L'ASTRONÒMICA

31 agost 2023

Després d’una campanya d’observació que va involucrar 12 telescopis, tant terrestres com espacials, un equip d’investigadors ha descobert l’origen de l’estrany comportament d’un púlsar. Aquest misteriós objecte és conegut perquè canvia entre dues maneres de brillantor gairebé constantment. Ara s'ha descobert que aquests canvis sobtats són causats per ejeccions sobtades d'enormes quantitats de matèria del púlsar en períodes molt curts. Aquest púlsar, anomenat PSR J1023+0038, està situat a uns 4.500 anys llum de distància, a la constel·lació del Sextant, i és una estrella binària. Durant la darrera dècada, el púlsar ha sostret activament material de la seva companya que s'ha anat acumulant en un disc al voltant del púlsar i que va caient lentament cap a ell. Des que va començar aquest procés d'acumulació de matèria, pràcticament va desaparèixer el feix de llum del púlsar i va començar a canviar de manera intermitent. En el mode "alt", el púlsar emet raigs X brillants, llum ultraviolada i visible, mentre que en el mode "baix" és més tènue en aquestes freqüències i emet més ones de ràdio. El púlsar pot romandre en cada mode durant uns quants segons o minuts, i després canviar a l'altre mode. Durant dues nits, el juny del 2021, es va observar que el sistema realitza més de 280 canvis entre els seus modes alt i baix. Més informació a l'ESO.

19 agost 2023

Els magnetars són els imants més potents de l'Univers. Són estrelles mortes d'altíssima densitat, amb camps magnètics ultra forts i es poden trobar per tota la galàxia. Però, fins ara, la comunitat astronòmica encara no sap ben bé com es formen. Ara, utilitzant múltiples telescopis distribuïts per tot el món, incloses les instal·lacions de l'Observatori Europeu Austral (ESO), un equip ha descobert una estrella viva que probablement es converteixi en un magnetar. Aquesta troballa marca el descobriment d'un nou tipus d'objecte astronòmic, estrelles d'heli magnètiques massives, i dóna llum sobre l'origen dels magnetars. Aquesta estrella, anomenada HD 45166, a 3.000 anys llum en la constel·lació de Monoceros, ha estat observada durant més de 100 anys, però els models convencionals no podien explicar la seva naturalesa enigmàtica. Solament se sabia que era una estrella binària, rica en heli i poques vegades més massiva que el Sol. L'equip va descobrir que l'estrella té un camp magnètic increïblement fort, de 43.000 gauss, fent de HD 45166 l'estrella massiva més magnètica trobada fins a la data. Aquesta observació marca el descobriment de la primera estrella d'heli magnètica massiva. A més, proporciona pistes sobre l'origen dels magnetars, estrelles mortes compactes associades a camps magnètics molt forts. Més informació a l'ESO.

29 juliol 2023

Utilitzant imatges del telescopi espacial Hubble de la NASA i de l'ESA, s'ha descobert un eixam de roques que possiblement van ser expulsades de l'asteroide Dimorphos quan la NASA va estavellar deliberadament la nau espacial DART de mitja tona contra Dimorphos a aproximadament 22.500 km/hora. DART va impactar intencionalment a Dimorphos el 26 de setembre de 2022, canviant lleugerament la trajectòria de la seva òrbita al voltant de l'asteroide més gran Didymos. Les 37 roques expulsades varien en mida des d'1 m fins a 6,7 m, segons la fotometria del Hubble. S'estan allunyant de l'asteroide al voltant d'un km/hora. La massa total d‟aquestes roques detectades és aproximadament el 0,1% de la massa de Dimorphos. Les roques són alguns dels objectes més febles mai fotografiats al Sistema Solar. El més probable és que les roques no siguin peces trencades de l'asteroide, sinó que ja estaven escampats per la superfície de l'asteroide, com és evident a l'última fotografia de primer pla feta per la nau espacial DART només dos segons abans de la col·lisió, quan estava a només 11 km sobre la superfície. Es creu que Dimorphos pot haver estat format a partir de material llançat a l'espai per l'asteroide més gran Didymos. Més informació al Hubble.

28 juliol 2023

Usant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), un equip liderat pel Centro de Astrobiología de Madrid ha trobat un possible "germà" d'un exoplaneta, un núvol de runes que podria estar compartint l'òrbita d'aquest planeta i que, es creu, podrien ser els components bàsics d'un nou planeta o les restes d'un de ja format. Si es confirma, aquest descobriment seria la prova més contundent fins ara que dos exoplanetes poden compartir una òrbita. Fa dues dècades es va predir en teoria que parelles de planetes de massa similar podrien compartir la mateixa òrbita al voltant de la seva estrella, els anomenats planetes troians o coorbitals. Ara l'ALMA ha detectat l'evidència observacional més sòlida de planetes troians al sistema PDS 70. Se sap que aquesta jove estrella acull dos planetes gegants similars a Júpiter, PDS 70b i PDS 70c. En analitzar les observacions de fitxer d’ALMA d'aquest sistema es va detectar un núvol de runes a l'òrbita de PDS 70b on s'espera que hi hagi troians. El núvol té una massa d'aproximadament dues vegades la de la nostra Lluna. Més informació a l'ESO.

27 juliol 2023

L'any 2007 es va proposar la hipòtesi que les primeres etapes de l'evolució estel·lar podrien ser les anomenades estrelles fosques, provocades per l'escalfament de la matèria fosca (DM). Encara que estan fetes gairebé íntegrament d'hidrogen i heli procedents del Big Bang, es van formar als centres de les protogalàxies on hi ha una abundància suficient de DM que podria servir com a font de calor. Són grans objectes difusos i molt brillants i creixen fins a ser molt massius. De fet, poden créixer fins a deu milions de masses solars amb una brillantor de fins a deu mil milions de lluminositats solars. És una teoria alternativa a les estrelles de la població III que cremen hidrogen per fusió nuclear mentre que les estrelles fosques estan alimentades per l'escalfament de la matèria fosca. El telescopi Webb ha observat tres objectes, JADES-GS-z13-0, JADES-GS-z12-0 i JADES-GS-z11-0 que són consistents amb una interpretació d'estrelles fosques supermassives. Les estrelles fosques romanen fredes, sense un nucli calent central, no hi ha fusió al seu interior; en canvi, les aniquilacions de DM ocorren en tot el volum. Quan s'esgota el DM col·lapsen en un forat negre; per tant, poden proporcionar llavors per als forats negres supermassius observats a tot l'Univers i en èpoques primerenques. Més informació a la National Academy of Sciences.

13 juliol 2023

L'anàlisi de les dades aportades per la sonda Perseverance de la NASA al cràter Jerezo de Mart ha detectat signes de molècules orgàniques. Aquestes dades suggereixen que el planeta va tenir un cicle geoquímic en el passat més complex del que es pensava. La presència i distribució de matèria orgànica preservada a la superfície de Mart pot proporcionar informació clau sobre el cicle del carboni marcià i el potencial del planeta per acollir vida al llarg de la seva història. L'article publicat a Nature informa de la detecció d'espectres Raman i de fluorescència consistents amb diverses espècies de molècules orgàniques aromàtiques a les formacions Máaz i Séítah al cràter Jezero. Les troballes suggereixen que hi pot haver una diversitat de molècules aromàtiques predominants a la superfície marciana, i aquests materials persisteixen malgrat l'exposició a les condicions de la superfície. Aquestes molècules orgàniques potencials es troben en gran mesura dins dels minerals vinculats a processos aquosos, cosa que indica que aquests processos poden haver tingut un paper clau en la síntesi, el transport o la conservació orgànics. Segons sembla, els components bàsics de la vida han estat presents a Mart durant milers de milions d'anys. Més informació a Nature.

4 juliol 2023

Per primera vegada, l'Observatori de Neutrins IceCube ha produït una imatge de la Via Làctia utilitzant neutrins, presentats en blau al mapa. Un grup internacional de més de 350 científics han presentat evidències d'emissió de neutrins d'alta energia de la Via Làctia. Els neutrins d'alta energia, de milions a milers de milions de vegades més altes que els produïts per les reaccions de fusió que alimenten les estrelles, van ser detectats per l'Observatori de Neutrinos IceCube, de l'Estació Amundsen-Scott del Pol Sud. Aquest detector únic en el tipus abasta un quilòmetre cúbic de gel antàrtic profund equipat amb més de 5.000 sensors de llum. Les interaccions entre els raigs còsmics i el gas i la pols galàctica inevitablement produeixen tant raigs gamma com neutrins. Atesa l'observació de raigs gamma des del pla galàctic s'esperava que la Via Làctia fos una font de neutrins d'alta energia. Ara s'ha mesurat aquesta contrapart de neutrins, cosa que confirma el que sabem sobre la nostra galàxia i les fonts de raigs còsmics. El conjunt de dades utilitzat a l'estudi va incloure 60.000 neutrins que abasten 10 anys de dades d'IceCube. Més informació a l’IceCube.

29 juny 2023

Els observatoris d'ones gravitacionals han detectat ones generades per parells de forats negres de massa estel·lar que s'orbiten entre si en fraccions de segon i que generen ones d'alta freqüència de fins a uns quants quilohercis. Durant aquest temps, però, també s'ha dut a terme una recerca completament diferent d'ones gravitacionals de freqüència molt més baixa més enllà de l'abast dels observatoris actuals. Avui els equips internacionals d'aquesta cerca han informar haver descobert allò que creuen que és aquesta classe completament nova d'ones gravitacionals en el teixit de l'espai-temps. Cinc equips de sincronització de púlsars (PTA), la NANOGrav nord-americana, la PTA europea, la PTA de l'Índia, la PTA de Parkes i la PTA de la Xina han anunciat col·lectivament avui que han descobert "la primera evidència per a les ones gravitacionals de baixa freqüència que impregnen el cosmos". Aquestes ones gravitacionals de nanohercis, és a dir, ones gravitatòries amb oscil·lacions d'anys a dècades, en realitat poden ser generades per parells de forats negres supermassius que resideixen en galàxies o d’esdeveniments que va tenir lloc poc després de la formació de l'Univers al Big Bang. Més informació a NANOGrav.

28 juny 2023

Un equip internacional ha utilitzat el telescopi espacial James Webb de la NASA per detectar un compost de carboni a l'espai per primera vegada. És el catió metil (CH₃+), una molècula important perquè ajuda a la formació de molècules més complexes a base del carboni. Es va detectar catió metil en un sistema estel·lar jove, amb un disc protoplanetari, conegut com a d203-506, que es troba a uns 1.350 anys llum de distància a la nebulosa d'Orió. Els compostos de carboni formen els fonaments de tota la vida coneguda i, com a tals, són particularment interessants per als científics que treballen per comprendre com es va desenvolupar la vida a la Terra i com es podria desenvolupar potencialment en altres parts del nostre Univers. L'exquisida resolució espacial i espectral del Webb, així com la sensibilitat, van contribuir a l'èxit de la detecció. L'estrella d203-506 és una petita nana vermella bombardejada per una forta llum ultraviolada (UV) d'estrelles calentes, joves i massives properes. S'esperava que la radiació ultraviolada destruís molècules orgàniques complexes, però sembla que la radiació UV en realitat podria proporcionar la font d'energia necessària perquè es formi CH₃⁺. Més informació a la NASA.

26 juny 2023

A la foto es veu una sola supernova vista quatre vegades. Va ser recollida el 21 d'agost del 2022 a través del Zwicky Transient Facility (ZTF) de l'Observatori Palomar a San Diego, Califòrnia. Va ser descoberta accidentalment analitzant les observacions del ZTF i és a una distància de 4.000 milions d'anys llum. Es pot veure quatre vegades a través d'un efecte de lent gravitacional amb una galàxia que és molt més a prop a només 2.500 milions d'anys llum en la mateixa línia de visió. La massa de la galàxia ha distorsionat la llum de la supernova abans que tingui l'oportunitat d'assolir-nos, creant quatre imatges diferents del mateix objecte i amb una brillantor més elevada. La supernova SN Zwicky és el sistema de lents gravitacionals resolt més feble trobat fins ara amb telescopis òptics. La supernova és del tipus Ia. Més informació a EarthSky.