L'ASTRONÒMICA

12 febrer 2022

Un equip internacional d’astrònoms, col·liderat per investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC), ha confirmat la presència d’un nou planeta orbitant Pròxima Centauri. Es tracta del tercer planeta detectat en aquesta estrella i un dels de menor massa mai descoberts, amb tot just un quart de la massa de la Terra. L'estudi ha utilitzat mesures realitzades amb l'espectrògraf ESPRESSO, instal·lat al Very Large Telescope (VLT), de l'Observatorio Europeo Austral (ESO), a Xile. Pròxima Centauri és l'estrella més propera al Sol, situada a quatre anys llum de distància. El nou planeta descobert, Pròxima d, gira al voltant d'aquesta estrella a una distància de només uns quatre milions de quilòmetres. Amb tot just un quart de la massa de la Terra, Pròxima d és un dels exoplanetes de menor massa detectats amb el mètode de velocitat radial. L'efecte del planeta sobre la seva estrella és tan petit que la velocitat de Pròxima Centauri tan sols varia uns 40 centímetres per segon. Més informació a l'IAC i a l'ESO.

2 febrer 2022

Els asteroides troians són aquells que orbiten als punts lagrangians L4 i L5 al voltant d'un planeta. Als punts lagrangians totes les forces que actuen s'anul·len entre si. Els punts L4 i L5 es troben situats a seixanta graus davant i darrere del planeta en la seva òrbita. Ara, un equip internacional amb participació de l'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC) ha trobat el segon asteroide troià al voltant del nostre planeta. Es tracta de l'asteroide 2020 XL5, situat al punt L4. S'estima que continuarà sent troià durant almenys quatre mil anys, cosa que el defineix com a transitori. L'estimació de la mida se situa al voltant d'un quilòmetre (més que l'asteroide troià terrestre conegut fins ara, 2010 TK7). Es coneixen asteroides troians en altres planetes com Venus, Mart, Júpiter, Urà i Neptú, però fins al 2011 no es va trobar el primer asteroide troià terrestre. Hi havia hagut molts intents previs de trobar-los, però tots havien fracassat. Per exemple, l'any 1998, Ferran Casarramona i Ester Vigil, de la nostra Agrupació, també els van intentar localitzar en una campanya a l'Observatori del Teide utilitzant el telescopi l'IAC 80. Més informació a l'IAA.

30 gener 2022

El forat negre Sagitari A* que es troba al centre de la nostra galàxia no només fluctua de forma irregular dia a dia, sinó també a llarg termini, segons una anàlisi de 15 anys de dades realitzada per un equip internacional d'investigadors dirigit per Alexis Andrés de la Universitat d'Amsterdam. Des de fa dècades sabem que Sagitari A* parpelleja cada dia i, de vegades, es torna de deu a cent vegades més brillant del normal. Resulta que del 2006 al 2008, l'àrea propera al forat negre parpellejava força, però entre el 2008 i el 2012 va estar força tranquil, i després del 2012 els brots van tornar a augmentar. No es pot distingir un patró per a aquestes fluctuacions. Anteriorment es pensava que les erupcions es produïen després que els núvols gasosos o les estrelles passessin pel forat negre, però encara no hi ha evidència d'això. I encara no podem confirmar la hipòtesi que les propietats magnètiques del gas circumdant hi juguin un paper. Més informació a la Universitat d'Amsterdam.

28 gener 2022

L'estrella Eta Carinae va ser, alguna vegada, una de les estrelles més brillants del cel, fàcilment visible pels mariners que navegaven pel cel del sud a mitjans de la dècada de 1840. Però ràpidament es va esvair a la foscor després del seu breu esclat. Ara els astrònoms i artistes han pogut acoblar un model tridimensional de la nebulosa de l'Homuncle i dels núvols de pols i gas que l'acompanyen i que envolten l'estrella. Més que una visualització de la història de la gran erupció del 1843 i la seva evolució posterior està dissenyada per enriquir l'aprenentatge astronòmic, un objectiu clau de l'Univers de l'Aprenentatge de la NASA. Aquesta visualització mostra les emissions de múltiples longituds d'ona (des de la llum infraroja fins als raigs X) i les estructures tridimensionals que envolten Eta Carinae. La visualització i més informació al Hubble.

19 gener 2022

Un equip científic ha registrat l'acostament d'un objecte al sistema estel·lar Z Canis Majoris (Z CMa), un fenomen poques vegades observat. L'acostament s'ha observat gràcies a l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) i al Karl G. Jansky Very Large Array (VLA). L'objecte aliè al sistema es va acostar i va interactuar amb l'entorn de la protoestrella binària i va produir la formació d'uns llargs i caòtics plomalls de pols i gas al disc que l'envolta. Aquest tipus de fenomen s'havia predit en simulacions computacionals de processos de formació estel·lar, però fins ara s'havien realitzat escasses observacions directes, amb la qual cosa havia quedat relegat al pla teòric. Aquests fenòmens d'acostament són difícils d'observar perquè passen molt de pressa i costa de detectar-los quan passen. Les pertorbacions (o disturbis) com la que es va observar a Z CMa no solen ser causades per objectes intrusos, sinó per estrelles germanes que creixen juntes. Però en aquest cas la morfologia (o estructura) d'aquests plomalls va ser la que va ajudar a identificar i ubicar amb precisió l'intrús. Gràcies a aquesta investigació, sabem que aquests acostaments ocorren i que generen un important impacte als discos circumestelars gasosos on es formen els planetes, al voltant de les estrelles joves. Més informació a l'ÀNIMA i al NRAO.

13 gener 2022

El Sol es troba en un buit de 1.000 anys llum de diàmetre que està envoltat de milers d'estrelles joves. En un article publicat a Nature, astrònoms del Centre d'Astrofísica | Harvard & Smithsonian (CfA) i de l'Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI) han reconstruït la història evolutiva d'aquest veïnat galàctic, mostrant com una cadena d'esdeveniments que va començar fa 14 milions d'anys va conduir a crear una gran bombolla que és responsable de la formació d'aquestes joves estrelles, que s'assenten a la superfície d'una bombolla gegant coneguda com a Bombolla Local. L'animació de l'espai-temps mostra com una sèrie de supernoves que es va desencadenar per primera vegada fa 14 milions d'anys va empènyer el gas interestel·lar cap a l'exterior, creant una estructura similar a una bombolla amb una superfície llesta per a la formació d'estrelles, on hi ha set conegudes regions de formació d'estrelles. S'ha calculat que al voltant de 15 supernoves van formar la bombolla local que veiem avui. La bombolla no està inactiva i continua creixent lentament a una velocitat d'uns 6 km per segon. Fa uns cinc milions d'anys la trajectòria del Sol el va portar directament a l'interior de la bombolla. Més informació al CfA i al STScl.

8 gener 2022

Igual que l'arqueologia escodrinya minuciosament la terra per trobar valuosos objectes que ajuden a conèixer millor les antigues civilitzacions, els astrònoms indaguen a les estrelles de la Via Làctia amb l'esperança de trobar alguna pista que ens ajudi a entendre els primers moments de la història de la nostra galàxia. Ara un equip d'investigadors, en el què participa l'Instituto de Astrofísica de Canaries, publica el descobriment del romanent del cúmul globular més antic descobert fins avui, anomenat C-19. L'estudi combina dades del satèl·lit GAIA de l'ESA amb observacions realitzades al Gran Telescopi Canàries i els telescopis CHFT i Gemini-Nord a l'Observatori de Mauna Kea (Hawaii). Les estrelles d'aquest cúmul globular tenen un contingut excepcionalment baix d'elements pesats amb el que podrien ser de les primeres èpoques de formació d'estrella a l'Univers. Fins ara no se sabia que existissin cúmuls globulars amb tan pocs elements pesants, cosa que fa que aquest sigui un descobriment clau per a la comprensió de com es van formar les estrelles a l'Univers primitiu. Més informació a l'IAC.

31 desembre 2021

Des de la troballa, el 1995, del primer planeta fora del nostre Sistema Solar, s'han detectat més de quatre mil planetes extrasolars. Ara, un equip amb participació de l'Instituto de Astrofísica de Andalucia (IAA-CSIC) ha publicat la troballa d'àtoms d'oxigen al planeta KELT-9b, la primera detecció d'aquest compost a una atmosfera exoplanetària. Amb una temperatura diürna de més de quatre mil graus, l'exoplaneta KELT-9b, descobert el 2017, és l'exoplaneta més calent conegut fins ara. Es tracta d'un gegant gasós similar a Júpiter, amb la diferència que la temperatura a la seva atmosfera és tan alta com per fondre el ferro. Aquestes temperatures extremes es deuen que està molt proper a la seva estrella girant en només unes 36 hores. Per estudiar les atmosferes d'aquests planetes es fa servir el mètode dels trànsits davant de la seva estrella. Aquests estudis han detectat les petjades de l'oxigen atòmic a l'espectre del planeta. Com que KELT-9b és un planeta gegant gasós molt calent, aquesta detecció no és un indici de la presència de vida, però és la primera detecció definitiva d'àtoms d'oxigen a l'atmosfera d'un exoplaneta. Més informació a l'IAA.

24 desembre 2021

Els planetes errants són esquius objectes amb masses comparables a les dels planetes, però que no orbiten una estrella, sinó que el passegen lliurement al seu aire. Fins ara no se'n coneixien molts, però utilitzant dades de l'Observatori Europeu Austral (ESO) i d'altres instal·lacions, un equip especialitzat acaba de descobrir almenys 70 nous planetes errants a la nostra galàxia. L'equip està liderat per Núria Miret-Roig, del Laboratori d'Astrofísica de Bordeus (França) i la Universitat de Viena (Àustria). Per detectar-los calen càmeres molt sensibles en grans telescopis, ja que només es pot detectar la seva brillantor romanent de quan es van formar ja que ara es mouen lluny de qualsevol estrella que els il·lumini. Es van trobar almenys 70 nous planetes errants amb masses comparables a les de Júpiter en una regió de formació estel·lar a prop del nostre Sol situada entre les constel·lacions de Scorpius i Ophiuchus. Les dades comprenen uns 20 anys d'observacions. Més informació a l'ESO.

24 desembre 2021

Una investigació realitzada pel Dark Energy Survey (DES) i liderada per András Kovács, investigador de l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha confirmat la presència d'un superbuit a la constel·lació d'Eridanus. Es creu que la nostra galàxia se situa en un supercúmul, anomenat Laniakea, que forma part d'una xarxa còsmica de galàxies. Ara, aquesta investigació ha confirmat la presència d'una gran regió de baixa densitat de matèria o superbuit a la constel·lació d'Eridanus. Aquesta regió és també la ubicació de l'anomenada taca freda, que és una de les anomalies a gran escala del Fons Còsmic de Microones (CMB). Una regió freda tan gran com la “taca freda” sembla molt poc probable segons el model cosmològic estàndard. Per això, l'equip de DES va seguir la hipòtesi que un superbuit podria explicar, si més no en part, aquesta taca. Des del punt de vista de l'energia, un superbuit es pot imaginar com un turó que cal escalar des de la perspectiva dels fotons del CMB i perden energia. Estudiant detalladament aquest efecte els cosmòlegs poden inferir propietats de l'energia fosca. El mapa reconstruït de la distribució de la matèria fosca proporciona proves estadísticament sòlides de la manca de matèria a uns 1.800 milions d'anys llum a Eridanus. Més informació a l'IAC.