L'ASTRONÒMICA

22 setembre 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha fet la fotografia més detallada de Neptú en els darrers 30 anys. El més destacat de la imatge és la vista nítida dels anells del planeta, alguns dels quals no s'han detectat des que la Voyager 2 de la NASA es va convertir en la primera nau espacial a observar Neptú durant el seu sobrevol el 1989. A més, mostra clarament les bandes de pols més febles de Neptú en aquesta vista amb una llum molt diferent perquè és la primera vegada que veiem Neptú amb detall a l'infraroig. Webb ha fotografiat set dels catorze satèl·lits de Neptú: Galatea, Naiad, Thalassa, Despina, Proteus, Larissa i Triton. Tritó és el punt brillant blau a la part de superior que llueix els pics de difracció característics en moltes de les imatges del Webb. La càmera d'infraroig del Webb (NIRCam) pren imatges a l'infraroig proper de 0,6 a 5 microns, de manera que Neptú no apareix blau per al Webb. El gas metà absorbeix la llum vermella i infraroja i per això el planeta és força fosc en aquestes longituds d'ona, excepte on hi ha núvols a gran alçada. Més informació a la NASA.

17 setembre 2022

El gegant Saturn gira en un angle de 26,7 graus en relació amb el pla de la seva òrbita, cosa que s'aprecia clarament en la inclinació amb què veiem els seus anells. Es creia que aquesta inclinació provenia de les interaccions gravitatòries amb Neptú, ja que la inclinació de Saturn avança, com una virolla, gairebé al mateix ritme que l'òrbita de Neptú. Però un nou estudi de modelatge realitzat per astrònoms del MIT i altres llocs ha descobert que, si bé els dos planetes poden haver estat sincronitzats alguna vegada, Saturn ha escapat des de llavors a l'atracció de Neptú. Es proposa ara que anteriorment va haver-hi un altre satèl·lit, denominat Chrysalis, que va orbitar Saturn estirant-lo d'una manera que mantenia la seva inclinació o "oblicuïtat" en ressonància amb Neptú. Segons el model, Chrysalis tenia aproximadament la mida de Iapetus. Fa uns 160 milions d'anys, Chrysalis es va tornar inestable i es va acostar massa al seu planeta en una trobada rasant que el va desintegrar i va provocar els anells. La pèrdua del satèl·lit va ser suficient per treure Saturn de les urpes de Neptú i deixar-ho amb la inclinació actual. La desaparició del satèl·lit també es creu que va produir que el satèl·lit Tità s'estigui allunyant de Saturn uns 11 cm per any. Més informació al MIT.

14 setembre 2022

Dos equips independents han trobat estrelles joves distribuïdes en una espiral que té el centre al nucli del cúmul massiu d'estrelles NGC 346 al Petit Núvol de Magalhães. El braç exterior de l'espiral pot estar alimentant la formació estel·lar quan el gas i les estrelles es mouen de manera similar a la d'un riu. Es creu que aquesta pot ser una forma eficient d'impulsar el naixement d'estrelles. El Petit Núvol de Magalhães té una composició química més simple que la Via Làctia, cosa que la fa similar a les galàxies que es troben a l'Univers més jove, quan els elements més pesats eren més escassos. Aprenent com es formen les estrelles al Petit Núvol de Magalhães ens pot donar informació de l'intens naixement estel·lar durant el "baby boom", una època situada entre dos i tres mil milions d'anys després del Big Bang. Un dels equips va fer servir el Telescopi Espacial Hubble, de la NASA/ESO, mesurant els canvis en les posicions de les estrelles durant 11 anys. L'altre equip va utilitzar el Very Large Telescope (VLT), de l'ESO, per mesurar les velocitats radials de les estrelles. Tots dos equips van arribar a la mateixa conclusió de forma independent. Més informació al Hubble.

13 setembre 2022

Una investigació liderada per l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) ha detectat una abundància de liti anòmalament alta a l'atmosfera de l'estrella companya d'un púlsar de mil·lisegons. La quantitat d'aquest element químic és més gran que l'observada en estrelles amb la mateixa temperatura efectiva i en estrelles joves d'alta metal·licitat, per això l'estudi proporciona proves inequívoques de la creació de liti d'una manera nova. El liti és un element fràgil que, a l'interior d'estrelles semblants al Sol, es destrueix gradualment mitjançant la combustió nuclear a baixa temperatura. No obstant això, l'abundància de liti a les estrelles joves d'alta metal·licitat (població I) és superior al valor produït a la nucleosíntesi del Big Bang, cosa que significa que hi ha estrelles i mecanismes que el creen sense destruir-lo i que l'expulsen al mitjà interestel·lar; per exemple, a les binàries de raigs X. Al sistema binari PSR J1023+0038 la investigació ha trobat que l'impacte dels raigs gamma i del flux de partícules relativistes amb l'atmosfera de l'estrella companya fragmenta els nuclis de carboni, nitrogen i oxigen presents i generen un nou liti. Més informació a l'IAC.

9 setembre 2022

L´aigua constitueix l´element essencial per a la vida a la Terra, i el cicle de l´aigua contribueix a mantenir el clima del nostre planeta estable i benèvol. Així, en la recerca de vida a la nostra galàxia els planetes amb aigua líquida a la superfície figuren entre els candidats idonis. Un nou estudi, publicat avui a Science, suggereix que molts dels planetes coneguts com a superterres o minineptuns poden albergar grans quantitats d'aigua, amb composicions de fins a un 50% de roca i un 50% d'aigua (en comparació, la Terra està composta només un 0,02% d'aigua). Però aquesta aigua es troba possiblement sota l'escorça, en lloc de fluir per la superfície en forma d'oceans o rius. A l'estudi recent publicat s'analitzen tots els planetes detectats en estrelles nanes M, on s'han detectat evidències d'aquests mons aquàtics. L´estudi combina el diàmetre i la massa d´aquests planetes per arribar al convenciment que són meitat roca i meitat aigua. L'estudi evidencia que aquests mons es divideixen en dues famílies: rocosos o aquàtics. El que reforça una de les teories de formació planetària més acceptades, que suggereix que els mons rocosos es formen a les parts internes dels seus sistemes planetaris, mentre que els mons aquàtics es formen a les regions més externes i després migren cap a l'interior amb el temps. Més informació a l'IAA i a l’IAC.

8 setembre 2022

La col·laboració internacional Whole Earth Blazar Telescope (WEBT), en què participa l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha descobert variacions ràpides i quasiperiòdiques a la brillantor del blàzar BL Lacertae. Aquests canvis es van observar durant un fort esclat produït el 2020 i el seu origen està associat amb un raig de partícules d'altes energies. Un blàzar és un tipus de nucli galàctic actiu (AGN) que s'alimenta del material que cau en un forat negre supermassiu. Alguns tenen un parell de raigs o jets que són emesos a l'espai interestel·lar a velocitats properes a la de la llum. S'observen quan aquests raigs apunten a la Terra. Els raigs produeixen emissions electromagnètiques que són aleatòries. Tot i això, l'estudi del WEBT han permès descobrir cicles de canvis de brillantor visible molt ràpids, oscil·lant aproximadament cada 13 hores i mantinguts durant un mes. BL Lac està alimentat per un forat negre de 170 milions de masses solars i és a uns 1.000 milions d'anys llum. Una possible explicació seria la formació d'un plec al raig de partícules que recargola el camp magnètic. Més informació a l'IAC.

6 setembre 2022

Rastrejant amb precisió una oscil·lació, gairebé imperceptible, en el moviment d'un dels components d'una estella binaria propera, s'ha descobert un planeta similar a Júpiter que orbita al voltant d'aquesta estella. Les observacions es van realitzar a través del Very Long Baseline Array (VLBA) de la National Science Foundation. És la tercera vegada que un planeta s'ha descobert per aquest sistema d'astrometria, que és l'únic que permet determinar l'arquitectura tridimensional d'un sistema estel·lar binari. El sistema binari s'anomena GJ 896AB i és a uns 20 anys llum de la Terra. Són estrelles nanes vermelles, el tipus més comú a la nostra galàxia. La més gran, al voltant de la qual orbita el planeta, té al voltant del 44% de la massa del Sol, mentre que les més petita té al voltant del 17% de la massa solar. Estan separades per aproximadament la distància de Neptú al Sol i orbiten cada 229 anys. El seguiment detallat del moviment de l'estrella més gran va mostrar un lleuger balanceig causat per l'efecte gravitatori del planeta sobre l'estrella. Es calcula que el planeta té aproximadament el doble de la massa de Júpiter i orbita l'estrella cada 284 dies, a una distància similar a la de Venus al Sol. Més informació al NRAO.

2 setembre 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA va obtenir la primera imatge directa d'un planeta fora del nostre Sistema Solar. L'exoplaneta és un gegant gasós. Es tracta de l'exoplaneta HIP 65426 b i el telescopi va obtenir quatre imatges a diferents bandes en llum infraroja. En violeta la imatge de l'instrument NIRCam a 3,00 micròmetres, en blau l'instrument NIRCam a 4,44 micròmetres, en groc l'instrument MIRI a 11,4 micròmetres, i en vermell l'instrument MIRI a 15,5 micròmetres. El petit estel blanc a cada imatge marca la ubicació de l'estrella amfitriona HIP 65426, que s'ha sostret utilitzant els coronògrafs i el processament d'imatges. Les formes de barra a les imatges de NIRCam són artefactes de l'òptica del telescopi. L'exoplaneta HIP 65426 b té entre 5 i 12 vegades la massa de Júpiter, i és relativament jove amb només uns 15 o 20 milions d'anys d'antiguitat. Més informació a la NASA.

31 agost 2022

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) i del Telescopi Espacial Hubble (HST), van descobrir que la galàxia SDSS J1448+1010 havia deixat de formar estrelles no perquè hagués esgotat tot el gas, sinó perquè la major part del combustible per a la formació d'estrelles havia estat expulsat del sistema quan es va fusionar amb una altra galàxia. Quan es fusionen dues galàxies, la gravetat llança el gas del sistema formant cues de marea. A la fusió de dues galàxies, gairebé acabada ara, es va formar la galàxia SDSS J1448+1010 i es van produir cues de marea amb la meitat de gas de tot el sistema. Aquesta quantitat de gas equival a 10.000 milions de vegades la massa del Sol, la qual cosa va acabar amb la formació d'estrelles al sistema fa 70 milions d'anys, després d'un esclat de formació estel·lar. Més informació a l'ALMA.

26 agost 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha capturat la primera evidència clara de diòxid de carboni a l'atmosfera d'un exoplaneta. El planeta és un gegant gasós que orbita una estrella similar al Sol a 700 anys llum de distància. Anomenat WASP-39 b, la seva massa és d'aproximadament la de Saturn, però el seu diàmetre és 1,3 vegades més gran que el de Júpiter. És menys dens per la seva alta temperatura de 900 graus Celsius perque orbita molt a prop de la seva estrella, a un vuitè de la distància entre el Sol i Mercuri, orbitant cada quatre dies terrestres. Observacions dels telescopis Hubble i Spitzer de la NASA van revelar la presència de vapor d'aigua, sodi i potassi a l'atmosfera del planeta. La inigualable sensibilitat infraroja del Webb ara també ha confirmat la presència de diòxid de carboni en aquest planeta. És la primera evidència clara i detallada de diòxid de carboni mai detectada en un planeta fora del Sistema Solar. Més informació al Webb.