L'ASTRONÒMICA

11 març 2021

Nou rècord de distàncies. Utilitzant l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA s’ha trobat el forat negre supermassiu més distant amb un raig detectat en raigs X. La font d'aquest raig és un quàsar amb un forat negre supermassiu de ràpid creixement, anomenat PSO J352.4034-15.3373 (PJ352-15 per abreujar), que es troba al centre d'una jove galàxia situada aproximadament a 12.700 milions d'anys llum de la Terra. Chandra va revelar una emissió de raigs X a uns 160.000 anys llum de distància del quàsar. Més informació a Chandra.

2 març 2021

Un estudi liderat per investigadors de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i realitzat amb l'instrument OSIRIS, del Gran Telescopi Canàries (GTC), troba el cúmul de galàxies en formació més densament poblat de l'Univers primitiu. Els investigadors prediuen que aquesta estructura, situada a una distància de 12.500 milions d'anys llum, haurà evolucionat fins a esdevenir una agrupació similar al Cúmul de Virgo. L'estudi es publica al Monthly Notices de la Royal Astronomical Society (MNRAS). El 2012 es va determinar amb precisió la distància a la galàxia HDF850.1, coneguda per ser una de les galàxies amb major taxa de formació d'estrelles. Ara s'ha vist que aquesta galàxia, que es troba en el "Camp Profund del Hubble", forma part d'un grup d'unes dues dotzenes de protogalàxies que es van formar en els primers mil milions d'anys d'història còsmica. Més informació a l’IAC.

1 març 2021

Mesuraments precisos han revelat que els set planetes de sistema TRAPPIST-1, una estrella nana vermella que té un sistema de planetes aproximadament de la mida de la Terra, descobert l'any 2016 amb el Telescopi Petit per Planetes i Planetesimals en Trànsit (TRAPPIST), tenen densitats molt similars, difereixen en no més del 3%. Això podria significar que tots contenen aproximadament la mateixa proporció de materials que es creu que componen la majoria dels planetes rocosos, com ferro, oxigen, magnesi i silici. Però si aquest és el cas, aquesta proporció ha de ser notablement diferent a la de la Terra: els planetes de TRAPPIST-1 són aproximadament un 8% menys densos que la Terra. Es podria explicar perquè tindrien un percentatge més baix de ferro, al voltant del 21% en contra del 23% terrestre. Alternativament, el ferro podria estar impregnat amb alts nivells d'oxigen, formant òxid de ferro. L'oxigen addicional disminuiria la densitat dels planetes. L'estrella està situada a uns 40 anys llum de la Terra. Els set planetes de TRAPPIST-1 estan tan a prop de la seva estrella que cabrien dins de l'òrbita de Mercuri; es van trobar mitjançant el mètode del trànsit. Més informació al JPL.

26 febrer 2021

S'ha trobat alguna evidència de l'existència d'una estrella de neutrons al centre de la supernova 1987A (SN 1987A). Les dades recopilades per l'observatori de raigs X Chandra de la NASA i NuSTAR donen suport a la presència d'una nebulosa de vent de púlsar al centre de l'anell. Si aquest resultat és confirmat per observacions futures, voldria dir que hi ha una estrella de neutrons al centre de SN 1987A que seria el púlsar més jove mai trobat. El Chandra i el NuSTAR van trobar raigs X de relativament baixa energia a la runa de la supernova xocant contra el material circumdant. L'equip també va trobar evidència de partícules d'alta energia. Hi ha dues possibles explicacions per a aquesta emissió de raigs X: una nebulosa de vent de púlsar o partícules que s'acceleren a altes energies per l'ona expansiva de l'explosió. Les diferents observacions son coherents amb la hipòtesi del vent de púlsar. També concorden amb un resultat de l'any 2020 de l'Atacama Large Millimeter Array (ALMA) que va proporcionar evidències d'una nebulosa de vent de púlsar a la banda de ràdio. Més informació a Chandra.

25 febrer 2021

Un dels efectes que es produeixen al voltant dels forats negres en els centres de les galàxies és quan es destrueix una estrella que s'acosta massa a ell i que és destrossada per les forces de les marees en un procés anomenat espaguetificació. Durant les últimes dues dècades, s'han vist un seguit d'esclats que se suposa que són esdeveniments de disrupció de marees (TDE) d'aquest tipus. En Nature Astronomy s'han publicat observacions de dos esdeveniments que van ocórrer en 2015 i 2019. En un d'ells es va produir una emissió de neutrins d'alta energia i, en l'altre, emissions d'ones de ràdio molt després de l'esdeveniment inicial. El TDE productor de neutrins, anomenat AT2019dsg, va ser descobert el 9 d'abril de 2019 pel Zwicky Transient Facility (ZTF), un telescopi òptic robòtic a l'Observatori Palomar a Califòrnia. Observacions de l'VLA, de l'Observatori Swift Neil Geherels de la NASA i de l'XMM-Newton de l'ESA van descobrir que va passar en una galàxia anomenada 2MASX J20570298 + 1.412.165, a més de 690 milions d'anys llum de la Terra en la constel·lació Delphinus. L'1 d'octubre de 2019, l'Observatori de Neutrins IceCube de la NSF a l'Antàrtida va detectar un neutrí d'alta energia que provenia de la mateixa regió de cel. L'altre TDE, anomenat ASASSN-15oi, va ser descobert en longituds d'ona de llum visible per l'All-Sky Automated Survey for SuperNovae (ASASSN) el 14 d'agost de 2015, en una galàxia a més de 700 milions d'anys llum de la terra. Sis mesos després i quatre anys després, es van detectar emissions de ràdio. Més informació a NRAO.

11 febrer 2021

S'ha confirmat que l'objecte descobert el 2018 i anomenat Farfarout és de fet l'objecte més distant trobat fins ara al Sistema Solar. Farfarout va ser vist per primera vegada al gener de 2018 pel telescopi Subaru, a Mauna Kea, Hawaii. Des de llavors s’ha estat observant per determinar amb exactitud la seva distància. S'ha vist que Farfarout es troba ara a 132 UA del Sol. És més remot que l'anterior posseïdor del rècord de distància: l'asteroide 2018 VG18 Farout, situat a 120 UA. L'òrbita de Farfarout és força allargada, l'afeli és a 175 AU de el Sol i el periheli a només 27 UA, dins de l'òrbita de Neptú. Podria ser que Farfarout fos llançat a l'exterior al acostar-se massa a Neptú en el passat. S'estima que té uns 400 km de diàmetre, que el situa en el límit inferior per ser un planeta nan. El Minor Planet Center de la IAU li ha atorgat la designació provisional 2018 AG37. Més informació a Gemini.

9 febrer 2021

S'han trobat evidències d'un tipus inusual de supernova prop del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia. L'objecte anomenat Sagittarius A East (Sgr A East) està situat molt a prop del forat negre supermassiu del centre de la Via Làctia i probablement envaeix el disc de material que envolta el forat negre. Observacions de la sonda Chandra durant un total de 35 dies, van trobar un patró inusual en els espectres de raigs X que mostren que és un fort candidat a que siguin les restes d'una classe especial de supernova del tipus Iax. La teoria principal per explicar aquesta classe de supernoves és que involucren reaccions termonuclears que viatgen molt més lentament a través de l'estrella que les de les supernoves normals de Tipus Ia. Aquest pas relativament lent condueix a explosions més febles i, per tant, a diferents quantitats d'elements produïts en l'explosió. Més informació a Chandra.

28 gener 2021

La sonda TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) de la NASA ha descobert que l'estrella TYC 7037-89-1, situada a uns 1.900 anys llum de distància a la constel·lació d'Eridanus, és un sistema de tres parells d'estrelles que formen un sistema sèxtuple i que totes elles participen en eclipsis. Tots els parells d'estrelles estan en la nostra línia de visió per la qual cosa observem com passen alternativament unes enfront de les altres. Els tres parells es denominen A, B i C. Els parells A i C orbiten cada 1,5 dies i entre elles cada 4 anys. El parell B, més llunyà, gira cada 8 dies, i al voltant els altres dos cada 2.000 anys. Les estrelles primàries dels tres parells són una mica més grans i massives que el Sol. Els secundaris tenen al voltant de la meitat de la mida del Sol. Més informació a TESS.

26 gener 2021

Un equip internacional d'astrònoms, utilitzant diversos telescopis, ha revelat l'existència d'un sistema que consta de sis exoplanetes, cinc dels quals ballen a un estrany compàs al voltant de la seva estrella central. El sistema, anomenat TOI-178, està al voltant d'una estrella a uns 200 anys llum de distància a la constel·lació de Sculptor. Els planetes estan en ressonància. Hi ha patrons que es repeteixen a mesura que els planetes es mouen al voltant de l'estrella, fent que alguns planetes s'alineïn cada poques òrbites. Una cosa semblant al que s'observa en les òrbites de tres satèl·lits de Júpiter: Io, Europa i Ganímedes. Els cinc planetes exteriors de sistema TOI-178 segueixen una cadena de 18:9:6:4:3: mentre el segon planeta completa 18 òrbites, el tercer planeta completa 9, i així successivament. Les òrbites d'aquest sistema estan molt ben ordenades, el que ens diu que aquest sistema ha evolucionat d'una manera suau des del seu naixement. Més informació en l’ESO.

20 gener 2021

Un equip internacional d'investigació ha reconstruït l'activitat solar fins a l'any 969 sense intervals i amb una alta resolució temporal de tan sols un any a partir de mesuraments de C14 en els anells dels arbres. Les dades confirmen el conegut cicle d'activitat d'onze anys de Sol. També mostren que hi ha fases perllongades en què l'activitat solar és menor del que és habitual. Els investigadors van descobrir que el Sol va expulsar partícules d'alta energia a l'espai no només en 993, com ja se sabia, sinó també en 1052 i 1279. Atès que hi ha arxius d'anells d'arbres durant els últims 14.000 anys, en un futur pròxim els investigadors volen utilitzar el seu mètode per determinar les concentracions anuals de C14 des del final de l'última edat de gel. A la imatge es mostra l'activitat solar en blau amb el marge d'error en blanc. Durant els últims 400 anys s'ha superposat en vermell el recompte de taques solars. Més informació a MPI.