L'ASTRONÒMICA

3 març 2017

Els asteroides del cinturó principal no presenten cues com els cometes, però s’han documentat uns vint cassos en els quals, per diferents raons, augmenten la seva lluminositat y despleguen una cua de pols. Un grup internacional d’investigadors ha fet servir el Gran Telescopio Canarias (GTC) i el telescopi Canada-France-Hawaii (CFHT) per estudiar P/2016 J1, un asteroide doble que es va descobrir l’any 2016. Els resultats derivats de l’evolució orbital demostren que l’asteroide es va fragmentar fa aproximadament sis anys, per tant el sistema constitueix el parell d’asteroides més jove del Sistema Solar. A més, P/2016 J1 presenta un altre detall important que el converteix en un objecte verdaderament inusual. Els dos fragments es troben activats, es a dir, mostren estructures de pols similars a les dels cometes. És probable que l’activitat d’emissió de pols sigui deguda a la sublimació de gels que va quedar exposats d’ençà del moment de la seva fragmentació. Més informació a l’IAA.

2 març 2017
S’ha observat, amb gran detall, un ultra ràpid vent que es desplaça a una quarta part de la velocitat de la llum i que emana d’un forat negre. S’ha vist, per primera vegada, que el vent pot canviar en només una hora. Fent servir el XMM-Newton de l’ESA i el telescopi NuStar de la NASA s’ha observat el fenomen en l’activa galàxia IRAS 13224-3809. Els forats negres es troben presents en la majoria de galàxies, on consumeixen matèria que es troba al seu voltant, emetent una llum brillant que emana del disc que els envolta. Ocasionalment els forats consumeixen una gran quantitat de gas, emetent un vent ultra ràpid. Es creu que aquests vents poden expandir el gas i suprimir la nova formació d’estrelles en la galàxia. Més informació a la Universitat de Cambridge.

1 març 2017

S’han trobat evidencies d’asteroides en una estrella doble, denominada SDSS 1557, que està composta per una nana blanca i una nana marron. Aquest descobriment podria indicar la presència de planetes semblants a la Terra al voltant de l’estrella. Fins ara tots els planetes trobats en estrelles dobles han sigut gegants gasosos formats a distancies grans del sistema doble. L’existència d’asteroides desmentiria la creença que no es possible que es formin cossos rocosos a prop d’estrelles dobles. Més informació al University College London.

25 febrer 2017

El 23 de febrer de 1987 es va produir la supernova més propera en els darrers 400 anys. L’explosió al Gran Núvol de Magalhães fou la supernova més pròxima d’ençà de la invenció del telescopi i va constituir una revolució en el coneixement de les explosions d’estrelles massives. Per a commemorar aquest aniversari el Telescopi Espacial Hubble, que ha dedicat 27 anys l’estudi d’aquest fenomen, el gener de 2017 ha tret una nova imatge de la resta de la supernova. Aquesta imatge, i també las anteriors i algunes simulacions, es poden trobar a la pàgina web del Hubble.

24 febrer 2017

L’Spitzer Space Telescope ha confirmat l’existència d’un un sistema planetari amb set planetes semblants a la Terra. Tots aquests planetes poden tenir aigua líquida si tenen una atmosfera adequada, amb una probabilitat més gran en els tres que estan a la zona habitable. El sistema planetari es denomina TRAPPIST-1 i està situat a només 40 anys llum de la Terra. Sis planetes podrien ser rocosos mentre que el més llunya podria ser de gel. L’estrella és una nana ultra freda amb una massa en el límit més petit per a generar una estrella. Més informació a Spitzer.

8 febrer 2017

Investigadors de la Universitat de Warwick han identificat un púlsar nana blanca. Un tipus d’estrella que era desconegut fins ara. És l’estrella binaria AR Scorpii (AR Sco) situada a 380 anys llum de la Terra. Es tracta d’un sistema amb una estrella romanent nana blanca en ràpida rotació i una estrella nana vermella. La nana blanca emet un doll de partícules elèctriques i radiació cap a la nana vermella produint que el sistema brilli i s’apagui dues vegades cada dos minuts. La nana blanca emet un doll de radiació que accelera els electrons a l’atmosfera de la nana vermella fins a prop de la velocitat de la llum, produint variacions en la seva lluminositat. Més informació a Warwick.

7 febrer 2017

Un forat negre gegant ha esbudellat una estrella devorant-la durant una dècada. Fins ara s’han observat unes dotzenes d’episodis d’aquesta mena des de l’any 1990, però aquest ha durat deu vegades més. L’observació ha esta realitzada a través dels telescopis Chandra X-ray Observatory i Swift de la NASA, i XMM-Newton de l’ESA. Els tres telescopis de raigs X detectaren un «esdeveniment de disrupció de marea» (EDM) en el qual les forces de marea degudes a una intensa gravetat procedent d’un forat negre destrueixen un objecte que se l’hi acosta. Durant un EDM part del desfet de l’estrella és expulsat a gran velocitat, al temps que l’altre part se submergeix a dins del forat negre. Mentre cau el material es calenta a milions de graus i genera un doll de raigs X. La font denominada XJ1500+0154 es troba dins una petita galàxia situada a 1.800 milions d’anys llum. Més informació a Chandra.

2 febrer 2017

L’asteroide 2017 BS32 descobert el 30 de gener passarà avui (dia 2 de febrer), a les 20 h 27 m UTC, a només 0,41 de la distancia lunar (161.280 km) de la Terra. La mida de l’objecte es calcula que oscil·la entre 11 i 25 m. La seva velocitat respecte a la superfície serà d’11,56 km/s. De fet serà el quart objecte que passarà a una distància inferior a la Lluna en el que portem d’any. Més informació a watchers.news.

1 febrer 2017

La sonda Cassini està sobrevolant els anells de Saturn com a acte final de la seva missió (veure la noticia del 25 de novembre 2016). Les imatges obtingudes mostren les seves estructures amb una resolució de només 550 m. Per exemple, a l’anell A es poden observar unes estructures brillants i estretes en forma de hèlix, denominades “propellers”, produïdes per la gravetat de incipients satèl·lits dintre dels anells. Més informació a la NASA.

27 gener 2017

Fent servir galàxies que actuen com a lents gravitacionals un equip internacional d’astrònoms ha realitzat una mesura independent de la velocitat d’expansió de l’Univers a través del Telescopi Espacial Hubble de la NASA i la ESA. Per fer la mesura l’equip ha observat cinc galàxies que són lents gravitacionals per a determinar el valor de la constant d’Hubble. La nova mesura és completament independent d’altres mesures que han fet servir cefeides o supernoves en l’Univers local, amb les quals concorda. Però no concorda amb les observacions del Planck de l’ESA. La diferència fonamental és que Planck calcula la constant d’Hubble a través de la radiació còsmica de microones. La nova mesura de la constant d’Hubble és de 71,9 ±2,7 km per segon por Megaparsec. L’any 2016 es va mesurar la constant a través del Hubble en 73,24 ±1,74, que és consistent amb la nova mesura, en canvi l’any 2015 el Planck la va mesurar en 66,93 ±0,62. Més informació a la RAS.