L'ASTRONÒMICA

31 juliol 2021

El 26 d'agost de 2020 el telescopi espacial Fermi de la NASA va detectar un pols de radiació d'alta energia que, amb una durada de només un segon, va ser l'explosió de raigs gamma (GRB) més curta causada per la mort d'una estrella massiva mai vista. Els GRBs són els fenòmens més energètics de l'Univers, detectables fins i tot si es produeixen en galàxies a milers de milions d'anys llum. Els esclats llargs, de més de dos segons, es produeixen amb la mort d'estrelles massives, mentre que els esclats curts, de menys de dos segons, s'han relacionat amb la fusió de dos objectes compactes, com estrelles de neutrons. Tot i que s’havien vist que alguns GRBs produïts per estrelles massives podien registrar-se com GRBs curts, es pensava que es devia a les limitacions instrumentals. Però ara s'ha vist que les estrelles moribundes també poden produir esclats curts. L'estudi del pols, batejat com GRB 200.826, suggereix que va ser una espècie d’esvaniment, que va estar a punt de no produir-se. Tot i així, l'esclat va emetre catorze milions de vegades l'energia produïda per tota la Via Làctia durant la mateixa fracció de temps. Més informació a l’IAA.

28 juliol 2021

El conjunt de dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA ha permès revelar la primera evidència de vapor d'aigua en l'atmosfera de Ganimedes. El satèl·lit Ganimedes de Júpiter pot contenir més aigua que tots els oceans de la Terra, però les temperatures són tan fredes que l'aigua en la superfície es congela i l'aigua líquida es troba aproximadament a 160 quilòmetres per sota de l'escorça. No obstant això, on hi ha aigua podria haver-hi vida tal com la coneixem. El 1998, l'espectrògraf d'imatges del Hubble va prendre les primeres imatges ultraviolades de Ganimedes, que es van explicar per la presència d'oxigen atòmic. No obstant això, un estudi posterior que va combinar els espectres de 1998, 2010 i 2018 va descobrir que en prou feines havia oxigen atòmic en l'atmosfera de Ganimedes. L'explicació actual és que la temperatura de la superfície de Ganimedes varia molt al llarg del dia, i al voltant del migdia prop de l'equador pot tornar-se prou calenta com perquè la superfície gelada alliberi petites quantitats de molècules de vapor d'aigua. Més informació al Hubble.

23 juliol 2021

Un treball liderat per Myriam Benisty, investigadora de la Universitat de Grenoble i de la Universitat de Xile, utilitzant l'Atacama Large Millimetre/sbmillimeter Array (ALMA), de què l'Observatori Europeu Austral (ESO) és soci, ha detectat inequívocament la presència d'un disc al voltant d'un planeta fora del nostre Sistema Solar. El disc, anomenat disc circumplanetari, envolta l'exoplaneta en formació PDS 70C, un dels dos planetes gegants similars a Júpiter que orbiten a una estrella que es troba a gairebé 400 anys llum de distància. Abans ja s'havia detectat el disc, però les imatges no eren concloents. Ara s'ha vist aproximadament que té el mateix diàmetre que la distància entre la Terra i el Sol i suficient massa com per formar fins a tres satèl·lits de la mida de la Lluna. Més informació a l'ALMA.

21 juliol 2021

Un equip d'astrònoms ha publicat noves observacions de galàxies properes que s'assemblen a colorits focs artificials còsmics. Les imatges, obtingudes amb el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, mostren diferents components de les galàxies en diferents colors, el que permet a l'equip identificar les ubicacions de les estrelles joves i el gas que escalfen al seu voltant. Al combinar aquestes noves observacions amb les dades de l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA), de què l'ESO és soci, es llança nova llum sobre el que desencadena que el gas acabi formant estrelles. A les fotos els resplendors daurats corresponen principalment a núvols d'hidrogen ionitzat, oxigen i gas de sofre, la qual cosa marca la presència d'estrelles acabades de néixer, mentre que les regions blavoses del fons revelen la distribució d'estrelles lleugerament més velles. Més informació a l'ALMA.

20 juliol 2021

La col·laboració de l'Event Horizon Telescope (EHT), que va capturar la primera imatge d'un forat negre a M87, ha fotografiat el cor de la propera ràdio galàxia Centaurus A amb un detall sense precedents. Les imatges assenyalen la ubicació del forat negre supermassiu central i revelen com està naixent un raig gegantí. Centaurus A va ser identificat com una de les primeres fonts de ràdio extragalácticas el 1949, i en el seu centre es troba un forat negre amb una massa de 55 milions de sols. Les imatges de l'EHT mostren el raig galàctic en escales menors a la distància que la llum recorre en un dia i mostren el naixement del raig llançat pel forat negre. El raig és més brillant en les vores que al centre; aquest fenomen es coneix per altres dolls, però mai abans s'havia vist de manera tan pronunciada. Més informació a EHT.

16 juliol 2021

S'han fet servir mesuraments de la sonda espacial Juno de la NASA a Júpiter i dades de la missió XMM-Newton de l'Agència Espacial Europea (ESA) en òrbita terrestre per a resoldre un misteri de 40 anys sobre els orígens de les inusuals aurores de raigs X de Júpiter. Per primera vegada s'ha vist tot el mecanisme en funcionament. Júpiter té les aurores més poderoses del Sistema Solar i és l'únic dels quatre planetes gegants amb aurores en raigs X. Es va observar a Júpiter a través de Juno i XMM-Newton durant els dies 16 i 17 de juliol de 2017. Durant aquest lapse XMM-Newton va observar a Júpiter contínuament durant 26 hores i va veure una aurora de raigs X que polsava cada 27 minuts. Al mateix temps Juno havia observat aquesta regió del planeta abans de l'alba. Es va descobrir que les fluctuacions del camp magnètic de Júpiter causaven les aurores de raigs X polsants. El límit exterior del camp magnètic és colpejat directament per les partícules de vent solar i comprimit. Aquestes compressions escalfen els ions que estan atrapats en l'extens camp magnètic de Júpiter desencadenant un ciclotró d'ions electromagnètics (EMIC), que fa que les partícules que guiades pel camp xoquin amb l'atmosfera del planeta i activin les aurores de raigs X. Més informació a la NASA.

14 juliol 2021

S'ha confirmat a través d'un estudi liderat per Ingrid Pelisoli, del Departament de Física de la Universitat de Warwick, que un sistema binari es troba en les primeres etapes d'una espiral que probablement acabarà en una supernova de tipus Ia. La parella, anomenada HD265435, es troba aproximadament a 1.500 anys llum de distància; està composta per una estrella subenana calenta i una estrella nana blanca que orbiten entre si a una velocitat vertiginosa amb un període de al voltant de 100 minuts. S'ha mesurat que el sistema té una massa total de 1,6 masses solars, just per sobre del límit de Chandrasekhar de 1,4 masses solars. Per tant, es creu que la fusió de les dues estrelles donarà com a resultat una supernova de tipus Ia. Només s'han descobert un grapat d'altres sistemes estel·lars que arribaren a aquest llindar. Com les dues estrelles ja estan prou a prop, es convertiran en supernova en uns 70 milions d'anys. Més informació a Keck.

5 juliol 2021

La col·laboració d'un equip de quatre potents telescopis ha descobert la nana blanca més petita i més massiva vista fins ara. Les nanes blanques més petites resulten ser més massives pel fet que de la seva mida no està regulada per la combustió nuclear sinó per la mecànica quàntica. Es creu que aquesta estrella nana blanca, anomenada ZTF J1901+1458, és la fusió de dues nanes blanques que formaven un sistema binari originant una estrella nana blanca amb una massa de 1,35 el nostre Sol, que està molt a prop del límit de estabilitat, que és de 1,4 masses solars. La nova nana blanca té un camp magnètic extrem gairebé mil milions de vegades més fort que el del Sol i gira sobre el seu eix a un ritme frenètic d'una revolució cada set minuts. Té un diàmetre de tan sols 4.300 km i està a 130 anys llum de distància, a la constel·lació d'Aquila. Es tracta d'un objecte interessant perquè està en el límit màxim abans d'explotar com supernova del tipus Ia. Encara que és molt especulatiu, és possible que la nana blanca sigui prou massiva com per col·lapsar encara més per donar una estella de neutrons. Més informació al Keck.

2 juliol 2021

Els astrònoms Pedro Bernardinelli i Gary Bernstein, de la Universitat de Pennsilvània, han trobat un cometa gegant amagat entre les dades de la Dark Energy Camera (Decam) instal·lada al telescopi Victor M. Blanco de 4 m de l'Observatori Interamericà Cerro Tololo. Es denomina Bernardinelli-Bernstein (C/2014 UN271). S'estima que és unes mil vegades més massiu que un cometa típic i podria dir-se que és el cometa més gran descobert en els temps moderns. Té una òrbita extremadament allargada; ha viatjat des del núvol d'Oort durant milions d'anys. És el cometa més distant que s'ha descobert i permetrà veure’l evolucionar en el seu camí cap al Sol, encara que no es preveu que es converteixi en un espectacle a simple vista. Té un diàmetre d'entre 100 i 200 quilòmetres. És bastant diferent a qualsevol altre vist abans i l'estimació de mida enorme es basa en la quantitat de llum solar que reflecteix. El seu viatge va començar a una distància de més de 40.000 UA i ara està a una distància d'unes 20 UA; brilla a la magnitud 20. L'òrbita del cometa és perpendicular al Sistema Solar i arribarà al periheli en 2031, a 11 UA del Sol. Més informació a NOIRLab.

1 juliol 2021

Una investigació liderada per Paul K. Byrne de la North Carolina State University, suggereix que l'escorça superior de Venus està dividida en grans blocs envoltats per cinturons d'estructures tectòniques que es mostren a la foto en groc-vermell més clar. Alguns d'aquests blocs es mouen i s’empenyen, el que evidencia una activitat tectònica a Venus. El lent batre del mantell de Venus sota de la superfície podria ser el responsable. La troballa ha utilitzat dades de radar de dècades d'antiguitat per explorar com la superfície de Venus interactua amb l'interior del planeta. Els límits de les àrees planes i baixes mostren relativament poca deformació i són blocs individuals de l'escorça de Venus que s'han mogut, girat i lliscat entre si al llarg del temps, i és possible que ho hagin fet en el passat recent. El motor geològic de Venus podria estar funcionant encara, produint vulcanisme. Més informació a NCSU.