L'ASTRONÒMICA

13 març 2026

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han mesurat una quantitat inusualment alta de la molècula orgànica metanol al cometa interestel·lar 3I/ATLAS. Observar el cometa 3I/ATLAS és com prendre una empremta dactilar d'un altre sistema planetari. ALMA va observar el cometa en múltiples dates a finals de 2025, mentre el cometa s'acostava al Sol. A mesura que la llum solar escalfava la seva superfície gelada, el cometa va alliberar gas i pols, formant un halo brillant, la coma, al voltant del seu nucli. En analitzar la composició d'aquesta coma, l'equip científic va poder identificar les empremtes químiques del material que compon el cometa i obtenir pistes sobre les condicions en què es va formar. La investigació es va centrar en els febles senyals submil·limètrics de dues molècules: metanol (CH₃OH), un tipus d'alcohol, i cianur d'hidrogen (HCN), una molècula orgànica que conté nitrogen i s'observa comunament en cometes del nostre sistema. Les dades revelen que 3I/ATLAS està fortament enriquit en metanol en comparació del cianur d'hidrogen. Aquests mesuraments suggereixen que el material gelat que compon 3I/ATLAS es va formar —o va ser processat— en condicions diferents de les que van donar origen a la majoria dels cometes del Sistema Solar. Més informació a l'ALMA.

6 març 2026

Utilitzant dades del telescopi espacial James Webb de la NASA, recopilats el 18 i el 26 de febrer, experts del Centre d'Estudis d'Objectes Propers a la Terra de la NASA, han refinat l'òrbita de l'asteroide proper a la Terra 2024 YR4 i descarten la possibilitat d'un impacte lunar el 22 de desembre de 2032. Amb les noves dades, s’espera que 2024 YR4 passi prop de la superfície lunar a una distància de 21.200 km. Anàlisis prèvies, realitzades abans de la incorporació d'aquestes noves observacions, suggerien que el 2024 YR4 tenia un 4,3% de probabilitat d'impacte lunar en aquesta data. L'asteroide 2024 YR4 va ser descobert a finals del 2024 per l'estació del Sistema d'Última Alerta d'Impacte Terrestre d'Asteroides, finançada per la NASA, a Xile. A principis del 2025, la informació disponible sobre la trajectòria de l'asteroide va indicar que tenia una petita, però considerable, probabilitat d'impactar amb la Terra. Amb el temps, i gràcies a les observacions realitzades per observatoris de tot el món, la NASA va concloure que l'objecte no representa un risc significatiu d'impacte per a la Terra el 22 de desembre del 2032 ni durant el proper segle. Més informació al NASA.

3 març 2026

Un equip internacional ha captat una nova i sorprenent imatge de la regió central de la Via Làctia, i ha revelat una complexa xarxa de filaments de gas amb un detall sense precedents. La imatge va ser obtinguda amb el telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) i permetrà aprofundir en la vida de les estrelles en aquesta regió més extrema de la nostra galàxia. Les observacions proporcionen una visió única del gas fred (la matèria primera a partir de la qual es formen les estrelles) dins de l'anomenada Zona Molecular Central (CMZ) de la nostra galàxia. Aquesta regió abasta més de 650 anys llum i acull densos núvols de gas i pols que envolten el forat negre supermassiu que hi ha al centre de la nostra galàxia. El sondeig desentranya la intricada química de la CMZ, detectant dotzenes de molècules diferents, des de les més simples, com ara el monòxid de silici, fins a les orgàniques més complexes, com el metanol, l'acetona o l'etanol. El gas molecular fred flueix al llarg de filaments que alimenten grups de matèria a partir dels quals poden créixer les estrelles. La CMZ allotja algunes de les estrelles més massives conegudes a la nostra galàxia, moltes de les quals viuen ràpid i moren joves. Més informació a l'ESO.

27 febrer 2026

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha proporcionat la primera vista de la ionosfera d'Urà en una imatge publicada el 19 de febrer, que revela aurores formades pel camp magnètic inclinat. El planeta apareix com un disc cian suau i brillant al centre i la seva atmosfera revela tons suaus i boirosos de blau. Envoltant el planeta hi ha una vívida resplendor vermellosa, formant un halo difús que contrasta fortament amb el blau fred del disc planetari. Al voltant d'Urà hi ha diversos anells prims i concèntrics, visibles com a arcs de color gris pàl·lid. Es poden veure subtils variacions a la brillantor a tota la cara del planeta, amb taques lleugerament més brillants prop de l'extremitat, cosa que suggereix una estructura atmosfèrica. Observar l'estructura de la regió on l'atmosfera interactua fortament amb el camp magnètic del planeta ens brinda el retrat més detallat fins al moment d'on es formen les aurores, com hi influeix el camp magnètic i també dades sobre com l'atmosfera d'Urà ha continuat refredant-se des de la dècada de 1990. Més informació a la NASA.

19 febrer 2026

Un equip internacional, en el què participa la Universitat de La Laguna (ULL) i l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha identificat la causa d'un enfosquiment inusualment perllongat observat en una estrella distant. L'estrella, anomenada ASASSN-24fw, es troba a la constel·lació de Monoceros, a uns 3.000 anys llum de la Terra. L'estrella va anar perdent brillantor de forma gradual durant més de nou mesos, entre finals del 2024 i mitjans del 2025, fins a assolir una atenuació d'aproximadament el 97 %, abans de recuperar la lluminositat habitual. Aquests eclipsis estel·lars són extremadament rars. La majoria duren només uns pocs dies o setmanes, però aquesta atenuació va continuar durant gairebé 200 dies, la qual cosa la converteix en una de les més llargues mai observades. ASASSN-24fw és aproximadament un 50% més massiu que el nostre Sol i aproximadament el doble de gran. Una anàlisi detallada recolza que el fenomen va ser causat per un gran objecte company, possiblement una nana marró, que va creuar la línia de visió cap a l'estrella, bloquejant la seva llum durant un període de temps excepcionalment perllongat. L'objecte company té una massa de més de tres vegades la de Júpiter i el sistema d'anells és notablement gran fins a aproximadament 0,17 unitats astronòmiques. Més informació a l'IAC.

13 febrer 2026

AES Andes, una companyia energètica, va anunciar que desistirà del megaprojecte INNA, previst per emplaçar-se a prop de l'Observatori Paranal d'ESO. ESO acull positivament aquest anunci de l'empresa i espera que el projecte sigui retirat formalment del Servei d'Avaluació Ambiental (SEA) de Xile ben aviat, cosa que confirmaria oficialment que INNA no seguirà endavant. Segons el director general d'ESO, Xavier Barcons: “a causa de la seva ubicació prevista, el projecte suposaria una amenaça greu per als cels més foscos i clars de la Terra i per al funcionament de les instal·lacions astronòmiques més avançades del món”. AES Andes va anunciar el divendres 23 de gener que havia decidit desistir de continuar INNA, un projecte d'hidrogen i amoníac verd. Una detallada anàlisi tècnica feta per ESO a principis de l'any passat va revelar que INNA causaria danys greus i irreversibles als cels foscos de Paranal i a la capacitat de les instal·lacions per operar com estan dissenyades. El cas d'INNA i la seva ubicació proposada posen de manifest la necessitat urgent d'establir mesures de protecció clares a les àrees al voltant dels observatoris astronòmics. ESO continuarà intensificant els seus esforços per assegurar que els cels pristins de Paranal romanguin com la millor finestra del món per observar l'Univers, i també es compromet amb la lluita més àmplia contra la contaminació lumínica i les interferències satel·litals. Més informació a l'ESO.

31 gener 2026

Utilitzant dades del Telescopi Espacial James Webb de la NASA, s'ha creat un dels mapes de matèria fosca més detallats i d'alta resolució que s'han produït mai. Mostra com la matèria invisible i fantasmal se superposa i s'entrellaça amb la matèria “normal”. La matèria fosca no emet, ni reflecteix, ni absorbeix, ni bloqueja la llum, i travessa la matèria ordinària com un fantasma. Tot i això, sí que interactua amb l'Univers a través de la gravetat, cosa que el mapa mostra amb una claredat inèdita. L’evidència d’aquesta interacció resideix en el grau de superposició entre la matèria fosca i la matèria ordinària. Segons els autors de l'article, les observacions de Webb confirmen que aquesta estreta alineació no pot ser una coincidència, sinó que és perquè la gravetat de la matèria fosca ha atret la matèria ordinària cap a ella al llarg de la història còsmica. Aquest mapa mostra que la matèria fosca i la matèria ordinària sempre han estat al mateix lloc. Van créixer juntes. Webb va observar una regió a la constel·lació del Sextant durant aproximadament 255 hores i va identificar prop de 800.000 galàxies, algunes de les quals es van detectar per primera vegada. Es va buscar matèria fosca observant com la seva massa corba el propi espai, cosa que alhora desvia la llum que arriba a la Terra des de galàxies distants. Més informació a la NASA.

28 gener 2026

Investigadors de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), en col·laboració amb l'Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB) i l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), han dut a terme l'estudi observacional més gran realitzat fins avui sobre estrelles fugitives massives a la Via Làctia. Les estrelles fugitives són estrelles que viatgen per l'espai a velocitats inusualment altes, allunyant-se dels llocs on van néixer. Es barrejaven dues hipòtesis sobre el seu origen: una potent empenta quan una companya explota com a supernova en un sistema binari, o una expulsió gravitatòria durant trobades properes en cúmuls estel·lars densos i joves. Utilitzant dades de Gaia de l'ESA, juntament amb observacions espectroscòpiques del projecte IACOB liderat per l'IAC, l'equip va analitzar 214 estrelles de tipus O, que són els objectes estel·lars més massius i lluminosos. Els resultats mostren que la majoria de les estrelles fugitives giren lentament, però les que giren més ràpid solen estar relacionades amb explosions de supernoves en sistemes binaris. Les estrelles que es mouen més ràpid solen ser solitàries, cosa que suggereix que van ser expulsades de cúmuls joves a través d'interaccions gravitacionals. Les estrelles fugitives en escapar dels seus llocs de naixement, escampen elements pesants i radiació pel mitjà interestel·lar, donant forma a les futures generacions d'estrelles i planetes. Més informació a l'IAC.

27 gener 2026

Observacions infraroges del telescopi espacial James Webb de la NASA han ampliat la nostra visió de la nebulosa de l'Hèlix, una nebulosa planetària que s'expandeix des d'una nana blanca central que ens presenta una visió propera a la possible destinació final del nostre Sol i el nostre sistema planetari. S'aprecien amb claredat les estructures del gas que desprèn l'estrella moribunda que interactua amb el seu entorn, generant nusos cometaris i forts vents estel·lars. L'estrella recicla el material i el torna al cosmos, donant origen a futures generacions d'estrelles i planetes. Els vents abrasadors de gas calent de l'estrella moribunda es mouen ràpidament i xoquen amb capes de pols i gas més fredes i de moviment més lent, que es van desprendre en etapes anteriors de la seva vida, esculpint la notable estructura de la nebulosa. S'observen milers de pilars ataronjats i daurats, similars a cometes, que s'eleven des de la base, com un líquid diluït. Aquests pilars envolten la circumferència de l'embolcall arquejat, que forma un semicercle taronja parcial a la part inferior. Els pilars són més nombrosos i densos a la part inferior i d'un vermell més fosc. Es difuminen a taronja i després a groc a l'arc. Als dos terços superiors, són més prims i daurats, i és més fàcil veure el fons negre de l'espai. Més informació a la NASA.

22 gener 2026

Un equip europeu dirigit per astrònoms de l'University College London (UCL) i la Universitat de Cardiff ha descobert un misteriós núvol de ferro en forma de barra dins l'icònica nebulosa Anular de la Lyra (també coneguda per nebulosa de l'Anell, Messier 57 i NGC 6720). L'anell exterior brillant està compost per la llum emesa per tres ions d'oxigen diferents, mentre que la barra central es deu a la llum emesa per un plasma d'àtoms de ferro quatre vegades ionitzats. La longitud de la barra és aproximadament 500 vegades la de l'òrbita de Plutó i la massa d'àtoms de ferro és comparable a la de Mart. El núvol de ferro es va descobrir mitjançant observacions obtingudes amb el mode d'Unitat de Camp Integral Gran (LIFU) d'un nou instrument, l'Explorador de Velocitat d'Àrea Millorada WHT (WEAVE), instal·lat al telescopi William Herschel de 4,2 m, a les Canàries. En processar les dades, es va distingir amb total claredat aquesta barra d'àtoms de ferro ionitzat, prèviament desconeguda. La formació de la barra de ferro és actualment un misteri. Hi ha dos escenaris possibles: la barra de ferro podria revelar nova informació sobre com va progressar l'ejecció de la nebulosa o (més intrigant) el ferro podria ser un arc de plasma resultant de la vaporització d'un planeta rocós atrapat en l'expansió prèvia de l'estrella. Més informació al RAS.