L'ASTRONÒMICA

30 maig 2023

Un equip internacional en què participen investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC) i de la Universitat de La Laguna (ULL), ha descobert ones magnètiques a les taques solars amb un flux d'energia tan elevat que podrien mantenir la temperatura de l'atmosfera del Sol a milions de graus. La superfície visible (o fotosfera) del Sol té una temperatura d'uns 5.000 °C mentre que la corona solar arriba a temperatures de milions de graus. Cap teoria no ha pogut explicar aquesta paradoxa, coneguda com el problema de l'escalfament coronal, que desafia la comunitat científica des de fa un segle. Utilitzant el telescopi solar Goode d'1,6 m de l'Observatori Solar Big Bear es van detectar oscil·lacions en elements foscos d'una gran taca solar que són fibretes de plasma alineades amb un fort camp magnètic d'alta intensitat a la taca solar. Aquests filaments oscil·len transversalment, cosa que significa que es tracta d'una ona magnetohidrodinàmica (MHD) transversal i que són capaços d'arrossegar les línies del camp magnètic per moure's lateralment i proporcionar un flux d'energia molt elevat. S'ha calculat que el flux d'energia és entre 1.000 i 10.000 vegades més gran que l'energia que es desprèn al plasma de la regió activa, cosa que seria suficient per mantenir l'atmosfera del Sol a milions de graus de temperatura. Més informació a l'IAC.

25 maig 2023

Utilitzant observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, s'ha trobat una de les millors proves de la presència d'una classe rara de forats negres de mida intermèdia. Un fort candidat podria estar al cúmul globular proper Messier 4 (M4) ubicat a 6.000 anys llum de distància. Hi ha una quantitat enorme de forats negres de totes les mides; s'estima que a la nostra galàxia hi ha uns 100 milions de forats negres creats a partir d'estrelles que van explotar com a supernoves. Però una baula perduda llargament buscada és un forat negre de massa intermèdia, que pesi aproximadament d'entre 100 a 100.000 vegades la massa del nostre Sol. S'han trobat candidats en altres galàxies, però a la nostra galàxia els resultats no eren concloents. A M4 s'ha detectat un possible forat negre d'aproximadament 800 masses solars. L'objecte sospitós no es pot veure, però la seva massa es calcula estudiant el moviment de les estrelles atrapades al seu camp gravitatori, cosa que ha requerit observacions durant 12 anys per resoldre el moviment d'estrelles puntuals. La sonda espacial Gaia de l'ESA també va contribuir a aquest resultat amb escanejos de més de 6.000 estrelles. Més informació al Hubble.

8 maig 2023

Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, un equip d'investigadors ha detectat, per primera vegada, les empremtes deixades per l'explosió de les primeres estrelles de l'Univers. Es creu que les primeres estrelles que es van formar eren molt diferents de les que veiem avui. Quan van aparèixer, fa 13.500 milions d'anys, només contenien hidrogen i heli. Aquestes estrelles, que es creu que són desenes o centenars de vegades més massives que el nostre Sol, van morir ràpidament a través d'explosions de supernoves, enriquint per primera vegada el gas circumdant amb elements més pesants. Però com que les primeres estrelles ja no hi són presents, aleshores, com podem estudiar-les? L'equip va trobar tres núvols de gas molt distants, de quan l'Univers només tenia el 10-15% de la seva edat actual, i amb una empremta química que coincideix amb el que s'esperava, amb molt poc ferro, però molt carboni i altres elements: l'empremta dactilar de les explosions de les primeres estrelles. Més informació a l'ESO.

4 maig 2023

Quan una estrella es queda sense combustible s'expandeix fins a un milió de vegades la mida original engolint qualsevol matèria i planetes, al seu pas. Els científics han observat indicis d'estrelles just abans i poc després de l'acte de consumir planetes sencers, però mai n'havien captat una a l'acte fins ara. Científics del MIT, la Universitat de Harvard, Caltech i altres llocs han observat una estrella empassant-se un planeta. L'esdeveniment sembla haver tingut lloc a la nostra pròpia galàxia, a uns 12.000 anys llum de distància, a la constel·lació Aquila. Van detectar un esclat d'una estrella que es va tornar més de cent vegades més brillant en només deu dies, abans d'esvair-se ràpidament. Aquest centelleig candent va ser seguit per un senyal més fred i durador. Aquesta combinació, van deduir els científics, només podria haver estat produïda per un esdeveniment: una estrella que engoleix un planeta proper. S'estima que probablement va ser un planeta calent de la mida de Júpiter que es va acostar en espiral faria l'estella moribunda. L'esclat es va produir el maig del 2020. Més informació al MIT.

3 maig 2023

En un estudi realitzat per l'Observatori de París-PSL i la Universitat de la Sorbona, s'ha vist com un registre sedimentari confirma el fort caos al Sistema Solar i la forta inestabilitat del planeta Mercuri, fa 117 milions d'anys. Les òrbites el·líptiques dels planetes del Sistema Solar es regeixen per les lleis de la gravitació universal i la mecànica celeste que donen com a resultat un sistema caòtic a causa de les interaccions entre els planetes i el Sol, amb possibles inestabilitats a les òrbites planetàries. Una de les expressions del sistema són els termes ressonants, és a dir, relacions lineals entre les periodicitats orbitals dels planetes interns. A causa del caos les orbites presenten cicles que pateixen variacions en la periodicitat a l'escala de diverses desenes de milions d'anys (Ma). Més enllà d'uns 50 Ma, aquests termes ressonants només es poden destacar en sèries sedimentàries que han registrat variacions paleoambientals, induïdes per canvis en la insolació a la superfície de la Terra. A través d'un registre sedimentari excepcional de periodicitats astronòmiques de diferents freqüències en un aflorament al sud-est de França datat al Cretaci, a l'interval de 113-123 Ma, l'estudi va demostrar clarament una transició cap a 117 Ma en un terme ressonant, centrat principalment a l'òrbita de Mercuri. Més informació al PSL.

1 maig 2023

Un equip internacional, en què participen investigadores de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert que els quàsars, un dels objectes més brillants i energètics de l’Univers, s’encenen principalment per fusions entre galàxies. La troballa dóna nova llum, després d'anys de controvèrsia, sobre quina és la causa de l'emissió de grans quantitats d'energia als nuclis actius més poderosos. Per a la investigació s'han utilitzat observacions realitzades amb el Telescopi Isaac Newton (INT) i el Telescopi William Herschel (WHT) de l'Observatorio del Roque de los Muchachos a La Palma. Descoberts per primera vegada fa 60 anys, els quàsars poden brillar tant com un bilió d'estrelles concentrades en un volum de la mida del nostre Sistema Solar. L'alta incidència de fusions als quàsars es va descobrir quan l'equip de recerca va observar la presència d'estructures distorsionades de baixa brillantor superficial a les regions externes de les galàxies que allotgen quàsars. En comparar les observacions de 48 quàsars i les seves galàxies amfitriones amb imatges de més de 100 galàxies amb no quàsars, l'equip va arribar a la conclusió que les galàxies que allotgen quàsars tenen aproximadament tres vegades més probabilitats d'estar interactuant o col·lisionant amb altres galàxies. Més informació a l'IAC.

27 abril 2023

Per primera vegada, a la mateixa imatge, s'ha observat l'ombra del forat negre del centre de la galàxia Messier 87 (M87) i el potent raig que expulsa. Les observacions es van realitzar el 2018 amb l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ESO, i el Telescopi de Groenlàndia (GLT). Gràcies a aquesta nova imatge, la comunitat astronòmica pot comprendre millor com poden llançar els forats negres dolls tan energètics. Els forats negres són coneguts per engolir matèria del seu veïnatge immediat, però també poden llançar poderosos raigs de matèria que s'estenen més enllà de les galàxies on viuen. La galàxia M87 està ubicada a 55 milions d'anys llum de distància i té un forat negre 6.500 milions de vegades més massiu que el Sol. A mesura que la matèria orbita el forat negre, s'escalfa i emet llum. El forat negre captura part d'aquesta llum, creant una estructura al voltant del forat negre fotografiada el 2017 per l'Event Horizon Telescope (EHT). Aquesta nova imatge està realitzada a través d'una longitud d'ona més llarga, 3,5 mm en lloc d'1,3 mm, fet que ha permès veure com el raig emergeix de l'anell d'emissió al voltant del forat negre supermassiu central. Més informació a l'ESO.

21 abril 2023

Utilitzant dades de l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA i altres telescopis s'ha identificat una nova amenaça per a la vida a planetes com la Terra. Es tracta d'una fase de les explosions de supernova durant la qual els raigs X intensos de les estrelles en explosió poden afectar els planetes ubicats fins a 160 anys llum de distància. Aquesta nova amenaça prové de l'ona expansiva de la supernova que copeja el gas dens que envolta l'estrella que va explotar. Quan passa aquest impacte es pot produir una gran dosi de raigs X que arriba a un planeta semblant a la Terra mesos o anys després de l'explosió i que pot durar dècades. Una exposició tan intensa pot desencadenar un esdeveniment d'extinció al planeta, eliminant-ne part significativa de l'ozó i fent desaparèixer una àmplia gamma d'organismes. Aquest resultat prové de l'anàlisi de les observacions de raigs X de 31 supernoves. Actualment la Terra es troba en un espai segur en termes d'explosions de supernoves potencialment perjudicials, però és possible que no ho hagi estat en el passat. Hi ha una forta evidència de supernoves que van tenir lloc prop de la Terra fa entre 2 i 8 milions d'anys. Més informació al Chandra.

6 abril 2023

Suposem que el creixement de les galàxies a la infància de l'Univers es va produir per l'acumulació de gas aportat des del seu entorn, i les simulacions per ordinador prediuen l'existència de corrents còsmics de gas que flueixen cap a les galàxies distants, alimentant-les. Ara un equip en què participa l'Instituto de Astrofísica de Andalucía ha trobat un llarg corrent de gas que discorre cap a una galàxia massiva i que li subministra la matèria primera per formar milers de milions de noves estrelles. El corrent còsmic detectat abasta gairebé mig milió d'anys llum. El descobriment ha estat realitzat amb el radiotelescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). El corrent flueix cap a la galàxia 4C 41.17, situada uns mil cinc milions d'anys després de Big Bang, també coneguda com la galàxia del Formiguer perquè està formada per nombroses galàxies petites que arribaran a fondre's per efecte de la gravetat i acabaran formant una única galàxia massiva. De fet, aquest corrent podria contribuir a que el Formiguer creixi fins a convertir-se en una galàxia gegant. I, al contrari, si el subministrament de gas s'aturés, estaria destinada a convertir-se en una galàxia estèril poblada únicament per estrelles. Més informació a l'IAA.

30 març 2023

Un equip internacional, on participa l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert una gran reserva de gas calent en un cúmul de galàxies encara en formació al voltant de la galàxia Telaraña. Aquest protocúmul, lluny de dispersar-se, acabarà unit gravitacionalment la resta de la seva existència. Localitzat en una època en què l'Univers tenia 3.000 milions d'anys, és la primera vegada que es detecta aquest tipus de plasma tèrmic a distàncies tan llunyanes. Els cúmuls de galàxies tenen un gran nombre de galàxies, de vegades fins i tot milers. També contenen un vast "mitjà intracúmul" de gas que impregna l'espai entre les galàxies. De fet, la massa d'aquest gas és més gran que la de totes les galàxies que formen el cúmul. Fins ara, només s'havien estudiat en cúmuls de galàxies propers completament formats, però mai en protocúmuls llunyans, és a dir, cúmuls de galàxies encara en formació. Per aquesta raó es va seleccionar amb cura un dels candidats més prometedors, el protocúmul de la Telaranya. La detecció s'ha fet gràcies a les observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) de les ombres que el gas calent del cúmul produeix sobre el fons còsmic de microones. Més informació a l'ESO i a l'IAC.