L'ASTRONÒMICA

7 abril 2019

Un grup d'astrònoms, liderat per la Universitat de Warwick i en el qual participa personal investigador de l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de la Laguna (ULL), ha descobert fragments d'un planeta que ha sobreviscut a la mort de la seva estrella dins d'un disc de runa format per altres planetes destruïts que serveixen d'aliment a l'estrella, una nana blanca. Les restes d'aquest planeta, ric en ferro i níquel, van sobreviure a la destrucció de tot el sistema, que va seguir a la mort de la seva estrella amfitriona, SDSS J122859.93+104032.9, situada a 410 anys llum de la Terra. La seva supervivència és especialment sorprenent ja que orbita molt a prop de la seva estrella, molt més del que es creia possible, en una òrbita de dues hores. Més informació a IAC.

6 abril 2019

 Investigadors del Instituto de Astrofísica de Canàries (IAC) i de la Universitat de Cambridge han detectat liti en una estella primitiva de la nostra galàxia. Les observacions s'han realitzat amb el telescopi Very Large Telescope (VLT) a l'Observatori Paranal, de l'ESO, a Xile. Es tracta de l'estrella nana J0023+0307, ​​descoberta fa un any pel mateix equip de científics. El liti, sintetitzat durant el Big Bang, és un metall molt fràgil que es destrueix amb facilitat a l'interior de les estrelles per les reaccions nuclears a una temperatura de 2,5 milions de graus. Aquest descobriment podria aportar informació crucial sobre el procés de creació de nuclis atòmics (nucleosíntesi) que es va produir immediatament després del Big Bang. L'astre és similar al Sol, però amb un contingut en metalls molt pobre, menor que una milionèsima part del seu contingut. Aquesta composició tan primitiva implica que es tracta d'un cos celeste originat en els primers 300 milions d'anys de l'Univers, just després de les supernoves de les primeres estrelles massives de la nostra galàxia. Més informació a l’IAC.

3 abril 2019

Els astrònoms a partir del telescopi Karl G. Jansky del Very Large Array han obtingut la primera foto directa de l'anell de pols que envolta al forat negre supermassiu al centre de la galàxia Cygnus A. És una galàxia situada a 760 milions d'anys llum de la Terra i té en el seu centre un forat negre amb una massa de 2.500 milions de vegades el Sol. A mesura que l'atracció gravitacional del forat negre atrau el material, impulsa dolls súper ràpids de material que es desplacen cap a fora gairebé a la velocitat de la llum, produint espectaculars "lòbuls" brillants d'emissió de ràdio. El model unificat del nucli galàctic actiu (AGN) inclou un disc en forma de toro gruixut i polsegós, que explica perquè es veuen de diferent manera en funció del nostre punt de vista. Cygnus A és l'exemple més proper d'un AGN que ha permès retratar per primera vegada el toro de pols. Les observacions han revelat que el toro de Cygnus A té un radi de gairebé 900 anys llum. Més informació al NRAO.

2 abril 2019

No es pot retratar un forat negre, però si que es pot retratar l'horitzó d'esdeveniments, la frontera del pou impenetrable del forat negre. L'any 2017 es van vincular diversos radiotelescopis a tot el món, en una campanya coneguda com Event Horizon Telescope (EHT), per intentar obtenir aquestes imatges; en concret, la imatge de Sagitari A* i del forat negre de M87. Després de gairebé dos anys de procés, s'ha anunciat una roda de premsa per al dia 10 d'abril, en la qual sembla ser que es podrà veure la primera imatge d'un forat negre. Més informació a la NSF.

31 març 2019

S'ha descobert a partir d'observacions de telescopis terrestres i del Telescopi Espacial Hubble un rar asteroide autodestructiu anomenat 6478 Gault, descobert el 1988. L'asteroide té de 4 a 9 quilòmetres de grandària i té dues cues de runa estretes, similars a les dels cometes, que ens diuen que l'asteroide està experimentant lentament la seva autodestrucció. Cada cua és evidència d'un esdeveniment actiu que llençà material cap a l'espai. És un dels pocs asteroides que es desintegren mitjançant l'efecte YORP. Quan la llum solar l’escalfa, la radiació infraroja que s'escapa elimina tant el calor com l'impuls. Això crea una petita força que pot fer que l'asteroide giri més ràpid. Si aquesta força centrífuga supera la gravetat, l'asteroide es torna inestable. Més informació al Hubble.

30 març 2019

Fa uns mesos es va descobrir una galàxia, anomenada NGC 1052-DF2, que semblava no tenir matèria fosca. Ara un nou estudi dona suport a aquesta observació inicial i a més s'ha descobert una altra galàxia desproveïda de matèria fosca. Per tant, es demostra que la matèria fosca és separable de la resta de la matèria. L'estudi sobre DF2 confirma que els cúmuls globulars dins de la galàxia s'estan movent a una velocitat consistent amb la massa de la matèria normal de la galàxia. La nova galàxia, anomenada NGC 1052-DF4, s'ha descobert a través de l'espectròmetre de baixa resolució (LRIS) de l'Observatori Keck. Per tant, es pensa que les possibilitats de trobar més d'aquestes galàxies són més altes del que es pensava. Les galàxies DF2 i DF4 pertanyen a una classe relativament nova de galàxies anomenades galàxies difuses (UdG). Són tan grans com la Via Làctia, però tenen entre 100 i 1000 vegades menys d’estrelles; això les fa semblar esponjoses i translúcides. Més informació a Keck.

29 març 2019

Els sobrevols més propers de la nau espacial Cassini de la NASA a prop dels anells i de les llunes més propers a ells revelen que les superfícies d'aquestes llunes inusuals estan cobertes amb material dels anells del planeta, i de partícules gelades que surten de la lluna més gran de Saturn, Enceladus. Les dades confirmen que la pols i el gel dels anells s'acumulen en les llunes incrustades a dins i a prop dels anells. Les superfícies lunars són altament poroses, es van formar en múltiples etapes a mesura que el material dels anells s'assentava. La porositat també ajuda a explicar la seva forma: en lloc de ser esfèriques, són similars a raviolis, amb material enganxat al voltant dels seus equadors, ja que recullen partícules de gel i pols dels anells. Més informació a la NASA.

27 març 2019

Per primera vegada s'ha utilitzat l'instrument GRAVITY, d'interferometria òptica, per obtenir imatges d'exoplanetes. L'instrument està instal•lat al Very Large Telescope Interferometer (VLTI) de l'ESO. El primer planeta observat és HR8799e, que està en una estrella situada a 129 anys llum de la Terra, en la constel•lació Pegasus. S'ha revelat que el planeta té una atmosfera complicada, amb núvols de ferro i silicats arremolinant-se en una tempesta que abasta tot el planeta. HR8799e és un 'superjúpiter', molt massiu i molt jove, amb només 30 milions anys d'edat; és prou jove com per ser una eina per comprendre la formació de planetes i sistemes planetaris. És completament inhòspit, l'energia sobrant després de la seva formació l’hi dóna un potent efecte d’hivernacle amb una temperatura hostil de prop de 1000 °C. Més informació en l’ESO.

23 març 2019

A través de les observacions del radiotelescopi Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de la National Science Foundation s'ha trobat un pulsar que s'allunya a gran velocitat del seu presumpte lloc de naixement. El pulsar està fora de la bombolla de deixalles de la supernova que el va crear i s'allunya d'ella a uns 1.100 km per segon, deixant un clar rastre que apunta directament cap al centre de la bombolla. El descobriment proporciona informació de com els púlsars creats per una explosió de supernova són disparats cap a fora per la mateixa explosió. El pulsar, denominat PSR J0002 + 6216, està a uns 6.500 anys llum de la Terra. El pulsar està ara a uns 53 anys llum del centre del romanent. Es calcula que l'explosió va tenir lloc fa uns 10.000 anys i que el pulsar va creuar les vores de la bombolla fa uns 5.000 anys. Més informació a NRAO.

23 març 2019

L'Atacama Large Millimeter / Submillimeter Array (ALMA) ha observat la formació i els moviments mútuament entrellaçats d'un sistema binari d'estrelles massives. Les estrelles es creu que es van formar de la fragmentació d'algun tipus de disc. Les estrelles massives són importants per a produir els elements pesats que conformen la nostra Terra i el nostre cos, però el seu mecanisme de formació està literalment embolicat en un misteri. Respondre a aquesta pregunta és difícil perqué les protoestrelles d'aquests sistemes encara estan embolicades en un espés núvol de gas i pols. No obstant aixó, ALMA ha pogut observar que fins i tot en aquesta etapa primerenca de desenvolupament, el núvol conté una estrella central "primària" massiva i una altra estrella "secundària" també massiva. El sistema, conegut com IRAS07299-1651, està situat a uns 5.500 anys llum de la Terra. Les dues protoestrelles estan a unes 180 unitats astronómiques, giren cada 600 anys i tenen una massa conjunta d'unes 18 vegades la solar. Més informació a NRAO.