L'ASTRONÒMICA

2 juny 2026

 Un equip internacional, liderat per Jorge Antonio Sánchez, estudiant de postgrau de la Universitat Estatal d'Arizona (ASU), ha permès mesurar per primer cop el contingut de magnesi i silici a l'atmosfera d'un exoplaneta, el WASP-189b. L'observació va ser gràcies a l'espectrògraf infraroig de reixeta d'immersió d'alta resolució (IGRINS) al telescopi Gemini Sud a Xile. Les dades revelen que WASP-189b comparteix la mateixa proporció de magnesi a silici que la seva estrella amfitriona. Aquesta observació proporciona la primera evidència observacional d'una suposició àmpliament acceptada sobre la formació de planetes i obre una nova via per comprendre com es formen i evolucionen els exoplanetes. WASP-189b és un exoplaneta de la classe Júpiter ultracalent, que està situat a 320 anys-llum de distància a la constel·lació de Balança. Aquesta classe de planetes arriben a temperatures prou altes com per vaporitzar elements formadors de roques com el magnesi (Mg), el silici (Si) i el ferro (Fe), oferint una oportunitat única per observar aquests elements mitjançant espectroscòpia. La proporció d'elements formadors de roques en un disc protoplanetari coincideix amb la de l'estrella amfitriona, ja que tots dos van néixer del mateix núvol primordial de material. Més informació al Gemini.

5 juny 2026

 Un equip ha trobat l'evidència més sòlida fins avui que alguns planetes fora del nostre Sistema Solar poden ser magnètics. S'ha utilitzat el Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) i el Telescopi Gemini North, mesurant la velocitat del vent en set exoplanetes molt calentes i similars a Júpiter. Les observacions van revelar que els vents en aquests planetes probablement estan governats per camps magnètics, proporcionant el primer mesurament robust del magnetisme en planetes fora del Sistema Solar. Aquest pas és clau per comprendre, en última instància, quins planetes poden sobreviure, conservar la seva aigua i fins i tot, potser, algun dia, acollir vida tal com la coneixem. Els set exoplanetes estan acoblats amb la seva estrella amfitriona que és molt propera, de manera que mantenen una cara sempre cap a l'estrella, amb el que tenen un costat diürn abraçador i un altre nocturn gelat. Això provoca uns vents extremadament forts, amb unes velocitats entre 7.200 i 25.000 km/h. Van observar que com més calent és el planeta, més lent és el vent, això és contraintuïtiu, de manera que ha de passar una cosa que alenteixi la velocitat del vent per als objectes més calents. L´equip va concloure que l´explicació més consistent per a aquest misteri és la presència de camps magnètics a nivell planetari. Més informació a l' ESO. 

6 juny 2026

Un treball, liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC), ofereix una nova reconstrucció física del megaesclat del cometa 17P/Holmes que va sorprendre el món l'octubre de 2007. El megaesclat del cometa 17P/Holmes va ser un augment sobtat de gairebé mig milió de vegades en la seva brillantor que el va ser visible a ull nu i la seva coma en expansió el va fer temporalment a assolir una grandària aparent major que la del Sol. El treball permet estimar quanta matèria va ser expulsada, quantes partícules es van alliberar i quina era la grandària de les mateixes. A més, s'ofereix un resum històric complet de tots els esclats documentats de 17P/Holmes, abastant més de 130 anys des del descobriment del cometa el 1892. Les observacions prèvies del megaesclat mostren que el núvol de pols i gas no es va expandir de forma simple i uniforme, sinó d'una manera molt més complexa. L'estudi mostra que episodis tan extrems com el del 2007 poden sorgir de forma natural per l'alliberament d'enormes quantitats de partícules molt petites fines i poroses, i no necessàriament perquè el cometa expulsi una massa excepcionalment gran de material. Més informació a l'IAA.

25 juny 2026

Un estudi liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) revela l'existència d'una nova població d'estrelles en formació capaces de produir raigs gamma. Els resultats de l'estudi mostren que els raigs emesos per aquestes protoestrelles actuen com a acceleradors eficients de protons i les converteixen en un nou laboratori per estudiar els raigs còsmics. Quan part d'un núvol molecular de gas i pols col·lapsa sota la seva pròpia gravetat, s'origina una protoestrella —una estrella encara en construcció—. Durant aquesta etapa, la matèria que hi cau interactua amb intensos camps magnètics que expulsen part d'aquest material a l'espai en forma de raigs capaços de recórrer centenars de quilòmetres per segon. L'equip va comparar el catàleg més complet de fonts de raigs gamma obtinguts pel telescopi espacial Fermi amb les posicions d'objectes estel·lars joves procedents del sondeig RMS (Xarxa MSX Source Survey). L'anàlisi va revelar 33 associacions probables entre ambdós tipus d'objectes, cosa que va permetre identificar per primera vegada una població de protoestrelles emissores de raigs gamma, batejada pels autors com a protoestrelles lluminoses en raigs gamma (Gamma-Loud Protostars). Més informació a l'IAA.

11 juny 2026

 L'Institut d'Astrofísica de Canàries i la Universitat de La Laguna (ULL) lideren un estudi pioner sobre un dels objectes més intrigants de l'astrofísica actual: les galàxies fosques, sistemes rics en gas i matèria fosca, però incapaços de formar estrelles i, per tant, invisibles per als telescopis tradicionals. Aquest treball arriba en un moment de màxima actualitat. Durant els primers mesos d'aquest any, tant la NASA com l'ESA han anunciat el descobriment dels primers candidats observacionals de galàxies fosques, incloent-hi l'objecte Cloud-9, confirmat amb el telescopi Hubble. El candidat a galàxia fosca Cloud-9 és a 14 milions d'anys llum de la Terra. Les observacions de seguiment realitzades amb la Cambra Avançada per a Sondejos del Telescopi Espacial Hubble no van trobar estrelles dins del núvol. Abans de les observacions del Hubble, els científics podien argumentar que Cloud-9 és una galàxia nana tènue les estrelles de la qual no es podien veure amb telescopis terrestres a causa de la manca de sensibilitat. La Cambra Avançada per a Sondejos del Hubble mostra que, en realitat, la galàxia fallida no conté estrelles. Els resultats de l'estudi mostren que aquestes galàxies sorgeixen en halos de matèria fosca amb propietats específiques, en què el gas no arriba mai a les densitats necessàries per desencadenar la formació estel·lar. Més informació a l'IAC.

30 juny 2026

Un equip liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) ha trobat la galàxia nana ultradèbil And XXXVI, a les proximitats de la galàxia d'Andromeda (M31). Segurament es tracta d'una de les galàxies satèl·lit més febles descobertes fins avui al voltant d'Andromeda. Les galàxies nanes ultradèbils són els sistemes galàctics més petits i tènues coneguts. Formades a les primeres etapes de la història de l'Univers i dominades per matèria fosca, constitueixen autèntics fòssils còsmics que permeten estudiar com es van formar les primeres galàxies i posar a prova els models sobre la naturalesa de la matèria fosca. L’estudi suggereix que And XXXVI és una galàxia molt antiga, d’uns 12.500 milions d’anys, i extremadament pobra en elements pesants. And XXXVI va ser identificada per primera vegada per l'astrofotògraf i astrònom aficionat Giuseppe Donatiello mentre examinava imatges del projecte Pan-Andromeda Archaeological Survey (PAndAS), realitzat amb el telescopi CFHT, a Hawaii. L'objecte apareixia com una tènue taca en què ja es distingien algunes estrelles individuals. L'equip va utilitzar el Gran Telescopi Canàries, per obtenir imatges molt més profundes que van permetre distingir 46 estrelles individuals dins de la tènue llum difusa de la galàxia. Més informació a l'IAC.

30 juny 2026

Un equip liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) ha trobat la galàxia nana ultradèbil And XXXVI, a les proximitats de la galàxia d'Andromeda (M31). Segurament es tracta d'una de les galàxies satèl·lit més febles descobertes fins avui al voltant d'Andromeda. Les galàxies nanes ultradèbils són els sistemes galàctics més petits i tènues coneguts. Formades a les primeres etapes de la història de l'Univers i dominades per matèria fosca, constitueixen autèntics fòssils còsmics que permeten estudiar com es van formar les primeres galàxies i posar a prova els models sobre la naturalesa de la matèria fosca. L’estudi suggereix que And XXXVI és una galàxia molt antiga, d’uns 12.500 milions d’anys, i extremadament pobra en elements pesants. And XXXVI va ser identificada per primera vegada per l'astrofotògraf i astrònom aficionat Giuseppe Donatiello mentre examinava imatges del projecte Pan-Andromeda Archaeological Survey (PAndAS), realitzat amb el telescopi CFHT, a Hawaii. L'objecte apareixia com una tènue taca en què ja es distingien algunes estrelles individuals. L'equip va utilitzar el Gran Telescopi Canàries, per obtenir imatges molt més profundes que van permetre distingir 46 estrelles individuals dins de la tènue llum difusa de la galàxia. Més informació a l'IAA.

18 juny 2026

Utilitzant el Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) un equip va mesurar al cometa interestel·lar 3I/ALTES, les proporcions d'isòtops de carboni i nitrogen en molècules de cianur presents al gas que envoltava el cometa. Se sap que aquestes proporcions són un bon indicador de l'origen del cometa, ja que són molt sensibles a les condicions físiques de l'entorn de formació i no s'espera que canviïn gaire a mesura que el cometa viatja per l'espai. Es va descobrir que aquest visitant interestel·lar porta proporcions isotòpiques inusualment altes d'aquests isòtops de carboni i nitrogen. En un estudi del Telescopi Espacial James Webb es va trobar una proporció isotòpica similar de carboni, així com nivells elevats de deuteri. Aquests resultats indiquen que, probablement, el cometa es va formar a les regions exteriors al voltant d'una estrella antiga de 'baixa metal·licitat', és a dir, una estrella amb pocs elements més pesats que l'heli en la seva composició, que es creu que es va formar quan l'Univers era molt més jove que ara, al voltant d'una estrella molt més antiga que el Sol. Més informació a l'ESO.

28 maig 2026

La matèria de l'Univers no està distribuïda de manera uniforme, sinó organitzada en una gran estructura coneguda com a xarxa còsmica formada per cúmuls de galàxies connectats mitjançant filaments, entre els quals s'estenen enormes regions gairebé desèrtiques conegudes com a buits còsmics. Ara, un estudi liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) ha utilitzat dades d'espectroscòpia de camp integral per analitzar, per primer cop amb aquest nivell de detall, com l'entorn còsmic influeix en l'evolució de més de dues-centes galàxies. Gràcies a aquestes dades, l'equip va poder analitzar detalladament el gas ionitzat de més de dues-centes galàxies situades en buits còsmics i comparar-lo amb el de galàxies localitzades en altres entorns de la xarxa còsmica. Els resultats mostren que les galàxies dels buits presenten una formació estel·lar més intensa i una menor extinció, relacionada amb una menor quantitat de pols. L'efecte resulta especialment evident en galàxies que es troben en transició entre espirals i el·líptiques, cosa que suggereix que aquest procés evolutiu ocorre de forma més lenta en els buits còsmics. A més, s'ha pogut observar que les parts més influïdes són les regions externes, és a dir, els discos de les galàxies espirals. Més informació a l'IAA.

22 maig 2026

El model actual d'evolució de l'Univers prediu una època que està dominada per fusions de galàxies fa uns deu mil milions d'anys. Es tracta d'interaccions violentes, durant les quals és previsible que estructures febles, com ara els discs fins de galàxies espirals, siguin destruïts. Tot i això, algunes galàxies tenen discos purs i no tenen estructures estabilitzadores que les hagin ajudat a sobreviure, com passa amb els bulbs que són els esferoides lluminosos presents al seu centre. Aquest és el cas de la nostra galàxia, la Via Làctia. Per respondre la pregunta de com aquestes galàxies han sobreviscut s'ha muntat el projecte BEARD que estudiarà les galàxies anàlogues a la Via Làctia, tant reals com simulades per ordinador. És un projecte internacional liderat des de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i la Universitat de La Laguna (ULL), que ha fet servir dades de diversos telescopis de l'Observatori del Roque de los Muchachos i simulacions per ordinador. L'estudi va observar 54 galàxies anàlogues a la Via Làctia. Ara s'han publicat els primers resultats que suggereixen que aquestes diferències es poden explicar mitjançant configuracions especials dels processos de fusió que han patit les galàxies sense bulb. Més informació a l'IAC.