L'ASTRONÒMICA

11 juny 2024

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha estudiat el disc de gas i pols que envolta una estrella jove de molt baixa massa. Els resultats revelen la major quantitat de molècules que contenen carboni observada fins ara en un disc d'aquest tipus. Els planetes rocosos tenen més probabilitats que els gegants gasosos de formar-se al voltant d'estrelles de baixa massa, cosa que els converteix en els planetes més comuns al voltant de les estrelles més comunes. En un nou estudi, es va explorar una estrella de molt baixa massa coneguda com a ISO-ChaI 147, situada entre 1 i 2 milions d'anys llum que pesa només 0,11 el Sol. L'espectre revelat pel MIRI del Webb mostra la química d'hidrocarburs més rica observada fins ara en un disc protoplanetari: un total de 13 molècules diferents que contenen carboni. Les troballes de l'equip inclouen la primera detecció d'età (C2H6) fora del nostre Sistema Solar, així com etilè (C2H4), propin (C3H4) i el radical metil CH3. L'equip indica que aquests resultats tenen grans implicacions per a la química del disc interior i els planetes que s'hi podrien formar. Atès que el Webb va revelar que el gas al disc és tan ric en carboni, és probable que quedi poc carboni en els materials sòlids a partir dels quals es formarien els planetes. Com a resultat, els planetes que podrien formar-se allà podrien ser, en última instància, pobres en carboni. Es considera que la Terra és pobra en carboni. Més informació al Webb.

7 juny 2024

S'ha descobert un temptador exoplaneta similar a la Terra a tan sols 40 anys llum de distància que pot ser una mica més càlid que el nostre propi món. Aquest planeta potencialment habitable, anomenat Gliese 12 b, orbita la seva estrella en només 12,8 dies i és comparable en grandària a Venus, amb una temperatura superficial estimada de 42 °C. Per determinar si és habitable el pas següent és esbrinar si té atmosfera. Podria tenir una atmosfera semblant a la de la Terra, o més semblant a la de Venus, o no tenir atmosfera, o potser un tipus diferent d'atmosfera. Obtenir una resposta és vital perquè revelaria si Gliese 12 b pot mantenir temperatures adequades perquè hi hagi aigua líquida. Es tracta del món en trànsit més proper a la Terra, cosa que permet analitzar si té atmosfera i les seves característiques. Gliese 12 b també podria ser important perquè pot ajudar a revelar si la majoria de les estrelles a la nostra galàxia són capaces d'albergar planetes temperats que tenen atmosferes i, per tant, són habitables. L'estrella amfitriona té aproximadament un 27 per cent de la mida del nostre Sol i una temperatura superficial del voltant del 60 per cent de la de la nostra estrella. La distància que separa Gliese 12 del nou planeta és només el 7 per cent de la distància entre la Terra i el Sol. Per tant, Gliese 12 b rep 1,6 vegades més energia que la Terra i aproximadament el 85 per cent de la que rep Venus. Més informació a la RAS

3 juny 2024

Un anàlisi de les dades del radar de Magalhães descobreix que dos volcans van entrar en erupció a principis de la dècada de 1990. Això se suma al descobriment el 2023 d'un volcà actiu diferent a les dades de Magalhães, al volcà Maat Mons. Uns científics italians van analitzar dades d'arxiu de la missió  Magalhães de la NASA per revelar canvis a la superfície que indiquen la formació de nova roca a partir de fluxos de lava vinculats a volcans que van entrar en erupció mentre la nau espacial orbitava el planeta. En analitzar els fluxos de lava van observar dos llocs del planeta on l'activitat volcànica a Venus podria ser comparable a la de la Terra, per tant, l'activitat volcànica a Venus podria ser més important del que s'esperava. Les dues ubicacions estudiades ara van ser el volcà Sif Mons a Eistla Regio i la part occidental de Niobe Planitia, que alberga nombroses característiques volcàniques. Els investigadors van descobrir que la intensitat del senyal del radar va augmentar al llarg de certes trajectòries durant les òrbites consecutives. Aquests canvis van suggerir la formació de nova roca, probablement lava solidificada a partir de l'activitat volcànica durant aquest període de dos anys. Usant els fluxos a la Terra com a comparació, van estimar que la nova roca té entre 3 i 20 m de profunditat, de mitjana. Més informació a la NASA.

30 maig 2024

Igual que la Terra, Mart experimenta quatre estacions durant tot l'any a causa de la inclinació del seu eix de rotació. Durant la tardor i l’hivern, les temperatures de les seves regions polars poden baixar per sota del punt de congelació del diòxid de carboni (-125 ° C), que és el 95% de l’atmosfera marciana en volum. Aquest diòxid de carboni es pot dipositar a la superfície del planeta vermell, ja sigui precipitant en forma de neu o condensant directament en forma de gelades. Anualment, fins a un terç del diòxid de carboni atmosfèric s’intercanvia entre l’atmosfera i la superfície marciana per un cicle estacional. Aquests dipòsits estacionals es poden estendre des dels pols fins a aproximadament 50° de latitud. Aquest procés estacional representa un cicle volàtil crucial a Mart i el seu estudi ens permetrà comprendre la dinàmica global del clima marcià. S'ha provat un mètode innovador en un gran penya-segat situat al pol nord de Mart. Els resultats van mostrar que l’augment del gruix a causa de l’acumulació estacional de neu i gelades podria arribar fins a 1,6 metres cap a finals d’hivern. Això pot indicar que les tempestes locals associades a grans acumulacions de diòxid de carboni poden ser més freqüents i violentes que les estimades fins ara. Més informació a la IAA.

28 maig 2024

La missió espacial Euclid de l'ESA ha publicat cinc imatges noves sense precedents de l'Univers. Aquestes imatges, mai vistes abans, demostren la capacitat d'Euclid per desentranyar els secrets del cosmos i permetran als científics buscar planetes errants, utilitzar les lents creades per galàxies per estudiar matèria misteriosa i explorar l'evolució de l'Univers. Les noves imatges acompanyen les primeres dades científiques de la missió. Les primeres observacions es van centrar en 17 objectes astronòmics, des de núvols propers de gas i pols fins a cúmuls llunyans de galàxies. Les imatges obtingudes per Euclid són almenys quatre vegades més nítides que les que podem prendre amb telescopis terrestres. Els primers descobriments mostren la capacitat d'Euclid per cercar planetes «errants» que suren lliurement, estudiar les regions exteriors dels cúmuls estel·lars i cartografiar diferents poblacions estel·lars per explorar com han evolucionat les galàxies. Les noves imatges són: cúmul de galaxies Abell 2390, la regió de formació estel·lar Messier 78, la galàxia espiral NGC 6744, cúmul de galàxies Abell 2764 i el grup de galàxies de Dorado. Més informació a l'ESA.

15 maig 2024

Un equip internacional, coliderat per l'investigador de l'IAA-CSIC Francisco J. Pozuelos, ha descobert un planeta extraordinàriament lleuger en òrbita al voltant de l'estrella WASP-193, a uns 1.200 anys llum de la Terra. El nou planeta, anomenat WASP-193b, és un 50% més gran que Júpiter, però la seva densitat és aproximadament vint-i-cinc vegades menor. WASP-193b és el segon planeta més lleuger descobert fins ara, només superat per Kepler 51d, un planeta de mida similar a Neptú. Les dimensions del planeta recentment descobert, combinades amb la seva densitat extremadament baixa, fan de WASP-193b una autèntica raresa entre els més de cinc mil exoplanetes descoberts fins ara. Són casos extrems d'una classe de planetes que es denominen Júpiter 'inflats' o 'esponjosos', coneguts des de fa quinze anys, però que segueixen sent un autèntic misteri. Els càlculs confirmen que WASP-193b té una massa aproximada de 0,14 vegades la de Júpiter i una densitat de 0,059 grams per centímetre cúbic, semblant als 0,05 grams per centímetre cúbic del cotó de sucre, tan lleuger que resulta difícil imaginar un material anàleg en estat sòlid. Ho assemblem al cotó de sucre perquè tots dos són pràcticament aire. Segons els autors, WASP-193b pot tenir una atmosfera predominantment composta d'hidrogen i heli, diverses desenes de milers de quilòmetres més extensa que l'atmosfera de Júpiter. Cap model de formació planetària no pot explicar un planeta amb una atmosfera d'aquestes proporcions. Més informació a l'IAA.

10 maig 2024

Els investigadors que utilitzen el telescopi espacial James Webb de la NASA poden haver detectat gasos atmosfèrics que envolten 55 Cancri e, un exoplaneta rocós i calent a 41 anys llum de la Terra a la constel·lació de Cancer. 55 Cancri e, també conegut com Janssen, és un dels cinc planetes coneguts que orbiten l'estrella similar al Sol 55 Cancri. Amb un diàmetre de gairebé el doble que el de la Terra i una densitat lleugerament més gran, el planeta està classificat com una súper Terra: més gran que la Terra, més petit que Neptú i probablement similar en composició als planetes rocosos del nostre Sistema Solar. Tanmateix, descriure 55 Cancri e com a “rocós” podria fer una impressió equivocada. El planeta orbita tan a prop de la seva estrella que és probable que la seva superfície estigui fosa: un oceà de bombolles de magma. Encara que Webb no pot capturar una imatge directa de 55 Cancri e, pot mesurar canvis subtils a la llum del sistema a mesura que el planeta orbita l'estrella. Aquest mètode és conegut com a espectroscòpia d'eclipsis secundaris. Quan l'equip va examinar les dades va veure patrons consistents amb una atmosfera rica en volàtils. Això suggereix la presència d’una atmosfera que conté monòxid de carboni o diòxid de carboni, que absorbeix aquestes longituds d’ona. Un planeta sense atmosfera o amb una atmosfera composta només de roca vaporitzada no tindria aquesta característica espectral específica. L'equip creu que els gasos que cobreixen 55 Cancri e estarien bombollejant des de l'interior, en lloc d'estar presents des que es va formar el planeta. Més informació a la NASA.

8 maig 2024

El maig del 2023, diferents telescopis distribuïts per tot el planeta van registrar l'explosió d'una supernova, d'una estrella supergegant vermella col·lapsada, situada a 21 milions d'anys llum de distància. Es tractava de la detecció més primerenca d'un fenomen de supernova provocat pel col·lapse del nucli de l'estrella instants abans de morir. Un equip de la Universitat de Tsinghua, a la Xina, ha analitzat totes les observacions, incloent-hi les del telescopi BOOTES-4/MET gestionat per l'IAA-CSIC. La supernova, coneguda com a SN2023ixf, a la galàxia M101, es va desencadenar quan la taxa de reaccions de fusió al nucli de l'estrella supergegant vermella va disminuir fins al punt en què la pressió no va poder sostenir la seva pròpia massa. L'enfonsament del nucli va generar una ona de xoc que va travessar les diferents capes de l'estrella. L'evolució temporal de les primers corbes de llum després de l'explosió ofereix informació clau sobre la naturalesa de la supergegant vermella, la propagació de l'onada de xoc a través del seu embolcall, així com del material que envoltava l'estrella abans de l'explosió. Només una hora després de l'explosió es va observar la supernova amb telescopis aficionats i professionals. L'evolució de les corbes de llum durant les primeres quatre hores, del vermell al blau, indica que l'estrella havia estat expulsant pols fins a generar una closca de partícules de milers de milions de quilòmetres de diàmetre i una massa de desenes de milers de vegades la massa de la Terra. Més informació a l'IAA.

3 maig 2024

Una investigació internacional, en què participa l'Instituto de Astrofísica de Canàrias (IAC), revela que la galàxia satèl·lit NGC 5195 ha passat dues vegades pel disc de la galàxia Remolí (M51) en èpoques relativament recents, cosa que ha afavorit la formació de noves estrelles joves i ha definit significativament l’estructura dels seus braços espirals. La galàxia Remolí, M51, és una galàxia espiral de “gran disseny”, és a dir, que conserva una estructura formada per braços ben definits. Descoberta per Charles Messier el 1771, M51 es troba a uns 31 milions d'anys llum de la Terra. M51 també es caracteritza per tenir una petita galàxia companya, NGC 5195. Els braços de les galàxies espirals estan poblats per estrelles massives, joves i calentes formades per la pressió de les anomenades ones de densitat, que recorren la galàxia periòdicament. La seva existència explica com els braços es poden formar i romandre durant llargs períodes a la vida d'una galàxia. El 2010, un equip de recerca de la Universitat d'Exeter va publicar un estudi teòric que predeia que el pas de NGC 5195 hauria produït plecs a cadascun dels braços de M51. Ara aquest estudi, en què participa l'IAC i l'Observatorio Astronómico Nacional (OAN) juntament amb altres institucions de Xile, França i el Regne Unit, ha confirmat aquestes prediccions. Més informació a l'IAC.

30 abril 2024

Les primeres imatges de la sonda Einstein il·lustren el potencial del satèl·lit i demostren que la seva nova òptica, que imita els ulls d’una llagosta, està llesta per a monitorar el cel en raigs X. El telescopi espacial de la sonda que captura els raigs X ha mostrat de prop alguns objectes celestes ben coneguts. La sonda fou llançada el 9 de gener de 2024 i s’uneix als telescopis XMM-Newton de l’ESA i al XRISM de JAXA en seva recerca per investigar l’Univers en raigs X. La missió és una col·laboració liderada per la Acadèmia Xinesa de les Ciències (CAS), l’Agencia Espacial Europea (ESA), l’Institut Max Planck de Física Extraterrestre (MPE), Alemanya, i el Centre Nacional d’Estudis Espacials (CNES), França. L’IEEC i l’Institut de Ciències de l’Espai estan molt implicats en la missió a través de la participació de la investigadora Nanda Rea en el seu comitè de gestió científica. La imatge mostra el romanent de la supernova Puppis A en raigs X, presa com a part de la campanya de prova i calibratge de la sonda Einstein. Puppis A és el romanent d’una explosió de supernova que va ocórrer fa 4.000 anys. El punt brillant al centre és l’estrella romanent. L’estructura en forma de núvol que l’envolta prové del material calent generat i expulsat durant la supernova. Mes informació al IEEC.