L'ASTRONÒMICA

30 desembre 2025

Un equip internacional ha descobert l'evidència més inequívoca fins ara que els potents raigs llançats per estrelles nounades registren de manera fiable els episodis de creixement més violents d'una estrella. Les primeres observacions realitzades amb el Very Large Array (VLA) van identificar a l'objecte SVS 13 com un notable sistema binari protoestel·lar que impulsa una cadena de "bales moleculars" d'alta velocitat i xocs Herbig-Haro a la regió de formació estel·lar NGC 1333, a uns 1.000 anys llum de la Terra. Aquestes imatges van identificar les dues radioprotoestrelles, VLA 4A i VLA 4B. Noves observacions amb l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) van enfocar la "bala" d'alta velocitat més brillant del flux de sortida de SVS 13 i van revelar una sorprenent seqüència d'anells moleculars niats. Cada anell es contrau i canvia de posició suaument, traçant capes ultrafines amb forma d'arc que es mouen a velocitats de fins a 100 km/s. Cada seqüència d'anells en el raig porta la marca temporal d'un esclat anterior, cosa que ens permet interpretar la història de com el material va caure sobre la jove estrella i després va ser expulsat violentament. En ajustar més de 400 anells individuals, l'equip va demostrar que cada capa es correspon amb un arc de xoc clàssic. L'edat de la capa més jove coincideix amb un potent esclat òptic i infraroig de SVS 13 VLA 4B a principis de la dècada de 1990. Més informació a l'ALMA.

11 desembre 2025

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha observat una supernova que va explotar quan l'Univers només tenia 730 milions d'anys, la detecció més primerenca d'aquest tipus fins ara. També van permetre localitzar la tènue galàxia amfitriona de la supernova. Les observacions es van realitzar l'1 de juliol per recolzar un grup internacional de telescopis que va detectar un centelleig de llum superbrillant, conegut com a esclat de raigs gamma, denominat GRB 250314A, a mitjans de març. Mentre que un esclat de raigs gamma sol durar de segons a minuts, una supernova augmenta la brillantor ràpidament durant diverses setmanes abans de disminuir lentament. En canvi, aquesta supernova va augmentar la brillantor durant mesos. Atès que va explotar tan aviat a la història de l'Univers, la seva llum es va estirar a mesura que el cosmos s'expandia al llarg de milers de milions d'anys. A mesura que la llum s'estira, també ho fa el temps que triguen a desenvolupar-se els esdeveniments. Les observacions del Webb es van prendre intencionalment tres mesos i mig després del final de l'esclat de raigs gamma, ja que s'esperava que la supernova subjacent aconseguís la màxima brillantor en aquell moment. Es va comparar amb les supernoves modernes properes i els resultats són molt similars. Més informació a la NASA.

8 desembre 2025

El rover Perseverance de la NASA ha enregistrat els sons de les descàrregues elèctriques (espurnes) i mini-explosions sonores en els remolins de pols de Mart. Aquest fenomen llargament teoritzat ha estat confirmat per enregistraments d'àudio i electromagnètics capturats pel micròfon SuperCam del rover el 12 d'octubre de 2024. Els remolins de pols, comuns a Mart, es formen a partir de columnes d'aire càlid que s'eleven i giren. L'aire prop de la superfície del planeta s'escalfa a mesura que entra en contacte amb el sòl més càlid i puja a través de l'aire més dens i fred que hi ha a sobre i comença a girar. El micròfon SuperCam va recollir tres sons crepitants que es poden escoltar entre els sons procedents del diable de pols. Dècades abans de l'aterratge de Perseverance, els científics van teoritzar que la fricció generada pels petits grans de pols que es remolinaven i es fregaven els uns contra els altres podria generar prou càrrega elèctrica per produir arcs elèctrics. Les descàrregues elèctriques rarament es produeixen als remolins de la Terra, però a Mart l'atmosfera fina fa que el fenomen sigui molt més probable, ja que la quantitat de càrrega necessària per generar espurnes és molt inferior a la necessària a la superfície terrestre. Més informació a la NASA.

29 novembre 2025

La matèria fosca va ser proposada inicialment per l'astrònom suís Fritz Zwicky l'any 1933, quan va observar que les galàxies es movien a una velocitat superior a la que hauria de permetre la seva massa, fet que el va portar a inferir la presència d'una bastida invisible que les manté unides. La proposta va quedar pràcticament oblidada fins que, als anys 60 i 70, l'astrònoma nord-americana Vera Rubin va anunciar que moltes estrelles de les galàxies espirals giraven gairebé a la mateixa velocitat angular, la qual cosa implicava la presència de matèria fosca. Des d'aleshores s'han fet mapes de la matèria fosca a partir dels efectes de la seva gravetat, però encara no l'hem vist ni coneixem la seva composició. Ara, el Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi de la NASA podria haver proporcionat proves directes de matèria fosca, permetent que aquesta matèria invisible "s’observés" per primera vegada. L'estudi va ser dirigit per Tomonori Totani, del Departament d'Astronomia de la Universitat de Tòquio. Segons Totani: "Hem detectat raigs gamma amb una energia fotònica de 20 gigaelectronvolts (o 20.000 milions d'electronvolts, una quantitat extremadament gran d'energia) que s'estenen en una estructura semblant a un halo cap al centre de la Via Làctia. El component d'emissió de raigs gamma s'assembla molt a la forma esperada de l'halo de matèria fosca". Més informació a la Universitat de Tòquio.

28 novembre 2025

Un equip internacional, liderat per Tom Bakx de la Universitat Tecnològica de Chalmers, a Suècia, mitjançant el telescopi ALMA ha mesurat la temperatura d'una de les fàbriques d'estrelles més distants conegudes. La galàxia, coneguda com a Y1, és a una distància de 13.200 milions d'anys. Aquest tipus de galàxies extremes, fins ara eren desconegudes. La galàxia brilla intensament a través d'un pols còsmic superescalfat; les mesures van determinar que la pols brillava a una temperatura d'aproximadament -180” C, mentre que forma estrelles 180 vegades més ràpid que a la nostra Via Làctia, que només crea al voltant d'una estrella solar a l'any. Aquesta temperatura és molt més càlida que la de qualsevol altra galàxia comparable que hàgim vist. La descoberta indica com les galàxies van poder créixer ràpidament quan l'Univers era molt jove, resolent un antic enigma per als astrònoms. Les primeres generacions d'estrelles es van formar en condicions molt diferents de les de qualsevol lloc que puguem observar a l'Univers proper avui dia. Les galàxies com Y1 podrien ser comunes a l'Univers primitiu. Més informació a l'ALMA.

25 novembre 2025

Un dels reptes de la física actual consisteix a aconseguir combinar amb solidesa les teories de la relativitat general i de la mecànica quàntica. A conseqüència d'aquests intents, diverses teories de gravetat quàntica prediuen que la velocitat de la llum depèn de l'energia de les partícules, els fotons. Ara l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb investigadors del Centre d'Estudis i Recerca Espacials de la UAB (CERES), han col·laborat amb la Universitat d'Aveiro i la Universitat de l'Algarve, Portugal, per buscar aquesta dependència a partir de l'anàlisi d'observacions astrofísiques de llum molt llunyanes. Amb una precisió sense precedents, la investigació mostra que la velocitat de la llum continua sent una constant universal, un dels pilars de la relativitat especial. S'ha mesurat si hi ha petites diferències en la velocitat dels fotons que s'emeten simultàniament d'una font situada a gran distància, que es traduirien en retards mesurables en el temps d'arribada a la Terra. L'estudi ha demostrat que Einstein no estava equivocat; la investigació ha multiplicat per deu el límit de precisió en la mesura de la constància de la velocitat de la llum. Més informació a l'IEEC.

20 novembre 2025

Astrònoms del MIT han utilitzat un telescopi espacial de raigs X per identificar característiques clau a la regió més interna del sistema EX Hydrae, situat a 200 anys llum de la Terra. És un entorn extremadament energètic que fins ara havia estat inaccessible per a la majoria dels telescopis. EX Hydrae té un nucli d'una estrella morta que orbita al voltant d'una estrella més gran en una dansa còsmica. L'estrella morta és un tipus de nana blanca que exerceix un potent camp magnètic en atreure material de l'estrella més gran cap a un disc giratori en acreció constant. L'equip va trobar un grau sorprenentment alt de polarització de raigs X, que descriu la direcció del camp elèctric, així com una direcció de polarització inesperada en els raigs X provinents d'EX Hydrae. A més, van determinar que els raigs X del sistema s'emetien des d'una columna de material incandescent que la nana blanca atreia de la seva estrella companya. Estimen que aquesta columna té uns 3.200 quilòmetres d'alçada, aproximadament la meitat del radi de la mateixa nana blanca i molt més alta del que els físics havien predit per a un sistema d'aquestes característiques. També van determinar que els raigs X es reflecteixen a la superfície de la nana blanca abans de dispersar-se a l'espai, un efecte que els físics sospitaven però que no havien confirmat fins ara. Més informació al MIT.

14 novembre 2025

Quan les estrelles com el Sol esgoten el seu combustible d'hidrogen, es refreden i s'expandeixen fins a convertir-se en gegants vermelles. En el cas del Sol, això passarà d'aquí a cinc mil milions d'anys. En un nou estudi de l'University College London (UCL) i de la Universitat de Warwick, els investigadors van analitzar gairebé mig milió d'estrelles que acabaven d'entrar en aquesta fase. Van identificar 130 planetes i candidats a planeta (és a dir, que encara necessiten confirmació), incloent-hi 33 que eren desconeguts fins ara, orbitant prop d'aquestes estrelles. Van descobrir que aquests planetes eren menys probables al voltant d'estrelles que s'havien expandit i refredat prou per ser classificades com a gegants vermelles, cosa que suggereix que molts d'aquests planetes podrien haver estat destruïts. Segons els autors: «Aquesta és una prova contundent que, a mesura que els estels es desvien de la seva seqüència principal, poden provocar ràpidament que els planetes caiguin en espiral cap a elles i siguin destruïts, a causa de la interacció de marea.” Per al seu estudi, els investigadors van utilitzar dades del Satèl·lit de Sondeig d'Exoplanetes a Trànsit (TESS) de la NASA.

13 novembre 2025

Ràpides observacions realitzades amb el Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) han revelat la mort explosiva d'una estrella just quan l'explosió travessava la superfície, revelant la forma de l'explosió a la seva etapa més primerenca i fugaç. La supernova SN 2024ggi es va detectar la nit del 10 d'abril del 2024, aleshores Yi Yang, professor assistent de la Universitat de Tsinghua, i autor principal de l'estudi, va enviar una proposta d'observació a ESO, que va observar la supernova l'11 d'abril, només 26 hores després de la detecció inicial. SN 2024ggi es troba a la galàxia NGC 3621 a la constel·lació d'Hydra a una distància de 22 milions d'anys llum. El progenitor d'aquesta supernova va ser una estrella supergegant vermella, amb una massa de 12 a 15 vegades la del Sol i un radi 500 vegades més gran, fet que converteix SN 2024ggi en un exemple clàssic d'una explosió estel·lar massiva. L'equip ha aconseguit per primera vegada, utilitzant l'espectropolarimetria, la geometria de l'explosió que altres tipus d'observació no poden proporcionar perquè les escales angulars són massa petites. L'equip va observar que l'explosió inicial del material tenia una forma d'oliva. A mesura que l'explosió es va estendre cap a fora i va xocar amb la matèria present al voltant de l'estrella, la forma es va aplanar, però l'eix de simetria de l'ejecció va romandre igual. Amb aquest coneixement s'han pogut descartar alguns dels models actuals de supernoves. Més informació a l'ESO.

12 novembre 2025

La matèria fosca es regeix per les mateixes lleis que la matèria ordinària? Aquest misteri del component invisible i hipotètic del nostre Univers –que no emet ni reflecteix llum– continua sense resoldre's. Un equip liderat per la Universitat de Ginebra (UNIGE), amb la participació de l'Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC), va investigar si, a escala cosmològica, aquesta matèria es comporta com la matèria ordinària o si hi intervenen altres forces. La matèria ordinària obeeix a quatre forces ben conegudes: la gravetat, l'electromagnetisme i les forces nuclear fortes i febles a nivell atòmic. Invisible i esquiva, la matèria fosca podria estar subjecta a les mateixes lleis o governada per una cinquena força encara desconeguda. Per desvetllar aquest misteri, l'equip ha estudiat si la matèria fosca cau en pous gravitacionals de la mateixa manera que la matèria ordinària. Es van comparar les velocitats de les galàxies a l'Univers amb la profunditat dels pous gravitacionals, si la matèria fosca no està subjecta a una cinquena força, aleshores les galàxies cauran en aquests pous com la matèria ordinària, governades únicament per la gravetat. Però si una cinquena força actua sobre la matèria fosca, influirà en el moviment de les galàxies. L'equip va concloure que la matèria fosca cau en pous gravitacionals de la mateixa manera que la matèria ordinària. Segons les anàlisis si hi ha aquesta cinquena força, no pot superar el 7% de la intensitat de la gravetat. Més informació a l'IEEC.