L'ASTRONÒMICA

31 maig 2025

Un equip dirigit per Sihao Cheng, Martin A. i Helen Chooljian, de la Facultat de Ciències Naturals de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, ha descobert un objecte transneptunià (TNO), anomenat 2017 OF201, que podria ser un planeta nan. El descobriment es va fer utilitzant mètodes computacionals avançats per identificar el patró distintiu de trajectòria d'un objecte al cel. El nou TNO és especial per dues raons: la seva òrbita extrema i la seva gran mida. L'afeli de l'objecte és de més de 1600 AU, mentre que el periheli és de 44,5 UA, molt proper al de Plutó. Aquesta òrbita extrema, amb un període de 25.000 anys, suggereix una complexa història d'interaccions gravitacionals ja que devia experimentar trobades properes amb un planeta gegant, cosa que va provocar la seva expulsió a una òrbita àmplia. Molts TNO tenen òrbites que semblen agrupar-se en orientacions específiques, cosa que suggereix l'existència de Planeta X, però 2017 OF201 se'n desvia, cosa que qüestiona aquesta hipòtesi. S'estima que el seu diàmetre és d'uns 700 km, fet que el convertiria en el segon objecte més gran conegut en una òrbita tan àmplia. 2017 OF201 passa només l'1% del seu temps orbital prou a prop nostre per ser detectable. Això suggereix que podria haver-hi al voltant d'un centenar d'objectes amb òrbites i mides similars. Més informació a l'IAS.

20 maig 2025

Utilitzant dades de l'arxiu de la missió Magellan, llançada el 1989, els investigadors han descobert una nova evidència que l'activitat tectònica podria estar deformant la superfície del planeta. A la Terra, la superfície del planeta es renova contínuament gràcies al constant desplaçament i reciclatge d'enormes seccions d'escorça, anomenades plaques tectòniques. Venus no té plaques tectòniques, però la seva superfície continua sent deformada pel material fos provinent del subsòl. Per comprendre millor els processos subjacents que impulsen aquestes deformacions s'ha estudiat un tipus de formació anomenada corona, que se sol considerar que són els llocs on s'enlaira una columna de material calent i flotant del mantell del planeta, pressionant contra la litosfera. Se sap que hi ha centenars de corones a Venus. Les corones són llocs on la litosfera del planeta és prima i el flux de calor és alt. Segons les dades de gravetat, s'ha deduït que, de les 75 corones estudiades, 52 semblen contenir material de mantell flotant que probablement impulsa processos tectònics. A mesura que una columna flotant de roca calenta al mantell ascendeix cap a la litosfera, el material superficial ascendeix i s'estén cap a fora, col·lisionant amb el material superficial circumdant i empenyent-lo cap avall, cap al mantell ascendeix cap a la litosfera, el material superficial ascendeix i s'estén cap a fora, col·lisionant amb el material superficial circumdant i empenyent-lo cap avall, cap al mantell. Més informació a la NASA.

14 maig 2025

El satèl·lit Tità de Saturn compta amb una atmosfera dominada per nitrogen i amb fenòmens meteorològics com núvols i pluja. No obstant això, a diferència del nostre planeta, on el clima està governat pel cicle de l'aigua, a la criogènica Tità aquest paper l'exerceix el metà, que s'evapora, forma núvols, precipita en forma de pluja i alimenta llacs i mars a la superfície. Un equip internacional, amb participació de l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC), ha detectat per primera vegada metil radical (CH₃) a l'atmosfera de Tità. Això permet validar el que els models químics feia temps que predient: que la rica química orgànica de Tità comença amb uns pocs radicals summament reactius que ara observem. El metà (CH₄) és el motor principal de l'activitat química a Tità. A la seva atmosfera, el metà es descompon per efecte de la llum solar o per l'impacte d'electrons energètics procedents de la magnetosfera de Saturn. Aquests fragments de metà després poden reaccionar entre si o amb altres molècules per formar compostos més complexos, com l'età (C₂H₆) i altres molècules orgàniques que podrien arribar a dipositar-se a la superfície. El treball també presenta altres resultats reveladors, com un perfil complet del monòxid de carboni (CO) a l'atmosfera de Tità o els primers indicis de convecció de núvols al seu hemisferi nord —on actualment és estiu—, sobre una regió rica en llacs i mars. Més informació a l'IAA.

13 maig 2025

El Telescopi Espacial James Webb de la NASA ha capturat nous detalls de les aurores de Júpiter. Les aurores es creen quan partícules d'alta energia entren a l'atmosfera d'un planeta a prop dels seus pols magnètics i col·lisionen amb àtoms o molècules de gas. Les aurores de Júpiter no són només enormes, sinó que també són centenars de vegades més energètiques que les de l'atmosfera terrestre. Aquestes observacions de les aurores de Júpiter, preses a una longitud d'ona de 3,36 micres (F335M), es van capturar amb la NIRCam (Càmera d'Infrarojos Propers) del Webb el 25 de desembre de 2023. S'ha descobert l'emissió del catió trihidrogen, conegut com H3+, que és molt més variable del que es creia. L'H3+ es crea per l'impacte d'electrons d'alta energia a l'hidrogen molecular. Júpiter té una font addicional d'aurores: l'intens camp magnètic atrau partícules carregades del vent solar, però també les partícules llançades a l'espai pel satèl·lit Io pels nombrosos volcans. Es creia que les aurores apareixerien i desapareixerien amb gran rapidesa, potser durant aproximadament un quart d'hora. En canvi, es va observar que tota la regió auroral apareixia amb centelleigs de llum, que de vegades variaven segon a segon. Es van comparar amb fotografies simultànies a l'ultraviolat del Telescopi Espacial Hubble; curiosament, la llum més brillant observada pel Webb no va tenir un equivalent real a les imatges del Hubble. Més informació a la NASA.

8 maig 2025

Un equip d’astrònoms ha descobert per primera vegada un gran corrent de gas a prop d’una estrella massiva en formació, fet que permet el seu ràpid creixement. L’equip està liderat per l’Institut Nacional d’Astrofísica d’Itàlia (INAF) i l’Institut Max Planck de Radioastronomia amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). La descoberta ha estat possible gràcies al radiotelescopi Very Large Array (VLA) de l’Observatori Nacional de Radioastronomia de la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units (NSF NRAO). En observar la jove estrella HW2 a la regió de Cefeu A, ubicada a 2.300 anys llum de la Terra, l’equip ha revelat l’estructura i la dinàmica d’un disc d’acreció que subministra material a aquesta estrella massiva. Aquest descobriment posa llum a una de les qüestions centrals de l’astrofísica: com acumulen la seva immensa massa les estrelles massives, que sovint acaben la seva vida com a supernoves? L’equip de recerca va fer servir amoníac (NH3), una molècula comuna als núvols de gas interestel·lar i àmpliament utilitzada com a indicador per cartografiar la dinàmica del gas al voltant de l’estrella. Les observacions van revelar un anell dens de gas calent d’amoníac que s’estén entre els 200 i les 700 unitats astronòmiques de radi al voltant d’HW2. Aquesta estructura es va identificar com a part d’un disc d’acreció—una característica clau en les teories de formació estel·lar. Més informació a l’IEEC.

2 maig 2025

El Curiosity de la NASA ha descobert al cràter Gale de Mart un mineral anomenat siderita que podria ajudar a resoldre el misteri del que va passar a l'antiga atmosfera rica en diòxid de carboni de Mart. Els investigadors han cregut durant molt de temps que Mart alguna vegada va tenir una atmosfera densa i rica en diòxid de carboni i aigua líquida a la seva superfície. Aquest diòxid de carboni i aigua haurien d'haver reaccionat amb les roques marcianes per crear minerals de carbonat. Tot i això, fins ara, les missions i les anàlisis d'espectroscòpia d'infraroig dels satèl·lits que orbiten Mart no han detectat les quantitats de carbonat a la superfície del planeta predites per aquesta teoria. Ara les dades de tres llocs de perforació de Curiosity han revelat la presència de siderita, un mineral de carbonat de ferro, a les capes rocoses riques en sulfat de la Muntanya Sharp, al cràter Gale. Això suggereix que el carbonat podria estar emmascarat per altres minerals a les anàlisis satel·litàries d'infraroig proper. Si altres capes riques en sulfats de Mart també contenen carbonats, la quantitat de diòxid de carboni emmagatzemat seria una fracció de la necessària a l'atmosfera antiga per crear condicions prou càlides com per albergar aigua líquida. La resta podria estar oculta en altres dipòsits o haver-se perdut a l'espai amb el temps. Més informació a la NASA.

29 abril 2025

Emprant un nou mètode que utilitza les aurores d'Urà com a rellotge celeste, un equip dirigit per l'Observatori de París-PSL ha abordat un problema de dècades d'antiguitat: redefinir la velocitat de rotació del nucli del planeta. En analitzar més de deu anys de dades del Telescopi Espacial Hubble i combinar-les amb mesuraments obtinguts per la Voyager 2 durant el seu sobrevol d'Urà el 1986, els investigadors han mesurat un nou període de rotació interna amb una precisió mil vegades més gran que les estimacions anteriors. Determinar la velocitat de rotació interna d’un planeta gegant representa un gran desafiament científic perquè la seva atmosfera enfosqueix el nucli planetari. El nou estudi ha utilitzat les aurores ultraviolades, observades a llarg termini pel telescopi espacial per trobar la posició dels pols magnètics per tal de deduir la rotació interna del planeta. Utilitzant aquest mètode, l'equip va obtenir un nou mesurament independent i considerablement més precís que l'anterior: 17 hores, 14 minuts i 52,310 segons +/- 0,035 segons. Més informació a l'Observatori de Paris.

24 abril 2025

Un equip internacional, en què participa personal investigador de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha obtingut una impressionant imatge en infraroig de la nebulosa planetària NGC 1514 gràcies al telescopi espacial James Webb (JWST), en què es revelen, amb un nivell de detall sense precedents, els seus anells de pols. NGC1514 va ser de les primeres nebuloses estudiades per l'astrònom William Herschel, que va observar amb el seu telescopi (el més gran del món en aquella època) el que semblava un núvol borrós d'aspecte similar a un dels seus descobriments recents: el planeta Neptú. A les longituds d'ona infraroges observades pel JWST, la nebulosa revela un parell d'anells de pols espectaculars que envolten el nucli. Aquesta regió central és probablement l'única part que hauria pogut observar Herschel amb el seu telescopi al segle XVIII. Es creu que els anells estan fets de petits grans de pols, escalfats per la llum de l'estrella central fins a brillar en llum infraroja i per això no es veuen al visible. La nebulosa també és notable per la seva estrella central, que no és una, sinó dues estrelles en una òrbita de més de nou anys. La separació de les dues estrelles és similar a la que hi ha entre el Sol i Júpiter, però en una òrbita molt excèntrica. Segons l’estudi, l’acostament de les dues estrelles podria ser la causa de la formació dels anells. Més informació a l'IAC.

23 abril 2025

La sonda espacial Lucy de la NASA té com a objectiu estudiar cinc asteroides troians de Júpiter, que orbiten tant davant com darrere del planeta. Però durant el viatge estudia asteroides del cinturó principal, el primer va ser 152830 Dinkinesh, que té una mida de 790 m, fotografiat l'1 de novembre de 2023. En la seva segona trobada amb un asteroide, va observar 52246 Donaldjohanson el 20 d'abril de 2025. Aquest asteroide fou denominat com a homenatge a Donald Johanson, descobridor del fòssil homínid "Lucy". La forma de l'asteroide s'assembla a dos lòbuls units per un cilindre més prim. Té una superfície llisa de color gris clar, amb cràters de vores llisos. Té una mida d'aproximadament 8 km de longitud i 3,5 km d'amplada. L'asteroide Donaldjohanson té una geologia sorprenentment complexa, estudiant les seves complexes estructures detalladament es revelarà informació important sobre els components bàsics i els processos de col·lisió que van formar els planetes del nostre Sistema Solar. Lucy es trobarà amb el primer objectiu principal de la missió, l'asteroide troià 3548 Eurybates, l'agost del 2027. Més informació a la NASA.

4 abril 2025

Un estudi en què l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) ha participat detalla el descobriment d'un sistema binari extremadament rar compost de dues nanes blanques d'alta massa. Aquestes estrelles estan tan a prop entre si que col·lisionaran, donant lloc a una supernova del tipus 1a. A causa de la seva proximitat a la Terra, a tan sols 150 anys llum, aquesta explosió estel·lar es veurà fins a deu vegades més brillant que la Lluna. Fa molts anys que es va predir que la fusió de dues nanes blanques, la massa total de les quals superés el límit d'estabilitat de Chandrasekhar, podria ser l'origen de la majoria de les supernoves tipus 1a, però és la primera vegada que els astrònoms troben un sistema que clarament acabarà com a supernova 1a. El sistema binari té unes estrelles molt massives, amb una massa total de més de 1,5 la massa del Sol i a més tenen una òrbita molt compacta, orbitant en tan sols 14 hores, la qual cosa significa que arribaran a col·lidir dins de 23 mil milions d'anys. Utilitzant dades del Nordic Optical Telescope i William Herschel Telescope, tots dos situats a l'Observatori del Roque de Los Muchachos (Garafía, La Palma), l'equip ha pogut desxifrar els detalls precisos de com acabarà. L'òrbita s'encongirà lentament fins que només duri 40 segons, la nana blanca més massiva començarà a arrencar matèria de la seva companya fins que exploti com a supernova. Aquesta erupció col·lisionarà amb la seva companya i causarà una repetició del procés, que acabarà per destruir completament el sistema. Més informació a l'IAC.