L'ASTRONÒMICA

31 març 2019

S'ha descobert a partir d'observacions de telescopis terrestres i del Telescopi Espacial Hubble un rar asteroide autodestructiu anomenat 6478 Gault, descobert el 1988. L'asteroide té de 4 a 9 quilòmetres de grandària i té dues cues de runa estretes, similars a les dels cometes, que ens diuen que l'asteroide està experimentant lentament la seva autodestrucció. Cada cua és evidència d'un esdeveniment actiu que llençà material cap a l'espai. És un dels pocs asteroides que es desintegren mitjançant l'efecte YORP. Quan la llum solar l’escalfa, la radiació infraroja que s'escapa elimina tant el calor com l'impuls. Això crea una petita força que pot fer que l'asteroide giri més ràpid. Si aquesta força centrífuga supera la gravetat, l'asteroide es torna inestable. Més informació al Hubble.

30 març 2019

Fa uns mesos es va descobrir una galàxia, anomenada NGC 1052-DF2, que semblava no tenir matèria fosca. Ara un nou estudi dona suport a aquesta observació inicial i a més s'ha descobert una altra galàxia desproveïda de matèria fosca. Per tant, es demostra que la matèria fosca és separable de la resta de la matèria. L'estudi sobre DF2 confirma que els cúmuls globulars dins de la galàxia s'estan movent a una velocitat consistent amb la massa de la matèria normal de la galàxia. La nova galàxia, anomenada NGC 1052-DF4, s'ha descobert a través de l'espectròmetre de baixa resolució (LRIS) de l'Observatori Keck. Per tant, es pensa que les possibilitats de trobar més d'aquestes galàxies són més altes del que es pensava. Les galàxies DF2 i DF4 pertanyen a una classe relativament nova de galàxies anomenades galàxies difuses (UdG). Són tan grans com la Via Làctia, però tenen entre 100 i 1000 vegades menys d’estrelles; això les fa semblar esponjoses i translúcides. Més informació a Keck.

29 març 2019

Els sobrevols més propers de la nau espacial Cassini de la NASA a prop dels anells i de les llunes més propers a ells revelen que les superfícies d'aquestes llunes inusuals estan cobertes amb material dels anells del planeta, i de partícules gelades que surten de la lluna més gran de Saturn, Enceladus. Les dades confirmen que la pols i el gel dels anells s'acumulen en les llunes incrustades a dins i a prop dels anells. Les superfícies lunars són altament poroses, es van formar en múltiples etapes a mesura que el material dels anells s'assentava. La porositat també ajuda a explicar la seva forma: en lloc de ser esfèriques, són similars a raviolis, amb material enganxat al voltant dels seus equadors, ja que recullen partícules de gel i pols dels anells. Més informació a la NASA.

27 març 2019

Per primera vegada s'ha utilitzat l'instrument GRAVITY, d'interferometria òptica, per obtenir imatges d'exoplanetes. L'instrument està instal•lat al Very Large Telescope Interferometer (VLTI) de l'ESO. El primer planeta observat és HR8799e, que està en una estrella situada a 129 anys llum de la Terra, en la constel•lació Pegasus. S'ha revelat que el planeta té una atmosfera complicada, amb núvols de ferro i silicats arremolinant-se en una tempesta que abasta tot el planeta. HR8799e és un 'superjúpiter', molt massiu i molt jove, amb només 30 milions anys d'edat; és prou jove com per ser una eina per comprendre la formació de planetes i sistemes planetaris. És completament inhòspit, l'energia sobrant després de la seva formació l’hi dóna un potent efecte d’hivernacle amb una temperatura hostil de prop de 1000 °C. Més informació en l’ESO.

23 març 2019

A través de les observacions del radiotelescopi Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de la National Science Foundation s'ha trobat un pulsar que s'allunya a gran velocitat del seu presumpte lloc de naixement. El pulsar està fora de la bombolla de deixalles de la supernova que el va crear i s'allunya d'ella a uns 1.100 km per segon, deixant un clar rastre que apunta directament cap al centre de la bombolla. El descobriment proporciona informació de com els púlsars creats per una explosió de supernova són disparats cap a fora per la mateixa explosió. El pulsar, denominat PSR J0002 + 6216, està a uns 6.500 anys llum de la Terra. El pulsar està ara a uns 53 anys llum del centre del romanent. Es calcula que l'explosió va tenir lloc fa uns 10.000 anys i que el pulsar va creuar les vores de la bombolla fa uns 5.000 anys. Més informació a NRAO.

23 març 2019

L'Atacama Large Millimeter / Submillimeter Array (ALMA) ha observat la formació i els moviments mútuament entrellaçats d'un sistema binari d'estrelles massives. Les estrelles es creu que es van formar de la fragmentació d'algun tipus de disc. Les estrelles massives són importants per a produir els elements pesats que conformen la nostra Terra i el nostre cos, però el seu mecanisme de formació està literalment embolicat en un misteri. Respondre a aquesta pregunta és difícil perqué les protoestrelles d'aquests sistemes encara estan embolicades en un espés núvol de gas i pols. No obstant aixó, ALMA ha pogut observar que fins i tot en aquesta etapa primerenca de desenvolupament, el núvol conté una estrella central "primària" massiva i una altra estrella "secundària" també massiva. El sistema, conegut com IRAS07299-1651, està situat a uns 5.500 anys llum de la Terra. Les dues protoestrelles estan a unes 180 unitats astronómiques, giren cada 600 anys i tenen una massa conjunta d'unes 18 vegades la solar. Més informació a NRAO.

21 març 2019

Els científics del New Horizons estan aprenent sobre la formació, la geologia i la composició d'Ultima Thula, una antiga relíquia de la formació del Sistema Solar. L'anàlisi de les imatges mostra que és un objecte binari compost per un lòbul gran i pla "Ultima" i un lòbul més petit i rodó "Thule". És una mostra de com es van formar els objectes d'acreció planetesimal en l'etapa de formació dels planetes. Aparentment, els dos lòbuls van orbitar entre si, com molts objectes binaris del Cinturó de Kuiper, fins que alguna cosa els va unir en una fusió "suau". Els cràters semblen ser d'impacte, però podrien tenir altres orígens; materials drenats en les esquerdes subterrànies, o la sublimació de sòlid a gas deixant pous al seu lloc. La depressió més gran, Maryland, de 8 km d'ample, podria haver-se format per una d’aquestes formes. Ultima Thule és molt vermell, més vermell fins i tot que Plutó, com molts altres objectes del cinturó de Kuiper. La retransmissió de dades continuarà fins a finals de l'estiu de 2020. Més informació a la NASA.

21 març 2019

La sonda OsiriX-Rex està explorant l'asteroide Bennu a partir de la seva entrada en òrbita al 31 de desembre passat. Una de les seves missions és recollir una mostra i portar-la a la Terra l'any 2023. En aquests moments està realitzant les primeres observacions en primer pla de l'asteroide. Una de les observacions més sorprenents és que l'asteroide està ejectant partícules a partir de la seva superfície, com es pot veure a la foto obtinguda el dia 19 de gener. S'han detectat plomalls de partícules al llarg dels dos mesos d'exploració, que s'han anomenat "esdeveniments d'expulsió". S'han vist també partícules que orbiten a l'asteroide com satèl•lits abans de tornar a la superfície. També és sorprenent que el seu terreny és tremendament accidentat, té una superfície aspra i densa en còdols. Aquestes dades han obligat a redissenyar els plans per a la recollida de la mostra. Bennu és un asteroide petit que es creu que està inalterat des del principi del Sistema Solar. Més informació a NASA.

13 març 2019

La NASA ha seleccionat nou equips per continuar l'estudi de les roques lunars. Durant 50 anys algunes roques s'han mantingut emmagatzemades intactes, que ara s'estudiaran per primera vegada. Les noves tecnologies ajudaran a millorar la nostra comprensió sobre el nostre satèl•lit. Sis equips analitzaran una mostra que mai ha estat exposada a l'atmosfera terrestre. Aquesta mostra va arribar a la Terra segellada al buit en la mateixa Lluna pels astronautes de l'Apollo 17. Aquesta mostra comprèn 800 grams de material encara tancat en un tub que es va introduir a la regolita lunar. Això permetrà analitzar l'estratigrafia sota de la superfície. Altres equips estudiaran mostres portades a la Terra i que després es van mantenir congelades o emmagatzemades en heli. Més informació a la NASA.

9 març 2019

Una col•laboració entre el Hubble Space Telescope de la NASA i l'ESA i la missió Gaia de l'ESA ha permès estimar amb gran exactitud la massa de la nostra galàxia. Aquesta és una dada fonamental, però fins ara les mesures donaven resultats molt diferents. Ara s'ha mesurat amb gran exactitud, donant un pes de 1,5 bilions de masses solars, fins a una distància de 129.000 anys llum del centre galàctic. Les mesures anteriors oscil•laven entre els 0,5 i 3 bilions especialment a causa dels diferents mètodes de mesurar la matèria fosca que comprèn el 90 per cent de la massa de la galàxia. Per eludir aquest aspecte es van usar les velocitats totals dels cúmuls globulars. A la segona publicació de dades Gaia va donar les velocitats de cúmuls fins a uns 65.000 anys llum de la Terra, i s'han fet servir dades d'una dècada del Hubble de cúmuls fins a 130.000 anys llum. En total 46 cúmuls diferents. Més informació a Hubble.