L'ASTRONÒMICA

9 juny 2025

Un treball dirigit per Enrique Pérez Montero, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), ha estudiat fil per randa el cosmos a través del rang d’infraroig, per estudiar els nuclis actius de les galàxies. Els nuclis galàctics actius (AGN) són zones situades al centre de certes galàxies on un forat negre supermassiu allibera una gran quantitat d’energia absorbint la matèria circumdant. El rang d’infrarojos és especialment útil perquè és capaç de penetrar en els núvols de pols que cobreixen molts d’aquests fenòmens i revelen transicions energètiques que corresponen a ions només presents quan el camp de radiació és molt intens, substituint la detecció directa en raigs X o en el ultraviolat. L’estudi revela que els nuclis actius de les galàxies, considerades fins ara un grup homogeni, es divideixen en dos tipus ben diferenciats. Un d’ells emet un espectre ionitzant molt dur, però és menys eficient, mentre que l’altre mostra un espectre més suau i brillant. Els dos grups presenten poblacions molt similars i, segons l'equip de recerca, podrien representar dues fases evolutives diferents entre les quals la transició es produeix relativament ràpidament, com ho demostra l'escassetat de galàxies amb característiques intermèdies. Més informació al IAA.

6 juny 2025

Una col·laboració internacional en què participa l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) ha permès descobrir un planeta gegant en trànsit que orbita l'estrella més petita coneguda fins ara. Una troballa que desafia les teories actuals sobre la formació de planetes. L'estrella amfitriona d'aquest planeta té el nom de TOI-6894 i és una nana vermella que té aproximadament el 20% de la massa del Sol i forma part del tipus d'estrelles més comunes a la nostra galàxia. Fins ara es creia que estrelles tan poc massives no eren capaces de formar ni mantenir planetes gegants. Tot i això, aquesta col·laboració internacional ha aconseguit la detecció que un planeta gegant, anomenat TOI-6894b, orbitant aquesta diminuta estrella. Es va observar un senyal de trànsit que era inequívoc. Les anàlisis van descartar totes les explicacions alternatives: l'únic escenari viable era que aquesta diminuta estrella acull un planeta de la mida de Saturn, amb un període orbital de poc més de tres dies. Observacions addicionals van confirmar que la seva massa és aproximadament la meitat de la de Saturn. Estrelles com TOI-6894 són el tipus més comú a la Via Làctia, per la qual cosa aquesta troballa suggereix que hi podria haver molts més planetes gegants del que es pensava. Més informació a l'IAC.

3 juny 2025

Des de fa molts anys es creu comunament que la nostra Via Làctia es troba en curs de col·lisió amb la veïna galàxia d'Andromeda. Com a resultat de la seva fusió, predita per a uns 5.000 milions d'anys, les dues grans galàxies espirals formarien una nova galàxia el·líptica. En un estudi publicat a Nature que ha considerat les observacions més recents i precises dels telescopis espacials Gaia i Hubble, juntament amb estimacions de massa recents per consens, s’han derivar possibles escenaris futurs per identificar les principals fonts d'incertesa en l'evolució del Grup Local durant els propers 10.000 milions d'anys. S'ha descobert que les interaccions amb les galàxies M33 i el Gran Núvol de Magalhães afecten de manera clara i radical l'òrbita entre la Via Làctia i Andròmeda. Tot i que la inclusió de M33 augmenta la probabilitat de fusió, l'òrbita del Gran Núvol de Magalhães és perpendicular a l'òrbita entre la Via Làctia i Andròmeda i fa que la seva fusió sigui menys probable. Al sistema complet s'ha observat que la probabilitat de col·lisió està propera al 50 % durant els propers 10.000 milions d'anys. Segons les millors dades disponibles, la destinació de la nostra galàxia continua sent incert. Més informació al Nature.

31 maig 2025

Un equip dirigit per Sihao Cheng, Martin A. i Helen Chooljian, de la Facultat de Ciències Naturals de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, ha descobert un objecte transneptunià (TNO), anomenat 2017 OF201, que podria ser un planeta nan. El descobriment es va fer utilitzant mètodes computacionals avançats per identificar el patró distintiu de trajectòria d'un objecte al cel. El nou TNO és especial per dues raons: la seva òrbita extrema i la seva gran mida. L'afeli de l'objecte és de més de 1600 AU, mentre que el periheli és de 44,5 UA, molt proper al de Plutó. Aquesta òrbita extrema, amb un període de 25.000 anys, suggereix una complexa història d'interaccions gravitacionals ja que devia experimentar trobades properes amb un planeta gegant, cosa que va provocar la seva expulsió a una òrbita àmplia. Molts TNO tenen òrbites que semblen agrupar-se en orientacions específiques, cosa que suggereix l'existència de Planeta X, però 2017 OF201 se'n desvia, cosa que qüestiona aquesta hipòtesi. S'estima que el seu diàmetre és d'uns 700 km, fet que el convertiria en el segon objecte més gran conegut en una òrbita tan àmplia. 2017 OF201 passa només l'1% del seu temps orbital prou a prop nostre per ser detectable. Això suggereix que podria haver-hi al voltant d'un centenar d'objectes amb òrbites i mides similars. Més informació a l'IAS.

20 maig 2025

Utilitzant dades de l'arxiu de la missió Magellan, llançada el 1989, els investigadors han descobert una nova evidència que l'activitat tectònica podria estar deformant la superfície del planeta. A la Terra, la superfície del planeta es renova contínuament gràcies al constant desplaçament i reciclatge d'enormes seccions d'escorça, anomenades plaques tectòniques. Venus no té plaques tectòniques, però la seva superfície continua sent deformada pel material fos provinent del subsòl. Per comprendre millor els processos subjacents que impulsen aquestes deformacions s'ha estudiat un tipus de formació anomenada corona, que se sol considerar que són els llocs on s'enlaira una columna de material calent i flotant del mantell del planeta, pressionant contra la litosfera. Se sap que hi ha centenars de corones a Venus. Les corones són llocs on la litosfera del planeta és prima i el flux de calor és alt. Segons les dades de gravetat, s'ha deduït que, de les 75 corones estudiades, 52 semblen contenir material de mantell flotant que probablement impulsa processos tectònics. A mesura que una columna flotant de roca calenta al mantell ascendeix cap a la litosfera, el material superficial ascendeix i s'estén cap a fora, col·lisionant amb el material superficial circumdant i empenyent-lo cap avall, cap al mantell ascendeix cap a la litosfera, el material superficial ascendeix i s'estén cap a fora, col·lisionant amb el material superficial circumdant i empenyent-lo cap avall, cap al mantell. Més informació a la NASA.

14 maig 2025

El satèl·lit Tità de Saturn compta amb una atmosfera dominada per nitrogen i amb fenòmens meteorològics com núvols i pluja. No obstant això, a diferència del nostre planeta, on el clima està governat pel cicle de l'aigua, a la criogènica Tità aquest paper l'exerceix el metà, que s'evapora, forma núvols, precipita en forma de pluja i alimenta llacs i mars a la superfície. Un equip internacional, amb participació de l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC), ha detectat per primera vegada metil radical (CH₃) a l'atmosfera de Tità. Això permet validar el que els models químics feia temps que predient: que la rica química orgànica de Tità comença amb uns pocs radicals summament reactius que ara observem. El metà (CH₄) és el motor principal de l'activitat química a Tità. A la seva atmosfera, el metà es descompon per efecte de la llum solar o per l'impacte d'electrons energètics procedents de la magnetosfera de Saturn. Aquests fragments de metà després poden reaccionar entre si o amb altres molècules per formar compostos més complexos, com l'età (C₂H₆) i altres molècules orgàniques que podrien arribar a dipositar-se a la superfície. El treball també presenta altres resultats reveladors, com un perfil complet del monòxid de carboni (CO) a l'atmosfera de Tità o els primers indicis de convecció de núvols al seu hemisferi nord —on actualment és estiu—, sobre una regió rica en llacs i mars. Més informació a l'IAA.

13 maig 2025

El Telescopi Espacial James Webb de la NASA ha capturat nous detalls de les aurores de Júpiter. Les aurores es creen quan partícules d'alta energia entren a l'atmosfera d'un planeta a prop dels seus pols magnètics i col·lisionen amb àtoms o molècules de gas. Les aurores de Júpiter no són només enormes, sinó que també són centenars de vegades més energètiques que les de l'atmosfera terrestre. Aquestes observacions de les aurores de Júpiter, preses a una longitud d'ona de 3,36 micres (F335M), es van capturar amb la NIRCam (Càmera d'Infrarojos Propers) del Webb el 25 de desembre de 2023. S'ha descobert l'emissió del catió trihidrogen, conegut com H3+, que és molt més variable del que es creia. L'H3+ es crea per l'impacte d'electrons d'alta energia a l'hidrogen molecular. Júpiter té una font addicional d'aurores: l'intens camp magnètic atrau partícules carregades del vent solar, però també les partícules llançades a l'espai pel satèl·lit Io pels nombrosos volcans. Es creia que les aurores apareixerien i desapareixerien amb gran rapidesa, potser durant aproximadament un quart d'hora. En canvi, es va observar que tota la regió auroral apareixia amb centelleigs de llum, que de vegades variaven segon a segon. Es van comparar amb fotografies simultànies a l'ultraviolat del Telescopi Espacial Hubble; curiosament, la llum més brillant observada pel Webb no va tenir un equivalent real a les imatges del Hubble. Més informació a la NASA.

8 maig 2025

Un equip d’astrònoms ha descobert per primera vegada un gran corrent de gas a prop d’una estrella massiva en formació, fet que permet el seu ràpid creixement. L’equip està liderat per l’Institut Nacional d’Astrofísica d’Itàlia (INAF) i l’Institut Max Planck de Radioastronomia amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). La descoberta ha estat possible gràcies al radiotelescopi Very Large Array (VLA) de l’Observatori Nacional de Radioastronomia de la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units (NSF NRAO). En observar la jove estrella HW2 a la regió de Cefeu A, ubicada a 2.300 anys llum de la Terra, l’equip ha revelat l’estructura i la dinàmica d’un disc d’acreció que subministra material a aquesta estrella massiva. Aquest descobriment posa llum a una de les qüestions centrals de l’astrofísica: com acumulen la seva immensa massa les estrelles massives, que sovint acaben la seva vida com a supernoves? L’equip de recerca va fer servir amoníac (NH3), una molècula comuna als núvols de gas interestel·lar i àmpliament utilitzada com a indicador per cartografiar la dinàmica del gas al voltant de l’estrella. Les observacions van revelar un anell dens de gas calent d’amoníac que s’estén entre els 200 i les 700 unitats astronòmiques de radi al voltant d’HW2. Aquesta estructura es va identificar com a part d’un disc d’acreció—una característica clau en les teories de formació estel·lar. Més informació a l’IEEC.

2 maig 2025

El Curiosity de la NASA ha descobert al cràter Gale de Mart un mineral anomenat siderita que podria ajudar a resoldre el misteri del que va passar a l'antiga atmosfera rica en diòxid de carboni de Mart. Els investigadors han cregut durant molt de temps que Mart alguna vegada va tenir una atmosfera densa i rica en diòxid de carboni i aigua líquida a la seva superfície. Aquest diòxid de carboni i aigua haurien d'haver reaccionat amb les roques marcianes per crear minerals de carbonat. Tot i això, fins ara, les missions i les anàlisis d'espectroscòpia d'infraroig dels satèl·lits que orbiten Mart no han detectat les quantitats de carbonat a la superfície del planeta predites per aquesta teoria. Ara les dades de tres llocs de perforació de Curiosity han revelat la presència de siderita, un mineral de carbonat de ferro, a les capes rocoses riques en sulfat de la Muntanya Sharp, al cràter Gale. Això suggereix que el carbonat podria estar emmascarat per altres minerals a les anàlisis satel·litàries d'infraroig proper. Si altres capes riques en sulfats de Mart també contenen carbonats, la quantitat de diòxid de carboni emmagatzemat seria una fracció de la necessària a l'atmosfera antiga per crear condicions prou càlides com per albergar aigua líquida. La resta podria estar oculta en altres dipòsits o haver-se perdut a l'espai amb el temps. Més informació a la NASA.

29 abril 2025

Emprant un nou mètode que utilitza les aurores d'Urà com a rellotge celeste, un equip dirigit per l'Observatori de París-PSL ha abordat un problema de dècades d'antiguitat: redefinir la velocitat de rotació del nucli del planeta. En analitzar més de deu anys de dades del Telescopi Espacial Hubble i combinar-les amb mesuraments obtinguts per la Voyager 2 durant el seu sobrevol d'Urà el 1986, els investigadors han mesurat un nou període de rotació interna amb una precisió mil vegades més gran que les estimacions anteriors. Determinar la velocitat de rotació interna d’un planeta gegant representa un gran desafiament científic perquè la seva atmosfera enfosqueix el nucli planetari. El nou estudi ha utilitzat les aurores ultraviolades, observades a llarg termini pel telescopi espacial per trobar la posició dels pols magnètics per tal de deduir la rotació interna del planeta. Utilitzant aquest mètode, l'equip va obtenir un nou mesurament independent i considerablement més precís que l'anterior: 17 hores, 14 minuts i 52,310 segons +/- 0,035 segons. Més informació a l'Observatori de Paris.