L'ASTRONÒMICA

24 abril 2021

S'ha detectat una fulguració estel·lar molt potent en l'estrella més veïna a la Terra, Proxima Centauri, observada a través de diferents telescopis en tot l'espectre electromagnètic. Va ser descoberta per l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) al maig de 2019 i és 100 vegades més poderosa que qualsevol fulguració similar ocorreguda en el Sol. Les fulguracions estel·lars ocorren quan l'alliberament d'energia magnètica en punts de l'estrella provoca un intens esclat de radiació electromagnètica que es pot observar en tot l'espectre electromagnètic. Aquesta és la primera vegada que s'observa una fulguració estel·lar amb una cobertura de longituds d'ona tan completa. La fulguració va durar només set segons, però va ser seguida per diversos telescopis. Va generar un augment en les longituds d'ona ultraviolada i mil·limètrica; l'estrella va passar de ser normal a 14.000 vegades més brillant en longituds d'ona ultraviolada en el lapse d'uns pocs segons i ALMA va capturar un comportament similar en longituds d'ona mil·limètriques al mateix temps. Més informació a NRAO.

Avui és un dia trist per als astrònoms. Ens deixa un dels grans observadors visuals, m'atreviria a dir que el més destacat dels últims a Espanya. Com molts comenten a les xarxes socials, un savi i excel·lent persona: Professor emèrit d'Història Contemporània de la Universitat de Sevilla, expert en música clàssica i un gran amant de l'astronomia, entre moltes altres aficions.

La seva dedicació a l'astronomia va portar a la observació metòdica de el cel, tasca que va recollir a el cap dels anys en un gran llibre "La Guía del Firmamento". Els astres als quals va dedicar una atenció especial van ser les estrelles dobles. A la fi dels anys 70 de segle passat, el senyor José Luis va començar a coordinar la seva observació a la nostra entitat. Va ser l'autor de diversos catàlegs d'estrelles dobles, el primer dels quals, amb 1200 entrades vam tenir l'honor de publicar l'any 1978 en l'Agrupació. Després va arribar a publicar dades de fins a 6200 sistemes múltiples.

Les observacions les realitzava visualment mitjançant un refractor de 75mm des del seu observatori a Mairena de l'Alcor (Sevilla). Encara recordo la primera trobada que vaig tenir amb ell el 1976, quan em va portar a conèixer la seva observatori. Va ser aprofitant el viatge de final de batxillerat. La seva senzillesa i la seva passió per tot allò que feia em van captivar, com a tants d'altres que vam tenir la immensa sort de conèixer-lo.

Avui ens quedem una miqueta orfes, però si mirem a el cel i escodrinyem per qualsevol dels seus racons, trobarem el seu esperit que ens guiarà per sempre en el seu firmament.

Carles Schnabel

14 abril 2021

En 2019 una col·laboració mundial de científics va utilitzar els radiotelescopis del Event Horizon Telescope (EHT) per fer la primera imatge d'un forat negre a la galàxia M87, a uns 55 milions d'anys llum de la Terra. Però la imatge, en qualsevol longitud d'ona, només dona una visió parcial del fenomen. A la imatge, i en el vídeo, es poden veure observacions de 19 observatoris terrestres en múltiples longituds d'ona des del ràdio fins als raigs gamma, del fenomen fins a una distància d'uns 100.000 anys llum des del forat negre. Es poden veure els dolls que transporten l'energia alliberada pel forat negre a escales més grans que la galàxia amfitriona, com un enorme cable d'alimentació. Més informació al NRAO.

13 abril 2021

Astrònoms de la Universitat Western han descobert nanes marrons que tenen la rotació més ràpida coneguda. Són tres nanes marrons que completen una rotació un cop cada hora, aproximadament 10 vegades més ràpid del normal i aproximadament un 30 per cent més ràpid que les rotacions més ràpides mesurades prèviament. S'ha mesurat que giren amb velocitats d'aproximadament 350.000 quilòmetres per hora en el seu equador, que és 10 vegades més ràpid que Júpiter. Aquesta taxa és tan extrema que, si aquestes "estrelles fallides" giressin més ràpid, podrien estar a punt de trencar-se. Van ser identificades pel telescopi espacial Spitzer de la NASA i estudiades per telescopis terrestres, inclòs el Gemini Nord. Més informació a Gemini i Spitzer.

5 abril 2021

A través de la sonda de raigs X Chandra de la NASA s'han observat per primera vegada raigs X procedents de la planeta Urà. Les observacions daten dels anys 2002 i 2017; en el primer any es va observar una detecció de raigs X, que s'ha analitzat recentment, i un possible flash en 2017. A la foto, l'emissió de raigs X, de l'any 2002, es mostra en rosa sobre una foto del Telescopi Keck-I, obtinguda el 2004, quan el planeta estava en la mateixa orientació. Els raigs X podrien ser una dispersió dels emesos pel Sol, com passa a la Terra, o a Júpiter i Saturn, però hi ha indicis temptadors que al menys hi ha una altra font de raigs X present en el mateix Urà. Podria ser que els anells d'Urà estiguin produint raigs X, com passa amb els anells de Saturn. Les partícules dels anells carregades d'electrons i protons podrien fer que els anells brillin en raigs X. Una altra possibilitat és que al menys alguns dels raigs X provinguin d'aurores d’Urà. Més informació a Chandra.

3 abril 2021

El cometa 2I/Borisov va ser descobert en 2019 i es va confirmar que provenia de més enllà de el Sistema Solar. Un estudi recent afirma que el cometa mai deu haver passat prop d'una estrella amb la qual cosa la seva composició és la mateixa del núvol de gas i pols que el va formar. Utilitzant el VLT de l'ESO, s'ha vist que el cometa té propietats polarimètriques diferents a les dels cometes del Sistema Solar, amb l'excepció del Hale-Bopp, el 1990. Es creu que el Hale-Bopp va passar a prop del nostre Sol només una vegada i, per tant, amb prou feines s'havia vist afectat pel vent solar i la radiació i té una composició molt similar a la del núvol de gas i pols en la qual es va formar al costat de la resta del Sistema Solar. L'estudi conclou que 2I/Borisov és de fet encara més primitiu que el Hale-Bopp. Un altre estudi amb l’ALMA, ha descobert que els grans de pols del cometa 2I/Borisov contenen pedretes compactes, d'aproximadament un mil·límetre de mida o més grans, i que les quantitats relatives de monòxid de carboni i aigua van canviar dràsticament a mesura que s'acostava al Sol, la qual cosa suggereix que la matèria de sistema planetari en què es va formar 2I/Borisov es va barrejar des de la zona propera a la seva estrella fins una àrea més allunyada, segurament un procés similar al que va tenir lloc al principi de la vida del nostre Sistema Solar. Més informació a ESO i ALMA.

2 abril 2021

Estimen que només el 5% de l'univers està constituït de matèria bariònica, la matèria ordinària que forma a les estrelles, els planetes i els éssers vius; la resta és matèria fosca i energia fosca. No obstant això, fins ara la major part d'aquesta matèria no s'ha pogut trobar. Un equip, en el qual participa l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha descobert que aquesta matèria perduda es troba omplint l'espai entre les galàxies en forma de gas calent de baixa densitat. La mateixa tècnica proporciona, a més, una nova eina que prova que l'atracció gravitacional experimentada per les galàxies és compatible amb la Teoria de la Relativitat General. La nova metodologia estudia l'estadística de mapes de desplaçaments al vermell de galàxies, ignorant la conversió a distàncies. Aquests mapes són sensibles a l'atracció gravitatòria entre galàxies en escales còsmiques i mostren que tot l'espai, des de nosaltres fins al fons de radiació còsmica de microones, és ple d'aquesta matèria bariònica no visible. Més informació a l’IAC.

26 març 2021

Un equip d'astrònoms liderat per Agustín Sánchez-Lavega (Universitat del País Basc, Espanya) ha publicar un informe detallat al Journal of Geophysical Research: Planets sobre la Gran Taca Vermella de Júpiter. Tot i que la Manxa ha disminuït des de 1879, no es pot predir la seva desaparició en el futur. Les trobades amb altres tempestes en els últims anys han provocat una major contracció, el que porta a prediccions que la icònica tempesta s'esvairia. No obstant això, les noves dades i anàlisis realitzades revelen que les trobades també han impulsat l'energia de la Gran Taca Vermella, per la qual cosa és probable que sobrevisqui. Des de 1879, la Gran Taca Roja s'ha reduït d'uns 40.000 quilòmetres inicials fins a 15.000 km actuals. La intensa vorticitat de la Gran Taca Vermella, i la seva grandària i profunditat en comparació amb altres vòrtex, garanteix la seva llarga vida. Més informació al JGRP.

26 març 2021

Investigadors de la Universitat Nacional d'Austràlia (ANU) han confirmat l'existència d'un nucli intern més intern de la Terra. L'autora principal de l'estudi, Joanne Stephenson, afirma que, si bé aquesta nova capa és difícil d'observar, les seves propietats poden apuntar a un esdeveniment dramàtic i desconegut en la història de la Terra. S'han trobat evidències que poden indicar un canvi en l'estructura del ferro central del nucli terrestre, el que suggereix potser que hi va haver dos esdeveniments de refredament separats en la història de la Terra. La Terra té quatre capes principals: l'escorça, el mantell, el nucli extern i el nucli intern. La idea d'una altra capa diferent es va proposar fa un parell de dècades. Mitjançant l'ús d'un algoritme de recerca molt intel·ligent per rastrejar milers de models del nucli intern, s’ha trobat un canvi en la direcció lenta de l'anisotropia a uns 650 km. Més informació a ANU.

25 març 2021

El telescopi Event Horizon (EHT) ha revelat avui una nova vista de l'objecte massiu al centre de la galàxia M87. Com es veu en llum polaritzada. S'ha vist que una fracció significativa de la llum al voltant del forat negre de M87 està polaritzada. És la primera vegada que els astrònoms han pogut mesurar la polarització, una signatura dels camps magnètics, tan a prop de la vora d'un forat negre. Mostra una evidència crucial per comprendre com es comporten els camps magnètics al voltant dels forats negres, i com l'activitat en aquesta regió molt compacta de l'espai pot impulsar poderosos dolls que s'estenen molt més enllà de la galàxia. Les observacions suggereixen que els camps magnètics a la vora del forat negre són prou forts com per fer retrocedir el gas calent i ajudar-lo a resistir l'atracció de la gravetat. Més informació al EHT.