L'ASTRONÒMICA

15 març 2021

Investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), usant l'instrument MEGARA del Gran Telescopi Canàries, han observat i analitzat un raig de gas que emergeix del centre de la nebulosa planetària NGC 2392, la qual cosa apunta a l'existència d'una estrella companya. Les nebuloses planetàries poden presentar formes esfèriques, bipolars o de gran complexitat i, tot i que encara es desconeix per què es desenvolupa una forma o una altra, els indicis apunten a la participació de dolls bipolars de material llançats per l'acció d'una estrella companya. En els anys 80 es va descobrir per primera vegada un "flux bipolar" d'alta velocitat en NGC 2392. Ara quatre dècades després, gràcies a l'instrument MEGARA, s'ha aconseguit separar l'emissió terriblement feble del raig d'emissió nebular. S'ha vist que consisteix en dos grans glòbuls que emergeixen de l'estrella central i que s'estenen més enllà de la closca externa de la nebulosa. El material del doll té una velocitat d'uns 206 quilòmetres per segon, una edat d'uns 2.600 anys i una mida lineal que dobla la de la pròpia nebulosa. Més informació a l’IAA.

13 març 2021

Investigadors de la Universitat de Texas a Austin creuen que han tancat el cas de l'extinció dels dinosaures, que esta vinculat definitivament amb un asteroide que es va estavellar contra la Terra fa 66 milions d'anys. La peça clau és la trobada de pols de l'asteroide dins el cràter d'impacte, localitzat prop del poble de Chicxulub a la Península de Yucatán. Part del cràter està en alta mar i part en terra. El cràter està enterrat sota de moltes capes de roques i sediments. Una missió de 2016 va extreure nuclis de roca de la part del cràter en alta mar. El signe revelador de la pols d'asteroides és l'element iridi, que és rar en l'escorça terrestre, però que està present en nivells elevats en certs tipus d'asteroides. Els investigadors van trobar a la capa de sediment dipositada en els dies o anys posteriors a l'impacte altes concentracions d'iridi. Aquesta pols és tot el que queda de l'asteroide de 11 km de diàmetre que es va estavellar contra el planeta provocant l'extinció del 75% de la vida a la Terra, inclosos tots els dinosaures no aviaris. Més informació a la UT.

12 març 2021

El 6 de desembre de 2016, una partícula d'alta energia anomenada antineutrí electrònic es va precipitar a la Terra des de l'espai exterior a una velocitat propera a la de la llum. La partícula transportava 6,3 petaelectronvolts (PeV) d'energia. La interacció va ser capturada per un telescopi massiu enterrat a la glacera antàrtica, l'Observatori de Neutrins IceCube. IceCube ha vist un fenomen predit pel físic Sheldon Glashow el 1960. Amb aquesta detecció, els científics van proporcionar una altra confirmació del Model Estàndard de física de partícules. El resultat ha sigut publicat el 10 de març de 2021 a Nature. Sheldon Glashow va predir que un antineutrí podria interactuar amb un electró per produir una partícula encara no descoberta, si l'antineutrí tingués l'energia adequada, a través d'un procés conegut com ressonància. Quan la partícula proposta, el bosó W-, va ser finalment descoberta en 1983, va resultar ser molt més pesada. La ressonància de Glashow requeriria un antineutrí amb una energia de 6,3 PeV, gairebé 1.000 vegades més enèrgic del que és capaç de produir el Gran Col·lisionador d'Hadrons de CERN. Més informació a IceCube.

11 març 2021

Un equip d'astrònoms amb l'ajuda del Very Large Telescope, de l'ESO, del Very Large Array i del Telescopi Keck, a Estats Units, ha descobert i estudiat detalladament la font més llunyana d'emissions de ràdio coneguda fins ara. La font és un quàsar "ràdio-intens", un objecte brillant amb potents dolls que emeten en longituds d'ones de ràdio. El quàsar acabat de descobrir, anomenat P172+18, es troba a uns 13.000 milions d'anys llum de distància i el veiem com era quan l'Univers tenia tot just uns 780 milions d'anys. Tot i que s'han descobert quàsars més distants, aquesta és la primera vegada que els astrònoms han estat capaços d'identificar les reveladores signatures de dolls de ràdio en un quàsar en una etapa tan primerenca de la història de l'Univers. P172+18 s'alimenta gràcies a un forat negre uns 300 milions de vegades més massiu que el nostre Sol que està consumint gas a un ritme impressionant. El descobriment podria proporcionar importants pistes per ajudar els astrònoms a entendre l'Univers més llunyà. Més informació en l’ESO.

11 març 2021

Nou rècord de distàncies. Utilitzant l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA s’ha trobat el forat negre supermassiu més distant amb un raig detectat en raigs X. La font d'aquest raig és un quàsar amb un forat negre supermassiu de ràpid creixement, anomenat PSO J352.4034-15.3373 (PJ352-15 per abreujar), que es troba al centre d'una jove galàxia situada aproximadament a 12.700 milions d'anys llum de la Terra. Chandra va revelar una emissió de raigs X a uns 160.000 anys llum de distància del quàsar. Més informació a Chandra.

2 març 2021

Un estudi liderat per investigadors de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i realitzat amb l'instrument OSIRIS, del Gran Telescopi Canàries (GTC), troba el cúmul de galàxies en formació més densament poblat de l'Univers primitiu. Els investigadors prediuen que aquesta estructura, situada a una distància de 12.500 milions d'anys llum, haurà evolucionat fins a esdevenir una agrupació similar al Cúmul de Virgo. L'estudi es publica al Monthly Notices de la Royal Astronomical Society (MNRAS). El 2012 es va determinar amb precisió la distància a la galàxia HDF850.1, coneguda per ser una de les galàxies amb major taxa de formació d'estrelles. Ara s'ha vist que aquesta galàxia, que es troba en el "Camp Profund del Hubble", forma part d'un grup d'unes dues dotzenes de protogalàxies que es van formar en els primers mil milions d'anys d'història còsmica. Més informació a l’IAC.

1 març 2021

Mesuraments precisos han revelat que els set planetes de sistema TRAPPIST-1, una estrella nana vermella que té un sistema de planetes aproximadament de la mida de la Terra, descobert l'any 2016 amb el Telescopi Petit per Planetes i Planetesimals en Trànsit (TRAPPIST), tenen densitats molt similars, difereixen en no més del 3%. Això podria significar que tots contenen aproximadament la mateixa proporció de materials que es creu que componen la majoria dels planetes rocosos, com ferro, oxigen, magnesi i silici. Però si aquest és el cas, aquesta proporció ha de ser notablement diferent a la de la Terra: els planetes de TRAPPIST-1 són aproximadament un 8% menys densos que la Terra. Es podria explicar perquè tindrien un percentatge més baix de ferro, al voltant del 21% en contra del 23% terrestre. Alternativament, el ferro podria estar impregnat amb alts nivells d'oxigen, formant òxid de ferro. L'oxigen addicional disminuiria la densitat dels planetes. L'estrella està situada a uns 40 anys llum de la Terra. Els set planetes de TRAPPIST-1 estan tan a prop de la seva estrella que cabrien dins de l'òrbita de Mercuri; es van trobar mitjançant el mètode del trànsit. Més informació al JPL.

26 febrer 2021

S'ha trobat alguna evidència de l'existència d'una estrella de neutrons al centre de la supernova 1987A (SN 1987A). Les dades recopilades per l'observatori de raigs X Chandra de la NASA i NuSTAR donen suport a la presència d'una nebulosa de vent de púlsar al centre de l'anell. Si aquest resultat és confirmat per observacions futures, voldria dir que hi ha una estrella de neutrons al centre de SN 1987A que seria el púlsar més jove mai trobat. El Chandra i el NuSTAR van trobar raigs X de relativament baixa energia a la runa de la supernova xocant contra el material circumdant. L'equip també va trobar evidència de partícules d'alta energia. Hi ha dues possibles explicacions per a aquesta emissió de raigs X: una nebulosa de vent de púlsar o partícules que s'acceleren a altes energies per l'ona expansiva de l'explosió. Les diferents observacions son coherents amb la hipòtesi del vent de púlsar. També concorden amb un resultat de l'any 2020 de l'Atacama Large Millimeter Array (ALMA) que va proporcionar evidències d'una nebulosa de vent de púlsar a la banda de ràdio. Més informació a Chandra.

25 febrer 2021

Un dels efectes que es produeixen al voltant dels forats negres en els centres de les galàxies és quan es destrueix una estrella que s'acosta massa a ell i que és destrossada per les forces de les marees en un procés anomenat espaguetificació. Durant les últimes dues dècades, s'han vist un seguit d'esclats que se suposa que són esdeveniments de disrupció de marees (TDE) d'aquest tipus. En Nature Astronomy s'han publicat observacions de dos esdeveniments que van ocórrer en 2015 i 2019. En un d'ells es va produir una emissió de neutrins d'alta energia i, en l'altre, emissions d'ones de ràdio molt després de l'esdeveniment inicial. El TDE productor de neutrins, anomenat AT2019dsg, va ser descobert el 9 d'abril de 2019 pel Zwicky Transient Facility (ZTF), un telescopi òptic robòtic a l'Observatori Palomar a Califòrnia. Observacions de l'VLA, de l'Observatori Swift Neil Geherels de la NASA i de l'XMM-Newton de l'ESA van descobrir que va passar en una galàxia anomenada 2MASX J20570298 + 1.412.165, a més de 690 milions d'anys llum de la Terra en la constel·lació Delphinus. L'1 d'octubre de 2019, l'Observatori de Neutrins IceCube de la NSF a l'Antàrtida va detectar un neutrí d'alta energia que provenia de la mateixa regió de cel. L'altre TDE, anomenat ASASSN-15oi, va ser descobert en longituds d'ona de llum visible per l'All-Sky Automated Survey for SuperNovae (ASASSN) el 14 d'agost de 2015, en una galàxia a més de 700 milions d'anys llum de la terra. Sis mesos després i quatre anys després, es van detectar emissions de ràdio. Més informació a NRAO.

11 febrer 2021

S'ha confirmat que l'objecte descobert el 2018 i anomenat Farfarout és de fet l'objecte més distant trobat fins ara al Sistema Solar. Farfarout va ser vist per primera vegada al gener de 2018 pel telescopi Subaru, a Mauna Kea, Hawaii. Des de llavors s’ha estat observant per determinar amb exactitud la seva distància. S'ha vist que Farfarout es troba ara a 132 UA del Sol. És més remot que l'anterior posseïdor del rècord de distància: l'asteroide 2018 VG18 Farout, situat a 120 UA. L'òrbita de Farfarout és força allargada, l'afeli és a 175 AU de el Sol i el periheli a només 27 UA, dins de l'òrbita de Neptú. Podria ser que Farfarout fos llançat a l'exterior al acostar-se massa a Neptú en el passat. S'estima que té uns 400 km de diàmetre, que el situa en el límit inferior per ser un planeta nan. El Minor Planet Center de la IAU li ha atorgat la designació provisional 2018 AG37. Més informació a Gemini.