L'ASTRONÒMICA

1 març 2022

Un equip d'investigadors que lidera la Universitat de Turku i en què participa l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha revelat una diferència de més de 40 graus entre l'eix de l'òrbita de la binària de raigs X anomenada MAXI J1820 +070 i l'eix de rotació del forat negre. En general a la majoria de sistemes binaris o múltiples aquests eixos estan alineats, com passa al Sistema Solar però, en gran mesura, això no es manté per a objectes com els forats negres que es troben en sistemes binaris de raigs X. Els forats negres d'aquests sistemes es van formar com a resultat d'un cataclisme còsmic: el col·lapse d'una estrella massiva. Actualment el forat negre s'alimenta de gas que procedeix de la seva estrella companya. Això ha permès determinar, amb gran precisió, la direcció de l'eix de rotació del forat negre i s'ha vist que gira, sorprenentment, molt inclinat pel que fa a la seva òrbita. Més informació a l'IAC.

27 febrer 2022

Un equip d'astrònoms alemanys, dirigit pel professor Klaus Werner de la Universitat de Tübingen, ha descobert un nou tipus d'estrelles estranyes que estan cobertes pel subproducte de la crema d'heli. Mentre que les estrelles normals tenen superfícies compostes d'hidrogen i heli, les estrelles descobertes per Werner i els seus col·legues tenen les superfícies cobertes de carboni i oxigen, que són les cendres de l'heli després de la seva fusió nuclear, una composició exòtica per a una estrella. La situació es torna més desconcertant ja que les noves estrelles tenen temperatures i radis que indiquen que encara estan cremant heli als seus nuclis. Un altre estudi, publicat per astrònoms de la Universitat de La Plata i de l'Institut Max Planck d'Astrofísica, suggereix que aquestes estrelles podrien haver-se format en un succés de fusió estel·lar molt rar entre dues estrelles nanes blanques. Podria ser que sistemes binaris formats per una nana blanca rica en carboni i oxigen i una altra rica en heli acabessin una damunt de l'altra, portant a la formació d'aquestes estrelles. No obstant això, cap model evolutiu estel·lar actual no pot explicar completament les estrelles acabades de descobrir. Més informació al RAS.

25 febrer 2022

Al centre de la nostra galàxia hi ha un forat negre supermassiu, anomenat Sagitari A*, que es troba a 26.000 anys llum de distància i té una massa de 4 milions de sols. Un estudi encapçalat per Ilje Cho, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), ha revelat que la seva estructura intrínseca és gairebé circular. El forat negre SgrA* és molt feble i la seva capacitat per convertir matèria en energia és fins a centenars de vegades més petita que en altres forats negres més massius. Encara no hi ha proves clares que tingui un raig, o un flux de material que emergeix de tots dos pols a altíssima velocitat. L'estudi de SgrA*, malgrat la proximitat, no és fàcil, ja que en la seva direcció hi ha grans quantitats de gas i pols. Per resoldre l'estructura fina de SgrA* s'ha fet servir la tècnica VLBI, la utilització sincronitzada de nombrosos radiotelescopis separats geogràficament, a través de la Xarxa VLBI d'Àsia Oriental (EAVN). Un model basat en observacions històriques d’aquesta xarxa ha permès deduir que SgrA* té una estructura circular. La manera circular de Sgr A* implicaria que l'eix de rotació del flux està gairebé apuntant cap a nosaltres. A més, s'ha trobat una relació entre la mida i la brillantor de SgrA* i la longitud d'ona d'observació. Aquests estudis podrien ser de gran ajuda per a l'anàlisi de les dades del Telescopi de l'Horitzó d'Esdeveniments (EHT) per tal de fer la primera imatge de l'ombra del forat negre de Sagitari A*. Més informació a l'IAA.

25 febrer 2022

Un equip d'astrònoms, liderat per investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de La Laguna (ULL), ha descobert, darrera d'un dens núvol de gas i pols interestel·lar a la nostra galàxia, una de les estrelles més massives i lluminoses. Denominada 2MASS J20395358+4222505, es tracta d'una estrella supergegant blava i té una massa de gairebé 50 vegades la massa del Sol, un radi de gairebé 40 vegades el solar i una lluminositat que s'acosta al milió de vegades la del Sol. Tot i això, el més desconcertant per als investigadors és que la velocitat és de 60 km/s, sorprenentment elevada per a les seves dimensions. L'estrella és una de les més lluminoses de la nostra galàxia i està situada a prop del cor de la regió de formació estel·lar massiva més propera, Cygnus-X, a uns 5.700 anys llum de la Terra. No obstant això, és una estrella gairebé desconeguda ja que està darrere de densos núvols de gas i pols que redueixen la seva llum visible gairebé 10.000 vegades abans d'assolir-nos, que la converteixen en una estrella de magnitud 14 quan hauria de ser de magnitud 4. Més informació a l'IAC.

16 febrer 2022

L'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC) encapçala un treball que analitza el paper dels halos de raigs gamma al voltant dels púlsars per a comprendre com es desplacen els raigs còsmics. Els raigs còsmics són minúsculs trossos de matèria que viatgen gairebé a la velocitat de la llum i que xoquen amb l'atmosfera terrestre, llavors es descomponen en altres partícules secundàries i “plouen” sobre el planeta. El seu origen, acceleració i propagació dins la nostra galàxia constitueix una de les preguntes més urgents en física d'astropartícules avui en dia. Són majoritàriament nuclis d'àtoms, sobretot d'hidrogen, però també electrons i altres partícules subatòmiques que poden procedir del Sol, d'altres fonts dins la Via Làctia o fins i tot d'altres galàxies. En estar elèctricament carregats són desviats pels diversos camps magnètics existents a la nostra galàxia. Els púlsars constitueixen l'accelerador de partícules més conegut fora del nostre Sistema Solar, però fa només cinc anys s'ha pogut comprovar que aquests objectes estan envoltats d'un halo de raigs gamma que ens pot ajudar a comprendre com es desplacen els raigs còsmics. Més informació a l'IAA.

12 febrer 2022

Un equip internacional d’astrònoms, col·liderat per investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC), ha confirmat la presència d’un nou planeta orbitant Pròxima Centauri. Es tracta del tercer planeta detectat en aquesta estrella i un dels de menor massa mai descoberts, amb tot just un quart de la massa de la Terra. L'estudi ha utilitzat mesures realitzades amb l'espectrògraf ESPRESSO, instal·lat al Very Large Telescope (VLT), de l'Observatorio Europeo Austral (ESO), a Xile. Pròxima Centauri és l'estrella més propera al Sol, situada a quatre anys llum de distància. El nou planeta descobert, Pròxima d, gira al voltant d'aquesta estrella a una distància de només uns quatre milions de quilòmetres. Amb tot just un quart de la massa de la Terra, Pròxima d és un dels exoplanetes de menor massa detectats amb el mètode de velocitat radial. L'efecte del planeta sobre la seva estrella és tan petit que la velocitat de Pròxima Centauri tan sols varia uns 40 centímetres per segon. Més informació a l'IAC i a l'ESO.

2 febrer 2022

Els asteroides troians són aquells que orbiten als punts lagrangians L4 i L5 al voltant d'un planeta. Als punts lagrangians totes les forces que actuen s'anul·len entre si. Els punts L4 i L5 es troben situats a seixanta graus davant i darrere del planeta en la seva òrbita. Ara, un equip internacional amb participació de l'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC) ha trobat el segon asteroide troià al voltant del nostre planeta. Es tracta de l'asteroide 2020 XL5, situat al punt L4. S'estima que continuarà sent troià durant almenys quatre mil anys, cosa que el defineix com a transitori. L'estimació de la mida se situa al voltant d'un quilòmetre (més que l'asteroide troià terrestre conegut fins ara, 2010 TK7). Es coneixen asteroides troians en altres planetes com Venus, Mart, Júpiter, Urà i Neptú, però fins al 2011 no es va trobar el primer asteroide troià terrestre. Hi havia hagut molts intents previs de trobar-los, però tots havien fracassat. Per exemple, l'any 1998, Ferran Casarramona i Ester Vigil, de la nostra Agrupació, també els van intentar localitzar en una campanya a l'Observatori del Teide utilitzant el telescopi l'IAC 80. Més informació a l'IAA.

30 gener 2022

El forat negre Sagitari A* que es troba al centre de la nostra galàxia no només fluctua de forma irregular dia a dia, sinó també a llarg termini, segons una anàlisi de 15 anys de dades realitzada per un equip internacional d'investigadors dirigit per Alexis Andrés de la Universitat d'Amsterdam. Des de fa dècades sabem que Sagitari A* parpelleja cada dia i, de vegades, es torna de deu a cent vegades més brillant del normal. Resulta que del 2006 al 2008, l'àrea propera al forat negre parpellejava força, però entre el 2008 i el 2012 va estar força tranquil, i després del 2012 els brots van tornar a augmentar. No es pot distingir un patró per a aquestes fluctuacions. Anteriorment es pensava que les erupcions es produïen després que els núvols gasosos o les estrelles passessin pel forat negre, però encara no hi ha evidència d'això. I encara no podem confirmar la hipòtesi que les propietats magnètiques del gas circumdant hi juguin un paper. Més informació a la Universitat d'Amsterdam.

28 gener 2022

L'estrella Eta Carinae va ser, alguna vegada, una de les estrelles més brillants del cel, fàcilment visible pels mariners que navegaven pel cel del sud a mitjans de la dècada de 1840. Però ràpidament es va esvair a la foscor després del seu breu esclat. Ara els astrònoms i artistes han pogut acoblar un model tridimensional de la nebulosa de l'Homuncle i dels núvols de pols i gas que l'acompanyen i que envolten l'estrella. Més que una visualització de la història de la gran erupció del 1843 i la seva evolució posterior està dissenyada per enriquir l'aprenentatge astronòmic, un objectiu clau de l'Univers de l'Aprenentatge de la NASA. Aquesta visualització mostra les emissions de múltiples longituds d'ona (des de la llum infraroja fins als raigs X) i les estructures tridimensionals que envolten Eta Carinae. La visualització i més informació al Hubble.

19 gener 2022

Un equip científic ha registrat l'acostament d'un objecte al sistema estel·lar Z Canis Majoris (Z CMa), un fenomen poques vegades observat. L'acostament s'ha observat gràcies a l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) i al Karl G. Jansky Very Large Array (VLA). L'objecte aliè al sistema es va acostar i va interactuar amb l'entorn de la protoestrella binària i va produir la formació d'uns llargs i caòtics plomalls de pols i gas al disc que l'envolta. Aquest tipus de fenomen s'havia predit en simulacions computacionals de processos de formació estel·lar, però fins ara s'havien realitzat escasses observacions directes, amb la qual cosa havia quedat relegat al pla teòric. Aquests fenòmens d'acostament són difícils d'observar perquè passen molt de pressa i costa de detectar-los quan passen. Les pertorbacions (o disturbis) com la que es va observar a Z CMa no solen ser causades per objectes intrusos, sinó per estrelles germanes que creixen juntes. Però en aquest cas la morfologia (o estructura) d'aquests plomalls va ser la que va ajudar a identificar i ubicar amb precisió l'intrús. Gràcies a aquesta investigació, sabem que aquests acostaments ocorren i que generen un important impacte als discos circumestelars gasosos on es formen els planetes, al voltant de les estrelles joves. Més informació a l'ÀNIMA i al NRAO.