L'ASTRONÒMICA

29 març 2024

Una nova imatge de la col·laboració de l'Event Horizon Telescope (EHT) ha descobert camps magnètics forts i organitzats que giren en espiral a la vora del forat negre supermassiu Sagitari A* (Sgr A*) al centre de la Via Làctia. L'equip de l'EHT es va preguntar si podrien haver-hi trets comuns més enllà de l'aparença física entre els dos forats negres. Per això es va decidir estudiar Sgr A* en llum polaritzada, ja que en estudis anteriors es varen revelar camps magnètics al voltant de M87*, que són els que permeten llançar potents dolls a l'entorn circumdant. La imatge mostra en llum polaritzada el forat negre de la Via Làctia, que està relacionada amb el camp magnètic al voltant de l'ombra del forat negre. S'observen camps magnètics forts, recargolats i organitzats a prop del forat negre amb una estructura de polarització sorprenentment similar a l'observada al forat negre M87*, que és molt més gran i poderós, cosa que suggereix que aquests camps magnètics poden ser comuns a tots els forats negres. Aquesta similitud també podria suggerir un raig ocult a Sgr A*. Més informació a l'EHT.

20 març 2024

Després de la històrica prova de redirecció del doble asteroide format per Didymos i Dimorphos, un estudi dirigit pel JPL ha demostrat que la forma de l'asteroide Dimorphos, que va patir l'impacte del DART, ha canviat la seva òrbita i la seva forma. El 26 de setembre del 2022, el DART va impactar contra Dimorphos, un asteroide de 170 m d'amplada, demostrant que l'impacte cinètic podria desviar un asteroide en cas que estigués en curs de col·lisió amb la Terra. Ara, un nou estudi mostra que l'impacte va canviar no només el moviment de l'asteroide, sinó també la forma. Abans de l'impacte, Dimorphos tenia una forma d'esferoide aplatat aproximadament simètrica i tenia una òrbita gairebé circular. Quan DART va impactar, l'òrbita de Dimorphos ja no és circular i el període orbital és més curt. I, a més, tota la forma de l'asteroide ha canviat, ha deixat de ser simètrica i ha passat a ser un “elipsoide triaxial”, una mica més semblant a una síndria oblonga. L'òrbita de Dimorphos és ara lleugerament allargada o excèntrica. A més, la distància entre els dos asteroides s'ha escurçat, uns 37 metres. Aquests resultats mostren que Dimorphos és un objecte del tipus de “munt de runes”, similar a l'asteroide Bennu. Més informació a la NASA.

14 març 2024

Tritó, el principal satèl·lit de Neptú, va passar per davant d'una estrella el 6 d'octubre del 2022. Aquest fenomen va ser motiu d'una àmplia campanya d'observació a l'Índia, la Xina i des de l'espai, realitzada sota la direcció d'un científic de l'Observatori de París - PSL, permetent mesurar la pressió atmosfèrica regnant a la seva superfície. Aquest mètode de mesurar la pressió atmosfèrica ja s'ha utilitzat amb èxit diverses vegades per estudiar, en funció del temps, l'evolució de la pressió superficial de Plutó i de Tritó. Els dos objectes tenen una atmosfera molt fina de nitrogen molecular; Tritó, igual que Plutó, probablement va ser originalment un objecte transneptunià, que posteriorment va ser capturat pel camp gravitatori de Neptú. L'atmosfera de Tritó va ser detectada per la sonda Voyager 2 el 1989, té un gruix de 100 km i des de llavors s'ha estudiat periòdicament mitjançant ocultacions estel·lars. A partir de les dades recopilades en l'ocultació del 2022, els autors de l'estudi van poder mesurar la pressió sobre el terra de Tritó, estimada en 14,5 microbars. Aquest valor és exactament igual al mesurat el 2017, i també al mesurat per la Voyager 2 el 1989. Aquest resultat és sorprenent perquè Tritó va passar el solstici d'estiu per a l'hemisferi sud el 2000, cosa que hauria de correspondre a una pressió màxima, que ara hauria de disminuir. Aquest nou resultat suggereix que els models actuals que descriuen la transferència de volàtils a l'atmosfera de Tritó en funció de la insolació són massa simples i s'han de revisar en funció de les interaccions entre la superfície i l'atmosfera. Més informació al PSL.

12 març 2024

La formació d'estrelles i els entorns caòtics que habiten és una de les àrees de recerca còsmica més ben estudiades, però també envoltada de misteri. Les complexitats d'aquests processos són ara revelades com mai abans pel Telescopi Espacial James Webb de la NASA. Dues noves imatges de NIRCam (càmera d'infraroig proper) i MIRI (instrument d'infraroig mitjà) del Webb mostren la regió de formació estel·lar NGC 604, ubicada a la galàxia M 33 (Triangulum), a 2,73 milions d'anys llum de la Terra. En aquestes imatges, bombolles cavernoses i filaments de gas estesos dibuixen un tapís del naixement més detallat i complet que el vist en el passat. Protegides entre els polsegosos embolcalls de gas de NGC 604 es troben més de 200 exemplars dels tipus d'estrelles més calentes i massives, totes en les primeres etapes de les seves vides. Aquestes estrelles són dels tipus B i O, algunes de les quals poden tenir més de 100 vegades la massa del Sol. És força rar trobar aquesta concentració a l'Univers proper. De fet, no hi ha una regió similar dins de la nostra galàxia, la Via Làctia. S'estima que NGC 604 té una edat d'uns 3,5 milions d'anys. El núvol de gasos brillants té un diàmetre de 1.300 anys llum. Més informació a la NASA.

6 març 2024

Una sèrie d'estudis han donat nova llum sobre el fascinant i complex procés de formació de planetes. Les impressionants imatges, captades amb el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) a Xile, representen un dels estudis més grans mai realitzats sobre discos de formació planetària. La investigació reuneix observacions de 86 estrelles joves que podrien tenir planetes formant-se al seu voltant, proporcionant als astrònoms una gran quantitat de dades i coneixements únics sobre com sorgeixen els planetes a diferents regions de la nostra galàxia. Fins ara, s'han descobert més de 5.000 planetes extrasolars; per comprendre on i com sorgeix la diversitat de planetes observats, la comunitat astronòmica ha d'estudiar els discos rics en pols i gas que envolten les estrelles joves, els bressols mateixos de la formació de planetes. Les noves imatges mostren l'extraordinària diversitat de discos de formació planetària: braços espirals enormes, anells i grans solcs generats per la formació de planetes i altres llisos i gairebé inactius. Més informació a l'ESO.

27 febrer 2024

Quan una estrella com el nostre Sol arriba al final de la seva vida, es pot “empassar” els planetes circumdants i els asteroides que van néixer amb ella. Ara, utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, un equip de recerca ha detectat, per primera vegada, una firma única d'aquest procés: una cicatriu impresa a la superfície d'una estrella nana blanca. Se sap que algunes nanes blanques canibalitzen parts dels seus sistemes planetaris. Ara s'ha descobert que el camp magnètic de l'estrella juga un paper clau en aquest procés, deixant una cicatriu impresa a la superfície de la nana blanca. La cicatriu que l'equip va observar és una concentració de metalls impresa a la superfície de la nana blanca WD 0816-310, el romanent de la mida de la Terra d'una estrella similar però una mica més gran que el nostre Sol. Els metalls es van originar a partir d'un fragment planetari tan gran o possiblement més gran que Vesta, que té uns 500 quilòmetres de diàmetre. L'equip va descobrir que la força en el senyal que detectava els metalls canviava a mesura que l'estrella girava, cosa que suggereix que els metalls, en lloc d'estendre's uniformement, es concentren en una àrea específica de la superfície de la nana blanca, concretament a un dels seus pols magnètics. Més informació a l'ESO.

23 febrer 2024

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha trobat la millor evidència fins al moment que el romanent de la supernova SN 1987A podria ser una estrella de neutrons. Aquesta supernova va ser de tipus de col·lapse del nucli, la qual cosa significa que les restes compactades al seu nucli van formar una estrella de neutrons o un forat negre. Durant molt de temps s'han buscat proves de la presència d'un objecte tan compacte, i encara que anteriorment s'havien trobat proves indirectes de la presència d'una estrella de neutrons, ara és la primera vegada que es detecten els efectes de l'emissió d'alta energia de la probable estrella de neutrons jove. La supernova SN 1987A es va produir a 160.000 anys llum de la Terra al Gran Núvol de Magalhães. El James Webb va començar a observar el romanent el 16 de juliol del 2022, mitjançant l'espectrògraf d'infraroig MRS que permet alhora prendre imatges de l'objecte i el seu espectre. L'anàlisi espectral dels resultats va mostrar un fort senyal a causa de l'argó ionitzat del centre del material expulsat. Després a través d'observacions de l'IFU NIRSpec (espectrògraf d'infraroig proper) es van trobar elements químics encara més fortament ionitzats, particularment argó cinc vegades ionitzat; aquests ions requereixen fotons d'alta energia per formar-se. L'anàlisi ha mostrat que només uns pocs escenaris són probables, i tots ells involucren una estrella de neutrons recent nascuda. Més informació a la NASA.

21 febrer 2024

Utilitzant observacions del Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO), s'ha caracteritzat el quàsar més brillant del seu tipus i també el més lluminós mai observat. Els forats negres que alimenten els quàsars recullen matèria del seu entorn en un procés tan energètic que emet grans quantitats de llum. Com a regla general, els quàsars més lluminosos indiquen la presència dels forats negres supermassius de més ràpid creixement. El quàsar, anomenat JO529-4351, situat a més de 12.000 milions d'anys llum, és el de més ràpid creixement conegut fins ara. Té una massa de 17.000 milions de sols i s’alimenta poc més d’un Sol per dia. Això el converteix en l'objecte més lluminós de l'Univers conegut, més de 500 bilions de vegades més lluminós que el Sol. En ser tan brillant les anàlisis automàtiques no ho van identificar com un quàsar, sinó com una estrella molt brillant. S'ha identificat com un quàsar utilitzant observacions del telescopi ANU de 2,3 metres, ubicat a l'Observatori Siding Spring, a Austràlia. Més informació a l'ESO.

15 febrer 2024

La pols còsmica és molt similar a la pols de la Terra: grups de molècules que s'han condensat i queden atrapats en un gra. Un equip internacional, entre els quals hi ha investigadors de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) a l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE-CSIC), ha descobert una nova font de pols a l'Univers fins ara desconeguda: una supernova, anomenada SN 2018evt, de tipus Ia que interactua amb el gas del seu entorn. Aquests resultats són rellevants perquè durant molt de temps la naturalesa exacta de la creació de pols a l'Univers ha estat un misteri. Mesos després de ser descoberta, no només seguia sent detectable, sinó que era significativament més brillant del previst. Se sap que les supernoves juguen un paper important en la formació de pols i, fins ara, només s'ha observat en supernoves de col·lapse del nucli (o de tipus II), que són explosions d'estrelles massives. Atès que les supernoves de col·lapse del nucli no ocorren en galàxies el·líptiques, la naturalesa de la creació de pols en elles segueix sent difícil de determinar. En observacions infraroges l'equip va descobrir que la supernova es topava amb material prèviament desprès per una o les dues estrelles del sistema binari abans que explotés la nana blanca. La llum de la supernova va començar a declinar a l'òptic però augmentava a l'infraroig, un senyal revelador que s'estava creant pols al gas circumestel·lar en refredar-se. Més informació a l'IEEC.

8 febrer 2024

Un estudi dirigit per un astrònom de l'Observatori de París–PSL ha confirmat que el satèl·lit Mimas de Saturn conté un oceà global d'aigua líquida sota la superfície gelada. Es tracta d'una troballa sorprenent, ningú no esperaria trobar aigua en estat líquid a Mimas. A diferència del seu germà gran Encelado, la superfície de Mimas és plena de cràters i inactiva, i no mostra signes d'activitat sota la seva superfície. A més, Mimas és un satèl·lit de mida modesta (uns 400 km de diàmetre) que no li permet retenir la seva calor interna durant molt de temps. Per aconseguir aquest resultat, els investigadors van estudiar l'efecte de la rotació de Mimas a la seva òrbita; a causa de l'efecte de marea de Saturn Mimas sempre presenta la mateixa cara a Saturn. A més, Mimas veu la seva rotació afectada per petites libracions, que és el que van estudiar els investigadors. En comparar la solució dels models numèrics amb les observacions proporcionades per la sonda Cassini, van descobrir que les fines característiques de l'òrbita de Mimas només es poden explicar per la presència d'un oceà global amagat sota tot el planeta amb un gruix de 20 a 30 km. A més, els càlculs van mostrar que el naixement d'aquest oceà data de fa només de 5 a 15 milions d'anys, cosa que explica perquè encara no s'ha observat cap signe d'activitat a la superfície. Més informació al PSL.