L'ASTRONÒMICA

6 març 2023

Un equip científic, liderat per l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha trobat una estrella de neutrons que roba matèria d’una estrella companya de manera violenta i inestable. Aquest procés, només observat anteriorment en forats negres molt brillants, demostra que la “inestabilitat” és un procés físic fonamental i obre un nou escenari general que explica l'acreció extrema de matèria en objectes compactes. Es tracta de la binària de raigs X Swift J1858.6-0814 que va ser descoberta el 2018 durant un d'aquests espectaculars episodis eruptius. Des d'un principi va desconcertar la comunitat astronòmica, ja que va experimentar sorprenents fulguracions durant un any, emetent en totes les longituds d'ona. Se'n desconeixia l'origen, però eren tan brillants que es va pensar que era un forat negre. Tot i això, el descobriment el 2020 d'explosions termonuclears va identificar la presència d'una superfície sòlida a l'objecte compacte, confirmant així que Swift J1858 conté una estrella de neutrons. Ara s’ha vist la presència d'inestabilitats que produeixen lluminositats molt elevades, donant lloc a oscil·lacions del disc d'acreció de gran amplitud i a fortes ejeccions de matèria. Més informació a l'IAC.

2 març 2023

Des que el DART va impactar, el 26 de setembre, sobre el satèl·lit Dimorphos s'ha estat treballant per analitzar les dades recopilades en aquesta primera missió de defensa planetària. A partir de les dades s’ha vist que aquest mètode d’impactador cinètic pot ser eficaç per alterar la trajectòria d’un asteroide per prevenir futurs impactes amb la Terra. Les troballes s'han publicat en quatre articles a la revista Nature. El primer article informa detalladament de l'exitosa demostració de DART. S'estima que cal un temps suficient d'advertiment, uns quants anys o dècades com a mínim. El segon article analitza els canvis en el període de Dimorphos, uns 33 minuts, amb un error d'un minut. Aquest gran canvi indica que el retrocés del material excavat de l'asteroide i expulsat a l'espai per l'impacte va contribuir a un canvi a l'òrbita de l'asteroide. El tercer article calcula la desacceleració instantània en la velocitat de Dimorphos al llarg de la seva òrbita d'aproximadament 2,7 mil·límetres per segon, cosa que indica que la reculada de l'ejecció va tenir un paper important en l'amplificació del canvi d'impuls impartit directament al asteroide. El quart analitza com l'impacte del DART va convertir Dimorphos en un “asteroide actiu”, un asteroide que té una cua similar a la d'un cometa. Més informació a la NASA.

1 març 2023

La supernova de Tycho va brillar a la constel·lació de Casiopea l’any 1572. En aquesta imatge composta s’han unit les dades de l’Explorador de polarimetria de raigs X de la NASA (IXPE) (color morat fosc i blanc) amb les de l'observatori de raigs X Chandra de la NASA (colors vermell i blau). Les estrelles son el camp de visió del Digitized Sky Survey. L’IXPE mostra la geometria dels camps magnètics propers a l’ona expansiva de la supernova, que encara s’està estenent des de l’explosió inicial i forma un límit al voltant del material expulsat. Una línia vermella fina al voltant de la resta mostra on els electrons s’han accelerat a altes energies en girar en espiral al voltant de les línies dels camps magnètics i produeixen raigs X. Això proporciona evidencies de que les restes de supernova son una font important de partícules energètiques, inclosos electrons i protons, que bombardeja contínuament l’atmosfera de la Terra. Més informació al Chandra.

23 febrer 2023

El consorci del projecte CARMENES acaba de publicar les dades corresponents a unes vint mil observacions preses entre el 2016 i el 2020, d'una mostra de 362 estrelles fredes properes. L'instrument, que opera des del telescopi de 3,5 metres de l'Observatori de Calar Alto, se centra en la recerca d'exoplanetes similars a la Terra (rocosos i temperats) amb possibilitat d'albergar aigua líquida en superfície si es troben a la zona d'habitabilitat de la seva estrella. Entre la multitud de dades alliberades destaquen les que han permès el descobriment de 59 exoplanetes, una desena potencialment habitables. Aquest primer alliberament de dades permetrà el seu ús obert a la comunitat científica internacional. A més, els espectres obtinguts proporcionen també informació de gran valor sobre les atmosferes de les estrelles i els seus planetes. Dels 59 exoplanetes, 6 són de 'tipus Júpiter' (amb masses més de 50 vegades la de la Terra), 10 són 'Neptuns' (de 10 a 50 masses terrestres) i 43 són Terres i superterres (fins a 10 masses terrestres). Més informació a l'IAA i l'IAC.

21 febrer 2023

El 3 de febrer l'asteroide 2011 AG5 va volar a prop de la Terra a només una distància d'aproximadament 1,8 milions de km. El Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA, a Califòrnia, va seguir de prop l'asteroide per determinar-ne la mida, la rotació, els detalls de la superfície i, més notablement, la forma. A través d'observacions de radar es va mesurar que l'objecte tenia una mida de 500 m de llargada i 150 m d'amplada. Les observacions es van fer a través de l'antena de radar del Sistema Solar Goldstone de 70 metres a les instal·lacions del Deep Space Network a prop de Barstow, Califòrnia. Dels 1.040 objectes propers a la Terra observats pel radar planetari fins avui, aquest és un dels més allargats. L'asteroide té una concavitat gran i ampla en un dels dos hemisferis i té regions subtilment fosques i més clares que poden indicar detalls de superfície a petita escala. Si l'asteroide fos vist per l'ull humà, semblaria tan fosc com el carbó. Té una velocitat de rotació lenta, ja que triga nou hores a rotar del tot. L'asteroide orbita al voltant del Sol una vegada cada 621 dies i la propera trobada molt propera amb la Terra serà el 2040, a una distància d'aproximadament 1,1 milions de km. Més informació a la NASA.

9 febrer 2023

Un equip internacional ha descobert un anell al voltant de l'objecte transneptunià Quaoar. Fins al 2013 només es coneixien anells al voltant dels planetes gegants del Sistema Solar. El 2013 es va descobrir un anell al voltant de l'objecte centauro Cariclo i el 2017 un altre al voltant de l'objecte transneptunià Haumea. Ara, la troballa d'un anell al voltant de Quaoar complica l'escenari, ja que aquest anell es troba molt més enllà del límit de Roche, cosa que desafia la teoria acceptada de quina distància s'han d'acumular els fragments de pols i gel que formen els anells. Quaoar és un gran objecte transneptunià que té aproximadament la meitat de la mida de Plutó i que orbita a quaranta-tres unitats astronòmiques del Sol. L'anell té un radi de 4.100 km, el que correspon a uns 7,4 radis de Quaoar, això es troba molt més enllà del límit de Roche, la distància a què, segons la teoria desenvolupada per Edouard Roche al voltant de 1850, les forces de marea del cos central impedeixen que les partícules s'afegeixin en un satèl·lit. Segons aquesta teoria en lloc d'un anell, s'hauria d'haver format un satèl·lit. Més informació a l'IAA.

2 febrer 2023

Usant el Telescopi Espacial Hubble, de la NASA, s'ha mesurat directament per primera vegada la massa d'una sola nana blanca aïllada. Fins ara els mesuraments previs de les masses de nanes blanques es van obtenir a partir nanes blanques en sistemes binaris. Ara el mesurament s'ha fet gràcies a una microlent gravitacional. La massa mesurada de la nana blanca és el 56 per cent de la massa solar. Aquesta mesura corrobora les teories actuals sobre l'evolució de les nanes blanques, com el producte final d'una estrella típica. Per fer el mesurament es va observar com la nana blanca va passar per davant d'una feble estrella del fons i es va mesurar com l'estrella va canviar la seva posició per efecte de la lent gravitacional durant el temps en què la nana blanca va passar per davant d'ella. La nana blanca s'anomena LAWD 37 i es troba a tan sols 15 anys llum de distància a la constel·lació de Musca. Es va poder predir el pas al novembre de 2019, usant dades de la sonda Gaia. Aleshores, el Hubble es va utilitzar per mesurar amb precisió durant diversos anys com la posició aparent de l'estrella es desviava. La llum de l'estrella de fons és extremadament feble, 400 vegades més feble que la nana blanca. Actualment s'estan fent mesures amb aquesta tècnica amb el telescopi Webb. Més informació al Hubble.

2 febrer 2023

Un estudi liderat pel Instituto de Astrofísica de Andalucía ha trobat que les galàxies NGC 3312 i NGC3314a del cúmul de la Hidra tenen cues d'arrossegament situades a la regió central del cúmul, amb abundància de gas fred i estrelles en formació. Això és una cosa anòmal ja que s'espera que el gas es perdi desplaçant-se cap al centre del cúmul. Aquest descobriment pot canviar la visió de l'evolució galàctica ja que suggereix que algunes galàxies poden ser capaces de retenir el gas durant més temps que d'altres. Les galàxies que es mouen a través del medi intracumular creen, de manera similar a un vaixell desplaçant-se per l'aigua, un “arc de xoc” en el sentit en què avancen, deixant enrere una estela de material erosionat. D'aquesta manera es distorsiona el contingut de gas de la galàxia i, en darrer terme, aquest procés pot eliminar tot el gas fred. L'estudi calcula que el material arrencat que conforma les cues equival a un 8% i un 35% del gas total dels discos de les galàxies, i mostra que encara continua formant estels. Més informació a l'IAA.

31 gener 2023

En analitzar les dades de l'enquesta final d'eROSITA, s'ha trobat una feble font de raigs X identificada amb un forat negre supermassiu molt distant que acumula material a una velocitat extremadament alta. Aquest quàsar, amb un desplaçament al vermell de z=6,56, és molt més lluminós en raigs X del que s'esperava. Aquesta és la detecció cega de raigs X més distant fins ara d'un objecte la radiació del qual es va emetre fa gairebé 13 mil milions d'anys i permet als científics investigar el creixement dels forats negres a l'Univers primitiu. A través d'observacions del telescopi Subaru, es va identificar l'emissió de raigs X amb el quàsar J0921+0007 conegut prèviament. Les observacions de seguiment dedicades a longituds d'ona infraroges van mostrar que el forat negre té 250 milions de masses solars, una massa relativament baixa per a un forat negre supermassiu a aquesta distància. Les observacions de seguiment de Chandra van confirmar l'alta lluminositat dels raigs X mesurada per eROSITA, cosa que indica una taxa d'acumulació molt alta. Més informació al MPE.

26 gener 2023

El 2013, observant l'ocultació d'una estrella per l'asteroide Chariklo, situat entre Saturn i Urà, es va veure com l'estrella va parpellejar dues vegades abans i després de desaparèixer darrere de Chariklo, fet que va revelar la presència de dos anells fins i densos, els primers detectats al voltant d'un objecte del Sistema Solar que no fos un planeta gegant. Ara els anells han estat observats pel telescopi espacial James Webb (JWST), en la seva primera ocultació estel·lar observada. El 18 d'octubre de 2022 el telescopi va poder observar els descensos en lluentor davant l'estrella Gaia DR3 6873519665992128512. Els anells de Chariklo estan composts probablement per petites partícules de gel d'aigua barrejades amb material fosc, restes d'un cos gelat que la xocar amb ell en el passat. La corba de llum de l'ocultació presa per la càmera infraroja NIRCam del Webb mostra les caigudes a la brillantor de l'estrella quan els anells de Chariklo van passar davant seu. Poc després de l'ocultació, el JWST va tornar a apuntar Chariklo per observar la llum del Sol reflectida per Chariklo i els seus anells, que va aportar un espectre amb una clara presència de gel d'aigua al sistema. Més informació a l'IAA.