L'ASTRONÒMICA

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Mar Carretero, 6 de novembre de 2025.

---

Avui parlaré d'estrelles fugitives, un tema del qual potser no n'heu sentit a parlar gaire, ja que és un camp que tot just comença a emergir ara. Us explicaré el que he investigat amb la missió Gaia durant els quatre anys del meu doctorat a la Universitat de Barcelona, sota la direcció del doctor Mar Ribó Gómez i del doctor Josep Maria Paredes.

Les estrelles massives

Començaré per la nostra galàxia, que està plena d'estrelles —com totes les galàxies—, però amb una gran diversitat: n'hi ha de més calentes i de més fredes, de colors diferents, amb masses variades... En aquest gràfic he ordenat les estrelles des de les més fredes i menys massives fins a les més calentes i amb temperatures extremes (figura 1).

Figura 1. Els diferents tipus d’estrelles que existeixen

Per què això és tan rellevant per a mi? Perquè m'he centrat en les estrelles massives, blaves, que poden tenir fins a cent vegades la massa del Sol. Són estrelles molt especials, amb una massa i una temperatura enormes, que les vinculen a fenòmens clau a la galàxia i a l'Univers en general.

Tot i ser les més importants per a l'evolució galàctica i relacionades amb els processos més energètics —com la formació de supernoves—, n'hi ha molt poques: només representen l'1 % de totes les estrelles. A més, tenen una vida molt curta. Es formen, cremen l'hidrogen a gran velocitat a causa de la seva massa elevada i, de sobte, exploten en forma de supernova, creant un forat negre o una estrella de neutrons. Són crucials per generar elements químics essencials —fins i tot per a la vida—, però el temps limitat i la mostra escassa fan que siguin difícils d'estudiar. Això deixa moltes preguntes obertes.

La definició més formal és la següent: en astrofísica, considerem estrelles massives aquelles amb més de 8 masses solars, amb altes lluminositats i vents estel·lars molt potents. Amb els nous telescopis i surveys de tot el cel, hem descobert un fet inesperat: aquestes estrelles no estan aïllades, sinó que solen formar sistemes binaris. Això canvia completament el paradigma, perquè no evolucionen soles, sinó en parella, molt a prop l'una de l'altra, cosa que permet interaccions que alteren la seva evolució.

La figura 2, que pertany a un article del 2023, resumeix bé la fracció de multiplicitat de les estrelles en funció de les seves masses o tipus espectral (relacionat amb la temperatura). La multiplicitat indica quantes estrelles tenen almenys una companya. Com veieu, gairebé el 100 %  de les estrelles de tipus O i B estan en sistemes binaris o múltiples (fins i tot triples o quàdruples).

Figura 2. Proporció d’estrelles binàries en funció de la seva massa

Els sistemes estel·lars dobles

En la figura 3 us mostro l'evolució d'un sistema binari. Inicialment, dues estrelles properes poden transferir massa de la més massiva a la companya, cosa que la fa créixer i pot generar un disc d'acreció, emetent raigs X o fins i tot raigs gamma. Més endavant, arriba la formació d'un objecte compacte: l'explosió de supernova crea un forat negre o una estrella de neutrons. L'evolució pot continuar fins a formar binàries dobles d'objectes compactes, amb emissió d'ones gravitacionals. Res d'això no passaria sense els sistemes binaris.

Figura 3. Evolució sistema doble

Tot el que succeeix després d'aquestes interaccions es coneix com a "productes post-interacció". Pot resultar en fusions (mergers), rotadores ràpides (per transferència de moment angular), estrelles de tipus heli o Wolf-Rayet (amb vents forts), estrelles fugitives, gamma-ray bursts, binàries d'objectes compactes amb ones gravitacionals, o sistemes emissors de raigs X i gamma. Durant la meva tesi, m'he centrat principalment en les estrelles fugitives.

Les estrelles massives fugitives

Anem al nucli de la xerrada: les estrelles massives fugitives. Ja he explicat quines són les massives, ara anem a veure què vol dir fugitives. Les estrelles fugitives són aquelles amb una velocitat molt més alta que les estrelles del seu entorn. Totes les estrelles roten al voltant del centre de La galàxia d’una manera ordenada, però aquestes estrelles tenen velocitats excessives perquè alguna cosa les ha accelerat.

Els astrofísics classifiquem les estrelles segons la seva velocitat en tres grans categories: estrelles caminants, amb velocitats moderades de menys de 30 km/s; estrelles fugitives, amb velocitats que poden arribar a 200 km/s; i estrelles hiperveloces, amb velocitats de 500 km/s i més, i que es podrien escapar de la Via Làctia.

Per a les fugitives que jo he estudiat, hi ha dos escenaris principals. El primer és l’explosió d’una supernova en un sistema binari. Aquestes explosions poden trencar el sistema, llançant la companya a gran velocitat (o ambdós per separat), o mantenir-lo unit com a sistema binari fugitiu, possiblement amb un objecte compacte. I el segon és degut als cúmuls estel·lars: llocs on s'acumulen moltes estrelles que interaccionen gravitacionalment entre elles. Quan hi ha tanta densitat en un mateix punt, les interaccions poden fer que algunes estrelles guanyin inèrcia i siguin ejectades a gran velocitat fora del cúmul.

La cosa es pot complicar encara més si combinem els dos escenaris. Per exemple, un sistema binari pot ser expulsat del cúmul i, posteriorment, una supernova li dona una segona empenta. Això és el que es coneix com l'escenari de dos passos (two-step ejection), on hi ha dos processos d'acceleració: primer l'ejecció del cúmul i després l'explosió de supernova.

Teníem aquestes teories, però encara no enteníem quin escenari predomina a la Via Làctia. Fins ara, aquestes estrelles s'havien estudiat principalment als núvols de Magallanes, galàxies satèl·lit que interaccionen amb la nostra, però a la pròpia Via Làctia encara no s'havia pogut estudiar amb detall fins ara. En la meva tesi doctoral he intentat respondre la pregunta de quin és l’escenari dominant.

A més, en l'escenari de la supernova dins un sistema binari, si el sistema roman lligat després de l'explosió, podem acabar amb una binària d'alta energia: un objecte compacte (forat negre o estrella de neutrons) orbitant una estrella massiva. Aquest sistema pot acretar material i convertir-se en una binària de raigs X o de raigs gamma, emetent energies molt altes. Aquí connectem la física d'estrelles massives amb la física d'altes energies, i això també ha estat un punt important de la meva tesi, partint de les estrelles fugitives.

He intentat identificar aquests sistemes estudiant una mostra d'estrelles fugitives. Ara us parlaré d'aquests dos tipus de binàries. Tant les binàries de raigs X com les de raigs gamma consisteixen en una estrella massiva i un objecte compacte. La diferència és fenomenològica: les de raigs X tenen el pic d'emissió en raigs X; les de raigs gamma, en raigs gamma. D'aquestes últimes, només se'n coneixen nou a tot l'Univers —són sistemes molt rars i poc entesos. Abans de la meva tesi, tres d'aquests nou ja es sabia que eren fugitius. Això suggereix una connexió entre la formació d'aquests sistemes tan peculiars i el fet de ser fugitius.

Però les estrelles massives fugitives no només estan relacionades amb aquests sistemes; tenen un paper clau en molts àmbits de l'astrofísica. Són essencials per entendre l'evolució estel·lar en sistemes binaris, ja que una ruptura del sistema canvia completament el seu destí. També ajuden a estudiar els cúmuls estel·lars: si perden estrelles al llarg de la seva vida, varia la massa total del cúmul i, per tant, la seva evolució. A més, aquestes estrelles emeten vents potents que ionitzen i enriquien el medi interestel·lar.

En els meus resultats veurem com aquesta interacció amb el medi pot crear estructures com bow shocks (xocs en arc). I com que estan lligades a la formació de supernoves i objectes compactes, aquests xocs poden accelerar partícules relativistes, generant emissió en raigs X, raigs gamma i, fins i tot, raigs gamma d'ultra-alta energia. Veiem doncs, que són estrelles poc conegudes però amb una rellevància enorme per entendre múltiples fenòmens. Per això cal estudiar-les sistemàticament.

En la figura 4 es veu el resultat de diversos treballs previs de cerca d'estrelles fugitives, tant a la Via Làctia com als núvols de Magallanes. Els colors indiquen tipus espectrals: blau per a estrelles de tipus O (les més calentes i massives), lila per a mostres mixtes O i B, i vermell per a tipus B (massives però menys calentes). Tots aquests estudis trobaven una fracció significativa de fugitives —entre el 20 % i fins al 50 % en alguns casos—, però amb molta dispersió. Per què? Perquè utilitzaven dades diferents (del satèl·lits Hipparcos i dels primers catàlegs de Gaia) i mètodes no homogenis. Amb dades antigues, els errors eren més grans i la dispersió, inevitable.

Figura 4. Percentatge d’estrelles fugitives en diferents estudis

Faltava un mètode estàndard i sistemàtic per a classificar-les. Ara, amb el catàleg Gaia DR3, tenim la precisió necessària en paral·laxi, moviments propis i velocitats radials per calcular velocitats peculiars amb gran fiabilitat —clau per identificar estrelles que es mouen ràpid.

Gaia

Gaia ha estat una missió de l'Agència Espacial Europea —amb forta participació de la Universitat de Barcelona i l'IEEC— que ha creat el mapa més detallat mai fet de la nostra galàxia. Gràcies a ella, estem entenent aspectes fonamentals de la Via Làctia que, tot i ser tan a prop, eren difícils d'estudiar. Les dades de DR3 es van publicar el 2021, just quan vaig començar la tesi.

Gaia es va llançar el 2013 i ha anat publicant dades en diferents entregues (DR1, DR2, DR3...), totes obertes a la comunitat. Les observacions van acabar aquest any 2025, però encara queden moltes dades per processar i futures entregues per venir. És a dir, la feina amb Gaia continua.

Cerca d’estrelles fugitives

Ara us explicaré els resultats principals de la meva investigació, estructurats en tres línies. La primera ha estat la cerca sistemàtica d'estrelles fugitives a la Via Làctia, que ha donat lloc a un article. Després hem investigat la interacció d'aquestes estrelles amb el medi interestel·lar, que ha donat lloc a un altre article. I finalment, fa molt poc hem publicat l'última part: la investigació sobre la rotació i la binarietat d'aquestes estrelles. Tot plegat ha format la meva tesi.

Anem a la primera part: la cerca sistemàtica d'estrelles fugitives. Ens vam centrar en estrelles de tipus O i tipus B, ja que estan potencialment relacionades amb la formació d'objectes compactes i binàries d'alta energia. Vam partir de catàlegs que contenien aquestes estrelles i els vam creuar amb les dades de Gaia per obtenir informació de màxima qualitat. A més, vam aplicar filtres de qualitat estrictes —perquè, tot i ser Gaia excel·lent, algunes mesures de paral·laxi poden tenir errors significatius—. Així vam netejar la mostra i vam obtenir un conjunt final fiable.

Després d'aquest procés, vam treballar amb dos catàlegs: el GOSC Gaia DR3, amb 417 estrelles (principalment tipus O), i el BeSS Gaia DR3, amb 1.335 estrelles (tipus B). Aquesta va ser la nostra mostra inicial.

A la figura 5 teniu com es distribueixen aquestes estrelles en coordenades galàctiques (longitud i latitud). El grau 0 correspon al pla galàctic, i veiem que la majoria hi estan a prop, però amb certa dispersió. Algunes, fins i tot, estan completament fora. Fixeu-vos en la diferència entre catàlegs: el de tipus O té moltes menys estrelles —ja que són més rares— i una distribució menys homogènia, influïda per surveys específics en certes regions del cel.

Figura 5. Distribució d’estrelles O (esquerra) i B (dreta)

Per identificar estrelles fugitives, primer cal calcular les seves velocitats i després definir un criteri de "ràpid". Vam treballar en un sistema de referència amb dues components de velocitat —no tres—, perquè Gaia no proporciona velocitats radials fiables per a aquests tipus d'estrelles (l'instrument no està optimitzat per a elles). Tot i això, amb 2D ja vam poder detectar moviments anòmals. El criteri per definir una estrella com fugitiva va ser el següent: si la seva velocitat peculiar respecte a la corba de rotació galàctica superava les 3σ (tres desviacions estàndard) es considerava una estrella fugitiva. Això és tècnic, però robust.

I aquí ve el resultat atractiu: aquestes són les figures en velocitats 2D (figura 6). L'eix vertical és la component perpendicular al pla galàctic (cap amunt o avall); l'horitzontal, la tangencial (paral·lela al pla). Les estrelles normals (negres) estan centrades a prop de (0,0), mentre que les fugitives (en color) es desvien clarament: algunes arriben a 50, 100 i fins a 200 km/s.

Figura 6. Velocitats radial i tangencial de les estrelles O (esquerra) o B (dreta).

Per al catàleg de tipus O vam trobar 106 estrelles fugitives, de les quals 42 eren nous descobriments. Per al de tipus B: 69 fugitives, amb 47 de noves. Això representa un 25 % de fugitives entre les O i només un 5 % entre les B. A més, les O arriben a velocitats de 210 km/s, mentre que les B es queden en uns 130 km/s. Hi ha diferències evidents.

Un detall interessant: en la nostra mostra vam recuperar LS 5039, una binària de raigs gamma coneguda com a fugitiva. El nostre mètode funciona.

A la figura 7 teniu les nostres fugitives superposades al mapa de Gaia DR3, amb els moviments propis indicats. Veiem moltes estrelles per sobre i per sota del pla galàctic —un indici clar que han estat ejectades.

Figura 7. Estrelles fugitives a la Via Làctia

Totes aquestes dades les vam publicar obertament a VizieR, una base de dades astronòmica accessible a tothom. Professors, estudiants o curiosos poden descarregar-les i treballar-hi: distàncies, velocitats, etc. És una eina pedagògica fantàstica.

Vam calcular la dispersió en latitud galàctica: les fugitives tenen 2-3 vegades més dispersió que les normals. Això confirma que s'han allunyat del pla on van néixer —el disc galàctic, com una mena de "paella" giratòria—. És la petjada d'un procés d'ejecció.

Dividint per tipus espectral (i per tant per massa/temperatura), vam veure com el percentatge de fugitives disminueix dràsticament de les O a les B: hi ha cinc vegades més fugitives entre les O. Això suggereix una preferència per l'escenari dinàmic en cúmuls: com més massiva és l'estrella, més fàcil és que sigui expulsada per interaccions gravitacionals en un cúmul dens. L'escenari de supernova binària, en canvi, semblava menys eficient per a les més massives i més rellevant per a les B.

Aquí teniu la figura inicial amb tots els treballs previs —ara amb el nostre punt afegit— (figura 8). El nostre mètode és més homogeni i usa les dades més precises (Gaia DR3). Si hem d'apostar per un valor, jo apostaria pels nostres: 25 % per a estrelles de tipus O i  5 % per a estrelles de tipus B.

Figura 8. Percentatge d’estrelles fugitives en diferents estudis i el nostre (fletxes)

Binàries d’alta energia fugitives

Després vam estudiar les  binàries que emeten en alta energia i que podien ser fugitives. Vam agafar la nostra mostra d’estrelles fugitives i les vam creuar amb catàlegs d’estrelles  binàries d’alta massa que emeten en raigs X i en raigs gamma -específicament amb les dades de Gaia- i vam trobar set objectes d’aquest tipus. Tot i que el mostreig és petit, això vol dir que en aquesta població de binàries tenim un percentatge de fugitives molt més gran que el que es troba en les estrelles de tipus O i B, i que per tant les estrelles d’alta massa emissores de raigs X i gamma estan bastant relacionades amb les fugitives.

I després vam estudiar què els passa a aquestes estrelles en moure’s pel medi interestel·lar. Aquestes estrelles fugitives van tan ràpid que, a mesura que es desplacen, van escombrant tot el gas i la pols que van trobant i provoquen arcs i ones de xoc. La pols s’escalfa, emet en infraroig i per això ho podem veure en imatges en aquesta longitud d’ona. A més, s’acceleren partícules que també emeten en altres longituds d’ona com raigs X o raigs gamma. Aquests xocs en arc són importants per poder estimar la densitat del medi interestel·lar, que, a la vegada, serveix per entendre millor la formació d’estrelles i la pròpia física d’aquests xocs.

I per lligar-ho tot plegat, vam trobar un cas que és un sistema binari d’emissió d’alta energia, fugitiva i que presenta un xoc en arc. S’anomena Vela X-1 i va ser perfecte per la meva tesi doctoral (figura 9).

Figura 9. Imatge de Vela X-1

Per trobar aquests sistemes vam buscar en catàlegs de dades infraroges del satèl·lit WISE, ho vam relacionar amb les dades de Gaia, i vam crear diferents categories segons el que observàvem. Vam trobar bow shocks (arcs), bubbles (bombolles), estructures intermèdies o estructures diverses i complexes.

Després vam voler anar més enllà i vam observar aquests objectes en ràdio. Vam agafar dades de diferents catàlegs ràdio que estan disponibles però no vam trobar res concloent. En algun cas vam trobar alguna estructura però sense cap contrapartida real amb el que s’havia observat en infraroig. Degut al poc èxit, vam fer una proposta d’observació en ràdio, concretament amb el VLA (Very Large Array) dels Estats Units, i vam poder observar 8 dels xocs en arc. Tampoc vam trobar cap contrapartida. Seguirem observant amb les noves xarxes de radiotelescopis que existeixen.

Rotació i binarietat en estrelles fugitives

Continuant amb l’estudi de les estrelles fugitives, vam estudiar les seves propietats en rotació i en binarietat, és a dir, com de ràpid giren aquestes estrelles, i si formen sistemes binaris.

Vam treballar amb binàries espectroscòpiques de dos tipus diferents: SB1, on només es veu l’espectre d’una estrella -perquè l’altra estrella pot ser molt dèbil, pot ser un objecte compacte o alguna altra cosa-  i SB2, on es veu l’espectre de les dues estrelles.

En un sistema doble amb transferència de massa, també hi pot haver transferència de moment angular, per tant si trobem estrelles amb gran rotació (major que 200 m/s) segurament la seva procedència és d’un sistema binari, on una de les estrelles va explotar en forma de supernova.

Els escenaris possibles són els següents (figura 10). Una fugitiva es pot haver accelerat en un cúmul, llavors la rotació no ha de ser necessàriament ràpida; es pot haver accelerat en un sistema binari i la rotació seria ràpida; o es pot haver accelerat per una combinació dels dos casos i la rotació pot ser qualsevol. En el primer cas la binària serà de tipus SB2, i en els altres dos casos de tipus SB1.

Figura 10. Casos i característiques d’estrelles fugitives

Estudiant la rotació i la binarietat d’aquestes estrelles podem entendre aquests escenaris. Fins ara s’havien trobat estrelles fugitives per un costat, i s’havia estudiat la rotació d’estrelles massives per un altre costat, però no s’havia fet un estudi conjunt de tot plegat.

El resultat obtingut ha estat una col·laboració entre la Universitat de Barcelona i l’Institut d’Astrofísica de Canàries, amb la publicació final del següent article: An observational study of rotation and binarity of Galactic O-type runaway stars.

Vam treballar amb la gent de Canàries perquè ells han obtingut mots espectres d’estrelles en rotació en sistemes binaris, i nosaltres hem estudiat les estrelles fugitives. Així doncs, ens complementàvem perfectament.

Vam estudiar 214 estrelles i vam obtenir els següents resultats:

• El 82% de les estrelles fugitives estan aïllades. Això vol dir que el sistema de la creació de fugitives trenca la binarietat en forma de supernoves.
• El 12% de les estrelles fugitives han conservat la binarietat, de tipus SB1. De fet 3 de elles són sistemes emissors d’alta energia i 3 més són candidates a forats negres.
• En la població d’estrelles que roten ràpidament s’ha trobat un 44% de fugitives, i en la població d’estrelles que roten lentament s’ha trobat un 34% de fugitives. Això vol dir que hi ha més relació entre fugitives i de ràpida rotació, el que significa també que venen de sistemes binaris amb explosions de supernoves.
• El nombre d’estrelles fugitives aïllades és un 45% del total, que es veuen de tipus SB1 és el 24% i que es veuen de tipus SB2 és el 10%. Per tant, també majoritàriament degut a explosions de supernoves.

Tot això es veu perfectament en la figura següent:

Figura 11. Classificació d’estrelles fugitives

Com us he comentat, hem treballat amb infraroig, en raigs X i en ràdio, però també en raigs gamma. Hem treballat amb els telescopis Magic de l’Observatori del Roque de los Muchachos. Concretament he passat 82 nits d’observació amb aquests telescopis obtenint dades.

Conclusions

Les conclusions del meu treball i d’aquesta xerrada són les següents:

• estrelles fugitives massives. Hem desenvolupat un mètode per trobar estrelles fugitives a la Via Làctia i n’hem identificat 175, on la meitat són nous descobriments.
• binàries d’altes energies. Hem trobat nombrosos sistemes binaris que són fugitius, alguns fins i tot candidats a contenir forats negres, i altres d’altes energies
• xocs en arc. Hem descobert nous xocs en arc amb dades infraroges que ens donen informació sobre la interacció de les estrelles amb el medi interestel·lar
• rotació i binarietat. Hem dut a terme un estudi sense precedents en rotació i binarietat d’estrelles fugitives a la Via Làctia que ens ha permès identificar empremtes sobre els seus orígens

El proper mes de desembre aniré a treballar a Xile, al Observatorio Europeo Austral de la ESO, per seguir investigant aquest i altres temes.

Col·loqui

Aquestes estrelles fugitives són capaces de sortir de la Via Làctia? I podrien tornar a tenir una velocitat més baixa?
Hi ha una diferència molt gran entre les fugitives (200-300 km/s) i hiperveloces (500-2500 km/s). Les primeres no es poden escapar de la Via Làctia mentre que les segones sí. A més, són estrelles que viuen molt poc temps i no poden anar molt lluny.

La pols interestel·lar frena aquestes estrelles?
Realment no, perquè la pols és molt poc densa i no afecta les estrelles. Calculem que són 4 partícules per centímetre cúbic.

Les estrelles fugitives poden tenir un sistema planetari? I si en tenen, es comportarien com el Sistema Solar?
No soc experta d’aquesta tema però com que viuen tan poc temps potser no es pot arribar a desenvolupar un sistema planetari.

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Raúl Jiménez, 13 de novembre de 2025.

---

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. José Lull, 19 de novembre de 2025.

---

Moltes gràcies per la invitació i per poder ser aquí una vegada més. El tema que tractarem va ser una mica també una petició vostra. Hauríeu volgut que parlés dels eclipsis a l'Antic Egipte, però com ja vaig indicar sobre això, la documentació és pràcticament nul·la. Per tant, per apropar-me a la qüestió solar vaig pensar a tractar aquest tema, alguna cosa general sobre què ha implicat el Sol, el seu estudi i les seves utilitats a l'Antic Egipte.

El Sol és un astre que, evidentment, en pràcticament totes les cultures de l'antiguitat ha tingut un gran protagonisme, sobretot com a divinitat principal o una de les principals dels diferents panteons religiosos d'aquestes cultures antigues. És evident que sigui així, ja que el Sol clarament és l'astre que ofereix escalfor, que permet que hi hagi vida, que també ens pot ajudar a reconèixer el cicle de les estacions i que pot servir de base per a les qüestions calendàriques. A Egipte, evidentment, no va ser menys.

De fet, les principals divinitats del panteó egipci, en molts casos, s'associen a la divinitat solar. Hi ha sincretismes, però l'aspecte solar pot ser sempre molt important. Un déu solar a Egipte que tots coneixem és el déu Ra, en les seves múltiples formes: pot ser Ra, pot ser Ra-Horus de l'Horitzó (Ra-Horakhty), …; hi ha múltiples formes per a aquesta divinitat. I els egipcis creien que el Sol, com a divinitat —però al cap i a la fi l'astre—, viatja per aquest món en què també, al seu torn, poden viatjar els difunts, allò que nosaltres anomenaríem inframón i allò que els egipcis denominaven la Duat. De manera errònia es simplifica traduint com a inframón; és un espai per on cada dia –cada nit en realitat– el Sol viatja en la seva barca, tal com veiem, per exemple, en representacions com papirs de la Dinastia XXI, o, per exemple, també en tombes de l'àmbit tebà en múltiples exemples.

El Sol, al cap i a la fi, com que és un astre que ofereix regularitat amb la seva posta –o sortida– dia rere dia al llarg de l'any, és un astre que representa l'ordre còsmic, igual que les estrelles i altres astres de la volta celeste, perquè un pot predir els seus moviments i són regulars. Això té una similitud amb el concepte de Maat, el concepte conegut de la justícia o de l'ordre a l'Antic Egipte. Però és clar, els egipcis també entenen que aquest ordre o equilibri, que en aquest cas reflecteix el moviment diari del Sol, també es pot veure afectat per la intervenció d'altres éssers caòtics. I en aquest sentit n'hi ha un que és protagonista, que és la serp Apep, coneguda en la versió grega també com a Apofis. De fet, existeix un asteroide que es diu Apofis per la perillositat que té per a la Terra.

Però és clar, la qüestió és molt més complexa per als egipcis. Ells no conceben un únic déu solar. Aquest déu solar pot tenir múltiples formes, i amb múltiples formes tindrà també múltiples aspectes i múltiples noms. Si anéssim a la Vall dels Reis, per exemple, i especialment a les tombes de l'època ramèsida, seria sempre molt repetitiu veure el següent: un cop entrem en una tomba, en un gran hipogeu de la Dinastia XIX-XX, trobaríem a l'entrada un símbol com el que veuen aquí a la pantalla [el conferenciant mostra la Figura 1]. Tenim un disc solar que ja reflecteix per si mateix el déu Ra, una divinitat a la dreta que reflecteix Atum –que és una altra divinitat solar– i un escarabat –que també és una altra divinitat solar–: tenim els tres associats. Però fixin-se que, en realitat, amb aquesta imatge allò que volen transmetre els egipcis és que hi ha tres formes principals de la divinitat solar, o tres formes principals amb les quals es manifesta el Sol, que són: el Sol des de la sortida o l'eixida a l'est, que és Khepri; el Sol que arriba a la plenitud, el que culmina, que seria Ra, que és el disc; i el Sol del capvespre, el que s'amaga per l'horitzó oest, que seria Atum.

Figura 1. Representació triple del Sol amb el disc solar, Atum i l'escarabat.

Però és clar, això només són tres formes principals de la divinitat solar. N'hi ha moltes més formes a l'Antic Egipte. Una molt coneguda, que segur que els resulta familiar, és el disc d'Atón. Atón va ser una divinitat que està molt associada a un monarca de l'Antic Egipte de la dinastia XVIII que és Akenatón, de l'època d'Akenatón i Nefertiti. Akenatón en realitat és un nom, Akhenatón, que significa alguna cosa així com "l'esperit eficaç del déu Atón". I Atón és just allò que veuen a la Figura 2: el disc solar del qual emanen raigs que acaben amb forma de mà i generalment aquestes mans subjecten el símbol ankh, el símbol de la vida. Ja veuen com hi ha una altra forma més per al déu solar.

Figura 2. Disc solar del qual emanen raigs en forma de mà. Algunes mans subjecten el símbol ankh.

Però en realitat ens estem quedant molt curts perquè podem veure com hi ha compendis religiosos, en concret la cridada "Litania de Ra", on es manifesten les 75 formes de Ra. Allò que veuen a la Figura 3 només són algunes d'aquestes formes. Cada figureta que veuen aquí en realitat és un déu, un déu solar. El nom de cadascun d'aquests déus apareix just a sobre. Així doncs, comencem a comptar, u, dos, tres... acabaríem, si tinguéssim la representació completa —que no és el cas—, acabaríem comptant 75 formes del Sol. Així doncs, fixin-se que en realitat hi ha moltes maneres que té el Sol per manifestar-se com a divinitat a l'Antic Egipte.

Figura 3. Algunes de les moltes manifestacions del déu Ra.

Com creien els egipcis que es va formar el Sol? Quin és el seu origen? Per a això, en realitat, també hi ha diverses corrents. Pensin que a Egipte no existeix una única cosmogonia o model que tots els egipcis segueixin a rajatable; res més lluny de la realitat. A l'Antic Egipte, pràcticament cada gran ciutat era un centre religiós que tenia el seu propi panteó. Memfis era un lloc molt important. Heliòpolis era molt important a nivell religiós. També Tebes, també Esna, també Hermòpolis… Molts llocs van tenir un gran desenvolupament autònom des del punt de vista religiós de manera que van crear les seves pròpies cosmogonies.

Hi ha una sèrie d'elements que són comuns en totes les cosmogonies. Sobre allò que era el món precreacional: en general allò que conceben és un oceà primordial que ells anomenen el Nun. Això sí que es repeteix en totes les cosmogonies, però és clar, el fet de la creació ja no és igual en totes aquestes cosmogonies. A vegades són vuit els déus creadors: els déus demiürgs. A vegades n'hi ha només un. Pot ser el déu Ptah mitjançant la paraula, pot ser el déu Amon, pot ser el déu Atum, depenent de quina cosmogonia seguim. Bé, doncs en una d'aquestes cosmogonies, que és la cridada cosmogonia hermopolitana –la cosmogonia dels vuit, de l'Ogdòada– es diu que aquests vuit déus demiürgs, que en essència estaven a l'oceà primordial, són els que van començar amb aquest procés creatiu. I fixin-se que allò que diuen és que aquests déus van ser els que van crear el Sol i també al déu Atum. El déu Atum és una divinitat solar que en una altra cosmogonia, en l'heliopolitana, és en si mateix el propi creador. Així doncs, veiem que hi ha diferències entre unes i altres.

Si anem a les tradicions més antigues, d'un món més proper al nostre, i ens fixem, per exemple, en allò que podia pensar el propi Claudi Ptolemeu, veurem que sempre, i com succeeix en les cultures antigues, la Terra és vista com l'element central al voltant del qual giren els altres astres. Així doncs, en aquesta teoria, el Sol ni tan sols és l'objecte més llunyà. El Sol queda en una esfera intermèdia i més enllà del Sol tenim Mart, tenim Júpiter, tenim Saturn i com a última esfera les estrelles fixes. Bé, això és un pensament que va perdurar fins a l'època de Copèrnic.

Però, què pensaven els egipcis sobre quina era la posició del Sol respecte a la Terra? Tenim una escena (Figura 4) que apareix a la tapa d'un sarcòfag actualment conservat al Museu Metropolità de Nova York; està a la part superior de la tapa, i en aquesta escena apareix una iconografia molt interessant en què es distingeix —l'he pintat amb diversos colors perquè es vegi bé— un cercle central que queda emmarcat per una sèrie de símbols al voltant. Aquests són els estendards dels nomos d'Egipte, és a dir, són els estendards de les províncies d'Egipte. Per tant, aquest cercle central allò que ens està indicant és que al centre del món hi ha Egipte.

Figura 4. Tapa d'un sarcòfag conservat al Museu Metropolità de Nova York.

Al voltant, allò que he pintat aquí de groc, tenim també unes pistes molt interessants. Fixin-se en tots aquests òvals que tenen la mateixa inscripció. En cada òval es repeteix el mateix text. Es repeteix tres vegades un signe que en jeroglífic es llegeix Khaset. Com que està repetit tres vegades, és un plural, hem de llegir Khasut. I què és Khasut? Khasut són les terres estrangeres. Per tant, al voltant d'Egipte tenim les terres estrangeres. Fins a quin límit? Bé, doncs això també queda indicat per les dues divinitats femenines que queden a dreta i esquerra. Si es fixen sobre el seu cap, tenen símbols que no són iguals, perquè un dels jeroglífics està indicant l'est i l'altre significa oest. Per tant, allò que està dient és que Egipte és el centre del món i tot allò que envolta Egipte –tota la terra que envolta Egipte, fins als límits est i oest– està al voltant d'Egipte.

I què hi ha més enllà, doncs? Doncs allò que hi ha més enllà ja és el cos de la deessa Nut. I és clar, Nut és la deessa celeste per excel·lència. És la deessa que serveix de via per al curs de la barca solar, però també de les estrelles. Per tant, encara que això sigui molt esquemàtic, veiem que al centre hi ha Egipte, al voltant la resta de la Terra —és a dir, la Terra és el centre de l'univers— i al voltant trobem el món celeste a través del qual circula el Sol.

A la Figura 5 trobem el sostre de la cambra sepulcral de la tomba de Ramsès VI, i allò que tenim aquí és una representació de dos compendis religiosos: d'una banda, el cridat "Llibre del Dia", i d'altra banda, el cridat "Llibre de la Nit", al seu torn part d'un conjunt que es coneix com "Llibre dels Cels".

Figura 5. Sostre de la cambra sepulcral de la tomba de Ramsès VI.

Bé, què tenim, doncs? Fixin-se que apareix clarament la deessa Nut, la deessa Nut encorbada; ens faltaria veure les cames que quedarien bastant més cap a la dreta i avall una altra vegada la deessa Nut amb aquest mateix aspecte encorbat. Apareix encorbada perquè intenta assemblar-se a la volta celeste. Mentre que d'un costat veiem cercles de color vermell –que representen el Sol–, de l'altre costat no tenim sols, només estrelles. Allò que està intentant transmetre és que a través del cos de la deessa Nut el Sol viatjarà tant de dia com de nit. I més enllà d'aquesta esfera que marcarien les estrelles i el circuit del Sol, encara trobaríem una altra capa. I aquesta altra capa és la que queda definida per, com apareix al papir de Khonsu-Mes, aquest conjunt aquàtic, que no és una altra cosa que el Nun, l'oceà primordial. Abans de la creació només existia el Nun, l'oceà primordial, fosc, inert, però un cop comença la creació, el Nun anirà envoltant com a última esfera tot aquest món creat, tant per sota del sòl com per sobre. És a dir, que més enllà de les estrelles –que ja estem parlant d'un lloc fosc–, trobaríem un lloc encara més fosc, que és el del Nun, el de l'oceà primordial, que ja no és un element únic: ja forma part d'un univers en què hi ha més creacions. Per això els egipcis tenien la idea que quan plovia, la pluja podia procedir del Nun a través d'esquerdes —tot això simbòlic òbviament— que hi pogués haver al món celeste. Així doncs, fixin-se que també, a aquest nivell simbòlic, les idees poden ser a vegades una mica cridaneres.

Qui s'encarregava d'observar el Sol a l'Antic Egipte? Bé, tenim sobre això bastanta informació, però la qüestió més difícil és saber realment a partir de quin moment tenim especialistes que es dediquin a observar el Sol. Quan dic observar el Sol, em refereixo sobretot a fer ús del Sol per comptabilitzar les hores o observar el Sol per determinar en quin azimut surt el mateix. I d'aquesta manera també controlar els extrems de les posicions del Sol i, en relació amb això, poder calcular millor les estacions. Bé, això no ho podem assegurar amb rotunditat, però és possible que els personatges que des de la Primera Dinastia –des de fa gairebé 5.000 anys– tenen el títol d'Ur-Mau, –que podríem traduir-lo com "gran dels vidents", i és el títol que utilitza el summe sacerdot del déu solar a Heliòpolis, a l'antiga Iunu, l'On bíblica– també realitzessin observacions del Sol. Al cap i a la fi, les seves divinitats principals estaven vinculades al Sol. No ho podem confirmar, però no deixa de ser curiós que molts d'aquests Ur-Mau més endavant en el temps també facin ús de títols propis dels astrònoms egipcis. Així doncs, clar, la relació ja és directa. Aquestes persones tenen múltiples funcions i una d'elles era la d'astrònoms.

Hi ha alguna cosa evident i és que l'observació del Sol va poder conduir a l'origen del calendari civil egipci, un calendari de 365 dies. No puc dir calendari solar perquè si ho fos seria exactament de 365,2422. Doncs no, aquest "extra" no el té, es queden en 365 i els egipcis són conscients que s'acumula any rere any un desfase respecte a l'any tròpic o solar, i així queda constància d'això en els textos. Però malgrat ser conscients d'aquest desfase, per a ells no té la major importància perquè poden calcular quan vindrà aproximadament la sortida heliacal de Sírius, poden calcular quan vindrà aproximadament la inundació, encara que canviïn les dates del seu calendari civil. En qualsevol cas, és molt probable que la referència del Sol hagi estat a la base de la creació d'aquest calendari de 365 dies. Una altra possibilitat és que hagués estat l'observació de l'estrella Sírius. Sempre s'ha discutit sobre quin dels dos elements va ser més important per a ells. I és clar, per exemple, la sortida heliacal de Sírius i el solstici d'estiu, tots dos gairebé coincideixen –o coincidien– en les mateixes dates.

Tenim textos procedents de figures que representen astrònoms egipcis, autèntics horòlegs, que també ens aporten informació sobre quin interès podien tenir ells en l'observació del Sol. Per exemple, aquest personatge que veuen a la Figura 6 es diu Harkhebi i entre els seus múltiples títols ens diu que és expert en els textos sagrats. Això és important perquè vol dir que és algú que coneix molt bé els rituals, i al cap i a la fi l'astrònom és un sacerdot. També coneixem astrònoms del món civil –anem a dir-ho entre cometes–, però són els menys. La documentació que ha arribat a nosaltres en un percentatge altíssim es refereix exclusivament a sacerdots astrònoms. Així doncs, aquest astrònom en concret està vinculat al món sacerdotal, és expert en els textos sagrats, també és observador de tot allò que es pot observar al cel i a la Terra i, de manera clara, és expert en l'observació de les estrelles. Si llegim el text que apareix a la part posterior de l'estàtua, un text de tres columnes, veiem que, entre moltes coses, es diu que aquest Harkhebi –aquest astrònom– és aquell que coneix allò que va cap al nord i al sud del disc solar, anunciant totes les seves meravelles i establint els seus temps. Així doncs, "allò que va cap al nord i al sud del disc solar" es refereix a les posicions extremes del Sol; és coneixedor de per on surt el Sol en el solstici d'hivern i per on surt el Sol en el solstici d'estiu. Aquestes són les posicions extremes nord i sud. I és clar, això per a ells és, evidentment, important.

Figura 6. Figura de Harkhebi.

Des d'on observaven aquests sacerdots astrònoms? Doncs, òbviament, en aquest edifici [el conferenciant fa referència a la seu de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell] on és l'observatori? És a prop de l'entrada o a dalt? Estarà allà dalt, amb bona lògica, perquè allò que volem és tenir el millor horitzó possible que ens alliberi d'obstacles. Aquí l'ideal seria que apaguessin tots els llums de Sabadell perquè es veiés bé, però almenys està en alt. A l'Antic Egipte, evidentment, també buscaven zones altes per observar i allò que feien era pujar a la terrassa dels temples. Aquesta és una posició molt alta i es té, com poden veure (Figura 7), molt bon horitzó. Sabem que els temples egipcis tenien equips d'astrònoms, sobre això també hi ha molta documentació. Tenim astrònoms vinculats a Osiris, a Isis, a Sobek, a Amon, a Amon-Ra, a Horus... Bé, a molts déus, qualsevol temple que es preciï, tindria el seu equip d'astrònoms, perquè sobretot els astrònoms tenen una funció primordial, que és la de ser horòlegs. En un temple egipci, com a les nostres esglésies també, o com a les mesquites, hi ha uns horaris molt concrets per als rituals. En aquella època no tenien un rellotge de polsera. Així doncs, era l'horòleg el que deia "són les quatre de la matinada", "són les vuit", "són les que sigui" i a aquestes hores es fan una sèrie de rituals. Per a ells és molt important tenir un control de la posició del Sol perquè els ajudarà a marcar les hores. De la mateixa manera, és molt important conèixer bé el cel i, en especial, les cridades estrelles horàries, que són aquestes estrelles que durant la nit els donaran l'hora, i ells transmetran les hores a la resta de sacerdots perquè es puguin fer els rituals.

Figura 7. Terrassa d'un temple.

Fixin-se per exemple en aquesta part inferior d'un taüt (Figura 8). És un taüt molt bonic i s'ha conservat molt bé, on apareix completament exposat el cos de la deessa Nut. Aquí se li veuen els peus, però ja veuen que són peus estrellats –el cos de la deessa Nut ocupa tot el taüt–. A la part inferior, fixin-se que apareixen dues divinitats. Una es distingeix per associar-se a estrelles, sempre de cinc puntes, i l'altra per associar-se a discos solars. Les inscripcions que hi ha a dreta i esquerra són molt similars, però una es refereix a les hores de la nit i l'altra es refereix a les 12 hores —la "u" al revés i els dos palets, això és el número 12—, i unut en egipci significa hora, així doncs es refereix a les 12 hores del dia i les 12 hores de la nit. Així doncs, què vol dir? Doncs que, evidentment, com no pot ser d'una altra manera, de dia els astrònoms –els horòlegs egipcis– es fixaran en el Sol per mesurar les hores i de nit en les estrelles.

Figura 8. Part interior d'un taüt.

Els egipcis també desenvolupen instruments que els permetran calcular les hores amb una miqueta més de precisió. A la Figura 9 (esquerra) veiem un rellotge d'ombra. Té un disseny molt bàsic, consisteix en una peça horitzontal certament llarga. A la part superior apareixen una sèrie de marques. Aquestes línies són les escales que utilitza aquest rellotge d'ombra per marcar les hores, de manera que quan l'ombra és molt llarga arribarà a aquesta escala i segons el Sol va pujant cap al meridià central, anirà marcant les següents fins que, quan arribi al meridià central, estarà molt a prop d'aquesta escala. O fins i tot si estiguéssim a Assuan, que pràcticament el Sol seria zenital, doncs gairebé no hi hauria ombra. Aquests instruments servien per comptar les hores centrals del dia. Vull dir, no compten les dotze hores del dia. Això també: recordin que els egipcis compten dies de 24 hores com nosaltres, però de la següent manera: 12 hores per al dia i 12 hores per a la nit. Tant se val que sigui estiu com que sigui hivern. Aquesta és la gran diferència respecte a nosaltres. El nostre dia de 24 hores ve d'Egipte, però les nostres hores són de 60 minuts, les seves són variables, perquè sempre són dotze de dia i dotze de nit; això sí que cal tenir-ho en compte.

Figura 9. Rellotges d'ombra.

Aquest instrument servia per comptar les hores centrals del dia, per què? Doncs perquè quan surt el Sol l'ombra és tan llarga que va més enllà del propi instrument, no pot mesurar aquesta hora. Aquests instruments, en teoria, s'orientaven cap a l'est durant les hores centrals del dia fins al migdia i després s'orientaven cap a l'oest des del moment en què el Sol arribava a la culminació i començava a caure precisament cap a l'oest. És clar, no són perfectes aquests instruments ja que també el moviment del Sol al llarg de l'any varia. Estarà més baix a l'hivern, el seu recorregut serà més curt, mentre que a l'estiu serà tot el contrari, amb la qual cosa aquestes escales que són fixes difícilment s'adaptaran a aquesta variació, vol dir, no són precisos. Però tampoc calia que fossin precisos, perquè si tots utilitzen el mateix tipus d'instrument, la seva imprecisió serà la mateixa i marcaran les hores al mateix temps. Al cap i a la fi, era allò important, marcar les hores en el temps corresponent.

Una evolució d'aquest rellotge d'ombra és el de la Figura 9 (dreta). No hi trobem aquesta superfície allargada amb les seves marques de les hores, sinó un pla inclinat que permet que el rellotge pugui marcar més hores del dia. Precisament el pla inclinat ajuda que la primera projecció de l'ombra sí que impacti sobre aquesta peça. I a més és un pla inclinat en què es presenten diverses escales. No una única escala com veiem abans, sinó fins a sis escales distintes perquè el comportament del Sol al llarg de l'any varia, amb la qual cosa el rellotge també s'adaptarà a aquesta variació.

Que instruments com els que acabem de comentar eren molt importants, igual que ho podien ser les clepsidres, és més que evident. Han arribat moltes peces com les que he mostrat i també han arribat moltes clepsidres a nosaltres. Per exemple, en aquesta estàtua de finals de la història d'Egipte de la Dinastia 30, tenim una part de la inscripció en què es diu que per a l'astrònom és molt important tant la clepsidra com el merkhet. El merkhet és el rellotge d'ombra o rellotge de Sol. Després també tenim alguna representació realment espectacular. Aquesta (Figura 10) m'agrada molt perquè realment és excepcional. No en trobarem moltes com aquestes a Egipte. Tenim un relleu en què es mostra un astrònom amb tot el seu equip. Fixin-se que l'astrònom està sostenint una espècie de trident i altres pals, en realitat són instruments tipus "mira", mentre que amb la mà del braç esquerre està sostenint un objecte del qual penja una plomada. Aquest objecte en realitat és alguna cosa similar a un rellotge d'ombra de pla inclinat, amb la seva plomada, perquè és clar, aquest rellotge ha de posar-se sempre en horitzontal, no el pots posar tort perquè llavors ja no funcionaria bé.

Figura 10. Relleu en què apareix un astrònom amb tot el seu equip.

I ara fixin-se en aquesta altra estàtua (Figura 11), també excepcional, on trobem similitud amb el relleu anterior. L'astrònom està subjectant una altra vegada aquesta espècie de trident, i aquí no es veu molt bé, però també hi ha altres pals o gnomons que serviran com a instruments de tipus mira, com l'exemple anterior. Però allò fascinant és que sota el braç, en lloc d'un entrepà, allò que té és una altra vegada un rellotge d'ombra. Aquest és l'equip de l'astrònom. Aquest astrònom, imaginin-se que està pel temple i ara se'n va tranquil·lament a un lloc a fer allò que hagi de fer. A mesurar l'hora que és... o allò que hagi de fer. Bé, són estàtues absolutament excepcionals.

Figura 11. Estàtua d'un astrònom.

Aquest tipus de rellotges (Figura 12) tots els coneixem. Els podem veure en parets, en múltiples edificis, especialment en edificis que tenen ja certa antiguitat. I a Egipte també hi ha molts exemples. Aquest probablement sigui el més antic. Va ser trobat a la Vall dels Reis, no fa gaires anys. I bé, ja veuen, té 13 línies radials que convergeixen en aquest punt en què ens falta aquesta peça metàl·lica que serà la causant de la projecció de l'ombra que donarà les hores. Aquest funcionament és molt similar al que coneixem. Però després també veiem aquest mateix tipus de rellotge de Sol en una mida molt petita, gairebé a mode d'amulet i penjoll. Com a penjoll, difícilment et donarà l'hora bé: en aquest cas s'està utilitzant com a amulet. Recordin que les hores també són producte de l'ordre còsmic, perquè hi ha un equilibri entre les hores. Així doncs, també és un amulet per a les persones. No han de ser sempre rellotges de caràcter funcional.

Figura 12. Rellotge de Sol.

També sabem que els antics egipcis tenien tractats sobre el Sol. El problema és que els seus tractats no han arribat a nosaltres. Aquesta és la gran desgràcia que tenim per a l'astronomia egípcia. Hi ha molta documentació, però els purs tractats d'astronomia egípcia no han arribat a nosaltres. De matemàtiques sí que ens n'han arribat, de medicina també ens n'ha arribat –i molts–, però just d'astronomia no és el cas –fins ara, potser demà passat es descobreix una gerra plena de papirs astronòmics–. A la Figura 13 es mostra un temple del déu Horus a Edfu i una biblioteca que trobem al pronaos del temple. És molt interessant perquè encara que per desgràcia ja no conté cap papir, en el seu dia aquí hi va haver una gran col·lecció de papirs que era l'arxiu del temple. Imaginin-se si tinguéssim això! Per major desgràcia nostra –o gairebé desgràcia nostra–, encara que no hi són els papirs, sí que hi són els títols d'alguns dels papirs que va contenir aquesta sala. És clar, et dona ràbia perquè dius, jolines! Tenien aquest llibre, tenien aquest papir, però no el puc agafar, no el puc llegir perquè ja no existeix.

Figura 13. Temple del déu Horus a Edfu i la seva biblioteca.

Un d'aquests papirs es titulava "Coneixement dels retorns periòdics del Sol i la Lluna", mentre que l'altre es deia "El govern dels retorns periòdics de les estrelles". A nosaltres ens interessa avui tenir en compte tot allò que tingui a veure amb el Sol. Doncs imaginin-se un papir que tracta els moviments del Sol i la Lluna. Hauria estat molt interessant perquè hauria estat ple d'efemèrides, però això no ha arribat a nosaltres. I en aquest altre papir (Figura 14), per citar-ne algun, també trobem alguna cosa molt cridanera. Aquest papir en realitat és un text que copia informació d'un altre text que coneixem gairebé 1.500 anys anterior. O sigui, fixin-se: gairebé 1.500 anys anterior. És clar, qui escriu aquesta còpia en demòtic, hi ha moltes coses que no comprèn del text de fa 1.500 anys. Per tant, quan no comprèn, al costat fa una petita anotació. I a vegades aquestes anotacions aporten nova informació. Gràcies a aquest text coneixem, entre altres coses, que hi ha diversos tractats d'astronomia que es diuen, per exemple un d'ells, "La descripció dels moviments de les estrelles", que possiblement fa referència al que ja havíem trobat a la biblioteca del temple d'Edfu. Però un altre, que és allò que ens interessa a nosaltres ara, es titulava "Llibre o Papir per observar el disc solar".

Figura 14. Papir Carlsberg I.

Que un diu, a veure, què hi hauria allà? De què parlaria aquest text? Perquè no és el llibre que fa referència a les posicions del Sol que hem mencionat abans. Aquest parla del disc solar. Si un comença a pensar, diu, de què parlaria, de taques solars que han vist? És clar, això no ho podem saber perquè el text no ha arribat a nosaltres. Però recordin alguna cosa molt simple. Els antics astrònoms xinesos, ja en el primer mil·lenni, van observar taques solars i les van observar i reportar gràcies al fet que des dels seus punts d'observació, que eren valls amb boires matutines, la boira feia de filtre natural, amb la qual cosa –en una època, això sí, de màxim solar, on hi hagués taques especialment grans– no era difícil notar que hi havia alteracions en la forma perfecta del Sol: hi havia taques al Sol. En el cas d'Egipte, no cal ni esperar a tenir boira. Qualsevol de vostès que hagi estat a Egipte podrà recordar que bé al matí, bé a la tarda, quan el Sol està baix, és relativament fàcil que hi hagi molta calima –sorres en suspensió–. Tens un filtre perfecte. Si tens un màxim solar amb taques de gran mida, tens bones probabilitats de veure taques solars. És possible que els egipcis ja les veiessin i detectessin com a taques del Sol i no qualsevol altra cosa de l'atmosfera. És possible però no ho podem demostrar perquè no ha arribat informació concreta sobre això.

Per als egipcis, com era el Sol? Era un objecte pla o era esfèric? No tenim textos tampoc que de manera explícita descriguin com era el Sol per als egipcis. Podríem pensar en principi que seria pla, un objecte circular però pla, però fixin-se que no deixa de ser curiós que les representacions que tenim en relleu del disc solar apareix com una superfície hemisfèrica (Figura 15). Això és d'un temple d'època tardana, però si anem per exemple a l'època d'Akenatón, amb la qual cosa estem a la dinastia XVIII, fa 3.350 anys, en el propi sarcòfag del rei, veiem com el disc solar no és pla: també és hemisfèric. Això no ens serveix per poder concloure que els egipcis pensessin que el Sol era així. No podem arribar a aquesta conclusió perquè no tenim una descripció del Sol, només una sèrie de relleus que ens fan pensar en aquesta possibilitat, però no podem anar més enllà.

Figura 15. Dues representacions del Sol com a superfície hemisfèrica.

Tenim també referència, per exemple, del propi Climent d'Alexandria, que ja en l'època romana, però a Egipte, és testimoni d'una processó que es desenvolupa a Alexandria i ell descriu com es fa aquesta processó. Ens diu que els primers que van en la processó, de caràcter religiós, són precisament astrònoms. Això crida l'atenció. I ens diu quin tipus d'instruments portaven aquests astrònoms. Però també ens diu que —recordin que en aquesta època, astrònom i astròleg és exactament el mateix— aquests homes tenien coneixement, tenien tractats sobre les conjuncions i les aparicions lluminoses del Sol, la Lluna, sobre les sortides, … És a dir, que la informació sobre l'astre rei era molt comuna a Egipte.

“Primer avança el cantor (...) I després del cantor avança l'horoskopos (ὡροσκόπος), que té la seva insígnia, l'horologion (ὡρολόγιον) i la fulla de palma astrològica (φοίνιξ ἀστρολογίας) a la seva mà. Ha de tenir els llibres astrològics d'Hermes, que són quatre, sempre a la seva boca. D'aquests, un tracta sobre l'ordre de les estrelles fixes que són visibles, i un altre sobre les conjuncions i les aparicions lluminoses del sol i la lluna; i l'altre sobre les seves sortides. A continuació, en ordre, avança l'Escriba sagrat (ἱερογραμματεύς), amb ales al cap, i a la seva mà un llibre i una paleta, en la qual hi ha tinta d'escriure i el càlam, amb els quals escriuen. I ha d'estar familiaritzat amb els cridats jeroglífics, i saber sobre cosmografia i geografia, la posició del Sol i la Lluna, i sobre els cinc planetes.”

Stromata, Climent d'Alexandria (s. I-II dC)

També tenim referència a la quantitat d'eclipsis de Sol que havien documentat els egipcis i que per desgràcia no han arribat a nosaltres, però documentació que sí que van aprofitar els grecs per, a partir de milers d'anys de documentació astronòmica, fer-ne ús i arribar a fer càlculs precisos, gràcies a la documentació que els arriba d'Egipte. Sèneca fa referència, per exemple, al Conó de Samos com un que aprofita la documentació egípcia. Recordin que Conó també és un personatge important perquè és el que introdueix en teoria la constel·lació de Cabellera de Berenice al cel.

“Conon (de Samos), després, també ell investigador infatigable, va reunir per cert els eclipsis de Sol registrats pels egipcis i no va fer menció alguna dels cometes, cosa que no hauria passat per alt si hagués trobat algun descobriment.”

Naturales Quaestiones VII: 3, Lucius Annaeus Seneca

Diodor, per exemple, diu el següent:

Oenòpides de Quios (s. V aC) “va estar un temps amb els sacerdots (egipcis) i astròlegs i, entre altres coses, va aprendre sobre l'òrbita del Sol, que té un camí oblic i es mou en direcció oposada a la de les altres estrelles”.

Diodor de Sicília (I, 98)

Es refereix a l'oblicuïtat de l'eclíptica i al moviment retrògrad del Sol respecte al fons d'estrelles.

Però ja dic, per desgràcia, encara que Conó fes recopilació de munts d'eclipsis observats pels egipcis, aquesta documentació egípcia no ha arribat a nosaltres de tal manera que hem d'esperar-nos ni més ni menys que a l'any 601 dC –és a dir, quan la civilització faraònica ja s'ha extingit per complet– per trobar-nos a Egipte amb una referència a un eclipsi de Sol. En el 601 dC estem en el món copte, el món cristià d'Egipte, ja gairebé molt a prop de la invasió musulmana. Però tot i així, encara que aquest text en copte (Figura 16), que és llengua egípcia, faci referència a l'eclipsi que es va observar, fixin-se com apareixen creus al voltant d'aquest ostracon, la qual cosa potser suggereix que l'observació del Sol era vista com alguna cosa negativa, amb la qual cosa pintar creus era una manera de protegir contra aquest aspecte negatiu de l'eclipsi. De fet, allò que sí que ens queda clar és que els egipcis veien en els eclipsis, fossin de Sol o fossin de Lluna, alguna cosa absolutament catastròfica. Per què? És obvi. L'eclipsi no el poden calcular. No són capaços de calcular quan ocorrerà un eclipsi. Per tant, que ocorri un eclipsi és alguna cosa imprevisible. I des del moment en què alguna cosa a la volta celeste és imprevisible, és simptomàtic del caos. Per això sempre estan associats a desgràcies.

Figura 16. Text en copte que fa referència a un eclipsi de Lluna.

Aquest text no es refereix a un eclipsi de Sol, es refereix a un eclipsi de Lluna, però és molt interessant:

“Posteriorment, en l'any 15, quart mes de shemu, dia 25, sota la majestat d'aquest honorable pare, el déu que governa Tebes, (encara que) el cel no es va empassar la Lluna una gran contesa va esdevenir en aquesta terra”.

Crònica del príncep Osorkon

Diu que, encara que el cel no es va empassar la Lluna –no hi va haver eclipsi de Lluna–, hi va haver una gran guerra al país. La qual cosa vol dir que si n'hi hagués hagut un d'eclipsi de Lluna, haurien pensat: "Uff, alguna cosa dolenta passarà, una guerra o el que sigui".

Sí que tenim també textos que fan referència a eclipsis de Sol o de Lluna en relació amb esdeveniments que poden ocórrer a partir d'aquests fets. Per exemple:

“Si la Lluna té un eclipsi en la dècada que va dir, llavors el faraó estarà en pau amb el [governant de] (1, x + 14) Assíria i amb el governant de Creta. Els principals homes del nord moriran (1, x + 15) dins d'aquest any. Arribarà poca aigua a Egipte. L'economia serà feble. Hi haurà fam (1, x + 16). Egipte estarà malament.

Apareixeran cucs als camps. . . . serà [. . .] mort (1, x + 17) ocorrerà entre els animals. El terror ocorrerà dins d'Egipte. Un poble estranger vindrà a Egipte en secret, (1, x + 18) i se n'anirà sense haver pres (res). Les dones que mengin [. . . . . .] (1, x + 19) en aquest mes mentre estiguin embarassades, la que doni a llum morirà. No faci servir receptes mèdiques en aquest mes (1, x + 20).”

pBM 10651

Per exemple, en aquest cas es parla que si ocorre un eclipsi de Lluna, arribarà poca aigua a Egipte, l'economia serà feble, hi haurà fam, Egipte estarà malament, el terror ocorrerà dins d'Egipte…

“Si el Sol [fa un eclipsi. . .] (2, x + 15) el seu palau. El poble d'Egipte vendrà els seus fills per diners [. . .]”

pBM 10651

Veiem que si en el seu lloc hi ha un eclipsi de Sol, el poble d'Egipte vendrà els seus fills per diners. És clar, això és alguna cosa dolenta. Textos així sí que en tenim molts, però és clar, són textos que anuncien desgràcies a partir d'alguna cosa que els incomoda perquè està trencant aquest ordre còsmic, aquest equilibri. També, per exemple, Lido diu: "Cal entendre que Manetó, en el seu llibre Sobre les festes, afirma que un eclipsi solar exerceix una influència nefasta sobre els homes, al cap i l'estómac". Això en realitat ens està parlant d'un tipus d'astrologia de l'època tardana en què s'associen fenòmens celestes, com els propis eclipsis, amb malalties de l'ésser humà.

Anem ara a un altre aspecte de l'astronomia solar, la part més purament arqueoastronòmica. Anem-nos-en a aquesta regió que veiem aquí del desert egipci on fa milers d'anys, durant l'Holocè, el paisatge era completament distint. Allò que ara és pur desert, en aquella època —em refereixo al 6.000 aC— era una espècie de sabana; els monsons descarregaven més al nord del que fan actualment i això va propiciar que allò que ara és un gran desert del Sàhara tingués un aspecte més aviat semblant a una sabana amb animals, fauna i humans també circulant per allà. En un lloc cridat Nabta Playa (Figura 17) trobem aquesta sèrie de pedres col·locades, moltes d'elles tombades, altres col·locades en vertical, de tal manera que defineixen un cercle en què hi ha com un central marcat per les pedres col·locades en vertical. S'ha observat que aquest camí en realitat allò que està fent és marcar la sortida del solstici d'estiu i la posta del solstici d'hivern. Al cap i a la fi, sempre és la inversa. És a dir, que aquest element que tenim aquí que es data a finals del sisè mil·lenni, a prop de l'any 5000 aC, seria des del punt de vista arqueoastronòmic l'estació calendàrica més antiga que coneixem a Egipte.

Figura 17. Nabta Playa.

Si ja anem a l'època de les piràmides es fixaran que, més enllà de les connotacions estel·lars que sí que tenen les piràmides, hi ha alguna cosa que comença a desenvolupar-se des de la Quarta Dinastia: són estructures, temples funeraris, sempre a la part est cap al Sol naixent. Comença una solarització també dins de la concepció simbòlica de la piràmide. S'enfoquen cap al costat est a la recerca de l'Akhet, l'horitzó del qual emergeix el Sol entre dos turons. De fet, per exemple, en aquest papir (Figura 18) allò que tindríem és una representació de deesses vinculades, en aquest cas, al nord i al sud. Tenim l'Akhet del qual emergeix el Sol, el seu circuit i altres figures representen pagesos. Allò que ve a dir és que és com un circuit continu de naixement i ocultació del Sol, igual que els cicles agrícoles.

Figura 18. Representació de dues deesses vinculades al nord i al sud, i detall del símbol de l'Akhet, l'horitzó del qual emergeix el Sol entre dos turons.

El curiós és veure que la gran piràmide té un nom que és Akhet-Khufu, "l'Horitzó de Khufu" (Keops) –totes les piràmides tenen nom propi–. Bé, doncs el nom d'aquesta piràmide potser fa referència al desig del faraó Khufu de construir no una, sinó dues piràmides per recrear mitjançant aquesta alineació astronòmica un Akhet, un horitzó. De fet, aquesta alineació es veu en el solstici d'estiu: si un es posa davant de l'Esfinx, veurà amagar-se el Sol per darrere de l'Esfinx a l'horitzó oest entre les dues piràmides, recreant per tant aquest signe. Que un faraó projecti dues piràmides no és alguna cosa excepcional. De fet, allò que tenim aquí són dues piràmides que va construir un mateix faraó, que és Snefru, el pare de Khufu.

Figura 19. El Sol amagant-se darrere de l'Esfinx a l'horitzó oest entre les dues piràmides, recreant l'Akhet.

La famosa Esfinx també té el seu interès. Just davant té una estela que va ser col·locada durant la dinastia XVIII, per tant molt a posteriori. L'Esfinx és de la Quarta Dinastia, la va fer Tutmosis IV. Però el text és interessant perquè fa de l'Esfinx una sincretització de déus solars. És a dir, en època de Tutmosis IV, l'Esfinx reuneix les característiques de molts déus solars. Com que l'Esfinx mira cap a l'est, quan arriba l'equinocci, si ens posem darrere de l'Esfinx, el Sol el veurem sortir just per sobre del caparró de l'Esfinx. I si ens posem just davant del cridat Temple de l'Esfinx, que és un temple que es suposa de caràcter solar, allò que veurem és com el Sol s'amaga per la part esquerra de l'Esfinx i just pel costat esquerre, que és el costat sud, de la piràmide de Khafra. Tot això partint en dos el Temple de l'Esfinx per la meitat. També veiem com les cantonades sud-est de les piràmides de Guiza, si les unim, aquesta línia ens porta directament cap a Heliòpolis, que és on hi havia els principals temples solars.

Figura 20. Alineacions amb l'Esfinx. A l'esquerra, el Sol sortint per sobre del seu cap en els equinoccis. A la dreta, vista des del Temple de l'Esfinx, el Sol amagant-se per la part esquerra de l'Esfinx i el costat sud de la piràmide de Khafra.

De fet, els egipcis simbòlicament entenien les piràmides com a formes del turó primordial. Això és allò que representa una piràmide. La inundació que ells veien tots els anys –de manera que les poblacions egípcies es convertien en autèntiques illes– sens dubte està darrere d'aquesta idea que en el principi dels temps de les aigües del Nun va sorgir un turó primordial. Per tant, la piràmide, allò que ens intenta mostrar és un element creador, el primer element que es va crear i això implica regeneració per al faraó difunt. Si ens haguéssim anat a la ciutat d'Heliòpolis i des d'Heliòpolis haguéssim vist en direcció a la piràmide del rei Djedefra de la Quarta Dinastia en aquella època, haguéssim vist el Sol a sobre de la piràmide en el solstici d'hivern, en la posta del Sol del solstici d'hivern.

Hem dit que els egipcis entenien que les piràmides eren una mena de turons primordials, elements de regeneració. Això, com bé saben, es transmet també en la construcció dels temples egipcis (Figura 21). Per això, les parets que envolten o els murs que envolten l'espai sagrat dels temples es construïen amb filades ondulants, no filades horitzontals, per intentar representar les ones de l'aigua d'aquest oceà primordial. Però un cop entrem, allò primer que veiem és un edifici, el piló, que allò que fa és precisament recordar la forma de l'Akhet, l'horitzó per on emergeix el Sol. També veurem sempre representacions del faraó –això és sense excepció– destruint els seus enemics, perquè és un indicador que a partir d'aquí allò que trobarem és l'ordre dins del temple. Fora del temple pot regnar el caos.

Figura 21. Esquema d'un temple egipci.

Un cop passem el piló arribem a un pati a cel obert. Sabem que els egipcis anomenaven aquest pati "pati en què Apep (o Apofis) va ser derrotat". És clar, és un pati de cel obert amb la qual cosa el Sol imprimeix tota la seva força de llum o energia en ell i per aquest motiu recorden la derrota d'Apofis, que és el déu que volia trencar aquest ordre còsmic atacant la barca solar. A partir d'aquí, trobaríem sales hipòstiles que representen els marjals al voltant del turó primordial. Veiem com el sòl cada vegada és ascendent mitjançant escales, rampes en direcció al Sancta Sanctorum, per tant, simbòlicament, estem pujant pel turó primordial i al mateix temps, en pujar pel turó primordial, cada vegada estem més a prop del cel. I per aquest motiu, en els temples egipcis, cada vegada els sostres són més baixets fins a arribar al Sancta Sanctorum. Estant al Sancta Sanctorum (Figura 22) estem on resideix el déu, al Naos, més a prop del cel, a la cima del turó primordial. I per aquest motiu, la part superior del Naos sempre té forma de piràmide, perquè representa la cima d'aquest turó primordial on per primera vegada es va posar el Sol després de la creació.

Figura 22. Imatge d'un Sancta Sanctorum.

A Egipte veiem dos tipus d'alineacions astronòmiques principals: alineacions equinoccials i alineacions també cap al solstici d'hivern. Aquestes són les més abundants, si tenim en compte les orientacions dels temples egipcis al llarg i ample del país. Dins de les alineacions al solstici d'hivern, una molt important és la que trobaríem, per exemple, al temple d'Amon-Ra a Karnak. Aquesta línia que he marcat aquí en vermell o aquesta que està sobre el pla en color blau (Figura 23) ens està marcant l'alineació cap a la sortida del solstici d'hivern. Recordin-se que el déu que resideix en aquest temple és Amon-Ra, que és un déu de caràcter solar. Així doncs, si anem al temple de Karnak i ens situem a l'avinguda d'Esfinxs que hi ha darrere del moll de Karnak –és a dir, a la façana principal de Karnak– en el solstici d'hivern, 21 de desembre, tindrem aquest espectacle (Figura 24). Veurem com a la porta que queda cap a l'est, que està a 500 metres de distància, surt el Sol i es col·loca just a sobre de la porta. Està perfectament alineat en el solstici d'hivern. És clar, ara això és un reclam turístic i quan arriben les dates properes al solstici d'hivern, hi va molta gent. Però bé, allà hi ha espai, no és problema.

Figura 23. Esquema de l'alineació cap a la sortida solar del solstici d'hivern al temple d'Amon-Ra a Karnak.

Figura 24. Fotografia de l'alineació cap a la sortida solar del solstici d'hivern al temple d'Amon-Ra a Karnak.

És clar, no tots hi caben aquí, amb la qual cosa molts se'n van cap endins. L'alineació segueix sent la mateixa, però allò que canviarà és que el Sol no el veuran a sobre de la porta. A Karnak hi ha altres edificis que també tenen una alineació cap al solstici d'hivern. Per exemple, la "Cambra solar" (Figura 25). S'ha conservat perfectament l'escala, que ens porta a una sala, encara que per desgràcia el sostre i les parets han caigut. Era una sala tancada i encara queda el buit de la finestra. Així doncs és molt fàcil, reconstruïm mentalment tota aquesta cambra deixant només com a únic espai obert la finestra. Què ocorria? Quan arribava el solstici d'hivern, el Sol banyava l'altar on haurien deixat determinades ofrenes. És a dir, que es fa a propòsit aquesta alineació.

Figura 25. Cambra solar a Karnak.

La faraona Hatshepsut, també de la Dinastia XVIII, també va voler ser partícip d'una alineació. A la Figura 26 veiem un petit temple, un contratemple en realitat, en què veiem dues estàtues. Originalment una representava el déu Amon i l'altra la pròpia Hatshepsut. Després Tutmosis III ho va modificar, però originalment representava aquests dos. Així doncs quan arribava el solstici d'hivern, el Sol s'introduïa per la porta que hem vist anteriorment i impactava directament en aquestes dues estàtues, per tant banyant amb els seus raigs la pròpia Hatshepsut. Això és una manifestació sagrada, una hierofania.

Figura 26. Contratemple on veiem dues figures sent il·luminades en el solstici d'hivern.

Si anem al temple funerari d'aquesta dama, el famós temple de Deir el-Bahari, en dates properes al solstici d'hivern, el Sol s'introdueix per aquesta porta i amb els seus raigs va penetrant tota aquesta zona del Sancta Sanctorum fins a impactar al nínxol que queda al final, on ara no hi ha res, però on en origen hi havia l'estàtua del déu Amon. Així doncs, imaginin-se, quan arribava el solstici d'hivern, havia de ser alguna cosa extraordinària. És cert que aquesta alineació té un petit error, amb la qual cosa es podria pensar que potser no estava associada al solstici d'hivern, sinó a una festivitat que és Nehebkau, una festivitat que queia amb molt pocs dies de diferència respecte al solstici d'hivern. Però sigui una o sigui l'altra cosa, l'efecte és el mateix.

Figura 27. Temple de Deir el-Bahari i detall de la il·luminació del Sancta Sanctorum durant el solstici d'hivern.

Anem ara, per exemple, als Colossos de Memnón (Figura 28), que és allò que queda de la part davantera del gran temple funerari d'Amenhotep III. Doncs estan perfectament orientats també al solstici d'hivern. I recordin que aquest temple no es va fer a la zona desèrtica, com la resta de temples funeraris, sinó a la plana al·luvial, precisament perquè quan arribés la inundació el temple quedés envoltat d'aigua i fer del temple una autèntica turó primordial. Així doncs allò que va ser alguna cosa extraordinària per al regnat d'Amenhotep III es va convertir en la pròpia mort anunciada del temple, perquè amb tants al·luvions, quan va deixar de restaurar-se, es va venir avall poc a poc.

Figura 28. Colossos de Memnón.

A un personatge segur que el coneixen: Akenatón. La manera de representar l'Atón, com dèiem al principi, és un disc del qual parteixen raigs acabats en forma de mà. Potser aquesta idea dels raigs que parteixen d'un punt està associada a aquest fet: és la posició de la tomba del rei i el final dels raigets que veuen a la Figura 29, amb aquestes línies grogues, queden marcats per les cridades esteles frontereres d'Amarna. Potser intenta representar això, però és completament hipotètic, no n'estem segurs. Allò que sí que sembla més clar és que quan es funda la ciutat d'Amarna –en l'any 5 d'Akenatón, en el quart mes de Peret, dia 13–, el temple menor d'Atón s'alinea a aquesta vall que hi ha al fons, que no és qualsevol vall, és la vall on hi ha la tomba del rei. Es fa una alineació intencional. Doncs això té molta més miga del que sembla, perquè d'aquesta alineació que sabem que va tenir lloc en l'any 5 del rei, 4 Peret 13, podem fer una traspolació i calcular en quin any nostre es va fer aquesta alineació. Avui ocorre l'alineació més o menys cap al 20 de febrer. Bé, doncs gràcies a això podem calcular que la fundació d'Amarna va tenir lloc en 1335 més/menys 4 anys. I ara diríem 1337 aC per ser més exactes. Així doncs fixin-se que una alineació astronòmica pot donar molt de si. Just un any abans, en l'any 5 d'Akenatón –sigui casualitat o no–, en aquest gran erm que llavors era Amarna —perquè encara no s'havia fundat la ciutat— hi va haver un eclipsi total de Sol. Hi ha relació entre aquest eclipsi i la fundació d'Amarna l'any següent? No ho sabem, però ahí queda això.

Figura 29. Disc solar del qual parteixen raigs acabats en forma de mà i mapa amb les esteles frontereres d'Amarna.

Per a què serveixen els eclipsis també? Són magnífics per buscar una cronologia absoluta. Per exemple, a continuació es mostra un text hitita que parla d'un presagi en relació a un eclipsi que ocorre en l'any 10 del rei Mursili II. Sabem que el rei hitita Mursili II va regnar en la segona meitat del segle XIV aC. Només cal veure quins eclipsis totals de Sol van ser vistos des de Hattusa en aquesta segona meitat del segle XIV aC i veurem que n'hi ha un que és perfecte, que és el que va tenir lloc el 24 de juny de 1312 aC, que es va veure des de Hattusa. Quina importància té això per a nosaltres com a egiptòlegs? Doncs que és un element més que podem tenir en compte en aquesta ansiada recerca de sincronització entre la sèrie de reis hitites i la sèrie de reis egipcis. Són elements sobre els quals podríem parlar llarg i tendit, perquè es vegi una idea de lo important que poden ser.

“La reina em [va mal]dir repetidament, la meva esposa (i) el meu fill [davant de] la deessa Ishara, i van sacrificar contra(?) nosaltres. Després, la meva esposa va morir a causa d'això.

[Quan] jo marxava [cap a la terra de A]zzi, ara el déu Sol (havia?) fet un presagi, però la reina [va actuar amb malícia i ] va dir repetidament: “El presagi que ha fet el déu Sol, ¿[concerneix] [a l'esposa del rei?] ¿no concerneix al rei mateix? (…)”

KUB 14.4

Anem a un lloc també molt conegut, Abu Simbel, que té molta relació amb el Sol (Figura 30). Els babuins que apareixen a la part superior del temple estan asseguts amb les mans en aquesta posició, estan saludant el Sol naixent. Aquesta figura que tenen aquí al nínxol és el déu Ra-Horakhty, per tant, un déu solar. Si mirem allò que hi ha a la dreta del temple principal –és clar, quan la gent va allà no ho mira perquè està mirant els colossos i la grandesa del temple i gairebé això sembla que deixi de ser important i passi desapercebut–, però hi ha una petita estructura que està perfectament alineada una vegada més al solstici d'hivern, a la sortida del solstici d'hivern.

Figura 30. Temple d'Abu Simbel.

Però l'alineació més famosa d'Abu Simbel no és la del solstici d'hivern, sinó la que té lloc més o menys cap al 20 d'octubre i 20 de febrer, òbviament congregant també molta gent (Figura 31). Però és clar, hi ha una gran diferència entre aglomerar centenars o milers de persones a Abu Simbel per veure aquesta alineació i fer el mateix a Karnak. Karnak és més ample, és més fàcil veure; a Abu Simbel no. Així doncs, en què consisteix l'alineació? El Sol s'introduirà tan aviat com surti per l'horitzó, per l'interior del temple i 60 metres més endins impactarà en un grup d'estàtues. És una alineació molt bonica perquè l'estàtua de l'esquerra mai serà il·luminada. La de l'esquerra representa el déu Ptah i Ptah és un déu ctònic, és un déu que no és solar, per tant ha de quedar en la foscor i el Sol mai li donarà en aquesta alineació. Després tenim Amon-Ra, evidentment solar; tenim Ramsès II divinitzat —més brillant que Ramsès II, no hi ha ningú—; i després tenim Ra-Horakhty, un altre déu solar. Amb la qual cosa l'alineació allò que farà és un barriment de llum que tocarà aquests tres de la dreta, deixant sempre en la foscor el déu Ptah.

Figura 31. Congregació de turistes presenciant la cèlebre alineació d'Abu Simbel.

Recordin que Abu Simbel és un temple traslladat per la pujada de les aigües del llac Nasser, així doncs va haver de ser desmuntat i traslladat. L'alineació original de quan Abu Simbel estava on es va construir, on es va excavar, feia que aquest Sol de la sortida també il·luminés un altar. Això és important assenyalar-ho. En desplaçar el temple, s'ha desplaçat com uns 65 metres en alçada i uns 200 metres de la seva posició original. Per més que els enginyers s'hagin trencat el cap per fer-ho el millor possible, allò que no poden fer és moure les muntanyes de l'horitzó. Això no ho poden fer. Així doncs l'orientació no és exactament la mateixa. El barriment per les estàtues sí que es segueix complint, però el barriment cap a l'altar ja no es veu. Aquesta és l'única diferència.

Per acabar vull mostrar-los un altre exemple per al qual fa uns anys els hauria dit: "Si poden anar a Abu Simbel, vagin-hi. Però si volen estar sols veient una alineació similar a la d'Abu Simbel —a veure, la d'Abu Simbel és més espectacular, evidentment—, vagin a aquest temple". Fa uns anys això hauria funcionat, però al final les xarxes socials fan publicitat de tot i ara els diria "no hi vagin perquè no veuran res". No ho he dit abans, però la d'Abu Simbel és una alineació que servia per marcar l'inici de dues de les estacions de l'any egipci –recordin que no estava orientat al solstici d'hivern; el petit sí, però el temple d'Abu Simbel no–. En aquest cas (Figura 32) tenim un temple que està dedicat al déu Sobek-Ra, un déu amb un sincretisme solar. El temple es diu actualment Temple de Qasr Qarun i està a l'antiga ciutat de Dionísias. Fixin-se com a la part interna, al Sancta Sanctorum, hi ha tres nínxols on hi havia tres estàtues i també es produeix un barriment de llum, en aquest cas en el solstici d'hivern. El Sol barra de tal manera que il·lumina el nínxol central, on apareixeria Sobek-Ra, il·lumina el nínxol de la dreta, on també hi hauria una forma solar de Sobek, però deixa sempre a les fosques el de l'esquerra, per tant hi hauria una forma no solar de Sobek.

Figura 32. Temple de Qasr Qarun i la seva alineació.

Fa molts anys haurien vist això perfectament. Ara, si hi anessin, es trobarien amb una gran aglomeració de persones. Però bé, al cap i a la fi, allò important també és a vegades el sentir aquest ambient que es crea al voltant d'antigues hierofanies egípcies.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Col·loqui

La majoria dels casos exemples d'alineació que has comentat són amb el solstici d'hivern. Amb el d'estiu n'hi ha menys o hi ha algun motiu pel qual potser els agradava més el solstici d'hivern que el d'estiu i per això tot ho alineaven amb ell?
Sí, a veure, és una bona pregunta. La realitat a Egipte és aquesta, hi ha moltes més alineacions intencionals al solstici d'hivern que no la inversa. Però és una bona pregunta, per què? Perquè si obrim el nostre horitzó i analitzem dins de l'arqueoastronomia alineacions d'aquest tipus, veurem que en realitat les del solstici d'hivern són més aviat recurrents, la qual cosa és molt lògica, perquè el solstici d'hivern ens està marcant el moment en què el Sol és més feble, això és cert, però també el moment en què reneix el Sol. I això és allò que es busca en aquestes alineacions. Així doncs a mi sempre m'agrada comentar en aquest sentit, per exemple, a la Península Ibèrica, tot allò que és la part atlàntica de Portugal, però també la façana oest d'Espanya, aquí trobem claríssimes alineacions al solstici d'hivern des de les cridades Antas. Les Antas són monuments funeraris compostos per una sèrie de blocs de pedra de gran mida, amb una teulada també de pedra, a vegades d'una sola peça. I les antas servien per inhumar persones; bé, no per a una persona en concret, doncs una, cinc, deu, les que siguin, s'inhumaven persones, eren tombes. Bé, doncs hi ha alguna cosa espectacular en les antas i és que en un percentatge molt alt s'observa que independentment de com sigui l'horitzó, sigui més pla o hi hagi muntanyes, les antas estan orientades cap a la sortida del Sol, del solstici d'hivern. Així doncs, és clar, és meravellós perquè tens una demostració perfecta de com en un món funerari, en aquest cas, t'intentes associar al Sol més feble, allò que deia abans, el Sol que reneix, que és allò que vol el mort. Així doncs, diguem que a nivell cultural, ja no només a Egipte, sinó en altres parts del món, és una alineació bastant recurrent.

Vostè com que també és especialista en Centroamèrica, tot això es pot relacionar també amb, com vostè, amb maies?
Bé, justament aquest dilluns vaig donar una conferència en què intentava comparar les piràmides maies i les piràmides egípcies. A mi m'encanta el món maia, però jo sóc egiptòleg. Així doncs, sent egiptòleg, has de buscar a vegades excuses per ficar els maies per allà. I aquesta era una oportunitat. I bé, és clar, cal dir que no hi va haver cap contacte, això és important tenir-ho clar, no hi va haver cap contacte entre aquestes dues cultures, no hi va haver cap contacte entre Amèrica i no hi va haver cap contacte, amb la qual cosa, qualsevol similitud que puguem trobar, és pura coincidència; la major similitud que hi ha entre egipcis i maies és que tots dos són humans, aquesta és la major similitud.

És cert que, per exemple, si pensem en les piràmides de la Quarta Dinastia, una piràmide, al cap i a la fi, és una tomba. Una tomba de cares llises. Quatre cares, cares llises. En canvi, en el món maia trobem una gran varietat de funcions en les seves piràmides. Gran varietat de funcions i gran varietat arquitectònica en aquestes piràmides. Per descomptat, no trobarem piràmides de cares llises, això no hi ha. Podem veure piràmides a base de plataformes superposades, parets en talús... això, piràmides amb múltiples habitacions perquè en elles no només podem pensar en el temple que sol haver-hi a dalt de la piràmide sinó en diversos temples. Hi ha piràmides que són triàdiques amb tres temples a la part superior, habitacions que serveixen per acollir l'elit sacerdotal. En una piràmide egípcia no hi van els sacerdots a dormir ni hi viuen. En canvi, en les maies n'hi ha algunes on això és així. Bé, en realitat és un tema molt interessant i seria llarg de parlar. Però em quedaria amb això. El món maia en quant a piràmides és moltíssim més complex que l'egipci perquè també hi ha piràmides en el món maia que serveixen de tombes, com ho serveixen les piràmides [egípcies]. L'exemple més conegut per tots és la Piràmide de les Inscripcions a Palenque, que es va fer ex profeso per enterrar el rei Pakal. És a dir, que tenim piràmides que sí que van sorgir de tombes en el món maia, però també moltes altres piràmides que són autèntics centres ceremonials relacionats amb les divinitats o relacionats amb els propis reis. Això a Egipte no funciona de la mateixa manera.

En el món maia trobem una formació molt interessant, que és allò que es coneix tècnicament com "Grup E". Així doncs tenim un grup E a Tikal, per exemple, un grup E a Uaxactún, que és un grup E. Un grup E està compost d'una piràmide principal que té a la seva part est, a certa distància, altres tres piràmides. De tal manera que des de la piràmide principal, si jo miro d'aquestes tres piràmides que tinc davant, a la part est, si miro la de l'esquerra veuré sortir el Sol del solstici d'estiu per sobre d'aquesta piràmide, quan arribi el solstici d'estiu. Si miro la piràmide del centre, quan arribi l'equinocci veuré sortir el Sol just per sobre de la piràmide del centre. I si em refereixo a la de la dreta, la que quedaria més cap a la dreta, veuré, quan arribi el moment, la sortida del Sol del solstici d'hivern. Des de la meva posició a la piràmide principal veuré que per aquesta piràmide surt el Sol del solstici d'hivern. És a dir, que sí que trobem aquest tipus d'alineacions de manera molt atractiva perquè fixa't que aquí estem marcant tres posicions des d'un punt d'observació que és una piràmide, tres posicions reflectides sobre tres piràmides de menor mida.

I bé, hi ha moltes més coses que trobem en el món maia. És clar, Egipte no està dins del tròpic, entre el tròpic de Càncer i el tròpic de Capricorn. Assuan és la ciutat que queda més al sud, allò que abans era Elefantina, està a 24 graus 5 minuts. En el 3000 aC, precisament per l'oblicuïtat de l'eclíptica, la inclinació de l'eix terrestre era de 24 graus 5 minuts. Així doncs, en el 3000 aC, a Assuan el Sol sí que arribava a ser zenital, però és clar, l'oblicuïtat té un període de 40.000 anys, ara no és el cas, ara no ho podries veure així. Però allò que vull dir, dins del món maia sí que estàs dins de l'espai de la Terra, entre els dos tròpics, on és possible veure el Sol zenital. Amb la qual cosa, moltes piràmides maies, moltes, tenen davant una plataforma amb un objecte que és com si fos una columna, però fixin-se què interessant. Imaginin-se una columna que està feta de tal manera que la part inferior, la base de la columna, la columna circular, un cilindre, la base és més estreta que la part superior, entenen allò que vull dir? De manera que quan el Sol és zenital, l'ombra que projecta la part superior de la columna, impacta a la base que és més estreta. Així doncs és clar, el sacerdot maia veu un cercle negre que és l'ombra al voltant de la base de la columna i diu: "¡Sol zenital!". Era un sistema boníssim per poder localitzar el Sol zenital quan succeïa i per als maies això era molt important.

Volia preguntar per la relació d'aquesta cosmogonia que tenien els antics egipcis amb les cultures del voltant, les cultures mediterrànies, perquè per exemple jo fa uns dies estava veient divulgació sobre la prehistòria a la Península Ibèrica i simbologies com per exemple un Sol amb raigs que surten i d'aquests raigs surten mans o per exemple d'aquesta barca solar, aquesta idea, això estava aquí en el Calcolític a la península ibèrica, així... Volia preguntar sobre la relació, si hi havia algun tipus de relació o contacte entre aquestes cultures mediterrànies.
És clar, això és una qüestió molt difícil de respondre per una senzilla raó. Moltes de les idees que es van poder desenvolupar en grans cultures de l'antiguitat, fos Egipte, fos Mesopotàmia, evidentment es podien difondre i podien recalar en cultures de desenvolupament posterior, en major o menor mesura, però aquest difusionisme sempre està ahí, això podia tenir lloc. Però l'atribuir-ho tot al difusionisme, en la meva opinió, no és acertat, perquè també penso que, de manera autònoma, les cultures poden desenvolupar idees similars, sense que realment existeixi aquesta transferència cultural d'una civilització a una altra.

De fet, a veure, que un cas que vindria molt bé per comentar seria precisament el dels maies. Per això m'agrada, perquè dius, tens dues cultures on és absolutament segur que no hi ha hagut cap relació, cap connexió, pertanyen a àmbits temporals també distints. Per exemple, les piràmides del maia clàssic respecte a les piràmides de la Quarta Dinastia, és clar, és que se'n van tres mil anys unes d'altres. Però tot i així veus molts elements comuns. Per exemple, tècnica de tall de la pedra. Ells utilitzen obsidiana, però la tècnica és similar. O per exemple, concepcions religioses. En el cas d'Egipte, el déu Osiris neix com a déu del cereal, déu que en la collita és matat, però per renéixer després, perquè es va a sembrar i renéixer. Bé, doncs aquesta història d'aquest déu Osiris, que és important en la cultura egípcia, troba molta similitud en un déu de l'àmbit mesoamericà, o maia en aquest cas. És clar, no podria dir un déu del cereal, perquè no existia el cereal a Amèrica. Què tenim en lloc del cereal? Tenim blat de moro. Així doncs, allà l'equivalent al déu Osiris és el déu del blat de moro, que també es talla i també tornarà a renéixer.

Així doncs, al cap i a la fi, abans ho deia mig en broma, però hi ha alguna cosa comuna a tots nosaltres, i és que som humans. Així doncs, allò que canvia, potser, és el nostre medi natural. Potser un viu en una zona muntanyosa, té accés a pedra, distints tipus de pedra. Un altre viurà en una zona al·luvial, té altres elements amb els quals jugar, però... Al final tots són humans i les idees moltes vegades coincideixen sense necessitat d'una i altra vegada parlar d'aquest difusionisme. Per tant, i responent ja a la teva pregunta, no caldria que hi hagués cap relació entre el món egipci i el món que comentes. No és necessari buscar aquesta relació. Fins i tot els nens et podrien dibuixar un Sol del qual surten manetes perquè els dona escalfor, noten l'escalfor del Sol quan estan a l'aula a classe, ara a l'hivern i la finestra acristalada els dona aquest efecte de lupa que els dona escalfor, no és rar que et dibuixin un Sol amb manetes i no tenen influència ni d'egipcis ni d'Akenatón ni res que s'hi assembli. En fi, jo opino més això, que a vegades cal apostar més pels desenvolupaments autònoms. Òbviament cal estudiar-ho amb deteniment, però no sempre cal pensar en el difusionisme.

És molt més important en la cultura egípcia el Sol o la Lluna?
El Sol. Totalment. Sí, totalment. La Lluna de mi té la seva importància. Per exemple, si anem a temples tardans, al temple de Dendera, al temple d'Esna, veiem com es representen els dies del cicle lunar o bé mitjançant divinitats en una escala de manera que tens el dia u del cicle lunar, dia dos en una escala ascendent fins a arribar a la Lluna plena que és representada com un disc amb un Udyat, com una espècie d'Ull d'Horus, o per exemple n'hi ha una molt bonica al temple d'Esna on sí que es veuen les fases de la Lluna: veus com la Lluna plena es va tallant, es va menjant. Hi ha iconografia associada a la Lluna, hi ha molts textos que parlen de la Lluna, però sens dubte el Sol, vaja, per goleada guanya.

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Àngel Massallé, 26 de novembre de 2025.

---

Per començar, recordar-vos que aquest viatge, com acostumem a fer moltes vegades en els viatges que organitza l’Agrupació, es va preparar amb dos formats.

La primera alternativa era sortir una setmana abans del dia previst per a la visita al CERN, per poder fer una volta per Suïssa utilitzant els seus famosos trens i vaixells panoràmics, així com funiculars, cremalleres i telefèrics, i pujar al Jungfraujoch (3.454 m) i al Gornergrat (3.089 m). La sort ens va acompanyar: vam tenir uns dies espectaculars de bon temps en ambdues ascensions, cosa que ens va permetre contemplar les grans muntanyes —l’Eiger (3.970 m), el Mönch (4.099 m) i la Jungfrau (4.158 m)—, l’Observatori Sphinx (centre de recerca atmosfèrica i astronòmica que forma part del Global Atmosphere Watch) i, en el segon cas, el Matterhorn o Cerví (4.478 m), el Mont Rosa (4.634 m), l’Observatori Gornergrat (3.120 m) —l’observatori astronòmic més alt d’Europa— i la glacera Gorner, una de les més grans dels Alps.

També vam fer una sèrie de visites amb tocs científics que ara us resumiré breument. El segon grup, en canvi, va anar directament a Ginebra per a la visita al CERN.

Abans d’endinsar-nos en aquesta visita, unes pinzellades ràpides d’alguns llocs de caràcter científic que vam veure. Vam començar per l’Escola Federal Politècnica de Zuric (la coneguda Universitat Pública de Zuric), on Albert Einstein va estudiar entre els 17 i els 21 anys i on hi tornaria com a professor el 1912, quan en tenia 33. Allà es conserva la seva taquilla d’estudiant, avui convertida en una petita peça de museu amb documents, fotografies i informació sobre la seva vida com a estudiant.

A Berna vam visitar la casa on Einstein va viure amb la seva esposa Mileva Marić i el seu fill petit Hans Albert, al carrer Kramgasse, 49, a escassos 200 metres de la famosa Torre del Rellotge. Una placa recorda: «En aquesta casa, Albert Einstein, entre 1903 i 1905, va crear el seu tractat fonamental sobre la teoria de la relativitat».

Figura 1. Placa de la casa on van viure Albert Einstein y Mileva Maric

Un altre indret molt interessant va ser el Museu Omega de Biel/Bienne, on vam poder veure els rellotges Omega Speedmaster que van portar els astronautes que van trepitjar la Lluna en les missions Apollo. A l’entrada hi ha una reproducció a escala 1:1 del mòdul lunar de l’Apollo 11.

Finalment, vam tenir el plaer de visitar l’Observatori Astronòmic de Mont-Soleil, a Saint-Imier, a les muntanyes del Jura, a 1.300 m d’altitud, dins el Parc Natural Regional del Grand Chasseral i prop de la frontera francesa. És un espai de divulgació científica amb un telescopi de 43 cm d’obertura, una sala-auditori per a unes 30 persones i un planetari amb cúpula de 4,5 metres.

I ara sí, anem al plat fort: la visita al CERN.

Fa un parell de mesos, el passat 18 de setembre, un grup de 26 persones, principalment de la nostra Agrupació, vam tenir l’oportunitat de visitar un dels centres científics més fascinants del món: el CERN, a Ginebra. CERN és l’acrònim de Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (i sí, el CERN està ple d’acrònims; els qui no n’esteu gaire fans ho passareu una mica malament).

Els nostres guies, en Ricardo (enginyer equatorià) i en Conrado (físic malagueny que hi feia el doctorat), ens van atendre de meravella. Ens van ensenyar passadissos, instal·lacions i laboratoris, però en realitat ens van regalar alguna cosa molt més gran: la sensació de tocar els límits del coneixement humà. Aquesta experiència, i crec que parlo en nom de la majoria del grup, no només ens va apropar a la frontera del coneixement, sinó que ens va fer reflexionar sobre el paper de la ciència en la nostra societat.

En aquesta conferència intentaré explicar no només què és i què fa el CERN, sinó també aquestes reflexions nascudes de visitar la màquina més gegantina i complexa que s’ha inventat i construït mai per experimentar en física fonamental.

Què és el CERN?

Va ser fundat el 29 de setembre de 1954 (ara fa 71 anys) per dotze països europeus amb l’objectiu de reconstruir la ciència europea després de la Segona Guerra Mundial i frenar la fugida de cervells cap als Estats Units. La idea va sorgir en una reunió de la UNESCO el 1951. Els estats fundadors van ser França, Alemanya Occidental, Regne Unit, Itàlia, Suïssa, Dinamarca, Bèlgica, Països Baixos, Suècia, Noruega, Grècia i l’antiga Iugoslàvia. La idea va sorgir en una reunió de la UNESCO el 1951, com a           resposta a la fuga de cervells cap als EUA i per fomentar la unitat científica europea.

El primer accelerador, el Sincrociclotró, va entrar en funcionament el 1957 i, des de llavors, el CERN ha estat pioner en física de partícules.

Avui compta amb més de vint estats membres i acull científics de més de setanta països; és un autèntic model de col·laboració internacional, una mena de torre de Babel de la ciència.

La seva missió principal és entendre la composició fonamental de la matèria i les forces que regeixen l’univers mitjançant recerca de primer nivell en física fonamental. Per aconseguir-ho utilitza acceleradors de partícules que recreen condicions semblants a les del Big Bang i estudien partícules subatòmiques com quarks, leptons i bosons. Promou la ciència oberta i la pau científica, amb resultats accessibles a tota la comunitat global. Uneix persones de tot el món per empènyer les fronteres de la ciència i la tecnologia en benefici de tothom, forma noves generacions de físics, enginyers i tècnics, i involucra la societat en la recerca i els valors de la ciència.

Més de 17.500 persones d’arreu del món hi treballen. El personal fix del CERN és d’unes 2.650 persones; més de 12.200 científics de 110 nacionalitats i setanta països hi col·laboren.

I, per cert, el CERN va ser el bressol de la World Wide Web, creada per Tim Berners-Lee el 1990 per connectar els científics de tot el planeta.

El CERN està situat a la frontera entre Suïssa i França, al costat de Ginebra. La seu principal és a Meyrin (Suïssa) i té instal·lacions també a Prévessin-Moëns (França). Ocupa 6 km² i té dotze emplaçaments. La seva joia és el Gran Col·lisionador d’Hadrons (LHC), construït en el túnel circular de 27 km de circumferència (26.659 m exactes) situat a uns 100 metres de profunditat (en realitat entre 50 i 175 m, inclinat) que abans havia allotjat el LEP (1989-2000).

Actualment opera sis acceleradors i un descelerador:

• El LINAC 3 i LINAC 4, successors dels Linac 1 i del Linac 2. El Linac 3 es de 1994 i el Linac 4 es de 2020 i mesura 90 m i esta enterrat a 12 m sota terra. Es tracta de dos acceleradors lineals que generen partícules de baixa energia per injectar- les al sincrotró de protons, un s’utilitza per protons (LINAC 4) i l’altre per ions pesants (LINAC 3).

• El PS BOOSTER, de 1972, de 157 m de diàmetre, que augmenta l’energia de les partícules generades pels LINAC abans de passar-les a altres acceleradors.

• El SINCROTRÓ de PROTONS (PS), de 28 GeV, construït el 1959 i de 628 m de diàmetre, que encara s’utilitza per alimentar el mes potent SPS.

• El SUPER PROTON SYNCHROTRON (SPS), es un accelerador circular de 7 km de diàmetre, que va iniciar les seves operacions el 1976. Pot proporcionar 450 GeV i pot disposar dels seus propis feixos per investigació. Era el que alimentava d’electrons i positrons l’antic LEP i actualment injecta protons i ions pesants al LHC.

• El ON-LINE ISOTOPE MASS SEPARATOR (ISOLDE), que s’utilitza per l’estudi de nuclis inestables. Va ser construït el 1967 i millorat el 1974 i el 1992.

• El ANTIPROTON DECELERATOR (AD), creat el 1999 i de 182 metres de diàmetre, que serveix per reduir la velocitat dels antiprotons fins a un 10% de la velocitat de la llum per a recerques sobre antimatèria en condicions controlades.

• el GRAN COL·LISIONADOR D’HADRONS (GCH ó LHC, Large Hadron Collider), l’accelerador de partícules més gran i potent del món, en funcionament des del 2008 i renovat el Es troba en un túnel circular de 27 km de circumferència, situat a uns 100 metres de profunditat (en realitat aquets túnel està inclinat i va dels 50 al 175 m), està folrat de formigó i te 3,8 m d’amplada. El túnel creua la frontera entre Suïssa i França en quatre  punts, i està situat majoritàriament sota de França.

Figura 2. Acceleradors del CERN

Dins del túnel de l’LHC, feixos de protons i de nuclis s’acceleren en sentits oposats i es fan col·lisionar amb energies al centre de masses de fins a 14 TeV. Això permet reproduir condicions de densitat d’energia extremadament altes, molt semblants a les que hi havia en els primers instants de l’univers, just després del Big Bang.

D’aquesta manera s’estudia l’origen de la matèria posant a prova el Model Estàndard de física de partícules, la teoria matemàtica actual que descriu el comportament de les partícules elementals i les seves interaccions.

L’acceleració i la col·lisió de partícules a alta energia generen milions de noves partícules que són detectades per set detectors principals i un d’auxiliar. Tota aquesta informació es transmet a centres de computació repartits per Europa, Àsia i Amèrica que emmagatzemen i processen les dades. Un d’aquests centres és el PIC (Port d’Informació Científica), situat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Cerdanyola del Vallès; es tracta d’un centre tecnològic participat per la mateixa UAB, el CIEMAT, la Generalitat de Catalunya i l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE).

El túnel conté dues línies de feixos paral·leles (dos tubs de feix) que circulen en direccions oposades al voltant de l’anell. Per mantenir els hadrons en la seva trajectòria circular s’utilitzen 9.593 electroimants superconductors: 1.232 dipols principals de 15 metres de llargària que corben el feix i 392 quadrupols de 5 a 7 metres que l’enfoquen. En total, gairebé 9.600 electroimants, cadascun de més de 35 tones.

Com que els protons tenen càrrega positiva, quan entren en un camp magnètic experimenten la força de Lorentz, que els desvia lateralment i fa que el seu trajecte sigui circular o helicoidal segons la configuració del camp. Al LHC s’utilitzen imants dipolars per corbar el camí, quadrupols per enfocar-lo com si fossin lents òptiques, i també sextupols i octupols com a correctors de precisió. Cada imant dipolar desvia el feix 0,3°; així, cada 15 metres el feix es desvia 3,5 cm fins a completar el cercle. Just abans de les col·lisions, uns imants especials “espremen” els paquets de partícules per augmentar la probabilitat que xoquin.

Els feixos es creuen en quatre punts de l’anell, on hi ha els detectors principals i és on tenen lloc les col·lisions. Fer xocar dues partícules tan petites és comparable a disparar dues agulles des de 10 quilòmetres de distància i que es trobin exactament a mig camí.

Tot plegat requereix una quantitat d’energia enorme, però gràcies a la superconductivitat es redueix notablement. Els imants es mantenen a només 1,9 K (−271,25 °C) amb aproximadament 96 tones d’heli-4 superfluid, cosa que converteix l’LHC en la instal·lació criogènica més gran del món. L’heli s’utilitza perquè és inert, fàcil d’obtenir i no condueix l’electricitat. A aquesta temperatura els imants de niobi-titani revestit de coure esdevenen superconductors: no tenen resistència elèctrica i poden generar camps magnètics molt intensos amb molt poca energia.

A més, dins del túnel es crea un buit més profund que el de l’espai interestel·lar per evitar que els protons xoquin amb molècules d’aire. Així, l’LHC és simultàniament el lloc més fred i més buit del planeta.

Tot i això, el consum energètic és brutal: durant els mesos d’operació (de maig a mitjan desembre) l’LHC consumeix uns 200 MW i el CERN en total gasta 1,3 TWh l’any, l’equivalent al consum elèctric anual d’unes 370.000 llars catalanes.

En funcionament normal circulen dos feixos en sentits oposats. Cada feix conté 2.808 paquets de protons, i cada paquet té 1,2 × 10¹¹ protons (120.000 milions). Aquests protons donen 11.245 voltes per segon i produeixen mil milions de col·lisions per segon; en cada col·lisió xoquen aproximadament 60 protons.

Va ser precisament aquí, el 4 de juliol de 2012, on els detectors ATLAS i CMS van detectar el bosó de Higgs, la peça que, segons el Model Estàndard, dona massa a la resta de partícules.

L’accelerador té quatre detectors principals, cadascun amb el seu propi edifici en superfície que allotja compressors, ventilació, grues, electrònica, plantes de refrigeració i fins i tot cuines i sales de descans. Els quatre grans són:

• ATLAS (A Toroidal LHC ApparatuS): un dels dos detectors més grans, de 44 metres de llarg i 25 de diàmetre. Estudia amb gran precisió les col·lisions per respondre preguntes fonamentals sobre els blocs bàsics de la matèria, les forces de la natura i la matèria fosca.
• CMS (Compact Muon Solenoid): l’altre gran detector. Està construït al voltant d’un solenoide superconductor que genera un camp de 4 tesla (100.000 vegades el camp terrestre) dins d’un jou d’acer de 14.000 tones. Mesura energia i moment de fotons, electrons, muons i jets.
• ALICE (A Large Ion Collider Experiment): especialitzat en col·lisions d’ions pesants per estudiar el plasma de quarks i gluons, l’estat de la matèria que existia just després del Big Bang.
• LHCb (LHC beauty): analitza la violació de simetria CP a través dels quarks beauty (o b) per entendre per què l’univers està fet de matèria i no d’antimatèria. El seu detector de 5.600 tones té 21 metres de llarg i està situat a 100 metres sota terra prop de Ferney-Voltaire (França).

Figura 3. Detector ATLAS

A més, hi ha quatre experiments més petits: LHCf, FASER, TOTEM i MoEDAL, que busquen partícules exòtiques, neutrins, monopols magnètics, etc.

El CERN genera cada any uns 30 petabytes de dades (30 milions de gigabytes), suficients per omplir 1,2 milions de discos Blu-ray. Per gestionar-les es va crear el Worldwide LHC Computing Grid (WLCG). Els detectors envien un flux de 300 Gb/s que es filtra a la recerca d’esdeveniments interessants. El centre de càlcul del CERN és la “Fila 0”; onze grans institucions són la “Fila 1” i unes altres 150 la “Fila 2”.

Durant la nostra visita del 18 de setembre, després d’una excel·lent presentació, vam poder entrar a la sala de control de l’LHC —el veritable “cervell” de la màquina, ple de pantalles i científics monitoritzant-ho tot— i vam descobrir, amb un somriure, la col·lecció d’ampolles de xampany que s’obren cada cop que s’aconsegueix un gran èxit.

També vam veure la maqueta a escala 1:50 del detector ALICE: un gegant de 16 × 16 × 25 metres, 10.000 tones, situat a 56 metres sota terra, capaç de “fotografiar” les col·lisions gràcies a 19 subsistemes de detecció i 15 milions de canals electrònics.

Es preveu que l’LHC i els seus experiments continuïn en funcionament almenys fins al 2030, buscant nova física que pugui respondre algunes de les grans preguntes obertes: l’origen de la matèria fosca i l’energia fosca, l’asimetria matèria-antimatèria i la diferència d’escales entre la interacció electrofeble i la gravetat.

Entre les descobertes més destacables del CERN hi ha:

• 1965: primera observació d’antiàtoms (antideuteró)
• 1968: cambra proporcional multi-fil de Georges Charpak (Nobel 1992)
• 1973: corrents neutres dèbils
• 1981: primeres col·lisions protó-antiprotó
• 1983: bosons W i Z (Nobel 1984 per Carlo Rubbia i Simon van der Meer)
• 1989: evidència de neutrins lleugers
• 1995: primera producció d’antihidrogen
• 2011: antimatèria atrapada durant més de 15 minuts (experiment ALPHA)
• 2012: bosó de Higgs (Nobel 2013 per Peter Higgs i François Englert; Premi Príncep d’Astúries per al CERN)

En total, cinc premis Nobel de Física estan directament relacionats amb descobriments fets al CERN.

I per acabar, si m’ho permeteu: aquesta visita, essencialment científica, em va inspirar un profund sentiment de solidaritat, de pau i fins i tot de poesia.

I per acabar, permeteu-me una llicència poètica. A mi aquesta visita em va inspirar un sentiment de solidaritat, de pau i fins i tot de poesia. No és habitual acabar una conferència científica així, però… fem una excepció?

El cor subterrani d’Europa

Hi ha un cor que no es veu,

amagat sota terra, entre Suïssa i França,

que no batega amb sang

sinó amb preguntes.

És el CERN,

el cor subterrani d’Europa,

on la humanitat s’atreveix

a mirar dins l’invisible.

Cada col·lisió és un sospir del cosmos,

cada partícula, una síl·laba antiga,

 cada descobriment, un batec

que ens acosta a entendre

per què som, d’on venim, cap on anem.

Aquest cor no té venes

sinó túnels de llum,

vint-i-set quilòmetres

on els protons giren i giren

cercant el seu origen

com qui busca el primer record.

És fred com l’univers

abans del primer alè

i buit com el silenci

que precedeix la creació.

Però dins seu hi ha vida:

científics de tot el món,

idees que travessen fronteres

i una fe compartida

en el poder de la pregunta.

El CERN no és només un laboratori,

és un ritual de coneixement,

una cerimònia de la ment humana,

un cor que batega amb la força de voler saber.

I mentre batega

ens recorda que saber

també és estimar l’univers.

Llargues vides al CERN

i moltes gràcies!

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. José Antonio Acosta, 3 de desembre de 2025.

---

Moltes gràcies per la invitació, en primer lloc. Bona nit a tothom. Vull fer un petit disclaimer: és la primera vegada que faig una xerrada sobre aquest tipus de temàtica. Fins ara he estat dedicat dedicat fonamentalment a les meves corbes de llum i a aquestes coses. Fa uns sis mesos que em faig càrrec de ser cap d’operacions telescòpiques i m’he enfrontat una mica a tot el que és la part global dels observatoris i més enllà. Farè un recorregut per com va sorgir l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) i incidiré en les parts que jo crec que són rellevants per al seu desenvolupament i també, en part, per al desenvolupament de l’astrofísica a nivell nacional. Sense més preàmbuls, començo.

Enguany es compleixen 40 anys, però no de la fundació de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, sinó de la inauguració de la seu central i dels observatoris del Teide (Tenerife) i del Roque de los Muchachos (La Palma). És una puntualització important perquè l’IAC també complirà aviat 50 anys, més o menys al mateix temps que l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia; les dues institucions han anat bastant en paral·lel. Els 40 anys que celebrem ara són concretament els de la inauguració dels observatoris.

Abans d’entrar en el que és l’IAC, m’agradaria parlar una mica del que tenim a Canàries i dels antecedents del naixement de l’Institut i de l’extraordinària qualitat del cel canari.

Tot i que les illes no són especialment riques en jaciments arqueològics, n’hi ha alguns, sobretot a les illes orientals, que estan clarament relacionats amb fenòmens astronòmics. Entre ells destacaria el conjunt de coves de Risco Caído, a la zona alta de Gran Canària, en un lloc que es diu Artenara. És un poblet famós perquè té moltíssimes cases-cova excavades a la roca i és un indret realment encantador. Molt a prop hi ha el Parador Nacional de Cruz de Tejeda, també molt recomanable, i tot el paisatge de la cimera és preciós. Quan un pensa en Gran Canària sol imaginar-se Maspalomas, les platges i les dunes, però la zona de cimera és completament diferent: verda, fresca i molt interessant.

Allà es troba el lloc arqueològic de Risco Caído, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. En una de les coves principals hi ha una obertura a la part superior de la volta. La roca de l’illa (toba volcànica) té la característica de ser relativament tova i fàcil d’excavar, però després s’endureix al contacte amb l’aire i manté perfectament les formes. Doncs bé, en el solstici d’estiu, la llum del Sol a la posta entra per aquell forat i recorre una sèrie de marques en forma de falç tallades a la paret (figura 1). A més hi ha uns símbols de triangles invertits que alguns interpreten com a símbols de fecunditat. Els arqueòlegs discuteixen molt sobre el seu significat exacte, però el que és important és que la llum només entra i recorre aquell camí un dia molt concret de l’any.

Figura 1. Lloc arqueològic de Risco Caído

Un altre cas semblant és el Roque Bentayga, també a Gran Canària. Es tracta d’un almogaren, que era un lloc de culte per als guanxes. En aquest roque hi ha una osca natural per la qual, en els equinoccis, el Sol il·lumina exactament una sèrie de cassoletes i marques tallades a la roca. Hi ha dos indicadors molt clars que no és casual, sinó un alineament intencionat. Tinc un company a l’IAC, Juan Antonio Belmonte, que no sé si el coneixen, expert en arqueoastronomia i que dóna molta credibilitat a tot això.

A Tenerife, tot i que no tenim jaciments arqueològics tan espectaculars d’aquest tipus, tenim el Teide. El Teide impressiona moltíssim segons des d’on el miris, però si ets al Port de la Creu, per exemple, i alces la vista, és realment imponent. Als segles XV i XVI era una de les muntanyes més altes conegudes al món. Pujar fins a la base ja era tota una odissea i només alguns pastors i gent de la zona s’atrevien a arribar tan amunt. Hi ha una cita de Leonardo Torriani, enginyer militar de Felip II, que deia que allà dalt la sequedat era excessiva, el vent fortíssim i que era pràcticament invivible.

Ja al segle XVII comencen les primeres expedicions organitzades. La primera ascensió documentada al pic del Teide va ser cap al 1650. Però les expedicions pròpiament astronòmiques arriben més tard. El primer que es va endur telescopis allà dalt de manera coneguda va ser Charles Piazzi Smyth, Astrònom Reial d’Escòcia, de l’Observatori Reial d’Edimburg. A mitjan segle XIX, acabat de casar, va aconseguir finançament (curiosament del fill d’un constructor de locomotores, perquè finançament estatal pràcticament no n’hi havia) i es va instal·lar a Tenerife diversos mesos per fer prospeccions del cel. Va pujar primer a la Muntanya Guajara, a uns 2.700 metres, dins del circ de les Cañadas del Teide, i des d’allà veia el Teide davant cada nit. És clar, en algun moment va dir: «Hem de pujar allà dalt». I van pujar. Van construir un petit refugi que avui és el Refugi d’Altavista (ara està tancat des de fa anys, però l’edifici encara hi és).

Piazzi Smyth va descobrir que la qualitat del cel era radicalment diferent de la d’Edimburg. Va publicar un llibre molt interessant titulat «Tenerife, an Astronomer’s Experiment» (hi ha traducció al castellà) on explica les seves aventures i les troballes. Inclou fotografies comparatives: aquí tenen l’estel Fomalhaut vist des d’Edimburg, ple de taquetes i tremolós, i el mateix estel des del Refugi d’Altavista, perfectament nítid. Va descobrir que era un estel doble i, sobretot, va demostrar empíricament el que Newton ja havia intuït: que per tenir un cel net i tranquil calia pujar a les parts altes de les muntanyes, on l’aire és més serè i hi ha menys turbulència atmosfèrica.

A Piazzi Smyth el van seguir d’altres, però una de les expedicions més conegudes va ser la de Jean Mascart, astrònom francès, que va venir expressament a observar el pas del cometa Halley el 1910. Ja no va ser un viatge de lluna de mel, sinó una expedició científica en regla, amb diversos especialistes. Curiosament, el patrocinador va ser l’Associació Internacional Contra la Tuberculosi. A les Cañadas del Teide s’havia construït un sanatori (que mai va arribar a utilitzar-se) perquè es creia que l’aire sec d’alta muntanya era bo per a les malalties pulmonars. Potser per això van finançar l’expedició, encara que no ho tinc del tot clar. Mascart es va instal·lar de nou a la Muntanya Guajara; encara avui podeu pujar i veure els munts de pedra i alguns restos de murs que van fer. El Refugi d’Altavista també es va modernitzar bastant en aquella època.

Després d’aquesta febre d’expedicions de principis del segle XX van arribar els temps complicats: Primera Guerra Mundial, Guerra Civil espanyola, Segona Guerra Mundial… i tot es va aturar. Aprofito aquest parèntesi cronològic per explicar per què la qualitat del cel a Tenerife (i a La Palma) és tan excepcional i quines són les circumstàncies que ho provoquen.

Una de les raons fonamentals és la nostra latitud: 28° nord, molt a prop del tròpic de Càncer. Una altra és la influència de l’anticicló de les Açores, l’orografia de les illes i el corrent del Golf, que porta aigües càlides. Però l’essencial és la circulació atmosfèrica global. Estem just al límit entre la cèl·lula de Hadley i la cèl·lula de Ferrel. Això significa que som en una zona de transició on passen fenòmens diferents als del centre de cada cèl·lula (figura 2).

Figura 2. Cèl·lules de Hadley

A la superfície, els vents alisis bufen del nord/nord-est cap a l’equador. A l’equador l’aire s’escalfa, puja, i quan arriba als 30° de latitud ja s’ha refredat i torna a baixar. En baixar es comprimeix i s’escalfa, formant l’anticicló de les Açores. Quan aquests alisis humits xoquen amb les muntanyes de les illes occidentals (Tenerife i La Palma), pugen, es refreden, es condensen i formen el famós mar de núvols. Aquest mar de núvols fa de tapa: tota la humitat i la major part de la turbulència queden atrapades a sota, i a sobre queda una capa d’aire extraordinàriament neta i estable. Aquesta és la capa d’inversió tèrmica.

A les imatges que els mostro es veu perfectament: a dalt hi ha La Palma, amb el volcà Tajogaite que va erupcionar el 2021 (figura 3); a baix, el vessant nord-oest de Tenerife, amb el Port de la Creu molt més avall. Per sobre del mar de núvols, la qualitat astronòmica del cel és excepcional. I això és precisament el que va permetre que, dècades després, s’hi instal·lessin alguns dels millors observatoris de l’hemisferi nord.

Figura 3. Vistes de La Palma

També és natural que pràcticament tots els grans observatoris astronòmics del món estiguin situats a prop dels tròpics. Tenim Hawaii, que està just per aquí, molt a prop del tròpic de Càncer, igual que nosaltres. I més al sud, a l’hemisferi sud, els observatoris de Xile, també propers al tròpic de Capricorn. Tot i que les circumstàncies allà són una mica diferents: ells estan en ple desert d’Atacama, amb corrents fredes del Pacífic que estabilitza molt l’atmosfera. Hawaii, per la seva banda, està al mig de l’oceà, bàsicament aïllat de tot. Tres quarts del mateix.

Un cop explicada la qualitat del cel i aprofitant que érem en el parèntesi de les guerres i la postguerra, quan les coses van començar a millorar, va arribar un esdeveniment clau: un eclipsi solar total el 1959 la banda de totalitat del qual passava exactament per Canàries. Va venir moltíssim personal científic internacional i es va generar una expectació enorme. Tothom qui va pujar es va adonar que un lloc amb aquelles condicions, especialment a Tenerife, no podia estar sense un observatori astronòmic professional. Les autoritats en van prendre nota i, aquell mateix any 1959, es crea l’Observatori del Teide, dependent de la Universitat de La Laguna. Uns anys després es constitueix l’Institut Universitari d’Astrofísica, que engloba l’Observatori del Teide.

Les persones clau d’aquell moment van ser: José María Rosas, catedràtic de la Complutense de Madrid, que després seria nomenat director; el pare Antonio Romañá, jesuïta molt implicat en el recentment creat CSIC, i Alberto Navarro, que era el rector de la Universitat de La Laguna i, en realitat, una mica el convidat de pedra en tot plegat.

Un cop creat l’observatori sobre el paper, calia algú que realment s’hi anés a treballar, perquè a la pràctica no hi havia res. Van convèncer Francisco Sánchez (Paco Sánchez), que també estava acabat de casar, perquè s’instal·lés amb la seva dona a l’observatori meteorològic d’Izaña. Hi ha un llibre preciós que es diu «Soñando estrellas» que explica les seves vivències d’aquells anys pioners. Ho va passar bastant malament: les condicions eren molt precàries, vivia pràcticament a l’edifici meteorològic i els seus instruments eren just al costat. Amb aquest petit telescopi que veuen aquí (figura 4) va fer la seva tesi doctoral mesurant la polarització de la llum zodiacal; de fet, va ser una de les primeres mesures de llum zodiacal polaritzada del món. Col·laborava molt estretament amb un professor de la Universitat de Bordeus (el nom del qual ara no recordo), que li va proporcionar l’instrument i el tema d’investigació.

Figura 4. Francisco Sánchez i el seu primer telescopi

Aquell telescopi, que sembla una mena de caixa o prisma quadrat, el tenim encara a la seu central de l’IAC, al costat de la biblioteca.

Això va ser a Tenerife, però també hi havia La Palma. Els primers que hi van arribar van ser els europeus del JOSO (Joint Organization for Solar Observations). Van identificar el Roque de los Muchachos com un lloc excel·lent per a observacions solars. En aquella època no hi havia carretera, així que van sobrevolar la zona en avioneta i van mesurar la qualitat del cel. El 1972 van fer les primeres observacions solars des del Roque. El Roque de los Muchachos deu el seu nom a aquests penyals que veuen aquí, que són la part més alta de la Caldera de Taburiente.

D’altra banda, els anglesos estaven fent prospeccions a Izaña, a l’actual Observatori del Teide, i es van quedar sorpresos perquè gairebé cada dia veien perfectament les cims de La Palma per sobre del mar de núvols. Des del Teide es veu perfectament el Roque de los Muchachos en dies clars. Van dir: «Ei, allà també ha de ser boníssim». I allà que van anar. Van agafar un Land Rover, van ficar-ho tot al vaixell (en aquella època el trajecte durava dia i mig perquè calia bordejar Tenerife i La Palma), i van pujar al Roque amb aquest “Google Maps” de l’època: un paperet on deia literalment «Follow the donkey’s track» (segueixin el camí de les someres), «hi ha un pi gros», «girin a l’esquerra on hi ha la pedra gran»… Estic convençut que avui dia la majoria ens perdríem als cinc minuts amb aquelles indicacions, però ells van arribar.

Un cop a dalt van muntar un “polar trail” per mesurar el seeing: apuntaven l’estel Polar i veien quant tremolava la traça. Van quedar al·lucinats: era un lloc espectacular. El lloc exacte es diu Fuente Nueva i és molt a prop de l’actual observatori. Aquí tenen els dos protagonistes, quaranta anys després, tornant al Roque explicant les seves aventures.

Tornant a l’Institut d’Astrofísica de Canàries, aquí va una petita cronologia:

• 1961: arriba Paco Sánchez a Izaña.
• 1969: s’instal·la el primer telescopi solar nocturn al Teide.
• 1970: inauguració oficial de l’Observatori del Teide.
• 1972: arriba el telescopi infraroig de 1,5 m de l’Imperial College de Londres (disseny lleuger per a infraroig); amb el temps ens el van cedir i ara es diu Telescopi Carlos Sánchez.
• 1973: es crea l’Institut Universitari d’Astrofísica; l’Observatori del Teide passa a dependre’n.
• 1975: fundació oficial de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC), amb acord entre la Universitat de La Laguna, el CSIC i els Cabildos de Tenerife i La Palma.
• 1985: inauguració de la seu central a La Laguna i dels dos grans observatoris (Teide i Roque de los Muchachos). A partir d’aquí és quan comencen a comptar els 40 anys que celebrem ara.

La inauguració de 1985 va ser un esdeveniment impressionant. Jo era a La Palma i ho recordo perfectament: helicòpters cada dos per tres, heliports improvisats a dalt perquè les autoritats no es volien marejar per la carretera, seguretat per tot arreu… pràcticament tota l’illa estava pendent. Van venir no només autoritats polítiques, sinó científiques de primer nivell; recordo haver vist una entrevista a Subrahmanyan Chandrasekhar a la televisió canària.

Aquell dia es van signar (tot i que ja estaven negociats) els Acords Internacionals de Cooperació en Astrofísica. La jugada mestra del nostre director fundador, Francisco Sánchez, va ser cedir gratuïtament el sòl a canvi que Espanya tingués garantit el 20 % del temps d’observació en tots els telescopis que s’instal·lessin. Al principi sobjava temps perquè no hi havia prou investigadors espanyols per omplir-lo, però amb els anys s’ha cobert al 100 %. A més, cada país signant es comprometia a finançar dues beques de doctorat l’any per a estudiants espanyols. Durant dècades vam tenir desenes d’estudiants fent la tesi als millors centres d’Europa i dels Estats Units, totalment pagats pels països socis. Això va ser clau per a la formació de generacions senceres d’astrofísics espanyols i per a l’intercanvi d’idees.

Sobre les instal·lacions: abans de 1985 la seu de l’IAC eren uns barracons prefabricats. Ara tenim l’edifici gran de la seu central (tan gran que ja ens hi quedem petits). On hi havia els barracons ara hi ha la Facultat de Física i Matemàtiques de la Universitat de La Laguna. Encara queda una cúpula petita amb un telescopi que fan servir els estudiants quan hi ha ganes i el cel de La Laguna ho permet… que és gairebé mai, perquè la quantitat de núvols que apareixen de sobte és impressionant. Només funciona de veritat a l’estiu, quan no hi ha classes.

Hem anat creixent: tenim la divisió IAC Tecnología, molt a prop de la seu, i a La Palma hi ha el Centre d’Astrofísica a La Palma (que fins fa poc es deia Centre Francisco Sánchez), on hi ha les oficines del Gran Telescopi Canàries (GTC), del projecte CTAO i dels telescopis MAGIC.

Algunes xifres actuals: som més de 500 persones en total. Investigadors fixos, uns 80; postdocs i predocs, al voltant d’uns altres 80-90 cada grup. Anem gairebé a terços: fixos, postdoctorals i predoctorals. Després hi ha tècnics, enginyers i personal afiliat (jo, per exemple, sóc afiliat perquè la meva plaça és del Govern de Canàries).

Hem aconseguit la distinció de Centre d’Excel·lència Severo Ochoa en tres convocatòries consecutives: 2011, 2016 i 2020. La primera va ser especialment emocionant perquè només van seleccionar 10 centres a tota Espanya i l’IAC n’hi havia. A l’última convocatòria, però, vam tenir un informe negatiu i no la vam renovar. Ara hem tornat a presentar la sol·licitud i estem a l’espera de veure si recuperem la distinció per als propers quatre o cinc anys. El Severo Ochoa és una font de finançament molt important per a nosaltres i, la veritat, no tenir-lo ara ens està creant alguns problemes.

Una altra part molt important de l’Institut d’Astrofísica de Canàries és la docència. El Departament d’Astrofísica de la Universitat de La Laguna té un paper absolutament fonamental en el desenvolupament de l’astrofísica a Espanya. La quantitat de gent que ha passat per l’antiga especialitat d’Astrofísica i ara pel Màster és enorme. És molt rar trobar un centre d’investigació en astrofísica a Espanya on almenys el 20 % del personal no hagi passat en algun moment per l’IAC. Un exemple claríssim és l’Observatori del Javalambre (CEFCA): el director va estar aquí, i un munt d’investigadors i tècnics també. Tot això és fruit de la simbiosi tan estreta que sempre ha existit entre l’IAC i la Universitat de La Laguna.

Fruit d’aquesta col·laboració són totes les tesis doctorals que s’han defensat. El 2019 vam celebrar un congrés que es deia “50 anys de tesis”, perquè es complien 50 anys de la primera tesi d’astrofísica a Espanya, que va ser la de Paco Sánchez. En aquell moment ja s’havien llegit 350 tesis a la Universitat de La Laguna. Si hi sumem les que es van fer fora amb les beques internacionals i les que la gent es va buscar pel seu compte (com va ser el meu cas), segur que superàvem les 400. I el ritme actual és d’unes 12-15 tesis l’any. És una producció realment impressionant.

Una altra pota fonamental és la Llei del Cel. El 1988 es va aprovar la primera llei nacional de protecció del cel nocturn dels observatoris de Canàries, la famosa Llei 31/1988, contra la contaminació lumínica, radioelèctrica i atmosfèrica. Aquesta protecció es gestiona a través de l’Oficina Tècnica per a la Protecció de la Qualitat del Cel de l’IAC, que bàsicament són dues persones que van poble per poble, sobretot a Tenerife i La Palma, revisant enllumenats públics, indústries, cartells… qualsevol cosa que pugui molestar els telescopis, especialment les zones amb visió directa al Roque de los Muchachos.

El 2007 es va celebrar a La Palma la conferència internacional Starlight, on es va aprovar la “Declaració de La Palma en defensa del cel nocturn i el dret a la llum de les estrelles”, que bàsicament diu que accedir a un cel fosc és un dret gairebé humà. D’aquí va néixer la Fundació Starlight, que atorga certificacions de qualitat del cel (Destino Turístico Starlight, Reserva Starlight, etc.) i forma guies i monitors d’astroturisme. A La Palma això funciona bastant bé perquè la població amb prou feines ha crescut. A Tenerife, en canvi, la contaminació lumínica a l’Observatori del Teide ja és moderada-alta segons cap on miris. La resplendor del Port de la Creu i, sobretot, del sud (Playa de las Américas, Los Cristianos…) és brutal a la nit. Sort que els telescopis grans són tots a La Palma; a Izaña tenim telescopis més petits i, tot i que ens afecta, encara no és crític.

Faig un repàs ràpid dels telescopis que hi ha a cada observatori i alguns projectes futurs. Comencem per l’Observatori del Teide. Aquí destaca l’enorme cobertura de l’espectre electromagnètic: anem des de ràdio fins a raigs gamma de molt alta energia, i s’observa pràcticament les 24 hores del dia. De dia, les torres solars i el Laboratori Solar; de nit, els telescopis nocturns clàssics més una quantitat enorme de telescopis robòtics.

• Ràdio i microones: l’experiment QUIJOTE, que observa tot el dia (sí, també de dia) el fons còsmic de microones, sobretot en polarització.
• Raigs gamma molt alts: s’estan instal·lant la xarxa de telescopis ASTRI (uns 15 telescopis Cherenkov petits) i aviat arribarà una antena submil·limètrica de 13 metres que serà node de l’Event Horizon Telescope de nova generació.

Les torres solars: dues alemanyes (VTT i GREGOR) i una franco-italo-espanyola (THEMIS). Es dediquen principalment a estudiar l’estructura fina de les taques solars, la penombra, camps magnètics, polarimetria… Vaja, el Sol en detall.

El Laboratori Solar té un dels instruments més veterans de l’observatori: el Mark-I, que està a punt de jubilar-se (crec que fa 40 o 50 anys). Observa oscil·lacions solars (heliosisismologia) per “veure” l’interior del Sol. Ja funciona en paral·lel el seu successor per fer calibracions creuades. També hi ha l’estació GONG de la xarxa global.

Després hi ha els telescopis robòtics, que entre nosaltres anomenem “els xampinyons” perquè apareixen com bolets: cada vegada que hi puges n’hi ha algun de nou. Alguns destacats:

• STELLA: dos telescopis d’1 metre (un espectroscòpic d’alta resolució i un altre d’imatge) de l’Institut d’Astrofísica de Potsdam.
• LCO (Las Cumbres Observatory): diversos telescopis de 0,4 m i 1 m, i accés a la xarxa global (Xile, Sud-àfrica, Austràlia…). Ens donen temps garantit (unes 400 hores l’any) i podem observar objectes de l’hemisferi sud sense moure’ns.
• Telescopis de la Open University, de la xarxa SARA, etc.

Telescopis clàssics nocturns:

• El TCS (Telescopi Carlos Sánchez, 1,5 m) amb MuSCAT2 (quatre càmeres simultànies en g, r, i, z), ideal per a trànsits exoplanetaris multicolor.
• L’IAC-80 amb CAMELOT-2 (CCD) i Charon (CMOS ràpida, tot i que s’usa poc).
• OGS (Telescopi Òptic Ground Station de l’ESA), ara més per a comunicacions làser i escombraries espacials.

Telescopis de gran camp i privats:

• Els TTT (Twin Two-meter Telescopes) de l’empresa canària Light Bridges (inversors que aprofiten beneficis fiscals). Tenen dos de 80 cm i dos de 2 m (un ja operatiu, el segon en comissionat).
• ATLAS: 16 telescopis petits en quatre muntures. Cerquen asteroides potencialment perillosos (és el que va descobrir ʽOumuamua). Les dades són públiques i amb “fotometria forçada” pots treure corbes de llum decents de gairebé qualsevol objecte del cel.

I l’experiment QUIJOTE un altre cop: cerca els modes-B de polarització del fons còsmic (petjada d’ones gravitacionals primordials). Com a subproducte està fent un dels millors mapes del camp magnètic galàctic.

Ara passo a l’Observatori del Roque de los Muchachos, que és molt més gran i on hi ha els “gegants”.

• Els primers grans van ser l’Isaac Newton (2,5 m) i el Jacobus Kapteyn (1 m) dels anglesos. El JKT ara és de la xarxa americana SARA i s’usa en remot; l’INT està en reconstrucció total per instal·lar-hi WEAVE.
• William Herschel (4,2 m): durant molts anys va ser el tercer telescopi més gran del món. Molt versàtil, amb instruments llegendaris com ISIS, LIRIS (construït a l’IAC), ACAM… Ara està gairebé dedicat en exclusiva a WEAVE (cartografiat espectroscòpic massiu de milions d’estrelles i galàxies). El secundari s’ha reformat completament perquè l’instrument pesa una barbaritat. Bàsicament, quan WEAVE acabi la seva vida, el telescopi probablement també es jubilarà.
• Telescopi Nòrdic (NOT, 2,56 m): petit comparat amb els d’ara, però amb una òptica espectacular. La cúpula gira amb tot l’edifici i això minimitza les turbulències locals. Sol donar les imatges amb millor seeing de l’observatori. Conserva una suite completa d’instruments: imatge, infraroig, espectroscòpia d’alta resolució…
• Telescopi Nazionale Galileo (TNG, 3,58 m): cada vegada més especialitzat. L’instrument estrella és HARPS-N, un caçador d’exoplanetes per velocitat radial amb precisió ~1 m/s. Està tancat en una sala amb control total de temperatura i humitat perquè res no canviï mai.
• El Telescopi Liverpool va ser un dels primers telescopis totalment robòtics del món i crec que el primer que es va instal·lar a La Palma. El seu gran avantatge és que té una estructura ultralleugera i es mou molt ràpid, ideal per seguir alertes d’esclats de raigs gamma. Pot interrompre automàticament la programació de la nit si arriba una alerta d’alta prioritat, apuntar sol i adquirir dades tant en mode imatge com espectroscòpia. És una màquina impressionant.
• I després hi ha la joia de la corona: el Gran Telescopi Canàries (GTC), que va tenir primera llum el 2007. Mirall segmentat de 10,4 metres de diàmetre efectiu, amb dos focus Nasmyth, un Cassegrain i diversos focus Cassegrain plegats que estan a l’altura de l’anell del primari.

Figura 5. GranTeCan

Això em serveix per parlar una mica dels desenvolupaments instrumentals de l’IAC, que són una part fonamental i han assolit fites molt importants.

• CIRCE: espectrògraf-càmera infraroig desenvolupat amb la Universitat de Florida. Permet imatge en bandes amples i estretes, té un camp bastant gran per al GTC i espectroscòpia de rendija llarga multiobjecte. És, de llarg, l’instrument més demanat del GTC. El van veure aquí instal·lat en un Nasmyth; ara és a Cassegrain i funciona encara millor.
• EMIR: espectrògraf multiobjecte infraroig, també construït a l’IAC. En principi permetia imatge i espectroscòpia multiobjecte, però la part multiobjecte ha tingut molts problemes i encara no funciona bé. En canvi, l’espectroscòpia de rendija llarga sí que va molt bé i és l’instrument infraroig del GTC que dona imatges limitades pel seeing.
• Òptica adaptativa del GTC: en teoria permet arribar al límit de difracció del telescopi (~20 mil·lisegons d’arc, unes 100 vegades millor que el seeing natural). El mòdul actual corregeix amb estrella guia natural; aviat ho farà amb làser. El problema és que, en ser un mirall segmentat, els 36 segments han d’estar perfectament cofasejats i encara no s’ha aconseguit del tot: apareixen speckles estàtics que indiquen que la falla és al cofasejat del primari, no a l’atmosfera.

Recentment s’ha instal·lat una càmera científica real (l’anterior tenia rang dinàmic limitat). Funciona en infraroig proper, on l’òptica adaptativa dóna els millors resultats. És una evolució de la vella CanariCam del Telescopi Carlos Sánchez, però millorada. De moment només imatge; l’espectroscòpia de camp integral arribarà amb FRIDA (col·laboració Mèxic-IAC), que s’espera per a finals de 2026. Crec que precisament aquesta nit estan fent les primeres proves científiques amb la nova càmera; si el telescopi està ben alineat i el cel col·labora, tindran els primers resultats reals.

Alguns fites científiques de l’IAC que segur que els sonen:

• Teide 1, la primera nana marró confirmada (dades de l’IAC-80 entre d’altres).
• Confirmació del primer forat negre al disc de la Via Làctia (V404 Cygni) per Jorge Casares, i després un altre al halo galàctic (LB-1 o semblant).
• Els espectres que van servir per al Nobel del 2011 (Perlmutter, Schmidt i Riess) sobre l’expansió accelerada de l’univers es van obtenir amb el William Herschel i l’Isaac Newton a finals dels 90.

I ja, per acabar, els projectes futurs:

• CTAO: els telescopis Cherenkov. Els dos MAGIC ja fa anys que funcionen; ara hi ha els quatre LST (Large-Sized Telescope). L’LST-1 ja produeix ciència, l’LST-3 està gairebé llest, i els altres dos estan en fase final de comissionat. El 2026 s’inauguraran els quatre.
• Next Generation Event Horizon Telescope: l’antena submil·limètrica de 13 m anirà al Teide per tancar l’anell entre Amèrica i Europa i millorar la resolució de les famoses imatges de M87 i Sgr A*.
• European Solar Telescope (EST): telescopi solar de 4 metres (el més gran d’Europa). Fa un any es va decidir canviar-lo del Teide al Roque de los Muchachos. Tindrà òptica adaptativa avançada i serà una revolució en resolució solar.
• Exo-Life Finder (ELF) i Small-ELF: un concepte radical de telescopi interferomètric per cercar biofirmes en exoplanetes. Ara mateix estem construint a IAC Tecnología el prototip MOLELF (15 miralls de 50 cm en una roda de 3,5 m) per provar la rigidesa estructural i la coronografia de molt alt contrast.
• I el TMT (Thirty Meter Telescope): a l’última reunió del Consell Rector, la ministra va prometre 400 milions d’euros si finalment ve a La Palma. El projecte costa uns 3.000 milions; en falta aproximadament una tercera part. Amb els 400 d’Espanya encara en faltarien uns 600, però l’oferta és sobre la taula i estem a l’espera.

Bé, i per tancar… hi ha un vídeo molt bonic a YouTube que resumeix els 40 anys de l’IAC. En aquests 40 anys només hem tingut tres directors: Francisco Sánchez, Rafael Rebolo i ara Valentín Martínez Pillet. Aquesta foto és de la celebració dels 40 anys amb els tres junts (figura 6).

Figura 6. Els tres directors de l’IAC

Res de tot això no seria possible sense Paco Sánchez. Som moltíssims als quals literalment ens va canviar la vida. Ell se’n va anar allà dalt, acabat de casar, a somiar estrelles quan no hi havia pràcticament res… i mireu què tenim ara.

Així que, com diu el lema que tenim ara a la web de l’IAC: «Gràcies per ensenyar-nos a somiar estrelles».

Col·loqui

Per què van canviar la ubicació del telescopi solar europeu?
La veritat és que no ho sé, però crec que més aviat per les condicions del terreny. No n’estic segur, però vaig sentir alguna cosa d’això. Responc de oïdes, no en tinc seguretat.

Pots explicar la teva responsabilitat concreta dins la instal·lació?
Sí, sóc responsable de l’IAC-80 i del Carlos Sánchez, i em dedico a la part d’instrumentació, que els instruments funcionin bé, proposar nous instruments. I també la part d’aconseguir observadors i coordinar les observacions que tenim.

Com pot competir la xarxa d’observatoris terrestres amb el Webb si els resultats del James Webb són molt superiors als del nostre planeta?
Pel que fa a les dades del James Webb, evidentment en la seva parcel·la, en el seu nínxol, són els millors; és a dir, ningú observa en l’infraroig mitjà com ho fa el James Webb, i això des de terra és molt complicat d’aconseguir.