L'ASTRONÒMICA

25 gener 2023

Per construir un planeta habitable, els gels són un ingredient vital perquè són la font principal de diversos elements clau: carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i sofre (els CHONS). Aquests elements són ingredients importants tant a les atmosferes planetàries com a molècules com els sucres, els alcohols i els aminoàcids simples. Utilitzant el telescopi espacial James Webb de la NASA s'ha obtingut un inventari detallat dels gels més profunds i freds que s'hagin mesurat fins ara al núvol molecular Chamaeleon I. A més de gels simples com l'aigua, l'equip va poder identificar formes congelades d'una àmplia gamma de molècules, des de sulfur del carbonil, amoníac i metà, fins a la molècula orgànica complexa més simple, el metanol. Aquests resultats ens brinden informació sobre la química inicial i fosca de la formació de gel als grans de pols interestel·lar que creixeran fins a convertir-se en còdols que formaran els discos preplanetaris. Més informació a la NASA.

24 gener 2023

Un equip internacional ha descobert que la Via Làctia és una galàxia especial o que, si més no, es troba en un lloc especial de l'Univers. L'estudi demostra que la Via Làctia és massa gran per al seu “mur cosmològic”, cosa encara per veure's en altres galàxies. Un mur cosmològic és una disposició aplanada de galàxies que es troben envoltant altres galàxies, caracteritzat per regions particularment buides. Aquests buits semblen aixafar les galàxies per fer una disposició aplanada. Aquest entorn de mur influeix com la Via Làctia i les galàxies properes giren al voltant dels seus eixos, d'una manera més organitzada que si estiguéssim en un lloc aleatori de l'Univers, sense mur. En general, les galàxies tendeixen a ser significativament més petites en entorns de mur, però la Via Làctia és sorprenentment massiva en comparació del seu mur cosmològic, una rara ocurrència còsmica. Les noves troballes es basen en una simulació per ordinador de darrera generació. Més informació al RAS.

15 gener 2023

El telescopi espacial Webb ha confirmat la descoberta d'un exoplaneta. És el primer d’aquest telescopi. Denominat com a LHS 475 b, té gairebé exactament la mateixa mida que la Terra, amb un diàmetre del 99% del nostre planeta. Es va triar observar aquest objectiu després de revisar amb cura les dades del Satèl·lit de Sondeig d'Exoplanetes en Trànsit (TESS) de la NASA, que va insinuar l'existència d'aquest exoplaneta. L'espectrògraf de l'infraroig proper (NIRSpec) del Webb va capturar el planeta de manera fàcil i clara amb només dues observacions del trànsit a l'agost de l'any passat. Entre tots els telescopis operatius, només Webb és capaç de caracteritzar l'atmosfera d'exoplanetes de la mida de la Terra. Les dades recopilades fins ara mostren que és un planeta terrestre de la mida de la Terra però encara no sabem si té atmosfera. La temperatura de l'exoplaneta és uns centenars de graus més càlids que la Terra, per la qual cosa, si es detecten núvols, els investigadors poden arribar a la conclusió de que el exoplaneta s'assembla més a Venus. L'exoplaneta completa una òrbita en només dos dies; LHS 475 b està més a prop de la seva estrella que qualsevol planeta del nostre Sistema Solar, al voltant d'una estrella nana vermella que té menys de la meitat de la temperatura del Sol. LHS 475 b és a solament 41 anys llum de distància a la constel·lació d'Octans. Més informació a la NASA.

12 gener 2023

Després de gairebé una dècada d'observacions del cel de l'hemisferi nord, la col·laboració QUIJOTE ha presentat la descripció més precisa fins a la data de la polarització de l'emissió de microones de la Via Làctia. Proporciona informació complementària a l'obtinguda per algunes missions espacials (Planck i WMAP) dedicades a l'estudi del fons còsmic de microones (FCM), la radiació fòssil procedent del Big Bang. Els nous resultats permeten obtenir informació de l'estructura del camp magnètic de la nostra galàxia i ajudaran a comprendre els processos energètics que van tenir lloc en el naixement de l'Univers. L'experiment QUIJOTE està emplaçat a l'Observatori del Teide, Tenerife, i està compost per dos telescopis de 2,25 m de diàmetre que observen el cel al domini de les microones (10-40 GHz). S'ha caracteritzat amb una precisió sense precedents la polarització de l'emissió sincrotró de la nostra galàxia, que és el resultat de l'emissió de partícules carregades que es mouen a velocitats properes a la de la llum al si del camp magnètic galàctic. Per detectar la polarització del FCM que ens pot informar sobre les ones gravitacionals generades durant l'època inflacionària cal eliminar el vel d'emissió associat a la nostra galàxia. El nou mapa proporcionarà una eina per dur a terme aquesta tasca. Més informació a l'IAC.

12 gener 2023

Observacions del Gran Telescopi d'Àfrica Austral (SALT) han permès descobrir vuit de les estrelles més calentes de l'Univers, totes amb una temperatura superficial de més de 100.000 graus centígrads. El SALT és el telescopi òptic individual més gran de l'hemisferi sud, amb un mirall segmentat de 11 m. En un estudi d'estrelles subenanes riques en heli es van descobrir diverses estrelles nanes blanques i preenanes molt calentes, la més calenta de les quals té una temperatura superficial de 180.000 graus centígrads. Una de les estrelles identificades és l'estrella central d'una nebulosa planetària acabada de descobrir, que té un any llum de diàmetre. Dues de les altres són estrelles polsants o “variables”. Totes aquestes estrelles es troben en una etapa avançada del seu cicle de vida i s'acosten al final de les seves vides com a nanes blanques. Més informació al RAS.

10 gener 2023

El Quintet de Stephan és un grup de cinc galàxies, NGC 7317, NGC 7318a, NGC 7318b, NGC 7319 i NGC 7320, quatre d'elles ubicades a uns 270 milions d'anys llum de la Terra a la constel·lació de Pegasus. En general, les col·lisions i fusions de galàxies desencadenen un esclat de formació estel·lar, però aquest no és el cas al Quintet de Stephan, on l'activitat té lloc al medi intergalàctic, lluny de les galàxies en llocs on hi ha poca o cap formació estel·lar que obstrueixi la vista. Aquesta finestra neta ha permès observar el que passa quan una de les galàxies, NGC 7318b, s'entremet violentament al grup a una velocitat relativa d'aproximadament 800 km/segon. Quan aquest intrús xoca contra el grup, produeix una ona de xoc gegant. Observacions amb l'ALMA han permès acostar-se a tres regions clau amb un gran detall i construir una imatge clara de com es mou el gas d'hidrogen. S'han vist núvols d'hidrogen molecular càlid que interactuen amb núvols de molècules fredes o regions més estables on el gas formaria una nova petita galàxia nana. Faran falta nous estudis per comprendre el paper dels alts nivells de turbulència i la barreja eficient entre el gas fred i el calent. Més informació al NRAO.

6 gener 2023

Sabem, des de mitjans del segle passat, que hi ha famílies senceres d'estrelles, i presumiblement els seus sistemes planetaris que ni tan sols tenen una galàxia per anomenar-la llar. Deambulen dins de cúmuls gegants de centenars o milers de galàxies, però no estan lligades gravitacionalment a cap galàxia. El cel nocturn apareixeria negre com la tinta i sense estrelles per a qualsevol habitant que orbiti al voltant del seu sol pare, excepte per la feble i suau resplendor de les galàxies veïnes que esquitxen el cel. Col·lectivament la tènue brillantor dispersa d'aquestes estrelles capritxoses forma un fons anomenat “llum intracúmul”. Observacions del Hubble han detectat fàcilment aquesta llum tot i que és 1/10.000 de la brillantor del cel nocturn. Fa milers de milions d'anys les galàxies haurien estat més petites del que veiem avui, i probablement van llançar estrelles amb força facilitat a causa d'una atracció gravitacional més feble. L'enquesta del Hubble va incloure 10 cúmuls de galàxies a gairebé 10 mil milions d'anys llum. Aquests mesuraments s'han de fer des de l'espai perquè la tènue llum intracúmul és 10.000 vegades més tènue que el cel nocturn vist des del terra. Més informació al Hubble.

28 desembre 2022

Observacions de l'ALMA d'alta resolució del sistema binari IRAS 16293-2422 han revelat punts calents localitzats al material polsós del jove sistema estel·lar. L'estudi, dirigit per l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre, indica que el més probable és que es deguin a xocs locals causats per moviments ràpids de gas en lloc de ser deguts a la il·luminació de les protoestrelles. Això suggereix que la calor produïda en els xocs és un factor important durant les primeres etapes de formació de les protoestrelles i els discos planetaris que les envolten. Aquests xocs podrien ser causats per acumulació localitzada de material de l'embolcall circumdant o per fragmentació local a causa d'inestabilitats gravitatòries. En observar més de prop el sistema binari es va descobrir que les dues estrelles del sistema no són l'única font de calor. Es van trobar punts calents que probablement són produïts per ones de xoc locals al gas, com les ones de xoc que es produeixen quan un avió viatja més ràpid que la velocitat del so a través de l'aire. Més informació al MPI.

15 desembre 2022

Els astrònoms van buscar una cosa que s'acosta al no-res, la brillantor residual del Sistema Solar. A través de 200.000 imatges de l'arxiu del Telescopi Espacial Hubble es van fer desenes de milers de mesuraments per buscar qualsevol brillantor de fons residual al cel. Se sostreien la llum de les estrelles, les galàxies, els planetes i la llum zodiacal. Sorprenentment, va quedar una brillantor fantasmal i feble. És equivalent a la llum constant de deu cuques de llum repartides per tot el cel. La font probable són innombrables cometes: boles de neu polsegones que volen lliurement i que cauen cap al Sol des de totes les direccions, llançant pols a mesura que els gels se sublimen a causa de la calor del Sol. Si fos real, seria un element arquitectònic recent descobert. Aquesta idea es veu reforçada pel fet que el 2021 un altre equip d'astrònoms va fer servir dades de la sonda espacial New Horizons de la NASA per mesurar també el fons del cel. Els mesuraments de la New Horizons es van realitzar a una distància d'uns 7.000 milions de km del Sol, molt lluny de l'àmbit dels planetes i els asteroides on no hi ha contaminació per pols interplanetaria. New Horizons va detectar una cosa una mica més feble que aparentment prové d'una font més distant que la que va detectar el Hubble. La font de la llum de fons vista per New Horizons també continua sense explicació. Més informació al Hubble.

14 desembre 2022

Dades del Telescopi Espacial James Webb de la NASA han demostrat que n'hi havia almenys dues, i possiblement tres, estrelles invisibles que van crear les formes oblongues i corbes de la nebulosa de l'Anell del Sud. A més, en aparellar les imatges infraroges de Webb amb les dades existents de l'observatori Gaia de l'ESA, els investigadors van poder determinar amb precisió la massa de l'estrella central abans que creés la nebulosa. Els càlculs mostren que l'estrella central tenia gairebé tres vegades la massa del Sol abans d'expulsar les capes de gas i pols. Després d'aquestes ejeccions, ara mesura al voltant del 60 per cent de la massa del Sol. Abans que l'estrella moribunda llancés les capes, l'equip proposa que va interactuar amb una o fins i tot dues estrelles companyes més petites que poden haver llançat raigs, que van aparèixer més tard com a projeccions aproximadament aparellades que ara s'observen a les vores de la nebulosa. Aquestes estrelles companyes són ara prou tènues per ocultar-se, camuflades pels llums brillants de les dues estrelles centrals, o s'han fusionat amb l'estrella moribunda. Més informació a la NASA.