L'ASTRONÒMICA

30 gener 2024

El Telescopi Espacial James Webb va observar a l'infraroig proper 19 galàxies espirals al programa de Física a Alta Resolució Angular a Galàxies properes (PHANGS). La imatge mostra aquestes galàxies espirals en un mosaic. Moltes tenen boirines blaves cap als centres i totes tenen braços espirals de color taronja. Moltes tenen estructures clares en forma de barres als seus centres, però algunes tenen espirals que comencen als seus nuclis. Alguns dels braços de les galàxies tenen formes espirals clares, mentre que d'altres són més irregulars. Alguns dels braços de les galàxies semblen girar en el sentit de les agulles del rellotge i d'altres en sentit contrari. La majoria dels nuclis de galàxies estan centrats, però alguns apareixen cap a la vora de la imatge. La majoria de les galàxies semblen estendre's més enllà de les fotos capturades aquí. És molt fàcil quedar absolutament hipnotitzat per aquestes galàxies espirals. Els braços estan clarament definits, plens d'estrelles fins als seus centres, on hi pot haver vells cúmuls d'estrelles i, de vegades, forats negres supermassius actius. Més informació a la NASA.

22 gener 2024

Un equip internacional liderat per la Universitat Observatori de Munic i l'Institut d'Astrofísica de Canàries ha obtingut una visualització directa del procés d'alimentació del forat negre central de la galàxia d'Andromeda. La galàxia d'Andromeda acull un forat negre supermassiu, amb una massa de més de 100 milions la del Sol. No obstant això, aquest forat negre, així com el del centre de la nostra galàxia, anomenat Sagitari A*, són els de menor activitat coneguts, ja que emeten poca radiació. L'activitat d'un forat negre depèn de la manera com s'alimenta; en el cas de la Via Làctia és difícil rastrejar aquesta activitat a causa de la nostra posició propera al pla de la galàxia, però no passa el mateix a Andròmeda. A través d'imatges obtingudes gràcies als telescopis espacials Hubble i Spitzer, l'equip ha descobert que l'alimentació del forat negre central de la galàxia d'Andromeda es produeix a través de filaments llargs de pols i gas situats lluny del nucli de la galàxia. Sembla que la xarxa de camins, o filaments, es complica a mesura que s'acosten al centre de la galàxia. No obstant això, el moviment és ordenat i progressiu, amb els filaments girant lentament en espiral cap al forat negre. El viatge dura més de 100 milions d’anys. Més informació a l'IAC.

19 gener 2024

La col·laboració de l'Event Horizon Telescope (EHT) ha publicat noves imatges de M87*, el forat negre supermassiu al centre de la galàxia Messier 87, utilitzant dades d'observacions preses a l'abril de 2018, un any després de les primeres observacions a l'abril de 2017. Les noves observacions incorporen el Telescopi de Groenlàndia i una espectacular millora a tot el conjunt. Les imatges noves confirmen l'anell observat un any abans. L'anell té la mateixa mida i és “l'ombra del forat negre”, una depressió central predita per la relativitat general. El pic de brillantor de l'anell s'ha desplaçat uns 30º en comparació amb les imatges del 2017, cosa que concorda amb la nostra comprensió teòrica de la variabilitat del material turbulent al voltant dels forats negres. La mida de l'ombra del forat negre no va canviar entre 2017 i 2018, ja que només depèn de la massa del forat negre que no varia, però la ubicació de la regió més brillant al voltant de l'anell sí que va canviar significativament, el que és consistent amb el eix de gir del forat negre que es manifesta amb el raig que emergeix de M87*. La col·laboració va realitzar observacions el 2021 i 2022 i les properes seran aquest mateix any. Més informació a l'EHT i a l'IAA.

21 gener 2024

Ha mort als 67 anys Pere Horts Font, president de la Societat Astronòmica de Figueres. Figuerenc de naixement, era Catedràtic de filosofia ja jubilat i va exercir bona part de la seva trajectòria a l'institut Ramon Muntaner. Horts també era el fundador, vicepresident i delegat català de l'associació Cel Fosc, destinada a combatre contra la contaminació lumínica, tema del qual era expert. 

17 gener 2024

Un estudi recent d'un equip internacional liderat per Isabel Rebollido, investigadora del Centre d'Astrobiologia (CAB), CSIC-INTA, ha descobert una nova estructura en forma de cua al disc de Beta Pictoris a través d'observacions del telescopi espacial Webb. Beta Pictoris és, sens dubte, el sistema planetari extrasolar que ha estat més estudiat des del seu descobriment el 1984. Està situat a tan sols 63 anys llum de la Terra. El sistema es caracteritza pel seu prominent disc de runes, compost principalment per pols, estelles, asteroides i una petita quantitat de gas. El sistema és complex, mostra un disc clarament asimètric, amb un possible disc secundari i una acumulació considerable de pols i gas al costat sud-oest del disc. A més, és el primer sistema en què es van observar exocometes i s'han detectat també dos planetes de diverses vegades la massa de Júpiter orbitant l'estrella central amb imatge directa. Les noves observacions del telescopi espacial Webb de NASA/ESA/CSA han mostrat una nova i inesperada estructura que recorda un pal d'hoquei o la cua d'un gat, al costat sud-oest del disc, així com una extensió del disc secundari i una curiosa “nebulositat” sobre el pla del disc. Ara com ara, l'explicació que sembla més encertada és que totes les noves estructures estan connectades i són resultat d'una col·lisió que ha alliberat una quantitat de pols equivalent a un asteroide de grans dimensions. La particular geometria de les noves estructures s'explica com un efecte òptic degut a la nostra posició pel que fa al sistema. Mentre que aparentment la cua de gat se separa fortament del disc principal, en realitat ho fa amb un angle de només uns 5 graus i arriba a distàncies de centenars d'unitats astronòmiques. Més informació a CAB i la NASA.

10 gener 2024

Un grup d´astrofísics liderats per Mireia Montes, investigadora de l´Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert la galàxia nana més gran i difusa registrada fins ara. Ha estat anomenada Nube, un nom posat per la filla de 5 anys d'un dels investigadors i es deu a la forma difusa que presenta. La seva brillantor és tan feble que ha passat desapercebuda als diferents cartografiats previs. Això és perque les estrelles que la componen es troben molt repartides en un gran volum, la qual cosa feia a Núvol gairebé imperceptible. És una galàxia nana 10 vegades més feble en brillantor que les altres del seu tipus, però alhora és 3 vegades més estesa que altres objectes amb el mateix nombre d'estrelles. A causa de la seva baixa brillantor, és difícil determinar la distància exacta a què es troba Núvol;  podria estar a uns 300 milions d'anys llum. Per norma general, les galàxies tenen una densitat d'estrelles molt més gran a les parts internes, i aquesta es redueix de forma molt ràpida a mesura que s'allunya del centre. No obstant això, a Núvol la densitat d'estrelles amb prou feines varia a tot el cos. Núvol confon els investigadors; les simulacions cosmològiques són incapaçes de reproduir les seves “característiques extremes”. El model de matèria fosca freda reprodueix estructures a gran escala, però hi ha escenaris a petita escala, com és el cas de Nube, per als quals és incapaç de donar resposta. Una possibilitat molt suggeridora és que les propietats inusuals de Núvol ens indiquin que les partícules que formen la matèria fosca tinguin una massa ridículament petita. Si fos el cas, l'estructura inusual d'aquesta galàxia seria una manifestació de les propietats de la física quàntica, però a escala galàctica. Més informació a l'IAC.

8 gener 2024

Un equip internacional format per investigadors de l'Observatori de París–PSL ha presentat les primeres observacions de Ganímedes pel telescopi espacial James Webb. Aquests resultats revelen nous detalls sobre la textura i la naturalesa dels components de la superfície gelada de Ganímedes. Ganímedes alberga sota la seva escorça glaçada l'oceà d'aigua líquida més gran del Sistema Solar. Per comprendre la seva formació i composició interna, hem de desxifrar les pistes presents a la superfície del satèl·lit. Els espectres obtinguts en longituds d'ona infraroges pels instruments NIRSpec i MIRI del Webb confirmen que la superfície és força rugosa i que els seus primers micròmetres de gruix són generalment porosos i estan compostos principalment de gel d'aigua cristal·lina i de diòxid de carboni. Les regions polars estan cobertes de més gel d’aigua, especialment en forma amorfa. Aquestes particulars propietats del gel polar podrien explicar-se pel bombardeig de partícules procedents de la magnetosfera de Júpiter, més intens als pols que a l'equador a causa del camp magnètic de Ganímedes. Aquest bombardeig també provocaria la descomposició de l'H2O i la formació de noves molècules, com el peròxid d'hidrogen (H2O2). El terreny situat a l'extrem est del satèl·lit sembla cobert de gebre matutina, tornant-se més sublimat durant el dia. Finalment, el diòxid de carboni (CO2) sembla estar atrapat a la superfície en minerals o sals a latituds baixes i en gel d'aigua a latituds altes. Més informació al PSL.

5 gener 2024

Científics del MIT, de la Universitat de Birmingham i d'altres institucions proposen que la millor oportunitat per trobar aigua líquida, i fins i tot vida a altres planetes, és buscar l'absència, més que la presència, d'una característica química a les seves atmosferes, concretament si té substancialment menys diòxid de carboni a la seva atmosfera en comparació amb altres planetes del mateix sistema. Això podria ser un senyal d'aigua líquida (i possiblement de vida) a la superfície d'aquest planeta. De fet, això es pot detectar amb el Telescopi Espacial James Webb (JWST) de la NASA. Tot i que s'han proposat altres signes d'habitabilitat, aquests són difícils, si no impossibles, de mesurar amb les tecnologies actuals. Els proposants observen que aquest nou senyal, diòxid de carboni relativament esgotat, és l'únic signe d'habitabilitat detectable actualment, i pot ser quelcom al que podem arribar els propers anys. Fins ara s'han detectat més de 5.200 exoplanetes, però no hi ha hagut manera de confirmar directament si algun és un planeta habitable. Aquesta idea va sorgir en observar el que està succeint amb els planetes terrestres al nostre propi Sistema Solar. Venus, la Terra i Mart són planetes terrestres similars, però la Terra és l'únic pobre en diòxid de carboni. Els mars han tingut un paper important en l'absorció del diòxid de carboni. Més informació al MIT.

5 gener 2024

Un equip internacional ha reunit i reprocessat observacions de l'exoplaneta WASP-121 b dels anys 2016, 2018 i 2019 obtingudes amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA. Aquest treball ha proporcionat un conjunt de dades únic que no només permet analitzar l'atmosfera de WASP 121 b, sinó també comparar l'estat de l'atmosfera de l'exoplaneta al llarg de diversos anys. S'ha trobat evidència clara que les observacions de WASP-121 b variaven en el temps i que aquestes variacions temporals es podrien explicar per patrons climàtics a l'atmosfera de l'exoplaneta. WASP-121 b (també conegut com a Tylos) és un Júpiter calent que orbita una estrella a uns 880 anys llum de la Terra, amb un període de tan sols 30 hores. La seva proximitat extremadament propera a la seva estrella vol dir que està bloquejat per marees i que el seu hemisferi que és el que mira a l'estrella té temperatures que superen els 3000 Kelvin. Les observacions van mostrar un canvi aparent al punt calent de l'exoplaneta i diferències a la signatura espectral (que indica la composició química de l'atmosfera de l'exoplaneta) indicatives d'una atmosfera canviant. A continuació, es van utilitzar models computacionals que van indicar que aquestes variacions es podrien explicar per patrons climàtics gairebé periòdics, específicament ciclons massius que es creen i es destrueixen repetidament com a resultat de l'enorme diferència de temperatura entre el costat fosc i el costat estrellat de l'exoplaneta. Més informació al Hubble.

19 desembre 2023

Juan Casanovas (1929-2013) va ser un astrònom jesuïta que va tenir un paper destacat durant els primers anys de l'Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC). Ara ha rebut el seu nom l'asteroide (620307) Casanovas segons ha estat anunciat recentment al butlletí IAU WGSBN. El pare Casanovas es va incorporar el 1968 al recent creat Observatori del Teide on va fundar la Secció de Física Solar i va impulsar les primeres campanyes de prospecció a les illes que van convèncer la comunitat científica internacional de l'excel·lència de Tenerife i La Palma per a l'observació del Sol. Va mantenir importants contactes internacionals, com amb Karl-Otto Kiepenheuer, president de la recent fundada JOSO (Joint Organization for Solar Observations) i director del Fraunhofer Institut alemany. Durant el primer any va aconseguir l'adquisició d'un heliògraf Razdow SW-250 que es va col·locar a dalt d'una torre de 13 metres per controlar l'activitat solar amb què es van fer les primeres fotografies solars en llum blanca i H-alfa. Va ser un amic de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, de manera que en el grup d'observadors solars també hi van tenir un paper destacat Josep Maria Gómez i Lluís Tomàs. Va pronunciar un bon nombre de conferències a la nostra seu. L'asteroide (620307) Casanovas orbita dins el cinturó d'asteroides principal amb un període de 3,53 anys; la seva òrbita està inclinada 7 graus pel que fa al pla de l'eclíptica. L'asteroide va ser descobert el 12 de juliol de 2002. Més informació a l'IAC.