L'ASTRONÒMICA

4 desembre 2020

La nebulosa planetària de la Mantarraya, o Hen3-1357, es creu que és la més jove coneguda. L'any 1998 es va calcular que el nucli de l'estrella central tot just feia vint anys que produïa l'energia com per a ionitzar l'embolcall de gas que s'havia format arran de l'expulsió de les capes externes. Les dades mostraven, a més, que l'estrella central s'havia escalfat més ràpidament del que s'esperava tenint en compte la seva baixa massa. La seva grandària és equivalent a una desena part de les dimensions habituals de les nebuloses planetàries. Aquestes nebuloses s'expandeixen amb el temps per acabar difuminant-se en diverses desenes de milers d'anys. Però un estudi revela que, en tot just dues dècades, aquesta nebulosa s'està apagant. La comparació de les imatges obtingudes pel Hubble Space Telescope el 2016 i les que va obtenir el 1996 mostra com la nebulosa ha perdut brillantor i ha canviat de forma. Els tentacles i filaments fluorescents de gas gairebé han desaparegut, i les vores curvilinis pràcticament s'han esvaït. Per exemple, l'emissió d'oxigen, en particular, ha disminuït la seva brillantor en un factor de gairebé mil entre 1996 i 2016. S'ha vist que l'estrella central, que va arribar a assolir els 60.000 graus, ha disminuït en 22.000 graus, per la qual cosa és incapaç de ionitzar la nebulosa. Més informació a Hubble i IAA.

3 desembre 2020

Avui s’ha publicat la tercera comunicació de Gaia, al costat d'una sèrie d'articles analitzant-ne les dades. Les noves dades de Gaia han permès, per exemple, rastrejar les diverses poblacions de les estrelles a l’anticentre galàctic, on es troben moviments que podrien ser deguts a la col·lisió de la Via Làctia amb la galàxia nana de Sagittarius en algun moment fa entre 300 i 900 milions d'anys. També s'ha mesurat l'acceleració del Sistema Solar pel que fa al marc en repòs de l'Univers. Utilitzant els moviments observats de galàxies extremadament distants, s'ha mesurat que la velocitat del Sistema Solar canvia en 0,23 nm/s per segon. A causa d'aquesta petita acceleració, la trajectòria del Sistema Solar és desviada pel diàmetre d'un àtom cada segon, i en un any això suma al voltant de 115 km. També ha permès obtenir un nou cens d'estrelles en el veïnatge solar. El catàleg conté 331.312 objectes, que són el 92 per cent de les estrelles dins de 110 parsecs. També ha permès analitzar els Núvols de Magallanes; s'ha vist que el Gran Núvol té una estructura en espiral. Més informació a ESA.

27 novembre 2020

L'escassetat de matèria fosca en la galàxia NGC1052-DF4 ha desconcertat durant diversos anys a la comunitat astronòmica. Ara, un equip d'investigadors del Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), la Universidad de La Laguna(ULL), la University of New South Wales (Austràlia), el Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC) i la NASA, ha detectat el mecanisme que ho explica: marees provocades per la interacció gravitatòria d'una galàxia propera: NGC 1035. Les forces de marea afecten, en un primer moment, a la matèria fosca, mentre que les estrelles que estan més concentrades es comencen a veure afectades més tard, quan pràcticament s'ha eliminat la matèria fosca. Aquest tipus d'investigació es coneix com "ciència de baixa lluentor superficial" i per obtenir les imatges els responsables han realitzat una minuciosa observació amb el Hubble, el Gran Telescopio Canarias (GTC), i l'IAC-80. S'han realitzat imatges de fins a 60 hores d'exposició. Aquesta investigació explica l'absència de matèria fosca en NGC1052-DF4 i, a més, la reconcilia amb els models de formació i evolució de galàxies. Més informació al Hubble i a l’IAC.

26 novembre 2020

El nou examen de les observacions d'ALMA troba menys fosfà del que es va afirmar originalment, però això encara no descarta completament la vida. En el primer anàlisi, publicat el 14 de setembre, es va trobar fosfà en un nivell de 20 parts per mil milions (ppb). L'equip va argumentar que cap procés no biològic podria produir aquest gas a Venus a aquests nivells, el que plantejava la temptadora possibilitat de microbis en l'atmosfera superior temperada de Venus. Estudis posteriors, amb resultats d'altres fonts, van rebaixar el nivell a unes 5 ppb, o ho van atribuir al diòxid de sofre. El 16 de novembre, l'equip descobridor lideri per Greaves va anunciar els resultats de la nova anàlisi de les dades d'ALMA corregides. Un cop més, van trobar un senyal de fosfà, però a nivells molt més reduïts. En algunes àrees del planeta pot arribar a un màxim del voltant de 5 ppb, però de mitjana, la fosfina només està present en 1 ppb, molt menys que la detecció original de 20 ppb. Més informació a la Cornell University.

20 novembre 2020

Després de la revisió d'enginyeria dels danys provocats a l'Observatori d'Arecibo a Puerto Rico per diversos accidents, s'ha vist que l'antena no es pot estabilitzar sense risc per als treballadors. Per tant, la National Science Foundation (NSF) dels Estats Units ha decidit desmantellar l'antena de 305 m, que ha estat instal·lada al llarg de 57 anys. L'observatori està en perill ja que els seus cables no poden suportar les càrregues per a les quals van ser dissenyats. A l'agost es va desprendre un cable i un altre el 6 de novembre, mentre s'estava reparant el primer trencament. Examinant el trencament de nou cable i els cables restants originals, així com els instal·lats durant la dècada de 1990 a causa de que es va agregar pes a l'instrument, que s'han vist danys, de manera que es creu que són més febles del que estava projectat originalment. Per tant, no és possible reparar-la de manera segura. Només es desmuntarà l'antena de 305 m, la resta de les instal·lacions, com LIDAR, una eina d'investigació geoespacial, el centre de visitants i la instal·lació de Culebra que analitza la cobertura de núvols i dades de precipitació es conservaran. Més informació a NSF.

18 novembre 2020

Una versió recent i millor processada de les dades sobre el planeta Venus recopilats per ALMA (Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array), a Xile, s'ha posat a disposició del públic a través de l'arxiu científic d'ALMA. Les observacions van ser realitzades el 2019 a petició de l’equip de astrònoms liderat per Jane Greaves, de Cardiff, UK. Es pretenia confirmar la detecció d'una molècula poc comú, el fosfà. El descobriment va atreure l'atenció internacional a causa de que podria ser un biomarcador. Es va generar una positiva discussió científica amb equips de tot el món analitzant l'estudi i les seves dades associades. Com a resultat del nou escrutini l'equip d'ALMA va identificar un problema en les dades d'ALMA: una falsa "ona" en les observacions de Venus que podria tenir un efecte sobre la detecció del fosfà. A més, l'equip d'ALMA va trobar problemes de programari menors que causaven que la "ona" aparegués en les dades. Greaves i el seu equip han fet servir les dades recentment calibrats en un nou estudi (encara no acabat) de l'atmosfera de Venus. Més informació a ALMA.

4 novembre 2020

Una nova investigació ha utilitzat dades de la sonda Cassini de la NASA per aprofundir sobre com han evolucionat els cràters d'impacte en la superfície de satèl·lit Tità a Saturn i sobre com el clima impulsa canvis en la seva superfície i sota ella. Tità té una atmosfera espessa que actua com a escut protector dels meteorits, mentre que l'erosió i altres processos geològics esborren de manera eficient els cràters creats per ells. El resultat de l'estudi indica que hi ha molts menys impactes i cràters que en altres satèl·lits. També mostra que es poden dividir en dues categories: les dels camps de dunes al voltant de l'equador de Tità i les de les vastes planes en latituds mitjanes. Els cràters entre les dunes són de material orgànic, mentre que els cràters en les planes són una barreja de materials orgànics, gel d'aigua i una petita quantitat de gel de metà. S'ha vist que l'atmosfera i el clima del satèl·lit son la causa d'aquesta diferència d'aspecte perquè afecta de forma diferent en les dues latituds. Més informació a la NASA.

2 novembre 2020

Un nou estudi que utilitza dades del Chandra X-ray Observatory i del Hubble Space Telescope de la NASA ha brindat una nova perspectiva sobre com d’habitables són els planetes que orbiten el tipus més comú de estrelles de la Galàxia. L'objectiu del nou estudi és l'estrella de Barnard, una de més properes a la Terra a una distància de només 6 anys llum. L'estrella de Barnard és una nana vermella, una petita estrella que es crema lentament i que pot durar molt més que les estrelles com el nostre Sol. Té uns 10.000 milions d'anys, el doble de l'edat del Sol. L’estudi analitza com les erupcions de la nana vermella podrien afectar els planetes que la orbiten. Les observacions del Chandra preses al juny de 2019 van revelar una erupció de raigs X i les observacions de l'Hubble preses al març de 2019 van revelar dos centelleigs ultraviolats d'alta energia. Basant-se en la durada de les erupcions, els autors van concloure que l'estrella de Barnard desencadena erupcions potencialment destructives al voltant del 25% del temps. És probable que qualsevol atmosfera formada d’hora en la vida d'un planeta hagi estat erosionada per la radiació, però després es podria regenerar quan l'estrella es torni menys activa amb l'edat. Més informació al Chandra.

1 novembre 2020

La missió Juno de la NASA ha detectat esdeveniments lluminosos transitoris, centelleigs brillants de llum en l'atmosfera superior de Júpiter. És la primera vegada que s'observen centelleigs de llum brillants, impredictibles i extremadament breus, com petits follets, coneguts formalment com esdeveniments lluminosos transitoris (TLE) en mons diferents a la Terra. Els investigadors van treballar amb dades de l'espectrògraf ultraviolat i van descobrir una cosa inesperada: una franja brillant i estreta d'emissió ultraviolada que va desaparèixer en un instant, que se suposa que és un TLE. Els sprites (follets) són esdeveniments lluminosos transitoris desencadenats per descàrregues de tempestes elèctriques. A la Terra ocorren a uns 100 km per sobre de les tempestes elèctriques intenses i il·luminen regions del cel de desenes de km d'ample, i duren només uns pocs mil·lisegons. Els elfs són semblants i es deuen a polsos electromagnètics. L'aparició de follets i elfs en Júpiter va ser predita per estudis publicats anteriorment i ara s'han observat els primers 11 esdeveniments brillants. Més informació a la NASA.

31 octubre 2020

La força de la gravetat necessària perquè l'Univers hagi evolucionat des que era pràcticament uniforme en el Big Bang fins ara, quan la matèria es concentra en forma de galàxies, estrelles i planetes, la proporciona l'anomenada matèria fosca. No obstant això, no sabem res sobre la seva naturalesa, comportament o composició. Científics del Instituto de Astrofísica de Canàries (IAC)/Universidad de la Laguna (ULL) i de la Universdad Nacional del Noroeste de la Província de Buenos Aires (Junín, Argentina) han descobert que la matèria fosca en galàxies segueix una distribució de 'màxima entropia' (és a dir 'màxim desordre' o 'equilibri termodinàmic') el que significa que aquesta es troba en l'estat més probable. No obstant això, es desconeix com la matèria fosca ha arribat fins a aquesta classe d'equilibri. La màxima entropia de la matèria fosca ha estat detectada en les galàxies nanes, ja que aquestes tenen major proporció de matèria fosca en relació a la seva massa total. No obstant això, els investigadors esperen que es tracti d'un comportament general a tot tipus de galàxies. Aquest comportament té especial interès ja que afecta les simulacions de la seva acció sobre la resta de l'Univers, per exemple, en les lents gravitacionals. Més informació al IAC.