L'ASTRONÒMICA

26 juliol 2024

Un equip internacional ha obtingut imatges directes d’un exoplaneta a uns 12 anys llum de la Terra utilitzant el telescopi espacial James Webb de la NASA. El planeta, anomenat Epsilon Indi Ab, és un dels exoplanetes més freds observats fins ara. El planeta té diverses vegades la massa de Júpiter i orbita al voltant de l'estrella tipus K Epsilon Indi A, que té una edat similar a la del nostre Sol, però és una mica més freda. Fins ara només s'han obtingut imatges directes de poques desenes d'exoplanetes mitjançant observatoris espacials i terrestres. La imatge es va prendre amb el coronògraf de l'instrument MIRI (Mid-Infrared Instrument) en el centre de la qual hi ha una taca fosca que marca la ubicació de l'estrella amfitriona Epsilon Indi A. Aquest descobriment mostra el planeta que és el més semblant a Júpiter que qualsevol altre planeta que hagi estat fotografiat fins ara, encara que és una mica més càlid i té més massa. Epsilon Indi Ab és un dels exoplanetes més freds que s'han detectat directament, amb una temperatura estimada de 2 graus Celsius, més fred que qualsevol altre planeta fotografiat fora del nostre Sistema Solar. És només al voltant de 100 graus Celsius més càlid que els gegants gasosos del nostre Sistema Solar. Més informació a la NASA.

19 juliol 2024

L'asteroide Apophis, d'uns 375 m de mida, passarà a menys de 32.000 km de la superfície de la Terra el 13 d'abril de 2029. Durant un breu període de temps, serà visible a simple vista en cels clars i foscos per a uns dos mil milions de persones a gran part d'Europa, Àfrica i parts d'Àsia. Per observar-ho, l'ESA està preparant un vol d'urgència anomenat Ramses que es reunirà amb l'asteroide i l'acompanyarà durant el sobrevol. Els investigadors estudiaran l'asteroide a mesura que la gravetat de la Terra n'alteri les característiques físiques. Les seves troballes milloraran la nostra capacitat per defensar el nostre planeta d'un objecte semblant que estigués en una trajectòria de col·lisió. Tot i que és potencialment perillós s'ha descartat qualsevol possibilitat que l'asteroide col·lisioni amb el nostre planeta durant almenys els propers 100 anys. Mentrestant, la NASA també ha redirigit la seva nau espacial OSIRIS-REx cap a Apophis. A causa dels límits de la mecànica orbital, la recentment rebatejada OSIRIS-APEX arribarà a Apophis aproximadament un mes després del sobrevol de l’asteroide amb la Terra. Més informació a l'ESA i la NASA.

17 juliol 2024

Un equip internacional ha utilitzat més de 500 imatges del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA per detectar set estrelles de ràpid moviment a la regió més interna d'Omega Centauri. Aquestes estrelles proporcionen proves noves i convincents de la presència d'un forat negre de massa intermèdia al centre. Els forats negres de massa intermèdia (IMBH) són una «baula perduda» buscada durant molt de temps en l'evolució dels forats negres. Fins ara, només s'han trobat uns quants candidats a IMBH. Els cúmuls globulars solen estar formats per un milió d'estrelles velles estretament unides per la gravetat. Omega Centauri té diverses característiques que el distingeixen d'altres cúmuls globulars: gira més ràpidament que un cúmul globular comú i la seva forma és molt aplanada. A més, té una massa aproximadament deu vegades més gran que altres cúmuls globulars, gairebé tan massiu com una galàxia petita. L'equip ha creat un enorme catàleg dels moviments d'1,4 milions d'estrelles del cúmul, descobrint set estrelles que es mouen tan ràpid que haurien d'escapar-se del cúmul. L'explicació més probable és que un objecte molt massiu estigui atraient gravitacionalment aquestes estrelles i mantenint-les a prop del centre. L'únic objecte que pot ser tan massiu és un forat negre, amb una massa d'almenys 8.200 vegades la del nostre Sol. Més informació al Hubble.

11 juliol 2024

Gràcies a les observacions del telescopi espacial James Webb (JWST - NASA/ESA/CSA), una col·laboració internacional liderada per Ángela Adamo de la Universitat d'Estocolm i el Centre Oscar Klein de Suècia ha descobert un conjunt de cinc cúmuls estel·lars gravitacionalment lligats a una galàxia la llum del qual va ser emesa quan l'Univers amb prou feines tenia 460 milions d'anys. Aquestes estructures són els cúmuls estel·lars més antics mai detectats i podrien ser precursors dels cúmuls globulars que actualment observem. L'observació ha estat possible gràcies a l'ajuda de la lent gravitacional generada pel cúmul galàctic SPT-CL J0615−5746 que va ser el responsable de magnificar la llum d'una galàxia anomenada arc Gemmes Còsmiques (Cosmic Gems arc) a les primeres etapes de formació de l'Univers. El telescopi Webb va revelar la presència de cinc punts compactes perfectament distribuïts al llarg de l'arc Gemas Cósmicas, com si fos un collaret de perles. Una anàlisi exhaustiva i detallada d'aquestes estructures diminutes va revelar que es tracta de cúmuls estel·lars amb densitats estel·lars significativament més altes i mides molt més petites que els cúmuls estel·lars joves típics observats en galàxies properes. A més, són les responsables de la major part de l'emissió ultraviolada, per tant, una de les fonts principals de reionització de l'Univers primerenc. Més informació a l'IAA.

3 juliol 2024

La majoria de les estrelles de la nostra galàxia tenen planetes. Els més abundants són els subneptuns, planetes d'una mida compresa entre les superterres i Neptú. Calcular la seva densitat planteja un problema als científics: segons el mètode utilitzat per mesurar-ne la massa es destaquen dues poblacions, la densa i la menys densa. Això és degut a un biaix observacional o a l'existència física de dues poblacions diferents de subneptuns? Un treball recent de l'NCCR PlanetS, de la Universitat de Ginebra (UNIGE) i la Universitat de Berna (UNIBE), defensa la segona hipòtesi. El problema és que els planetes la massa dels quals es mesura mitjançant el mètode de trànsit són menys densos que els planetes la massa dels quals es mesura pel mètode de velocitat radial. Segons les observacions de l'equip, aquesta diferència no és deguda a biaixos de selecció o d'observació, sinó a raons físiques. La clau és que la majoria dels sistemes mesurats en trànsit estan en ressonància amb altres planetes. La hipòtesi principal dels investigadors és que tots els sistemes planetaris convergeixen cap a un estat de cadena de ressonància en els primers moments de la seva existència, però només el 5% roman estable. L'altre 95% es torna inestable, es trenquen generant una sèrie de «catàstrofes», com a col·lisions entre planetes. Els planetes es fusionen, augmentant la seva densitat i estabilitzant-se en òrbites no ressonants. Més informació a la UNIBE.

27 juny 2024

Fa gairebé dos anys, l'Observatori de Neutrins IceCube al Pol Sud va anunciar l'evidència de neutrins d'alta energia emesos des de la galàxia activa NGC 1068. És una galàxia Seyfert, ja que té un nucli galàctic actiu (AGN) amb un forat negre supermassiu central que devora activament la matèria circumdant, encara que no emet un feix de matèria que surt disparat del seu forat negre supermassiu com passa amb els blàzars. Tot i que la primera font de neutrins d'alta energia identificada per IceCube va ser el blàzar TXS 0506+056, és poc probable que els blàzars emissors de raigs gamma expliquin la majoria dels neutrins astrofísics que IceCube detecta cada any. Per tant, els investigadors van canviar l'enfocament dels blàzars que emeten raigs gamma als AGN sense raig amb un alt flux intrínsec de raigs X. En un nou estudi, s'ha investigat un conjunt de 27 AGN sense raig addicional amb un flux de raigs X que emeten neutrins d'alta energia; dos d'aquests objectes NGC 4151 i CGCG 420-015 mostraven un excés de neutrins molt per sobre de les expectatives de fons. Tot i que no es pot afirmar amb tota seguretat, els resultats donen suport a la idea que els AGN podrien ser un dels principals contribuents al flux de neutrins d'alta energia. Més informació a l'IceCube.

21 juny 2024

Investigadors de l'IEEC a l'Institut de Ciències de l'Espai han liderat un estudi sobre tres estrelles de neutrons joves detectades pels telescopis XMM-Newton de l'ESA i Chandra de la NASA que són entre 10 i 100 vegades més fredes que altres de la seva edat. Aquesta troballa invalida al voltant del 75% dels models d'estrelles de neutrons coneguts, fet que constitueix un gran pas per determinar l'anomenada equació d'estat que descrigui totes les estrelles de neutrons. Després dels forats negres estel·lars, les estrelles de neutrons són els objectes més densos de l'Univers. Són el nucli comprimit d'una estrella gegant després d'explotar com una supernova. La matèria al centre està tan comprimida que la comunitat científica encara no sap quina forma adopta. Els àtoms col·lapsen: els electrons es fusionen amb els nuclis atòmics, convertint els protons en neutrons. Tot i així, encara desconeixem quina és l'equació d'estat, és a dir, un model teòric que descrigui els processos físics en una estrella de neutrons. Hi ha centenars de models d’equacions d’estat possibles. Descobrir la veritable equació d’estat podria tenir implicacions importants per a les lleis fonamentals de l’Univers, ja que podria connectar la teoria de la relativitat general amb la mecànica quàntica. Més informació a l'IEEC.

18 juny 2024

Observacions històriques de la Gran Taca Roja (GRS) de Júpiter han estat estudiades per un equip liderat per Agustín Sánchez-Lavega de la Universitat del País Basc. La Gran Taca Roja és el vòrtex més gran i de més durada conegut de tots els planetes del Sistema Solar, però la seva durada és objecte de debat i el seu mecanisme de formació continua sent un misteri. G. D. Cassini va descobrir el 1665 la presència d'un oval fosc a la latitud de la GRS, conegut com la “Taca Permanent” (PS), que es va observar fins al 1713. A partir de les observacions històriques de la seva evolució de mida i moviments és poc probable que la PS correspongui a la GRS actual, que es va observar per primera vegada el 1831. Les simulacions numèriques descarten que la GRS s'hagi format per la fusió de vòrtex o per una supertempesta, sinó que el més probable és que s'hagi format a partir d'una pertorbació del flux entre els dos jets zonals jovials oposats al nord i al sud. Si fos així, la GRS primitiva hauria d'haver tingut una velocitat tangencial baixa, de manera que la velocitat de rotació ha augmentat amb el temps a mesura que s'ha encongit. Més informació a l'AGU.

14 juny 2024

A través d'observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) i del Mid-Infrared Instrument (MIRI) del Telescopi Espacial James Webb (JWST), s'han descobert discos bessons i raigs paral·lels bessons que sorgeixen d'estrelles joves en un sistema estel·lar múltiple. Aquest descobriment va ser inesperat i sense precedents, atesa l'edat, la mida i la composició química de les estrelles, els discos i els dolls. ÀNIMA i MIRI observen parts molt diferents de l'espectre electromagnètic, usar-los junts va permetre als astrònoms descobrir aquests bessons, ocults en longituds d'ona de ràdio i infrarojos al sistema estel·lar WL20, ubicat al proper complex de núvols moleculars Rho Ophiuchi, a més de 400 anys llum de distància de la Terra. Les observacions es van fer perque una de les estrelles del sistema semblava molt més jove que la resta. S’ha vist que no és una única estrella sinó dues estrelles bessones. Cadascuna d'aquestes estrelles estava envoltada per un disc, i cada disc emetia raigs paral·lels a l'altre. Cada disc té aproximadament 100 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Més informació al NRAO.

13 juny 2024

Per primera vegada s'ha detectat gebre d'aigua als colossals volcans de Mart. Un equip internacional dirigit per la Universitat de Berna va fer servir imatges en color d'alta resolució de la cambra CaSSIS, a bord de la sonda ExoMars Trace Gas Orbiter de l'Agència Espacial Europea. El gebre es va detectar als cims de les muntanyes més altes de Mart: els volcans de Tharsis. Aquests volcans són les muntanyes més altes del Sistema Solar, amb l’Olympus Mons elevant-se fins a 26 km. Aquesta formació de gebre no s'esperava perquè aquestes muntanyes es troben a latituds baixes prop de l'equador de Mart. D'altra banda, la prima atmosfera de Mart no és eficaç per refredar la superfície, per la qual cosa les superfícies a gran altitud es poden escalfar tant com les de baixa altitud al migdia, al contrari del que passa a la Terra. Però els vents ascendents porten aire que conté vapor d'aigua des de les terres baixes i aquest aire es refreda a mesura que arriba a grans altituds, cosa que provoca condensació. És el mateix fenomen que causa el sorprenent núvol allargat de la muntanya. Tot i ser primes, probablement de només una centèsima de mil·límetre de gruix, les taques de gebre cobreixen una vasta àrea, amb unes 150.000 tones d'aigua que s'intercanvien entre la superfície i l'atmosfera cada dia durant les estacions fredes. Més informació a la Universitat de Berna.