L'ASTRONÒMICA

1 juny 2018

Investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de Cambridge han observat amb el Gran Telescopio Canarias (GTC) un singular planeta gasós, amb cels poc ennuvolats i un alt contingut de metalls alcalins a la seva atmosfera. El planeta extrasolar WASP-127b és un dels exoplanetes menys densos mai trobats. Té un radi 1,4 vegades més gran que Júpiter, però només un 20% de la seva massa. Necessita poc més de quatre dies per a completar una òrbita al voltant de la seva estrella principal i la seva temperatura superficial és del voltant de 1.400 K (1.127°C). L’estudi de WASP-127b ha trobat la presència d’una gran concentració de metalls alcalins a la seva atmosfera, permetent la detecció simultània de sodi, potassi i liti per primera vegada en un exoplaneta. Les absorcions de sodi i potassi són molt intenses, una característica típica de les atmosferes poc ennuvolades. De fet, els ajustos de models indiquen que els cels de WASP-127b estan descoberts de núvols en aproximadament un 50%. Més informació a l’IAC.

24 maig 2018

Un equip internacional d’astrònoms dirigits pel Departament de Física de l’ETH, de Zürich, ha identificat com a mínim sis candidats a galàxies fosques. Són galàxies, fins ara teòriques ja que no s’han pogut observar, que tenen molt poques estrelles, o cap en absolut. A pesar dels avenços en la formació de galàxies encara hi ha alguns punts no compresos. Entre ells, com es formen les primeres estrelles a partir del medi interestel•lar. Una possibilitat és que en les primeres fases de formació de les galàxies continguin una gran quantitat de gas, però que siguin ineficients per formar estrelles. En aquestes condicions tindríem les galàxies fosques ja que serien invisibles. Una forma de detectar-les seria fer servir els jets procedents de quàsars, que poden induir una emissió de fluorescència a l’hidrogen que emetria línies Lyman-alfa. Això faria que fossin visibles les galàxies fosques que estiguessin a prop de la galàxia amb el quàsar. Més informació a ETH.

23 maig 2018

L’asteroide (514107) 2015 BZ509, descobert recentment, orbita en la mateixa regió de Júpiter de manera retrògrada respecte al moviment dels planetes. La seva òrbita es ressonant amb Júpiter i, per això, es manté estable durant milions d’anys. S’ha calculat que l’asteroide està en aquesta òrbita des de la formació del Sistema Solar. Degué ser capturat a partir del medi interestel•lar fa 4.500 milions d’anys, en una època en que no era possible que es produïssin aquetes òrbites a l’anell de residus que donà origen als cinturons d’asteroides que coneixem. Aquest resultat indica que hi poden haver asteroides extrasolars en òrbites polars. Es tracta del segon asteroide extrasolar; el primer fou descobert fa menys d’un any, quan va passar en vol rasant al voltant del Sol i es va perdre a l’espai. Més informació a RAS.

17 maig 2018

Fent servir observacions de l’ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) i del VLT (Very Large Telescope) de l’ESO s’ha determinat que la formació d’estrelles a la llunyana galàxia MACS1149-JD1 va començar en una etapa sorprenentment allunyada, només 250 milions d’anys després del Big Bang. L’equip observà el tènue resplendor de l’oxigen ionitzat, inferint que la senyal fou emesa fa 13.300 milions d’anys (500 milions d’anys després del Big Bang). La presència d’oxigen ionitzat significa que hi va haver generacions d’estrelles més antigues. Es pot explicar a partir d’un model en el que l’inici de la formació estel•lar va començar només 250 milions d’anys a partir del començament de l’Univers. Més informació a l’ESO.

12 maig 2018

Un equip d’investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i del National Astronomical Observatories, de Pekín (NAOC), publica un treball on es planteja que el disc de la nostra galàxia és molt més gran del que es pensava. Es creia que el Sol estava al centre de la distància entre el nucli de la galàxia i els límits del disc. Tot i això, el treball suggereix que s’ha d’ampliar tres vegades la distància entre el Sol i els límits del disc. Amb aquestes mesures el diàmetre de la Via Làctia és d’uns 200.000 anys llum. En la investigació s’han comparat l’abundància de metalls en les estrelles en el pla galàctic amb les del halo per trobar que hi ha barreja d’halo i disc fins a les grans distàncies indicades. Més informació a l’IAC.

11 maig 2018

S’acaba de descobrir un inusual objecte del cinturó de Kuiper, denominat 2004 EW95, que és un asteroide ric en carboni, el primer del seu tipus confirmat en la freda perifèria del Sistema Solar. Probablement aquest curiós objecte es va formar al cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter i fou llançat a milers de milions de quilòmetres del seu lloc d’origen fins al cinturó de Kuiper. Aquesta troballa confirma la teoria de que el cinturó de Kuiper ha de contenir una petita fracció de cossos rocosos procedents de l’interior del Sistema Solar que han migrat fins a l’exterior. La primera vegada que es va pensar en la peculiar naturalesa de 2004 EW95 fou que el seu espectre de reflectància era diferent al d’altres petits objectes similars del cinturó de Kuiper. Tot i que la seva mida és d’uns 300 km, la seva superfície rica en carboni és molt fosca, fent difícil el seu estudi. Més informació a l’ESA.

6 maig 2018

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA i l’ESA ha detectat heli en l’atmosfera de l’exoplaneta WASP-107b. Es tracta de la primera vegada que es detecta aquest gas en un planeta fora del Sistema Solar. L’heli es el segon element més comú a l’Univers, darrera de l’hidrogen, i és un dels principals components dels planetes Júpiter i Saturn. El descobriment s’ha realitzat observant l’espectre infraroig de l’exoplaneta. WASP-107b és un exoplaneta amb una densitat molt baixa. Té la mida de Júpiter per només el 12% de la seva massa. Està a 200 anys llum de la Terra i tarda menys de sis dies en orbitar la seva estrella. Més informació al Hubble.

30 abril 2018

L’any 2001 va explotar la supernova 2001ig situada a la galàxia NGC 7424 a 40 milions d’anys llum a la constel•lació de Grus. Anys més tard es va poder veure que es tractava d’una estrella doble. L’any 2016 el telescopi Hubble ha pogut fotografiar, per primera vegada, aquesta companya sobrevivent de la supernova. La companya no és una simple testimoni de l’explosió. Es tracta d’una estrella que va absorbir gran part de l’envoltura d’hidrogen de la progenitora de la supernova, que està categoritzada com del tipus IIb, que són relativament rares, que perden part, sinó tot, el seu embolcall d’hidrogen abans de l’explosió. A la foto del Hubble apareix l’estrella companya però el telescopi és incapaç de detectar la resta de la supernova. Més informació al Hubble.

30 abril 2018

Els telescopis ALMA i APEX han capbussar en les profunditats de l’espai —fins a l’època on l’Univers només tenia una dècima part de la seva edat actual— i han estat testimonis dels inicis d’una gegantina aglomeració còsmica: l’imminent col•lisió de joves galàxies amb un esclat de formació estel•lar, en el protocúmul de galàxies anomenat SPT2349-56. Els astrònoms creien que aquests esdeveniments van tenir lloc uns 3.000 milions d’anys després del Big Bang, però es van sorprendre en veure que les noves observacions revelen que això va succeir quan l’Univers només tenia la meitat d’aquesta edat. Es creu que aquests antics sistemes de galàxies van acabar formant les estructures més massives de l’Univers: els cúmuls de galàxies. Més informació a l’ESO.

29 abril 2018

El sulfur d’hidrogen, el gas que li dona als ous podrits el seu olor particular, impregna l’atmosfera superior del planeta Urà, tal com s’havia debatut durant molt de temps, però sense demostrar-ho. Gracies a observacions realitzades pel telescopi Gemini Nord, els astrònoms han descobert aquest nociu gas arremolinant-se sobre les cimes dels núvols del planeta gegant. El descobriment s’ha fet gracies a l’espectròmetre de camp integrat en infraroig (NIFS) analitzant mostres de la llum solar reflectida per una regió immediatament superior a la capa de núvols visibles a l’atmosfera d’Urà. Segurament també deuen estar presents a Neptú. A Júpiter i a Saturn aquests núvols estan compostos per gel d’amoníac. Aquestes diferencies en la composició atmosfèrica donem llum sobre preguntes referents a la formació i la història dels planetes. Més informació al Gemini.