L'ASTRONÒMICA

27 abril 2022

Les galàxies nanes es veuen afectades pels mateixos processos evolutius que tenen lloc en galàxies grans. Són menys lluminoses i menys massives que les seves germanes grans, però són particularment sensibles als mecanismes ambientals provocats per la presència d'una galàxia gegant al seu veïnatge. Per determinar la importància d'aquests efectes es poden comparar les diferències entre les poblacions de galàxies nanes: les anomenades "satèl·lits" i les anomenades "aïllades". Ara s'ha observat la galàxia aïllada WLM, descoberta el 1909. És equidistant entre la Via Làctia i M31, a gairebé 3 milions d'anys llum de distància. S'hauria format en total aïllament, sense cap pertorbació exterior, de manera que la seva massa de matèria fosca es considera estable, fins a 90 vegades més gran que la seva matèria bariònica. Tot i això, observacions liderades per l'Observatori de París (PSL) van revelar una forta interacció entre WLM i el medi intergalàctic. S'han identificat quatre núvols gasosos d'hidrogen neutre que s'estenen en direcció oposada al seu moviment al cel. Hi ha dues explicacions possibles: o el mitjà intergalàctic és molt més dens o la galàxia en realitat està desproveïda de matèria fosca. Més informació al PSL.

21 abril 2022

El rover Perseverance Mars de la NASA a través de la seva càmera Mastcam-Z va poder gravar un vídeo de Phobos, un dels satèl·lits de Mart, transitant davant el Sol. El trànsit va tenir lloc el 2 d'abril de 2022 i va durar poc més de 40 segons. El 2004, els rovers bessons de la NASA, Spirit i Opportunity, ja van fer les primeres fotografies de Phobos durant un trànsit solar. Però Perseverance, ha proporcionat un vídeo més ampliat i amb la velocitat de fotogrames més alta de la història. Es poden veure detalls a Phobos, com crestes i protuberàncies als llimbs del satèl·lit. També s'hi observen taques solars. A mesura que Phobos gira al voltant de Mart, la seva gravetat exerceix petites forces de marea a l'interior del planeta vermell, deformant lleugerament la roca a l'escorça i el mantell del planeta. Aquestes forces també canvien lentament l'òrbita de Phobos que està condemnat a acostar-se a la superfície marciana i està destinat a estavellar-se contra el planeta en desenes de milions d'anys. Més informació al JPL.

21 abril 2022

Amb l'ajuda del Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO), s'ha observat un tipus d'explosió estel·lar nou: una micronova. Aquests esclats tenen lloc a la superfície de certes estrelles i cadascun pot cremar al voltant de 20.000.000 bilions de kg (3.500 milions de Grans Piràmides de Gizeh) en material estel·lar en només unes poques hores. Les micronoves són esdeveniments extremadament potents, però són petits a escales astronòmiques; són molt menys energètiques que les noves. Ambdós tipus d'explosions tenen lloc en nanes blanques, estrelles mortes amb una massa propera a la del nostre Sol, però tan petites com la Terra. Una nana blanca en un sistema binari roba material, principalment hidrogen, de la seva estrella companya que explota a la seva superfície. A les noves, aquestes explosions termonuclears ocorren a tota la superfície estel·lar i duren diverses setmanes. A les micronoves són explosions similars, més petites en escala i més ràpides, que duren només diverses hores. Passa en algunes nanes blanques amb forts camps magnètics que canalitzen el material cap als pols magnètics de l'estrella. Més informació a l'ESO.

13 abril 2022

Un equip d'astrònoms ha utilitzat el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) i altres telescopis terrestres per mesurar durant 17 anys les temperatures atmosfèriques de Neptú. Els resultats mostren una sorprenent caiguda en les temperatures globals de Neptú seguida d'un impressionant escalfament al pol sud. El resultat és completament inesperat ja que s'ha observat Neptú durant l'inici del seu estiu austral i s'esperava que les temperatures es fessin lentament més càlides, no més fredes. Les estacions de Neptú, a causa del seu allunyament del Sol, duren 40 anys. L'hemisferi sud de Neptú és a l'estiu des del 2005 i els astrònoms estaven ansiosos per veure com canviaven les temperatures després del solstici d'estiu del sud. S'han observat 100 imatges tèrmiques infraroges de Neptú, captades durant aquests 17 anys. Les dades van mostrar que, malgrat l'inici de l'estiu austral, la major part del planeta s'havia refredat gradualment; la temperatura mitjana de Neptú es va reduir en 8° C entre el 2003 i el 2018. En canvi, les observacions mostren que el pol sud de Neptú ha augmentat la seva temperatura ràpidament, 11° C entre 2018 i 2020. Més informació a l'ESO.

12 abril 2022

Un treball liderat per científics de l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de La Laguna (ULL) ha aconseguit mesurar el redshift gravitatori en milers d'estrelles de la seqüència principal i estrelles gegants en un centenar de cúmuls oberts. L'objectiu era mesurar l'efecte que produeix la gravetat de les estrelles a la llum que rebem i comprovar si les mesures estan d'acord amb allò que prediu el Principi d'Equivalència de la Teoria General de la Relativitat. El Principi d'Equivalència estableix que la llum que s'escapa d'una regió amb una forta gravetat perd energia en el seu camí, fent que la longitud d'ona es torni més vermella. Fins ara l'evidència observacional d'aquest efecte es limitava a la llum emesa pel Sol, les nanes blanques i els quàsars. Ara s'han estudiat estrelles de cúmuls estel·lars oberts de la Via Làctia; l'efecte augmenta amb la massa de l'estrella i disminueix amb el radi. S'ha dut a terme un extens mostreig d'estrelles de la missió Gaia de l'ESA, a 100 cúmuls oberts i 8.000 estrelles distribuïdes per tota la galàxia. Provar prediccions de la Relativitat General ajuda a descartar altres teories de la gravetat, així com validar sistemes de navegació i de posicionament, com ara el GPS. Més informació a l'IAC.

7 abril 2022

Un equip científic ha descobert la candidata a la galàxia més distant coneguda fins ara. Se l'anomena HD1 i està ubicada a uns 13.500 milions d'anys llum de distància, cosa que significa que els sistemes brillants com HD1 ja existien 300 milions d'anys després del Big Bang. Aquesta candidata a galàxia és un dels objectius del Telescopi Espacial James Webb (JWST), llançat a finals de l'any passat, i si les observacions confirmen la seva distància exacta, HD1 serà la galàxia més distant que coneguem. L'actual posseïdora del rècord de la galàxia més distant és GN-z11, a 13.400 milions d'anys llum, descoberta pel Telescopi Espacial Hubble (HST). HD1 va ser descoberta a partir de més de 1.200 hores de dades d'observació preses pels telescopis Subaru, VISTA, l'infraroig del Regne Unit i l'espacial Spitzer. L'equip va fer observacions de seguiment utilitzant l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) per confirmar la distància d'HD1. Més informació a l'ÀLMA.

3 abril 2022

Científics de l'Institut Max Planck de Física Extraterrestre han trobat una nova estructura a la nostra galàxia. L'estructura global de la nostra galàxia és complicada d'entendre pel fet de que estem situats a prop d'un dels seus braços espirals. Durant les darreres dècades, però, s'han pogut combinar dades de diverses campanyes d'observació amb ordinadors per crear un model d'última generació de la Via Làctia interior: una barra lenta amb una protuberància en forma de cacauet. Ara fora de la barra galàctica central s'hi ha trobat un anell interior d'estrelles riques en metalls, que són més joves que les estrelles de la barra. Les edats de les estrelles de l'anell es poden fer servir per estimar que la barra s'ha d'haver format fa almenys set mil milions d'anys. Encara no és clar si hi ha una connexió entre l'anell interior acabat de descobrir i els braços espirals de la galàxia. Més informació al MPE.

31 març 2022

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, utilitzant un efecte d'una lent gravitacional, ha descobert l'estrella més llunyana vista fins ara. L'estrella, anomenada Earendel pels astrònoms, va emetre la seva llum en els primers mil milions d'anys de l'Univers. El record anterior de l'estrella més llunyana també era del Hubble quan el 2018 va detectar una estrella a quatre mil milions d'anys llum. L’estrella s'ha vist en mirar a través de l'espai deformat per la massa del cúmul de galàxies WHL0137-08. Earendel està alineada sobre o molt a prop d'una ona càustica al teixit de l'espai creat per la massa del cúmul, que amplifica la brillantor de l'estrella unes mil vegades. El telescopi James Webb de la NASA farà un seguiment per conèixer la lluentor, la temperatura i la composició d'Earendel. Les possibilitats que Earendel sigui una de les estrelles de la primera generació de l'Univers són escasses. La llum de l'estrella ha trigat 12.900 milions d'anys a arribar a la Terra, quan l'Univers només tenia el 7 per cent de la seva edat actual, amb un corriment al vermell de 6,2. La nova estrella ha de tenir una massa d'almenys 50 vegades la del Sol. Més informació al Hubble.

29 març 2022

Els darrers instants de la vida de l'estrella V Hydrae (V Hay) han estat analitzats amb un gran nivell de detall gràcies a les observacions de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) i a l'anàlisi de les dades del Telescopi Espacial Hubble (HST). S'ha vist l'existència de sis anells en expansió lenta i dues estructures amb forma de rellotge de sorra generats per l'expulsió de matèria a alta velocitat. V Hya és una estrella en etapa de branca asimptòtica gegant (RAG) rica en carboni ubicada a uns 1.300 anys llum de la Terra, a la constel·lació d'Hydra. Més del 90% de les estrelles amb massa similar o superior a la del Sol acaben convertint-se en una RAG en despullar-se del combustible necessari per alimentar els seus processos nuclears. V Hya té, a més, unes erupcions ingents de plasma que tenen lloc cada 8,5 anys i la presència d'una estrella veïna gairebé invisible que contribueix al comportament explosiu. Els sis anells fa uns 2.100 anys que s'allunyen de V Hya i s'expandeixen; té un disc estirat i dues estructures amb forma de rellotge de sorra –juntament amb una altra estructura amb forma de raig– que s'expandeixen a uns 240 quilòmetres per segon. Més informació a ÀLMA.

17 març 2022

A l'octubre del 2014 es va descobrir un nou objecte que orbitava al voltant del Sol, denominat 2014 UN271 (Bernardinelli-Bernstein). Està situat a una distància similar a la de Neptú. La seva mida es va estimar al voltant dels cent quilòmetres i es va catalogar com a planeta menor o asteroide. Noves observacions van mostrar el 2021 una coma cometària. Mai no s'havia detectat un cometa a una distància tan gran del Sol i la seva mida el convertia en un dels més grans de la família. Ara un estudi, encapçalat per l'Observatori de París que compta amb la participació de l'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), confirma que es tracta del cometa més gran del Sistema Solar. Observacions amb el radiotelescopi ALMA (Xile) han permès mesurar-ne la mida, que puja a uns 137 quilòmetres. L'òrbita del cometa situa la seva procedència al núvol d'Oort. Es calcula que el cometa ja mostrava activitat cometària molt més enllà de l'òrbita de Neptú. El seu acostament més gran al Sol es produirà l'any 2031 a una distància de 11 UA. Més informació a l'IAA.