L'ASTRONÒMICA

31 octubre 2020

La força de la gravetat necessària perquè l'Univers hagi evolucionat des que era pràcticament uniforme en el Big Bang fins ara, quan la matèria es concentra en forma de galàxies, estrelles i planetes, la proporciona l'anomenada matèria fosca. No obstant això, no sabem res sobre la seva naturalesa, comportament o composició. Científics del Instituto de Astrofísica de Canàries (IAC)/Universidad de la Laguna (ULL) i de la Universdad Nacional del Noroeste de la Província de Buenos Aires (Junín, Argentina) han descobert que la matèria fosca en galàxies segueix una distribució de 'màxima entropia' (és a dir 'màxim desordre' o 'equilibri termodinàmic') el que significa que aquesta es troba en l'estat més probable. No obstant això, es desconeix com la matèria fosca ha arribat fins a aquesta classe d'equilibri. La màxima entropia de la matèria fosca ha estat detectada en les galàxies nanes, ja que aquestes tenen major proporció de matèria fosca en relació a la seva massa total. No obstant això, els investigadors esperen que es tracti d'un comportament general a tot tipus de galàxies. Aquest comportament té especial interès ja que afecta les simulacions de la seva acció sobre la resta de l'Univers, per exemple, en les lents gravitacionals. Més informació al IAC.

30 octubre 2020

La Teoria General de la Relativitat d'Einstein prediu l'anomenat «corriment al vermell gravitacional», on la llum canvia a colors més vermells a causa de la gravetat. El procés ha estat trobat en el nostre Sistema Solar i s'utilitza en la tecnologia, per exemple, en el sistema GPS, on els rellotges que orbiten en satèl·lits en òrbita funcionen a un ritme més lent que els rellotges a Terra. Per tenir l'alta precisió necessària per al GPS cal tenir-ho en compte. Però, fins ara, ha estat difícil detectar-ho en l’espai. Utilitzant el Chandra X-ray Observatory de la NASA s'ha descobert el fenomen en un sistema binari, situat a 29.000 anys llum de distància. El sistema, conegut com 4U 1916-053, conté dues estrelles molt properes. Una és el nucli d'una estrella a la qual se li han tret les seves capes externes, l'altra és una estrella de neutrons. Estan separades per tan sols 344.000 km i completen una òrbita en només 50 minuts. El Chandra ha analitzat els espectres de raigs X i ha trobat absorcions del ferro i del silici. No obstant, les longituds d'ona que s'han observat són més llargues, més vermelles, que en els valors en els laboratoris terrestres, i es creu que ha de ser a causa d'un corriment al vermell gravitacional. Més informació a Chandra.

29 octubre 2020

Un equip internacional ha estudiat 118 galàxies que es troben en ple creixement en l'Univers primitiu. La majoria de les galàxies es van formar quan l'Univers era molt jove. La nostra galàxia es creu que es va formar fa 13.600 milions d'anys. S'ha vist que un 20 per cent d'elles ja estaven molt més madures del que s'esperava. Les galàxies es consideren madures quan contenen una quantitat considerable de pols i elements pesats i estructures espirals. La pols i els elements pesats són considerats subproductes d'estrelles moribundes, pel que es considerava que no havien d'estar en gran quantitat en les galàxies primitives. A més, moltes d'elles presenten estructures molt diverses que inclouen els primers senyals de discos giratoris. No s'entén com van créixer tan ràpid. Moltes d'aquestes galàxies, descobertes per l’ALMA, eren invisibles a causa de que estaven enfosquides per la pols i no eren visibles ni amb el Hubble. Més informació a l’ALMA.

27 octubre 2020

Al setembre es va anunciar la troballa de fosfina en l'atmosfera de Venus que hem comentat en diverses ocasions. Aquesta troballa ha estat objecte d'un intens escrutini de la comunitat científica, degut a la seva importància. Com a resultat, l'equip de la descoberta liderat per Jane Greaves i, d'altra banda, els especialistes d'anàlisi de dades en ALMA estan reprocessant i recalibrant les dades per veure si hi ha algun problema en elles. S’haurà d'esperar el seu resultat per confirmar, o no, la detecció de fosfina. També s'ha publicat un treball de revisió dut a terme per Ignas Snellen, de la Universitat de Leiden, que afirma que les dades publicades no són estadísticament evidents per a la detecció de fosfina en Venus. Més informació sobre aquest últim punt a la Universitat de Cornell.

22 octubre 2020

Imatges de ràdio del Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) mostren, per primer cop, l'efecte directe de l'activitat volcànica a l'atmosfera del satèl·lit Io de Júpiter. El satèl·lit Io té més de 400 volcans actius que llancen gasos de sofre que donen colors groc-blanc-taronja-vermell quan es congelen a la superfície. El satèl·lit Io té una atmosfera dominada per diòxid de sofre que prové de l'activitat volcànica, però no sabem si l'atmosfera prové directament dels volcans o si s'ha sublimat de la superfície gelada. L'instrument ALMA ha pres instantànies del satèl·lit a l'entrar o sortir de l'ombra de la Júpiter. En l'ombra fa massa fred i el diòxid de sofre es condensa; per tant, si el podem veure serà d'origen volcànic. ALMA va poder veure clarament, per primera vegada, columnes de diòxid de sofre i de monòxid de sofre que s'elevaven des dels volcans. També van poder veure que el gas conté clorur de potassi. Més informació a ALMA.

19 octubre 2020

En sis articles publicats en les revistes Science i Science Advances, els científics de la missió OSIRIS-Rex presenten noves troballes sobre el material de la superfície de l'asteroide Bennu, les seves característiques geològiques i la seva història dinàmica. El material orgànic està molt estès en la superfície de l'asteroide; la recollida de mostres és probable que contingui minerals hidratats i material orgànic, de manera que s'espera que ajudin a respondre algunes preguntes sobre els orígens de l'aigua i la vida a la Terra. Diverses roques de Bennu tenen vetes brillants que semblen estar fetes de carbonat, de manera que l'asteroide probablement tenia un sistema hidrotermal extens. Les troballes d'aquests articles són una fita important en un debat en curs de com els asteroides primitius com Bennu canvien espectralment a mesura que estan exposats a processos de "meteorització espacial". El camp de gravetat reconstruït mostra que l'interior de Bennu no és uniforme i podria tenir un buit en el seu centre. La missió recollirà peces de l'asteroide, sotirà el 2021 i lliurarà les mostres a la Terra el 24 de setembre de 2023. Més informació a la NASA.

18 octubre 2020

En el sobrevol del 14 de juliol de 2015 sobre el planeta nan Plutó, la sonda New Horizons de la NASA va fotografiar sobre el casquet polar muntanyes cobertes per dipòsits brillants de metà, similars als que veiem en les cadenes muntanyoses terrestres cobertes de neu. Una nova investigació d'un equip internacional ha analitzat les dades de la New Horizons sobre l'atmosfera i la superfície de Plutó, utilitzant simulacions numèriques del clima de Plutó. Han revelat que es creen a través d'un procés completament diferent al que passa a la Terra. En el nostre planeta, les temperatures atmosfèriques disminueixen amb l'altitud. Quan un vent humit s'acosta a una muntanya, el seu vapor d'aigua es refreda i es condensa, formant núvols i precipitant. Però en Plutó passa el contrari. L'atmosfera del planeta nan es torna més càlida a mesura que augmenta l'altitud perquè el metà està més concentrat dalt i absorbeix la radiació solar. Llavors el gas metà se satura a altituds altes i calentes, on és més abundant, i es congela als pics sense formar núvols. Més informació a la NASA.

17 octubre 2020

Un equip internacional d'astrònoms, utilitzant el VLT (Very Large Telescope) i el NTT (New Technology Telescope) de l'ESO han detectat una rara explosió de llum procedent d'una estrella que ha estat esquinçada per un forat negre supermassiu. El fenomen, conegut com a esdeveniment de disrupció de marea, on una estrella experimenta el que es coneix com una espaguetificación quan es absorbida per un forat negre que li arrenca fines corrents de material, és el millor registrat fins a la data. L'esdeveniment allibera una brillant flamarada d'energia que els astrònoms poden detectar, encara que és difícil de detectar perquè l'energia alliberada quan el forat negre s'alimenta del material estel·lar impulsa el residus de l'estrella cap a fora creant una boira que obstrueix la nostra vista. El fenomen denominat AT2019qiz es va poder veure perquè es va detectar molt aviat abans de formar la cortina de pols. Està a una distància de poc més de 215 milions d'anys llum de la Terra en una galàxia en la constel·lació d'Eridanus. L'estrella tenia una massa aproximadament igual a la del Sol. Més informació a l’ESO.

11 octubre 2020

A la matinada del 30 de juny de 1908 una explosió massiva va arrasar boscos sencers en una regió remota de Sibèria oriental al llarg del riu Tunguska. Curiosament, l'explosió no va deixar cap cràter, creant un misteri que ha desconcertat als científics des de llavors: ¿què va poder haver causat una explosió tan gran sense deixar restes de si mateixa? Daniil Khrennikov, de la Universitat Federal de Sibèria, Rússia, i els seus col·legues, han publicat un nou model que podria resoldre el misteri. Segons aquest model l'explosió va ser causada per un asteroide que va fregar la Terra, va ingressar a l'atmosfera en un angle poc profund i després va tornar a sortir a l'espai. Aquest model s'ajusta millor al que van veure els pocs testimonis presencials. Descriuen com "el cel es va partir en dos", una gran explosió i un incendi generalitzat. El nou model indica que el impactador va viatjar uns 700 km a través de l'atmosfera abans de l'explosió, que era un meteorit de ferro amb una mida d'uns 200 m. Si hagués impactat directament amb la Terra hauria provocat un cràter de 3 quilòmetres i hauria tingut efectes catastròfics a tot el planeta. Més informació a SFU.

9 octubre 2020

La sonda New Horizons de la NASA va passar el dia de Cap d'Any de 2019 a prop de l'objecte transneptunià Arrokoth, també conegut com Ultima Thule. La seva forma tan peculiar pot ser producte d'una transformació ocorreguda durant els primers 100 milions d'anys després de la seva formació, segons un article d'investigadors de l'Acadèmia de Ciències de la Xina i de l'Institut Max Planck, publicat a Nature Astronomy. Suggereixen que la forma actual de Arrokoth podria ser d'origen evolutiu. Arrokoth és un binari de contacte, resultat de la fusió a baixa velocitat de dos cossos separats que es van formar junts. Encara que solem pensar que aquests cossos han romàs congelats i sense canvis, les imatges de Arrokoth desafien aquesta idea. Podria ser que al començament tingués una forma més ordinària; un cos esfèric i un altre una mica aplatat, que posteriorment es va aplanar a causa de l'expulsió ràpida dels volàtils condensats, com en monòxid de carboni i el metà, per l'emissió solar. Més informació a MPS.