L'ASTRONÒMICA

2 març 2019

A través de les dades del sobrevol de la sonda New Horizons sobre Pluto i Caront s'ha vist que sorprenentment hi ha d'haver pocs objectes petits al cinturó de Kuiper. Aquest resultat es desprèn dels pocs cràters petits en les fotografies del satèl•lit Caront, on s'observa que són molt rars els cràters d'impacte amb diàmetres menors de 100 metres. Les primeres dades de l'estudi d'Ultima Thule concorden amb aquesta conclusió. Aquesta sorprenent conclusió és important en l'estudi de l'evolució i formació del cinturó de Kuiper, que és diferent de la del cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter, que té una gran quantitat d'objectes petits a causa segurament dels xocs entre els objectes grans. Més informació a SwRI.

27 febrer 2019

Al final de la seva vida, al voltant del 95% de les estrelles evolucionen a gegants vermelles que es desprenen de la seva massa a través del que es coneix com un vent estel•lar. Eventualment s'esvaeixen en forma de nebuloses planetàries amb un nucli estel•lar calent anomenat nana blanca. Personal investigador de 14 institucions científiques europees, entre les quals es troba l'IAC, ha detectat que el vent estel•lar d'aquestes estrelles no és més intens del normal, però que es veu afectat per una parella que, fins ara, s'havia passat per alt: una segona estrella que envolta la gegant vermella. S'ha vist que l'última fase evolutiva d'aquestes estrelles velles no està caracteritzada per un curt "supervent extrem", sinó més aviat per una fase de "vent normal" molt més llarga. Les velles estrelles triguen més a morir. Més informació a l’IAC.

27 febrer 2019

L'any 2013 es va descobrir, usant dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA i l'ESA el petit satèl•lit Hippocamp del planeta Neptú. Ara, utilitzant més observacions s'han descobert dades sobre el satèl•lit i sobre el seu origen. S'ha estimat que el seu diàmetre és d'uns 34 km. Sobre el seu origen es creu que és un fragment del satèl•lit Proteus, un dels grans satel•lits de Neptú. Les òrbites de Proteus i Hippocamp són increïblement properes, amb només 12.000 km de distància. En general, si dos satèl•lits de mides tan diferents coexisteixen d'aquesta manera el més normal és que, o el més gran hauria estat expulsat del més petit, o que l'òrbita del més petit hagi xocat amb el més gran. Sembla ser que fa alguns milions d'anys un cometa va xocar amb Proteus i li va arrencar un tros. Les imatges del Voyager 2 mostren un gran cràter d'impacte en Proteus. Es creu que l'impacte li va arrencar un tros que ha acabat sent el petit satèl•lit Hippocamp. Més informació al Hubble.

8 febrer 2019

Un equip d'astrònoms a través del telescopi ALMA va detectar molècules orgàniques complexes al voltant de la jove estrella V883 Ori. L'estrella va patir una erupció que va alliberar les molècules presents en el material gelat del disc protoplanetari, la composició del qual és similar a la dels cometes del Sistema Solar actual. Algunes de les molècules orgàniques complexes detectades són el metanol (CH3OH), l'acetona (CH3COCH3), l'acetaldehid (CH3CHO), el formiat de metil (CH3OCHO) i el acetonitril (CH3CN). Aquesta és la primera vegada que es detecta acetona de manera fefaent en una regió de formació planetària. V883 Ori és una jove estrella situada a uns 1.300 anys llum de la Terra que està experimentant una erupció de tipus FU Orionis. Més informació a ALMA.

8 febrer 2019

L'instrument MUSE (Multi Unit Spectroscopic Explorer), instal•lat al Very Large Telescope de l'ESO, ha detectat per primera vegada un raig en llum visible emès per una estrella naixent. Es troba en una regió H II en el Gran Núvol de Magalhães anomenada N180 B, que és un fèrtil viver d'estrelles. En les profunditats de N180 B s'ha detectat un raig Herbig-Haro 1177, (HH 1177) emès per un objecte estel•lar jove massiu, amb una massa 12 vegades major que la del nostre Sol. És la primera vegada que s'ha observat en llum visible un raig d'aquest tipus fora de la Via Làctia, ja que generalment estan enfosquides pels seus entorns polsosos. No obstant això, l'ambient relativament lliure de pols del Gran Núvol de Magalhães permet observar-les. Amb gairebé 33 anys llum de longitud, és un dels dolls més llargs mai observats. El raig està altament col•limat i es creu que s'associa amb el disc d'acreció de la seva estrella. S'ha vist que tant les estrelles d'alta massa com les de baixa massa llancen dolls col•limats com HH 1177. Més informació a l’ESO.

8 febrer 2019

La sonda de la NASA Voyager 2 ens va oferir instantànies de les atmosferes d'Urà i Neptú als anys 1986 i 1989. Però s'ha vist que aquestes imatges només mostren una foto aïllada d'una pel•lícula que varia amb el temps. El telescopi Hubble ha seguit la seva dinàmica al llarg dels anys. Les últimes fotos del telescopi mostren una tempesta fosca en Neptú, ocorreguda el setembre de 2018 (dreta), que mesura uns 10.000 km i un casquet polar gegant al pol nord d'Urà (esquerra). Més informació al Hubble.

3 febrer 2019

Un estudi basat en dades de l’observatori de raigs X Chandra de la NASA i del XMM-Newton de la ESA suggereix que l’energia fosca pot variar al llarg del temps còsmic. S'han rastrejat els efectes de l'energia fosca a través de les distàncies d'uns 1.598 quàsars, que permeten mesurar els seus efectes des de l’Univers primitiu, fa uns 9.000 milions d'anys fins al present. La nova tècnica utilitza dades de raigs ultraviolats (UV) i raigs X per estimar les distàncies del quàsar. Alguns dels fotons UV xoquen amb els electrons en el núvol de gas calent del quàsar i poden augmentar l'energia de la llum UV fins a les energies de raigs X. Aquesta correlació depèn de la lluminositat del quàsar, el que els converteix en graons estàndard per mesurar les distàncies. S'han trobat evidències que la quantitat d'energia fosca està creixent amb el temps. Més informació a Chandra.

1 febrer 2019

Astrònoms que utilitzaven el telescopi Hubble per estudiar algunes de les estrelles més antigues i més febles del cúmul globular NGC 6752 van descobrir per casualitat una galàxia nana. Una agrupació d'estrelles visibles prop del cúmul s'ha vist que no pertanyen a la nostra galàxia. La galàxia, anomenada Bedin 1, està situada a tan sols 30 milions d'anys llum del Sistema Solar. Té una forma elongada, amb una mida d'uns 3.000 anys llum, i és extremadament feble, per la qual cosa s'ha classificat com una galàxia esferoïdal nana, que són petites, febles, sense pols i amb estrelles velles. En el Grup Local de galàxies es coneixen 36 d'aquestes galàxies, 22 de les quals són satèl•lits de la Via Làctia. La nova galàxia destaca per estar allunyada de qualsevol galàxia gran; és a 2 milions d'anys llum de la galàxia NGC 6744. S'estima que la seva edat està propera als 13.000 milions d'anys, que la converteix en un fòssil de l'Univers primitiu. Més informació al Hubble.

25 gener 2019

Martí Perpinyà, un estudiant de la Universitat Politècnica de Catalunya, ha descobert el primer sistema tiple de nanes blanques resoltes, anomenat J1953-1019. L’objectiu del seu treball era trobar sistemes de dues nanes blanques, també força estranys. A partir de les dades recollides per la Gaia Data Release 2 (DR2), ha trobat uns 50 sistemes binaris de nanes blanques, però també el sistema triple. Es tracta del primer descobriment d’un sistema triple d’aquest tipus de romanents estel•lars que s’ha fet mai. Els sistemes tiples de nanes blanques son una possible font de producció de supernoves del tipus SN1a, que expliquen l’expansió accelerada de l’Univers. L’article del descobriment es publicarà el mes de febrer a la revista Monthly Notices de la Royal Astronomical Society. Més informació a la UPC.

23 gener 2019

Un estudi internacional liderat per investigadors de l'IAC revela detalls inèdits sobre la naturalesa d'un tipus singular de fenomen oscil•latori amb forma d'espiral trobat en taques solars. El Sol alberga multitud de fenòmens oscil•latoris que es manifesten des de les capes més profundes del seu interior fins a les capes més externes de la seva atmosfera. Ara s'ha estudiat la propagació d'aquestes ones en taques solars i s'ha identificat la presència d'oscil•lacions amb forma d'espiral que parteixen des de la zona més fosca de la taca solar, l'ombra, i s'estenen a les regions més externes de la penombra. S'han emprat dades del telescopi GREGOR de 1,5 m, situat a l'Observatori del Teide. Els nous resultats apunten que es tracta del patró visual d'ones que es propaguen cap amunt des de capes inferiors. Encara que aparentment aquestes ones es mouen en la direcció radial (cap a l'exterior de la taca), el que passa en realitat és que en les regions més externes el front d'ones arriba més tard a la capa atmosfèrica. Més informació a l’IAC.