L'ASTRONÒMICA

21 abril 2020

En fotografies del Hubble obtingudes els anys 2004 i 2006 de l'anell al voltant de l'estrella Formalhaut es va identificar un cos que orbitava al voltant de l'estrella, que l'any 2008 es va anunciar que era un planeta. Ara sembla haver desaparegut de la vista. Segurament el planeta mai va existir. Es creu que el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA va observar en canvi un núvol d'expansió de partícules de pols molt fines causades per una col·lisió entre dos cossos gelats de la mida d'un asteroide. El planeta, denominat Formalhaut b, era molt brillant en llum visible, però era inexistent en llum infraroja. Una proposició era que estava envoltat per un anell de pols. A més, es va veure que no estava seguint una òrbita el·líptica com fan els planetes. Les imatges del Hubble de 2014 van mostrar que l'objecte havia desaparegut. Es creu que la col·lisió va tenir lloc poc abans de les primeres observacions. Més informació al Hubble.

20 abril 2020

S'ha usat l'Observatori Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de la National Science Foundation i el Spitzer Space Telescope de la NASA per realitzar el primer mesurament de la velocitat del vent en una nana marró, un objecte de massa intermèdia entre un planeta i una estrella. L'estrella estudiada és 2MASS J10475385+2.124.234, un objecte aproximadament de la mateixa mida que Júpiter, però aproximadament 40 vegades més massiu, a uns 34 anys llum de la Terra. Les nanes marrons són de vegades anomenades "estrelles fallides". A Júpiter l'atmosfera gira més ràpid que l'interior del planeta, la qual cosa genera els vents atmosfèrics. Es va esperar que funcionessin aquests mateixos mecanismes en una nana marró. Es va descobrir que l'atmosfera de la nana marró gira més ràpid que el seu interior, donant una velocitat del vent de 659 m/s, més alta que la mesurada a Júpiter que és d'uns 100 m/s. Més informació a NRAO.

17 abril 2020

Observacions del Very Large Telescope (VLT) de l'ESO han revelat, per primera vegada, que una estrella que orbita al voltant d'un forat negre supermassiu en el centre de la Via Làctia es mou tal com ho va predir la teoria general de la relativitat d'Einstein. La seva òrbita té forma de rosassa i no d'el•lipse, com va predir la teoria de la gravetat de Newton. Aquest resultat va ser possible gràcies als mesuraments duts a terme al llarg de gairebé 30 anys. La teoria d'Einstein prediu que les òrbites tenen un moviment de precessió cap endavant, que va ser vist per primera vegada en l'òrbita de planeta Mercuri. Cent anys després, ho hem detectat en el moviment de l'estrella S2 que orbita al voltant de Sagitari A*, al centre de la Via Làctia. Sagitari A* està situat a 26.000 anys llum de la Terra i té un cúmul d'estrelles al seu voltant, entre les quals S2 que està a uns 20.000 milions de km del forat negre. L'estrella es mou a una velocitat del tres per cent de la velocitat de la llum, completant una òrbita cada 16 anys. Més informació a l’ESO.

16 abril 2020

Investigadors de la Universitat de Lancashire Central (UCLan) del Regne Unit han obtingut imatges de el Sol amb la resolució més alta mai aconseguida, a partir d'un telescopi solar dut a l'espai per un coet suborbital de la NASA. Les imatges han revelat que la capa externa del Sol està plena de fils magnètics increïblement fins, mai vistos fins ara. Estan plens de plasma extremadament calent, a milions de graus. Fins ara, aquestes parts de l'atmosfera havien aparegut fosques o gairebé buides, però aquestes imatges han revelat filaments que tenen al voltant de 500 km d'ample, amb gasos electrificats calents que flueixen dins d'ells. El mecanisme físic exacte encara no està clar i el seu coneixement ajudarà a comprendre millor les erupcions solars i les tempestes que poden afectar la vida a la Terra. Més informació a la UCLan.

14 abril 2020

D’ençà del seu descobriment el 2017, un aire de misteri ha envoltat el primer objecte interestel•lar conegut en el nostre Sistema Solar, l'objecte allargat anomenat 'Oumuamua (en hawaià significa "un missatger que arriba primer"). Com es va formar i d'on va venir? Un equip d’astrònoms ha utilitzat simulacions per ordinador per mostrar com objectes com 'Oumuamua poden formar-se sota la influència de les forces de marea. La simulació mostra que aquests objectes podem produir-se per la fragmentació d'objectes que s'apropen molt a estrelles, i que després poden ser expulsats a l'espai interestel•lar. L'objecte és desconcertant ja que té una superfície seca, una forma inusualment allargada i un moviment estrany. Més informació a UCSC.

14 abril 2020

Un equip internacional d'astrònoms ha registrat una supernova dues vegades més brillant i energètica que qualsevol altra registrada fins ara. La supernova, anomenada SN2016aps, podria ser un exemple d'una supernova extremadament rara de "inestabilitat de parells pulsacionals", formada per dues estrelles massives que es van fusionar abans de l'explosió. Fins ara aquest tipus d'esdeveniments només existien en teoria i mai s'havien observat. En una supernova típica, la radiació és menys de l'1 per cent de l'energia total. Però en SN2016aps, era cinc vegades més potent. A l'examinar l'espectre de llum, es va veure que l'explosió va ser impulsada per una col•lisió entre la supernova i una enorme capa de gas, llançada per l'estrella en els anys previs a l'explosió. S'ha calculat que la massa de la supernova era entre 50 i 100 vegades més gran que la del nostre Sol. La capa de gas era principalment hidrogen, que es creu que va ser expulsat per la col•lisió, poc abans de l'explosió, de dues estrelles cada amb unes 60 masses solars. Més informació a RAS.

9 abril 2020

Un estudi, que utilitza les dades del Chandra X-ray Observatory de la NASA i el XMM-Newton de l'ESA, ha investigat en quina mesura l'Univers és isotròpic o no. S'han utilitzat cúmuls de galàxies per mesurar importants propietats cosmològiques. El gràfic mostra els 313 cúmuls observats. L'estudi aprofita la relació entre la temperatura del gas calent que impregna un cúmul de galàxies i la quantitat de raigs X que produeix. Com més gran és la temperatura de gas en un grup, més gran és la lluminositat dels raigs X. Aquest mètode és independent de les quantitats cosmològiques, inclosa la velocitat d'expansió de l'Univers. Els resultats van donar velocitats d'expansió aparents en tot el cel, revelant que sembla allunyar-se de nosaltres més ràpid en algunes direccions que en altres. S'han propostat dues possibles explicacions. Una, que alguns grups propers poden estar sent arrossegats en la mateixa direcció per altres grups de galàxies. Una altra és que l'Univers no és realment el mateix en totes direccions, potser a causa de que l'energia fosca no és uniforme. Qualsevol d'aquestes dues explicacions cosmològiques tindria conseqüències significatives. Més explicació en el Chandra.

8 abril 2020

Margaret Burbidge ha mort a l'edat de 100 anys. Va ser una líder mundial en astrofísica que va ajudar a formular la nostra comprensió de la nucleosíntesi estel•lar i es va convertir en la primera directora del Royal Greenwich Observatory i presidenta de la American Astronomical Society. Després de doctorar-se en el Mill Hill Observatory a Londres durant la Segona Guerra Mundial, es va mudar als Estats Units el 1951 per ocupar un lloc en el Yerkes Observatory, i va tornar a Regne Unit dos anys després. Va ser autora principal amb William Fowler, Fred Hoyle i el seu marit Geoffrey Burbidge del primer article sobre la nucleosíntesi estel•lar en 1957: la formació d'elements a través de reaccions nuclears en el nucli de les estrelles. Més informació a la RAS.

8 abril 2020

La col•laboració del Event Horizon Telescope (EHT), que fa un any varen publicar la primera imatge del forat negre de la galàxia M 87, ara ha publicat informació del quàsar 3C 279 a la constel•lació de Virgo, que es va extreure l’any 2017. S’ha observat el jet relativista que es creu que emana del forat negre supermassiu. El quàsar brilla amb un punt de llum al seu centre, que és ultrabrillant i parpelleja perque grans quantitats de gasos i estrelles cauen dins del forat negre, provocant dos fins jets de plasma amb velocitats properes a la velocitat de la llum. Les observacions de l’EHT mostren detalls més fins que mig any llum, amb detalls perpendiculars als jets que canvien en els seus detalls més fins al llarg dels dies. Més informació al Max-Planck-Institut.

7 abril 2020

Les capes superiors de les atmosferes dels planetes gasosos (Saturn, Júpiter, Urà i Neptú) són calentes, a l'igual que passa a la Terra. Però, a diferència de la Terra, el Sol està massa lluny per donar compte d'aquestes altes temperatures. Una nova anàlisi de les dades de la sonda Cassini de la NASA ha trobat una explicació viable per a Saturn, i possiblement per als altres planetes: les aurores als pols nord i sud del planeta. Els corrents elèctriques, desencadenades per les interaccions entre els vents solars i les partícules carregades dels satèl•lits de Saturn, encenen les aurores i escalfen l'atmosfera superior. Durant el Grand Finale de la sonda, quan va realitza 22 òrbites molt properes a Saturn, es van recopilar dades per a un nou mapa de temperatures de l'atmosfera. Van veure que la temperatura arriba al seu màxim en les aurores i que els vents distribueixen la calor cap a altres latituds. Més informació a NASA.