L'ASTRONÒMICA

1 maig 2023

Un equip internacional, en què participen investigadores de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert que els quàsars, un dels objectes més brillants i energètics de l’Univers, s’encenen principalment per fusions entre galàxies. La troballa dóna nova llum, després d'anys de controvèrsia, sobre quina és la causa de l'emissió de grans quantitats d'energia als nuclis actius més poderosos. Per a la investigació s'han utilitzat observacions realitzades amb el Telescopi Isaac Newton (INT) i el Telescopi William Herschel (WHT) de l'Observatorio del Roque de los Muchachos a La Palma. Descoberts per primera vegada fa 60 anys, els quàsars poden brillar tant com un bilió d'estrelles concentrades en un volum de la mida del nostre Sistema Solar. L'alta incidència de fusions als quàsars es va descobrir quan l'equip de recerca va observar la presència d'estructures distorsionades de baixa brillantor superficial a les regions externes de les galàxies que allotgen quàsars. En comparar les observacions de 48 quàsars i les seves galàxies amfitriones amb imatges de més de 100 galàxies amb no quàsars, l'equip va arribar a la conclusió que les galàxies que allotgen quàsars tenen aproximadament tres vegades més probabilitats d'estar interactuant o col·lisionant amb altres galàxies. Més informació a l'IAC.

27 abril 2023

Per primera vegada, a la mateixa imatge, s'ha observat l'ombra del forat negre del centre de la galàxia Messier 87 (M87) i el potent raig que expulsa. Les observacions es van realitzar el 2018 amb l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ESO, i el Telescopi de Groenlàndia (GLT). Gràcies a aquesta nova imatge, la comunitat astronòmica pot comprendre millor com poden llançar els forats negres dolls tan energètics. Els forats negres són coneguts per engolir matèria del seu veïnatge immediat, però també poden llançar poderosos raigs de matèria que s'estenen més enllà de les galàxies on viuen. La galàxia M87 està ubicada a 55 milions d'anys llum de distància i té un forat negre 6.500 milions de vegades més massiu que el Sol. A mesura que la matèria orbita el forat negre, s'escalfa i emet llum. El forat negre captura part d'aquesta llum, creant una estructura al voltant del forat negre fotografiada el 2017 per l'Event Horizon Telescope (EHT). Aquesta nova imatge està realitzada a través d'una longitud d'ona més llarga, 3,5 mm en lloc d'1,3 mm, fet que ha permès veure com el raig emergeix de l'anell d'emissió al voltant del forat negre supermassiu central. Més informació a l'ESO.

21 abril 2023

Utilitzant dades de l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA i altres telescopis s'ha identificat una nova amenaça per a la vida a planetes com la Terra. Es tracta d'una fase de les explosions de supernova durant la qual els raigs X intensos de les estrelles en explosió poden afectar els planetes ubicats fins a 160 anys llum de distància. Aquesta nova amenaça prové de l'ona expansiva de la supernova que copeja el gas dens que envolta l'estrella que va explotar. Quan passa aquest impacte es pot produir una gran dosi de raigs X que arriba a un planeta semblant a la Terra mesos o anys després de l'explosió i que pot durar dècades. Una exposició tan intensa pot desencadenar un esdeveniment d'extinció al planeta, eliminant-ne part significativa de l'ozó i fent desaparèixer una àmplia gamma d'organismes. Aquest resultat prové de l'anàlisi de les observacions de raigs X de 31 supernoves. Actualment la Terra es troba en un espai segur en termes d'explosions de supernoves potencialment perjudicials, però és possible que no ho hagi estat en el passat. Hi ha una forta evidència de supernoves que van tenir lloc prop de la Terra fa entre 2 i 8 milions d'anys. Més informació al Chandra.

6 abril 2023

Suposem que el creixement de les galàxies a la infància de l'Univers es va produir per l'acumulació de gas aportat des del seu entorn, i les simulacions per ordinador prediuen l'existència de corrents còsmics de gas que flueixen cap a les galàxies distants, alimentant-les. Ara un equip en què participa l'Instituto de Astrofísica de Andalucía ha trobat un llarg corrent de gas que discorre cap a una galàxia massiva i que li subministra la matèria primera per formar milers de milions de noves estrelles. El corrent còsmic detectat abasta gairebé mig milió d'anys llum. El descobriment ha estat realitzat amb el radiotelescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). El corrent flueix cap a la galàxia 4C 41.17, situada uns mil cinc milions d'anys després de Big Bang, també coneguda com la galàxia del Formiguer perquè està formada per nombroses galàxies petites que arribaran a fondre's per efecte de la gravetat i acabaran formant una única galàxia massiva. De fet, aquest corrent podria contribuir a que el Formiguer creixi fins a convertir-se en una galàxia gegant. I, al contrari, si el subministrament de gas s'aturés, estaria destinada a convertir-se en una galàxia estèril poblada únicament per estrelles. Més informació a l'IAA.

30 març 2023

Un equip internacional, on participa l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert una gran reserva de gas calent en un cúmul de galàxies encara en formació al voltant de la galàxia Telaraña. Aquest protocúmul, lluny de dispersar-se, acabarà unit gravitacionalment la resta de la seva existència. Localitzat en una època en què l'Univers tenia 3.000 milions d'anys, és la primera vegada que es detecta aquest tipus de plasma tèrmic a distàncies tan llunyanes. Els cúmuls de galàxies tenen un gran nombre de galàxies, de vegades fins i tot milers. També contenen un vast "mitjà intracúmul" de gas que impregna l'espai entre les galàxies. De fet, la massa d'aquest gas és més gran que la de totes les galàxies que formen el cúmul. Fins ara, només s'havien estudiat en cúmuls de galàxies propers completament formats, però mai en protocúmuls llunyans, és a dir, cúmuls de galàxies encara en formació. Per aquesta raó es va seleccionar amb cura un dels candidats més prometedors, el protocúmul de la Telaranya. La detecció s'ha fet gràcies a les observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) de les ombres que el gas calent del cúmul produeix sobre el fons còsmic de microones. Més informació a l'ESO i a l'IAC.

23 març 2023

Una estrella nana blanca pot explotar com una supernova quan la massa supera el límit d'aproximadament 1,4 masses solars. Això passa en els sistemes binaris quan la matèria flueix cap a la nana blanca des de la seva companya. El que és inusual a la font ara detectada és que no és hidrogen el que és crema sinó heli. La lluminositat mesurada en raigs X supersuaus de la font [HP99] 159 al Gran Núvol de Magalhães suggereix que la massa de la nana blanca està creixent més lentament del que es creia possible. Les supernoves de nanes blanques es consideren la principal font de ferro a l'Univers, i també són una eina important per a la cosmologia ja que són totes aproximadament de la mateixa brillantor, cosa que permet una determinació precisa de la seva distància. Les fonts de raigs X supersuaus amb combustió estable d'hidrogen es van considerar candidats potencials per als progenitors de SN Ia. El problema amb aquestes fonts és la seva abundància d'hidrogen quan les supernoves de tipus Ia no mostren rastres d'hidrogen. Es creia que les nanes blanques que podrien cremar heli serien millors candidats, però fins ara no se n'havia observat cap. Ara l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre (MPE) ha trobat una font de raigs X amb un espectre òptic completament dominat per l'heli. Més informació al MPE.

21 març 2023

Un equip de recerca acaba de publicar el possible descobriment d'una columna de pols emesa per un cometa extrasolar, un petit nucli sòlid de tan sols 5 km de diàmetre, al voltant de l'estrella HD 172555. Es tracta d'una jove estrella blanca, amb prou feines de 20 milions d'anys i una temperatura superficial de 7.800 Kelvin, que es troba a la constel·lació de Pavo, a l'hemisferi sud, a una distància de 95 anys llum de la Terra. L'observació de cometes en aquesta estrella ens pot ajudar a comprendre com era el nostre Sistema Solar a la mateixa edat i com ha evolucionat fins avui, 4.500 milions d'anys després. Els exocometes ja s'havien detectat en aquest sistema el 2014; ara s'ha vist com el seu diàmetre és comparable als del Sistema Solar. Gràcies al satèl·lit europeu CHEOPS, de l'ESA, es van registrar variacions de lluminositat del sistema HD 172555 de forma contínua durant dos dies consecutius, amb una precisió fotomètrica de només 0,2 per mil que son com la signatura d'un cometa que passava davant de l'estrella. Més informació a l'Observatori de París.

17 març 2023

Per primera vegada s'ha vist una evidència directa de vulcanisme actiu recent al planeta Venus. Aquesta evidència s'ha obtingut comparant, les unes amb les altres, les antigues imatges de radar de Venus preses fa més de 30 anys per la missió Magalhães de la NASA. Aquest estudi s'ha realitzat com a preparació de la sonda VERITAS (Venus Emissivity, Ràdio Science, InSAR, Topography, And Spectroscopy) que es llançarà d'aquí a una dècada. L'orbitador de la sonda estudiarà Venus des de la superfície fins al nucli per comprendre com un planeta rocós de la mateixa mida que la Terra és tan diferent. Després de comparar manualment les imatges de diferents òrbites de Magalhães, es va veure com dues imatges de la regió Atla Regio mostraven canvis geològics evidents. Atla Regio, és una vasta regió muntanyosa a prop de l'equador de Venus que allotja dos dels volcans més grans del planeta, Ozza Mons i Maat Mons. Es va observar un respirador volcànic associat amb Maat Mons que va canviar significativament entre febrer i octubre de 1991. A la imatge de febrer, el respirador semblava gairebé circular, tenia vessants interiors costeruts i mostrava signes de lava drenada pels seus vessants exteriors. A les imatges capturades vuit mesos després, el mateix respirador havia duplicat la seva mida i s'havia deformat. També semblava estar ple fins a la vora amb un llac de lava. Més informació a la NASA.

16 març 2023

Una de les primeres observacions del telescopi espacial James Wabb, el juny del 2022, va ser l'estrella Wolf-Rayet WR 124, una de les estrelles més lluminoses i massives que es coneixen. Mostra l'estrella en l'infraroig amb un detall sense precedents. L'estrella està situada a una distància de 15.000 anys llum a la constel·lació de Saggitta. Les estrelles massives passen amb molta rapidesa pels seus cicles de vida, i només algunes experimenten una breu fase de Wolf-Rayet abans de convertir-se en supernoves. Les estrelles Wolf-Rayet estan en procés de desprendre's de les seves capes externes, cosa que dóna com a resultat els seus característics halos de gas i pols. WR 124 té 30 vegades la massa del Sol i, fins ara, s'ha desprès del material equivalent a 10 sols. La pols d'aquesta ejecció és part integral de com treballa l'Univers; es pot acumular per formar planetes i servir de plataforma perquè les molècules es formin i s'agrupin, incloent-hi els components bàsics de la vida a la Terra. Més informació a la NASA.

9 març 2023

Usant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), els astrònoms han detectat aigua gasosa al disc de formació de planetes al voltant de l'estrella V883 Orionis, situada a 1.300 anys llum de la Terra. Quan un núvol de gas i pols col·lapsa, forma una estrella al centre. Al voltant de l'estella el material del núvol també forma un disc. En el transcurs d'uns quants milions d'anys, la matèria del disc s'agrupa per formar cometes, asteroides i, finalment, planetes. La composició de l'aigua en el disc de V883 Orionis és molt similar a la dels cometes del nostre propi Sistema Solar, la qual cosa és la confirmació de la idea que l'aigua en els sistemes planetaris es va formar abans que les estrelles, a l'espai interestel·lar, i ha estat heretada tant pels cometes com per la Terra, relativament sense canvis. Detectar l'aigua gasosa és molt complicat; als planetes l'aigua està congelada i als núvols de formació es pot trobar cap al centre, a prop de l'estrella, on fa més calor. Però, aquestes regions properes estan ocultes pel mateix disc de pols. Afortunadament un esclat dramàtic d'energia a V883 Orionis va escalfar el disc i va elevar la seva temperatura evaporant l'aigua a part externa del disc permetent detectar-la. A partir de les observacions, es va trobar que el disc conté almenys 1.200 vegades la quantitat d'aigua de tots els oceans de la Terra. Més informació a l'ESO.