L'ASTRONÒMICA

27 setembre 2021

Al desembre de 2020 l'Agència Espacial Europea (ESA) va publicar una imatge presa amb el Telescopi Espacial Hubble de GAL-clus-022058s, l'anell d'Einstein més gran i un dels més complets mai descoberts, en la constel·lació de Fornax. Des de llavors, un equip internacional, liderat per l'investigador de la Universitat Politècnica de Cartagena (UPCT), Anastasio Díaz-Sánchez, i en el qual participa el Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC), ha utilitzat observacions en múltiples longituds d'ona que inclouen les realitzades amb el Hubble, el Very Large Telescope (VLT) i l'Observatori Europeu Austral (ESO), Xile, per estudiar l'anell d'Einstein en detall. En particular, les imatges han ajudat a identificar les quatre imatges de la galàxia llunyana produïdes per la lent gravitacional i també els cúmuls estel·lars de la galàxia amplificada. La galàxia amplificada és una de les més brillants a longituds d'ona submil·limètriques i es tracta d'una galàxia amb una formació d'estrelles normal, de les que es troben a la seqüència principal en l'època de màxima formació estel·lar de l'Univers. S'ha calculat la distància de la galàxia llunyana, amb un desplaçament al vermell de z = 1,47, aproximadament 9.400 milions d'anys llum. El factor d'augment de la galàxia és de 20, el que és equivalent a la d'un telescopi de 48 metres. Més informació a l'IAC.

24 setembre 2021

La SN 1181 es va observar per primera vegada entre el 4 i 6 d'agost, segons els astrònoms xinesos i japonesos que la van registrar. Es tracta d'una de les vuit supernoves pertanyents a la Via Làctia observables a simple vista registrades en la història, que va aparèixer en la constel·lació de Cassiopeia, i que va ser visible en el cel nocturn uns 185 dies. És l'única de l'últim mil·lenni que encara no tenia contrapartida confirmada. Ara, un equip científic internacional ha trobat una candidata que encaixa amb l'esdeveniment de 1181 i que planteja un escenari poc comú, en què l'explosió va poder produir-se per la fusió de dues estrelles nanes blanques. Fins ara l'únic candidat era el púlsar 3C58, però els estudis han mostrat que aquest púlsar i la seva nebulosa tenen uns 7.000 anys, que és incompatible amb l'estrella de 1181. El nou estudi ha trobat una candidata molt més prometedora en l'estrella IRAS 00500+6713, anomenada per l'equip científic "l'estrella de Parker", i la nebulosa que l'envolta, Pa 30, l'expansió apunta a un esdeveniment explosiu ocorregut fa uns mil anys. Aquesta estrella i la seva nebulosa han estat proposades com el resultat d'un tipus de supernova molt poc habitual, de tipus Iax, que planteja la fusió de dues estrelles nanes blanques. Més informació al IAA.

23 setembre 2021

Les galàxies massives formades durant la infància de l'Univers, en els 3.000 milions d'anys següents al Big Bang, havien de contenir grans quantitats de gas d'hidrogen fred, un combustible necessari per a la formació d'estrelles. No obstant això, un equip de científics ha observat l'Univers primitiu amb l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) i el Telescopi Espacial Hubble i han descobert una cosa estranya: prop d'una dotzena de galàxies massives havien esgotat tot el seu combustible. Les sis galàxies observades es coneixen com galàxies apagades, per que no formen estrelles i desafien el que s'esperava per a l'Univers primitiu. Les galàxies que deixen de produir estrelles ràpidament es tornen molt tènues, per la qual cosa cal observar-les mitjançant lents gravitacionals. L'estudi ha rellevat que la interrupció de la formació estel·lar no es deu a una ineficiència sobtada en el procés de conversió de gas en estrelles, sinó que és el resultat de l'esgotament o la despulla del gas present en les galàxies. Desconeixem la causa d'aquest despullament del gas. Més informació a l’ALMA.

21 setembre 2021

Una col·laboració internacional ha utilitzat l’Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) per completar un mapa a alta resolució de la composició química més extensa que existeix dels discos protoplanetaris al voltant de cinc estrelles joves properes. Del programa, anomenat MAPS, apareixeran 20 articles en un suplement d’Astrophysical Journal. MAPS ha observat els discos protoplanetaris d'IM Lup, GM Or, AS 209, HD 163.296 i MWC 480, on ja s'han detectat evidències de formació planetària en curs. El projecte ha conduït a descobriments interessants, com un vincle entre la pols i les subestructures químiques i la presència de grans dipòsits de molècules orgàniques en les regions internes dels discos. Per exemple, s'ha vist que totes fabriquen nitrils, unes molècules orgàniques que estan implicades en l'origen de la vida. També s'ha vist que les molècules no es distribueixen uniformement a través dels discos. Per tant, els planetes poden formar-se en entorns químics radicalment diferents. Més informació a l’ALMA.

13 setembre 2021

Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, s'han obtingut les imatges més nítides i detallades fins a la data de l'asteroide (216) Kleopatra, descobert el 10 d'abril de 1880. La investigació ha proporcionat pistes sobre com es va formar aquest asteroide i els dos satèl·lits que l’orbiten. Kleopatra orbita al cinturó principal d'asteroides, entre Mart i Júpiter. Des de les observacions de radar, fa uns 20 anys, se l'ha anomenat "os de gos" (dog-bone) ja que té dos lòbuls connectats. El 2008, es va descobrir que està orbitat per dos satèl·lits, Alexhelios i Cleoselene, en honor als fills de la reina egípcia. Les fotos van ser obtingudes en els anys 2017 i 2019. Un dels lòbuls és més gran que l'altre, i la seva longitud és d'uns 270 quilòmetres. A partir de les òrbites dels asteroides s'ha vist que la massa de Kleopatra és un 35% menor de les estimacions anteriors, amb la qual cosa la seva densitat estimada és la meitat del ferro, el que suggereix que té una estructura porosa, com un munt de runes unides després d'un gegantí impacte. L'asteroide gira gairebé a la velocitat critica, la qual cosa suggereix que els seus satèl·lits podrien haver-se desprès posteriorment a la formació de l'asteroide. Més informació al ESO.

11 setembre 2021

Un equip internacional d'investigadors ha desenvolupat la simulació més realista de l'Univers aconseguida fins ara. La creació, batejada com Uchuu (que significa Univers en japonès) ha estat possible gràcies a ATERUI II (Japó), el superordinador més potent del món, construït per l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó (NAOJ). Aquest Univers virtual, en l'elaboració del qual han participat l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA) del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i el Centre de Supercomputació de Galícia, podrà ser utilitzat per grups de recerca i per usuaris del núvol sense cost algun. Consta de 2.097.152.000.000 (2,1 bilions) de partícules en un cub de 9.630 milions d'anys llum de costat. Un altre dels trets més característics és la seva capacitat per simular l'evolució de la matèria al llarg de gairebé tota l'edat de l'Univers. El que diferencia Uchuu és que es pot decidir en quin moment de l'Univers el volem estudiar. Es poden observar els halos de matèria fosca o, si ho preferim, centrar-nos en cúmuls de galàxies o en galàxies individuals. ATERUI II va treballar durant un any sencer; 40.200 nuclis de CPU treballant durant 48 hores cada mes per fer realitat aquest projecte. Més informació al IAA.

9 setembre 2021

S'han trobat evidències dramàtiques d'una supernova originada per la col·lisió amb un altre objecte. Els autors de l'estudi van ser alertats per les dades del Very Large Array Sky Survey (VLASS) que, el 2017, va trobar un objecte que emetia ones de ràdio brillants, però que no havia aparegut en estudis anteriors. Observacions posteriors de l'objecte, designat VT 1210+4956, van determinar que provenia dels afores d'una galàxia nana, a uns 480 milions d'anys llum de la Terra. Més tard van descobrir que un instrument a bord de l'Estació Espacial Internacional havia detectat una ràfega de raigs X, provinents d'aquest objecte, en 2014. Unint aquestes observacions s'ha pogut reconstruir una fascinant història d'una dansa de mort entre dues estrelles massives. Una d'elles va explotar com a supernova i va crear un forat negre o una estrella de neutrons que es va acostar a la seva companya i, fa uns 300 anys, va entrar en la seva atmosfera. Va començar a escampar gas cap a l'espai i va formar un anell d'expansió al voltant del parell. Desprès es va obrir camí cap al nucli de l'estrella, interrompent la fusió nuclear i col·lapsant el seu nucli. Finalment va propulsar un doll de material cap a fora, perforant l'estrella en forma de supernova, emetent els raigs X vistos el 2014. El material expulsat en 2014 es va moure molt més ràpid que el material llançat anteriorment per l'estrella, i quan VLASS va observar l'objecte, l'explosió de la supernova estava col·lidint amb aquest material. Més informació al NRAO.

8 setembre 2021

Noves evidències del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA suggereixen que algunes de les nanes blanques podrien continuar cremant hidrogen en la seva superfície en les etapes finals de les seves vides, fent que semblin més joves del que realment són. La visió predominant de que les nanes blanques són estrelles inerts que es refreden lentament ha estat desafiada per aquestes observacions. Les nanes blanques són objectes comuns en el cosmos; aproximadament el 98% de totes les estrelles acabaran finalment com nanes blanques, inclòs el nostre propi Sol. L'estudi ha comparat el refredament de les nanes blanques en dos cúmuls globulars: M3 i M13. Les poblacions d'estrelles que eventualment donaran lloc a nanes blanques són diferents. En particular, el color general de les estrelles en una etapa evolutiva coneguda com Rama Horitzontal és més blau a M13, el que indica una població d'estrelles més calentes. M3 conté nanes blanques estàndard, mentre que M13 conté dues poblacions de nanes blanques: les nanes blanques estàndard i les que han aconseguit aferrar-se a un embolcall exterior d'hidrogen i, per tant, refredar-més lentament. Aquest descobriment podria tenir conseqüències sobre les edats de les estrelles de la Via Làctia. Més informació al Hubble.

7 setembre 2021

Un equip internacional liderat per investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canàries (IAC) ha revelat, amb un nivell de detall inèdit, els efectes físics i químics de l'impacte d'un jet protoestelar a l'interior de la nebulosa d'Orió. L'estudi s'ha realitzat mitjançant observacions del Very Large Telescope (VLT) i 20 anys d'imatges del Telescopi Espacial Hubble (HST). Algunes de les estrelles noves de la nebulosa emeten dolls de gas a alta velocitat, coneguts com jets, que, a l'impactar sobre els voltants, produeixen fronts de xoc que comprimeixen i escalfen el gas nebular. Aquestes zones d'impacte solen adoptar una forma arquejada i es denominen objectes Herbig-Haro (HH). Les observacions mostren evidències de compressió i escalfament produïts pel front de xoc, així com de la destrucció de partícules de pols que incrementen de forma espectacular l'abundància gasosa d'àtoms de ferro, níquel i altres elements pesats en la nebulosa d'Orió. Més informació a l'IAC.

3 setembre 2021

Una estrella anomenada "L'accident" va ser descoberta per pura sort per Dan Caselden, dedicat a la ciència ciutadana, que estava fent servir un programa en línia que va crear per trobar nanes marrons en les dades del NEOWISE. Es diu L'accident perquè no s'assembla a cap de les més de 2.000 nanes marrons que s'han trobat a la nostra galàxia fins ara. El programa no la va identificar, però Caselden la va veure per casualitat. L'estrella es diu WISEA J153429.75-104303.3, i està molt a prop de la Terra, a 50 anys llum. L'accident va confondre als científics perquè era feble en algunes longituds d'ona clau, el que suggereix que era molt freda (i vella), però brillant en unes altres, el que indica una temperatura més alta. En un estudi recent es suggereix que podria tenir entre 10 mil milions i 13 mil milions d'anys, per tant, formada al començament de la constitució de la nostra galàxia quan aquesta tenia una composició química diferent. Si aquest és el cas, és probable que hi hagi moltes més d'aquestes antigues nanes marrons a l'aguait en el nostre veïnat galàctic. Les característiques de l'estrella es poden explicar perquè no conté metà, comú en les nanes marrones. Per tant, no hi havia prou carboni en la galàxia quan es va formar l'estrella. Més informació al Spitzer.