L'ASTRONÒMICA

2 octubre de 2025

Els ORC, “cercles de ràdio estranys”, són un fenomen astronòmic relativament nou, detectat per primera vegada fa tot just sis anys. Només se'n coneixen uns quants exemples confirmats, la majoria dels quals tenen un diàmetre d'entre 10 i 20 vegades la mida de la nostra galàxia, la Via Làctia. Els ORC són enormes i tènues estructures anulars d'emissió de ràdio que envolten les galàxies. Són visibles únicament a la banda de ràdio i estan compostos de plasma relativista magnetitzat. S'ha suggerit que podrien estar causades o bé per ones de xoc de forats negres supermassius o de galàxies en fusió, o bé per les emanacions de supervents de les radiogalàxies espirals amfitriones. Recentment investigadors dirigits per la Universitat de Bombay van fer un descobriment d'un ORC amb l'ajuda de la plataforma de ciència ciutadana RAD@home Astronomy Collaboratory i el Low-Frequency Array (LOFAR), el radiotelescopi més gran i sensible del món que opera a baixes freqüències (de 10 a 240 megahercis). La font, designada RAD J131346.9+500320, té un corriment al vermell de 0,94, la més distant i potent coneguda fins ara. A més, presenta no un, sinó dos anells, cosa que genera més preguntes que respostes. Més informació al RAS.

30 setembre 2025

El Telescopi Espacial James Webb de la NASA ha proporcionat els primers mesuraments directes de les propietats químiques i físiques d'un possible disc de formació de satèl·lits que envolta un gran exoplaneta. El disc envolta un planeta anomenat CT Cha b que orbita una jove estrella a 625 anys llum de la Terra que té només 2 milions d'anys i encara acumula material circumestelar. Tot i això, el disc circumplanetari descobert pel Webb no forma part del disc d'acreció més gran que envolta l'estrella central, que estan separats per 74.000 milions de quilòmetres. A la il·lustració, el planeta és a la part inferior dreta, envoltat per un disc tèrbol i grumós. L'estrella amfitriona apareix a la part superior esquerra i brilla en groc, amb el seu propi disc vermellós de runes. Les observacions infraroges es van fer amb l'instrument MIRI (Instrument d'Infraroig Mitjà) del telescopi Webb, utilitzant el seu espectrògraf de resolució mitjana. Una primera anàlisi de les dades va revelar indicis de molècules dins del disc circumplanetari, com diacetilè, cianur d'hidrogen, propí, acetilè, età, diòxid de carboni i benzè. Aquestes dades suggereixen que el disc conté les matèries primeres per a la formació de satèl·lits, com es creu que va passar amb els quatre satèl·lits principals de Júpiter. Més informació a la NASA.

23 setembre 2025

L'asteroide 2023 CX1 va ser descobert el 12 de febrer de 2023, set hores abans de la seva entrada a l'atmosfera terrestre. Va impactar a Normandia el 13 de febrer a les 02:59 UTC. Era un asteroide gairebé esfèric amb un radi de gairebé un metre i una massa al voltant de 650 kg. Es va desintegrar brutalment a 28 km d'alçada i va alliberar el 98% de la seva energia cinètica en una fracció de segon. L’explosió va dispersar més d’un centenar de fragments. Aquest meteorit és l'única condrita ordinària mai estudiada a l'espai i al laboratori. Ara una col·laboració internacional, dirigida per l'Observatori de París, n'ha publicat l'estudi complet. Més de 100 investigadors han estudiat la seva òrbita i el seu impacte a l'atmosfera en òptica, infrasons i ones sísmiques i l’han estudiat en anàlisis geoquímics al laboratori. 2023 CX1 és el setè asteroide detectat abans de l’impacte. Després d'aconseguir recollir les restes en forma de meteorits, se ha caracteritza com un asteroide “ordinari”, una condrita de tipus L, les més representades als meteorits terrestres. L'estudi de la seva òrbita mostra que es va formar a la zona interna del cinturó principal i que se'n va separar fa uns 30 milions d'anys. La seva fragmentació és atípica, es va desintegrar brutalment i va produir una ona de xoc esfèrica i concentrada. Les simulacions hidrodinàmiques mostren que aquest tipus de fragmentació pot causar a terra danys superiors a una desintegració progressiva com va ser el meteorit de Chelyabinsk el 2013. Més informació a l'Observatori de París.

20 setembre 2025

A l'Univers, les estrelles i els planetes no es formen de cop. Al voltant d'una estrella jove hi sol haver un disc de gas i pols anomenat disc d'acreció. El material en aquest disc gira sense parar i eventualment cau sobre l'estrella, ajudant que creixi amb el temps. Però aquest procés s'enfronta a un gran problema: si el material del disc gira massa ràpid, es fa difícil que pugui caure cap a dins. Des de fa temps, la comunitat astronòmica es planteja si els jets podrien emportar-se l'excés d'energia rotacional, facilitant així que el material caigui cap a l'estrella. Per aclarir-ho cal observar amb més detall els seus orígens, molt a prop de l'estrella. Un equip internacional a través d'observacions de l'ALMA, ha observat un sistema protoestel·lar molt jove anomenat HH 211. Aquesta protoestrella només té uns 35.000 anys i està ubicada a 1.000 anys llum de distància. Té un brillant jet bipolar, que es mou a més de 100 km/s, però gira molt lentament. Usant la conservació del moment angular i de l'energia, l'equip va determinar que el jet s'origina a la vora més interna del disc d'acreció, amb prou feines a 0,02 UA de l'estrella. Aquest descobriment marca la primera vegada que s'identifica amb tanta precisió el punt de llançament d'un jet magnetitzat i confirma directament que els jets remouen el moment angular del disc d'acreció perquè el material pugui caure sense impediments sobre l'estrella. Més informació a l'ALMA.

15 setembre 2025

A través d'observacions del telescopi espacial James Webb s'ha identificat un raig protoestel·lar amb una extensió de 8 anys llum a la regió de formació estel·lar Sharpless 284. L'estudi ha estat liderat per l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó amb la participació de l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA-CSIC). S'ha calculat que la massa de la protoestrella que impulsa aquest raig és d'unes deu vegades la del Sol. Aquest resultat és molt rellevant perquè encara no sabem com es formen les estrelles massives i la morfologia del raig ens pot donar pistes sobre aquest procés. La regió de formació estel·lar coneguda com a Sharpless 284 està situada a la perifèria de la Via Làctia; en aquestes regions de la galàxia la metal·licitat és considerablement més baixa que a la resta de la galàxia. Això el converteix en un local anàleg dels entorns de l'Univers primerenc, també pobres en elements pesants. Hi ha dos models teòrics que intenten explicar la formació d'estrelles massives. D'una banda, la teoria d'acreció per nucli que proposa que aquestes estrelles es formen amb l'acumulació de material mitjançant un disc dens i relativament estable que envolta la protoestrella. De l'altra, la teoria d'acreció competitiva que suggereix un escenari molt més caòtic en què la protoestrella creix en atreure material des de diferents direccions. Aquest estudi suggereix que la formació d’aquesta protoestrella concorda amb la teoria d’acreció per nucli. Més informació a l'IAA.

11 setembre 2025

Després d'un any d'anàlisi científic s'ha confirmat que la mostra de roca Sapphire Canyon, trobada per la sonda Perseverance de la NASA a Mart, continua sent la millor candidata a contenir indicis d'antics processos de vida a Mart. La mostra de roca es va trobar al canó Zafiro al cràter d'impacte Jerero. S'ha trobat una possible biofirma en una substància o estructura que podria tenir un origen biològic, però es requereixen més dades o estudis addicionals abans de poder concloure sobre l'absència o la presència de vida a Mart. El Perseverance va descobrir taques en una roca vermellosa al cràter Jezero de Marte el juliol de 2024. Es creu que aquestes taques podrien indicar que, fa milers de milions d'anys, les reaccions químiques en aquesta roca podrien haver sustentat la vida microbiana; encara que es consideren altres explicacions. Els instruments científics del rover van descobrir que les roques sedimentàries de la formació estan compostes d'argila i llim, que, a la Terra, són preservadors excel·lents de la vida microbiana passada. També són riques en carboni orgànic, sofre, ferro rovellat (òxid) i fòsfor. Més informació a la NASA.

10 setembre 2025

Per què el silici, un dels elements més comuns de l'Univers ha passat pràcticament desapercebut a les atmosferes de Júpiter, Saturn i planetes gasosos similars que orbiten altres estrelles? Observacions del Telescopi Espacial James Webb de la NASA, fan llum sobre aquesta qüestió centrant-se en un peculiar objecte que els astrònoms van descobrir per casualitat el 2020 i que van anomenar "L'Accident", que és una nana marró a 50 anys llum de la Terra. L'Accident és tan tènue i estrany que es van necessitar observacions del Webb per estudiar-ne l'atmosfera. Entre diverses sorpreses es va trobar evidència d'una molècula que inicialment no es va poder identificar. Va resultar ser una simple molècula de silici anomenada silà (SiH₄). Es portava temps esperant identificar aquesta molècula als gegants gasosos i als milers d'atmosferes de les nanes marrons. L'Accident és el primer objecte d'aquesta mena on s'ha identificat aquesta molècula. L'Accident probablement es va formar fa entre 10.000 i 12.000 milions d'anys, cosa que la converteix en una de les nanes marrons més antigues mai descobertes. En aquella època amb prou feines hi havia oxigen a l'Univers. Les observacions del Webb d'El Accident confirmen que el silà es pot formar en atmosferes de nanes marrons i planetes però que quan hi ha oxigen disponible, s'uneix al silici a una velocitat i facilitat tan altes que pràcticament no queda silici per unir-se a l'hidrogen i formar silà, cosa que no ha passat a l'Accident. Més informació a la NASA.

31 agost 2025

Observacions realitzades amb l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han revelat que l'aigua present al cometa tipus Halley 12P/Pons-Brooks té una composició isotòpica pràcticament idèntica a la dels oceans de la Terra. Aquesta troballa reforça la hipòtesi de que els cometes varen poder exercir un paper crucial en l'existència de l'aigua a la Terra i que, possiblement, d'alguns dels ingredients moleculars per a la vida al nostre planeta a les primeres etapes. Es creu que l'aigua terrestre va arribar a través d'impactes de cometes, asteroides i meteorits. Encara que mesuraments anteriors en molts cometes mostraven diferències significatives respecte a l'aigua de la Terra, aquests nous resultats són l'evidència més sòlida fins ara que almenys alguns cometes del tipus Halley transportaven aigua amb la mateixa “petjada química” que la trobada al nostre planeta. Es va aconseguir mapar per primera vegada la distribució d'aigua comuna (H₂O) i aigua pesada (HDO) a la coma del cometa 12P/Pons-Brooks, que es van combinar amb mesuraments infrarojos de l'Infrared Telescope Facility (IRTF) de la NASA per determinar amb precisió inèdita en un cometa d'aquest tipus. El resultat coincideix amb la dels oceans terrestres. Més informació a l'ALMA.

27 agost 2025

Un equip internacional, utilitzant el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, ha descobert una raresa estel·lar: una nana blanca ultramassiva que es va formar en fusionar-se una nana blanca amb una altra estrella, en lloc de formar-se a través de l'evolució d'una sola estrella. Una nana blanca és l'estat final d'un estrella poc massiva que no pot explotar com una supernova de col·lapse de nucli. La transició a nana blanca comença quan l'estrella esgota l'hidrogen del seu nucli, expulsant-ne les capes externes i només en queda el dens nucli fins a convertir-se en una nana blanca. Teòricament, les nanes blanques poden tenir masses de fins a aproximadament 1,4 vegades la massa del Sol, però les nanes blanques ultramassives amb una massa superior a la del Sol són poc freqüents. L'Espectrògraf d'Orígens Còsmics del Hubble va investigar una d'aquestes nanes blanques ultramassives, WD 0525+526 que es troba a tan sols 128 anys llum de distància i té 1,2 vegades la massa del Sol. Aquestes investigacions van revelar una cosa inusual: evidència de carboni a l'atmosfera. Això pot indicar que es tracta de la col·lisió de dues nanes blanques o una nana blanca i una estrella subgegant. Aquesta col·lisió pot cremar les atmosferes d'hidrogen i heli de les estrelles, deixant una escassa capa d'hidrogen i heli al voltant del romanent de la fusió que permet que el carboni del nucli de la nana blanca suri cap amunt. Més informació a l'ESA.

20 agost 2025

Un nou estudi ha identificat un sistema estel·lar quàdruple extremadament rar. Denominat UPM J1040-3551 AabBab, està compost per un parell de nanes marrons fredes que orbiten un parell de nanes vermelles joves; el sistema es troba ubicat a 82 anys llum de la Terra a la constel·lació d'Antlia. Les nanes marrons són objectes massa grans per ser considerats planetes, però també massa petits per ser estrelles, ja que no tenen la massa necessària per seguir fusionant àtoms i convertir-se en sols completament desenvolupats. El descobriment es va produir utilitzant la velocitat angular comuna mesurada pel satèl·lit astromètric Gaia de l'ESA i l'Explorador de Sondeig Infraroig de Camp Ampli (WISE) de la NASA, seguida d'exhaustives observacions i anàlisis espectroscòpiques. Aquest parell binari ampli necessita més de 100.000 anys per completar una òrbita al voltant de l'altre, per la qual cosa el seu moviment orbital no es pot observar en anys. Per tant, els investigadors van haver d'analitzar com es mouen a la mateixa direcció amb la mateixa velocitat angular. El que fa que aquest descobriment sigui particularment emocionant és la naturalesa jeràrquica del sistema, necessària perquè la seva òrbita es mantingui estable durant un llarg període de temps. Tots dos parells estan separats per 1.656 (UA). Més informació al RAS.