L'ASTRONÒMICA

2 juny 2026

 Un equip internacional, liderat per Jorge Antonio Sánchez, estudiant de postgrau de la Universitat Estatal d'Arizona (ASU), ha permès mesurar per primer cop el contingut de magnesi i silici a l'atmosfera d'un exoplaneta, el WASP-189b. L'observació va ser gràcies a l'espectrògraf infraroig de reixeta d'immersió d'alta resolució (IGRINS) al telescopi Gemini Sud a Xile. Les dades revelen que WASP-189b comparteix la mateixa proporció de magnesi a silici que la seva estrella amfitriona. Aquesta observació proporciona la primera evidència observacional d'una suposició àmpliament acceptada sobre la formació de planetes i obre una nova via per comprendre com es formen i evolucionen els exoplanetes. WASP-189b és un exoplaneta de la classe Júpiter ultracalent, que està situat a 320 anys-llum de distància a la constel·lació de Balança. Aquesta classe de planetes arriben a temperatures prou altes com per vaporitzar elements formadors de roques com el magnesi (Mg), el silici (Si) i el ferro (Fe), oferint una oportunitat única per observar aquests elements mitjançant espectroscòpia. La proporció d'elements formadors de roques en un disc protoplanetari coincideix amb la de l'estrella amfitriona, ja que tots dos van néixer del mateix núvol primordial de material. Més informació al Gemini.

5 juny 2026

 Un equip ha trobat l'evidència més sòlida fins avui que alguns planetes fora del nostre Sistema Solar poden ser magnètics. S'ha utilitzat el Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) i el Telescopi Gemini North, mesurant la velocitat del vent en set exoplanetes molt calentes i similars a Júpiter. Les observacions van revelar que els vents en aquests planetes probablement estan governats per camps magnètics, proporcionant el primer mesurament robust del magnetisme en planetes fora del Sistema Solar. Aquest pas és clau per comprendre, en última instància, quins planetes poden sobreviure, conservar la seva aigua i fins i tot, potser, algun dia, acollir vida tal com la coneixem. Els set exoplanetes estan acoblats amb la seva estrella amfitriona que és molt propera, de manera que mantenen una cara sempre cap a l'estrella, amb el que tenen un costat diürn abraçador i un altre nocturn gelat. Això provoca uns vents extremadament forts, amb unes velocitats entre 7.200 i 25.000 km/h. Van observar que com més calent és el planeta, més lent és el vent, això és contraintuïtiu, de manera que ha de passar una cosa que alenteixi la velocitat del vent per als objectes més calents. L´equip va concloure que l´explicació més consistent per a aquest misteri és la presència de camps magnètics a nivell planetari. Més informació a l' ESO. 

6 juny 2026

Un treball, liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC), ofereix una nova reconstrucció física del megaesclat del cometa 17P/Holmes que va sorprendre el món l'octubre de 2007. El megaesclat del cometa 17P/Holmes va ser un augment sobtat de gairebé mig milió de vegades en la seva brillantor que el va ser visible a ull nu i la seva coma en expansió el va fer temporalment a assolir una grandària aparent major que la del Sol. El treball permet estimar quanta matèria va ser expulsada, quantes partícules es van alliberar i quina era la grandària de les mateixes. A més, s'ofereix un resum històric complet de tots els esclats documentats de 17P/Holmes, abastant més de 130 anys des del descobriment del cometa el 1892. Les observacions prèvies del megaesclat mostren que el núvol de pols i gas no es va expandir de forma simple i uniforme, sinó d'una manera molt més complexa. L'estudi mostra que episodis tan extrems com el del 2007 poden sorgir de forma natural per l'alliberament d'enormes quantitats de partícules molt petites fines i poroses, i no necessàriament perquè el cometa expulsi una massa excepcionalment gran de material. Més informació a l'IAA.

11 juny 2026

 L'Institut d'Astrofísica de Canàries i la Universitat de La Laguna (ULL) lideren un estudi pioner sobre un dels objectes més intrigants de l'astrofísica actual: les galàxies fosques, sistemes rics en gas i matèria fosca, però incapaços de formar estrelles i, per tant, invisibles per als telescopis tradicionals. Aquest treball arriba en un moment de màxima actualitat. Durant els primers mesos d'aquest any, tant la NASA com l'ESA han anunciat el descobriment dels primers candidats observacionals de galàxies fosques, incloent-hi l'objecte Cloud-9, confirmat amb el telescopi Hubble. El candidat a galàxia fosca Cloud-9 és a 14 milions d'anys llum de la Terra. Les observacions de seguiment realitzades amb la Cambra Avançada per a Sondejos del Telescopi Espacial Hubble no van trobar estrelles dins del núvol. Abans de les observacions del Hubble, els científics podien argumentar que Cloud-9 és una galàxia nana tènue les estrelles de la qual no es podien veure amb telescopis terrestres a causa de la manca de sensibilitat. La Cambra Avançada per a Sondejos del Hubble mostra que, en realitat, la galàxia fallida no conté estrelles. Els resultats de l'estudi mostren que aquestes galàxies sorgeixen en halos de matèria fosca amb propietats específiques, en què el gas no arriba mai a les densitats necessàries per desencadenar la formació estel·lar. Més informació a l'IAC.

28 maig 2026

La matèria de l'Univers no està distribuïda de manera uniforme, sinó organitzada en una gran estructura coneguda com a xarxa còsmica formada per cúmuls de galàxies connectats mitjançant filaments, entre els quals s'estenen enormes regions gairebé desèrtiques conegudes com a buits còsmics. Ara, un estudi liderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) ha utilitzat dades d'espectroscòpia de camp integral per analitzar, per primer cop amb aquest nivell de detall, com l'entorn còsmic influeix en l'evolució de més de dues-centes galàxies. Gràcies a aquestes dades, l'equip va poder analitzar detalladament el gas ionitzat de més de dues-centes galàxies situades en buits còsmics i comparar-lo amb el de galàxies localitzades en altres entorns de la xarxa còsmica. Els resultats mostren que les galàxies dels buits presenten una formació estel·lar més intensa i una menor extinció, relacionada amb una menor quantitat de pols. L'efecte resulta especialment evident en galàxies que es troben en transició entre espirals i el·líptiques, cosa que suggereix que aquest procés evolutiu ocorre de forma més lenta en els buits còsmics. A més, s'ha pogut observar que les parts més influïdes són les regions externes, és a dir, els discos de les galàxies espirals. Més informació a l'IAA.

22 maig 2026

El model actual d'evolució de l'Univers prediu una època que està dominada per fusions de galàxies fa uns deu mil milions d'anys. Es tracta d'interaccions violentes, durant les quals és previsible que estructures febles, com ara els discs fins de galàxies espirals, siguin destruïts. Tot i això, algunes galàxies tenen discos purs i no tenen estructures estabilitzadores que les hagin ajudat a sobreviure, com passa amb els bulbs que són els esferoides lluminosos presents al seu centre. Aquest és el cas de la nostra galàxia, la Via Làctia. Per respondre la pregunta de com aquestes galàxies han sobreviscut s'ha muntat el projecte BEARD que estudiarà les galàxies anàlogues a la Via Làctia, tant reals com simulades per ordinador. És un projecte internacional liderat des de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i la Universitat de La Laguna (ULL), que ha fet servir dades de diversos telescopis de l'Observatori del Roque de los Muchachos i simulacions per ordinador. L'estudi va observar 54 galàxies anàlogues a la Via Làctia. Ara s'han publicat els primers resultats que suggereixen que aquestes diferències es poden explicar mitjançant configuracions especials dels processos de fusió que han patit les galàxies sense bulb. Més informació a l'IAC.

13 maig 2026

El cúmul de galàxies Abell 2029 se'l descriu de vegades com "el cúmul més relaxat de l'Univers". Aquest sobrenom no és degut a una mena d'atmosfera plàcida, sinó a l'aparent calma i inalterabilitat del gas sobreescalfat que impregna el cúmul. Ara noves observacions de l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA demostren clarament que Abell 2029 va tenir una història molt més complexa del que suggereix el seu estat actual. L'estudi també revela que Abell 2029 encara s'està estabilitzant després d'una violenta col·lisió amb un altre cúmul més petit fa aproximadament quatre mil milions d'anys. L'equip de l'estudi creu que la forma espiral del gas calent del cúmul es va formar quan el gas es va desplaçar lateralment a causa dels efectes gravitacionals de la col·lisió, de manera similar a com es mou el vi en una copa. L'espiral oscil·lant a Abell 2029 és una de les més llargues mai observades, estenent-se aproximadament dos milions d'anys llum des del centre del cúmul. Hi ha altres evidències de la col·lisió; per exemple, s'han observat indicis d'una àmplia "esquitxada" de gas més fred creada per la col·lisió. També hi podria haver una ona de xoc —semblant a l'explosió sònica d'un avió supersònic— al gas sobreescalfat romanent de la col·lisió. Finalment, s'observa una estructura en forma de badia al gas calent. Més informació al Chandra.

11 maig 2026

Des de fa temps sabem a partir d'observacions que tots els planetes van néixer dins un disc de gas i pols en rotació que, alhora, orbita una estrella jove. El que desconeixíem fins ara era com arribava la primera matèria fins als discos en rotació. Un nou estudi dirigit per Indrani Das de l'Institut d'Astronomia i Astrofísica de l'Acadèmia Sínica (ASIAA) ha trobat la peça que faltava: una zona de transició ben definida on el gas caòtic que cau s'assenta gradualment en la rotació ordenada d'un disc protoplanetari. L'equip científic va nomenar aquesta zona ENDTRANZ (Zona de Transició del Disc de l'Embolcall) i la va detectar per primera vegada en un sistema estel·lar jove actual, una jove protoestrella anomenada L1527 IRS a 450 anys llum de distància, utilitzant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA). Els models teòrics assumien que la transició era abrupta, gairebé instantània, però el nou estudi demostra que no és així, que la transició es desenvolupa gradualment en una regió finita, deixant una empremta característica: un “salt” distintiu en la distribució del moment angular específic. Més informació a l'ALMA.

5 maig 2026

Un equip ha utilitzat l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) per traçar, per primera vegada, la distribució de massa dels grumolls de gas i pols a partir dels quals neixen noves estrelles en una regió de formació estel·lar fora de la Via Làctia. L'estudi s'ha centrat a la regió 30 Dor-10, ubicada al Gran Núvol de Magalhães, a uns 160.000 anys llum de la Terra. La gran precisió d'ALMA ha arribat a una resolució angular de 0,05 segons d'arc, la qual cosa va permetre resoldre estructures de només 2.000 UA, identificant 70 nuclis densos distribuïts en quatre protocúmuls. Per confirmar la naturalesa d'aquestes estructures es van utilitzar dades del Hubble i James Webb, que també van confirmar que els nuclis detectats encara es troben en una fase primerenca de la seva evolució. Les dades suggereixen en particular que sembla que la massa d'aquests nuclis evoluciona, especialment en regions d'alta massa. Comparant la distribució de massa d'aquests nuclis amb l'observada a la Via Làctia, es va trobar que totes dues segueixen una tendència similar, un resultat notable ateses les marcadament diferents condicions al Gran Núvol de Magalhães respecte a la Via Làctia. Les troballes suggereixen que la fragmentació inicial dels núvols moleculars podria ser en gran part independent de l'entorn galàctic circumdant. Més informació a l'ALMA.

27 abril 2026

La formació dels planetes s'explica a través d'un procés ascendent on petits fragments de roca i gel s'agrupen i creixen amb el temps. Tot i així, com més massiu és el planeta, més difícil resulta explicar la seva formació d'aquesta manera. Contràriament, les estrelles es formen quan un vast núvol de gas es fragmenta i cada fragment col·lapsa sota la seva pròpia gravetat, tornant-se més petit i dens. Un procés de fragmentació similar podria passar teòricament també dins dels discos protoplanetaris. Això podria explicar per què alguns objectes molt massius es troben a milers de milions de quilòmetres de les estrelles amfitriones, en regions on el disc protoplanetari hauria d'haver estat massa tènue perquè es produís l'acreció. Ara observacions del telescopi espacial James Webb de la NASA han examinat 29 Cygni b, un objecte d'aproximadament 15 vegades més massiu que Júpiter que orbita una estrella propera i han trobat múltiples evidències que 29 Cygni b es va formar mitjançant un procés ascendent. S'han trobat evidències d'elements químics pesants com el carboni i l'oxigen, cosa que suggereix fermament que es va formar com un planeta per acreció dins un disc protoplanetari. Més informació a la NASA.