L'ASTRONÒMICA

22 juny 2018

Un estudi de l’Space Science Center de la universitat de New Hampshire ha trobat evidencies de l’existència d’un forat negre de massa intermèdia (IMBHs), un tipus d’objectes encara no vistos. Casualment, el forat negre s’ha desvelat en el moment en que ha devorat a una estrella. Es va estudiar un esclat de radiació en diverses longituds d’ona, en especial en raigs X, en una galàxia llunyana, que va ocorrer l’any 2003. S’ha vist que, al llarg d’uns deu anys, la lluminositat de la radiació ha disminuït exactament segons els models esperats d’una estrella que és devorada per un forat negre. Les dades de l’estudi han permès calcular la massa del forat negre. El forat negre de massa intermèdia es troba en un cúmul globular de la galàxia, tal com s’esperava a partir de les teories de formació de galàxies. Curiosament, ahir mateix varem publicar una altra noticia d’una estrella absorbida per un forat negre, en aquest cas supermassiu. Més informació a la UNH.

21 juny 2018

En un treball publicat per l’Universitat de Turku, Finlàndia, i l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), s’ha vist, per primera vegada, la formació i l’expansió d’un doll de material expulsat per un forat negre supermassiu després de destruir una estrella. Al gener de 2005 es detectava, en el nucli de la galàxia en procés de fusió Arp 299-B, un brillant esclat. Deu anys d’observació han permès presenciar com la regió lluminosa s’allargava i s’expandia, i s’ha conclòs que es tracta d’un doll de material expulsat pel forat negre supermassiu central de la galàxia després d’estripar una estrella, amb una massa entre dos i sis vegades la del Sol. Segons els models teòrics, quan un forat negre destrueix una estrella, la meitat de la massa de l’estrella és expulsada a l’espai, i l’altra meitat és absorbida pol forat negre supermassiu. S’ha pogut presenciar com el doll inicial s’expandia en una direcció a una velocitat d’uns 75.000 quilòmetres per segon. Més informació a l’IAA.

20 juny 2018

Una de las tempestes més intenses de pols a la atmosfera de Mart s’ha iniciat a principis d’aquest mes de juny. La sonda Opportunity ha suspès les seves operacions, ja que s’alimenta de la radiació solar. S’ha assumit una emergència per a la sonda, que ha entrat en el mode de mínima potència. S’esperava una tempesta de pols per a aquest any, ja que generalment s’esdevenen a prop del periheli, que serà el dia 16 de setembre. L’òrbita el•líptica de Mart produeix que, durant el periheli hi hagi un 40% més d’incidència solar sobre el planeta, que origina la calor que aixeca les tempestes de pols. Les grans tempestes a Mart, la darrera va esdevenir l’any 2007, poden envoltar tot el planeta durant setmanes o mesos. Més informació a la NASA.

17 juny 2018

Dos equips independents d’astrònoms han fet servir ALMA per obtenir proves convincents de que hi ha tres planetes joves que orbiten al voltant de l’estrella HD 163296, a 330 anys llum de distància a la constel•lació de Sagittarius. Fent servir una nova tècnica de recerca de planetes, els astrònoms identificaren tres pertorbacions al disc de gas que hi ha al voltant de la jove estrella, que s’ha vist que senyalen la presència de tres planetes en formació. Es tracta de la evidencia més forta trobada fins ara de tres planetes recent formats. L’estrella té quasi dues vegades la massa del Sol, però només 4 milions d’anys d’edat (una mil•lèsima part de l’edat del Sol). Són considerats els primers planetes descoberts per ALMA. Més informació a l’ESO.

10 juny 2018

D’ençà que Voyager 1 va observar llampecs a l’atmosfera de Júpiter s’ha discutit sobre el seu origen. Les seves senyals en radiofreqüències no coincidien amb les que emeten els llampecs a l’atmosfera terrestre. Ara la sonda Juno ha observat 377 descàrregues elèctriques a Júpiter. Ha registrat senyals en megahertzs i en gigahertzs tal com passa als llampecs terrestres. Juno vola més a prop de l’atmosfera de Júpiter i els seus instruments s’han preparat per a mesurar aquestes freqüències. Per tant, els llampecs de Júpiter són molt semblants als terrestres. Tot i això, no es produeixen a les mateixes latituds. A Júpiter els llampecs són mes freqüents a les regions polars, en especial a l’hemisferi nord i absents a prop de l’equador. A la Terra passa justament el contrari. A la Terra, la major part del calor procedeix del Sol. En canvi, a Júpiter el calor procedeix del propi planeta. Més informació a la NASA.

5 juny 2018

Fent servir ALMA i VLT, s’ha estudiat la formació d’estrelles massives. S’ha mesurat l’abundància de dos isòtops de monòxid de carboni en quatre galàxies amb esclats de formació estel•lar molt llunyanes. Els isòtops tenen diferents orígens, el O18 es produeix més en estrelles massives, i el C13 es produeix més en estrelles de massa baixa i intermèdia. S’ha vist que la proporció entre O18 respecte a C13 és unes 10 vegades més gran en les galàxies starburst a l’Univers primer que en les galàxies com la Via Làctia, la qual cosa significa que hi ha una proporció més gran d’estrelles massives en aquestes galàxies starburst. Aquests resultats desafien les idees actuals de com evolucionen las galàxies, canviant la nostra comprensió de la història còsmica de la formació estel•lar i de la formació dels elements químics que formen noves estrelles i planetes i, en última instància, el nombre de llavors de forats negres que poden fusionar para formar els forats negres supermassius que veiem als centres de moltes galàxies. Per altra banda, s’ha vist que hi ha un 30% més d’estrelles amb masses de més de 30 vegades la massa solar i prop del 70% mes de l’esperat amb masses per sobre de 60 masses solars, a la nebulosa 30 Doradus al Núvol Gran de Magalhães. Aquests resultats mostren que les estrelles massives son molt abundants i que la massa superior de la seva formació podria elevar-se fins a 300 masses solars. Més informació a l’ESO.

1 juny 2018

Investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de Cambridge han observat amb el Gran Telescopio Canarias (GTC) un singular planeta gasós, amb cels poc ennuvolats i un alt contingut de metalls alcalins a la seva atmosfera. El planeta extrasolar WASP-127b és un dels exoplanetes menys densos mai trobats. Té un radi 1,4 vegades més gran que Júpiter, però només un 20% de la seva massa. Necessita poc més de quatre dies per a completar una òrbita al voltant de la seva estrella principal i la seva temperatura superficial és del voltant de 1.400 K (1.127°C). L’estudi de WASP-127b ha trobat la presència d’una gran concentració de metalls alcalins a la seva atmosfera, permetent la detecció simultània de sodi, potassi i liti per primera vegada en un exoplaneta. Les absorcions de sodi i potassi són molt intenses, una característica típica de les atmosferes poc ennuvolades. De fet, els ajustos de models indiquen que els cels de WASP-127b estan descoberts de núvols en aproximadament un 50%. Més informació a l’IAC.

24 maig 2018

Un equip internacional d’astrònoms dirigits pel Departament de Física de l’ETH, de Zürich, ha identificat com a mínim sis candidats a galàxies fosques. Són galàxies, fins ara teòriques ja que no s’han pogut observar, que tenen molt poques estrelles, o cap en absolut. A pesar dels avenços en la formació de galàxies encara hi ha alguns punts no compresos. Entre ells, com es formen les primeres estrelles a partir del medi interestel•lar. Una possibilitat és que en les primeres fases de formació de les galàxies continguin una gran quantitat de gas, però que siguin ineficients per formar estrelles. En aquestes condicions tindríem les galàxies fosques ja que serien invisibles. Una forma de detectar-les seria fer servir els jets procedents de quàsars, que poden induir una emissió de fluorescència a l’hidrogen que emetria línies Lyman-alfa. Això faria que fossin visibles les galàxies fosques que estiguessin a prop de la galàxia amb el quàsar. Més informació a ETH.

23 maig 2018

L’asteroide (514107) 2015 BZ509, descobert recentment, orbita en la mateixa regió de Júpiter de manera retrògrada respecte al moviment dels planetes. La seva òrbita es ressonant amb Júpiter i, per això, es manté estable durant milions d’anys. S’ha calculat que l’asteroide està en aquesta òrbita des de la formació del Sistema Solar. Degué ser capturat a partir del medi interestel•lar fa 4.500 milions d’anys, en una època en que no era possible que es produïssin aquetes òrbites a l’anell de residus que donà origen als cinturons d’asteroides que coneixem. Aquest resultat indica que hi poden haver asteroides extrasolars en òrbites polars. Es tracta del segon asteroide extrasolar; el primer fou descobert fa menys d’un any, quan va passar en vol rasant al voltant del Sol i es va perdre a l’espai. Més informació a RAS.

17 maig 2018

Fent servir observacions de l’ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) i del VLT (Very Large Telescope) de l’ESO s’ha determinat que la formació d’estrelles a la llunyana galàxia MACS1149-JD1 va començar en una etapa sorprenentment allunyada, només 250 milions d’anys després del Big Bang. L’equip observà el tènue resplendor de l’oxigen ionitzat, inferint que la senyal fou emesa fa 13.300 milions d’anys (500 milions d’anys després del Big Bang). La presència d’oxigen ionitzat significa que hi va haver generacions d’estrelles més antigues. Es pot explicar a partir d’un model en el que l’inici de la formació estel•lar va començar només 250 milions d’anys a partir del començament de l’Univers. Més informació a l’ESO.