L'ASTRONÒMICA

7 maig 2019

Mentre escaneja el cel per traçar milions d'estrelles a la nostra galàxia, el satèl•lit Gaia de l'ESA també és sensible als cossos celestes més propers i observa regularment els asteroides en el nostre Sistema Solar. La imatge mostra les òrbites de més de 14.000 asteroides coneguts sobre la base de la informació del segon llançament de dades de Gaia, que es va fer públic el 2018. La majoria dels asteroides representats que es mostren en tons vermell i taronja brillant, són asteroides del cinturó principal, els asteroides troians, al voltant de l'òrbita de Júpiter, es mostren en vermell fosc. En groc, cap al centre de la imatge, hi ha les òrbites de diverses desenes d'asteroides propers a la Terra observats per Gaia. Les tres òrbites que es mostren en gris són els primers descoberts per Gaia. Més informació a ESA.

2 maig 2019

Un estudi de l'International Centre for Radio Astronomy Research (ICRAR), usant el Very Long Baseline Array (VLBA), ha estudiat el forat negre V404 Cygni que té una massa nou vegades més gran que la del Sol i que està situat a 8.000 anys llum de la Terra. El forat negre està extraient material d'una estrella companya amb una massa d'aproximadament el 70 per cent de la del Sol, formant un disc d'acreció al voltant del forat negre. En aquests sistemes, el disc es torna més dens i calent a mesura que disminueix la distància del forat negre. La part més interna del disc o el forat negre en si llança dolls de material cap a fora del disc que es mouen al 60 per cent de la velocitat de la llum i que trontollen tan ràpid que el seu canvi de direcció es pot veure en períodes tan curts com minuts. Això passa perquè la poderosa estirada gravitacional del forat negre està arrossegant l'espai proper. Més informació a NRAO.

1 maig 2019

Un grup d'astrònoms del projecte MIDAS (Sistema de Detección y Análisis de Impactos de la Luna), encapçalat per José María Madiedo, de la Universidad de Huelva, i José Luis Ortiz, de l'Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC), han analitzat el xoc d'una roca sobre la superfície lunar que es va produir durant l'eclipsi total del dia 21 de gener de 2019. L'impacte va produir una esclat que es va poder veure a simple vista i que va durar 0,28 segons. L'anàlisi conclou que la roca presentava una massa d'uns quaranta-cinc quilos, mesurava entre trenta i seixanta centímetres d'ample i va xocar amb la superfície a 61.000 quilòmetres per hora, produint un cràter d'entre deu a quinze metres de diàmetre. Les conclusions del projecte MIDAS assenyalen que la freqüència amb què es produeixen els impactes contra el nostre planeta de roques d'una mida similar podria ser fins gairebé deu vegades més alta del que pensa gran part de la comunitat científica. Més informació a IAA.

28 abril 2019

El dia 6 d'abril de 2019 la sonda de la NASA InSight a la superfície marciana va registrar i va mesurar el primer terratrèmol al planeta Mart. L'esdeveniment és massa petit com per proporcionar dades sòlides sobre l'interior de Mart, que és una de les principals missions de la sonda. El planeta Mart és extremadament quiet, en contrast amb la Terra que s'està movent contínuament a través del soroll sísmic creat pel moviment de les plaques sísmiques, dels oceans i el clima. L'esdeveniment registrat s'ajusta bastant als terratrèmols registrats a la Lluna durant les missions Apollo. A Mart i a la Lluna no hi ha tectònica de plaques com a la Terra, de manera que els seus terratrèmols són causats pel refredament i la contracció de la superfície del planeta. Tres altres esdeveniments es van registrar, però els seus senyals eren molt més febles i d'origen desconegut. Més informació a NASA.

25 abril 2019

Fa temps que sabem que la taxa d'expansió de l'Univers, és a dir la constant de Hubble, dona diferents resultats quan es mesura en l'Univers proper i en l'Univers llunyà. Als anys 2016 i 2017 la mesura de la constant dins de l'Univers proper es va refinar fins a una incertesa de només el 2,4 per cent; ara nous mesuraments observant variables cefeides al Gran Núvol de Magalhães han reduït la incertesa fins a l'1,9 per cent. La nova estimació de la constant d'Hubble és de 74,03 km per segon per megaparsec. Aquest nombre indica que l'Univers actual s'està expandint a una velocitat un 9 per cent més ràpida que la donada en les observacions de Planck dins l’Univers llunya, a través del fons còsmic de microones que donen un valor de 67,4 quilòmetres per segon per megaparsec. La nova mesura indica que el fet que la discrepància entre mesuraments sigui una casualitat és d'1 en 100.000, mentre que les mesures de l'any passat la situaven en 1 a 3.000. Aquest desajust és el problema més important de la cosmologia moderna. Més informació al Hubble.

23 abril 2019

El 24 d'abril de 1990 va ser llançat el Telescopi Espacial Hubble. Durant tots aquests anys ha revolucionat la imatge que tenim sobre el nostre Univers amb les seves esplèndides fotografies. Per celebrar el seu 29 aniversari s'ha publicat aquesta foto de la nebulosa del Cranc del Sud en la constel•lació de Centaurus. Aquesta peculiar nebulosa, amb la seva estructura en forma de rellotge de sorra, va ser creada per la interacció entre dues estrelles en un sistema binari. El sistema consisteix en una estrella gegant vermella i una estrella nana blanca. L'estrella gegant està en el procés durant el qual la seva massa flueix cap a l'estrella nana, creant durant l'acreció unes erupcions que donen lloc a l'estructura que podem veure. Més informació al Hubble.

20 abril 2019

Una sèrie d'imatges obtingudes pel satèl•lit Chandra X-ray Observatory de la NASA s'han identificat com el procés de fusió de dues estrelles de neutrons. La font, anomenada XT2, que ha patit fortes erupcions en raigs X, es troba en una galàxia situada a 6.600 milions d'anys llum. La campanya d'observació, a través de la qual s'ha localitzat, es denomina Chandra Deep Field South (CDF-S), examina una petita porció del cel a la constel•lació de Fornax. És la visió en raigs X més profunda fins ara observada. La font va aparèixer el 22 de març de 2015 i va durar set hores. Quan dues estrelles de neutrons es fusionen es produeixen dos dolls de partícules d'alta energia en direccions oposades. S'estima que la fusió va produir un magnetar, una estella de neutrons que gira centenars de vegades per segon i que posseeix un camp magnètic enorme.

11 abril 2019

Durant les observacions efectuades l'any 2017 del forat negre en el nucli de M87, que es varen publicar ahir, el telescopi Chandra de raigs X de la NASA també va efectuar observacions del centre de la galàxia M87. Chandra té un camp de visió molt més gran que el Even Horizon Telescope (EHT), de manera que pot veure el raig de partícules d'alta energia llançat pel forat negre de M87, que s’estén 1.000 anys llum des del centre de la galàxia. Les dades de Chandra van ser utilitzades pels científics del EHT per avaluar els models del raig. A partir d'ara es podran explorar, a partir de les dues campanyes d'observació, tot un seguit de preguntes: Com acceleren els forats negres les partícules a alta energia? Com produeix el forat negre els dolls espectaculars que Chandra i Hubble han estudiat?

10 abril 2019

Astrònoms espanyols de l'Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC), de l'Instituto Geográfico Nacional, de l'Instituto de Radioastronomía Milimétrica i de la Universitat de València han participat en l’obtenció de la imatge del forat negre supermassiu situat al centre de la galàxia Messier 87. Avui s'han publicat una sèrie de sis articles en una edició especial de la revista Astrophysical Journal Letters. La imatge mostra el forat negre al centre de Messier 87 (M87), una galàxia massiva situada al proper cúmul de galàxies Virgo. Aquest forat negre es troba a 55 milions d'anys llum de la Terra i és 6.500 milions de vegades més massiu que el Sol. Es troba immers en una regió brillant, com un disc de gas incandescent. El forat negre genera una regió fosca similar a la d'una ombra. La vora del forat negre, l’horitzó d’esdeveniments és unes 2,5 vegades menor que l'ombra que projecta i té una mida una mica menor de 40.000 milions de quilòmetres. Més informació a l’IAA.

7 abril 2019

Un grup d'astrònoms, liderat per la Universitat de Warwick i en el qual participa personal investigador de l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i de la Universidad de la Laguna (ULL), ha descobert fragments d'un planeta que ha sobreviscut a la mort de la seva estrella dins d'un disc de runa format per altres planetes destruïts que serveixen d'aliment a l'estrella, una nana blanca. Les restes d'aquest planeta, ric en ferro i níquel, van sobreviure a la destrucció de tot el sistema, que va seguir a la mort de la seva estrella amfitriona, SDSS J122859.93+104032.9, situada a 410 anys llum de la Terra. La seva supervivència és especialment sorprenent ja que orbita molt a prop de la seva estrella, molt més del que es creia possible, en una òrbita de dues hores. Més informació a IAC.