L'ASTRONÒMICA

5 desembre 2018

Dilluns 3 de desembre la sonda OSIRIS-Rex va arribar a l'asteroide Bennu. La sonda començarà l'estudi preliminar de l'asteroide a una alçada de 19 km sobre la cara il•luminada pel Sol. Estudiarà la massa i la rotació per generar un model precís de la seva forma. Les dades ajudaran a determinar els llocs potencials per a la posterior recollida de mostres en la seva superfície. La sonda ajudarà a investigar la formació dels planetes i el començament de la vida, així com a millorar la nostra comprensió dels asteroides que podrien impactar la Terra. L'estudi preliminar permetrà que la sonda entri en òrbita al voltant de l'asteroide el dia 31 de desembre. L'asteroide té una mesura d'uns 492 m, serà l'objecte més petit orbitar per una nau espacial. La sonda recol•lectarà almenys 60 grams de regòlit de Bennu i els portarà a la Terra. Més informació a la NASA.

24 novembre 2018

Un equip internacional, que compta amb representació de l'Instituto de Astrofísica de Canàrias (IAC), ha confirmat el descobriment de la galàxia Donatiello I, batejada així en honor a l'astrònom afeccionat Giuseppe Donatiello, qui la va descobrir mentre analitzava les imatges que havia pres de la galaxia d'Andrómeda entre els anys 2010 i 2013 des del Parc Nacional del Pollino, al sud d'Itàlia. Es una galàxia esferoïdal nana que es troba en el costat més llunyà de la galàxia d'Andròmeda. Les observacions realitzades amb el Gran Telescopi Canàries (GTC), revelen que Donatiello I es troba a 9,78 milions d’anys llum, més enllà de les galàxies espirals que conformen el Grup Local. Està composada, principalment, per estrelles velles i el seu contingut estel•lar és similar a altres galàxies que acompanyen la Via Làctica, com Draco o Ursa Minor. Més informació a l’IAC.

21 novembre 2018

L'instrument VISIR, del Very Large Telescope, de l'ESO, ha captat aquesta impressionant imatge d'un sistema estel•lar massiu acabat de descobrir. Se l'ha anomenat Apep per una antiga deïtat egípcia i per la seva forma arremolinada. Comprèn un niu d'estrelles massives envoltat per un "remolí" de pols y es coneix oficialment com 2XMM J160050.7-514245. Podria ser la primera detecció d'una font d'esclats de raigs gamma. S'espera que tindrà un futur explosiu, ja que es tracta d'un sistema d'estrelles Wolf-Rayet, una probable font d'un dels fenòmens més energètics de l'Univers: un esclat de raigs gamma de llarga durada (GRB). Aquest és el primer sistema d'aquest tipus descobert en la nostra galàxia. Més informació en l’ESO.

21 novembre 2018

L'any 1974, l'Observatori d'Arecibo va enviar un radiomissatge cap a l'espai profund. El missatge va ser dissenyat per un equip liderat per Frank Drake, amb l'ajuda de Carl Sagan. Ara el director de l'Observatori d'Arecibo, Francisco Cordova, ha proposat la idea de dissenyar un nou missatge adaptat a la nostra tecnologia que ha canviat des de 1974. Els organitzadors busquen idees innovadores entre equips d'estudiants. Han organitzat una mena de concurs de pistes a resoldre. S’anunciarà el guanyador d'aquí a sis mesos en commemoració del 45 aniversari del primer missatge. Més informació a Arecibo.

20 novembre 2018

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/submilimeter Array (ALMA) han detectat com la galàxia més lluminosa de l'Univers està absorbint, al mateix temps, la meitat de la massa de fins a tres de les seves veïnes més petites. Aquesta galàxia, anomenada W2246-0526, esta situada a 12.400 milions d'anys, de manera que la veiem tal com era quan el nostre univers tenia només una desena part de la seva vida actual. No es tracta de la galàxia més gran de l'Univers però la seva brillantor no té rival, ja que emet llum infraroja com 350 bilions de sols. La quantitat de gas devorat per W2246-0526 és suficient per mantenir-la formant estrelles i alimentant el seu forat negre central durant centenars de milions d'anys. La seva inusual brillantor és a causa d'un disc energètic de gas que s'està sobreescalfant a mesura que orbita al voltant del forat negre supermassiu. És una galàxia que conté un quàsar del tipus galàxies calents i enfosquides per la pols (Hot DOGs, en anglès). Només un de cada 3.000 quàsars pertany a aquest grup. Més informació a l’ALMA.

18 novembre 2018

Gairebé tot el que ens envolta, i nosaltres mateixos, està fet de cendres d'estrelles. La major part dels elements de la taula periòdica estan generats a través de l'evolució estel•lar. Ara un estudi realitzat a través d'observacions del telescopi Spitzer de la NASA ha revelat per primera vegada que el sílice, el principal component dels minerals terrestres, es forma a través de l'explosió de les estrelles massives. El sílice, junt amb molts minerals, forma al voltant del 60% de l'escorça terrestre. L'estudi ha revelat una important font d'aquest element. S'ha observat sílice en dos restes de supernova: Cassiopeia A i G54.1 + 0.3. El ràpid col•lapse de la matèria en una supernova, que acaba creant una intensa explosió, fon els àtoms creant els elements pesants com el sulfur, el calci i el silici. Més informació a Spitzer.

15 novembre 2018

Una campanya d'observació, realitzada amb els telescopis MAGIC de l'Observatorio del Roque de los Muchachos, La Palma, i la xarxa VERITAS l'Observatori Fred Lawrence Whipple, Arizona, ha detectat una nova font emissora de raigs gamma de molt alta energia procedent d'un inusual sistema format per una estrella massiva i un púlsar. Es tracta del sistema PSR J2032+4127/MT91 213, una excèntrica parella amb un període orbital de 50 anys. Fins ara només s'han descobert menys de 10 fonts d'aquest tipus. Es va predir que l'acostament més proper entre el púlsar i l'estrella anava a ocórrer el novembre de 2017. Al setembre d'aquest any es va detectar per primera vegada l'emissió de raigs gamma. Durant el mes de novembre, el flux va augmentar en 10 vegades en una sola nit. Més informació a l’IAC.

15 novembre 2018

Un equip liderat per Ignasi Ribas (Institut d'Estudis Espacials de Catalunya) i Guillem Anglada (Universitat Queen Mary de Londres) han trobat, després d'un curos anàlisi, que hi ha un 99% de possibilitats que hi hagi un exoplaneta a l'estrella de Barnard. És l'estrella més ràpida del cel nocturn, situada a tan sols 6 anys llum de distància. L'exoplaneta, anomenat Barnard b, té una massa d’almenys 3,2 vegades la Terra, una superterra, amb una òrbita de 233 dies de període. S'han utilitzat dades d'un gran conjunt de telescopis. És un món gelat i dèbilment il•luminat; només rep un 2% de l'energia que la Terra rep del Sol. Està a una distància de només 0,4 vegades la que separa el Sol de la Terra, es troba prop de la línia de neu, la regió on compostos volàtils com l'aigua poden condensar-se en gel sòlid. Aquest món gelat i d'ombra podria tenir una temperatura de –170 °C, fent-lo inhòspit per a la vida tal com la coneixem. Després del planeta trobat en Proxima Centauri és el segon exoplaneta conegut més proper a la Terra. Més informació en l’ESO.

14 novembre 2018

NGC 1291 és una galàxia que conté dues barres estel•lars, una interna i una altra externa, amb diferent orientació. Dels extrems d'aquestes barres neixen braços espirals, el que fa que la galàxia tingui forma de dos anells espirals, un intern i un altre extern. Ara investigadors de l'Instituto de Astrofísica de Canaries (IAC) han descobert una estructura amb forma de cacauet a la barra interna. Fins ara això només s'havia detectat en les barres externes dels sistemes dobles o en barres individuals com la de la Via Làctia. Aquestes estructures són creades per moviments verticals d'estrelles a la barra i deuen el seu nom a la seva forma quadrada o de cacauet quan s'observen en galàxies vistes de canto. La galàxia té una estructura en forma de nina russa, les dues barres es comporten igual però a diferents escales. Aquests tipus d'estructures són fonamentals per entendre l'evolució interna de les galàxies i com s'alimenten els forats negres supermassius que habiten en el seu centre. Més informació a l’IAC.

12 novembre 2018

El desert d'Atacama, Xile, és el més sec i més antic de la Terra. Fa almenys 500 anys que no es registraven pluges al cor del desert, però això no ha impedit que hi hagin microorganismes capaços de tolerar els alts nivells de dessecació i radiació. No obstant això, durant els últims tres anys, ha plogut de forma significativa en aquesta zona, la qual cosa ha provocat l'aparició de llacunes hipersalines que han persistit durant mesos. Un estudi, liderat pel Centre d'Astrobiologia (CAB / CSIC-INTA), conclou contràriament al que es podria esperar, que l'aportació d'aigua ha causat una enorme devastació en les espècies microbianes per un excés osmòtic. El desert d'Atacama, per la seva extrema aridesa, és un lloc semblant a la superfície de Mart. El planeta Mart va tenir un període durant el qual va albergar molta aigua a la superfície, per tant si hi va haver vida va haver d’apàreixer en aquest període. Després, Mart va perdre la seva atmosfera i la seva hidrosfera, convertint-se en el món sec i àrid. Però en alguns moments posteriors grans volums d'aigua van excavar la seva superfície en forma de canals. Si encara existien comunitats microbianes resistint el procés de dessecació extrema, s'haurien vist sotmeses a processos d'estrès osmòtic similars als d'Atacama. Més informació al CAB.