L'ASTRONÒMICA

5 maig 2026

Un equip ha utilitzat l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) per traçar, per primera vegada, la distribució de massa dels grumolls de gas i pols a partir dels quals neixen noves estrelles en una regió de formació estel·lar fora de la Via Làctia. L'estudi s'ha centrat a la regió 30 Dor-10, ubicada al Gran Núvol de Magalhães, a uns 160.000 anys llum de la Terra. La gran precisió d'ALMA ha arribat a una resolució angular de 0,05 segons d'arc, la qual cosa va permetre resoldre estructures de només 2.000 UA, identificant 70 nuclis densos distribuïts en quatre protocúmuls. Per confirmar la naturalesa d'aquestes estructures es van utilitzar dades del Hubble i James Webb, que també van confirmar que els nuclis detectats encara es troben en una fase primerenca de la seva evolució. Les dades suggereixen en particular que sembla que la massa d'aquests nuclis evoluciona, especialment en regions d'alta massa. Comparant la distribució de massa d'aquests nuclis amb l'observada a la Via Làctia, es va trobar que totes dues segueixen una tendència similar, un resultat notable ateses les marcadament diferents condicions al Gran Núvol de Magalhães respecte a la Via Làctia. Les troballes suggereixen que la fragmentació inicial dels núvols moleculars podria ser en gran part independent de l'entorn galàctic circumdant. Més informació a l'ALMA.

27 abril 2026

La formació dels planetes s'explica a través d'un procés ascendent on petits fragments de roca i gel s'agrupen i creixen amb el temps. Tot i així, com més massiu és el planeta, més difícil resulta explicar la seva formació d'aquesta manera. Contràriament, les estrelles es formen quan un vast núvol de gas es fragmenta i cada fragment col·lapsa sota la seva pròpia gravetat, tornant-se més petit i dens. Un procés de fragmentació similar podria passar teòricament també dins dels discos protoplanetaris. Això podria explicar per què alguns objectes molt massius es troben a milers de milions de quilòmetres de les estrelles amfitriones, en regions on el disc protoplanetari hauria d'haver estat massa tènue perquè es produís l'acreció. Ara observacions del telescopi espacial James Webb de la NASA han examinat 29 Cygni b, un objecte d'aproximadament 15 vegades més massiu que Júpiter que orbita una estrella propera i han trobat múltiples evidències que 29 Cygni b es va formar mitjançant un procés ascendent. S'han trobat evidències d'elements químics pesants com el carboni i l'oxigen, cosa que suggereix fermament que es va formar com un planeta per acreció dins un disc protoplanetari. Més informació a la NASA.

21 abril 2026

Un nou estudi realitzat amb l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA revela que les estrelles joves semblants al Sol s'estan atenuant més del que es creia. Les causes de l'atenuació observada a l'estudi de Chandra són completament naturals i es deuen a la menor eficiència dels camps magnètics interns de les estrelles. El nou estudi va analitzar vuit cúmuls estel·lars amb edats compreses entre 45 i 750 milions d'anys. El Sol té uns 4.600 milions d'anys. Els investigadors van descobrir que les estrelles similars al Sol, d'uns 100 milions, només emetien entre un quart i un terç dels raigs X esperats. Els investigadors van descobrir que les estrelles amb una massa similar a la del Sol es van tornar relativament silencioses —després d'uns centenars de milions d'anys—, mentre que les de massa menor van mantenir els alts nivells d'emissió de raigs X durant més temps. Sumat a la disminució de l'energia dels raigs X i la desaparició de partícules energètiques, les estrelles de la mida del Sol semblen ser més adequades per albergar planetes amb atmosferes robustes i, possiblement, vida florent, del que es creia anteriorment. Més informació al Chandra.

14 abril 2026

Aproximadament la meitat de les estrelles similars al Sol formen part d'un parell o fins i tot una petita família d'estrelles que orbiten entre si. Com es formen realment parells d'estrelles properes, separades per poques vegades l'amplada del nostre Sistema Solar? Es formen juntes al mateix disc de gas i pols, o comencen molt separades i s'acosten gradualment amb el temps? Un nou estudi d'estrelles joves suggereix que la majoria dels parells d'estrelles properes neixen com a bessons al mateix disc, en lloc de convergir posteriorment des de distàncies més grans. En observar potents corrents de gas que emanen de les estrelles joves, un equip d'investigadors ha demostrat que la majoria dels parells d'estrelles properes probablement es formen una al costat de l'altra al mateix disc giratori de gas i pols. Per posar a prova aquestes idees, l'equip de recerca va estudiar 51 sistemes estel·lars protoestel·lars molt joves que allotgen estrelles companyes properes als núvols moleculars de Perseu i Orió, algunes de les regions de formació estel·lar més properes a la Terra. Els resultats apunten a la fragmentació del disc com la principal manera com es formen parells propers d'estrelles joves, almenys a les regions joves estudiades aquí. Més informació a NRAO.

10 abril 2026

Un equip ha utilitzat un nou mètode amb ajuda d'intel·ligència artificial per buscar objectes astronòmics poc comuns a l'Arxiu del Llegat del Hubble. Va examinar gairebé 100 milions d'imatges en només dos dies i mig, descobrint gairebé 1400 objectes anòmals, 800 dels quals mai abans no havien estat documentats. Els objectes rars o anòmals, com les galàxies en col·lisió, les lents gravitacionals i les galàxies anulars, són d'enorme interès científic, però són difícils de trobar en el volum creixent de dades de telescopis com el telescopi espacial Hubble. Les observacions d'arxiu del telescopi espacial Hubble es remunten fins a 35 anys, cosa que proporciona un autèntic tresor de dades en què podrien trobar-se anomalies astrofísiques. Les anomalies astrofísiques solen descobrir-se quan es busquen manualment objectes que surten de la norma o bé se les troben per casualitat, però ara el volum de dades del Hubble és simplement massa gran. Ara s'ha desenvolupat allò que s'anomena una xarxa neuronal, una eina d'intel·ligència artificial que utilitza ordinadors per processar dades i buscar patrons d'una manera inspirada en el cervell humà. Més informació a l'ESA.

8 abril 2026

Un estudi utilitzant observacions del telescopi Chandra de la NASA, del XMM-Newton de l'ESA i de l'eROSITA d'aproximadament 1,3 milions de galàxies i 8.000 forats negres supermassius ha revelat que els forats negres supermassius creixen més lentament avui que en el passat. El pic del seu creixement es va produir fa uns 10.000 milions d'anys, un període que els astrònoms anomenen «migdia còsmic»; l'estudi ha descobert la raó d'aquesta desacceleració en el creixement. L'equip va utilitzar una combinació d'estudis que inclouen estudis superficials de grans regions del cel fins a estudis extremadament llargs de camps petits. Sembla que el consum de material per part dels forats negres s'ha alentit considerablement a mesura que l'Univers ha envellit. Això probablement es deu al fet que la quantitat de gas fred disponible per a la seva ingestió ha disminuït des del migdia còsmic. Els investigadors esperen que aquesta tendència de forats negres de creixement més lent continuï en el futur. Més informació al Chandra.

26 març 2026

Un equip ha observat la formació de dos planetes al disc que hi ha al voltant d'una estrella jove anomenada WISPIT 2. Anteriorment ja s'havia detectat la presència d'un planeta, i ara l'equip ha fet servir telescopis de l'Observatori Europeu Austral (ESO) per confirmar la presència d’un altre. Aquestes observacions i l'estructura única del disc present al voltant de l'estrella indiquen que el sistema WISPIT 2 podria assemblar-se a un sistema planetari jove. Aquest sistema és només el segon conegut, després de PDS 70, en què dos planetes han estat observats directament al voltant de la seva estrella amfitriona durant el procés de formació. Tot i això, a diferència de PDS 70, WISPIT 2 té un disc formador de planetes molt estès amb distintius buits i anells. El primer planeta nounat a WISPIT 2b va ser detectat l'any passat, té una massa gairebé cinc vegades la de Júpiter i orbita l'estrella a unes 60 vegades la distància entre la Terra i el Sol. El nou planeta (WISPIT 2c) està quatre vegades més a prop de l'estrella central i és el doble de massiu que WISPIT 2b. Tots dos planetes són gegants gasosos. A més dels buits en què es van detectar els dos planetes, al disc de WISPIT 2 hi ha almenys un buit més petit i més allunyat, on hi podria haver un tercer planeta obrint aquesta bretxa, amb una massa similar a la de Saturn, pel fet que la bretxa és molt més estreta i superficial. Més informació a l'ESO.

25 març 2026

Un equip internacional, en què participa personal investigador de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i del Gran Telescopi Canàries (GTC), ha observat un canvi dràstic en un forat negre supermassiu. Situat a uns 10.000 milions d'anys llum de distància, l'objecte es va atenuar fins a assolir aproximadament una vintena part de la brillantor anterior en tan sols dues dècades, un interval extraordinàriament curt a escala còsmica. El descobriment es va fer en el marc d'un projecte d'observació col·laboratiu que integra el telescopi Subaru del Japó i el GTC de l'Observatori del Roque de los Muchachos, a La Palma, juntament amb contribucions d'altres observatoris de tot el món. Combinant estudis de gran camp del cel amb observacions de seguiment detallades, l'equip va poder reconstruir com va evolucionar al llarg del temps l'activitat d'aquest forat negre llunyà. Quan grans quantitats de gas cauen cap a un forat negre supermassiu es forma un disc calent en rotació que brilla intensament. Durant dècades es va creure que aquestes fases actives duraven centenars de milers o fins i tot milions d'anys. Aquestes noves observacions qüestionen aquesta visió. Les observacions indiquen que el disc d'acreció mateix es va afeblir significativament, cosa que suggereix una interrupció important en el subministrament de gas que arriba al centre de la galàxia. Més informació a l'IAC.

13 març 2026

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han mesurat una quantitat inusualment alta de la molècula orgànica metanol al cometa interestel·lar 3I/ATLAS. Observar el cometa 3I/ATLAS és com prendre una empremta dactilar d'un altre sistema planetari. ALMA va observar el cometa en múltiples dates a finals de 2025, mentre el cometa s'acostava al Sol. A mesura que la llum solar escalfava la seva superfície gelada, el cometa va alliberar gas i pols, formant un halo brillant, la coma, al voltant del seu nucli. En analitzar la composició d'aquesta coma, l'equip científic va poder identificar les empremtes químiques del material que compon el cometa i obtenir pistes sobre les condicions en què es va formar. La investigació es va centrar en els febles senyals submil·limètrics de dues molècules: metanol (CH₃OH), un tipus d'alcohol, i cianur d'hidrogen (HCN), una molècula orgànica que conté nitrogen i s'observa comunament en cometes del nostre sistema. Les dades revelen que 3I/ATLAS està fortament enriquit en metanol en comparació del cianur d'hidrogen. Aquests mesuraments suggereixen que el material gelat que compon 3I/ATLAS es va formar —o va ser processat— en condicions diferents de les que van donar origen a la majoria dels cometes del Sistema Solar. Més informació a l'ALMA.

6 març 2026

Utilitzant dades del telescopi espacial James Webb de la NASA, recopilats el 18 i el 26 de febrer, experts del Centre d'Estudis d'Objectes Propers a la Terra de la NASA, han refinat l'òrbita de l'asteroide proper a la Terra 2024 YR4 i descarten la possibilitat d'un impacte lunar el 22 de desembre de 2032. Amb les noves dades, s’espera que 2024 YR4 passi prop de la superfície lunar a una distància de 21.200 km. Anàlisis prèvies, realitzades abans de la incorporació d'aquestes noves observacions, suggerien que el 2024 YR4 tenia un 4,3% de probabilitat d'impacte lunar en aquesta data. L'asteroide 2024 YR4 va ser descobert a finals del 2024 per l'estació del Sistema d'Última Alerta d'Impacte Terrestre d'Asteroides, finançada per la NASA, a Xile. A principis del 2025, la informació disponible sobre la trajectòria de l'asteroide va indicar que tenia una petita, però considerable, probabilitat d'impactar amb la Terra. Amb el temps, i gràcies a les observacions realitzades per observatoris de tot el món, la NASA va concloure que l'objecte no representa un risc significatiu d'impacte per a la Terra el 22 de desembre del 2032 ni durant el proper segle. Més informació al NASA.