L'ASTRONÒMICA

7 març 2025

Un equip internacional d'investigadors ha descobert que les variacions observades anteriorment a la brillantor d'un objecte de massa planetària que flota lliurement a l'espai sense estar lligat a una estrella conegut com a SIMP 0136 han de ser el resultat d'una combinació complexa de factors atmosfèrics i no es poden explicar només pels núvols detectats anteriorment. Utilitzant el telescopi espacial James Webb de la NASA es va monitoritzar un ampli espectre de llum infraroja emesa durant dos períodes de rotació de SIMP 0136. Es van poder detectar variacions a les capes de núvols, a la temperatura i la química del carboni que anteriorment estaven ocultes. Els resultats ofereixen informació crucial sobre la complexitat tridimensional de les atmosferes dels gegants gasosos. SIMP 0136 és un objecte de 13 vegades la massa de Júpiter, a 20 anys llum de la Terra, que gira ràpidament. De fet, l'objecte pot ser una nana marró i és un objectiu ideal per a l'exometeorologia. Com que està aïllat, es pot observar sense por a la contaminació lumínica o la variabilitat causada per una estrella amfitriona. I el curt període de rotació de només 2,4 hores permet un estudi molt eficient. Les observacions del Webb i altres telescopis han pogut detectar variabilitat en la cobertura de núvols a diferents profunditats, variacions de temperatura a l'atmosfera superior i canvis en la química del carboni a diferents parts de l'objecte. Més informació a la NASA.

5 març 2025

Un estudi coliderat per l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia podria haver trobat l'origen d'un senyal de raigs X procedent d'una estrella a l'última etapa de la seva vida: la destrucció d'un planeta proper. Quan una estrella com el Sol s'acosta al final de la seva vida, es converteix en una geganta vermella que n'expulsa les capes exteriors a l'espai, donant lloc a una nebulosa planetària. Al centre, queda una nana blanca, el romanent estel·lar dens i calent que emet radiació ultraviolada. Aquesta radiació il·lumina i ionitza el gas al seu voltant, creant les estructures brillants que caracteritzen aquestes fascinants formacions còsmiques. Des dels anys 80, diferents missions de raigs X han detectat un senyal inusual des de l'estrella central de la nebulosa de l'Hèlix. Aquestes estrelles no solen emetre raigs X energètics. Ara amb les observacions amb el telescopi Chandra de la NASA i el XMM-Newton de l'ESA s'ha pogut interpretar l'emissió de raigs X com a resultat de l'acreció de material planetari. Un planeta de la mida de Neptú es troba en una òrbita molt propera, completant una revolució en menys de tres dies. Es conclou que podria haver existit un planeta similar a Júpiter encara més a prop de l'estrella; en acostar-se prou podria haver acabat esquinçant-se parcialment o completament. Més informació a l'IAA.

25 febrer 2025

Des que es van observar per primera vegada els neutrins astrofísics d'alta energia el 2013, l'Observatori de Neutrins IceCube al Pol Sud ha continuat buscant les seves fonts esquives. Fins ara, s'han trobat proves d'emissió de neutrins d'alta energia al blazar TXS 0506+056, la galàxia activa NGC 1068 i, més recentment, a la Via Làctia. Tot i això, l'emissió de neutrins d'aquestes fonts per si sola no explica el flux total de neutrins astrofísics. S'han proposat com a fonts viables de neutrins els fenòmens astrofísics que són transitoris en una escala de temps de setmanes a mesos. Els exemples inclouen una certa classe de supernoves, o explosions després de la mort d'estrelles i esdeveniments de disrupció de marea (TDE), on una estrella és destrossada per un camp gravitatori enorme dins d'un forat negre supermassiu. Per buscar emissions de neutrins de fenòmens transitoris d'escala temporal llarga, com ara els TDE, els investigadors van adoptar una finestra de temps de 30 dies per a l'anàlisi. Com que el nombre esperat de neutrins d'un únic fenomen transitori és petit, van buscar específicament senyals de "doblet" (dues coincidències) i "triplet" (tres coincidències). Més informació a l'IceCube.

13 febrer 2025

El 13 de febrer del 2023, el detector ARCA del telescopi de neutrins KM3NeT va detectar a les profunditats marines un esdeveniment extraordinari, consistent en un neutrí d'alta energia que s'estima en uns 220 milions de bilions d'electrovolts. Aquest esdeveniment, anomenat KM3-230213A, és el neutrí més energètic mai observat i proporciona la primera evidència que a l'Univers es produeixen neutrins d'energies tan altes. L'esdeveniment detectat va ser identificat com un únic muó que va travessar tot el detector, induint senyals a més d'un terç dels sensors actius. La inclinació de la seva trajectòria combinada amb la seva enorme energia proporciona una evidència convincent de que el muó es va originar a partir d'un neutrí còsmic que va interactuar a les proximitats del detector. El telescopi de neutrins KM3NeT, actualment en construcció, és una gegantina infraestructura en aigües profundes que està distribuïda entre dos detectors: ARCA i ORCA. En la configuració final, KM3NeT ocuparà un volum de més d'un quilòmetre cúbic. L'instrument ARCA està situat a 3.450 m de profunditat, a uns 80 km de la costa de Portopalo di Capo Passero, a Sicília. L'instrument TORCA està optimitzat per estudiar les propietats fonamentals del neutrí. Està situat a una profunditat de 2.450 m, a uns 40 km de la costa de Toulon, França. Més informació al KM3NeT.

6 febrer 2025

L'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) és un dels centres de recerca internacionals que està fent seguiment actiu de l'asteroide 2024 YR4 que ha estat qualificat per l'Organització de Nacions Unides (ONU) com a potencialment perillós en tenir un 1,5% de probabilitats d'impacte amb la Terra l'any 2032. L’asteroide es va descobrir el desembre de 2024 i té una mida estimada de entre 40 i 90 m. L'ONU ha activat els protocols de defensa planetària per precisar millor l'òrbita, la mida i l'amenaça que suposa el 2024 YR4, ja que els protocols s'activen precisament quan la probabilitat d'impacte és superior a l'1%. A través del grup de Sistema Solar de l'IAC, liderat per la doctora Julia de León i el doctor Javier Licandro, el IAC fa diverses setmanes que observa l'asteroide 2024 YR4 des dels seus observatoris el que ha permès obtenir mesures molt precises de la seva posició i millorar la determinació de la seva òrbita. Aquest és el segon cas en què s'activa el protocol, el primer va ser Apophis, descobert l'any 2004 i que, després del seguiment, es va poder determinar que passarà molt a prop de la Terra el 2029 però que no impactarà. Apophis mesura aproximadament 375 quilòmetres. A través d'observacions del Gran Telescopi de Canàries s'ha pogut determinar que 2024 YR4 és una roca formada per silicats i una mica de metall. Més informació a l'IAC.

3 febrer 2025

Els estudis de les roques i la pols de l'asteroide Bennu que la sonda espacial OSIRIS-REx de la NASA van portar a la Terra l'any 2023 han estat analitzats, entre d'altres, per investigadors del Centre d'Astroquímica (CAS) de l'MPE. Han revelat molècules que, al nostre planeta, són clau per a la vida, així com una història d'aigua salada que podria haver servit com el "brou" perquè aquests compostos interactuessin i es combinessin. Les troballes no mostren evidència de l'existència de vida en si, però sí que suggereixen que les condicions necessàries per al sorgiment de la vida estaven molt esteses a tot el Sistema Solar primitiu, cosa que augmenta les probabilitats que s'hagi format vida en altres planetes i satèl·lits. Entre les deteccions més convincents es troben els aminoàcids (14 dels 20 que la vida a la Terra utilitza per fabricar proteïnes) i les cinc nucleobases que la vida a la Terra utilitza per emmagatzemar i transmetre instruccions genètiques en biomolècules terrestres més complexes, com el ADN i l'ARN. També s'han descrit abundàncies excepcionalment altes d'amoníac a les mostres de Bennu. L'amoníac és important per a la biologia perquè pot reaccionar amb el formaldehid, que també es va detectar a les mostres, per formar molècules complexes, com aminoàcids, si es donen les condicions adequades. Quan els aminoàcids s'uneixen en llargues cadenes, formen proteïnes, que potenciïn pràcticament totes les funcions biològiques. Més informació a MPE.

1 febrer 2025

Els científics de la missió Juno de la NASA han descobert un punt volcànic molt calent a l'hemisferi sud del satèl·lit Io de Júpiter. El punt calent no només és més gran que el Llac Superior de la Terra, sinó que també dóna erupcions amb una energia sis vegades més gran que la de totes les centrals elèctriques del món. El descobriment d'aquesta enorme formació és degut a l'instrument JIRAM (Jovian Infrared Auroral Mapper) de Juno, aportat per l'Agència Espacial Italiana. La font d'energia a Io és l'atracció gravitatòria de Júpiter que provoca marees al llarg de la seva òrbita el·líptica cada 42,5 hores. El resultat és una immensa energia procedent de l'escalfament per fricció que fon parts de l'interior de Io. L'instrument JIRAM va detectar un esdeveniment de radiació infraroja extrema durant l'últim vol rasant de la sonda Juno a finals de desembre del 2024, a una distància de només 74.400 km. El punt calent massiu, a l'hemisferi sud de Io, va ser tan fort que va saturar els detectors. S'estima que la regió calenta s'estén per uns 100.000 km2, la zona volcànica més gran a Io registrada fins ara. El valor de potència total de la radiació del nou punt calent es va mesurar molt per sobre dels 80 bilions de watts. Juno utilitzarà un proper sobrevol més distant de Io el 3 de març per observar novament el punt calent i buscar canvis al paisatge. Més informació a la NASA.

28 gener 2025

La col·laboració de l'EHT, en què participa l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia, ha fet noves anàlisis del forat negre al centre de la galàxia M87. S'han combinat les observacions de 2017 i 2018 que han revelat noves dades sobre l'estructura i la dinàmica del plasma proper a l'horitzó d'esdeveniments de M87*. L'horitzó d’esdeveniments, la frontera més enllà de la qual res –ni tan sols la llum– pot escapar de l'extrema gravetat del forat negre, continua sent una de les àrees més enigmàtiques en l'estudi de l'Univers. L'estudi ha demostrat que la turbulència dins del disc d'acreció —el gas que gira al voltant del forat negre— juga un paper crucial a l'hora d'explicar el canvi observat al pic de brillantor de l'anell de M87* en els dos anys. L'entorn d'acreció del forat negre és turbulent i dinàmic i com podem tractar les observacions de 2017 i 2018 com a mesuraments independents, podem restringir l'entorn del forat negre des d'una perspectiva nova. Les observacions del 2018 confirmen la presència de l'anell brillant detectat per primera vegada el 2017, amb un desplaçament del pic de brillantor de 30 graus en sentit antihorari, cosa que confirma les prediccions teòriques per a l'ombra d'un forat negre. La posició d'aquesta regió més brillant que es repeteix durant els dos anys reforça la idea que l'eix de rotació del forat negre apunta en direcció oposada a la Terra. Més informació a l'EHT i a l'IAA..

27 gener 2025

S'ha descobert una extraordinària nova radiogalàxia gegant, la megaestructura còsmica mesura 3,3 milions d'anys llum de diàmetre i té raigs de plasma que mesuren 32 vegades la mida de la nostra Via Làctia. El descobriment es va fer a través del telescopi MeerKAT de Sud-àfrica i la galàxia s'ha anomenat Inkathazo (que significa "problema" en els idiomes africans xhosa i zulu) a causa de la dificultat per comprendre la física que la sustenta. Les radiogalàxies gegants (RGG) són colossos còsmics que donen raigs de plasma calent a milions d'anys llum a través de l'espai intergalàctic. Aquests raigs de plasma, que brillen en freqüències de ràdio, són alimentats per forats negres supermassius als centres de les galàxies. Fins fa poc es pensava que les GRG eren força rares. Tot i això, una nova generació de radiotelescopis, com el MeerKAT de Sud-àfrica, han capgirat aquesta idea. A més, la nova galàxia no té les mateixes característiques que moltes altres radiogalàxies gegants. Els raigs de plasma tenen una forma inusual, en lloc d'estendre's en línia recta d'un extrem a l'altre, un dels raigs està corbat i Inkathazo viu al cor mateix d'un cúmul de galàxies, en comptes d'un aïllament relatiu, cosa que hauria dificultat que els raigs de plasma creixin fins a mides tan enormes. Més informació a la RAS.

21 gener 2025

Gaia, el satèl·lit de l'ESA encarregat de cartografiar la Via Làctia, ha completat la fase d'escombrada del cel de la seva missió, on ha acumulat més de tres bilions d'observacions d'uns dos mil milions d'estrelles i altres objectes al llarg de la darrera dècada, revolucionant la visió de la nostra galàxia i del nostre veïnat còsmic. Ara el combustible de Gaia, que va ser llançat el 19 de desembre del 2013, està a punt d'esgotar-se: utilitza uns deu grams de gas al dia per continuar girant amb precisió mil·limètrica. Però això és molt lluny de ser el final de la missió. S'han programat proves tecnològiques per a les properes setmanes abans que Gaia es traslladi a la seva òrbita de «retirada» i estan previstes dues publicacions de dades el 2026 i a finals d'aquesta dècada, els anomenats DR4 i el catàleg final DR5 respectivament. El tresor de dades recollides per Gaia ens ha proporcionat coneixements únics sobre l'origen i l'evolució de la nostra galàxia, la Via Làctia, i també ha transformat l'astrofísica i la ciència del Sistema Solar en maneres que encara no hem comprès plenament. Més informació a l'ESA.