L'ASTRONÒMICA

11 febrer 2016

Avui, 11 de febrer, a mitja tarda, els responsables de l'experiment LIGO han anunciat la detecció, per primera vegada a la història, d'ones gravitatòries. 

Concretament, el 14 de setembre a les 09:51 h (TU) van detectar les ones gravitatòries produides per dos forats negres, de 29 i 36 masses solars respectivament, que van fusionar-se per formar-ne un de molt més gran i massiu. La col·lisió de dos forats negres havia estat predita però mai observada. Aquesta fusió es va produir ara fa 1.300 milions d'anys, i en el procés 3 masses solars es van convertir en ones gravitatòries en una fracció de segon. No es pot saber amb precisió la zona del firmament on va passar aquest fet però va ser a l'hemisferi sud.

L'experiment LIGO està format per dos interferòmetres bessons, un situat a Livingston (Louisiana) i l'altre a Hanford (Washington) i depenen de Caltech i del MIT.

Les ones gravitatòries van ser predites ara fa cent anys per Albert Einstein amb la seva teoria de la Relativitat General.  

Més informació a LIGO

7 febrer 2016

Un equip d’astrònoms ha fer servir els telescopis ALMA i IRAM per a realitzar la primera medició directa de la temperatura dels grans de pols que es troben a les parts exteriors d’un disc de formació de planetes al voltant d’una estrella jove. L’estrella és 2MASS J16281370-2431391, en la espectacular regió de formació estel·lar de Rho Ophiuchi, que es troba a uns 400 anys llum de la Terra. S’ha descobert que els grans tenen temperatures molt més baixes d’allò esperat: -266 graus centígrads. Aquest sorprenent resultat suggereix que serà necessari revisar els models d’aquests discos. Més informació a l'ESO.

3 febrer 2016

Un doll gegant es mou continuadament al llarg de 300.000 anys llum (tres vegades el diàmetre de la Via Làctia) a partir d’un forat negre supermassiu que es troba al centre de la galàxia Pictor A, a 500 milions d’anys llum de distància. Observacions del telescopi Chandra durant els últims 15 anys proporcionen nous detalls sobre aquest extraordinari sistema. A més del doll principal s’han trobat evidencies d’un segon doll en direcció oposada. Com una mena de franquícia de l’Estrella de la Mort de la Guerra de las Galàxies, una tremenda acumulació d’energia gravitatòria es produeix quan el material de la galàxia creua l’horitzó d’esdeveniments cap a l’interior del forat negre. Aquesta gran acumulació d’energia emet un tremend doll de partícules que es mouen a casi la velocitat de la llum cap a l’espai exterior. La foto combina imatges en raigs X (blau) amb imatges de ràdio (vermell). Més informació a Chandra.

31 gener 2016

Un equip d’astrònoms ha vist que el planeta 2MASS J2126 que es creia que surava lliurament a l’espai en realitat gira al voltant d’una estrella situada a 1.000 milions de km, a unes 7.000 AU. En la mateixa regió de l’espai s’havia vist una estrella molt jove denominada TYC 9486-927-1, que ara s’ha vist que en realitat està lligada al planeta. La troballa s’ha donat al comprovar que els dos astres, situats a una distancia de 104 anys llum, es mouen amb la mateixa velocitat i amb la mateixa direcció. És el planeta més distant a la seva estrella conegut, te una massa entre 11,6 a 15 vegades la de Júpiter i triga uns 900.000 anys a completar la seva òrbita. Més informació a la Royal Astronomical Society. (Imatge: University of Hertfordshire/Neil Cook).

23 gener 2016

Després de sis setmanes de viatge la sonda LISA Pathfinder ha arribat al seu destí: una òrbita al voltant del punt de Lagrange L1, un punt virtual de l’espai a uns 1,5 milions de km de la Terra en direcció al Sol on les orbites son estables. Allà començarà a provar les tecnologies essencials per explorar l’univers gravitatori. La missió de LISA Pathfinder consisteix en provar els elements clau que es podrien utilitzar en futures missions per a detectar ones gravitatòries: les ondulacions en el teixit espai-temporal predites per Albert Einstein en la seva teoria general de la relativitat. Més informació a ESA.

21 gener 2016

Investigadors de Caltech (California Institute of Technology) han trobar evidències de l’existència d’un planeta estrany, amb una òrbita molt excèntrica en la regió més externa del Sistema Solar. Aquest objecte, que han denominat Planet Nine, tindria una massa 10 vegades superior a la de la Terra i orbitaria, en promig, unes 20 vegades més lluny del que ho fa el planeta Neptú. En cas que existeixi, la seva òrbita trigaria entre 10.000 i 20.000 anys en girar al voltant del Sol. El planeta no ha estat observat; s’ha descobert la possible existència a través de models matemàtics i simulacions per ordinador. Més informació a Caltech. (Imatge: Caltech/R. Hurt (IPAC)).

19 gener 2016

El dia 13 de juliol de 2015 vam publicar una noticia sobre la supernova més lluminosa, denominada ASASSN-15lh. Set mesos després del descobriment encara es desconeix l’origen de la seva lluminositat. Alguns detalls sobre l’explosió s’acaben de publicar a Nature. Es tracta d’una classe de supernoves superlluminoses pobres en hidrogen. Aquestes explosions es creu que són degudes a magnetars: nuclis altament magnetitzats, compactes i en ràpida rotació creats per l’explosió de una supernova. El magnetar produeix un camp magnètic que origina un vent que calenta el gas expulsat per l’explosió de la supernova. Però ASASSN-15lh és molt més lluminosa que qualsevol altre supernova d’aquest tipus. El magnetar giraria tan ràpid que convertiria en calor el cent per cent de la seva energia cinètica, unes condicions tant extremes que fan dubtar del model de magnetar. A més ASASSN-15lh se situa al centre d’una galàxia massiva, i aquestes supernoves es donen en galàxies nanes. Podria ser que l’explosió s’hagués produït en una galàxia nana alineada casualment amb la mes gran. Una altra possibilitat remota és que sigui el resplendor d’una estrella tragada per una forat negre supermassiu, Més informació a Nature.

15 gener 2016

El vapor d’aigua és el gas principal detectat als cometes, encara que es creu que la major part procedeix de sota de l’escorça del cometa. Això lliga amb el trobat en l’exploració de cometa 67/P on són rares i poc extenses les mostres de gel d’aigua en la superfície. Tot i això, un anàlisis detallat de l’instrument infraroig VIRTIS de Rosetta revela la composició de la capa superior del cometa: principalment, està coberta d’un material fosc, sec i orgànic mesclat amb una quantitat reduïda de gel. Més informació a ESA.

12 gener 2016

Una de les últimes fotos de gran resolució de Plutó transmeses per la sonda New Horizons mostra una intrigant marca en forma de “X”. Es troba a la regió denominada  Sputnik Planum, una plana de gel que està lleugerament elevada del seu entorn i no és estrictament plana. Es divideix en polígons d’entre 16 i 40 km que tenen uns marges dentats que els separen i que estan més elevats al seu centre, amb una diferencia de elevació d’uns 100 m. Segons els models aquests polígons podrien procedir d’una lenta convenció del nitrogen dels gels d’Sputnik Planum. Aquesta reserva de nitrogen podria tenir alguns quilòmetres de profunditat i s’escalfaria suament pel calor de Plutó. El nitrogen fluït s’aixecaria formant bombolles que desprès, un cop refredat, tornaria a enfonsar-se. Els polígons podrien evolucionar al llarg de milions d’anys i per tant les zones on el nitrogen s’enfonsa quedarien obsoletes, la “X” podria ser una d’aquestes zones, on s’unirien quatre cèl·lules. Més informació a NASA.

9 gener 2016

Un grup internacional d’astrònoms ha detectat un cúmul massiu de galàxies que es va formar quan l’Univers només tenia 3.800 milions d’anys. El cúmul, denominat IDCS J1426.5+3508, està localitzat a una distància de 10.000 milions d’anys llum, deu contenir milers de galàxies i ha de tenir una massa 1.000 vegades més gran que la Via Làctia. És el més massiu dels cúmuls registrats a una distància inferior a 4.000 milions de anys desprès del Big Bang. Es creu que està distorsionat ja que s’ha observat una taca en raigs X desplaçada del seu centre, lo qual pot indicar que va sofrir una col·lisió amb un altre cúmul de galàxies. Més informació a MIT.