Notícies astronòmiques
Aquí trobareu una selecció de les notícies més interessants relacionades amb l'astronomia i l'espai.
6 novembre 2024
Un equip de la Universitat d'Arizona, Tucson, ha utilitzat el telescopi James Webb de la NASA per a una mirada en profunditat sense precedents al disc de runes de gairebé 160.000 milions de quilòmetres de diàmetre que envolta Vega. La gran sorpresa és que no hi ha evidència òbvia de planetes grans obrint-se pas a través del disc; el disc de Vega és llis, ridículament llis. A la imatge del Webb es mostra la part més interna del disc fins a uns 37.000 milions de quilòmetres de radi. És un halo difús més blanc cap al centre amb una franja més fosca entre el disc interior i el disc exterior, més ataronjat. Hi ha una notable caiguda a la brillantor des d'aproximadament 6.000 milions de quilòmetres fins a 11.500 milions de quilòmetres, el disc exterior (anàleg al cinturó de Kuiper del Sistema Solar) s'estén fins a uns 24.000 milions de quilòmetres. Més enllà el disc es va perdent lentament a l'espai. Webb veu la brillantor infraroja d'un disc de partícules de la mida de sorra que gira al voltant de l'estrella blau-blanca que és 40 vegades més brillant que el Sol. La distribució de la pols al disc de runes de Vega està estratificada perquè la pressió de la llum estel·lar empeny els grans més petits més ràpid que els grans més grans. El disc mostra un petit buit situat al voltant de 9.000 milions de quilòmetres (unes 60 UA), però a més d’això és molt llis, això demostra que no hi ha planetes d'almenys la massa de Neptú circulant en òrbites grans. Més informació a la NASA.
> Add a comment >1 octubre 2024
Aquestes dues galàxies, anomenades NGC 2207 i IC 2163, s'estan fregant entre si. La galàxia més a l'esquerra, la més petita, la IC 2163, es mou arrossegant-se darrere de l'altra galàxia. Els colors de la foto són deguts a la combinació de llum infraroja mitjana del Telescopi Espacial Webb i de llum visible i ultraviolada de Telescopi Espacial Hubble. El primer pas de la col·lisió sembla haver distorsionat els seus braços delicadament corbats, on es veuen extensions de marea a diversos llocs. Els braços espirals diminuts i difusos entre el nucli d'IC 2163 i el braç més a l'esquerra poden ser un exemple d'aquesta activitat. Una altra extensió "es desplaça" des de la part superior de la galàxia més gran, formant un braç prim i semitransparent que pràcticament se surt de la pantalla. Ambdues galàxies tenen altes taxes de formació d'estrelles, cada any produeixen l'equivalent a dues dotzenes de noves estrelles de la mida del Sol. La nostra galàxia, la Via Làctia, només forma l'equivalent a dues o tres noves estrelles similars al Sol per any. Les dues galàxies també han allotjat set supernoves conegudes les últimes dècades, una xifra elevada en comparació amb la mitjana d'una cada 50 anys a la Via Làctia. Durant molts milions d'anys, les galàxies poden oscil·lar una sobre l'altra repetidament, deixant enrere els braços espirals i formant un nucli especialment brillant. Més informació al Webb.
> Add a comment >24 octubre 2024
Alguns forats negres detectats fins ara semblen ser part d'un sistema binari. Estan formats per un forat negre i un objecte secundari (com una estrella, una estrella de neutrons molt més densa o un altre forat negre) que giren en espiral un al voltant de l'altre, atrets per la gravetat del forat negre per formar un parell orbital estret. Ara, un equip del MIT i del Caltech han informat de l'observació del primer forat negre tiple. El nou sistema conté un forat negre central a l'acte de consumir una petita estrella que gira en espiral molt a prop del forat negre en un període de 6,5 dies, una configuració similar a la de la majoria dels sistemes binaris. Però, sorprenentment, una segona estrella també sembla estar girant al voltant del forat negre, encara que a una distància molt més gran. Els físics estimen que aquest company llunyà orbita el forat negre cada 70.000 anys. El fet que el forat negre sembli tenir un control gravitacional sobre un objecte tan llunyà planteja preguntes sobre els orígens del forat negre. Se sospita que el forat negre no es va formar a través d'una explosió de supernova, que havia expulsat l'estrella més llunyana, sinó a través d'un procés més suau de “col·lapse directe”, en què una estrella simplement s'esfondra sobre si mateixa , formant un forat negre sense un últim flaix dramàtic. El nou sistema és V404 Cygni a uns 8.000 anys llum de distància. Més informació al MIT.
> Add a comment >22 octubre 2024
Un quàsar és el nucli extremadament brillant d'una galàxia que acull un forat negre supermassiu actiu al centre. A mesura que el forat negre absorbeix el gas i la pols que l'envolten, expulsa una enorme quantitat d'energia, fet que converteix els quàsars en uns dels objectes més brillants de l'Univers. S'han observat en galàxies situades a uns pocs centenars de milions d'anys després del Big Bang, cosa que és un misteri. Com es van poder tornar aquests objectes tan brillants i massius en tan poc temps còsmic? Alguns científics han proposat que els primers quàsars van sorgir de regions excessivament denses de matèria primordial, cosa que també hauria produït moltes galàxies més petites a l'entorn dels quàsars. Però ara, astrònoms del MIT, utilitzant el Telescopi Espacial James Webb (JWST) de la NASA, han estudiat l'entorn còsmic de cinc quàsars situats a més de 13.000 milions d'anys. Van trobar una sorprenent varietat de "camps de quàsars". Mentre que alguns quàsars resideixen en camps molt poblats amb més de 50 galàxies veïnes, altres quàsars semblen surar en el buit, amb només unes poques galàxies extraviades a les seves proximitats. Aquests quàsars solitaris estan desafiant la comprensió dels físics sobre com aquests objectes lluminosos podrien haver-se format tan aviat a l'Univers. Més informació al MIT.
> Add a comment >19 octubre 2024
El dia 15 d'octubre de 2024, la missió espacial Euclid de l'ESA ha revelat la primera peça del seu gran mapa de l'Univers, que mostra milions d'estrelles i galàxies. El primer mosaic del mapa, amb un pes de 208 gigapíxels, ha estat presentat al Congrés Internacional d'Astronàutica a Milà. Conté 260 observacions realitzades entre el 25 de març i el 8 d'abril del 2024. En només dues setmanes, Euclid va cobrir 132 graus quadrats del cel austral amb un gran detall. Aquest mosaic representa l'1% de l'estudi ampli que realitzarà Euclid al llarg de sis anys. Durant aquest estudi, el telescopi observarà les formes, les distàncies i els moviments de milers de milions de galàxies fins a 10.000 milions d'anys llum. D'aquesta manera, es crearà el mapa còsmic més gran en 3D mai realitzat. Una característica especial visible al mosaic són els núvols tènues entre les estrelles de la nostra pròpia galàxia, que apareixen en blau clar sobre el fons negre de l'espai. Són una barreja de gas i pols, també anomenats «cirros galàctics» perquè s'assemblen als núvols de tipus cirros. Més informació a l'ESA.
> Add a comment >10 octubre 2024
Observacions del Hubble de la Gran Taca Roja, recopilades durant 90 dies entre desembre del 2023 i març del 2024, revelen que la GRS no és tan estable com podria semblar. Les dades recents mostren que la GRS es mou com un bol de gelatina. Les imatges combinades del Hubble van permetre als astrònoms muntar una pel·lícula amb lapse de temps del comportament ondulat de la GRS. Segons els observadors no s'esperava veure oscil·lar la seva mida, que s'encongeix i engrandeix i que, alhora, es mou més ràpid o més lent. Aquest fet és molt inesperat i, actualment, no té explicacions hidrodinàmiques. El programa monitoreja Júpiter i els altres planetes del Sistema Solar exterior cada any a través de l'Outer Planet Atmospheres Legacy (OPAL). Comprendre els mecanismes de les tempestes més grans del Sistema Solar col·loca la teoria dels huracans terrestres en un context còsmic més ampli, que podria aplicar-se per comprendre millor la meteorologia als planetes al voltant d'altres estrelles. A mesura que s’accelera i desaccelera, la GRS és empesa contra els corrents en raig de les bandes de Júpiter. Més informació al Hubble.
> Add a comment >11 octubre 2024
Ahir, 10 d'octubre, al vespre es van veure aurores des de Catalunya. No van ser tan brillants com les del passat 10 de maig però es van poder fotografiar des de zones suburbanes. Estigueu alerta perquè aquest vespre i aquest proper cap de setmana potser se'n tornaran a veure. Us mostrem imatges obtingudes per Montse Ribell, Antonio Capapé i Jaume Zapata des de Castellar del Vallès (Barcelona).
Des de Prades, el nostre company Aleix Roig també les ha vist i fotografiat, i ens les mostra amb aquest espectacular vídeo:
8 octubre 2024
S'ha descobert a través de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) la més distant galàxia similar a la Via Làctia. Anomenada REBELS-25, aquesta galàxia de disc sembla tan ordenada com les galàxies actuals, amb un disc en intensa rotació, però la veiem tal com era quan l'Univers només tenia 700 milions d'anys. Això resulta sorprenent ja que, d'acord amb la nostra comprensió actual de la formació de galàxies, s'espera que aquestes primeres galàxies semblin més caòtiques. Quan la comunitat astronòmica estudia l'Univers llunyà, sol observar el que semblen ser orígens caòtics i grumollosos de les galàxies que després han recorregut un llarg camí per donar les galàxies que veiem avui dia. Aquestes galàxies primerenques i desordenades es fusionen entre si i després evolucionen cap a formes més suaus a un ritme increïblement lent. Les teories actuals suggereixen que, perquè una galàxia sigui tan ordenada com la nostra Via Làctia, han d'haver transcorregut milers de milions d'anys d'evolució. La detecció de REBELS-25, però, desafia aquesta escala de temps. Les dades també van oferir indicis de característiques més desenvolupades, similars a les de la Via Làctia, com una barra central allargada i fins i tot braços espirals, encara que es necessitaran més observacions per confirmar-ho. Més informació a l'ALMA.
> Add a comment >4 octubre 2024
Els centaures són antics objectes transneptunians que s'han mogut fins a dins de l'òrbita de Neptú per subtils influències gravitacionals en els darrers milions d'anys i que podrien arribar a convertir-se en cometes de curt període. Són "híbrids" en el sentit que es troben en una etapa de transició de la seva evolució orbital: molts comparteixen característiques tant amb els objectes transneptunians com amb els cometes de període curt. Utilitzant l'instrument NIRSpec (espectrògraf d'infraroig proper) del Webb s'han obtingut dades sobre Centaur 29P/Schwassmann-Wachmann 1 (29P per abreujar), un objecte que és conegut pels seus esclats altament actius i quasi periòdics. Varia en intensitat en períodes de sis a vuit setmanes, cosa que el converteix en un dels objectes més actius del Sistema Solar exterior. Les observacions han descobert un raig de monòxid de carboni (CO) i raigs de gas de diòxid de carboni (CO2) mai abans vistos, que donen noves pistes sobre la naturalesa del nucli del centaure. Els angles dels raigs suggereixen la possibilitat de que el nucli pugui ser un agregat d'objectes diferents amb diferents composicions; no obstant, encara no es poden excloure altres escenaris. Més informació al Webb.
> Add a comment >2 octubre 2024
Utilitzant observacions del Very Large Telescope (VLT), de l'Observatori Europeu Austral (VLT), un equip liderat per Jonay González Hernández de l'Instituto de Astrofísica de Canarias ha descobert un exoplaneta orbitant l'estrella de Barnard. Les observacions de l'equip també indiquen la possible existència de tres candidats més a exoplanetes en diverses òrbites al voltant de l'estrella. L'estrella de Barnard és el segon sistema estel·lar més proper, després del grup de tres estrelles d'Alfa Centauri; està situat a només sis anys llum de distància. A causa de la seva proximitat, és un objectiu principal a la recerca d'exoplanetes similars a la Terra. Tot i una detecció prometedora que va tenir lloc el 2018, fins ara no s'havia confirmat cap planeta que orbités l'estrella de Barnard. L'exoplaneta, anomenat Barnard b, és vint vegades més proper a l'estrella que Mercuri del Sol, té almenys la meitat de la massa de Venus, el seu any dura 3,15 dies terrestres i té una temperatura superficial al voltant de 125 °C . Barnard b és un dels exoplanetes de menor massa coneguts, però és massa a prop de l'estrella amfitriona, lluny de la zona habitable. Més informació a l'IAC i a l'ESO.
> Add a comment >