L'ASTRONÒMICA

8 gener 2024

Un equip internacional format per investigadors de l'Observatori de París–PSL ha presentat les primeres observacions de Ganímedes pel telescopi espacial James Webb. Aquests resultats revelen nous detalls sobre la textura i la naturalesa dels components de la superfície gelada de Ganímedes. Ganímedes alberga sota la seva escorça glaçada l'oceà d'aigua líquida més gran del Sistema Solar. Per comprendre la seva formació i composició interna, hem de desxifrar les pistes presents a la superfície del satèl·lit. Els espectres obtinguts en longituds d'ona infraroges pels instruments NIRSpec i MIRI del Webb confirmen que la superfície és força rugosa i que els seus primers micròmetres de gruix són generalment porosos i estan compostos principalment de gel d'aigua cristal·lina i de diòxid de carboni. Les regions polars estan cobertes de més gel d’aigua, especialment en forma amorfa. Aquestes particulars propietats del gel polar podrien explicar-se pel bombardeig de partícules procedents de la magnetosfera de Júpiter, més intens als pols que a l'equador a causa del camp magnètic de Ganímedes. Aquest bombardeig també provocaria la descomposició de l'H2O i la formació de noves molècules, com el peròxid d'hidrogen (H2O2). El terreny situat a l'extrem est del satèl·lit sembla cobert de gebre matutina, tornant-se més sublimat durant el dia. Finalment, el diòxid de carboni (CO2) sembla estar atrapat a la superfície en minerals o sals a latituds baixes i en gel d'aigua a latituds altes. Més informació al PSL.

5 gener 2024

Científics del MIT, de la Universitat de Birmingham i d'altres institucions proposen que la millor oportunitat per trobar aigua líquida, i fins i tot vida a altres planetes, és buscar l'absència, més que la presència, d'una característica química a les seves atmosferes, concretament si té substancialment menys diòxid de carboni a la seva atmosfera en comparació amb altres planetes del mateix sistema. Això podria ser un senyal d'aigua líquida (i possiblement de vida) a la superfície d'aquest planeta. De fet, això es pot detectar amb el Telescopi Espacial James Webb (JWST) de la NASA. Tot i que s'han proposat altres signes d'habitabilitat, aquests són difícils, si no impossibles, de mesurar amb les tecnologies actuals. Els proposants observen que aquest nou senyal, diòxid de carboni relativament esgotat, és l'únic signe d'habitabilitat detectable actualment, i pot ser quelcom al que podem arribar els propers anys. Fins ara s'han detectat més de 5.200 exoplanetes, però no hi ha hagut manera de confirmar directament si algun és un planeta habitable. Aquesta idea va sorgir en observar el que està succeint amb els planetes terrestres al nostre propi Sistema Solar. Venus, la Terra i Mart són planetes terrestres similars, però la Terra és l'únic pobre en diòxid de carboni. Els mars han tingut un paper important en l'absorció del diòxid de carboni. Més informació al MIT.

5 gener 2024

Un equip internacional ha reunit i reprocessat observacions de l'exoplaneta WASP-121 b dels anys 2016, 2018 i 2019 obtingudes amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA. Aquest treball ha proporcionat un conjunt de dades únic que no només permet analitzar l'atmosfera de WASP 121 b, sinó també comparar l'estat de l'atmosfera de l'exoplaneta al llarg de diversos anys. S'ha trobat evidència clara que les observacions de WASP-121 b variaven en el temps i que aquestes variacions temporals es podrien explicar per patrons climàtics a l'atmosfera de l'exoplaneta. WASP-121 b (també conegut com a Tylos) és un Júpiter calent que orbita una estrella a uns 880 anys llum de la Terra, amb un període de tan sols 30 hores. La seva proximitat extremadament propera a la seva estrella vol dir que està bloquejat per marees i que el seu hemisferi que és el que mira a l'estrella té temperatures que superen els 3000 Kelvin. Les observacions van mostrar un canvi aparent al punt calent de l'exoplaneta i diferències a la signatura espectral (que indica la composició química de l'atmosfera de l'exoplaneta) indicatives d'una atmosfera canviant. A continuació, es van utilitzar models computacionals que van indicar que aquestes variacions es podrien explicar per patrons climàtics gairebé periòdics, específicament ciclons massius que es creen i es destrueixen repetidament com a resultat de l'enorme diferència de temperatura entre el costat fosc i el costat estrellat de l'exoplaneta. Més informació al Hubble.

19 desembre 2023

Juan Casanovas (1929-2013) va ser un astrònom jesuïta que va tenir un paper destacat durant els primers anys de l'Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC). Ara ha rebut el seu nom l'asteroide (620307) Casanovas segons ha estat anunciat recentment al butlletí IAU WGSBN. El pare Casanovas es va incorporar el 1968 al recent creat Observatori del Teide on va fundar la Secció de Física Solar i va impulsar les primeres campanyes de prospecció a les illes que van convèncer la comunitat científica internacional de l'excel·lència de Tenerife i La Palma per a l'observació del Sol. Va mantenir importants contactes internacionals, com amb Karl-Otto Kiepenheuer, president de la recent fundada JOSO (Joint Organization for Solar Observations) i director del Fraunhofer Institut alemany. Durant el primer any va aconseguir l'adquisició d'un heliògraf Razdow SW-250 que es va col·locar a dalt d'una torre de 13 metres per controlar l'activitat solar amb què es van fer les primeres fotografies solars en llum blanca i H-alfa. Va ser un amic de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, de manera que en el grup d'observadors solars també hi van tenir un paper destacat Josep Maria Gómez i Lluís Tomàs. Va pronunciar un bon nombre de conferències a la nostra seu. L'asteroide (620307) Casanovas orbita dins el cinturó d'asteroides principal amb un període de 3,53 anys; la seva òrbita està inclinada 7 graus pel que fa al pla de l'eclíptica. L'asteroide va ser descobert el 12 de juliol de 2002. Més informació a l'IAC.

11 desembre 2023

Una investigació liderada per Mar Carretero-Castrillo, investigadora predoctoral de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) ha identificat un nombre considerable d'aquestes 'estrelles fugitives', a la Via Làctia. L'estudi ha introduït un mètode nou per descobrir estrelles fugitives massives i joves (que es mouen a gran velocitat respecte a les estrelles que les envolten). L'estudi es va centrar en les estrelles presents als catàlegs Galactic O-Star Catalogue (GOSC) i Be Star Spectra (BeSS) —estrelles calentes, massives i joves—, i va utilitzar mesures astromètriques del tercer catàleg de dades de la missió Gaia de la Agència Espacial Europea (ESA). L'equip va identificar 106 estrelles O fugitives, amb 42 nous descobriments, i 69 estrelles Be fugitives, 47 de les quals també són nous descobriments. Les estrelles fugitives mostraven de mitjana una gran distància al pla galàctic, cosa que és indicativa d'ejeccions passades. A més, entre les estrelles fugitius es van trobar set binàries de raigs X i una de raigs gamma, que mostraven emissions d'alta energia. Això podria reforçar la idea que de una fracció de les fugitives pot formar part de la població de fonts d'alta energia. Més informació a l'IEEC.

7 desembre 2023

Un equip científic internacional, liderat per la Universitat de Groningen (Països Baixos) i la Universitat de La Laguna (Tenerife), ha descobert un corrent d'estrelles extremadament gran i tènue al cúmul galàctic de Coma. Es tracta del corrent estel·lar més gran detectat fins a la data i el primer del seu tipus que es troba en un cúmul de galàxies. El seu estudi podria proporcionar noves pistes sobre la naturalesa de la matèria fosca. El descobriment s'ha realitzat amb observacions del Telescopi William Herschel (WHT) de 4,2 m ubicat a l'Observatori del Roque de los Muchachos (Garafía, La Palma). El cúmul de Coma és un gran cúmul galàctic format per milers de galàxies situades a una distància d'uns 300 milions d'anys llum de la Terra, a la constel·lació de Coma Berenices. Després de processar les imatges, s'ha trobat un corrent d'estrelles extremadament tènue de més de deu vegades la longitud de la Via Làctia, que roman enmig de l'entorn del cúmul sense estar associat a cap galàxia en particular. Es tracta d'una troballa insòlita ja que les observacions mostren que és una estructura summament fràgil enmig d'un entorn hostil de galàxies que s'atreuen i s'interaccionen mútuament. Més informació a l'IAC.

2 desembre 2023

En un descobriment sense precedents, un equip ha trobat un disc al voltant d'una estrella jove al Gran Núvol de Magalhães, situat a 160.000 anys llum de distància. És la primera vegada que es troba fora de la nostra galàxia un disc d'aquest tipus, idèntic als que formen planetes a la nostra pròpia Via Làctia. Les noves observacions revelen la presència d'una estrella massiva jove creixent, acretant matèria del seu entorn i formant un disc giratori. La detecció es va fer utilitzant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), a Xile. Després es va observar amb l'instrument MUSE, instal·lat al Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, que va detectar un raig llançat per una estrella en formació, que va ser batejada com a HH 1177, a l'interior d'un núvol de gas al Gran Núvol de Magalhães. La seva presència és un senyal de l'acreció continuada del disc que es va confirmar en mesurar el seu gir mitjançant els mesuraments de freqüència d'ALMA, confirmant així la detecció del primer disc al voltant d'una estrella jove extragalàctica. Més informació a l'ESO.

30 novembre 2023

Un equip internacional liderat per Rafael Luque de la Universitat de Chicago on han participat investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canarias i de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya han descobert una família peculiar de planetes que orbiten al voltant de la seva estrella central tots en ressonància orbital. Aquest fenomen és comú en els moments inicials de la formació planetària, tot i que és excepcional trobar sistemes amb una cadena tan llarga de planetes que conservin aquest tipus de sincronització gravitatòria. La troballa demostra que el sistema no ha patit grans canvis al llarg dels mil milions d'anys d'història, per la qual cosa ofereix una visió insòlita de la formació i l'evolució planetària. La troballa s'ha fet gràcies a observacions del satèl·lit TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) de la NASA i CHEOPS (CHaracterising ExOPlanets Satellite) de l'Agència Espacial Europea (ESA). L'estrella és HD110067, es troba a uns 100 anys llum de distància a la constel·lació de Coma Berenices i és més petita i freda que el Sol. Es tracta de sis planetes del grup dels anomenats subneptuns. El planeta més proper a l'estrella realitza tres òrbites per cada dues del següent planeta (ressonància 3:2), un patró que es repeteix entre els quatre planetes més propers. Entre els planetes més exteriors la ressonància és 4:3. Més informació a l'IAC i a l'IEEC.

28 novembre 2023

El Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA ha mesurat la mida de l'exoplaneta més proper similar a la Terra que transita davant de la seva estrella. El diminut planeta, anomenat LTT 1445Ac, va ser descobert per primera vegada per la sonda TESS. Les observacions del Hubble mostren que el planeta realitza un trànsit normal a través del disc de l'estrella, amb una mida real de només 1,07 vegades el diàmetre de la Terra. Això vol dir que el planeta és un món rocós, com la Terra, amb aproximadament la mateixa gravetat superficial. Però té una temperatura superficial d'aproximadament 260 graus Celsius, massa calor per a la vida tal com la coneixem. El planeta orbita al voltant de l'estrella LTT 1445A, que forma part d'un sistema triple de tres estrelles nanes vermelles que es troba a 22 anys llum de distància, a la constel·lació d'Eridanus. L'estrella té dos planetes més reportats que són més grans que LTT 1445Ac. Les altres dues estrelles nanes, LTT 1445B i C, es troben a uns 4.700 milions de quilòmetres de LTT 1445A, també resoltes pel Hubble. L'alineació de les tres estrelles i l'òrbita de cantell del parell BC suggereixen que tot al sistema és coplanar, inclosos els planetes coneguts. Més informació al Hubble.

27 novembre 2023

Un dels principals objectius de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) és estudiar la formació i l'evolució dels sistemes planetaris. Les estrelles joves solen estar envoltades per un disc de gas i pols, a partir del qual es poden formar planetes. Una de les primeres imatges d'alta resolució que va capturar ALMA va ser la d'HL Tauri, una estrella jove a 480 anys llum de distància envoltada per un disc protoplanetari. El disc té espais visibles que podrien ser el lloc on s'estan formant protoplanetes joves. Una de les maneres d'estudiar els grans de pols en aquestes estructures complexes és observar-ne la polarització, l'orientació de les ones de llum que emeten. Un nou estudi ha capturat una imatge de polarització de HL Tauri amb un detall sense precedents. Està basada en 100 vegades més mesuraments que la majoria dels discos. La imatge té una resolució de 5 AU. S'ha descobert que la quantitat de llum polaritzada és més gran en una banda del disc que en l'altra, cosa que probablement es deu a asimetries en la distribució dels grans de pols. Els resultats suggereixen que els grans no són esfèrics, sinó que són com a grans allargats. Un resultat sorprenent és que hi ha més polarització dins dels espais del disc que als anells, tot i que hi ha més pols als anells. La polarització dels anells és més uniforme. Més informació a l'ALMA.