L'ASTRONÒMICA

22 gener 2026

Un equip europeu dirigit per astrònoms de l'University College London (UCL) i la Universitat de Cardiff ha descobert un misteriós núvol de ferro en forma de barra dins l'icònica nebulosa Anular de la Lyra (també coneguda per nebulosa de l'Anell, Messier 57 i NGC 6720). L'anell exterior brillant està compost per la llum emesa per tres ions d'oxigen diferents, mentre que la barra central es deu a la llum emesa per un plasma d'àtoms de ferro quatre vegades ionitzats. La longitud de la barra és aproximadament 500 vegades la de l'òrbita de Plutó i la massa d'àtoms de ferro és comparable a la de Mart. El núvol de ferro es va descobrir mitjançant observacions obtingudes amb el mode d'Unitat de Camp Integral Gran (LIFU) d'un nou instrument, l'Explorador de Velocitat d'Àrea Millorada WHT (WEAVE), instal·lat al telescopi William Herschel de 4,2 m, a les Canàries. En processar les dades, es va distingir amb total claredat aquesta barra d'àtoms de ferro ionitzat, prèviament desconeguda. La formació de la barra de ferro és actualment un misteri. Hi ha dos escenaris possibles: la barra de ferro podria revelar nova informació sobre com va progressar l'ejecció de la nebulosa o (més intrigant) el ferro podria ser un arc de plasma resultant de la vaporització d'un planeta rocós atrapat en l'expansió prèvia de l'estrella. Més informació al RAS.

20 gener 2026

Un sondeig de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ha produït les imatges més nítides fins a la data de 24 discos de runa, els cinturons de pols que queden després que els planetes s'acaben de formar. El sondeig de l'ÀLMA era per a Resoldre les Subestructures del Cinturó de Kuiper (ARKS), és a dir la fase del nostre Sistema Solar on es va formar el Cinturó de Kuiper, un anell de runes gelades més enllà de Neptú que conserva un registre de col·lisions massives i migracions planetàries de fa milers de milions d'anys. En aquesta fase es formava la Lluna i els planetes i es disputaven els seus llocs definitius, i fins i tot intercanviaven òrbites! Les fotografies mostren una veritable diversitat d'estructures: no només anells simples, sinó també cinturons amb múltiples anells, halos i fortes asimetries, cosa que revela un capítol dinàmic i complex en la història planetària. Aproximadament, un terç dels discos observats mostren subestructures clares (múltiples anells o buits distintius) que suggereixen característiques heretades d'etapes anteriors de formació planetària o esculpides per planetes al llarg d'escales de temps molt més llargues. Aquests discos registren un període en què les òrbites planetàries s'alteraven i grans impactes, com el que va forjar la Lluna, modelaven sistemes solars joves. Més informació al NRAO.

15 gener 2026

La galàxia del Compàs (també anomenada galàxia Circinus) és una galàxia Seyfert a la contel·lació de Circinus a uns 13 milions d'anys llum de distància. Conté un forat negre supermassiu actiu que continua influint en la seva evolució. Es creia que la font de llum infraroja més gran de la regió més propera al forat negre provenia de fluxos de sortida, o corrents de matèria sobreescalfada que s'expulsen cap a l'exterior. Ara noves observacions del Telescopi Espacial James Webb de la NASA, proporcionen evidència que reverteix aquesta teoria, suggerint que la major part del material calent i polsegós en realitat alimenta el forat negre central, on el gas i la pols que cauen s'acumulen formant un anell amb forma de rosquilla al voltant del forat negre, conegut com a toro. La matèria brillant del toro pot assolir tanta brillantor que resulta difícil distingir els detalls del centre de la galàxia amb telescopis terrestres. Per poder observar el centre de la galàxia s'ha utilitzat l'Interferòmetre d'Emmascarament d'Obertura del Webb, que a través de set petits orificis hexagonals el fa funcionar com un interferòmetre, i així es pot duplicar la resolució en una petita àrea. Les dades van mostrar que al voltant del 87 % de les emissions infraroges de la pols calenta provenen de les zones més properes al forat negre. Més informació al Webb.

10 gener 2026

L'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) ha liderat un estudi que mostra camps magnètics recargolats al raig d'OJ 287, un candidat a sistema binari de forats negres supermassius situat a 4.000 milions d'anys llum de la Terra. Observacions del Telescopi de l'Horitzó de Successos (EHT), realitzades el 5 i el 10 d'abril del 2017, han observat per primera vegada i de forma directa la dinàmica interacció entre ones de xoc —regions de plasma comprimit— i ones de pressió helicoïdals al raig d'aquest sistema. L'equip ha identificat dues regions brillants de plasma que avancen pel raig a diferents velocitats. A mesura que es desplacen per un camp magnètic recargolat, aquestes estructures interactuen amb un patró d'ones de Kelvin-Helmholtz, inestabilitats que es produeixen quan materials es mouen a diferents velocitats, similars a les ondulacions que apareixen al fum o a la superfície de l'aigua. Com a resultat, la polarització de la llum que emeten gira en adreces oposades. Aquest senyal ofereix informació valuosa sobre com s'organitzen i s'evolucionen els camps magnètics a prop d'un forat negre supermassiu. Més informació a l'IAA.

9 gener 2026

Observacions del Telescopi Espacial Hubble, NASA/ESA, han descobert un nou tipus d'objecte astronòmic: un núvol de matèria fosca, rica en gas i sense estrelles. Es considera que és una "relíquia" o romanent de la formació primerenca de galàxies. Aquesta és la primera detecció confirmada d'un objecte d'aquest tipus a l'Univers. L'objecte, anomenat Nube-9, està compost d'hidrogen neutre, és gairebé esfèric i té un diàmetre d'uns 4.900 anys llum. La massa és aproximadament un milió de vegades la massa del Sol, però, si com sembla, la pressió del gas equilibra la gravetat, Núvol-9 ha d'estar fortament dominada per una massa de matèria fosca d'aproximadament 5.000 milions de masses solars. Creiem, mitjançant la teoria, que la major part de la massa de l'Univers és matèria fosca, però és difícil detectar aquest material fosc perquè no emet llum. Ara, Nube-9 ens ofereix una visió excepcional d'un núvol dominat per matèria fosca. Podria ser que aquest núvol de matèria fosca no va poder acumular prou gas per formar estrelles, cosa que suggereix l'existència de moltes altres estructures petites dominades per matèria fosca a l'Univers: altres galàxies fallides. El núvol podria eventualment formar una galàxia en el futur, sempre que augmenti la seva massa. Més informació al Hubble.

6 gener 2026

L'Hamburguesa de Gómez, coneguda com a GoHam, a la constel·lació de Sagitari, a una distància d'uns 900 anys llum, és probablement una estrella jove envoltada d'un disc protoplanetari. Imatges de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han permès descobrir les primeres fases de la formació de planetes gegants entre les denses capes de gas i pols del sistema GoHam. S'han pogut observar les capes apilades del gegantí disc de gas i pols de GoHam, mentre giren al voltant d'una estrella jove, amb una orientació gairebé de cantó. Això proporciona una visió directa de la seva estructura vertical, una cosa molt més difícil de veure a la majoria d'altres discos. Aquests gasos inclouen dues formes de monòxid de carboni, 12CO i 13CO, així com les molècules amb sofre CS i SO. El gas més lleuger 12CO es troba més alt per sobre del pla mitjà, mentre que el 13CO es troba una mica més avall, i el CS es troba més a prop del pla mitjà. La capa de pols mil·limètrica és relativament prima i es concentra en el pla mitjà, mentre que el gas s'estén molt per sobre i per sota. El disc és enorme (i massiu), amb el seu gas estenent-se fins gairebé 1000 UA de radi i aconseguint alçades verticals de diversos centenars d'UA, cosa que el converteix en un dels discos de formació planetària més grans coneguts. Més informació al NRAO.

30 desembre 2025

Un equip internacional ha descobert l'evidència més inequívoca fins ara que els potents raigs llançats per estrelles nounades registren de manera fiable els episodis de creixement més violents d'una estrella. Les primeres observacions realitzades amb el Very Large Array (VLA) van identificar a l'objecte SVS 13 com un notable sistema binari protoestel·lar que impulsa una cadena de "bales moleculars" d'alta velocitat i xocs Herbig-Haro a la regió de formació estel·lar NGC 1333, a uns 1.000 anys llum de la Terra. Aquestes imatges van identificar les dues radioprotoestrelles, VLA 4A i VLA 4B. Noves observacions amb l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) van enfocar la "bala" d'alta velocitat més brillant del flux de sortida de SVS 13 i van revelar una sorprenent seqüència d'anells moleculars niats. Cada anell es contrau i canvia de posició suaument, traçant capes ultrafines amb forma d'arc que es mouen a velocitats de fins a 100 km/s. Cada seqüència d'anells en el raig porta la marca temporal d'un esclat anterior, cosa que ens permet interpretar la història de com el material va caure sobre la jove estrella i després va ser expulsat violentament. En ajustar més de 400 anells individuals, l'equip va demostrar que cada capa es correspon amb un arc de xoc clàssic. L'edat de la capa més jove coincideix amb un potent esclat òptic i infraroig de SVS 13 VLA 4B a principis de la dècada de 1990. Més informació a l'ALMA.

11 desembre 2025

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha observat una supernova que va explotar quan l'Univers només tenia 730 milions d'anys, la detecció més primerenca d'aquest tipus fins ara. També van permetre localitzar la tènue galàxia amfitriona de la supernova. Les observacions es van realitzar l'1 de juliol per recolzar un grup internacional de telescopis que va detectar un centelleig de llum superbrillant, conegut com a esclat de raigs gamma, denominat GRB 250314A, a mitjans de març. Mentre que un esclat de raigs gamma sol durar de segons a minuts, una supernova augmenta la brillantor ràpidament durant diverses setmanes abans de disminuir lentament. En canvi, aquesta supernova va augmentar la brillantor durant mesos. Atès que va explotar tan aviat a la història de l'Univers, la seva llum es va estirar a mesura que el cosmos s'expandia al llarg de milers de milions d'anys. A mesura que la llum s'estira, també ho fa el temps que triguen a desenvolupar-se els esdeveniments. Les observacions del Webb es van prendre intencionalment tres mesos i mig després del final de l'esclat de raigs gamma, ja que s'esperava que la supernova subjacent aconseguís la màxima brillantor en aquell moment. Es va comparar amb les supernoves modernes properes i els resultats són molt similars. Més informació a la NASA.

8 desembre 2025

El rover Perseverance de la NASA ha enregistrat els sons de les descàrregues elèctriques (espurnes) i mini-explosions sonores en els remolins de pols de Mart. Aquest fenomen llargament teoritzat ha estat confirmat per enregistraments d'àudio i electromagnètics capturats pel micròfon SuperCam del rover el 12 d'octubre de 2024. Els remolins de pols, comuns a Mart, es formen a partir de columnes d'aire càlid que s'eleven i giren. L'aire prop de la superfície del planeta s'escalfa a mesura que entra en contacte amb el sòl més càlid i puja a través de l'aire més dens i fred que hi ha a sobre i comença a girar. El micròfon SuperCam va recollir tres sons crepitants que es poden escoltar entre els sons procedents del diable de pols. Dècades abans de l'aterratge de Perseverance, els científics van teoritzar que la fricció generada pels petits grans de pols que es remolinaven i es fregaven els uns contra els altres podria generar prou càrrega elèctrica per produir arcs elèctrics. Les descàrregues elèctriques rarament es produeixen als remolins de la Terra, però a Mart l'atmosfera fina fa que el fenomen sigui molt més probable, ja que la quantitat de càrrega necessària per generar espurnes és molt inferior a la necessària a la superfície terrestre. Més informació a la NASA.

29 novembre 2025

La matèria fosca va ser proposada inicialment per l'astrònom suís Fritz Zwicky l'any 1933, quan va observar que les galàxies es movien a una velocitat superior a la que hauria de permetre la seva massa, fet que el va portar a inferir la presència d'una bastida invisible que les manté unides. La proposta va quedar pràcticament oblidada fins que, als anys 60 i 70, l'astrònoma nord-americana Vera Rubin va anunciar que moltes estrelles de les galàxies espirals giraven gairebé a la mateixa velocitat angular, la qual cosa implicava la presència de matèria fosca. Des d'aleshores s'han fet mapes de la matèria fosca a partir dels efectes de la seva gravetat, però encara no l'hem vist ni coneixem la seva composició. Ara, el Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi de la NASA podria haver proporcionat proves directes de matèria fosca, permetent que aquesta matèria invisible "s’observés" per primera vegada. L'estudi va ser dirigit per Tomonori Totani, del Departament d'Astronomia de la Universitat de Tòquio. Segons Totani: "Hem detectat raigs gamma amb una energia fotònica de 20 gigaelectronvolts (o 20.000 milions d'electronvolts, una quantitat extremadament gran d'energia) que s'estenen en una estructura semblant a un halo cap al centre de la Via Làctia. El component d'emissió de raigs gamma s'assembla molt a la forma esperada de l'halo de matèria fosca". Més informació a la Universitat de Tòquio.