L'ASTRONÒMICA

23 març 2023

Una estrella nana blanca pot explotar com una supernova quan la massa supera el límit d'aproximadament 1,4 masses solars. Això passa en els sistemes binaris quan la matèria flueix cap a la nana blanca des de la seva companya. El que és inusual a la font ara detectada és que no és hidrogen el que és crema sinó heli. La lluminositat mesurada en raigs X supersuaus de la font [HP99] 159 al Gran Núvol de Magalhães suggereix que la massa de la nana blanca està creixent més lentament del que es creia possible. Les supernoves de nanes blanques es consideren la principal font de ferro a l'Univers, i també són una eina important per a la cosmologia ja que són totes aproximadament de la mateixa brillantor, cosa que permet una determinació precisa de la seva distància. Les fonts de raigs X supersuaus amb combustió estable d'hidrogen es van considerar candidats potencials per als progenitors de SN Ia. El problema amb aquestes fonts és la seva abundància d'hidrogen quan les supernoves de tipus Ia no mostren rastres d'hidrogen. Es creia que les nanes blanques que podrien cremar heli serien millors candidats, però fins ara no se n'havia observat cap. Ara l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre (MPE) ha trobat una font de raigs X amb un espectre òptic completament dominat per l'heli. Més informació al MPE.

21 març 2023

Un equip de recerca acaba de publicar el possible descobriment d'una columna de pols emesa per un cometa extrasolar, un petit nucli sòlid de tan sols 5 km de diàmetre, al voltant de l'estrella HD 172555. Es tracta d'una jove estrella blanca, amb prou feines de 20 milions d'anys i una temperatura superficial de 7.800 Kelvin, que es troba a la constel·lació de Pavo, a l'hemisferi sud, a una distància de 95 anys llum de la Terra. L'observació de cometes en aquesta estrella ens pot ajudar a comprendre com era el nostre Sistema Solar a la mateixa edat i com ha evolucionat fins avui, 4.500 milions d'anys després. Els exocometes ja s'havien detectat en aquest sistema el 2014; ara s'ha vist com el seu diàmetre és comparable als del Sistema Solar. Gràcies al satèl·lit europeu CHEOPS, de l'ESA, es van registrar variacions de lluminositat del sistema HD 172555 de forma contínua durant dos dies consecutius, amb una precisió fotomètrica de només 0,2 per mil que son com la signatura d'un cometa que passava davant de l'estrella. Més informació a l'Observatori de París.

17 març 2023

Per primera vegada s'ha vist una evidència directa de vulcanisme actiu recent al planeta Venus. Aquesta evidència s'ha obtingut comparant, les unes amb les altres, les antigues imatges de radar de Venus preses fa més de 30 anys per la missió Magalhães de la NASA. Aquest estudi s'ha realitzat com a preparació de la sonda VERITAS (Venus Emissivity, Ràdio Science, InSAR, Topography, And Spectroscopy) que es llançarà d'aquí a una dècada. L'orbitador de la sonda estudiarà Venus des de la superfície fins al nucli per comprendre com un planeta rocós de la mateixa mida que la Terra és tan diferent. Després de comparar manualment les imatges de diferents òrbites de Magalhães, es va veure com dues imatges de la regió Atla Regio mostraven canvis geològics evidents. Atla Regio, és una vasta regió muntanyosa a prop de l'equador de Venus que allotja dos dels volcans més grans del planeta, Ozza Mons i Maat Mons. Es va observar un respirador volcànic associat amb Maat Mons que va canviar significativament entre febrer i octubre de 1991. A la imatge de febrer, el respirador semblava gairebé circular, tenia vessants interiors costeruts i mostrava signes de lava drenada pels seus vessants exteriors. A les imatges capturades vuit mesos després, el mateix respirador havia duplicat la seva mida i s'havia deformat. També semblava estar ple fins a la vora amb un llac de lava. Més informació a la NASA.

16 març 2023

Una de les primeres observacions del telescopi espacial James Wabb, el juny del 2022, va ser l'estrella Wolf-Rayet WR 124, una de les estrelles més lluminoses i massives que es coneixen. Mostra l'estrella en l'infraroig amb un detall sense precedents. L'estrella està situada a una distància de 15.000 anys llum a la constel·lació de Saggitta. Les estrelles massives passen amb molta rapidesa pels seus cicles de vida, i només algunes experimenten una breu fase de Wolf-Rayet abans de convertir-se en supernoves. Les estrelles Wolf-Rayet estan en procés de desprendre's de les seves capes externes, cosa que dóna com a resultat els seus característics halos de gas i pols. WR 124 té 30 vegades la massa del Sol i, fins ara, s'ha desprès del material equivalent a 10 sols. La pols d'aquesta ejecció és part integral de com treballa l'Univers; es pot acumular per formar planetes i servir de plataforma perquè les molècules es formin i s'agrupin, incloent-hi els components bàsics de la vida a la Terra. Més informació a la NASA.

9 març 2023

Usant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), els astrònoms han detectat aigua gasosa al disc de formació de planetes al voltant de l'estrella V883 Orionis, situada a 1.300 anys llum de la Terra. Quan un núvol de gas i pols col·lapsa, forma una estrella al centre. Al voltant de l'estella el material del núvol també forma un disc. En el transcurs d'uns quants milions d'anys, la matèria del disc s'agrupa per formar cometes, asteroides i, finalment, planetes. La composició de l'aigua en el disc de V883 Orionis és molt similar a la dels cometes del nostre propi Sistema Solar, la qual cosa és la confirmació de la idea que l'aigua en els sistemes planetaris es va formar abans que les estrelles, a l'espai interestel·lar, i ha estat heretada tant pels cometes com per la Terra, relativament sense canvis. Detectar l'aigua gasosa és molt complicat; als planetes l'aigua està congelada i als núvols de formació es pot trobar cap al centre, a prop de l'estrella, on fa més calor. Però, aquestes regions properes estan ocultes pel mateix disc de pols. Afortunadament un esclat dramàtic d'energia a V883 Orionis va escalfar el disc i va elevar la seva temperatura evaporant l'aigua a part externa del disc permetent detectar-la. A partir de les observacions, es va trobar que el disc conté almenys 1.200 vegades la quantitat d'aigua de tots els oceans de la Terra. Més informació a l'ESO.

6 març 2023

Un equip científic, liderat per l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha trobat una estrella de neutrons que roba matèria d’una estrella companya de manera violenta i inestable. Aquest procés, només observat anteriorment en forats negres molt brillants, demostra que la “inestabilitat” és un procés físic fonamental i obre un nou escenari general que explica l'acreció extrema de matèria en objectes compactes. Es tracta de la binària de raigs X Swift J1858.6-0814 que va ser descoberta el 2018 durant un d'aquests espectaculars episodis eruptius. Des d'un principi va desconcertar la comunitat astronòmica, ja que va experimentar sorprenents fulguracions durant un any, emetent en totes les longituds d'ona. Se'n desconeixia l'origen, però eren tan brillants que es va pensar que era un forat negre. Tot i això, el descobriment el 2020 d'explosions termonuclears va identificar la presència d'una superfície sòlida a l'objecte compacte, confirmant així que Swift J1858 conté una estrella de neutrons. Ara s’ha vist la presència d'inestabilitats que produeixen lluminositats molt elevades, donant lloc a oscil·lacions del disc d'acreció de gran amplitud i a fortes ejeccions de matèria. Més informació a l'IAC.

2 març 2023

Des que el DART va impactar, el 26 de setembre, sobre el satèl·lit Dimorphos s'ha estat treballant per analitzar les dades recopilades en aquesta primera missió de defensa planetària. A partir de les dades s’ha vist que aquest mètode d’impactador cinètic pot ser eficaç per alterar la trajectòria d’un asteroide per prevenir futurs impactes amb la Terra. Les troballes s'han publicat en quatre articles a la revista Nature. El primer article informa detalladament de l'exitosa demostració de DART. S'estima que cal un temps suficient d'advertiment, uns quants anys o dècades com a mínim. El segon article analitza els canvis en el període de Dimorphos, uns 33 minuts, amb un error d'un minut. Aquest gran canvi indica que el retrocés del material excavat de l'asteroide i expulsat a l'espai per l'impacte va contribuir a un canvi a l'òrbita de l'asteroide. El tercer article calcula la desacceleració instantània en la velocitat de Dimorphos al llarg de la seva òrbita d'aproximadament 2,7 mil·límetres per segon, cosa que indica que la reculada de l'ejecció va tenir un paper important en l'amplificació del canvi d'impuls impartit directament al asteroide. El quart analitza com l'impacte del DART va convertir Dimorphos en un “asteroide actiu”, un asteroide que té una cua similar a la d'un cometa. Més informació a la NASA.

1 març 2023

La supernova de Tycho va brillar a la constel·lació de Casiopea l’any 1572. En aquesta imatge composta s’han unit les dades de l’Explorador de polarimetria de raigs X de la NASA (IXPE) (color morat fosc i blanc) amb les de l'observatori de raigs X Chandra de la NASA (colors vermell i blau). Les estrelles son el camp de visió del Digitized Sky Survey. L’IXPE mostra la geometria dels camps magnètics propers a l’ona expansiva de la supernova, que encara s’està estenent des de l’explosió inicial i forma un límit al voltant del material expulsat. Una línia vermella fina al voltant de la resta mostra on els electrons s’han accelerat a altes energies en girar en espiral al voltant de les línies dels camps magnètics i produeixen raigs X. Això proporciona evidencies de que les restes de supernova son una font important de partícules energètiques, inclosos electrons i protons, que bombardeja contínuament l’atmosfera de la Terra. Més informació al Chandra.

23 febrer 2023

El consorci del projecte CARMENES acaba de publicar les dades corresponents a unes vint mil observacions preses entre el 2016 i el 2020, d'una mostra de 362 estrelles fredes properes. L'instrument, que opera des del telescopi de 3,5 metres de l'Observatori de Calar Alto, se centra en la recerca d'exoplanetes similars a la Terra (rocosos i temperats) amb possibilitat d'albergar aigua líquida en superfície si es troben a la zona d'habitabilitat de la seva estrella. Entre la multitud de dades alliberades destaquen les que han permès el descobriment de 59 exoplanetes, una desena potencialment habitables. Aquest primer alliberament de dades permetrà el seu ús obert a la comunitat científica internacional. A més, els espectres obtinguts proporcionen també informació de gran valor sobre les atmosferes de les estrelles i els seus planetes. Dels 59 exoplanetes, 6 són de 'tipus Júpiter' (amb masses més de 50 vegades la de la Terra), 10 són 'Neptuns' (de 10 a 50 masses terrestres) i 43 són Terres i superterres (fins a 10 masses terrestres). Més informació a l'IAA i l'IAC.

21 febrer 2023

El 3 de febrer l'asteroide 2011 AG5 va volar a prop de la Terra a només una distància d'aproximadament 1,8 milions de km. El Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA, a Califòrnia, va seguir de prop l'asteroide per determinar-ne la mida, la rotació, els detalls de la superfície i, més notablement, la forma. A través d'observacions de radar es va mesurar que l'objecte tenia una mida de 500 m de llargada i 150 m d'amplada. Les observacions es van fer a través de l'antena de radar del Sistema Solar Goldstone de 70 metres a les instal·lacions del Deep Space Network a prop de Barstow, Califòrnia. Dels 1.040 objectes propers a la Terra observats pel radar planetari fins avui, aquest és un dels més allargats. L'asteroide té una concavitat gran i ampla en un dels dos hemisferis i té regions subtilment fosques i més clares que poden indicar detalls de superfície a petita escala. Si l'asteroide fos vist per l'ull humà, semblaria tan fosc com el carbó. Té una velocitat de rotació lenta, ja que triga nou hores a rotar del tot. L'asteroide orbita al voltant del Sol una vegada cada 621 dies i la propera trobada molt propera amb la Terra serà el 2040, a una distància d'aproximadament 1,1 milions de km. Més informació a la NASA.