L'ASTRONÒMICA

16 setembre 2019

Un cometa acabat de descobrir sembla que s’ha originat a fora del Sistema Solar. Designat C/2019 Q4 (Borisov), va ser descobert el 30 d'agost de 2019 per l'astrònom aficionat Gennady Borisov a l'observatori MARGO en Nauchnij, Crimea. La confirmació oficial de que sigui un objecte interestel•lar encara no s'ha fet. Si ho és seria el segon objecte interestel•lar detectat. El primer, 'Oumuamua, va ser observat i confirmat l'octubre de 2017. El cometa està acostant-se al Sol, però romandrà més lluny que l'òrbita de Mart i s'acostarà a la Terra no més a prop de 300 milions de quilòmetres. El seu periheli tindrà lloc el dia 8 de desembre de 2019. La velocitat actual del cometa és alta, aproximadament 150.000 km/hora, molt per sobre de les velocitats típiques dels objectes que orbiten el Sol a aquesta distància. La seva màxima lluentor serà a mitjans de desembre, amb una magnitud de 15,3. S'estima que té una mida d'entre 2 i 16 km. Més informació a NASA i en IAC.

15 setembre 2019

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA ha detectat, per primera vegada, vapor d'aigua en l'atmosfera d'una superterra que es troba a la zona habitable al voltant de la seva estrella, on hi pot existir aigua en forma líquida. El planeta es troba al voltant de l'estrella K2-18, distant 110 anys llum de la Terra en la constel•lació de Leo. La seva denominació és K2-18b i té vuit vegades la massa de la Terra. Es van utilitzar dades del telescopi Hubble de 2016 i 2017 i es va analitzar la llum estel•lar filtrada a través de l'atmosfera. Els resultats van revelar la signatura molecular del vapor d'aigua i també la presència d'hidrogen i heli en l'atmosfera del planeta. Es creu que podrien existir altres molècules, com nitrogen i metà, indetectables amb les observacions actuals. Donat l'alt nivell d'activitat de la seva estrella nana vermella, K2-18b pot ser més hostil que la Terra i és probable que estigui exposat a més radiació. Més informació al Hubble.

28 agost 2019

Un equip internacional d'astrònoms, amb participació d'investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Canàries i del CSIC, ha trobat evidències d'una kilonova en les dades d'un esclat de raigs gamma detectat a l'agost de 2016. Es tracta d'un fenomen similar a les supernoves que produeix grans quantitats d'elements pesats, com or o platí. Aquest esdeveniment s'assembla a una altra explosió detectada per LIGO el 2017, l’observació de la qual combinada en ones lluminoses i gravitacionals va obrir la porta a entendre aquest tipus d'objectes. Després d'aquest esdeveniment els astrònoms van començar a ajustar les seves suposicions sobre com hauria d'aparèixer una quilonova davant d’un observador terrestre. Per això reexaminaren les dades d'un esclat de raigs gamma detectat l'agost de 2016 i van trobar evidències d'una segona quilonova que va passar desapercebuda durant les observacions inicials. Més informació a IAC.

26 agost 2019

Hem vist les grans tempestes de l'atmosfera de Júpiter. Però què passa per sota? Què és el que les provoca? Per saber-ho, cal observar en ones de ràdio. Observacions de l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) ens ofereixen una vista única de l'atmosfera de Júpiter, 50 quilòmetres sota de les capes de núvols. S'ha vist un mapa tridimensional de la distribució del gas d'amoníac sota dels núvols, després d'una intensa erupció. Les imatges d'ALMA es van prendre pocs dies després d'una erupció a la Banda Equatorial Sud al gener de 2017. Es van comparar observacions de ràdio amb altres en llum visible, ultraviolada i infraroig. L'estudi ha confirmat la teoria que de els dolls de les erupcions són provocats per la convecció de gas d'aigua a la base dels núvols, que fan pujar el gas d'amoníac des de la profunditat de l'atmosfera fins a una gran altitud, molt per sobre dels núvols d'amoníac a l'atmosfera superior. Més informació a ALMA.

16 agost 2019

Astrònoms de la Universitat Rice, a USA, i de la Universitat Sun Yat-sen, a la Xina, suggereixen que una col•lisió frontal colossal entre Júpiter i un planeta 10 vegades més massiu que la Terra, en el Sistema Solar inicial, fa uns 4.500 milions d'anys, podria explicar lectures gravitacionals sorprenents de la nau espacial Juno de la NASA. Les lectures suggereixen que el nucli de Júpiter és menys dens i més extens del que s'esperava. La teoria suggereix que l'impacte gegant va agitar el nucli de Júpiter, barrejant el contingut dens del nucli amb capes menys denses més externes, diluint el nucli. Els models computacionals 3D suggereixen que, almenys, hi ha un 40% de probabilitat de xoc entre Júpiter i un altre planeta. L’impactador seria com una bala que travessa l'atmosfera i colpeja el nucli de front. Més informació a Rice.

14 agost 2019

Observacions dels telescopis Gemini North i W.M. Keck, en Maunakea, Hawaii, han apuntat que els punts calents en el satèl•lit Io de Júpiter fluctuen a escales temporals. Això produiria les erupcions volcàniques en el satèl•lit. Entre els anys 2013 i 2018 s'ha observat al satèl•lit en 271 ocasions. El període de Io al voltant de Júpiter és de 1,8 dies, produint unes marees similars a les que la Lluna provoca a la Terra. Alhora, l'òrbita fluctua tornant-se alternativament més rodona i després més el•líptica, durant un període més llarg d'aproximadament 480 dies. Aquesta variació més subtil és provocada per les estirades d'Europa i Ganímedes. S'ha vist que la brillantor volcànica de Io sembla coincidir en intervals de 480 dies. Per comprendre aquest resultat desconcertant, es creu que el magma és probablement massa viscós per reaccionar a la gravetat canviant en l'escala de 1,8 dies, però si amb la variació més lenta. Més informació a Gemini i Keck.

9 agost 2019

L'observatori espacial Chandra X-ray de la NASA pot haver descobert un forat negre ocult per espessos núvols de gas i de pols, en l'Univers més primitiu. Es troba a una distància de 13.000 milions d'anys llum. Es creu que la major part del creixement primerenc dels forats negres passa mentre estan "enfosquits" per núvols de gas i pols. El forat negre s'alimenta del disc i, a mesura que creix, el gas s'esgota fins que es descobreix el forat negre i el seu disc brillant. L'observatori Chandra va observar la galàxia PSO167-13 durant 16 hores, i només es van detectar 3 fotons de raigs X, tots amb energies relativament altes. Els raigs X de baixa energia s'absorbeixen més fàcilment que els d'energia més alta, de manera que l'explicació probable per a la observació és que hi hagi un quàsar enfosquit pel gas. Si es confirma, PSO167-13 superaria en 500 milions d'anys llum, la distància més llunyana fins ara coneguda d'un quàsar enfosquit. Més informació a Chandra.

8 agost 2019

A través de l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) s'han identificat 39 febles galàxies no vistes a través de la imatge profunda del Hubble, situades a 10.000 milions d'anys llum. Aquestes febles galàxies són deu vegades més nombroses que les òpticament brillants detectades pel Hubble a aquesta distància. S'estima que aquestes galàxies precedeixen a les galàxies el•líptiques massives de l'Univers actual. L'estudi d'aquestes galàxies, el nombre de les quals excedeix al que preveuen els models actuals, ajudarà a comprendre la història de la formació de les galàxies. L'extrema sensibilitat de l'ALMA va confirmar que es tracta de galàxies massives que produeixen estrelles 100 vegades més eficientment que la Via Làctia. Més informació a l’ALMA.

26 juliol 2019

Al centre de la Via Làctia hi ha un forat negre supermassiu amb una massa equivalent a 4 milions de sols. L'estudi de l'òrbita de l'estrella S2 que gira al seu voltant ha permès estudiar amb detall la gravetat en entorns tan extrems i confirmar la Teoria General de la Relativitat. L'estrella s'acosta al forat negre a tan sols unes tres vegades la distància que hi ha entre el Sol i Plutó. A causa de l'enorme força de gravetat del forat negre, la relativitat prediu que els fotons haurien de patir una pèrdua d'energia, desplaçament al vermell gravitatori. I això és, precisament, el que s'ha mesurat. Les observacions són consistents amb la teoria, però la relativitat no pot explicar completament la gravetat dins d'un forat negre, i en algun moment caldrà anar més enllà d'Einstein, a una teoria de la gravetat més completa que expliqui aquests entorns extrems. Més informació a l’IAA.

13 juliol 2019

Es tracta de dos forats negres supermassius amb una massa cadascun de 800 milions de vegades la del Sol. A mesura que s'acostin gradualment emanaran ones gravitacionals en un soroll de fons que encara no hem detectat, i que faran petites les ones detectades fins ara en la col•lisió de forats negres més petits. De fet, la seva fusió produirà ones un milió de vegades més intenses que les detectades per LIGO fins ara. Estan a una distància de 2.500 milions d'anys llum. Casualment, es creu que trigaran aquesta mateixa quantitat de temps en començar a produir ones gravitacionals de fons. S'estima doncs, que hi pot haver forats negres en l'Univers actual que poden estar emetent ones gravitacionals; detectar-les ajudaria a confrontar algunes incògnites. Per exemple, si en la fusió de galàxies els seus forats negres es fonen definitivament o si s'aturen orbitant a una distància d'un parsec. Aquest problema es coneix com "el problema final de parsec". Més informació a AAAS.