. Les anomalies astrofísiques solen descobrir-se quan es busquen manualment objectes que surten de la norma o bé se les troben per casualitat, però ara el volum de dades del Hubble és simplement massa gran. Ara s'ha desenvolupat allò que s'anomena una xarxa neuronal, una eina d'intel·ligència artificial que utilitza ordinadors per processar dades i buscar patrons d'una manera inspirada en el cervell humà. Més informació a l'ESA.

8 abril 2026

Un estudi utilitzant observacions del telescopi Chandra de la NASA, del XMM-Newton de l'ESA i de l'eROSITA d'aproximadament 1,3 milions de galàxies i 8.000 forats negres supermassius ha revelat que els forats negres supermassius creixen més lentament avui que en el passat. El pic del seu creixement es va produir fa uns 10.000 milions d'anys, un període que els astrònoms anomenen «migdia còsmic»; l'estudi ha descobert la raó d'aquesta desacceleració en el creixement. L'equip va utilitzar una combinació d'estudis que inclouen estudis superficials de grans regions del cel fins a estudis extremadament llargs de camps petits. Sembla que el consum de material per part dels forats negres s'ha alentit considerablement a mesura que l'Univers ha envellit. Això probablement es deu al fet que la quantitat de gas fred disponible per a la seva ingestió ha disminuït des del migdia còsmic. Els investigadors esperen que aquesta tendència de forats negres de creixement més lent continuï en el futur. Més informació al Chandra.

26 març 2026

Un equip ha observat la formació de dos planetes al disc que hi ha al voltant d'una estrella jove anomenada WISPIT 2. Anteriorment ja s'havia detectat la presència d'un planeta, i ara l'equip ha fet servir telescopis de l'Observatori Europeu Austral (ESO) per confirmar la presència d’un altre. Aquestes observacions i l'estructura única del disc present al voltant de l'estrella indiquen que el sistema WISPIT 2 podria assemblar-se a un sistema planetari jove. Aquest sistema és només el segon conegut, després de PDS 70, en què dos planetes han estat observats directament al voltant de la seva estrella amfitriona durant el procés de formació. Tot i això, a diferència de PDS 70, WISPIT 2 té un disc formador de planetes molt estès amb distintius buits i anells. El primer planeta nounat a WISPIT 2b va ser detectat l'any passat, té una massa gairebé cinc vegades la de Júpiter i orbita l'estrella a unes 60 vegades la distància entre la Terra i el Sol. El nou planeta (WISPIT 2c) està quatre vegades més a prop de l'estrella central i és el doble de massiu que WISPIT 2b. Tots dos planetes són gegants gasosos. A més dels buits en què es van detectar els dos planetes, al disc de WISPIT 2 hi ha almenys un buit més petit i més allunyat, on hi podria haver un tercer planeta obrint aquesta bretxa, amb una massa similar a la de Saturn, pel fet que la bretxa és molt més estreta i superficial. Més informació a l'ESO.

25 març 2026

Un equip internacional, en què participa personal investigador de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i del Gran Telescopi Canàries (GTC), ha observat un canvi dràstic en un forat negre supermassiu. Situat a uns 10.000 milions d'anys llum de distància, l'objecte es va atenuar fins a assolir aproximadament una vintena part de la brillantor anterior en tan sols dues dècades, un interval extraordinàriament curt a escala còsmica. El descobriment es va fer en el marc d'un projecte d'observació col·laboratiu que integra el telescopi Subaru del Japó i el GTC de l'Observatori del Roque de los Muchachos, a La Palma, juntament amb contribucions d'altres observatoris de tot el món. Combinant estudis de gran camp del cel amb observacions de seguiment detallades, l'equip va poder reconstruir com va evolucionar al llarg del temps l'activitat d'aquest forat negre llunyà. Quan grans quantitats de gas cauen cap a un forat negre supermassiu es forma un disc calent en rotació que brilla intensament. Durant dècades es va creure que aquestes fases actives duraven centenars de milers o fins i tot milions d'anys. Aquestes noves observacions qüestionen aquesta visió. Les observacions indiquen que el disc d'acreció mateix es va afeblir significativament, cosa que suggereix una interrupció important en el subministrament de gas que arriba al centre de la galàxia. Més informació a l'IAC.

13 març 2026

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han mesurat una quantitat inusualment alta de la molècula orgànica metanol al cometa interestel·lar 3I/ATLAS. Observar el cometa 3I/ATLAS és com prendre una empremta dactilar d'un altre sistema planetari. ALMA va observar el cometa en múltiples dates a finals de 2025, mentre el cometa s'acostava al Sol. A mesura que la llum solar escalfava la seva superfície gelada, el cometa va alliberar gas i pols, formant un halo brillant, la coma, al voltant del seu nucli. En analitzar la composició d'aquesta coma, l'equip científic va poder identificar les empremtes químiques del material que compon el cometa i obtenir pistes sobre les condicions en què es va formar. La investigació es va centrar en els febles senyals submil·limètrics de dues molècules: metanol (CH₃OH), un tipus d'alcohol, i cianur d'hidrogen (HCN), una molècula orgànica que conté nitrogen i s'observa comunament en cometes del nostre sistema. Les dades revelen que 3I/ATLAS està fortament enriquit en metanol en comparació del cianur d'hidrogen. Aquests mesuraments suggereixen que el material gelat que compon 3I/ATLAS es va formar —o va ser processat— en condicions diferents de les que van donar origen a la majoria dels cometes del Sistema Solar. Més informació a l'ALMA.

6 març 2026

Utilitzant dades del telescopi espacial James Webb de la NASA, recopilats el 18 i el 26 de febrer, experts del Centre d'Estudis d'Objectes Propers a la Terra de la NASA, han refinat l'òrbita de l'asteroide proper a la Terra 2024 YR4 i descarten la possibilitat d'un impacte lunar el 22 de desembre de 2032. Amb les noves dades, s’espera que 2024 YR4 passi prop de la superfície lunar a una distància de 21.200 km. Anàlisis prèvies, realitzades abans de la incorporació d'aquestes noves observacions, suggerien que el 2024 YR4 tenia un 4,3% de probabilitat d'impacte lunar en aquesta data. L'asteroide 2024 YR4 va ser descobert a finals del 2024 per l'estació del Sistema d'Última Alerta d'Impacte Terrestre d'Asteroides, finançada per la NASA, a Xile. A principis del 2025, la informació disponible sobre la trajectòria de l'asteroide va indicar que tenia una petita, però considerable, probabilitat d'impactar amb la Terra. Amb el temps, i gràcies a les observacions realitzades per observatoris de tot el món, la NASA va concloure que l'objecte no representa un risc significatiu d'impacte per a la Terra el 22 de desembre del 2032 ni durant el proper segle. Més informació al NASA.

3 març 2026

Un equip internacional ha captat una nova i sorprenent imatge de la regió central de la Via Làctia, i ha revelat una complexa xarxa de filaments de gas amb un detall sense precedents. La imatge va ser obtinguda amb el telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) i permetrà aprofundir en la vida de les estrelles en aquesta regió més extrema de la nostra galàxia. Les observacions proporcionen una visió única del gas fred (la matèria primera a partir de la qual es formen les estrelles) dins de l'anomenada Zona Molecular Central (CMZ) de la nostra galàxia. Aquesta regió abasta més de 650 anys llum i acull densos núvols de gas i pols que envolten el forat negre supermassiu que hi ha al centre de la nostra galàxia. El sondeig desentranya la intricada química de la CMZ, detectant dotzenes de molècules diferents, des de les més simples, com ara el monòxid de silici, fins a les orgàniques més complexes, com el metanol, l'acetona o l'etanol. El gas molecular fred flueix al llarg de filaments que alimenten grups de matèria a partir dels quals poden créixer les estrelles. La CMZ allotja algunes de les estrelles més massives conegudes a la nostra galàxia, moltes de les quals viuen ràpid i moren joves. Més informació a l'ESO.

27 febrer 2026

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha proporcionat la primera vista de la ionosfera d'Urà en una imatge publicada el 19 de febrer, que revela aurores formades pel camp magnètic inclinat. El planeta apareix com un disc cian suau i brillant al centre i la seva atmosfera revela tons suaus i boirosos de blau. Envoltant el planeta hi ha una vívida resplendor vermellosa, formant un halo difús que contrasta fortament amb el blau fred del disc planetari. Al voltant d'Urà hi ha diversos anells prims i concèntrics, visibles com a arcs de color gris pàl·lid. Es poden veure subtils variacions a la brillantor a tota la cara del planeta, amb taques lleugerament més brillants prop de l'extremitat, cosa que suggereix una estructura atmosfèrica. Observar l'estructura de la regió on l'atmosfera interactua fortament amb el camp magnètic del planeta ens brinda el retrat més detallat fins al moment d'on es formen les aurores, com hi influeix el camp magnètic i també dades sobre com l'atmosfera d'Urà ha continuat refredant-se des de la dècada de 1990. Més informació a la NASA.

19 febrer 2026

Un equip internacional, en el què participa la Universitat de La Laguna (ULL) i l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha identificat la causa d'un enfosquiment inusualment perllongat observat en una estrella distant. L'estrella, anomenada ASASSN-24fw, es troba a la constel·lació de Monoceros, a uns 3.000 anys llum de la Terra. L'estrella va anar perdent brillantor de forma gradual durant més de nou mesos, entre finals del 2024 i mitjans del 2025, fins a assolir una atenuació d'aproximadament el 97 %, abans de recuperar la lluminositat habitual. Aquests eclipsis estel·lars són extremadament rars. La majoria duren només uns pocs dies o setmanes, però aquesta atenuació va continuar durant gairebé 200 dies, la qual cosa la converteix en una de les més llargues mai observades. ASASSN-24fw és aproximadament un 50% més massiu que el nostre Sol i aproximadament el doble de gran. Una anàlisi detallada recolza que el fenomen va ser causat per un gran objecte company, possiblement una nana marró, que va creuar la línia de visió cap a l'estrella, bloquejant la seva llum durant un període de temps excepcionalment perllongat. L'objecte company té una massa de més de tres vegades la de Júpiter i el sistema d'anells és notablement gran fins a aproximadament 0,17 unitats astronòmiques. Més informació a l'IAC.