L'ASTRONÒMICA

25 novembre 2024

Per primera vegada s'ha aconseguit fer una imatge ampliada d'una estrella moribunda en una galàxia fora de la nostra Via Làctia. Està ubicada al Gran Núvol de Magalhães, a 160.000 anys llum de distància. L'estrella anomenada WOH G64 va ser fotografiada amb el Very Large Telescope Interferometer (VLTI d'ESO). Les observacions revelen que és una estrella que està expulsant gas i pols en les darreres etapes abans de convertir-se en una supernova. La imatge revela que és un embolcall en forma d'ou que envolta molt de prop l'estrella. Podria estar relacionada amb la dràstica ejecció de material de l'estrella moribunda abans d'una explosió de supernova. La comunitat astronòmica coneix aquesta estrella des de fa dècades i l'han batejada com a “estrella gegant”. Amb una mida aproximada de 2.000 vegades la del nostre Sol, WOH G64 està classificada com una supergegant vermella. Comparant amb observacions anteriors s'ha descobert que l'estrella ha experimentat un canvi significatiu en els darrers 10 anys, s'ha tornat més tènue, cosa que brinda l'oportunitat única de presenciar la vida d'una estrella en temps real. A les seves etapes finals de vida, les supergegants vermelles com WOH G64 es desprenen de les seves capes externes de gas i pols en un procés que pot durar milers d'anys. L'equip creu que aquests materials llançats per l'estrella també poden ser responsables de l'enfosquiment i la forma inesperada en forma d'ou de l'embolcall de pols que envolta l'estrella, que podria ser semblant als anells de pols de la SN1987A. Més informació a l'ESO.

23 novembre 2024

Investigadors de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), en col·laboració amb altres entitats, han aconseguit detectar el planeta més jove que s'ha trobat mai. La investigadora principal d'aquesta troballa és Madyson Barber, de la University of North Carolina at Chapel Hill. El descobriment s'ha realitzat mitjançant la tècnica del trànsit que permet detectar exoplanetes perquè, des de la perspectiva d'una observació des de la Terra, es produeix una caiguda de la brillantor estel·lar periòdica: el planeta amaga part del disc de l'estrella cada cop que passa davant seu. Fins ara s’han trobat més d’una dotzena de planetes a través de la tècnica de trànsit al voltant d’estrelles que tenen entre 10 i 40 milions d’anys. Tot i això, no s'havien detectat planetes més joves amb el mètode de trànsits, potser perquè els planetes encara no s'han format del tot o perquè la nostra visió està bloquejada per un disc protoplanetari residual. A través d'observacions del Transiting Exoplanet Survey Satellite (TESS) de la NASA es va examinar una estrella jove, de tipus T-Tauri, de tan sols 3 milions d'anys anomenada IRAS 04125+2902, que es troba a 522 anys llum. S'ha detectat la probable presència d'un exoplaneta amb un període orbital de 8,83 dies, un radi 10,7 vegades més gran que el de la Terra i aproximadament el 30% de la massa de Júpiter. Els coautors de l'estudi suggereixen que aquest 'planeta nadó' o protoplaneta podria ser un precursor dels planetes tipus super-Terra o sub-Neptú que es troben freqüentment orbitant estrelles de la seqüència principal, que encara està en procés de contracció i s'espera que la mida final sigui menor a l'actual. Més informació a l'IAC.

20 novembre 2024

La gravetat ha donat forma al nostre Cosmos tal com el coneixem. La influència d'aquesta força va donar forma de manera molt subtil a la matèria present a l'Univers primitiu per convertir-la en els extensos cordons de galàxies que veiem avui. Un nou estudi realitzat amb dades de l'Instrument Espectroscòpic de l'Energia Fosca (DESI), ha rastrejat el creixement d'aquesta estructura còsmica al llarg dels darrers 11.000 milions d'anys, i ha donat com a resultat la mesura més precisa fins a la data de la gravetat a escales còsmiques. Al nou estudi s'ha reafirmat que la gravetat es comporta tal com prediu la Teoria de la Relativitat General d'Einstein. El resultat valida el model més acceptat de l'Univers i limita les possibles teories de gravetat modificada, que s'han proposat com a formes alternatives d'explicar observacions inesperades, inclosa l'expansió accelerada del nostre Univers que se sol atribuir a l'energia fosca. Fins ara la Relativitat General s'ha comprovat molt bé a l'escala dels sistemes planetaris, però també necessitàvem provar que la nostra hipòtesi funciona a escales molt més grans. L’estudi també proporciona nous límits superiors de la massa dels neutrins. Experiments anteriors havien descobert que la massa dels tres tipus de neutrins havia de ser almenys de 0,059 eV/c2. Els resultats de DESI indiquen que hauria de ser inferior a 0,071 eV/c2, cosa que deixa un estret marge per a les masses dels neutrins. Més informació a l'IAC i a l'IEEC.

6 novembre 2024

Un equip de la Universitat d'Arizona, Tucson, ha utilitzat el telescopi James Webb de la NASA per a una mirada en profunditat sense precedents al disc de runes de gairebé 160.000 milions de quilòmetres de diàmetre que envolta Vega. La gran sorpresa és que no hi ha evidència òbvia de planetes grans obrint-se pas a través del disc; el disc de Vega és llis, ridículament llis. A la imatge del Webb es mostra la part més interna del disc fins a uns 37.000 milions de quilòmetres de radi. És un halo difús més blanc cap al centre amb una franja més fosca entre el disc interior i el disc exterior, més ataronjat. Hi ha una notable caiguda a la brillantor des d'aproximadament 6.000 milions de quilòmetres fins a 11.500 milions de quilòmetres, el disc exterior (anàleg al cinturó de Kuiper del Sistema Solar) s'estén fins a uns 24.000 milions de quilòmetres. Més enllà el disc es va perdent lentament a l'espai. Webb veu la brillantor infraroja d'un disc de partícules de la mida de sorra que gira al voltant de l'estrella blau-blanca que és 40 vegades més brillant que el Sol. La distribució de la pols al disc de runes de Vega està estratificada perquè la pressió de la llum estel·lar empeny els grans més petits més ràpid que els grans més grans. El disc mostra un petit buit situat al voltant de 9.000 milions de quilòmetres (unes 60 UA), però a més d’això és molt llis, això demostra que no hi ha planetes d'almenys la massa de Neptú circulant en òrbites grans. Més informació a la NASA.

1 octubre 2024

Aquestes dues galàxies, anomenades NGC 2207 i IC 2163, s'estan fregant entre si. La galàxia més a l'esquerra, la més petita, la IC 2163, es mou arrossegant-se darrere de l'altra galàxia. Els colors de la foto són deguts a la combinació de llum infraroja mitjana del Telescopi Espacial Webb i de llum visible i ultraviolada de Telescopi Espacial Hubble. El primer pas de la col·lisió sembla haver distorsionat els seus braços delicadament corbats, on es veuen extensions de marea a diversos llocs. Els braços espirals diminuts i difusos entre el nucli d'IC ​​2163 i el braç més a l'esquerra poden ser un exemple d'aquesta activitat. Una altra extensió "es desplaça" des de la part superior de la galàxia més gran, formant un braç prim i semitransparent que pràcticament se surt de la pantalla. Ambdues galàxies tenen altes taxes de formació d'estrelles, cada any produeixen l'equivalent a dues dotzenes de noves estrelles de la mida del Sol. La nostra galàxia, la Via Làctia, només forma l'equivalent a dues o tres noves estrelles similars al Sol per any. Les dues galàxies també han allotjat set supernoves conegudes les últimes dècades, una xifra elevada en comparació amb la mitjana d'una cada 50 anys a la Via Làctia. Durant molts milions d'anys, les galàxies poden oscil·lar una sobre l'altra repetidament, deixant enrere els braços espirals i formant un nucli especialment brillant. Més informació al Webb.

24 octubre 2024

Alguns forats negres detectats fins ara semblen ser part d'un sistema binari. Estan formats per un forat negre i un objecte secundari (com una estrella, una estrella de neutrons molt més densa o un altre forat negre) que giren en espiral un al voltant de l'altre, atrets per la gravetat del forat negre per formar un parell orbital estret. Ara, un equip del MIT i del Caltech han informat de l'observació del primer forat negre tiple. El nou sistema conté un forat negre central a l'acte de consumir una petita estrella que gira en espiral molt a prop del forat negre en un període de 6,5 dies, una configuració similar a la de la majoria dels sistemes binaris. Però, sorprenentment, una segona estrella també sembla estar girant al voltant del forat negre, encara que a una distància molt més gran. Els físics estimen que aquest company llunyà orbita el forat negre cada 70.000 anys. El fet que el forat negre sembli tenir un control gravitacional sobre un objecte tan llunyà planteja preguntes sobre els orígens del forat negre. Se sospita que el forat negre no es va formar a través d'una explosió de supernova, que havia expulsat l'estrella més llunyana, sinó a través d'un procés més suau de “col·lapse directe”, en què una estrella simplement s'esfondra sobre si mateixa , formant un forat negre sense un últim flaix dramàtic. El nou sistema és V404 Cygni a uns 8.000 anys llum de distància. Més informació al MIT.

22 octubre 2024

Un quàsar és el nucli extremadament brillant d'una galàxia que acull un forat negre supermassiu actiu al centre. A mesura que el forat negre absorbeix el gas i la pols que l'envolten, expulsa una enorme quantitat d'energia, fet que converteix els quàsars en uns dels objectes més brillants de l'Univers. S'han observat en galàxies situades a uns pocs centenars de milions d'anys després del Big Bang, cosa que és un misteri. Com es van poder tornar aquests objectes tan brillants i massius en tan poc temps còsmic? Alguns científics han proposat que els primers quàsars van sorgir de regions excessivament denses de matèria primordial, cosa que també hauria produït moltes galàxies més petites a l'entorn dels quàsars. Però ara, astrònoms del MIT, utilitzant el Telescopi Espacial James Webb (JWST) de la NASA, han estudiat l'entorn còsmic de cinc quàsars situats a més de 13.000 milions d'anys. Van trobar una sorprenent varietat de "camps de quàsars". Mentre que alguns quàsars resideixen en camps molt poblats amb més de 50 galàxies veïnes, altres quàsars semblen surar en el buit, amb només unes poques galàxies extraviades a les seves proximitats. Aquests quàsars solitaris estan desafiant la comprensió dels físics sobre com aquests objectes lluminosos podrien haver-se format tan aviat a l'Univers. Més informació al MIT.

19 octubre 2024

El dia 15 d'octubre de 2024, la missió espacial Euclid de l'ESA ha revelat la primera peça del seu gran mapa de l'Univers, que mostra milions d'estrelles i galàxies. El primer mosaic del mapa, amb un pes de 208 gigapíxels, ha estat presentat al Congrés Internacional d'Astronàutica a Milà. Conté 260 observacions realitzades entre el 25 de març i el 8 d'abril del 2024. En només dues setmanes, Euclid va cobrir 132 graus quadrats del cel austral amb un gran detall. Aquest mosaic representa l'1% de l'estudi ampli que realitzarà Euclid al llarg de sis anys. Durant aquest estudi, el telescopi observarà les formes, les distàncies i els moviments de milers de milions de galàxies fins a 10.000 milions d'anys llum. D'aquesta manera, es crearà el mapa còsmic més gran en 3D mai realitzat. Una característica especial visible al mosaic són els núvols tènues entre les estrelles de la nostra pròpia galàxia, que apareixen en blau clar sobre el fons negre de l'espai. Són una barreja de gas i pols, també anomenats «cirros galàctics» perquè s'assemblen als núvols de tipus cirros. Més informació a l'ESA.

10 octubre 2024

Observacions del Hubble de la Gran Taca Roja, recopilades durant 90 dies entre desembre del 2023 i març del 2024, revelen que la GRS no és tan estable com podria semblar. Les dades recents mostren que la GRS es mou com un bol de gelatina. Les imatges combinades del Hubble van permetre als astrònoms muntar una pel·lícula amb lapse de temps del comportament ondulat de la GRS. Segons els observadors no s'esperava veure oscil·lar la seva mida, que s'encongeix i engrandeix i que, alhora, es mou més ràpid o més lent. Aquest fet és molt inesperat i, actualment, no té explicacions hidrodinàmiques. El programa monitoreja Júpiter i els altres planetes del Sistema Solar exterior cada any a través de l'Outer Planet Atmospheres Legacy (OPAL). Comprendre els mecanismes de les tempestes més grans del Sistema Solar col·loca la teoria dels huracans terrestres en un context còsmic més ampli, que podria aplicar-se per comprendre millor la meteorologia als planetes al voltant d'altres estrelles. A mesura que s’accelera i desaccelera, la GRS és empesa contra els corrents en raig de les bandes de Júpiter. Més informació al Hubble.

11 octubre 2024

Ahir, 10 d'octubre, al vespre es van veure aurores des de Catalunya. No van ser tan brillants com les del passat 10 de maig però es van poder fotografiar des de zones suburbanes. Estigueu alerta perquè aquest vespre i aquest proper cap de setmana potser se'n tornaran a veure. Us mostrem imatges obtingudes per Montse Ribell, Antonio Capapé i Jaume Zapata des de Castellar del Vallès (Barcelona).  

Des de Prades, el nostre company Aleix Roig també les ha vist i fotografiat, i ens les mostra amb aquest espectacular vídeo: