L'ASTRONÒMICA

23 març 2019

L'Atacama Large Millimeter / Submillimeter Array (ALMA) ha observat la formació i els moviments mútuament entrellaçats d'un sistema binari d'estrelles massives. Les estrelles es creu que es van formar de la fragmentació d'algun tipus de disc. Les estrelles massives són importants per a produir els elements pesats que conformen la nostra Terra i el nostre cos, però el seu mecanisme de formació està literalment embolicat en un misteri. Respondre a aquesta pregunta és difícil perqué les protoestrelles d'aquests sistemes encara estan embolicades en un espés núvol de gas i pols. No obstant aixó, ALMA ha pogut observar que fins i tot en aquesta etapa primerenca de desenvolupament, el núvol conté una estrella central "primària" massiva i una altra estrella "secundària" també massiva. El sistema, conegut com IRAS07299-1651, està situat a uns 5.500 anys llum de la Terra. Les dues protoestrelles estan a unes 180 unitats astronómiques, giren cada 600 anys i tenen una massa conjunta d'unes 18 vegades la solar. Més informació a NRAO.

21 març 2019

Els científics del New Horizons estan aprenent sobre la formació, la geologia i la composició d'Ultima Thula, una antiga relíquia de la formació del Sistema Solar. L'anàlisi de les imatges mostra que és un objecte binari compost per un lòbul gran i pla "Ultima" i un lòbul més petit i rodó "Thule". És una mostra de com es van formar els objectes d'acreció planetesimal en l'etapa de formació dels planetes. Aparentment, els dos lòbuls van orbitar entre si, com molts objectes binaris del Cinturó de Kuiper, fins que alguna cosa els va unir en una fusió "suau". Els cràters semblen ser d'impacte, però podrien tenir altres orígens; materials drenats en les esquerdes subterrànies, o la sublimació de sòlid a gas deixant pous al seu lloc. La depressió més gran, Maryland, de 8 km d'ample, podria haver-se format per una d’aquestes formes. Ultima Thule és molt vermell, més vermell fins i tot que Plutó, com molts altres objectes del cinturó de Kuiper. La retransmissió de dades continuarà fins a finals de l'estiu de 2020. Més informació a la NASA.

21 març 2019

La sonda OsiriX-Rex està explorant l'asteroide Bennu a partir de la seva entrada en òrbita al 31 de desembre passat. Una de les seves missions és recollir una mostra i portar-la a la Terra l'any 2023. En aquests moments està realitzant les primeres observacions en primer pla de l'asteroide. Una de les observacions més sorprenents és que l'asteroide està ejectant partícules a partir de la seva superfície, com es pot veure a la foto obtinguda el dia 19 de gener. S'han detectat plomalls de partícules al llarg dels dos mesos d'exploració, que s'han anomenat "esdeveniments d'expulsió". S'han vist també partícules que orbiten a l'asteroide com satèl•lits abans de tornar a la superfície. També és sorprenent que el seu terreny és tremendament accidentat, té una superfície aspra i densa en còdols. Aquestes dades han obligat a redissenyar els plans per a la recollida de la mostra. Bennu és un asteroide petit que es creu que està inalterat des del principi del Sistema Solar. Més informació a NASA.

13 març 2019

La NASA ha seleccionat nou equips per continuar l'estudi de les roques lunars. Durant 50 anys algunes roques s'han mantingut emmagatzemades intactes, que ara s'estudiaran per primera vegada. Les noves tecnologies ajudaran a millorar la nostra comprensió sobre el nostre satèl•lit. Sis equips analitzaran una mostra que mai ha estat exposada a l'atmosfera terrestre. Aquesta mostra va arribar a la Terra segellada al buit en la mateixa Lluna pels astronautes de l'Apollo 17. Aquesta mostra comprèn 800 grams de material encara tancat en un tub que es va introduir a la regolita lunar. Això permetrà analitzar l'estratigrafia sota de la superfície. Altres equips estudiaran mostres portades a la Terra i que després es van mantenir congelades o emmagatzemades en heli. Més informació a la NASA.

9 març 2019

Una col•laboració entre el Hubble Space Telescope de la NASA i l'ESA i la missió Gaia de l'ESA ha permès estimar amb gran exactitud la massa de la nostra galàxia. Aquesta és una dada fonamental, però fins ara les mesures donaven resultats molt diferents. Ara s'ha mesurat amb gran exactitud, donant un pes de 1,5 bilions de masses solars, fins a una distància de 129.000 anys llum del centre galàctic. Les mesures anteriors oscil•laven entre els 0,5 i 3 bilions especialment a causa dels diferents mètodes de mesurar la matèria fosca que comprèn el 90 per cent de la massa de la galàxia. Per eludir aquest aspecte es van usar les velocitats totals dels cúmuls globulars. A la segona publicació de dades Gaia va donar les velocitats de cúmuls fins a uns 65.000 anys llum de la Terra, i s'han fet servir dades d'una dècada del Hubble de cúmuls fins a 130.000 anys llum. En total 46 cúmuls diferents. Més informació a Hubble.

2 març 2019

A través de les dades del sobrevol de la sonda New Horizons sobre Pluto i Caront s'ha vist que sorprenentment hi ha d'haver pocs objectes petits al cinturó de Kuiper. Aquest resultat es desprèn dels pocs cràters petits en les fotografies del satèl•lit Caront, on s'observa que són molt rars els cràters d'impacte amb diàmetres menors de 100 metres. Les primeres dades de l'estudi d'Ultima Thule concorden amb aquesta conclusió. Aquesta sorprenent conclusió és important en l'estudi de l'evolució i formació del cinturó de Kuiper, que és diferent de la del cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter, que té una gran quantitat d'objectes petits a causa segurament dels xocs entre els objectes grans. Més informació a SwRI.

27 febrer 2019

Al final de la seva vida, al voltant del 95% de les estrelles evolucionen a gegants vermelles que es desprenen de la seva massa a través del que es coneix com un vent estel•lar. Eventualment s'esvaeixen en forma de nebuloses planetàries amb un nucli estel•lar calent anomenat nana blanca. Personal investigador de 14 institucions científiques europees, entre les quals es troba l'IAC, ha detectat que el vent estel•lar d'aquestes estrelles no és més intens del normal, però que es veu afectat per una parella que, fins ara, s'havia passat per alt: una segona estrella que envolta la gegant vermella. S'ha vist que l'última fase evolutiva d'aquestes estrelles velles no està caracteritzada per un curt "supervent extrem", sinó més aviat per una fase de "vent normal" molt més llarga. Les velles estrelles triguen més a morir. Més informació a l’IAC.

27 febrer 2019

L'any 2013 es va descobrir, usant dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA i l'ESA el petit satèl•lit Hippocamp del planeta Neptú. Ara, utilitzant més observacions s'han descobert dades sobre el satèl•lit i sobre el seu origen. S'ha estimat que el seu diàmetre és d'uns 34 km. Sobre el seu origen es creu que és un fragment del satèl•lit Proteus, un dels grans satel•lits de Neptú. Les òrbites de Proteus i Hippocamp són increïblement properes, amb només 12.000 km de distància. En general, si dos satèl•lits de mides tan diferents coexisteixen d'aquesta manera el més normal és que, o el més gran hauria estat expulsat del més petit, o que l'òrbita del més petit hagi xocat amb el més gran. Sembla ser que fa alguns milions d'anys un cometa va xocar amb Proteus i li va arrencar un tros. Les imatges del Voyager 2 mostren un gran cràter d'impacte en Proteus. Es creu que l'impacte li va arrencar un tros que ha acabat sent el petit satèl•lit Hippocamp. Més informació al Hubble.

8 febrer 2019

Un equip d'astrònoms a través del telescopi ALMA va detectar molècules orgàniques complexes al voltant de la jove estrella V883 Ori. L'estrella va patir una erupció que va alliberar les molècules presents en el material gelat del disc protoplanetari, la composició del qual és similar a la dels cometes del Sistema Solar actual. Algunes de les molècules orgàniques complexes detectades són el metanol (CH3OH), l'acetona (CH3COCH3), l'acetaldehid (CH3CHO), el formiat de metil (CH3OCHO) i el acetonitril (CH3CN). Aquesta és la primera vegada que es detecta acetona de manera fefaent en una regió de formació planetària. V883 Ori és una jove estrella situada a uns 1.300 anys llum de la Terra que està experimentant una erupció de tipus FU Orionis. Més informació a ALMA.

8 febrer 2019

L'instrument MUSE (Multi Unit Spectroscopic Explorer), instal•lat al Very Large Telescope de l'ESO, ha detectat per primera vegada un raig en llum visible emès per una estrella naixent. Es troba en una regió H II en el Gran Núvol de Magalhães anomenada N180 B, que és un fèrtil viver d'estrelles. En les profunditats de N180 B s'ha detectat un raig Herbig-Haro 1177, (HH 1177) emès per un objecte estel•lar jove massiu, amb una massa 12 vegades major que la del nostre Sol. És la primera vegada que s'ha observat en llum visible un raig d'aquest tipus fora de la Via Làctia, ja que generalment estan enfosquides pels seus entorns polsosos. No obstant això, l'ambient relativament lliure de pols del Gran Núvol de Magalhães permet observar-les. Amb gairebé 33 anys llum de longitud, és un dels dolls més llargs mai observats. El raig està altament col•limat i es creu que s'associa amb el disc d'acreció de la seva estrella. S'ha vist que tant les estrelles d'alta massa com les de baixa massa llancen dolls col•limats com HH 1177. Més informació a l’ESO.