L'ASTRONÒMICA

2 desembre 2023

En un descobriment sense precedents, un equip ha trobat un disc al voltant d'una estrella jove al Gran Núvol de Magalhães, situat a 160.000 anys llum de distància. És la primera vegada que es troba fora de la nostra galàxia un disc d'aquest tipus, idèntic als que formen planetes a la nostra pròpia Via Làctia. Les noves observacions revelen la presència d'una estrella massiva jove creixent, acretant matèria del seu entorn i formant un disc giratori. La detecció es va fer utilitzant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), a Xile. Després es va observar amb l'instrument MUSE, instal·lat al Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, que va detectar un raig llançat per una estrella en formació, que va ser batejada com a HH 1177, a l'interior d'un núvol de gas al Gran Núvol de Magalhães. La seva presència és un senyal de l'acreció continuada del disc que es va confirmar en mesurar el seu gir mitjançant els mesuraments de freqüència d'ALMA, confirmant així la detecció del primer disc al voltant d'una estrella jove extragalàctica. Més informació a l'ESO.

30 novembre 2023

Un equip internacional liderat per Rafael Luque de la Universitat de Chicago on han participat investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canarias i de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya han descobert una família peculiar de planetes que orbiten al voltant de la seva estrella central tots en ressonància orbital. Aquest fenomen és comú en els moments inicials de la formació planetària, tot i que és excepcional trobar sistemes amb una cadena tan llarga de planetes que conservin aquest tipus de sincronització gravitatòria. La troballa demostra que el sistema no ha patit grans canvis al llarg dels mil milions d'anys d'història, per la qual cosa ofereix una visió insòlita de la formació i l'evolució planetària. La troballa s'ha fet gràcies a observacions del satèl·lit TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) de la NASA i CHEOPS (CHaracterising ExOPlanets Satellite) de l'Agència Espacial Europea (ESA). L'estrella és HD110067, es troba a uns 100 anys llum de distància a la constel·lació de Coma Berenices i és més petita i freda que el Sol. Es tracta de sis planetes del grup dels anomenats subneptuns. El planeta més proper a l'estrella realitza tres òrbites per cada dues del següent planeta (ressonància 3:2), un patró que es repeteix entre els quatre planetes més propers. Entre els planetes més exteriors la ressonància és 4:3. Més informació a l'IAC i a l'IEEC.

28 novembre 2023

El Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA ha mesurat la mida de l'exoplaneta més proper similar a la Terra que transita davant de la seva estrella. El diminut planeta, anomenat LTT 1445Ac, va ser descobert per primera vegada per la sonda TESS. Les observacions del Hubble mostren que el planeta realitza un trànsit normal a través del disc de l'estrella, amb una mida real de només 1,07 vegades el diàmetre de la Terra. Això vol dir que el planeta és un món rocós, com la Terra, amb aproximadament la mateixa gravetat superficial. Però té una temperatura superficial d'aproximadament 260 graus Celsius, massa calor per a la vida tal com la coneixem. El planeta orbita al voltant de l'estrella LTT 1445A, que forma part d'un sistema triple de tres estrelles nanes vermelles que es troba a 22 anys llum de distància, a la constel·lació d'Eridanus. L'estrella té dos planetes més reportats que són més grans que LTT 1445Ac. Les altres dues estrelles nanes, LTT 1445B i C, es troben a uns 4.700 milions de quilòmetres de LTT 1445A, també resoltes pel Hubble. L'alineació de les tres estrelles i l'òrbita de cantell del parell BC suggereixen que tot al sistema és coplanar, inclosos els planetes coneguts. Més informació al Hubble.

27 novembre 2023

Un dels principals objectius de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) és estudiar la formació i l'evolució dels sistemes planetaris. Les estrelles joves solen estar envoltades per un disc de gas i pols, a partir del qual es poden formar planetes. Una de les primeres imatges d'alta resolució que va capturar ALMA va ser la d'HL Tauri, una estrella jove a 480 anys llum de distància envoltada per un disc protoplanetari. El disc té espais visibles que podrien ser el lloc on s'estan formant protoplanetes joves. Una de les maneres d'estudiar els grans de pols en aquestes estructures complexes és observar-ne la polarització, l'orientació de les ones de llum que emeten. Un nou estudi ha capturat una imatge de polarització de HL Tauri amb un detall sense precedents. Està basada en 100 vegades més mesuraments que la majoria dels discos. La imatge té una resolució de 5 AU. S'ha descobert que la quantitat de llum polaritzada és més gran en una banda del disc que en l'altra, cosa que probablement es deu a asimetries en la distribució dels grans de pols. Els resultats suggereixen que els grans no són esfèrics, sinó que són com a grans allargats. Un resultat sorprenent és que hi ha més polarització dins dels espais del disc que als anells, tot i que hi ha més pols als anells. La polarització dels anells és més uniforme. Més informació a l'ALMA.

16 novembre 2023

L'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) d'ESO ha aconseguit les observacions de més resolució des que va començar les seves operacions; durant una prova tècnica es van prendre imatges d'una estrella evolucionada, R Leporis. ALMA està compost per 66 antenes que poden configurar-se en diferents posicions al Pla de Chajnantor, a gran altitud a Xile. Cadascuna d'aquestes antenes està equipada amb receptors que permeten observar ones de ràdio en diferents rangs o bandes de freqüència. La resolució d'ALMA augmenta quan augmenta la separació màxima entre les antenes i quan s'augmenta la banda de freqüències. Les noves imatges es van obtenir amb la configuració més estesa possible de 16 km i utilitzant receptors en freqüències de fins a 950 GHz, les més altes possibles per al conjunt. És així com el 2021 es va fer la prova tècnica, observant una estrella evolucionada de la Via Lactea, R Leporis. Es va utilitzar com a calibrador un nucli galàctic brillant, que apareix a prop de l'estrella. Més informació a l'ESO

8 novembre 2023

La missió espacial Euclid de l'ESA ha publicat les primeres imatges del cosmos a tot color. Les cinc imatges publicades il·lustren tot el potencial d'Euclid; mostren que el telescopi està llest per crear el mapa 3D més extens de l'Univers fins avui. Euclid té una tasca difícil: investigar com la matèria i l'energia fosca han fet que el nostre Univers es vegi com ho fa avui. El 95% del nostre cosmos sembla que està fet d'aquestes misterioses entitats «fosques», però no entenem què són perque la seva presència només causa canvis molt subtils en l'aparença i els moviments de les coses que podem veure. Euclid observarà durant els propers sis anys les formes, distàncies i moviments de milers de milions de galàxies fins a 10 mil milions d'anys llum. Les imatges publicades mostren des d'estrelles brillants fins a galàxies tènues, les observacions mostren tots aquests objectes celestes, sense deixar de ser extremadament nítides, fins i tot quan s'acosten a galàxies distants. Les fotografies mostren el cúmul de galàxies de Perseus, la galàxia espiral IC 342, la galàxia irregular NGC 6822, el cúmul globular NGC 6397 i la nebulosa Cap de Cavall. Més informació a l'ESA.

3 novembre 2023

A la dècada de 1980, els geofísics van fer un descobriment sorprenent: es van trobar dues masses de material inusual de la mida d'un continent a les profunditats de la Terra prop del seu nucli, una sota el continent africà i una altra sota l'Oceà Pacífic. Cadascuna té el doble de la mida de la Lluna. Les investigacions realitzades durant l'última dècada han demostrat que probablement les proporcions de diferents elements són diferents dels del mantell que els envolta. Un estudi interdisciplinari dirigit per Qian Yaun, publicat a Nature, suggereix que són les restes de Theia, un planeta de la mida que Mart que va xocar amb la Terra i va provocar el naixement de la Lluna. Mai no s'ha descobert cap rastre de Theia al cinturó d'asteroides o als meteorits, per la qual cosa se suggereix que la major part de Theia va ser absorbida per la Terra jove. La Lluna sembla tenir materials al seu interior representatius tant de la Terra anterior a l'impacte com de Theia, però es pensava que qualsevol resta de Theia hauria estat 'esborrada' per la dinàmica terrestre. Les masses van ser descobertes a través d'ones sísmiques que viatgen a diferents velocitats a través de diferents materials, a la dècada de 1980. Es va interpretar que són inusualment riques en ferro, de manera que alenteixen el pas de les ones sísmiques. Més informació a l'Arizona State University.

2 novembre 2011

Després de comparar una mostra de prop de 50 cúmuls estel·lars oberts de diferents edats a la Via Làctia, una investigació liderada per l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i la Universitat de La Laguna (ULL), amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Cartagena revela que a mesura que aquests grups d'estrelles envelleixen perden gran part dels seus components estel·lars menys massius. Aquest resultat confirma que en els cúmuls oberts hi ha processos dinàmics interns, derivats del llarg desplaçament per la galàxia, que provoquen l'expulsió d'estrelles de baixa massa. Els cúmuls oberts són grups d'estrelles formats a partir del mateix núvol molecular, com les Plèiades o les Híades. Es componen d'uns centenars a milers d'estrelles que es troben unides gravitacionalment entre si. Tenen el mateix origen, edat i composició química, i també comparteixen un moviment comú a l'espai, cosa que permet diferenciar les estrelles d'un cúmul de les altres estrelles circumdants. L'equip ha utilitzat els darrers mesuraments del satèl·lit espacial Gaia de l'ESA per estudiar els moviments de les estrelles dels 50 cúmuls oberts al veïnatge solar. Els cúmuls es van dividir en grups d'acord amb la seva edat de formació. Als cúmuls més antics, entre 100 milions i 800 milions d'anys, hi ha una pèrdua progressiva dels components menys massius. En canvi, els cúmuls més joves presenten una distribució similar entre els estels més o menys massius. Més informació a l'IAC.

28 octubre 2023

Mart té un nucli de ferro líquid. Ara amb les observacions de la sonda InSight (Exploració Interior amb Investigacions Sísmiques, Geodèsia i Transmissió de Calor) de la NASA, que va aterrar a Mart el 26 de novembre del 2018, s'ha deduït que és més petit i més dens del que es pensava anteriorment, i està envoltat per una capa de roca fosa. Aquestes conclusions es basen en un estudi de les dades sísmiques segons investigacions de l'ETH Zurich (Escola Politècnica Federal de Zuric). S'ha vist que està envoltat per una capa de silicat fos de 150 km de gruix, i com a conseqüència d'això el seu nucli és més petit i més dens del que s'havia proposat anteriorment passant d'entre 1.800 a 1.850 km fins a algun lloc al rang de 1.650 a 1.700 quilòmetres, el 50 per cent del radi de Mart. Durant quatre anys, el mòdul d'aterratge InSight de la NASA va registrar tremolors a Mart amb el sismòmetre. La investigació d’aquestes dades transmeses a la Terra ha permès determinar l’estructura interna del planeta. Al nucli de la Terra no existeix la capa de silicat completament fosa. Com que el nucli es més petit la seva densitat mitjana és més elevada, encara que continua sent una mica baixa, però no inexplicable com passava amb les dades anteriors. Més informació a l’ETH Zurich.

27 octubre 2023

De tant en tant es veuen gasos lluminosos arremolinant-se al voltant de Sagitari A*, el forat negre al centre de la Via Làctia. Ara, astrònoms de l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre (MPE) han aconseguit mesurar la massa del forat negre a partir del moviment d'aquests gasos i coincideix perfectament amb el mesurament guardonat amb el Premi Nobel de Física el 2020, i que s'ha anat perfeccionant des de llavors. La massa del forat negre s'ha mesurat amb gran precisió i és de 4,297 milions de vegades la massa solar. A més, aquests milions de masses solars estan contingudes en una òrbita més petita que la de Venus al voltant del Sol. L'equip del MPE ha utilitzat ara GRAVITY, l'interferòmetre d'infraroig proper instal·lat a l'interferòmetre del Very Large Telescope (VLTI) d'ESO per a monitoritzar de prop l'emissió de la regió al voltant del forat negre i buscar estats extremadament brillants: els esclats que ocorren una o dues vegades al dia i es tornen prou brillants perquè sigui possible rastrejar el seu moviment. Aquesta massa del forat negre i la seva extensió és compatible amb el valor mesurat a partir de les òrbites de les estrelles properes. L'orientació de les òrbites dels esclats és propera a la d'un disc estel·lar observat a 100.000 radis gravitacionals, cosa que suggereix una connexió física entre tots dos. Més informació al MPE.