L'ASTRONÒMICA

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. José Antonio Acosta, 3 de desembre de 2025.

Moltes gràcies per la invitació, en primer lloc. Bona nit a tothom. Vull fer un petit disclaimer: és la primera vegada que faig una xerrada sobre aquest tipus de temàtica. Fins ara he estat dedicat dedicat fonamentalment a les meves corbes de llum i a aquestes coses. Fa uns sis mesos que em faig càrrec de ser cap d’operacions telescòpiques i m’he enfrontat una mica a tot el que és la part global dels observatoris i més enllà. Farè un recorregut per com va sorgir l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) i incidiré en les parts que jo crec que són rellevants per al seu desenvolupament i també, en part, per al desenvolupament de l’astrofísica a nivell nacional. Sense més preàmbuls, començo.

Enguany es compleixen 40 anys, però no de la fundació de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, sinó de la inauguració de la seu central i dels observatoris del Teide (Tenerife) i del Roque de los Muchachos (La Palma). És una puntualització important perquè l’IAC també complirà aviat 50 anys, més o menys al mateix temps que l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia; les dues institucions han anat bastant en paral·lel. Els 40 anys que celebrem ara són concretament els de la inauguració dels observatoris.

Abans d’entrar en el que és l’IAC, m’agradaria parlar una mica del que tenim a Canàries i dels antecedents del naixement de l’Institut i de l’extraordinària qualitat del cel canari.

Tot i que les illes no són especialment riques en jaciments arqueològics, n’hi ha alguns, sobretot a les illes orientals, que estan clarament relacionats amb fenòmens astronòmics. Entre ells destacaria el conjunt de coves de Risco Caído, a la zona alta de Gran Canària, en un lloc que es diu Artenara. És un poblet famós perquè té moltíssimes cases-cova excavades a la roca i és un indret realment encantador. Molt a prop hi ha el Parador Nacional de Cruz de Tejeda, també molt recomanable, i tot el paisatge de la cimera és preciós. Quan un pensa en Gran Canària sol imaginar-se Maspalomas, les platges i les dunes, però la zona de cimera és completament diferent: verda, fresca i molt interessant.

Allà es troba el lloc arqueològic de Risco Caído, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. En una de les coves principals hi ha una obertura a la part superior de la volta. La roca de l’illa (toba volcànica) té la característica de ser relativament tova i fàcil d’excavar, però després s’endureix al contacte amb l’aire i manté perfectament les formes. Doncs bé, en el solstici d’estiu, la llum del Sol a la posta entra per aquell forat i recorre una sèrie de marques en forma de falç tallades a la paret (figura 1). A més hi ha uns símbols de triangles invertits que alguns interpreten com a símbols de fecunditat. Els arqueòlegs discuteixen molt sobre el seu significat exacte, però el que és important és que la llum només entra i recorre aquell camí un dia molt concret de l’any.

Figura 1. Lloc arqueològic de Risco Caído

Un altre cas semblant és el Roque Bentayga, també a Gran Canària. Es tracta d’un almogaren, que era un lloc de culte per als guanxes. En aquest roque hi ha una osca natural per la qual, en els equinoccis, el Sol il·lumina exactament una sèrie de cassoletes i marques tallades a la roca. Hi ha dos indicadors molt clars que no és casual, sinó un alineament intencionat. Tinc un company a l’IAC, Juan Antonio Belmonte, que no sé si el coneixen, expert en arqueoastronomia i que dóna molta credibilitat a tot això.

A Tenerife, tot i que no tenim jaciments arqueològics tan espectaculars d’aquest tipus, tenim el Teide. El Teide impressiona moltíssim segons des d’on el miris, però si ets al Port de la Creu, per exemple, i alces la vista, és realment imponent. Als segles XV i XVI era una de les muntanyes més altes conegudes al món. Pujar fins a la base ja era tota una odissea i només alguns pastors i gent de la zona s’atrevien a arribar tan amunt. Hi ha una cita de Leonardo Torriani, enginyer militar de Felip II, que deia que allà dalt la sequedat era excessiva, el vent fortíssim i que era pràcticament invivible.

Ja al segle XVII comencen les primeres expedicions organitzades. La primera ascensió documentada al pic del Teide va ser cap al 1650. Però les expedicions pròpiament astronòmiques arriben més tard. El primer que es va endur telescopis allà dalt de manera coneguda va ser Charles Piazzi Smyth, Astrònom Reial d’Escòcia, de l’Observatori Reial d’Edimburg. A mitjan segle XIX, acabat de casar, va aconseguir finançament (curiosament del fill d’un constructor de locomotores, perquè finançament estatal pràcticament no n’hi havia) i es va instal·lar a Tenerife diversos mesos per fer prospeccions del cel. Va pujar primer a la Muntanya Guajara, a uns 2.700 metres, dins del circ de les Cañadas del Teide, i des d’allà veia el Teide davant cada nit. És clar, en algun moment va dir: «Hem de pujar allà dalt». I van pujar. Van construir un petit refugi que avui és el Refugi d’Altavista (ara està tancat des de fa anys, però l’edifici encara hi és).

Piazzi Smyth va descobrir que la qualitat del cel era radicalment diferent de la d’Edimburg. Va publicar un llibre molt interessant titulat «Tenerife, an Astronomer’s Experiment» (hi ha traducció al castellà) on explica les seves aventures i les troballes. Inclou fotografies comparatives: aquí tenen l’estel Fomalhaut vist des d’Edimburg, ple de taquetes i tremolós, i el mateix estel des del Refugi d’Altavista, perfectament nítid. Va descobrir que era un estel doble i, sobretot, va demostrar empíricament el que Newton ja havia intuït: que per tenir un cel net i tranquil calia pujar a les parts altes de les muntanyes, on l’aire és més serè i hi ha menys turbulència atmosfèrica.

A Piazzi Smyth el van seguir d’altres, però una de les expedicions més conegudes va ser la de Jean Mascart, astrònom francès, que va venir expressament a observar el pas del cometa Halley el 1910. Ja no va ser un viatge de lluna de mel, sinó una expedició científica en regla, amb diversos especialistes. Curiosament, el patrocinador va ser l’Associació Internacional Contra la Tuberculosi. A les Cañadas del Teide s’havia construït un sanatori (que mai va arribar a utilitzar-se) perquè es creia que l’aire sec d’alta muntanya era bo per a les malalties pulmonars. Potser per això van finançar l’expedició, encara que no ho tinc del tot clar. Mascart es va instal·lar de nou a la Muntanya Guajara; encara avui podeu pujar i veure els munts de pedra i alguns restos de murs que van fer. El Refugi d’Altavista també es va modernitzar bastant en aquella època.

Després d’aquesta febre d’expedicions de principis del segle XX van arribar els temps complicats: Primera Guerra Mundial, Guerra Civil espanyola, Segona Guerra Mundial… i tot es va aturar. Aprofito aquest parèntesi cronològic per explicar per què la qualitat del cel a Tenerife (i a La Palma) és tan excepcional i quines són les circumstàncies que ho provoquen.

Una de les raons fonamentals és la nostra latitud: 28° nord, molt a prop del tròpic de Càncer. Una altra és la influència de l’anticicló de les Açores, l’orografia de les illes i el corrent del Golf, que porta aigües càlides. Però l’essencial és la circulació atmosfèrica global. Estem just al límit entre la cèl·lula de Hadley i la cèl·lula de Ferrel. Això significa que som en una zona de transició on passen fenòmens diferents als del centre de cada cèl·lula (figura 2).

Figura 2. Cèl·lules de Hadley

A la superfície, els vents alisis bufen del nord/nord-est cap a l’equador. A l’equador l’aire s’escalfa, puja, i quan arriba als 30° de latitud ja s’ha refredat i torna a baixar. En baixar es comprimeix i s’escalfa, formant l’anticicló de les Açores. Quan aquests alisis humits xoquen amb les muntanyes de les illes occidentals (Tenerife i La Palma), pugen, es refreden, es condensen i formen el famós mar de núvols. Aquest mar de núvols fa de tapa: tota la humitat i la major part de la turbulència queden atrapades a sota, i a sobre queda una capa d’aire extraordinàriament neta i estable. Aquesta és la capa d’inversió tèrmica.

A les imatges que els mostro es veu perfectament: a dalt hi ha La Palma, amb el volcà Tajogaite que va erupcionar el 2021 (figura 3); a baix, el vessant nord-oest de Tenerife, amb el Port de la Creu molt més avall. Per sobre del mar de núvols, la qualitat astronòmica del cel és excepcional. I això és precisament el que va permetre que, dècades després, s’hi instal·lessin alguns dels millors observatoris de l’hemisferi nord.

Figura 3. Vistes de La Palma

També és natural que pràcticament tots els grans observatoris astronòmics del món estiguin situats a prop dels tròpics. Tenim Hawaii, que està just per aquí, molt a prop del tròpic de Càncer, igual que nosaltres. I més al sud, a l’hemisferi sud, els observatoris de Xile, també propers al tròpic de Capricorn. Tot i que les circumstàncies allà són una mica diferents: ells estan en ple desert d’Atacama, amb corrents fredes del Pacífic que estabilitza molt l’atmosfera. Hawaii, per la seva banda, està al mig de l’oceà, bàsicament aïllat de tot. Tres quarts del mateix.

Un cop explicada la qualitat del cel i aprofitant que érem en el parèntesi de les guerres i la postguerra, quan les coses van començar a millorar, va arribar un esdeveniment clau: un eclipsi solar total el 1959 la banda de totalitat del qual passava exactament per Canàries. Va venir moltíssim personal científic internacional i es va generar una expectació enorme. Tothom qui va pujar es va adonar que un lloc amb aquelles condicions, especialment a Tenerife, no podia estar sense un observatori astronòmic professional. Les autoritats en van prendre nota i, aquell mateix any 1959, es crea l’Observatori del Teide, dependent de la Universitat de La Laguna. Uns anys després es constitueix l’Institut Universitari d’Astrofísica, que engloba l’Observatori del Teide.

Les persones clau d’aquell moment van ser: José María Rosas, catedràtic de la Complutense de Madrid, que després seria nomenat director; el pare Antonio Romañá, jesuïta molt implicat en el recentment creat CSIC, i Alberto Navarro, que era el rector de la Universitat de La Laguna i, en realitat, una mica el convidat de pedra en tot plegat.

Un cop creat l’observatori sobre el paper, calia algú que realment s’hi anés a treballar, perquè a la pràctica no hi havia res. Van convèncer Francisco Sánchez (Paco Sánchez), que també estava acabat de casar, perquè s’instal·lés amb la seva dona a l’observatori meteorològic d’Izaña. Hi ha un llibre preciós que es diu «Soñando estrellas» que explica les seves vivències d’aquells anys pioners. Ho va passar bastant malament: les condicions eren molt precàries, vivia pràcticament a l’edifici meteorològic i els seus instruments eren just al costat. Amb aquest petit telescopi que veuen aquí (figura 4) va fer la seva tesi doctoral mesurant la polarització de la llum zodiacal; de fet, va ser una de les primeres mesures de llum zodiacal polaritzada del món. Col·laborava molt estretament amb un professor de la Universitat de Bordeus (el nom del qual ara no recordo), que li va proporcionar l’instrument i el tema d’investigació.

Figura 4. Francisco Sánchez i el seu primer telescopi

Aquell telescopi, que sembla una mena de caixa o prisma quadrat, el tenim encara a la seu central de l’IAC, al costat de la biblioteca.

Això va ser a Tenerife, però també hi havia La Palma. Els primers que hi van arribar van ser els europeus del JOSO (Joint Organization for Solar Observations). Van identificar el Roque de los Muchachos com un lloc excel·lent per a observacions solars. En aquella època no hi havia carretera, així que van sobrevolar la zona en avioneta i van mesurar la qualitat del cel. El 1972 van fer les primeres observacions solars des del Roque. El Roque de los Muchachos deu el seu nom a aquests penyals que veuen aquí, que són la part més alta de la Caldera de Taburiente.

D’altra banda, els anglesos estaven fent prospeccions a Izaña, a l’actual Observatori del Teide, i es van quedar sorpresos perquè gairebé cada dia veien perfectament les cims de La Palma per sobre del mar de núvols. Des del Teide es veu perfectament el Roque de los Muchachos en dies clars. Van dir: «Ei, allà també ha de ser boníssim». I allà que van anar. Van agafar un Land Rover, van ficar-ho tot al vaixell (en aquella època el trajecte durava dia i mig perquè calia bordejar Tenerife i La Palma), i van pujar al Roque amb aquest “Google Maps” de l’època: un paperet on deia literalment «Follow the donkey’s track» (segueixin el camí de les someres), «hi ha un pi gros», «girin a l’esquerra on hi ha la pedra gran»… Estic convençut que avui dia la majoria ens perdríem als cinc minuts amb aquelles indicacions, però ells van arribar.

Un cop a dalt van muntar un “polar trail” per mesurar el seeing: apuntaven l’estel Polar i veien quant tremolava la traça. Van quedar al·lucinats: era un lloc espectacular. El lloc exacte es diu Fuente Nueva i és molt a prop de l’actual observatori. Aquí tenen els dos protagonistes, quaranta anys després, tornant al Roque explicant les seves aventures.

Tornant a l’Institut d’Astrofísica de Canàries, aquí va una petita cronologia:

• 1961: arriba Paco Sánchez a Izaña.
• 1969: s’instal·la el primer telescopi solar nocturn al Teide.
• 1970: inauguració oficial de l’Observatori del Teide.
• 1972: arriba el telescopi infraroig de 1,5 m de l’Imperial College de Londres (disseny lleuger per a infraroig); amb el temps ens el van cedir i ara es diu Telescopi Carlos Sánchez.
• 1973: es crea l’Institut Universitari d’Astrofísica; l’Observatori del Teide passa a dependre’n.
• 1975: fundació oficial de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC), amb acord entre la Universitat de La Laguna, el CSIC i els Cabildos de Tenerife i La Palma.
• 1985: inauguració de la seu central a La Laguna i dels dos grans observatoris (Teide i Roque de los Muchachos). A partir d’aquí és quan comencen a comptar els 40 anys que celebrem ara.

La inauguració de 1985 va ser un esdeveniment impressionant. Jo era a La Palma i ho recordo perfectament: helicòpters cada dos per tres, heliports improvisats a dalt perquè les autoritats no es volien marejar per la carretera, seguretat per tot arreu… pràcticament tota l’illa estava pendent. Van venir no només autoritats polítiques, sinó científiques de primer nivell; recordo haver vist una entrevista a Subrahmanyan Chandrasekhar a la televisió canària.

Aquell dia es van signar (tot i que ja estaven negociats) els Acords Internacionals de Cooperació en Astrofísica. La jugada mestra del nostre director fundador, Francisco Sánchez, va ser cedir gratuïtament el sòl a canvi que Espanya tingués garantit el 20 % del temps d’observació en tots els telescopis que s’instal·lessin. Al principi sobjava temps perquè no hi havia prou investigadors espanyols per omplir-lo, però amb els anys s’ha cobert al 100 %. A més, cada país signant es comprometia a finançar dues beques de doctorat l’any per a estudiants espanyols. Durant dècades vam tenir desenes d’estudiants fent la tesi als millors centres d’Europa i dels Estats Units, totalment pagats pels països socis. Això va ser clau per a la formació de generacions senceres d’astrofísics espanyols i per a l’intercanvi d’idees.

Sobre les instal·lacions: abans de 1985 la seu de l’IAC eren uns barracons prefabricats. Ara tenim l’edifici gran de la seu central (tan gran que ja ens hi quedem petits). On hi havia els barracons ara hi ha la Facultat de Física i Matemàtiques de la Universitat de La Laguna. Encara queda una cúpula petita amb un telescopi que fan servir els estudiants quan hi ha ganes i el cel de La Laguna ho permet… que és gairebé mai, perquè la quantitat de núvols que apareixen de sobte és impressionant. Només funciona de veritat a l’estiu, quan no hi ha classes.

Hem anat creixent: tenim la divisió IAC Tecnología, molt a prop de la seu, i a La Palma hi ha el Centre d’Astrofísica a La Palma (que fins fa poc es deia Centre Francisco Sánchez), on hi ha les oficines del Gran Telescopi Canàries (GTC), del projecte CTAO i dels telescopis MAGIC.

Algunes xifres actuals: som més de 500 persones en total. Investigadors fixos, uns 80; postdocs i predocs, al voltant d’uns altres 80-90 cada grup. Anem gairebé a terços: fixos, postdoctorals i predoctorals. Després hi ha tècnics, enginyers i personal afiliat (jo, per exemple, sóc afiliat perquè la meva plaça és del Govern de Canàries).

Hem aconseguit la distinció de Centre d’Excel·lència Severo Ochoa en tres convocatòries consecutives: 2011, 2016 i 2020. La primera va ser especialment emocionant perquè només van seleccionar 10 centres a tota Espanya i l’IAC n’hi havia. A l’última convocatòria, però, vam tenir un informe negatiu i no la vam renovar. Ara hem tornat a presentar la sol·licitud i estem a l’espera de veure si recuperem la distinció per als propers quatre o cinc anys. El Severo Ochoa és una font de finançament molt important per a nosaltres i, la veritat, no tenir-lo ara ens està creant alguns problemes.

Una altra part molt important de l’Institut d’Astrofísica de Canàries és la docència. El Departament d’Astrofísica de la Universitat de La Laguna té un paper absolutament fonamental en el desenvolupament de l’astrofísica a Espanya. La quantitat de gent que ha passat per l’antiga especialitat d’Astrofísica i ara pel Màster és enorme. És molt rar trobar un centre d’investigació en astrofísica a Espanya on almenys el 20 % del personal no hagi passat en algun moment per l’IAC. Un exemple claríssim és l’Observatori del Javalambre (CEFCA): el director va estar aquí, i un munt d’investigadors i tècnics també. Tot això és fruit de la simbiosi tan estreta que sempre ha existit entre l’IAC i la Universitat de La Laguna.

Fruit d’aquesta col·laboració són totes les tesis doctorals que s’han defensat. El 2019 vam celebrar un congrés que es deia “50 anys de tesis”, perquè es complien 50 anys de la primera tesi d’astrofísica a Espanya, que va ser la de Paco Sánchez. En aquell moment ja s’havien llegit 350 tesis a la Universitat de La Laguna. Si hi sumem les que es van fer fora amb les beques internacionals i les que la gent es va buscar pel seu compte (com va ser el meu cas), segur que superàvem les 400. I el ritme actual és d’unes 12-15 tesis l’any. És una producció realment impressionant.

Una altra pota fonamental és la Llei del Cel. El 1988 es va aprovar la primera llei nacional de protecció del cel nocturn dels observatoris de Canàries, la famosa Llei 31/1988, contra la contaminació lumínica, radioelèctrica i atmosfèrica. Aquesta protecció es gestiona a través de l’Oficina Tècnica per a la Protecció de la Qualitat del Cel de l’IAC, que bàsicament són dues persones que van poble per poble, sobretot a Tenerife i La Palma, revisant enllumenats públics, indústries, cartells… qualsevol cosa que pugui molestar els telescopis, especialment les zones amb visió directa al Roque de los Muchachos.

El 2007 es va celebrar a La Palma la conferència internacional Starlight, on es va aprovar la “Declaració de La Palma en defensa del cel nocturn i el dret a la llum de les estrelles”, que bàsicament diu que accedir a un cel fosc és un dret gairebé humà. D’aquí va néixer la Fundació Starlight, que atorga certificacions de qualitat del cel (Destino Turístico Starlight, Reserva Starlight, etc.) i forma guies i monitors d’astroturisme. A La Palma això funciona bastant bé perquè la població amb prou feines ha crescut. A Tenerife, en canvi, la contaminació lumínica a l’Observatori del Teide ja és moderada-alta segons cap on miris. La resplendor del Port de la Creu i, sobretot, del sud (Playa de las Américas, Los Cristianos…) és brutal a la nit. Sort que els telescopis grans són tots a La Palma; a Izaña tenim telescopis més petits i, tot i que ens afecta, encara no és crític.

Faig un repàs ràpid dels telescopis que hi ha a cada observatori i alguns projectes futurs. Comencem per l’Observatori del Teide. Aquí destaca l’enorme cobertura de l’espectre electromagnètic: anem des de ràdio fins a raigs gamma de molt alta energia, i s’observa pràcticament les 24 hores del dia. De dia, les torres solars i el Laboratori Solar; de nit, els telescopis nocturns clàssics més una quantitat enorme de telescopis robòtics.

• Ràdio i microones: l’experiment QUIJOTE, que observa tot el dia (sí, també de dia) el fons còsmic de microones, sobretot en polarització.
• Raigs gamma molt alts: s’estan instal·lant la xarxa de telescopis ASTRI (uns 15 telescopis Cherenkov petits) i aviat arribarà una antena submil·limètrica de 13 metres que serà node de l’Event Horizon Telescope de nova generació.

Les torres solars: dues alemanyes (VTT i GREGOR) i una franco-italo-espanyola (THEMIS). Es dediquen principalment a estudiar l’estructura fina de les taques solars, la penombra, camps magnètics, polarimetria… Vaja, el Sol en detall.

El Laboratori Solar té un dels instruments més veterans de l’observatori: el Mark-I, que està a punt de jubilar-se (crec que fa 40 o 50 anys). Observa oscil·lacions solars (heliosisismologia) per “veure” l’interior del Sol. Ja funciona en paral·lel el seu successor per fer calibracions creuades. També hi ha l’estació GONG de la xarxa global.

Després hi ha els telescopis robòtics, que entre nosaltres anomenem “els xampinyons” perquè apareixen com bolets: cada vegada que hi puges n’hi ha algun de nou. Alguns destacats:

• STELLA: dos telescopis d’1 metre (un espectroscòpic d’alta resolució i un altre d’imatge) de l’Institut d’Astrofísica de Potsdam.
• LCO (Las Cumbres Observatory): diversos telescopis de 0,4 m i 1 m, i accés a la xarxa global (Xile, Sud-àfrica, Austràlia…). Ens donen temps garantit (unes 400 hores l’any) i podem observar objectes de l’hemisferi sud sense moure’ns.
• Telescopis de la Open University, de la xarxa SARA, etc.

Telescopis clàssics nocturns:

• El TCS (Telescopi Carlos Sánchez, 1,5 m) amb MuSCAT2 (quatre càmeres simultànies en g, r, i, z), ideal per a trànsits exoplanetaris multicolor.
• L’IAC-80 amb CAMELOT-2 (CCD) i Charon (CMOS ràpida, tot i que s’usa poc).
• OGS (Telescopi Òptic Ground Station de l’ESA), ara més per a comunicacions làser i escombraries espacials.

Telescopis de gran camp i privats:

• Els TTT (Twin Two-meter Telescopes) de l’empresa canària Light Bridges (inversors que aprofiten beneficis fiscals). Tenen dos de 80 cm i dos de 2 m (un ja operatiu, el segon en comissionat).
• ATLAS: 16 telescopis petits en quatre muntures. Cerquen asteroides potencialment perillosos (és el que va descobrir ʽOumuamua). Les dades són públiques i amb “fotometria forçada” pots treure corbes de llum decents de gairebé qualsevol objecte del cel.

I l’experiment QUIJOTE un altre cop: cerca els modes-B de polarització del fons còsmic (petjada d’ones gravitacionals primordials). Com a subproducte està fent un dels millors mapes del camp magnètic galàctic.

Ara passo a l’Observatori del Roque de los Muchachos, que és molt més gran i on hi ha els “gegants”.

• Els primers grans van ser l’Isaac Newton (2,5 m) i el Jacobus Kapteyn (1 m) dels anglesos. El JKT ara és de la xarxa americana SARA i s’usa en remot; l’INT està en reconstrucció total per instal·lar-hi WEAVE.
• William Herschel (4,2 m): durant molts anys va ser el tercer telescopi més gran del món. Molt versàtil, amb instruments llegendaris com ISIS, LIRIS (construït a l’IAC), ACAM… Ara està gairebé dedicat en exclusiva a WEAVE (cartografiat espectroscòpic massiu de milions d’estrelles i galàxies). El secundari s’ha reformat completament perquè l’instrument pesa una barbaritat. Bàsicament, quan WEAVE acabi la seva vida, el telescopi probablement també es jubilarà.
• Telescopi Nòrdic (NOT, 2,56 m): petit comparat amb els d’ara, però amb una òptica espectacular. La cúpula gira amb tot l’edifici i això minimitza les turbulències locals. Sol donar les imatges amb millor seeing de l’observatori. Conserva una suite completa d’instruments: imatge, infraroig, espectroscòpia d’alta resolució…
• Telescopi Nazionale Galileo (TNG, 3,58 m): cada vegada més especialitzat. L’instrument estrella és HARPS-N, un caçador d’exoplanetes per velocitat radial amb precisió ~1 m/s. Està tancat en una sala amb control total de temperatura i humitat perquè res no canviï mai.
• El Telescopi Liverpool va ser un dels primers telescopis totalment robòtics del món i crec que el primer que es va instal·lar a La Palma. El seu gran avantatge és que té una estructura ultralleugera i es mou molt ràpid, ideal per seguir alertes d’esclats de raigs gamma. Pot interrompre automàticament la programació de la nit si arriba una alerta d’alta prioritat, apuntar sol i adquirir dades tant en mode imatge com espectroscòpia. És una màquina impressionant.
• I després hi ha la joia de la corona: el Gran Telescopi Canàries (GTC), que va tenir primera llum el 2007. Mirall segmentat de 10,4 metres de diàmetre efectiu, amb dos focus Nasmyth, un Cassegrain i diversos focus Cassegrain plegats que estan a l’altura de l’anell del primari.

Figura 5. GranTeCan

Això em serveix per parlar una mica dels desenvolupaments instrumentals de l’IAC, que són una part fonamental i han assolit fites molt importants.

• CIRCE: espectrògraf-càmera infraroig desenvolupat amb la Universitat de Florida. Permet imatge en bandes amples i estretes, té un camp bastant gran per al GTC i espectroscòpia de rendija llarga multiobjecte. És, de llarg, l’instrument més demanat del GTC. El van veure aquí instal·lat en un Nasmyth; ara és a Cassegrain i funciona encara millor.
• EMIR: espectrògraf multiobjecte infraroig, també construït a l’IAC. En principi permetia imatge i espectroscòpia multiobjecte, però la part multiobjecte ha tingut molts problemes i encara no funciona bé. En canvi, l’espectroscòpia de rendija llarga sí que va molt bé i és l’instrument infraroig del GTC que dona imatges limitades pel seeing.
• Òptica adaptativa del GTC: en teoria permet arribar al límit de difracció del telescopi (~20 mil·lisegons d’arc, unes 100 vegades millor que el seeing natural). El mòdul actual corregeix amb estrella guia natural; aviat ho farà amb làser. El problema és que, en ser un mirall segmentat, els 36 segments han d’estar perfectament cofasejats i encara no s’ha aconseguit del tot: apareixen speckles estàtics que indiquen que la falla és al cofasejat del primari, no a l’atmosfera.

Recentment s’ha instal·lat una càmera científica real (l’anterior tenia rang dinàmic limitat). Funciona en infraroig proper, on l’òptica adaptativa dóna els millors resultats. És una evolució de la vella CanariCam del Telescopi Carlos Sánchez, però millorada. De moment només imatge; l’espectroscòpia de camp integral arribarà amb FRIDA (col·laboració Mèxic-IAC), que s’espera per a finals de 2026. Crec que precisament aquesta nit estan fent les primeres proves científiques amb la nova càmera; si el telescopi està ben alineat i el cel col·labora, tindran els primers resultats reals.

Alguns fites científiques de l’IAC que segur que els sonen:

• Teide 1, la primera nana marró confirmada (dades de l’IAC-80 entre d’altres).
• Confirmació del primer forat negre al disc de la Via Làctia (V404 Cygni) per Jorge Casares, i després un altre al halo galàctic (LB-1 o semblant).
• Els espectres que van servir per al Nobel del 2011 (Perlmutter, Schmidt i Riess) sobre l’expansió accelerada de l’univers es van obtenir amb el William Herschel i l’Isaac Newton a finals dels 90.

I ja, per acabar, els projectes futurs:

• CTAO: els telescopis Cherenkov. Els dos MAGIC ja fa anys que funcionen; ara hi ha els quatre LST (Large-Sized Telescope). L’LST-1 ja produeix ciència, l’LST-3 està gairebé llest, i els altres dos estan en fase final de comissionat. El 2026 s’inauguraran els quatre.
• Next Generation Event Horizon Telescope: l’antena submil·limètrica de 13 m anirà al Teide per tancar l’anell entre Amèrica i Europa i millorar la resolució de les famoses imatges de M87 i Sgr A*.
• European Solar Telescope (EST): telescopi solar de 4 metres (el més gran d’Europa). Fa un any es va decidir canviar-lo del Teide al Roque de los Muchachos. Tindrà òptica adaptativa avançada i serà una revolució en resolució solar.
• Exo-Life Finder (ELF) i Small-ELF: un concepte radical de telescopi interferomètric per cercar biofirmes en exoplanetes. Ara mateix estem construint a IAC Tecnología el prototip MOLELF (15 miralls de 50 cm en una roda de 3,5 m) per provar la rigidesa estructural i la coronografia de molt alt contrast.
• I el TMT (Thirty Meter Telescope): a l’última reunió del Consell Rector, la ministra va prometre 400 milions d’euros si finalment ve a La Palma. El projecte costa uns 3.000 milions; en falta aproximadament una tercera part. Amb els 400 d’Espanya encara en faltarien uns 600, però l’oferta és sobre la taula i estem a l’espera.

Bé, i per tancar… hi ha un vídeo molt bonic a YouTube que resumeix els 40 anys de l’IAC. En aquests 40 anys només hem tingut tres directors: Francisco Sánchez, Rafael Rebolo i ara Valentín Martínez Pillet. Aquesta foto és de la celebració dels 40 anys amb els tres junts (figura 6).

Figura 6. Els tres directors de l’IAC

Res de tot això no seria possible sense Paco Sánchez. Som moltíssims als quals literalment ens va canviar la vida. Ell se’n va anar allà dalt, acabat de casar, a somiar estrelles quan no hi havia pràcticament res… i mireu què tenim ara.

Així que, com diu el lema que tenim ara a la web de l’IAC: «Gràcies per ensenyar-nos a somiar estrelles».

Col·loqui

Per què van canviar la ubicació del telescopi solar europeu?
La veritat és que no ho sé, però crec que més aviat per les condicions del terreny. No n’estic segur, però vaig sentir alguna cosa d’això. Responc de oïdes, no en tinc seguretat.

Pots explicar la teva responsabilitat concreta dins la instal·lació?
Sí, sóc responsable de l’IAC-80 i del Carlos Sánchez, i em dedico a la part d’instrumentació, que els instruments funcionin bé, proposar nous instruments. I també la part d’aconseguir observadors i coordinar les observacions que tenim.

Com pot competir la xarxa d’observatoris terrestres amb el Webb si els resultats del James Webb són molt superiors als del nostre planeta?
Pel que fa a les dades del James Webb, evidentment en la seva parcel·la, en el seu nínxol, són els millors; és a dir, ningú observa en l’infraroig mitjà com ho fa el James Webb, i això des de terra és molt complicat d’aconseguir.