L'ASTRONÒMICA

14 novembre 2025

Quan les estrelles com el Sol esgoten el seu combustible d'hidrogen, es refreden i s'expandeixen fins a convertir-se en gegants vermelles. En el cas del Sol, això passarà d'aquí a cinc mil milions d'anys. En un nou estudi de l'University College London (UCL) i de la Universitat de Warwick, els investigadors van analitzar gairebé mig milió d'estrelles que acabaven d'entrar en aquesta fase. Van identificar 130 planetes i candidats a planeta (és a dir, que encara necessiten confirmació), incloent-hi 33 que eren desconeguts fins ara, orbitant prop d'aquestes estrelles. Van descobrir que aquests planetes eren menys probables al voltant d'estrelles que s'havien expandit i refredat prou per ser classificades com a gegants vermelles, cosa que suggereix que molts d'aquests planetes podrien haver estat destruïts. Segons els autors: «Aquesta és una prova contundent que, a mesura que els estels es desvien de la seva seqüència principal, poden provocar ràpidament que els planetes caiguin en espiral cap a elles i siguin destruïts, a causa de la interacció de marea.” Per al seu estudi, els investigadors van utilitzar dades del Satèl·lit de Sondeig d'Exoplanetes a Trànsit (TESS) de la NASA.

13 novembre 2025

Ràpides observacions realitzades amb el Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) han revelat la mort explosiva d'una estrella just quan l'explosió travessava la superfície, revelant la forma de l'explosió a la seva etapa més primerenca i fugaç. La supernova SN 2024ggi es va detectar la nit del 10 d'abril del 2024, aleshores Yi Yang, professor assistent de la Universitat de Tsinghua, i autor principal de l'estudi, va enviar una proposta d'observació a ESO, que va observar la supernova l'11 d'abril, només 26 hores després de la detecció inicial. SN 2024ggi es troba a la galàxia NGC 3621 a la constel·lació d'Hydra a una distància de 22 milions d'anys llum. El progenitor d'aquesta supernova va ser una estrella supergegant vermella, amb una massa de 12 a 15 vegades la del Sol i un radi 500 vegades més gran, fet que converteix SN 2024ggi en un exemple clàssic d'una explosió estel·lar massiva. L'equip ha aconseguit per primera vegada, utilitzant l'espectropolarimetria, la geometria de l'explosió que altres tipus d'observació no poden proporcionar perquè les escales angulars són massa petites. L'equip va observar que l'explosió inicial del material tenia una forma d'oliva. A mesura que l'explosió es va estendre cap a fora i va xocar amb la matèria present al voltant de l'estrella, la forma es va aplanar, però l'eix de simetria de l'ejecció va romandre igual. Amb aquest coneixement s'han pogut descartar alguns dels models actuals de supernoves. Més informació a l'ESO.

12 novembre 2025

La matèria fosca es regeix per les mateixes lleis que la matèria ordinària? Aquest misteri del component invisible i hipotètic del nostre Univers –que no emet ni reflecteix llum– continua sense resoldre's. Un equip liderat per la Universitat de Ginebra (UNIGE), amb la participació de l'Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC), va investigar si, a escala cosmològica, aquesta matèria es comporta com la matèria ordinària o si hi intervenen altres forces. La matèria ordinària obeeix a quatre forces ben conegudes: la gravetat, l'electromagnetisme i les forces nuclear fortes i febles a nivell atòmic. Invisible i esquiva, la matèria fosca podria estar subjecta a les mateixes lleis o governada per una cinquena força encara desconeguda. Per desvetllar aquest misteri, l'equip ha estudiat si la matèria fosca cau en pous gravitacionals de la mateixa manera que la matèria ordinària. Es van comparar les velocitats de les galàxies a l'Univers amb la profunditat dels pous gravitacionals, si la matèria fosca no està subjecta a una cinquena força, aleshores les galàxies cauran en aquests pous com la matèria ordinària, governades únicament per la gravetat. Però si una cinquena força actua sobre la matèria fosca, influirà en el moviment de les galàxies. L'equip va concloure que la matèria fosca cau en pous gravitacionals de la mateixa manera que la matèria ordinària. Segons les anàlisis si hi ha aquesta cinquena força, no pot superar el 7% de la intensitat de la gravetat. Més informació a l'IEEC.

31 octubre 2025

Un equip internacional, integrat per investigadors francesos de l´Observatori de París (PSL), la Universitat de la Sorbona i el CNRS, ha confirmat l´existència d´un sistema d´anells al voltant del centaure Quirón. A través d'observacions d'ocultacions estel·lars efectuades el 1993, 1994 i 2011 que es van interpretar com a jets similars a les d'un cometa, després es van associar a l'existència d'un anell. Des del 2013 s'han produït descobriments inesperats d'anells al voltant de petits cossos del Sistema Solar, per exemple, al voltant del centaure Cariclo, del planeta nan Haumea i, més recentment, al voltant de l'objecte transneptunià Quaoar. El 2022, una ocultació estel·lar de Quiró, observada a Egipte i Israel, va revelar la presència de material dens i confinat, incrustat en un halo difús. El 2023, observacions més precises, van revelar que aquest material es distribueix en un disc complex que l'envolta. Quiró té un diàmetre aproximat de 200 km. És un centaure, un objecte originari del cinturó de Kuiper, que ara gravita entre Saturn i Urà. Una anàlisi recent de les dades observades el 2023 revela la presència de tres anells densos que envolten Quiró, amb gruixos òptics que varien entre el 5% i el 30%. Es troben confinats a 273, 325 i 438 km del centre de Quirón. A més, estan immersos en un halo de material més difús. Finalment, tot el sistema està vorejat externament per una estructura més tènue. Més informació a l'Observatori de París.

29 octubre 2025

L'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC) ha coliderat un estudi que revela per primer cop planetes de la mida de la Terra que orbiten les dues estrelles d'un sistema binari extremadament compacte. Els sistemes binaris són molt freqüents a la nostra galàxia. No obstant això, trobar-hi planetes resulta un autèntic repte: l'atracció gravitatòria de dos sols complica tant la seva formació com la seva estabilitat. Es tracta d'un sistema binari format per dues estrelles molt petites i fredes, de tipus M5 i M6, anomenat TOI-2267, a uns 190 anys llum de distància, que orbiten inusualment molt properes. Fins ara, en els sistemes binaris amb planetes coneguts, aquests es trobaven sempre al voltant d'una sola estrella o, en casos molt puntuals, al voltant de totes dues, però en aquests sistemes les estrelles estaven molt separades entre si. Mai abans no s'havia observat un cas com el de TOI-2267. Les dues estrelles estan separades entre si com a mínim 8 UA. Aquest descobriment permet posar a prova els límits dels models de formació planetària en entorns complexos i comprendre millor la diversitat d'arquitectures planetàries possibles a la nostra galàxia. Més informació a l'IAA.

11 octubre 2025

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han captat les imatges més clares fins a la data del naixement d'estrelles massives i han revelat una dramàtica interacció entre la gravetat i els camps magnètics en algunes de les regions de formació estel·lar més dinàmiques de la nostra galàxia. Les observacions ofereixen la primera visió estadística de com les forces invisibles del magnetisme i la gravetat interactuen i modelen la formació d'estrelles a les profunditats dels núvols moleculars gegants. La formació estel·lar requereix que el gas a l'espai es compacte a densitats deu bilions de vegades superiors a les que es troben habitualment als núvols interestel·lars. Però aquest col·lapse èpic no és degut únicament a la gravetat: tant els camps magnètics com la turbulència exerceixen pressió, resistint l'atracció. Les observacions en mesurar com canvien les direccions dels camps magnètics a diferents distàncies de les protoestrelles joves, van descobrir que, a mesura que el gas es torna més dens, la gravetat comença a dominar. Els camps magnètics, que inicialment resisteixen la gravetat, s'alineen gradualment amb el gas que cau, cosa que indica clarament que la gravetat es converteix en la força principal que dóna forma al núvol en col·lapse. Més informació al NRAO.

6 octubre 2025

Un equip dirigit per l’Observatori Astronòmic de Palerm de l’Institut Nacional d’Astrofísica d’Itàlia, ha identificat un enorme “creixement accelerat” en un denominat planeta errant. A diferència dels planetes d’un sistema solar, aquests objectes no orbiten estrelles, sinó que suren lliurament pel seu compte. Les noves observacions, fetes amb el Very Large Telescope de l’Observatori Europeu Austral (VLT de ESO), revelen que aquest planeta que flota està consumint gas i pols del seu entorn a una velocitat enorme. L’objecte recentment estudiat té una massa de 5 a 10 vegades la massa de Júpiter, es troba a uns 620 anys de llum a la constel·lació de Chameleon. Anomenat oficialment CHA 1107-7626, aquest planeta errant encara es forma i s’alimenta d’un disc que l’envolta de gas i pols. Aquest material cau constantment sobre el planeta que flota lliurement. A l'agost de 2025, el planeta va acumular unes vuit vegades més ràpida que uns mesos abans, a una velocitat de sis mil milions de tones per segon. Aquest és el major episodi d’acreció mai registrat per a un objecte de massa planetària. L’origen dels planetes errants segueix sent una pregunta oberta: es formen com a estrelles i tenen poca massa o són planetes gegants que s’expulsen dels seus sistemes d’origen? Més informació a ESO.

2 octubre de 2025

Els ORC, “cercles de ràdio estranys”, són un fenomen astronòmic relativament nou, detectat per primera vegada fa tot just sis anys. Només se'n coneixen uns quants exemples confirmats, la majoria dels quals tenen un diàmetre d'entre 10 i 20 vegades la mida de la nostra galàxia, la Via Làctia. Els ORC són enormes i tènues estructures anulars d'emissió de ràdio que envolten les galàxies. Són visibles únicament a la banda de ràdio i estan compostos de plasma relativista magnetitzat. S'ha suggerit que podrien estar causades o bé per ones de xoc de forats negres supermassius o de galàxies en fusió, o bé per les emanacions de supervents de les radiogalàxies espirals amfitriones. Recentment investigadors dirigits per la Universitat de Bombay van fer un descobriment d'un ORC amb l'ajuda de la plataforma de ciència ciutadana RAD@home Astronomy Collaboratory i el Low-Frequency Array (LOFAR), el radiotelescopi més gran i sensible del món que opera a baixes freqüències (de 10 a 240 megahercis). La font, designada RAD J131346.9+500320, té un corriment al vermell de 0,94, la més distant i potent coneguda fins ara. A més, presenta no un, sinó dos anells, cosa que genera més preguntes que respostes. Més informació al RAS.

30 setembre 2025

El Telescopi Espacial James Webb de la NASA ha proporcionat els primers mesuraments directes de les propietats químiques i físiques d'un possible disc de formació de satèl·lits que envolta un gran exoplaneta. El disc envolta un planeta anomenat CT Cha b que orbita una jove estrella a 625 anys llum de la Terra que té només 2 milions d'anys i encara acumula material circumestelar. Tot i això, el disc circumplanetari descobert pel Webb no forma part del disc d'acreció més gran que envolta l'estrella central, que estan separats per 74.000 milions de quilòmetres. A la il·lustració, el planeta és a la part inferior dreta, envoltat per un disc tèrbol i grumós. L'estrella amfitriona apareix a la part superior esquerra i brilla en groc, amb el seu propi disc vermellós de runes. Les observacions infraroges es van fer amb l'instrument MIRI (Instrument d'Infraroig Mitjà) del telescopi Webb, utilitzant el seu espectrògraf de resolució mitjana. Una primera anàlisi de les dades va revelar indicis de molècules dins del disc circumplanetari, com diacetilè, cianur d'hidrogen, propí, acetilè, età, diòxid de carboni i benzè. Aquestes dades suggereixen que el disc conté les matèries primeres per a la formació de satèl·lits, com es creu que va passar amb els quatre satèl·lits principals de Júpiter. Més informació a la NASA.

23 setembre 2025

L'asteroide 2023 CX1 va ser descobert el 12 de febrer de 2023, set hores abans de la seva entrada a l'atmosfera terrestre. Va impactar a Normandia el 13 de febrer a les 02:59 UTC. Era un asteroide gairebé esfèric amb un radi de gairebé un metre i una massa al voltant de 650 kg. Es va desintegrar brutalment a 28 km d'alçada i va alliberar el 98% de la seva energia cinètica en una fracció de segon. L’explosió va dispersar més d’un centenar de fragments. Aquest meteorit és l'única condrita ordinària mai estudiada a l'espai i al laboratori. Ara una col·laboració internacional, dirigida per l'Observatori de París, n'ha publicat l'estudi complet. Més de 100 investigadors han estudiat la seva òrbita i el seu impacte a l'atmosfera en òptica, infrasons i ones sísmiques i l’han estudiat en anàlisis geoquímics al laboratori. 2023 CX1 és el setè asteroide detectat abans de l’impacte. Després d'aconseguir recollir les restes en forma de meteorits, se ha caracteritza com un asteroide “ordinari”, una condrita de tipus L, les més representades als meteorits terrestres. L'estudi de la seva òrbita mostra que es va formar a la zona interna del cinturó principal i que se'n va separar fa uns 30 milions d'anys. La seva fragmentació és atípica, es va desintegrar brutalment i va produir una ona de xoc esfèrica i concentrada. Les simulacions hidrodinàmiques mostren que aquest tipus de fragmentació pot causar a terra danys superiors a una desintegració progressiva com va ser el meteorit de Chelyabinsk el 2013. Més informació a l'Observatori de París.