L'ASTRONÒMICA

4 abril 2020

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) han permès obtenir imatges d'un gas pertorbat per intensos raigs emanats per un forat negre supermassiu en una galàxia situada a 11.000 milions d'anys llum. Aquests dolls de matèria ionitzada procedents de forats negres són poc coneguts, però dispersen els núvols de gas en les galàxies i inhibeixen la formació d'estrelles. Per estudiar-los s'ha observat l'objecte MG J0414+0534, la llum del qual està distorsionada per la gravetat d'una altra galàxia situada al mig que, a manera de lent, provoca una amplificació de la llum. Aquesta amplificació ha permés observar que els núvols de gas que envolten als raigs pateixen violents moviments de fins a 600 km/s. Les imatges reconstituïdes mostren la pols i el gas ionitzat en vermell i les emissions de monòxid de carboni en verd, en una estructura bipolar. Segurament estem presenciant l'etapa inicial de l'evolució dels dolls de la galàxia. Més informació a l'ALMA.

1 abril 2020

Observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA han proporcionat evidències d'un forat negre de massa intermèdia. Aquest tipus de forats negres són més petits que els supermassius que es troben als nuclis de les galàxies i més grans que els forats negres estel•lars. Són objectes molt evasius, per la qual cosa cal descartar altres explicacions possibles. Es va utilitzar el Hubble per donar seguiment a les observacions de raigs X del Chandra de la NASA i del XMM-Newton de l'ESA després d'una potent erupció de raigs X de l'any 2006 que no estava clar si es va originar dins o fora de la nostra galàxia. L'erupció es va atribuir a una estrella que es va destruïr després d'acostar-se a un forat negre. Es va veure que la font, anomenada 3XMM J215022.4-055108, estava en un nucli despullat d'una galàxia nana per les seves interaccions properes amb una altra galàxia. El forat negre té més de 50.000 vegades la massa del nostre Sol. Més informació al Hubble.

21 març 2020

Un equip d'astrònoms va descobrir, gràcies a l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA), òrbites sorprenents en discos protoplanetaris al voltant d'estrelles binàries. Fins ara, la majoria dels discos observats estan al voltant d'estrelles solitàries, pocs en estrelles binàries. S'han utilitzat observacions de l'ALMA per determinar el grau d'alineació de 19 discos protoplanetaris al voltant d'estrelles binàries. S'ha observat que el grau de desalineació entre les estrelles binàries i els seus discos depèn en gran mesura del període orbital de les estrelles. Mentre menor sigui el període orbital de l'estrella binària, més gran és la probabilitat que tingui un disc alineat amb les seves òrbites. Mentre que les estrelles binàries amb períodes superiors a un mes solen tenir discos desalineats. Més informació a ALMA.

21 març 2020

Fent servir l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA s'han realitzat algunes de les primeres proves experimentals de la teoria de cordes, un conjunt de models destinats a unir totes les forces, partícules i interaccions conegudes. S'ha intentat detectar signes d'una partícula encara no detectada amb massa molt baixa similar a un axió. La manca de detecció en aquestes observacions del Chandra ajuda a descartar algunes de les versions de la teoria de cordes. L'equip va buscar aquestes partícules en el cúmul de galàxies Perseus. En un cúmul de galàxies, els fotons de raigs X poden viatjar a través d'una gran quantitat de gas calent dins d'un camp magnètic. Alguns dels fotons de raigs X poden patir la conversió en partícules similars a axions, i al revés, al llarg del viatge. Tals conversions causarien una distorsió en l'espectre de raigs X. Més informació a Chandra.

12 març 2020

Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, un equip d'investigadors ha observat un planeta extrem on se sospita que plou ferro. Es tracta d'un planeta gegant ultracalent, denominat WASP-76B, que té una banda diürna que està permanent encarada cap la seva estrella a causa de les forces de marea. Aquest costat diürn té una temperatura que supera els 2.400 graus centígrads, prou alta com per vaporitzar metalls. Els forts vents porten el vapor de ferro a la banda nocturna, més freda a uns 1.500 graus centígrads, on es condensa en forma de gotes de ferro. L'exoplaneta es troba a 640 anys llum de distància a la constel•lació de Piscis. El costat diürn rep milers de vegades més radiació que la Terra del Sol. El vapor de ferro es condensa a la zona on el vent entra a la zona nocturna, el capvespre, però no apareix en l'alba. Més informació a l’ESO.

12 març 2020

Els astrònoms han reflexionat, durant anys, per què la nostra galàxia, la Via Làctia, no té un disc pla, sinó que esta corbada cap amunt per una banda i cap avall per l'altre. Les dades del satèl•lit de mapatge d'estrelles de l'ESA, Gaia, suggereixen que la distorsió podria ser causada per una col•lisió contínua amb una altra galàxia més petita que crearia ones en el disc galàctic com passa amb una roca llançada a l'aigua. El fenomen és una precisió i podria comparar-se amb una baldufa mentre gira el seu eix. L’ordit de les ones completaria una rotació completa al voltant de el centre de la Via Làctia entre 600-700 milions d'anys, més gran que la velocitat de les estrelles; el Sol triga 220 milions d'anys. Es desconeix, però, quina galàxia podria estar causant les ones, encara que es suggereix la galàxia nana de Sagittarius. Més informació a l’ESA.

11 març 2020

Totes les estrelles amb una massa inferior a vuit vegades la del Sol acabaran la seva vida com nebuloses planetàries, formades per una estrella nana blanca envoltada d'un embolcall fluorescent. Aquestes nebuloses poden presentar formes esfèriques, bipolars o complexes, però encara es desconeix per què es desenvolupa una forma o una altra. Un grup internacional d'astrònoms ha observat la gegant vermella W43A en ple procés de metamorfosi cap nebulosa planetària. Imatges de l'observatori ALMA han mostrat que W43A mostra un raig bipolar de material a alta velocitat -entre 175 i 130 quilòmetres per segon- que està col•lidint amb el material circumdant i esculpint una closca bipolar. S'estima que tant els dolls com la closca tenen uns seixanta anys, de manera que es van crear simultàniament i en un breu espai de temps. Es pot dir que estem sent testimonis del “moment exacte” en què els dolls han començat a esculpir el gas circumdant. Més informació a l’IAA.

7 març 2020

Una nova investigació, dirigida per la Universitat de Colorado Boulder, mostra que la Terra primitiva, llar d'algunes de les primeres formes de vida al nostre planeta, pot haver estat un "món aquàtic", sense un gran continent. L'estudi està recolzat per una peculiaritat de la química hidrotermal que suggereix que la superfície de la Terra probablement estava coberta per un oceà global fa 3.200 milions d'anys. L'estudi també alimenta un debat en curs sobre com podria haver estat l'antiga Terra: ¿era el planeta molt més calent del que és avui? L'estudi es va centrar en l'anàlisi d'un lloc geològic situat al nord-oest d'Austràlia, on s'ha vist un excés d'oxigen-18 en els antics oceans que suggereix que no hi havia continents extensos que l’absorbissin. Més informació a CUBoulder.

4 març 2020

Un equip internacional d'investigadors liderat per la Universitat de Warwick ha descobert una nana blanca de dimensions no usuals. Podria ser, en realitat, el resultat de la fusió de dues nanes blanques. L'estrella, situada a 150 anys llum, ha estat identificada gràcies a les dades recollides pel telescopi Gaia de l'ESA i ha estat estudiada pel Telescopio William Herschel (WHT) i pel Grup de Telescopis Isaac Newton (ING), instal•lats a l’Observatori del Roque de los Muchachos, La Palma. Aplicant un procediment d'espectroscòpia, els científics van poder determinar la composició química de la seva atmosfera i descobrir alts nivells de carboni en ella, una cosa inusual. Per intentar resoldre aquest misteri, els astrònoms han vist que l'estrella és el doble de massiva que la majoria de les nanes blanques i que gira molt més ràpid que altres nanes blanques de la seva mateixa edat. L'única manera d'explicar-ho és que va ser formada a partir de la fusió de dues nanes blanques. Més informació a l’IAC.

4 març 2020

Els forats negres estel•lars formats després del col•lapse d'una estrella massiva tenen un camp tan intens que ni la llum pot escapar d'ells, però hi ha mecanismes a través dels quals poden alimentar el medi interestel•lar expulsant a través de dolls o esclats part del material que queda atrapat en el seu disc d'acreció. Un grup internacional d'astrònoms ha observat durant 178 dies l'evolució del material expulsat pel forat negre MAXI J1820 + 070, o J1820. És un sistema binari format pel forat negre i una estrella semblant al Sol. El forat negre absorbeix material de la seva estrella companya que, en la seva caiguda, s'escalfa i emet raigs X, i en ocasions poden desenvolupar un raig bipolar que expulsa part del material que és visible en ones de ràdio. Més informació a l’IAA.