L'ASTRONÒMICA

8 setembre 2022

La col·laboració internacional Whole Earth Blazar Telescope (WEBT), en què participa l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert variacions ràpides i quasiperiòdiques a la brillantor del blàzar BL Lacertae. Aquests canvis es van observar durant un fort esclat produït el 2020 i el seu origen està associat amb un raig de partícules d'altes energies. Un blàzar és un tipus de nucli galàctic actiu (AGN) que s'alimenta del material que cau en un forat negre supermassiu. Alguns tenen un parell de raigs o jets que són emesos a l'espai interestel·lar a velocitats properes a la de la llum. S'observen quan aquests raigs apunten a la Terra. Els raigs produeixen emissions electromagnètiques que són aleatòries. Tot i això, l'estudi del WEBT han permès descobrir cicles de canvis de brillantor visible molt ràpids, oscil·lant aproximadament cada 13 hores i mantinguts durant un mes. BL Lac està alimentat per un forat negre de 170 milions de masses solars i és a uns 1.000 milions d'anys llum. Una possible explicació seria la formació d'un plec al raig de partícules que recargola el camp magnètic. Més informació a l'IAC.

6 setembre 2022

Rastrejant amb precisió una oscil·lació, gairebé imperceptible, en el moviment d'un dels components d'una estella binaria propera, s'ha descobert un planeta similar a Júpiter que orbita al voltant d'aquesta estella. Les observacions es van realitzar a través del Very Long Baseline Array (VLBA) de la National Science Foundation. És la tercera vegada que un planeta s'ha descobert per aquest sistema d'astrometria, que és l'únic que permet determinar l'arquitectura tridimensional d'un sistema estel·lar binari. El sistema binari s'anomena GJ 896AB i és a uns 20 anys llum de la Terra. Són estrelles nanes vermelles, el tipus més comú a la nostra galàxia. La més gran, al voltant de la qual orbita el planeta, té al voltant del 44% de la massa del Sol, mentre que les més petita té al voltant del 17% de la massa solar. Estan separades per aproximadament la distància de Neptú al Sol i orbiten cada 229 anys. El seguiment detallat del moviment de l'estrella més gran va mostrar un lleuger balanceig causat per l'efecte gravitatori del planeta sobre l'estrella. Es calcula que el planeta té aproximadament el doble de la massa de Júpiter i orbita l'estrella cada 284 dies, a una distància similar a la de Venus al Sol. Més informació al NRAO.

2 setembre 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA va obtenir la primera imatge directa d'un planeta fora del nostre Sistema Solar. L'exoplaneta és un gegant gasós. Es tracta de l'exoplaneta HIP 65426 b i el telescopi va obtenir quatre imatges a diferents bandes en llum infraroja. En violeta la imatge de l'instrument NIRCam a 3,00 micròmetres, en blau l'instrument NIRCam a 4,44 micròmetres, en groc l'instrument MIRI a 11,4 micròmetres, i en vermell l'instrument MIRI a 15,5 micròmetres. El petit estel blanc a cada imatge marca la ubicació de l'estrella amfitriona HIP 65426, que s'ha sostret utilitzant els coronògrafs i el processament d'imatges. Les formes de barra a les imatges de NIRCam són artefactes de l'òptica del telescopi. L'exoplaneta HIP 65426 b té entre 5 i 12 vegades la massa de Júpiter, i és relativament jove amb només uns 15 o 20 milions d'anys d'antiguitat. Més informació a la NASA.

31 agost 2022

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) i del Telescopi Espacial Hubble (HST), van descobrir que la galàxia SDSS J1448+1010 havia deixat de formar estrelles no perquè hagués esgotat tot el gas, sinó perquè la major part del combustible per a la formació d'estrelles havia estat expulsat del sistema quan es va fusionar amb una altra galàxia. Quan es fusionen dues galàxies, la gravetat llança el gas del sistema formant cues de marea. A la fusió de dues galàxies, gairebé acabada ara, es va formar la galàxia SDSS J1448+1010 i es van produir cues de marea amb la meitat de gas de tot el sistema. Aquesta quantitat de gas equival a 10.000 milions de vegades la massa del Sol, la qual cosa va acabar amb la formació d'estrelles al sistema fa 70 milions d'anys, després d'un esclat de formació estel·lar. Més informació a l'ALMA.

26 agost 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha capturat la primera evidència clara de diòxid de carboni a l'atmosfera d'un exoplaneta. El planeta és un gegant gasós que orbita una estrella similar al Sol a 700 anys llum de distància. Anomenat WASP-39 b, la seva massa és d'aproximadament la de Saturn, però el seu diàmetre és 1,3 vegades més gran que el de Júpiter. És menys dens per la seva alta temperatura de 900 graus Celsius perque orbita molt a prop de la seva estrella, a un vuitè de la distància entre el Sol i Mercuri, orbitant cada quatre dies terrestres. Observacions dels telescopis Hubble i Spitzer de la NASA van revelar la presència de vapor d'aigua, sodi i potassi a l'atmosfera del planeta. La inigualable sensibilitat infraroja del Webb ara també ha confirmat la presència de diòxid de carboni en aquest planeta. És la primera evidència clara i detallada de diòxid de carboni mai detectada en un planeta fora del Sistema Solar. Més informació al Webb.

8 agost 2022

L’Event Horizon Telescope (EHT) ha fotografiat el llunyà blàzar J1924-2914 amb una resolució angular sense precedents, revelant detalls mai abans vists del nucli. Els blàzars són nuclis galàctics actius en què els forats negres supermassius expulsen raigs relativistes dirigits al llarg de la nostra línia de visió. Un blàzar pot eclipsar tota la seva galàxia i es pot observar des d'una distància de milers de milions d'anys llum amb els radiotelescopis. Els científics de l'EHT van aconseguir fer mapes de l'emissió polaritzada linealment a la part interna del blàzar J1924-2914. S'han vist detalls interessants al nucli més intern fortament polaritzat de la font; la morfologia de l'emissió polaritzada suggereix la presència d'una estructura de camp magnètic alabeat. Estudiar J1924-2914 és important per millorar la nostra comprensió de la forta variabilitat de Sagitarius A*, el forat negre supermassiu de la Via Làctia. Més informació a l'EHT.

7 agost 2022

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han detectat per primera vegada en longituds d'ona mil·limètriques el centelleig procedent d'una forta explosió causada per la fusió d'una estrella de neutrons amb una altra estrella. Es tracta d'un centelleig de raigs gamma, el més energètic i de menor durada mai observat. Els centelleigs de raigs gamma són les explosions més brillants i energètiques de l'Univers, capaces d'emetre en pocs segons més energia de la que haurà emès el nostre Sol durant tota la seva existència. GRB 211106A pertany a una subclasse de centelleigs coneguts com a centelleigs de raigs gamma de curta durada. Aquestes explosions, que la comunitat científica creu que generen la creació dels elements més pesants de l'Univers com el platí i l'or, són el resultat d'una fusió violenta entre sistemes estel·lars binaris que contenen una estrella de neutrons. Aquestes centelleigs solen durar unes dècimes de segon. L'equip científic va buscar indicis de luminescència residual, en llum mil·limètrica amb el telescopi ALMA, un fenomen causat per la interacció dels dolls amb el gas circumdant. Més informació a l'ÀNIMA.

28 juliol 2022

L'any 2009 es van descobrir a la Lluna uns pous profunds que, des de llavors, ens hem preguntat si condueixen a coves que podrien fer-se servir com a refugi perquè oferirien certa protecció contra els raigs còsmics, la radiació solar i els micrometeorits. Alguns són probablement tubs de lava col·lapsats. Observacions del Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) de la NASA i models informàtics han descobert que en alguns hi ha ubicacions ombrejades que sempre ronden uns còmodes 17 graus centígrads, que contrasten molt en comparació a la superfície que s'escalfa fins al voltant de 127 C durant el dia i es refreda a menys 173 C a la nit. Dos dels pous més prominents tenen voladissos visibles que condueixen clarament a coves o buits, i hi ha una forta evidència que el sortint d'un altre també pot conduir a una cova gran. La foto mostra el pou Mare Tranquilitatis que té uns 100 m de profunditat i l'amplada d'un camp de futbol i la temperatura interior del qual oscil·la poc al voltant dels 17 C. Més informació a la NASA.

27 juliol 2022

Zeta Ophiuchi és una estrella amb un passat complicat ja que probablement va ser expulsada del seu lloc de naixement per una poderosa explosió estel·lar. Ubicada a uns 440 anys llum de la Terra, Zeta Ophiuchi és una estrella calenta, 20 vegades més massiva que el Sol. Observacions anteriors han proporcionat evidència de que Zeta Ophiuchi va estar una vegada en òrbita propera amb una altra estrella abans de ser expulsada a uns 160.000 km per hora quan aquesta companya va ser destruïda en una explosió de supernova fa més d’un milió d’anys. Les dades infraroges publicades anteriorment del Telescopi Espacial Spitzer, ara retirat de la NASA, que es veuen en aquesta nova imatge composta, revelen una espectacular ona de xoc (vermella i verda) que es va formar quan la matèria es va allunyar de la superfície de l'estrella i es va estavellar contra el gas al seu camí. Les dades del Chandra mostren una bombolla d'emissió de raigs X (blau) ubicada al voltant de l'estrella, produïda per gas que ha estat escalfat pels efectes de l'onada de xoc a desenes de milions de graus. Més informació al Chandra.

19 juliol 2022

Un equip internacional amb àmplia experiència, reconegut per refutar diversos descobriments de forats negres, ha descobert ara un forat negre inactiu de massa estel·lar al Gran Núvol de Magalhães. Els forats negres de massa estel·lar es formen quan les estrelles massives arriben al final de les seves vides i col·lapsen sota la seva pròpia gravetat. En un sistema binari, aquest procés deixa un forat negre en òrbita al voltant de l'altra estrella. El forat negre està "inactiu" si no emet alts nivells de radiació de raigs X. Se suposa que són molt comuns però, fins ara, gairebé no s'han trobat perquè són particularment difícils de detectar ja que no interactuen gaire amb el seu entorn. Aquest forat negre, anomenat VFTS 243, té almenys nou vegades la massa del nostre Sol i orbita una estrella blava calenta que pesa 25 vegades la massa del Sol. Per trobar-lo s'han examinat gairebé mil estrelles massives a la nebulosa de la Taràntula del Gran Núvol de Magalhäes. Els forats negres es formen quan una estrella moribunda col·lapsa, i recentment s'ha suggerit que hi ha estrelles de “col·lapse directe”, és a dir, que no produeixen cap explosió de supernova. Sembla clar que VFTS 243 es va formar per col·lapse directe. Més informació a l'ESO.