L'ASTRONÒMICA

20 desembre 2021

Un equip internacional on participen l'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC) i el Centro de Astrobiología (CAB, CSIC/INTA) ha estudiat quinze estrelles peculiars anomenades “fonts d'aigua” que han resultat ser estrelles dobles que després de compartir embolcall van perdre gran part de la seva massa. L'estudi s'ha fet amb el telescopi ALMA. Aquestes quinze estrelles eren conegudes perquè presentaven una emissió en ràdio característica de les molècules de vapor d'aigua i que expulsen grans quantitats de pols i gas a l'espai, una part en forma de raigs amb velocitats de fins a 1,8 milions de quilòmetres per hora. Es pensava que les fonts d'aigua eren estrelles més massives que el Sol, entre quatre i vuit masses solars, però s'ha vist que tenien una massa similar a la solar i que són estrelles binàries que han travessat una fase d'embolcall comú. Aquesta és la raó per la qual mostren una pèrdua de massa més violenta del que s'esperava. Les dades han mostrat que aquestes estrelles havien expulsat, en els darrers dos-cents anys, la meitat de la seva massa, i que aquesta dramàtica pèrdua havia estat precedida per una fase de només uns centenars d'anys en què les dues estrelles van orbitar juntes en una espècie d'embolcall comú. El punt final d’aquesta breu etapa evolutiva podria ser la fusió de les dues estrelles o la formació d’un sistema compacte si l’embolcall s’expulsa abans de la fusió. Més informació a l'IAA i a l'ALMA.

19 desembre 2021

Amb el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO s'han obtingut les imatges més profundes i nítides de la regió que hi ha al voltant del forat negre supermassiu ubicat a la nostra galàxia. Les noves imatges ens apropen 20 vegades més del que era possible abans del VLT i han ajudat a trobar una estrella mai abans vista, anomenada S300. En rastrejar les òrbites de les estrelles s'ha realitzat el mesurament més precís obtingut fins al moment de la massa del forat negre. Les observacions es van realitzar entre març i juliol del 2021, que incloïen l'aproximació més propera al forat negre de l'estrella S29, la més propera al forat negre, el maig del 2021. Aquesta estrella va passar a tan sols 13.000 milions de km, 90 vegades la distància entre Sol i la Terra, amb una velocitat de 8.740 km per segon. Seguir les estrelles en òrbites properes al voltant de Sagitari A* ens permet sondejar amb precisió el camp gravitacional que hi ha al voltant del forat negre massiu i mesurar, entre altres coses, la seva massa, que és de 4,30 milions de vegades la del Sol, i la seva distància a la Terra, que és 27.000 anys llum. En futures observacions es vol mesurar la velocitat amb què gira el forat negre, que ara s'ignora. Més informació a l'ESO.

15 desembre 2021

Un grup d'astrònoms ha detectat la nana blanca que té el gir més ràpid fins ara detectat, cada 24,9328 segons. L'estrella està al sistema binari LAMOST J024048.51+195226.9, situat a 2.015 anys llum de la Terra. La nana blanca és un romanent estel·lar amb una massa 0,7 vegades la solar. Les observacions s'han fet a través de l'instrument HiPERCAM del Gran Telescopio de Canarias. La temperatura de l'estrella s'estima al voltant de 25.000 K. La nana blanca posseeix un potent camp magnètic que actua com una barrera protectora que fa que la major part del plasma que hi cau surti disparat de l'estrella a gran velocitat. És la segona nana blanca d'"hèlix magnètica" mai trobada, l'anterior va ser AE Aquarii trobada fa més de 70 anys. El plasma que no s’expulsa flueix cap als pols magnètics de la nana blanca i s'acumula en punts brillants a la superfície, que s'utilitzen per a mesurar la velocitat de gir de la nana blanca. Més informació a RAS.

8 desembre 2021

Del forat negre supermassiu de la galàxia M87 sorgeix un doll de material que es desplaça a quasi la velocitat de la llum i que s’estén molt més enllà de la pròpia galàxia. Ara un grup internacional, en el que participa l’Instituto de Astrofísica de Andalucía, ha observat com aquest doll és canalitzat per la presència d’un camp magnètic i adquireix una estructura de doble hèlix. L’observació ha sigut possible gracies al radiointerferòmetre del Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de l’Observatori Nacional de Radioastronomia d’Estats Units. Les imatges revelen que el camp magnètic manté la forma helicoïdal fins a una distancia d’uns 3.300 anys llum d’ençà del forat negre supermassiu. M87 és una galàxia el·líptica localitzada a uns 55 milions d’anys llum de la Terra. El seu forat negre supermassiu, amb uns 6.500 milions de vegades la massa del Sol, constitueix un dels objectes d’aquest tipus millor coneguts. Més informació al NRAO i al IAA.

3 desembre 2021

Fent servir el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, s’ha trobat la parella de forats negres supermassius més propers a la Tierra fins ara observats. Els dos objectes també tenen una separació molt més petita que qualsevol altre parella de forats negres supermassius observats prèviament, per la qual cosa s’acabaran fusionant en únic forat negre gegant. Està ubicada a la galàxia NGC 7727, en Aquarius, a uns 89 milions d’anys llum de distancia. El rècord anterior de distancia estava situat a 470 milions d’anys llum. La parella de NGC 7727 també bat el rècord de separació més petita entre dos forats negres supermassius, ja que estan a nomes 1.600 anys llum de distancia entre sí. La petita separació i la velocitat dels dos forats negres indiquen que es fusionaran en un únic forat negre, probablement dins dels pròxims 250 milions d’anys. El forat negre més gran de la parella, ubicat tot just al nucli de NGC 7727, té una massa de casi 154 milions de vegades la solar, mentre que el seu company té 6,3 milions de masses solars. Més informació a l’ESO.

28 novembre 2021

Un grup internacional de científics, en el qual participa l’Instituto de Astrofísica de Andalucía, ha trobat un objecte que orbita al voltant d’una nana blanca que està rebent incessants dolls de calor i radiació i que està en el procés de ruptura a causa de la forta tirada gravitatòria de la seva companya. L’equip ha fet servir l’observatori de raigs X Chandra (NASA) i el XMM-Newton (ESA) per investigar la activitat inusual en raigs X de tres estrelles nanes blanques. Una de elles, denominada KPD 0005+5106, presentava una emissió de raigs X d’alta energia que augmentava y disminuïa regularment en brillantor cada 4,7 hores. Aquest fluix y refluix recurrent es deu a un objecto en òrbita al seu voltant. Se l’ha buscat òpticament però no s’ha detectat, el que significa que es tracta d’un objecte molt tènue, una nana marró o un planeta. KPD 0005+5106, està ubicada a uns 1.300 anys llum de la Terra i és una de les estrelles nanes blanques més calents conegudes, amb una temperatura superficial d’uns 200.000 graus centígrades. L’objecte company es troba a uns 800.000 quilòmetres de la nana blanca i assistim a la seva desaparició lenta. Més informació a l’IAA.

26 novembre 2021

A partir de les simulacions que fan servir el model cosmològic Lambda-CDM (Lambda-Matèria fosca freda), que es el que millor explica l’origen i l’evolució de l’Univers, es veu que les galàxies del Grup Local haurien de tenir moltes galàxies satèl·lit. En canvi només se n’ha descobert una d’aquestes al voltant de la galàxia M33, la tercera més gran del Grup Local, que segons les simulacions hauria de tenir entre nou i vint-i-cinc galàxies satèl·lit. Ara una investigació liderada por l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC) ha detectat una candidata a satèl·lit de M33, cosa que obre la porta a noves troballes. La galàxia M33 es creu que està lligada gravitatoriament a Andròmeda, la més gran del grup, que, en el passat, hauria pogut expulsar la majoria dels satèl·lits de M33; tot i això, els moviments orbitals indiquen que M33 es troba en el procés de la seva primera caiguda cap a Andròmeda, cosa que faria difícil aquesta explicació. La nova galàxia, denominada Pisces VII, fou detectada per l’astrònom amateur Giuseppe Donatiello. Fins ara l’estimació de la seva distancia es imprecisa i seran necessàries noves estimacions per a decidir si és un satèl·lit de M33. Més informació a l’IAA.

25 novembre 2021

Astrònoms de la Universitat de Ginebra han descobert que els exoplanetes de l’estrella HD3167, en la constel·lació de Pisces, orbiten en plans perpendiculars entre sí. De tots els planetes que orbiten al voltant de l’estrella nomes el més proper a ella orbita en el pla equatorial, la resta orbita en el pla polar. Una possible explicació podria ser deguda a la influencia d’una estrella companya distant que encara no s’ha trobat. En un estudi realitzat l’any 2019 es van trobar tres planetes, dos d’ells, HD3167c i HD3167d, que son mini-Neptuns, orbiten amb uns períodes de 8,5 i 29,8 dies y passen a la vora dels dos pols, a casi 90 graus. En canvi el planeta HD3167b, una super-terra, que té un període de 23 hores, te una inclinació perpendicular als altres dos, cosa que fan quasi tots els planetes. Aquest planeta, que està molt proper a l’estrella, podria ser l’únic que girés amb la seva inclinació original; en canvi els altres dos podrien haver-se desplaçat a causa d’una influencia externa. Més informació a la UNIGE.

12 novembre 2021

Fent servir el Very Large Telescope (VLT) del ESO, s’ha descobert un petit forat negre fora de la Via Làctia. El descobriment s’ha realitzat observant como la seva gravetat influeix en el moviment d’una estrella companya. És la primera vegada que s’utilitza aquest mètode per revelar la presencia d’un forat negre fora de la nostra galàxia. El forat negre fou detectat al cúmul NGC 1850, situat a uns 160.000 anys llum de distancia al Gran Núvol de Magalhães. El forat negre recent descobert té una massa d’aproximadament 11 vegades la solar, i s’ha descobert gràcies a la seva influencia gravitacional sobre una estrella que l’orbita amb una massa 5 vegades la solar. Aquest mètode amplia enormement la possibilitat que captar forats negres fora de la galàxia ja que, fins ara, només s’havien captat observant el resplendor de raigs X o les ondes gravitacionals, cosa que fan molt pocs forats negres. La major part només es poden revelar dinàmicament. Més informació al ESO.

11 novembre 2021

A dins del més profund en la estructura espiral de les galàxies hi ha un camp magnètic amagat. Els camps no son visibles, però juguen un paper important en la seva evolució, regulant la formació de noves estrelles i conduint el gas intergalàctic cap al forat negre supermassiu central. Per a detectar-los es necessari fer el mapa de les seves formes a dins dels núvols moleculars, una cosa que els mètodes tradicionals de radioastronomia no poden fer amb precisió. Fent sevir l’Observatori Estratosféric d’Astronomia Infraroja (SOFIA), un equip internacional liderat per Alejandro S. Borlaff, del Centre d’Investigació Ames de la NASA, a California, ha pogut cartografiar la morfologia del camp magnètic del gas molecular a la galàxia del Remoli (M51). En la regió interna de la galàxia totes les línies magnètiques mostren una estructura espiral regular, però en la zona externa, sobretot prop de M51b, el camp magnètic mostra grans diferències en la seva orientació. El desacoblament dels dos camps magnètics podria estar relacionat amb la interacció gravitacional de M51b. Més informació al IAC.