L'ASTRONÒMICA

DE SABADELL

Accés Socis

Introdueix el teu usuari

Num. de Soci
Contrasenya *
Recordar

Atenció! Aquest lloc fa servir "cookies" i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, vostè accepta el seu ús. Saber més

Acceptar

Una cookie és un petit fragment de text que els llocs web que visites envien al navegador i que permet que el lloc web recordi informació sobre la teva visita, com la teva llengua preferida i altres opcions, el que pot facilitar la teva propera visita i fer que el lloc et resulti més útil. Les cookies tenen un paper molt important, ja que sense elles l'ús de la web seria una experiència molt més frustrant.

 

Per fer que no torni a apareixer aquest missatge, pot accetar l'us de les cookies o bé ha de configurar el seu navegador per que no les accepti de manera predeterminada. nada. A continuació els mostrem com fer-ho en els principals navegadors:

 internet explorer 10 logopng Google Chrome logo   Firefox-logo

Gracies per la seva atenció.

Imatges i la seva tècnica

Espai de col·laboració mensual de l'expert astrofotògraf Josep Maria Drudis comentant imatges obtingudes per ell amb la intenció que serveixin de model i d'exemple perquè altres aficionats a l'astrofotografia s'animin a seguir els seus passos.

201906 ImatgesILaSevaTecnica catPrimer lectura, després foto...

La nebulosa d'aquest mes ens permet comentar un dels aspectes que poden fer que la nostra foto sigui «una mica especial». En efecte, moltíssima gent es dedica a l'astrofotografia i, pràcticament, tots els possibles objectes han estat fotografiats milions de vegades (alguns més, altres clarament menys, però sempre moltes vegades...). A l'hora de seleccionar un objecte hauríem també pensar en «què farà que la nostra foto tingui alguna cosa diferent». Per a això no hi ha substitut a la lectura prèvia d'informació sobre el nostre objecte. Això ens permetrà decidir quins filtres utilitzar, quines enquadrament i molt especialment quin temps/temps d'exposició li aplicarem.

Aquesta nebulosa en qüestió, NGC 3242, també anomenada "El Fantasma de Júpiter", és molt petita (40x35 arcsec) i, per tant, reservada telescopis de molt llarga distància focal (com més llarga millor, però almenys 3.000 mm). Una lectura detallada de la informació disponible a Internet ens permet saber que aquesta planetària té una estructura en capes concèntriques cap a l'exterior. Aquesta estructura detallada l'hauríem de poder captar, sense cremar-la. Un altre factor és que, al seu voltant, especialment a la seva zona sud i sud-est hi ha una nebulositat extremadament feble que té un origen encara no determinat. Les dues teories sobre el seu origen són: que procedeix de la pròpia expansió de les capes externes de l'estrella matriu (i que ara és una nana blanca) i l'altra és que es tracta de gas interestel·lar que ha estat il·luminat (excitat) pel procés seguit per aquest estel. La majoria d'autors es decanta per aquesta última, però encara no ho ha demostrat ningú.

Vist això, l'enquadrament no ha de cenyir-se a centrar l'nebulosa sinó que ha de ser descentrada per poder captar totes dues nebulositats. Els filtres han de ser els de banda estreta (per captar millor la nebulositat feble, ja que emet en ambdós Hα i OIII) i molt especialment haurem d'escollir temps d'exposició. Per a la nebulositat feble haurem d'emprar almenys 30 minuts per a cada subframe, però això ens deixa la nebulosa planetària totalment cremada (blanca) fins a bastant lluny del seu centre. Un problema addicional que deixaran aquestes subframes de 30 minuts és que, similarment a les espigues que apareixen al voltant de les estrelles més brillants, apareixeran espigues al voltant de la planetària, i en aquest cas seran espigues molt amples, la qual cosa molestarà al processat.

La solució passa per prendre també fotos a exposicions més curtes. En aquesta nebulosa les exposicions (Hα i OIII) de 10 minuts mostraven l'estructura interior, però tot i perdent detall causa de la seva alta brillantor, per la qual cosa no van ser utilitzades. Es van prendre, addicionalment, subframes de 5 minuts i 1 minut per poder tenir la col·lecció completa i poder realitzar un HDR (alt rang dinàmic) sense perdre el detall que permeti el telescopi empleat.

Dit això, a la imatge gran es pot observar el resultat final, mentre que la foto petita mostra la retallada que conté només la nebulosa central, mostrant l'estructura de capes concèntriques i tot el detall del que el telescopi era capaç, amb el que en la foto es veuen les dues nebulositats així com l'estructura de la planetària. El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm d'obertura (20"), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), (Coonabarabran, Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

 

 

2001905 ImatgesILaSevaTecnica catHem tractat molt sovint de les fotografies que prenem perquè l'objecte no és només atractiu estèticament, sinó també perquè l'objecte en qüestió té una sèrie de peculiaritats científiques, en ell o al seu voltant, i val la pena posar-les a la vista.

 

 

 

Aquest és també el cas de la nebulosa d'aquest mes, Messier 78 (familiarment, M 78). Es tracta d'una nebulosa de reflexió, de manera que la prendrem amb els filtres habituals LRGB. M 78 es troba en una zona molt convulsiva (Orion) amb nebuloses de tot tipus: d'emissió, de reflexió i fosques. A la primera foto veiem dues nebuloses de reflexió. La central és M 78, que presenta una zona d'emissió feble (rogenca) a la zona inferior central. La segona nebulosa de reflexió, a la zona superior esquerra, és NGC 2071. A més, a la foto s'observen, almenys, dos púlsars de període de rotació de l'ordre de mil·lisegons, indicant dues coses: que per aquest espai ja han passat estrelles massives que han sortit de la seqüència principal, molt probablement explotant com a supernoves, així com que la seva velocitat de rotació era alta i l'expulsar molta matèria i comprimir la resultant en un radi molt menor, per conservar el moment angular la seva velocitat de rotació ha passat a ser enorme, de l'ordre de mil vegades per segon...

Però també veiem bastants objectes Herbig Haro, associats a estrelles de les seves fases primerenques de vida. A la imatge veiem com a mínim set d'ells: HH24, HH23, HH20, HH2, HH21B, HH37 i HH19. Però probablement, l'objecte més curiós de la imatge sigui la nebulosa d'McNeil (a la foto, en el quadrant inferior dret. Aquesta nebulosa va ser descoberta per l'astrònom americà Julian McNeil en fer una foto de M 78 al gener de 2004. Les imatges anteriors a aquesta data no mostraven cap nebulosa. El curiós és que aquesta nebulosa ha tornat a desaparèixer. Com es pot veure en la segona imatge, la foto inferior mostra la prèvia absència de la nebulosa i la foto superior mostra la situació a 2004.

 

mcneils nebula
La nebulosa McNeil. (ESO/T.A. Rector/University of Alaska Anchorage, H. Schweiker/WIYN and NOAO/
AURA/NSF and Igor Chekalin).

 

La tercera imatge és una retallada de la primera, que va ser presa al desembre de 2017, en què també s'aprecia la nebulosa. A l'última imatge es constata que la nebulosa ha tornat a desaparèixer.

 

m78 mcneilsneb JMDrudis
Retallada de la primera imatge

 

Però no s'acaben aquí les curiositats. A sota de HH24, s'observa la nebulosa [B77]106, que envolta un estel T-Tauri. Aquesta nebulosa també és una candidata a ser variable i convé seguir observant-la, ja que ens pot oferir, en el futur, una altra bonica sorpresa...

 

201905 McNeil JMartinez
Nova desaparició de la nebulosa McNeil. (Juan Martínez, desembre de 2018).

 

La foto primera va ser presa, com és habitual, amb un telescopi Planewave CDK de 51 cm d'obertura (20''), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran, (Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16Mpx. En total, es van prendre fotos a LRGB (23 hores 15 min en total, L: 4 h; R: 4,5 hores; G: 6,25 hores; B: 8,5h, totes en Bin 1x1). El processat va ser l'habitual amb CCDStack i Photoshop CC. L'exposició amb el filtre B va ser més llarga del que és habitual que amb els altres filtres per poder extreure més detall de les nebuloses de reflexió.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

 

Hemos tratado muy a menudo de las fotografías que tomamos porque el objeto no es solamente atractivo estéticamente, sino también porque el objeto en cuestión tiene una serie de peculiaridades científicas, en él o a su alrededor, y vale la pena ponerlas a la vista.

Este es también el caso de la nebulosa de este mes, Messier 78 (familiarmente, M 78). Se trata de una nebulosa de reflexión, por lo que la tomaremos con los filtros habituales LRGB. M 78 se halla en una zona muy convulsiva (Orion) con nebulosas de todo tipo: de emisión, de reflexión y oscuras. En la primera foto vemos dos nebulosas de reflexión. La central es M 78, que presenta una zona de emisión débil (rojiza) en la zona inferior central. La segunda nebulosa de reflexión, en la zona superior izquierda, es NGC 2071. Además, en la foto se observan, por lo menos, dos pulsares de periodo de rotación del orden de milisegundos, indicando dos cosas: que por este espacio ya han pasado estrellas masivas que han salido de la secuencia principal, muy probablemente explotando como supernovas, así como que su velocidad de rotación era alta y al expulsar mucha materia y comprimir la resultante en un radio mucho menor, para conservar el momento angular su velocidad de rotación ha pasado a ser enorme, del orden de mil veces por segundo...

Pero también vemos bastantes objetos Herbig Haro, asociados a estrellas en sus fases tempranas de vida. En la imagen vemos al menos siete de ellos: HH24, HH23, HH20, HH2, HH21B, HH37 y HH19. Pero probablemente, el objeto más curioso de la imagen sea la nebulosa de McNeil (en la foto, en el cuadrante inferior derecho. Esta nebulosa fue descubierta por el astrónomo americano Julian McNeil al hacer una foto de M 78 en enero de 2004. Las imágenes anteriores a esta fecha no mostraban ninguna nebulosa. Lo curioso es que dicha nebulosa ha vuelto a desaparecer. Como se puede ver en la segunda imagen, la foto inferior muestra la previa ausencia de la nebulosa y la foto superior muestra la situación en 2004.

La tercera imagen es un recorte de la primera, que fue tomada en diciembre de 2017, en la que también se aprecia la nebulosa. En la última imagen se constata que la nebulosa ha vuelto a desaparecer.

Pero no se acaban aquí las curiosidades. Debajo de HH24, se observa la nebulosa [B77]106, que envuelve una estrella T-Tauri. Esta nebulosa también es una candidata a ser variable y conviene seguir observándola, ya que nos puede deparar, en el futuro, otra bonita sorpresa...

La foto primera fue tomada, como es habitual, con un telescopio Planewave CDK de 51 cm de abertura (20’’), f/6,8, situado en el Observatorio Siding Spring (SSO), Coonabarabran, (Australia), con una cámara SBIG STX16803 de 16Mpx. En total, se tomaron fotos en LRGB (23 horas 15 min en total, L: 4 h; R: 4,5 horas; G: 6,25 horas; B: 8,5h, todas en Bin 1x1). El procesado fue el habitual con CCDStack y Photoshop CC. La exposición con el filtro B fue más larga de lo habitual que con los otros filtros para poder extraer más detalle de las nebulosas de reflexión.

Para cualquier pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

La nebulosa d'aquest mes és molt peculiar. Sol definir-se com una «Super bombolla», tot i que hi ha molt a matisar a aquesta definició. Una superbombolla és una zona «buidada» de gas interestel·lar causa de ones de xoc i vents estel·lars produïts per supernoves o per estrelles molt calentes i brillants. N 70 (imatge anterior), també anomenada Henize 70, està localitzada al Núvol Major de Magallanes i, aparentment, és el resultat de dos processos. Inicialment una explosió de supernova li va proporcionar la forma esfèrica i, posteriorment, un cúmul obert central d'estrelles molt joves i brillants (de tipus O i B), anomenat LH 114, va ampliar la forma esfèrica.

De tota manera, la teoria que diu que aquesta nebulosa va començar com explosió de supernova data de 1981, encara que en aquest moment no va poder ser confirmada, tot i les nombroses pistes d'això. Durant molts anys, aquesta teoria es va imposar, fins al 2014, quan un equip investigador liderat per un astrofísic xinès (Zhang), va concloure que encara que no es descarta definitivament que patís una explosió de supernova, l'evidència és encara poc conclusiva, de manera que aquesta nebulosa té una estructura l'origen no és completament conegut... o, almenys, confirmat...

El que sí coneixem és que, coherentment amb la teoria de la supernova, aquesta nebulosa hauria de tenir (i té) una emissió en la línia de nitrogen II (N-II) molt fort, comparable amb la línia veïna (en l'espectre) Hα. De fet, Zhang ja descriu que l'emissió de NII i la de Hα són iguals en intensitat. Addicionalment, aquesta nebulosa és molt brillant en SII (la qual cosa se surt de la norma de les nebuloses d'emissió habituals). El senyal de SII, segons Zhang, creix cap a les zones més externes de la nebulosa, de manera uniforme.

Amb la finalitat de fer la fotografia correctament i extreure el màxim d'informació d'ella, la foto va ser planificada per usar quatre filtres de banda estreta (tots ells de 3 nm, per no solapar els senyals de Hα i N-II): Hα, NII, OIII i SII, així com les habituals estrelles preses en RGB. Un cop integrats tots els màsters de cada filtre, es van observar les següents propietats:

1. Efectivament, el senyal d'Hα i la de NII són iguals en intensitat. Aquest fet es va poder comprovar en fer la diferència entre els dos màsters (Hα i NII), obtenint-se una foto totalment negra.

2. També és cert que el senyal de SII és molt intensa però, a diferència del que publicat per Zhang, el senyal és més intensa en el lòbul dret (i no uniformement cap a les zones externes) i és igual al senyal d'Ha en la zona central (a l'esquerra de la nebulosa). Aquest fet es pot veure a la foto resultant de restar-les de Hα de la de SII (imatge en negatiu), en la qual s'observa clarament aquesta peculiaritat. Al final la foto resultant té gairebé 30 hores d'exposició. Aquesta foto va ser seleccionada com APOD el passat 4 de febrer de 2019. 

El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm d'obertura (20"), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran (Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

2001902 ImatgesILaSevaTecnica cat

L'exemple d'aquest mes ens confirma, un cop més, que tots els objectes del cel, a més de presentar una bellesa immensa, tenen el seu costat interessant des del punt de vista científic. NGC 6727, juntament amb els seus dos «col·legues» NGC 6726 i NGC 6729, és una preciosa nebulosa de reflexió (d'aquí el seu color blau) localitzada en una regió on neixen moltes estrelles. Aquest tipus de regions se sol associar a nebuloses amb forta emissió d'Hα (i per tant molt vermelloses) atès que aquest element és imprescindible per a la formació d'estrelles. En el cas de NGC 6727 la zona està molt barrejada amb núvols foscos (que ens cobreixen parcialment la visió de les nebuloses vermelles) amb abundant pols. Això provoca que les noves estrelles (en aquest cas estrelles de classe A, blaus) reflecteixin la seva llum en la pols i, per addicional dispersió de la llum vermella, presentin un molt evident color blavós. Per tant la combinació de filtres a usar és (segons els llibres), LRGB.

Fins aquí res d'especial, però una regió d'alta freqüència de naixement d'estrelles sol estar poblada per YSOs (Young Stellar Objects) i de fet en aquesta zona són nombrosíssims, i també objectes de Herbig-Haro. En breu: els objectes Herbig-Haro (HH) són petites «nebulosetes» d'emissió (vermelloses) relacionades amb estrelles recentment formades. Poden ser jets directament ejectats o arcs formats per les ones de xoc llançades per aquestes estrelles joves. Són objectes que varien molt de pressa i els seus canvis es poden observar en pocs anys. S'estima que acaben desapareixent molt de pressa també; unes poques desenes de milers d'anys...

A la foto que ens ocupa els catàlegs diuen que hi ha tretze objectes HH. Les fotos tradicionals en LRGB solen captar entre cinc i vuit d'aquests objectes. No se sol anar més enllà, ja que es necessitaria prendre exposicions molt llargues per captar alguns més, el que cremaria la zona «bonica» de la foto. Però la presa de fotos addicionals al conjunt LRGB amb filtre Hα (d'elecció per a aquests objectes, donada la seva naturalesa) ens pot permetre fer fotos més llargues sense cremar la zona blava, que no seria impressionada en el fotograma. Després de vuit hores d'exposició a Hα (16x30 minuts), la foto mostra els tretze objectes HH. Tots ells (amb una excepció) s'indicaran a la foto anotada, que es pot veure passant el mouse per damunt de la imatge. Es tracta d'HH101N, HH82, HH96, HH97 (aquest no està assenyalat ja que està situat sota les lletres «HH96»), HH101, HH731A, HH731B, HH100, HH98, HH104, HH735, HH99 i HH735A.

Com «regal» addicional provinent del cel, a la foto també s'observa, a l'esquerra, una galàxia llunyana (té un desplaçament al vermell petit però mesurable, z = 0,02565) catalogada com 2MASX J19002351-3712243.

El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm (20"), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran, Austràlia, amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

201901 ImatgesiTecnica JMDrudis cat
Aquest mes parlem de dues galàxies alhora. El fet és que, donada una important diferència entre les dues galàxies, tan similars en altres punts de vista, val la pena entretenir-nos amb això.

Les galàxies «floculentes» ( «esponjades» o «de peluix», "flocculent" en anglès) són galàxies espirals que presenten una molt apreciable proporció de pols fosca en el seu disc central, però distribuït en filaments que no es cenyeixen només al disc central, sinó que també semblen «elevar» a les zones immediatament superior i inferior. Aproximadament un 25-30% de les galàxies espirals són «floculentes» i aquesta estructura sembla ser produïda per un fenomen conegut com a formació d'estrelles auto-propagant. Aquest model de formació d'estrelles, proposat el 1976, contempla la formació mitjançant ones de xoc produïdes per potents vents estel·lars (procedents de supernoves entre d'altres orígens). Un exemple molt clàssic de galàxia d'aquest tipus, localitzada a l'hemisferi nord, és Messier 63.

 NGC 253

Dit això, la galàxia d'Sculptor, NGC 253 compleix perfectament aquest model. Es tracta d'una galàxia molt típicament espiral «floculenta», però amb dues característiques molt notables: en primer lloc posseeix, en el seu centre, un forat negre supermassiu (amb massa calculada de cinc milions de masses solars), i amb una taxa de naixement d'estrelles enorme (d'aquí l'intens color blau dels seus braços). Es tracta de la nebulosa més brillant del seu grup. La molt alta taxa de naixement d'estrelles és deguda a una col·lisió relativament recent (150 milions d'anys) amb una altra galàxia (es creu que va ser la galàxia nana satèl·lit NGC 253-dw2, originalment rica en gas i ara sense ell), que va ser la qual va disparar aquesta creació d'estrelles.

 NGC 4945

Si contemplem la galàxia NGC 4945, en la constel·lació de Centaurus, veiem que té una gran semblança amb NGC 253 pel que fa a estructura es refereix, però amb una gran diferència en el color (gairebé total absència del color blavós tan intens en l'anterior). Es tracta d'una galàxia del mateix tipus, també amb un important forat negre supermassiu (1,5 milions de masses solars). La taxa de creació d'estrelles en aquesta galàxia és sensiblement més baixa que en el cas de NGC 253 perquè la col·lisió amb una altra galàxia rica en gas, simplement no es va produir. La menor massa total de NGC 4945, aproximadament la meitat que NGC 253, podria haver influït en això.

Les fotos de les dues galàxies les vaig prendre amb un telescopi Planewave CDK de 51 centímetres d'obertura (20 polzades), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO) (Coonabarabran, Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx. Per a NGC 253 vaig obtenir fotos a LRGB (12 hores en total, L: 5,5 h; RGB: 6,5 h, totes en Bin 1x1). Per a NGC 4945 vaig obtenir fotos a LRGB i en Hα (18 h 45 m en total, Hα: 4 h; L: 6 H15 m; RGB: 8 h 30 m). El processat va ser l'habitual amb CCDStack i Photoshop CC.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.