L'ASTRONÒMICA

8 octubre 2020

El dia 10 d'octubre el Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de la National Science Foundation al desert de Nou Mèxic complirà 40 anys. El VLA va proporcionar noves capacitats d'investigació sense precedents i des de la seva inauguració s'ha mantingut a l'avantguarda de la ciència astrofísica. S'ha utilitzat el VLA per estudiar des dels planetes propers del nostre propi Sistema Solar fins a les galàxies més llunyanes. L'any 2012 es va completar un projecte de transformació amb nova tecnologia per augmentar les seves capacitats. A més de la seva contribució a la investigació, la naturalesa icònica de l'VLA l'ha convertit en un recurs valuós per a l'educació, tant formal com informal. Més informació a NRAO.

8 octubre 2020

Amb l'ajuda del Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, un equip d'astrònoms ha descobert sis galàxies al voltant d'un forat negre supermassiu quan l'Univers tenia menys de mil milions d'anys. S'ha revelat que les galàxies estan dins d'una "tela d'aranya" que s'estén a més de 300 vegades la grandària de la Via Làctia, al voltant d'un forat negre supermassiu amb una massa de mil milions de masses solars. És el primer cop que es detecta aquest tipus d'agrupació tan apinyada en un moment tan proper al Big Bang. La troballa ens ajuda a entendre millor com es van formar i van créixer d'una manera tan ràpida els forats negres supermassius fins assolir la seva immensa mida actual. Això dona suport a la teoria que els forats negres poden créixer ràpidament dins de grans estructures similars a una xarxa que continguin grans quantitats gas per alimentar-los i matèria fosca suficient per atreure-la. Més informació en l’ESO.

6 octubre 2020

La Royal Swedish Academy of Sciences ha concedit el Nobel de Física 2020 a Roger Penrose, University of Oxford, UK, Reinhard Genzel, Max Planck Institute for Extraterrestrial Physics, Alemanya i University of California, USA, i Andrea Ghez, University of California, USA. Al primer per «el descobriment que la formació de forats negres es dedueix immediatament de la teoria general de la relativitat», i als dos últims «pel descobriment d'un objecte compacte supermassiu en centre de la nostra galàxia». Més informació al Nobel.

30 setembre 2020

Usant l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) s'ha detectat un parell d'estrelles nadons massives que creixen en una sopa còsmica salada. Cada estrella està envoltada per un disc gasós que inclou molècules de clorur de sodi (sal de taula) i vapor d'aigua calenta. S'ha investigat l'estel binari IRES 16547-4247, a 9.500 anys llum a Scorpius; la seva massa total és 25 vegades la massa solar envoltada per un núvol gegantí amb una massa de 10.000 sols. És la segona detecció de clorur de sodi al voltant d'estrelles joves massives. Aquests resultats confirmen que la sal és en realitat un bon marcador per estudiar el moviment i les característiques dels discs on creixen les estrelles. Els discos estan girant en direccions oposades a com giren el parell d'estrelles. La contrarrotación pot indicar que aquestes dues estrelles no són bessones reals, sinó que es van formar en núvols separats i es van aparellar més tard. Més informació a l’ALMA.

27 setembre 2020

Mentre que les variacions de brillantor d'algunes estrelles amb característiques similars al Sol són molt fluctuants, el Sol és molt moderat, és avorrit. Un equip internacional d'investigadors ha elaborat un model per veure com el nombre, mida i distribució de les taques pot afectar aquest comportament. Com que les estrelles distants no es poden observar directament per poder veure les seves taques, l'equip ha generat una mena de "estrella experimental" que es correspon amb el Sol i altres estrelles de tipus solar però on es pot modificar la mida, el nombre i la distribució de les regions actives en la superfície. S'ha vist com petites variacions en aquests paràmetres poden accelerar una estrella similar al Sol. Les variacions de brillantor són molt pronunciades quan les taques són una mica més abundants i, sobre tot, quan s'agrupen per formar grups actius. Quan les taques solars apareixen preferiblement en dues longituds oposades, això condueix a fluctuacions de brillantor molt regulars. Més informació a MPS.

25 setembre 2020

En 2019, la col·laboració del Telescopi Event Horizon (EHT) va publicar la primera imatge d'un forat negre supermassiu en el centre de la galàxia M87. El EHT ha utilitzat ara les lliçons apreses l'any passat per analitzar els conjunts de dades del seu arxiu entre 2009-2013, amb menys telescopis connectats. La imatge publicada el 2019 es va basar només en observacions realitzades durant una finestra d'una setmana a l'abril de 2017, que és massa curta per veure molts canvis. Les observacions de 2009-2013 van ser realitzades amb menys telescopis, per la qual cosa és impossible crear una imatge, però revelen l'anàlisi del comportament de la imatge del forat negre al llarg de diversos anys. Persisteix la característica d'ombra en forma de mitja Lluna, el diàmetre s'ha mantingut consistent amb la predicció de la teoria de la relativitat general d'Einstein per un forat negre de 6.500 milions de masses solars. Però s'ha vist una sorpresa: l'anell es balanceja, i això significa una gran notícia per als científics. Per primera vegada es pot albirar l'estructura dinàmica del flux d'acreció tan a prop de l'horitzó d'esdeveniments. Més informació a EHT.

20 setembre 2020

Imatges compostes del satèl·lit Enceladus de Saturn, realitzades a partir de les dades de la nau espacial Cassini de la NASA, proporcionen una forta evidència que l'hemisferi nord del satèl·lit conté gel d'aigua que ha sorgit fa poc procedent del seu interior. Les imatges son fotos detallades del satèl·lit combinades amb dades de l'espectròmetre visible i infraroig VIMS de la Cassini, però separades a partir de les diverses longituds d'ona i impreses en diferent color, la qual cosa informa sobre la composició del material que les reflecteix. L'any 2005 es va descobrir que Enceladus és una bola de neu blanca brillant i altament reflectant que llança enormes columnes de grans de gel i vapor d'un oceà que es troba sota l'escorça gelada. Aquest nou mapa espectral mostra que els senyals infraroigs es correlacionen clarament amb aquesta activitat geològica, sobretot en el pol sud, com ja sabíem, però que també apareixen més dèbilment en el pol nord. Per tant, els dos pols són relativament joves. Més informació a la NASA.

14 setembre 2020

Un equip internacional d'astrònoms dirigit per Jane Greaves de la Universitat de Cardiff al Regne Unit, ha anunciat avui el descobriment d'una molècula poc comú, la fosfina, en els núvols de Venus. A la Terra aquest gas només es fabrica de forma industrial o per microbis que prosperen en ambients lliures d'oxigen. Els astrònoms han especulat durant dècades amb la possible existència de microbis en els núvols alts de Venus, microbis que surarien lliures de la superfície abrasadora però que necessitarien d'una molt alta tolerància a l'acidesa. La detecció de fosfina podria apuntar a tal vida «aèria» extraterrestre. Segons Jane Greaves: «quan vam obtenir els primers indicis de fosfina en l'espectre de Venus, va ser un xoc!». Es va detectar en observacions del telescopi James Clerk Maxwell (JCMT), a Hawaii, y del Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) a Xile. S'han realitzat càlculs per veure si aquestes quantitats podien provenir de processos naturals no biològics al planeta: la llum solar, minerals llançats des de la superfície, volcans o llampecs, però cap d'aquests podria generar la quantitat suficient. Per tant, la fosfina podria ser d'origen biològic. Se sap que els bacteris de la terra produeixen fosfina. Probablement qualsevol organisme de Venus seria molt diferent als seus cosins de la Terra, però també podrien ser la font de la fosfina detectada en l'atmosfera. Més informació a ALMA i EAO.

14 setembre 2020

Observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA i del Very Large Telescope (VLT) de l'ESA, han trobat que alguna cosa pot faltar en les teories de com es comporta la matèria fosca. Aquest ingredient podria explicar la discrepància inesperada entre les observacions de les concentracions de matèria fosca en una mostra de cúmuls de galàxies massives i les simulacions teòriques per ordinador de com s’hauria de distribuir la matèria fosca en els cúmuls. S'ha vist que algunes concentracions de matèria fosca a petita escala produeixen efectes de lent que són 10 vegades més forts del que s'esperava. Les observacions han permès rastrejar la quantitat i la distribució de matèria fosca en tres cúmuls de galàxies MACS J1206.2-0847, MACS J0416.1-2403 i Abell S1063. L'anàlisi de les dades indica un desajustament que suggereix que hi ha algun ingredient físic a les simulacions o en la nostra comprensió de la naturalesa de la matèria fosca. S'ha vist que, a més dels arcs allargats de les galàxies distants produïts per les lents gravitacionals dels cúmuls, hi ha un nombre inesperat d'arcs de menor escala i imatges distorsionades a prop del nucli de les galàxies. Més informació al Hubble.

14 setembre 2020

Un equip internacional d'investigadors, liderat per l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha confirmat l'existència d'una cavitat ressonant sobre les taques solars, tancant un debat de diverses dècades sobre les regions actives del Sol. Des de finals dels anys 60 es coneix la presència d'oscil·lacions en l'atmosfera de les taques que s'han interpretat com una manifestació d'ones magnètiques que poden transportar energia des de les capes interiors del Sol cap a les regions més externes de la seva atmosfera. Es tracta d'un mecanisme proposat per explicar les altes temperatures de les capes externes del Sol. Els nous resultats indiquen que les ones es troben parcialment atrapades en una regió de l'atmosfera sobre les taques en una mena de ressonància. És similar al que es produeix a l'interior d'un instrument musical on les ones confinades en una cavitat es veuen reforçades. Més informació a l’IAC.