L'ASTRONÒMICA

29 juny 2021

S'han trobat evidències convincents de que hi ha un tercer tipus de supernoves. Les estrelles supergegants vermelles amb masses de més 10 de sols col·lapsen al centre el que fa que les capes externes explotin i deixin un estella de neutrons o un forat negre. Les estrelles amb masses inferiors a 8 sols i que tenen una estrella companya es contrauen en una nana blanca que atreu matèria de l'estrella adjacent fins a explotar com a supernova. Però les estrelles de masses entre 8 i 10 sols haurien d'explotar de forma diferent. La seva immensa pressió interna obligaria els electrons a fusionar-se amb els nuclis atòmics provocant una caiguda sobtada de la pressió dels electrons que precipitaria un col·lapse i la consegüent explosió de les capes circumdants. El que quedaria enrere seria una estella de neutrons una mica més massiva que el nostre Sol. La supernova de 2018, anomenada SN 2018zd, s'ha vist que coincideix amb el perfil d'una supernova de captura d'electrons. Així mateix, la supernova de 1054, que va provocar la nebulosa del Cranc, tenia característiques que recorden SN 2018zd. Més informació a Berkeley.

24 juny 2021

El 13 d'agost de 2020 vam publicar la notícia de que la disminució de brillantor de l'estrella supergegant Betelgeuse probablement va estar causada per un núvol de pols que va bloquejar la seva llum. Ara, un equip d'astrònoms ha publicat noves imatges de la superfície de l'estrella preses en l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) que mostren clarament com va canviar la seva brillantor. La investigació revela que, efectivament, l'estrella va ser parcialment ocultada per un núvol de pols. La foto mostra imatges obtingudes al gener i desembre de 2019 i al gener i març de 2020. Al mes d'abril de 2020, l'estrella havia tornat a la seva brillantor normal. En un estudi, publicat a Nature, l'equip va revelar que la misteriosa atenuació va ser causada per un núvol polsegós que enfosquia l'estrella. La superfície de Betelgeuse canvia regularment a mesura que les bombolles gegants de gas es mouen, s'encongeixen i s'inflen dins de l'estrella. L'equip conclou que, un temps abans de la Gran Atenuació, l'estrella va expulsar una gran bombolla de gas que es va allunyar d'ella. Quan, poc després, es va refredar una zona de la superfície, aquesta disminució de la temperatura va ser suficient perquè el gas es condensés en forma de pols sòlid. Més informació en l’ESO.

20-juny-2021

Gràcies a l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) s'ha descobert un vent galàctic titànic impulsat per un forat negre supermassiu ara fa 13.100 milions d'anys, en la galàxia J1243 + 0100. És l'exemple més antic observat de tal vent fins a la data. Al centre de moltes galàxies grans s'amaga un forat negre supermassiu que és milions de vegades més massiu que el Sol. Es creu que les galàxies i els forats negres van créixer i evolucionar junts (coevolució) a través d'algun tipus d'interacció física, que poden els vents galàctics. A mesura que la matèria comença a moure’s a alta velocitat a causa de la gravetat del forat negre, emet una energia intensa, que pot empènyer cap a fora el vent galàctic. L'estudi va revelar que hi ha un flux de gas d'alta velocitat que es mou a 500 km/s en J1243 + 0100. També ha mesurat la massa del nucli central de la galàxia que és d'uns 30.000 milions de vegades el Sol. La massa del forat negre supermassiu de la galàxia, és aproximadament l'1% d'això. Aquestes dades impliquen que la coevolució dels forats negres supermassius i les galàxies ha estat passant des del naixement de l'Univers. Més informació a ALMA.

18-juny-2021

Al cor de cada galàxia massiva hi ha un forat negre amb un camp gravitatori que, encara que molt intens, afecta només a una petita regió al voltant de el centre galàctic però les propietats observades de les galàxies només poden explicar-se a partir de l'acció d'aquests forats negres. Les prediccions teòriques suggereixen que els forats negres al créixer generen prou energia com per escalfar i expulsar a grans distàncies el gas present en les galàxies. Un estudi liderat per Ignacio Martín Navarro, investigador de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha tractat d'esbrinar si la matèria i la radiació emesa en l'entorn dels forats negres és capaç d'alterar l'evolució, no només de la galàxia amfitriona, sinó també d'aquelles galàxies satèl·lits que estan al seu voltant. Els resultats de l'estudi suggereixen que hi ha un tipus particular d'acoblament entre galàxies i forats negres, mitjançant el qual són capaços d'expulsar material a grans distàncies dels centres galàctics, arribant a alterar fins i tot l'evolució d'altres galàxies properes. Més informació a IAC.

13-juny-2021

Un equip d'astrònoms va utilitzar l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) per completar el primer cens de núvols moleculars en l'Univers proper, revelant que, en contra de l'opinió científica anterior, aquests vivers estel·lars no tenen tots el mateix aspecte ni actuen igual. Les estrelles es formen a partir de núvols de pols i gas amonedades núvols moleculars, o vivers estel·lars, que poden formar milers o desenes de milers de noves estrelles. Entre 2013 i 2019, a través del projecte PHANGS (Physics at High Angular Resolution in Nearby Galaxies) és van dur a terme el primer estudi sistemàtic de 100.000 núvols a 90 galàxies. S'ha revelat que les llars d'infants estel·lars no són iguals en diferents galàxies, sinó que canvien d'unes a altres. L'estudi analitza la gamma de condicions en què viuen els núvols de gas formadores d'estrelles en l'univers actual. Els núvols situats a les denses regions centrals de les galàxies tendeixen a ser més massives, més denses i més turbulentes que els núvols que resideixen en les tranquil·les afores d'una galàxia. El cicle de vida dels núvols també depèn del seu entorn. Més informació a ALMA.

10-juny-2021

Un equip internacional liderat pel Centre d'Astrobiologia (CAB, CSIC-INTA), en el qual participa l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha estudiat amb el Gran Telescopi Canàries (GTC) una mostra representativa de galàxies de disc i esferoidals presents a la constel·lació d’Ursa Major per caracteritzar les propietats de les poblacions estel·lars dels bulbs galàctics. L'anàlisi ha permès descobrir una cosa inesperada: els bulbs de les galàxies de disc es van formar en dues onades. Un terç dels bulbs es van formar al voltant d'un desplaçament al vermell igual a 6,2, quan l'Univers només tenia uns 900 milions d'anys. En canvi, gairebé dos terços dels bulbs observats presenten un valor mitjà del desplaçament al vermell al voltant de 1,3, el que suggereix que la seva formació és molt més recent, fa només uns 4.000 milions d'anys. Una característica peculiar és que els bulbs centrals més antics, són més compactes i densos que els formats en la segona onada. Un altre resultat important és que les dues ones de formació es van formar en diferents velocitats, la més antiga en uns 200 milions d'anys i la més nova en uns 1.000 milions d'anys. Més informació a IAC.

9 juny 2021

La base de dades de l'Observatori Europeu Austral (ESO) acaba de publicar el més extens catàleg d'estrelles del Centre Galàctic elaborat fins ara. El treball, liderat per l'Institut d’Astrofísica de Andalusia, ofereix el més extens cens d'estrelles del nucli galàctic. Al voltant del forat negre supermassiu d'uns quatre milions de masses solars que està en el centre de la galàxia, es troba un cúmul estel·lar excepcionalment dens que representa una regió amb un alt interès científic, per que conèixer-lo a fons s’ha dissenyar el projecte GALACTICNUCLEUS. Aquesta regió, amb una densitat d'estrelles molt superior a la de l'entorn del nostre Sistema Solar, és representativa d'altres nuclis galàctics propers i constitueix un laboratori únic on estudiar, entre d'altres, fenòmens com la formació estel·lar en entorns extrems, o la interacció de estrelles amb un forat negre supermassiu. GALACTICNUCLEUS ha cartografiat aquesta zona amb un detall sense precedents: s'han detectat de l'ordre de cent vegades més estrelles que amb els mostrejos anteriors. Més informació a IAA.

31-maig-2021

Un equip internacional d'investigadors, liderat per Victor M. Rivilla, del Centre d'Astrobiologia (CAB, CSIC-INTA), ha descobert per primera vegada a l'espai interestel·lar la molècula etanolamina clau en l'origen de la vida. La etanolamina forma part dels fosfolípids, les molècules que constitueixen les membranes cel·lulars. L'aparició de membranes cel·lulars representa una fita crucial en l'origen i l'evolució primerenca de la vida a la Terra, ja que s'encarreguen de mantenir unes condicions estables a l'interior de les cèl·lules. Aquesta molècula (NH2CH2CH2OH) s’ha detectat concretament en el núvol molecular G+0.693-0027, situada prop de el centre galàctic, utilitzant el radiotelescopi IRAM de 30 m de Pic Veleta (Granada) i el de 40 m de l'Observatorio de Yebes (Guadalajara). Els investigadors han trobat que l'abundància en el medi interestel·lar de la etanolamina indica es va formar probablement en l'espai i va poder més tard ser traspassada als grànuls que formen els asteroides. Més informació a CAB.

29-maig-2021

El 2019, la col·laboració de l'Event Horizon Telescope (EHT) va publicar la primera imatge d'un forat negre situat al centre de la galàxia M87. Un equip dirigit per físics teòrics de la Universitat Goethe de Frankfurt ha analitzat les dades del forat negre per provar la teoria de la relativitat general d'Albert Einstein. La mida de l'ombra de M87 està en excel·lent acord amb un forat negre predit per la relativitat general d'Einstein i, en certa mesura, amb les teories basades en cordes. Amb les dades no es poden rebutjar altres teories, diferents a la relativitat general, al descriure la mida de l'ombra de M87, però els càlculs limiten el rang de validesa d'aquests altres models de forats negres. Més informació a EHT. Més informació.

21-maig-2021

Observacions del Very Large Telescope d'ESO han demostrat que hi ha ferro i níquel en les atmosferes dels cometes del nostre Sistema Solar, fins i tot en aquells més allunyats de el Sol. Un altre estudi, que també va utilitzar dades d'ESO, ha confirmat que el vapor de níquel també està present en el cometa interestel·lar gelat 2I/Borisov. És la primera vegada que els metalls pesants, generalment associats amb ambients calents, es troben en les atmosferes fredes dels cometes. S'han observat en les atmosferes d'uns 20 cometes en les dues últimes dècades. Sabem que hi ha metalls pesants en els interiors polsosos i rocosos dels cometes, però a causa que els metalls sòlids no solen "sublimar" a baixes temperatures, no s'esperava trobar-los en les atmosferes dels cometes freds que viatgen lluny del Sol, fins a més de 480 milions de quilòmetres. Fins ara no s'havien pogut identificar perquè hi ha en quantitats molt petites. Més informació en ESO.