L'ASTRONÒMICA

19 octubre 2024

El dia 15 d'octubre de 2024, la missió espacial Euclid de l'ESA ha revelat la primera peça del seu gran mapa de l'Univers, que mostra milions d'estrelles i galàxies. El primer mosaic del mapa, amb un pes de 208 gigapíxels, ha estat presentat al Congrés Internacional d'Astronàutica a Milà. Conté 260 observacions realitzades entre el 25 de març i el 8 d'abril del 2024. En només dues setmanes, Euclid va cobrir 132 graus quadrats del cel austral amb un gran detall. Aquest mosaic representa l'1% de l'estudi ampli que realitzarà Euclid al llarg de sis anys. Durant aquest estudi, el telescopi observarà les formes, les distàncies i els moviments de milers de milions de galàxies fins a 10.000 milions d'anys llum. D'aquesta manera, es crearà el mapa còsmic més gran en 3D mai realitzat. Una característica especial visible al mosaic són els núvols tènues entre les estrelles de la nostra pròpia galàxia, que apareixen en blau clar sobre el fons negre de l'espai. Són una barreja de gas i pols, també anomenats «cirros galàctics» perquè s'assemblen als núvols de tipus cirros. Més informació a l'ESA.

10 octubre 2024

Observacions del Hubble de la Gran Taca Roja, recopilades durant 90 dies entre desembre del 2023 i març del 2024, revelen que la GRS no és tan estable com podria semblar. Les dades recents mostren que la GRS es mou com un bol de gelatina. Les imatges combinades del Hubble van permetre als astrònoms muntar una pel·lícula amb lapse de temps del comportament ondulat de la GRS. Segons els observadors no s'esperava veure oscil·lar la seva mida, que s'encongeix i engrandeix i que, alhora, es mou més ràpid o més lent. Aquest fet és molt inesperat i, actualment, no té explicacions hidrodinàmiques. El programa monitoreja Júpiter i els altres planetes del Sistema Solar exterior cada any a través de l'Outer Planet Atmospheres Legacy (OPAL). Comprendre els mecanismes de les tempestes més grans del Sistema Solar col·loca la teoria dels huracans terrestres en un context còsmic més ampli, que podria aplicar-se per comprendre millor la meteorologia als planetes al voltant d'altres estrelles. A mesura que s’accelera i desaccelera, la GRS és empesa contra els corrents en raig de les bandes de Júpiter. Més informació al Hubble.

11 octubre 2024

Ahir, 10 d'octubre, al vespre es van veure aurores des de Catalunya. No van ser tan brillants com les del passat 10 de maig però es van poder fotografiar des de zones suburbanes. Estigueu alerta perquè aquest vespre i aquest proper cap de setmana potser se'n tornaran a veure. Us mostrem imatges obtingudes per Montse Ribell, Antonio Capapé i Jaume Zapata des de Castellar del Vallès (Barcelona).  

Des de Prades, el nostre company Aleix Roig també les ha vist i fotografiat, i ens les mostra amb aquest espectacular vídeo:

8 octubre 2024

S'ha descobert a través de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) la més distant galàxia similar a la Via Làctia. Anomenada REBELS-25, aquesta galàxia de disc sembla tan ordenada com les galàxies actuals, amb un disc en intensa rotació, però la veiem tal com era quan l'Univers només tenia 700 milions d'anys. Això resulta sorprenent ja que, d'acord amb la nostra comprensió actual de la formació de galàxies, s'espera que aquestes primeres galàxies semblin més caòtiques. Quan la comunitat astronòmica estudia l'Univers llunyà, sol observar el que semblen ser orígens caòtics i grumollosos de les galàxies que després han recorregut un llarg camí per donar les galàxies que veiem avui dia. Aquestes galàxies primerenques i desordenades es fusionen entre si i després evolucionen cap a formes més suaus a un ritme increïblement lent. Les teories actuals suggereixen que, perquè una galàxia sigui tan ordenada com la nostra Via Làctia, han d'haver transcorregut milers de milions d'anys d'evolució. La detecció de REBELS-25, però, desafia aquesta escala de temps. Les dades també van oferir indicis de característiques més desenvolupades, similars a les de la Via Làctia, com una barra central allargada i fins i tot braços espirals, encara que es necessitaran més observacions per confirmar-ho. Més informació a l'ALMA.

4 octubre 2024

Els centaures són antics objectes transneptunians que s'han mogut fins a dins de l'òrbita de Neptú per subtils influències gravitacionals en els darrers milions d'anys i que podrien arribar a convertir-se en cometes de curt període. Són "híbrids" en el sentit que es troben en una etapa de transició de la seva evolució orbital: molts comparteixen característiques tant amb els objectes transneptunians com amb els cometes de període curt. Utilitzant l'instrument NIRSpec (espectrògraf d'infraroig proper) del Webb s'han obtingut dades sobre Centaur 29P/Schwassmann-Wachmann 1 (29P per abreujar), un objecte que és conegut pels seus esclats altament actius i quasi periòdics. Varia en intensitat en períodes de sis a vuit setmanes, cosa que el converteix en un dels objectes més actius del Sistema Solar exterior. Les observacions han descobert un raig de monòxid de carboni (CO) i raigs de gas de diòxid de carboni (CO2) mai abans vistos, que donen noves pistes sobre la naturalesa del nucli del centaure. Els angles dels raigs suggereixen la possibilitat de que el nucli pugui ser un agregat d'objectes diferents amb diferents composicions; no obstant, encara no es poden excloure altres escenaris. Més informació al Webb.

2 octubre 2024

Utilitzant observacions del Very Large Telescope (VLT), de l'Observatori Europeu Austral (VLT), un equip liderat per Jonay González Hernández de l'Instituto de Astrofísica de Canarias ha descobert un exoplaneta orbitant l'estrella de Barnard. Les observacions de l'equip també indiquen la possible existència de tres candidats més a exoplanetes en diverses òrbites al voltant de l'estrella. L'estrella de Barnard és el segon sistema estel·lar més proper, després del grup de tres estrelles d'Alfa Centauri; està situat a només sis anys llum de distància. A causa de la seva proximitat, és un objectiu principal a la recerca d'exoplanetes similars a la Terra. Tot i una detecció prometedora que va tenir lloc el 2018, fins ara no s'havia confirmat cap planeta que orbités l'estrella de Barnard. L'exoplaneta, anomenat Barnard b, és vint vegades més proper a l'estrella que Mercuri del Sol, té almenys la meitat de la massa de Venus, el seu any dura 3,15 dies terrestres i té una temperatura superficial al voltant de 125 °C . Barnard b és un dels exoplanetes de menor massa coneguts, però és massa a prop de l'estrella amfitriona, lluny de la zona habitable. Més informació a l'IAC i a l'ESO.

26 setembre 2024

Mart no sempre va ser el desert fred que veiem avui. Cada cop hi ha més proves que alguna vegada va fluir aigua sobre la superfície del planeta, fa milers de milions d'anys. I si hi havia aigua, també hi hauria d'haver una atmosfera espessa per evitar que l'aigua es congelés. Però en algun moment fa uns 3.500 milions d'anys, l'aigua es va assecar i l'aire va quedar convertit en un esquinçall d'una atmosfera primitiva. On va anar a parar exactament l'atmosfera de Mart? Per a dos geòlegs del MIT, la resposta pot ser a l'argila del planeta; proposen que gran part de l'atmosfera perduda de Mart podria estar atrapada a l'escorça coberta d'argila del planeta. Sostenen que l'aigua de Mart podria haver-se filtrat a través de certs tipus de roques i desencadenat una lenta cadena de reaccions que va extreure progressivament el diòxid de carboni de l'atmosfera i el va convertir en metà, una forma de carboni que es podria emmagatzemar durant eons a la superfície argilosa del planeta. Basant-se en processos similars que tenen lloc a la Terra sostenen que l'argila a la superfície de Mart podria contenir fins a 1,7 bars de diòxid de carboni, al voltant del 80 per cent de l'atmosfera inicial primitiva del planeta. Més informació al MIT.

19 setembre 2024

Un nou estudi realitzat per físics del MIT proposa que una misteriosa força coneguda com a energia fosca primerenca podria resoldre dos dels enigmes més grans de la cosmologia i omplir alguns buits importants en la nostra comprensió de com va evolucionar l'Univers primitiu. Un dels enigmes en qüestió és la “tensió de Hubble”, que fa referència a un desajust en els mesuraments de la velocitat d'expansió de l'Univers. L'altre involucra observacions de nombroses galàxies primerenques i brillants que van existir en un moment en què l'Univers primitiu hauria d'haver estat molt menys poblat. L'energia fosca és una forma d'energia desconeguda que els físics sospiten que impulsa l'expansió de l'Univers actual. L'energia fosca primitiva és un fenomen hipotètic similar que va aparèixer durant només un breu temps, influint en l'expansió de l'Univers en els primers moments abans de desaparèixer del tot. Els físics han proposat que l'energia fosca primitiva és una mena de força antigravitatòria que es va activar només en èpoques molt primerenques. Aquesta força contrarestaria a l'atracció cap a l'interior de la gravetat acceleraria l'expansió primerenca de l'Univers. Per tant, l'energia fosca primitiva es considera la solució més probable a la tensió de Hubble i el desajust en la població de galàxies detectada pel telescopi Webb. Més informació al MIT.

13 setembre 2024

Per primera vegada s'han captat imatges d'una estrella diferent del Sol amb prou detall per seguir el moviment del gas en bombolles a la superfície. Les imatges de l'estrella, R Doradus, es van obtenir el juliol i l'agost del 2023 amb l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA). Mostren gegantines bombolles de gas calent, de 75 vegades la mida del Sol, que apareixen a la superfície i s'enfonsen de nou a l'interior de l'estrella més ràpid del que s'esperava. L'energia creada per l'estrella al nucli pot ser transportada cap a la superfície en forma d'enormes bombolles calentes de gas que després es refreden i s'enfonsen. Aquest moviment de mescla, conegut com a convecció, distribueix els elements pesants formats al nucli, com el carboni i el nitrogen, per tota l'estrella. També es creu que és responsable dels vents estel·lars que transporten aquests elements al cosmos per fabricar noves estrelles i planetes. Fins ara, els moviments de convecció mai no s'havien rastrejat detalladament en estrelles que no fossin el Sol. Les imatges rastregen la superfície de R Doradus en un mes. R Doradus és una estrella geganta vermella, amb un diàmetre aproximadament 350 vegades el del Sol, ubicada a uns 180 anys llum de distància. A més, la seva massa és similar a la del Sol, la qual cosa significa que R Doradus és probablement força similar a com es veurà el nostre Sol d'aquí a cinc mil milions d'anys. Més informació a l'ALMA.

7 setembre 2024

Tradicionalment, la formació planetària s'ha descrit com un procés “de baix a dalt”, a mesura que els grans de pols s'acumulen gradualment en conglomerats més grans al llarg de desenes de milions d'anys, des de microns fins a centímetres, metres i quilòmetres. Alternativament, una altra teoria proposa que els planetes poden formar-se ràpidament mitjançant un procés invers, “de dalt a baix”, on el material del disc circunestelar als braços espirals es fragmenta a causa de la inestabilitat gravitacional. Un equip internacional dirigit per Jessica Speedie, candidata al doctorat del Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Victòria (Canadà), va observar el característic disc protoplanetari al voltant d'AB Aurigae, trobant evidència observacional que coincideix amb la seqüència teòrica alternativa “de dalt a baix”. Ja s'han detectat diversos protoplanetes en desenvolupament al disc d'AB Aurigae, inclòs un que és nou vegades més massiu que Júpiter. Apareixen com a cúmuls enclavats dins una estructura clara de braços espirals que giren en sentit antihorari al voltant de l'estrella. Van utilitzar ALMA per estudiar com s'està movent el gas als enormes braços espirals del sistema, ja que haurien de ser inestables gravitacionalment per poder produir planetes. La detecció d'inestabilitat gravitacional observada al disc és una confirmació directa d'aquesta via 'de dalt a baix' cap a la formació de planetes. Més informació a l'ALMA.