L'ASTRONÒMICA

15 gener 2021

Investigadors del Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC) mostren que els planetes extrasolars es poden detectar amb radiotelescopis. Des de fa dues dècades es coneix que la interacció magnètica entre Júpiter i un del seus satèl·lits, Io, genera gran quantitat d'emissió en ràdio. Després del descobriment del planeta de Proxima, el grup de recerca es va proposar comprovar si en aquest sistema planetari veí es produeixen també interaccions en ràdio. La campanya d'observació es va dur a terme amb l’ATCA (Austràlia Telescope Compact Array), un radiotelescopi format per sis antenes, i es va perllongar al llarg de disset dies terrestres. Es van detectar emissions en ràdio durant la major part de la campanya d'observació, amb èpoques d'emissió més intensa. Aquests màxims es van detectar dues vegades per cada període orbital. El treball també va permetre detectar diversos centelleigs en ràdio de tot just uns minuts de durada que responen a episodis breus d'activitat en l'estrella, així com una flamarada estel·lar que es va perllongar durant tres dies amb una lluentor en ràdio que va ser deu vegades superior a l'habitual de l'estrella. Més informació al IAA.

14 gener 2021

Un equip internacional d'astrònoms, utilitzant l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA), ha descobert el quàsar més distant observat fins a la data, denominat J0313-1806. Està situat a més de 13.100 milions d'anys llum de la Terra. Té un forat negre supermassiu de més de 1.600 milions de vegades el Sol. Proporciona informació sobre com es van formar les galàxies massives —i els forats negres supermassius que contenen— en l'Univers primitiu. El fet que el forat negre de J0313-1806 sigui tan massiu, en un moment tan incipient de l'Univers, contradiu els models teòrics que busquen explicar com es formen aquests objectes. Hi ha dos models: les estrelles massives exploten i formen forats negres que després de fusionen per formar el forat supermassiu, o densos cúmuls estel·lars es fusionen. Cap d'aquests casos podria produir el forat negre tan massiu com el de J0313-1806, que ha de haver-se format mitjançant un mecanisme diferent. Més informació a ALMA.

13 gener 2021

Les galàxies comencen a "morir" quan deixen de formar estrelles, però fins ara els astrònoms no havien albirat clarament el començament d'aquest procés. Utilitzant l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA), els astrònoms han vist una galàxia expulsant gairebé la meitat del seu gas. Aquesta ejecció té lloc a un ritme sorprenent, 10.000 sols a l'any. L'equip creu que aquest espectacular esdeveniment el va desencadenar una col·lisió amb una altra galàxia, que finalment van formar a ID2299. La galàxia està tan lluny que la seva llum triga uns 9 mil milions d'ans en arribar a nosaltres. A causa de que la galàxia també està formant estrelles de manera molt ràpida (centenars de vegades més ràpid que la nostra Via Làctia), el gas restant es consumirà ràpidament en poques desenes de milions d'anys. L'esmunyedissa pista que va portar als científics cap a aquest escenari va ser l'associació del gas expulsat amb una "cua de marea". Més informació en l’ESO.

12 gener 2021

L'agència espacial nord-americana NASA ha ampliat les missions de dues sondes espacials: la Juno i InSight. La sonda Juno ha realitzat descobriments sobre l'estructura interior, el camp magnètic i la magnetosfera de Júpiter, i ha descobert que la seva dinàmica atmosfèrica és molt més complexa del que els científics pensaven anteriorment. S'ha estès la seva missió fins a setembre de 2025, o fins el final de la seva vida (el que passi primer). La sonda InSight s'ha estès dos anys, fins a desembre de 2022. Aquesta sonda estudia l'escorça i el mantell de Mart. Ha identificat terratrèmols marcians que demostren clarament la sòlida activitat tectònica de Mart. També ha estudiat la dinàmica atmosfèrica, el camp magnètic i l'estructura interior del planeta. Més informació a la NASA.

8 gener 2021

Un equip d'investigació internacional dirigit per Clémence Fontanive de la Universitat de Berna ha descobert un sistema binari exòtic compost per dos objectes joves similars a planetes que orbiten un al voltant de l'altre. Tot i que aquests objectes semblen exoplanetes gegants (es van formar de la mateixa manera que les estrelles) és un sistema sense estrella format per una nana marró i un planeta gegant. El sistema CFHTWIR-Oph 98 (o Oph 98 per abreujar) consta de dos objectes de molt baixa massa, Oph 98 A amb una massa 15 vegades la de Júpiter, que està en el límit entre una nana marró i un planeta, i Oph 98 B amb una massa 8 vegades la de Júpiter. Es troba a 450 anys llum de la Terra en l'associació estel·lar Ophiuchus. Orbiten entre si a una distància sorprenentment gran, aproximadament 5 vegades la distància entre Plutó i el Sol, 200 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Més informació a la Universitat de Berna.

22 desembre 2020

Els astrònoms estan buscant senyals d'un forat negre supermassiu en el cúmul de galàxies Abell 2261, que es troba a uns 2.700 milions d'anys llum de la Terra. Tot i les observacions obtingudes amb el Obsrvatori Chandra de rajos X, el Telescopi Espacial  Hubble i el Telescopi Subaru no es té evidència d'on es pugui trobar el forat negre que hauria d'estar a prop del centre de la principal galàxia d'aquest cúmul, que tindria una massa d'entre 3.000 i 100.000 milions de vegades la massa solar. Una explicació alternativa és que el forat negre va ser expulsat de centre de la galàxia com a resultat de la fusió de dues galàxies per a formar la galàxia observada. Quan es fusionen els dos forats negres de les dues galàxies es produeixen ones gravitacionals; si aquestes ones són més fortes en una direcció que en una altra, la teoria prediu que el nou forat negre, encara més massiu, hauria estat enviat a tota velocitat des del centre de la galàxia en la direcció oposada. Però tampoc s'han trobat evidències d'aquest fenomen. Més informació al Chandra.

18 desembre 2020

Un equip internacional d'astrònoms utilitzant el Observatori W.M. Keck ha obtingut una confirmació espectroscòpica de l'objecte astrofísic més distant conegut fins ara. Els investigadors, dirigits pel professor Linhua Jiang del Kavli Institute for Astronomy and Astrophysics de la Universitat de Peking, van obtenir espectres de l'infraroig proper d'una feble galàxia, nomenada GN-Z11, situada a 13.400 milions d'anys llum de distància (corriment al vermell z = 10,957). Durant les seves observacions l'equip també va detectar per casualitat un esclat brillant provinent de la galàxia. Després d'analitzar-lo s'ha determinat que va poder haver estat produït per una explosió de raigs gamma. Més informació al Keck.

17 desembre 2020

Els discos d'acreció d'un forat negre estan tan lluny que és gairebé impossible discernir algun detall sobre ells. Però el Telescopi Espacial Hubble podria estar albirant l'estructura del disc al voltant del forat negre a la galàxia IC 5063. S'ha observat una col·lecció d'estrets raigs brillants i ombres fosques que brillen a partir del centre de la galàxia activa. Una possible explicació de l’efecte és que el disc polsegós de material que envolta el forat negre projecta la seva ombra en l'espai. Aquests raigs podrien oferir pistes sobre la distribució del material prop del forat negre. Els raigs visibles són similars al que passa al nostre cel al capvespre, quan el Sol ponent projecta ratlles de raigs brillants i ombres fosques a través de núvols dispersos. Els raigs a la galàxia IC 5063 es disparen al llarg de, al menys, 36.000 anys llum. Els raigs van ser descoberts quan Judy Schmidt, una artista amateur de Modesto, Califòrnia, reprocecès el 2019 les imatges del Hubble. Més informació al Hubble.

15 desembre 2020

Utilitzant dos telescopis del Maunakea Observatories, el Subaru Telescope i el W. M. Keck Observatory, s'ha descobert una nana marró que orbita una estrella de tipus solar a tan solament 86 anys llum de la Terra. És una companya de l'estrella HD 33632 Aa i, combinat les dades amb l'astrometria de Gaia, s'ha vist que la nana marró té una massa d'aproximadament 46 vegades la de Júpiter. Les nanes marrons són una classe d'objectes que són més petits que les estrelles, però més massius que els planetes gegants com Júpiter. Se'ls anomena "estrelles fallides" perquè no són prou massives per encendre la fusió nuclear en els seus nuclis. Les dades del telescopi Subaru van mostrar que l'atmosfera de la nana marró pot contenir aigua i monòxid de carboni. Les condicions d’aquesta nana marró són comparables als exoplanetes de HR 8799, el primer sistema extrasolar retratat, ja que la seva temperatura és probablement molt similar, tot i que és més antiga. Més informació al Keck.

8 desembre 2020

L'observatori solar més antic a l'espai, SOHO (Solar and Heliospheric Observatory), ha complert 25 anys i encara està fent contribucions significatives en la investigació solar. Va ser llançat el 2 de desembre de 1995 i va començar a funcionar de manera operativa el maig de 1996. Està situat en el punt de Lagrange 1 (L1), a 1,5 milions de km de la Terra entre aquesta i el Sol, on gaudeix d'una vista única i privilegiada del Sol sense obstacles. Tot i la competència cada vegada més gran dels observatoris espacials més moderns, el flux de dades de SOHO segueix sent inavaluable. SOHO és l'únic observatori solar en l'espai que ha acompanyat a la nostra estrella a través de més de dos cicles de taques solars. Amb els seus dotze instruments ha pogut obtenir imatges del Sol, des dels processos en el seu interior fins al vent solar. Actualment alguns d'aquests instruments estan jubilats, però altres encara funcionen a ple rendiment. Més informació a MPI.