L'ASTRONÒMICA

3 novembre 2021

Observacions de l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) han detectat la presencia d’aigua en una de les galàxies més massives del Univers primitiu. Quan estudiaven SPT0311-58, un parell de galàxies, es van trobar indicis d’H2O i de monòxid de carboni en la galàxia més gran de las dues, que es troben a uns 12.880 milions d’anys llum de la Terra. La detecció d’aquestes dues molècules en grans quantitats permet deduir que l’Univers molecular ja estava molt actiu al cap de poc temps desprès de que es formaren els elements en les primeres estrelles. El nou estudio compren l’anàlisi més detallat fins ara del contingut de gas molecular en una galàxia de l’Univers primitiu i correspon a la detecció més distant de H2O en una incubadora de estrelles comuna. Més informació al ALMA.

3 novembre 2021

S’han trobat evidències d’un candidat a un possible planeta en la galàxia M51, denominada Remolí. Observacions de l’Observatori Chandra de raigs X de la NASA han detectat una disminució de brillantor que podria ser el trànsit d’un planeta en un sistema binari de raigs X en aquesta galàxia. El sistema té una estrella solar que òrbita al voltant d’una estrella de neutrons o d’un forat negre. El sistema binari s’ha denominat M51-ULS-1. Materials de l’estrella companya formen un disc al voltant de l’objecte dens, que està supercalent, causant una brillantor en raigs X que es eclipsat, en part, per el pas del planeta. Més informació en el Chandra.

21 octubre 2021

Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) d'ESO, a Xile, s'han obtingut imatges de 42 dels majors objectes del cinturó principal d'asteroides. És la primera vegada que s’han pogut obtenir imatges tan nítides d'un grup tan gran d'asteroides. Fins ara només s'havien pogut obtenir imatges en detall de tres grans asteroides: Ceres, Vesta i Lutetia, que van ser visitats per missions espacials. De fet, Ceres és un planeta nan. Ara s'han pogut recollir imatges nítides per a 42 d'ells. La major part dels asteroides retratats tenen un diàmetre superior a 100 km i s'han obtingut imatges de gairebé tots els de més de 200 km, 20 dels 23 existents. Els dos més petits són Urania i Ausonia que mesuren uns 90 km. S'ha vist que, en els objectes observats, hi ha dos tipus de formes, uns gairebé perfectament esfèrics i altres allargats. Les densitats oscil·len entre 1,3 i 4,4 graus per centímetre cúbic. Aquesta característica només pot explicar-se si els asteroides es van formar lluny de la seva ubicació actual, alguns més enllà de Neptú. Més informació al ESO.

30 setembre 2021

Gràcies al fenomen de lent gravitacional astrònoms de la Universitat de Copenhaguen i els seus col·laboradors han vist l'explosió com supernova d'una mateixa estrella en tres llocs diferents. La supernova s'ha denominat "SN-Requiem". A més, han predit que una quarta imatge de la mateixa explosió apareixerà en l'any 2037. La gravetat del cúmul de galàxies MACS J0138 corba la llum d'una galàxia que està darrere d'ell, a uns 10.000 milions d'anys. A la foto de l'esquerra es veu el cúmul en 2016 on l'explosió en tres llocs diferents, que es van detectar separats un parell de mesos. A la foto de la dreta, el mateix cúmul en 2019, on la supernova ha desaparegut. Astrònoms del Cosmic Dawn Center del Niels Bohr Institute han calculat que reapareixerà en 2037 perquè alguns camins al voltant del cúmul són més llargs que altres i, per tant, la llum triga més a completar-los. A més, com més gran és la gravetat, més lent passa el temps; una altra sorprenent conseqüència de la relativitat. Més informació al NBI.

28 setembre 2021

Mentre investigava dades de galàxies joves i distants observades amb l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA), Yoshinobu Fudamoto, de la Universitat de Waseda i de l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó (NAOJ), va notar emissions inesperades provinents de regions aparentment buides del espai. S'ha vist que aquests senyals provenien de dues galàxies no descobertes fins ara perquè estan molt enfosquides per la pols còsmica. S'ha suggerit que una de cada cinc galàxies de l'Univers primitiu podrien romandre ocultes per la pols. Les observacions d'ALMA són particularment útils per a estudiar aquestes galàxies plenes de pols, ja que observa en longituds d'ona submil·limètriques. La quantitat de pols absorbeix per complet totes les emissions d'UV característiques de les galàxies lluminoses i, per tant, aquestes galàxies són invisibles en òptica i en ultraviolat. Aquestes galàxies que es van formar fa més de 13 mil milions d'anys, no són estranyes però no havien estat observades només perquè estan completament enfosquides per la pols. Més informació a l’ALMA.

27 setembre 2021

Al desembre de 2020 l'Agència Espacial Europea (ESA) va publicar una imatge presa amb el Telescopi Espacial Hubble de GAL-clus-022058s, l'anell d'Einstein més gran i un dels més complets mai descoberts, en la constel·lació de Fornax. Des de llavors, un equip internacional, liderat per l'investigador de la Universitat Politècnica de Cartagena (UPCT), Anastasio Díaz-Sánchez, i en el qual participa el Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC), ha utilitzat observacions en múltiples longituds d'ona que inclouen les realitzades amb el Hubble, el Very Large Telescope (VLT) i l'Observatori Europeu Austral (ESO), Xile, per estudiar l'anell d'Einstein en detall. En particular, les imatges han ajudat a identificar les quatre imatges de la galàxia llunyana produïdes per la lent gravitacional i també els cúmuls estel·lars de la galàxia amplificada. La galàxia amplificada és una de les més brillants a longituds d'ona submil·limètriques i es tracta d'una galàxia amb una formació d'estrelles normal, de les que es troben a la seqüència principal en l'època de màxima formació estel·lar de l'Univers. S'ha calculat la distància de la galàxia llunyana, amb un desplaçament al vermell de z = 1,47, aproximadament 9.400 milions d'anys llum. El factor d'augment de la galàxia és de 20, el que és equivalent a la d'un telescopi de 48 metres. Més informació a l'IAC.

24 setembre 2021

La SN 1181 es va observar per primera vegada entre el 4 i 6 d'agost, segons els astrònoms xinesos i japonesos que la van registrar. Es tracta d'una de les vuit supernoves pertanyents a la Via Làctia observables a simple vista registrades en la història, que va aparèixer en la constel·lació de Cassiopeia, i que va ser visible en el cel nocturn uns 185 dies. És l'única de l'últim mil·lenni que encara no tenia contrapartida confirmada. Ara, un equip científic internacional ha trobat una candidata que encaixa amb l'esdeveniment de 1181 i que planteja un escenari poc comú, en què l'explosió va poder produir-se per la fusió de dues estrelles nanes blanques. Fins ara l'únic candidat era el púlsar 3C58, però els estudis han mostrat que aquest púlsar i la seva nebulosa tenen uns 7.000 anys, que és incompatible amb l'estrella de 1181. El nou estudi ha trobat una candidata molt més prometedora en l'estrella IRAS 00500+6713, anomenada per l'equip científic "l'estrella de Parker", i la nebulosa que l'envolta, Pa 30, l'expansió apunta a un esdeveniment explosiu ocorregut fa uns mil anys. Aquesta estrella i la seva nebulosa han estat proposades com el resultat d'un tipus de supernova molt poc habitual, de tipus Iax, que planteja la fusió de dues estrelles nanes blanques. Més informació al IAA.

23 setembre 2021

Les galàxies massives formades durant la infància de l'Univers, en els 3.000 milions d'anys següents al Big Bang, havien de contenir grans quantitats de gas d'hidrogen fred, un combustible necessari per a la formació d'estrelles. No obstant això, un equip de científics ha observat l'Univers primitiu amb l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) i el Telescopi Espacial Hubble i han descobert una cosa estranya: prop d'una dotzena de galàxies massives havien esgotat tot el seu combustible. Les sis galàxies observades es coneixen com galàxies apagades, per que no formen estrelles i desafien el que s'esperava per a l'Univers primitiu. Les galàxies que deixen de produir estrelles ràpidament es tornen molt tènues, per la qual cosa cal observar-les mitjançant lents gravitacionals. L'estudi ha rellevat que la interrupció de la formació estel·lar no es deu a una ineficiència sobtada en el procés de conversió de gas en estrelles, sinó que és el resultat de l'esgotament o la despulla del gas present en les galàxies. Desconeixem la causa d'aquest despullament del gas. Més informació a l’ALMA.

21 setembre 2021

Una col·laboració internacional ha utilitzat l’Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) per completar un mapa a alta resolució de la composició química més extensa que existeix dels discos protoplanetaris al voltant de cinc estrelles joves properes. Del programa, anomenat MAPS, apareixeran 20 articles en un suplement d’Astrophysical Journal. MAPS ha observat els discos protoplanetaris d'IM Lup, GM Or, AS 209, HD 163.296 i MWC 480, on ja s'han detectat evidències de formació planetària en curs. El projecte ha conduït a descobriments interessants, com un vincle entre la pols i les subestructures químiques i la presència de grans dipòsits de molècules orgàniques en les regions internes dels discos. Per exemple, s'ha vist que totes fabriquen nitrils, unes molècules orgàniques que estan implicades en l'origen de la vida. També s'ha vist que les molècules no es distribueixen uniformement a través dels discos. Per tant, els planetes poden formar-se en entorns químics radicalment diferents. Més informació a l’ALMA.

13 setembre 2021

Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, s'han obtingut les imatges més nítides i detallades fins a la data de l'asteroide (216) Kleopatra, descobert el 10 d'abril de 1880. La investigació ha proporcionat pistes sobre com es va formar aquest asteroide i els dos satèl·lits que l’orbiten. Kleopatra orbita al cinturó principal d'asteroides, entre Mart i Júpiter. Des de les observacions de radar, fa uns 20 anys, se l'ha anomenat "os de gos" (dog-bone) ja que té dos lòbuls connectats. El 2008, es va descobrir que està orbitat per dos satèl·lits, Alexhelios i Cleoselene, en honor als fills de la reina egípcia. Les fotos van ser obtingudes en els anys 2017 i 2019. Un dels lòbuls és més gran que l'altre, i la seva longitud és d'uns 270 quilòmetres. A partir de les òrbites dels asteroides s'ha vist que la massa de Kleopatra és un 35% menor de les estimacions anteriors, amb la qual cosa la seva densitat estimada és la meitat del ferro, el que suggereix que té una estructura porosa, com un munt de runes unides després d'un gegantí impacte. L'asteroide gira gairebé a la velocitat critica, la qual cosa suggereix que els seus satèl·lits podrien haver-se desprès posteriorment a la formació de l'asteroide. Més informació al ESO.