L'ASTRONÒMICA

4 desembre 2015

La missió LISA Pathfinder de l’ESA va enlairar-se el dia 3 de desembre des de Kourou, Guaiana Francesa, per començar la seva missió que provarà les tecnologies que permetran detectar ones gravitatòries a l’espai. Aquestes ones han de ser de caràcter universal i estarien generades per l’acceleració de cossos massius. No obstant, els seus efectes son tan petits que encara no s’han pogut detectar de forma directa. LISA Pathfinder transporta dos cubs idèntics d’un aliatge d’or i platí, de 46 mil·límetres de costat i separats 38 centímetres, que es mantindran aïllats de totes les forces internes i externes amb una única excepció: la gravetat. L’objectiu de la missió es mantenir els dos cubs en la caiguda lliure més perfecta mai aconseguida a l’espai, mesurant la seva posició amb un nivell de precisió extraordinari. Aquest experiment posarà les bases dels futurs observatoris espacials d’ones gravitatòries. Més informació a ESA.

28 novembre 2015

Fent servir el Multi Unit Spectroscope Explorer (MUSE), instal·lat al Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, a l’Observatori Paranal, s’ha predit la visió d’una supernova mesos abans de que es pugui veure. Es tractarà de la tercera visió de l’esclat d’una mateixa supernova que s’ha separat en quatre imatges diferents a través d’una lent gravitacional. Les quatre imatges arriben en moments distints per que la llum ha de recorre quatre camins de diferent longitud. A la foto es pot veure el cúmul de galàxies que produeix la lent i les quatre imatges distintes d’una mateixa galàxia més llunyana. El cercle superior mostra la imatge de la galàxia on es va produir l’esclat de la supernova l’any 1995, no observada. El cercle inferior és la imatge on s’ha observat l’esclat l’any 2104. El cercle central és on es creu que es produirà de nou, en algun moment entre finals de 2015 i mitjans de 2016. Més informació a l'ESO.

20 novembre 2015

L’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) s’ha connectat amb altres telescopis de longituds d’ona mil·limètriques d’Europa i Amèrica del Nord per crear un telescopi d’interferometria de base molt llarga (VLBI). Les dades recollides per dos o més telescopis es combinen per formar un únic telescopi virtual amb una mida igual a la distancia geogràfica que els separa, aquest cas la mida de la Terra, amb una resolució extraordinàriament alta. Aquestes proves són un pas essencial pel projecte Event Horizon Telescope (EHT), una xarxa mundial de telescopis de longituds d’ona mil·limètriques que permetrà estudiar el forat negre supermassiu ubicat al centre de la Via Làctia amb una precisió sense precedents. Al llarg de 2015 l’ALMA s’ha connectat en període de probes amb el radiotelescopi de l’Institut de Radioastronomie Millimetrique (IRAM), situat en Sierra Nevada, al sud d’Espanya, i amb el Very Long Baseline Array (VLBA) del National Radio Astronomy Observatory (NRAO) d’Estats Units. Més informació a ESO.

13 novembre 2015

S’ha descobert l’objecte més distant al Sol, tres vegades més llunyà que el planeta nan Plutó. Actualment es desconeix quina és la seva òrbita exacta i si passarà a formar part de la llista de planetes nans. S’ha designat V774104, el seu diàmetre té entre 500 i 1.000 km i es troba a 15.400 milions de quilòmetres del Sol (103 UA). Per tal de conèixer amb certesa la seva òrbita caldrà esperar un any de mesures. Si s’acostés al Sol podria formar part d’una llarga família d'objectes amb interacciones gravitatòries amb Neptú. En cas contrari s’uniria a un grup d’objectes rars que només té dos exemplars més: Sedna i 2012 VP113. Aquests astres estan sempre a més de 50 UA del Sol i se’ls ha denominat com a «interns del núvol d’Oort» per diferenciar-los del cinturó de Kuiper. Més informació a l'American Association for the Advancement of Science (AAAS). (Imatge: Subaru Telescope).

7 novembre 2015

La sonda de la NASA Mars Atmosphere and Volatile Evolution (MAVEN) ha identificat el procés mitjançant el qual el planeta Mart va passar d’un clima humit i càlid a l’actual planeta fred i àrid. La sonda ha revelat com el vent solar va buidar l’atmosfera marciana cap a l’espai. Han trobat que el buidament de l’atmosfera s’incrementa notablement durant les tempestes solars, per exemple durant les tempestes de l’any 2015. Això fa pensar que la pèrdua de gas va ser molt més gran milers de milions d’anys endarrere quan el Sol era més actiu. Més informació a NASA. (Imatge: NASA/GSFC).

5 novembre 2015

S’ha descobert una enorme acumulació de galàxies en una regió remota de l’Univers. Observacions de l’Spitzer Space Telescope i del Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) han descobert, a una distància de 8.500 milions d’anys llum, la mes gran estructura fins ara coneguda a grans distàncies. Els cúmuls de galàxies van augmentant la seva mida i la seva massa a base d’adquirir amb el temps nous membres. Per veure si es van formar en les primeres etapes de l‘Univers s’han estudiat cúmuls llunyans massius com el MOO J1142+1527. S’ha vist que té uns 250 milions d’objectes, sent l’objecte més massiu observat en regions tant llunyanes en el temps i en l’espai. Més informació al JPL. (Imatge: NASA/JPL-Caltech/Gemini/CARMA).

5 novembre 2015

S’han processat les imatges radar de l’asteroide 2015 TB145 que va sobrevolar la Terra el dia 31 d’octubre a les 18 h TU, a 480.000 km del planeta. Les imatges mostren que l’asteroide es gairebé circular i té un diàmetre d’uns 600 m. S’observen nombrosos detalls com concavitats, taques blanques que podrien ser roques i altres estructures que podrien ser esquerdes. Les imatges va ser obtingudes fent servir microones emeses per l’antena de 70 m de Goldstone, l’eco de les quals es va rebre fent servir l’antena de 100 m de Green Bank. La resolució és d'uns 4 metres por píxel. Més informació al JPL. (Imatge: NASA/JPL-Caltech/GSSR/NRAO/AUI/NSF).

30 octubre 2015

La nau Rosetta de la ESA ha detectat in situ per primera vegada molècules d’oxigen que s’alliberen en forma de gas des del cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko. L’oxigen és el tercer element més abundant de l’Univers, però la versió molecular més simple del gas, l’O2, ha demostrat ser sorprenentment difícil de localitzar i fins ara estava absent de l’inventari d'especies volàtils associades als cometes. S’han explorat las possibilitats que expliquin la presència i l’abundància contínuament elevada d’O2, i tot sembla indicar que no s’ha format al cometa sinó que va ser incorporat per primera vegada al gel durant la fase primera de la nebulosa protosolar. S’estudien diverses alternatives, però independentment de com es va incorporar i de com s’ha mantingut, els resultats segurament tindran conseqüències en els nostres models d’evolució del Sistema solar. Més informació a l'ESA.

29 octubre 2015

Observacions dels telescopis espacials Swift i NuSTAR de la NASA han permès veure l’erupció en raigs X d’un supermassiu forat negre a Mrk 335, a 324 milions d’anys llum. Els forats negres no emeten llum però estan envoltats per discs de material que la gravetat del forat calenta i emeten radiació de diferents tipus. Una altra font de radiació son les corones compostes per partícules molt energètiques que generen raigs X. Els detalls de la seva estructura i como es formen no es coneixen encara. Els resultats suggereixen que aquestes corones disparen dolls de raigs X fora del forat negre. Hi ha dos models sobre les corones. Un suggereix que hi ha dos bulbs compactes que emeten llum, un a cada costat del forat en el seu eix de rotació. L’altre suggereix que estan distribuïdes al voltant del forat. Les observacions suporten el primer model, encara que és possible que els dos models siguin certs. Més informació a JPL. (Imatge: NASA/JPL-Caltech).

23 octubre 2015

Fent servir el Very Large Telescope, de l’ESO, un equip internacional d'astrònoms ha descobert l’estrella doble més calenta i massiva amb unes components que estant tan a prop que es toquen. Es tracta del sistema estel·lar doble VFTS 352 que està situat a la nebulosa de la Taràntula, al Gran Núvol de Magalhães. Les components de la parella son casi idèntiques, amb una massa total de 57 vegades el Sol i unes temperatures superficials d’uns 40.000 graus centígrads. Podrien dirigir-se cap a un dramàtic final, durant el qual les dues estrelles es fondrien per a crear una sola estrella gegant o acabarien formant un forat negre binari. En el primer cas es produiria una única estrella gegant de rotació ràpida. En el segon cas les components acabarien les seves vides como a explosions de supernova, formant un sistema binari proper de forats negres. Més informació al ESO.