L'ASTRONÒMICA

14 octubre 2022

Utilitzant el Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT) de l'ESO, un equip ha descobert l'element més pesat mai detectat a l'atmosfera d'un exoplaneta: el bari. El bari té el nombre atòmic 56. És el 18è element més comú de l'escorça terrestre. La massa atòmica és 137,34. La sorpresa va sorgir en descobrir la presència de bari en grans altituds a les atmosferes dels gegants gasosos ultracalents WASP-76 b i WASP-121 b. El més desconcertant és saber per què hi ha un element tan feixuc a les capes superiors de l'atmosfera d'aquests planetes. WASP-76 b i WASP-121 b són jupíters ultracalents que tenen una mida similar a Júpiter però una temperatura superficial extremadament alta, per sobre dels 1.000 °C. Això és degut a la seva proximitat a les seves estrelles amfitriones. Tot i així, sorprèn detectar bari, que és 2,5 vegades més pesat que el ferro, en aquestes atmosferes superiors. Atesa l'alta gravetat dels planetes, s'esperaria que elements pesants com el bari caiguessin ràpidament a les capes inferiors de l'atmosfera. Més informació a l'ESO.

12 octubre 2022

L'anàlisi de les dades obtingudes durant les darreres dues setmanes mostren que l'impacte cinètic de la nau espacial DART amb el seu asteroide objectiu, Dimorphos, va alterar amb èxit l'òrbita de l'asteroide. Això marca per primer cop que la humanitat canvia deliberadament el moviment d'un objecte celeste i la primera demostració a gran escala de la tecnologia de desviació d'asteroides. S'ha observat que els eclipsis de Dimorphos causats per l'asteroide principal Didymos ocorren en diferents moments que si el període orbital de Dimorphos no hagués canviat. Mostren que ha passat de 11 hores i 55 minuts a 11 hores i 23 minuts. Les observacions de radar del sistema mostren que la posició de Dimorphos ha canviat de l'on hauria estat abans de l'impacte. Més informació a la NASA.

5 octubre 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA va publicar, el 12 de juliol, les primeres imatges d'algunes de les primeres observacions amb el telescopi acabat de posar en servei. El programa del telescopi Webb està dissenyat per funcionar en concert amb altres telescopis de la NASA, a terra i a l'espai. Les primeres imatges de Webb, preses en infraroig, s'han combinat amb imatges en raigs X de l'Observatori Chandra de la NASA, cosa que subratlla com el poder de qualsevol d'aquests telescopis només millora quan estan units. Per exemple, al Quintet de Stephan es pot veure una ona de xoc quan una galàxia passa a través de les altres. A la galàxia Cartwheel, que va ser travessada per una altra galàxia, es pot veure la formació d'estrelles al voltant d'un anell exterior. Al cúmul de galàxies SMACS J0723 es revela un gas amb temperatures de desenes de milions de graus. A la nebulosa Carina es poden veure una dotzena de fonts de raigs X individuals, que són estrelles joves de la mateixa nebulosa molt brillants que queden fora a les imatges infraroges del Webb. Més informació al Chandra.

1 octubre 2022

El dia 29 de setembre la sonda Juno de la NASA, en òrbita al voltant de Júpiter, va sobrevolar el seu satèl·lit Europa a tan sols 352 km de distància. La primera imatge revela les característiques de la superfície gelada en una regió al nord de l'equador del satèl·lit, anomenada Annwn Regio. A prop del terminador la llum rasant permet veure el terreny accidentat, amb blocs alts i valls brillants i foscos. A prop de l'equador es pot veure un forat allargat que podria ser la petjada degradada d'un impacte. Durant el sobrevol, la missió va recopilar el que seran algunes de les imatges, encara no publicades, de més resolució del satèl·lit (1 quilòmetre per píxel) i va obtenir dades valuoses sobre l'estructura de la capa de gel d'Europa, de l'interior, de la composició de la superfície i la ionosfera, i de la interacció del satèl·lit amb la magnetosfera de Júpiter. Per realitzar el sobrevol es va modificar la trajectòria de Juno, reduint el temps que triga a orbitar Júpiter de 43 a 38 dies. Té previst realitzar sobrevols propers a Io, el cos més volcànic del Sistema Solar, el 2023 i 2024. Més informació a la NASA.

23 setembre 2022

Utilitzant el conjunt ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array), un equip ha detectat signes d'un "punt calent" que orbita Sagittarius A*, el forat negre del centre de la nostra galàxia. L'equip opina que estem veient una bombolla calenta de gas que llisca al voltant de Sagittarius A* en una òrbita similar en grandària a la del planeta Mercuri, però fent un bucle complet en només uns 70 minuts. Això requeria la impressionant velocitat d’aproximadament el 30% de la velocitat de la llum. L'estudi es va fer al mateix temps que les observacions de col·laboració amb l'Event Horizon Telescope (EHT) per obtenir imatges del forat negre de la nostra galàxia. Algunes de les observacions es van fer poc després que s'emetés una ràfega o flamarada d'energia de raigs X des del centre de la nostra galàxia, que va ser detectada pel Telescopi Espacial Chandra de la NASA. Es creu que aquest tipus de flamarades estan associades amb els anomenats "punts calents" molt a prop del forat negre. Ara s'ha vist que aquestes flamarades també s'observen a les ones de ràdio. Més informació a l’ESO.

22 setembre 2022

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha fet la fotografia més detallada de Neptú en els darrers 30 anys. El més destacat de la imatge és la vista nítida dels anells del planeta, alguns dels quals no s'han detectat des que la Voyager 2 de la NASA es va convertir en la primera nau espacial a observar Neptú durant el seu sobrevol el 1989. A més, mostra clarament les bandes de pols més febles de Neptú en aquesta vista amb una llum molt diferent perquè és la primera vegada que veiem Neptú amb detall a l'infraroig. Webb ha fotografiat set dels catorze satèl·lits de Neptú: Galatea, Naiad, Thalassa, Despina, Proteus, Larissa i Triton. Tritó és el punt brillant blau a la part de superior que llueix els pics de difracció característics en moltes de les imatges del Webb. La càmera d'infraroig del Webb (NIRCam) pren imatges a l'infraroig proper de 0,6 a 5 microns, de manera que Neptú no apareix blau per al Webb. El gas metà absorbeix la llum vermella i infraroja i per això el planeta és força fosc en aquestes longituds d'ona, excepte on hi ha núvols a gran alçada. Més informació a la NASA.

17 setembre 2022

El gegant Saturn gira en un angle de 26,7 graus en relació amb el pla de la seva òrbita, cosa que s'aprecia clarament en la inclinació amb què veiem els seus anells. Es creia que aquesta inclinació provenia de les interaccions gravitatòries amb Neptú, ja que la inclinació de Saturn avança, com una virolla, gairebé al mateix ritme que l'òrbita de Neptú. Però un nou estudi de modelatge realitzat per astrònoms del MIT i altres llocs ha descobert que, si bé els dos planetes poden haver estat sincronitzats alguna vegada, Saturn ha escapat des de llavors a l'atracció de Neptú. Es proposa ara que anteriorment va haver-hi un altre satèl·lit, denominat Chrysalis, que va orbitar Saturn estirant-lo d'una manera que mantenia la seva inclinació o "oblicuïtat" en ressonància amb Neptú. Segons el model, Chrysalis tenia aproximadament la mida de Iapetus. Fa uns 160 milions d'anys, Chrysalis es va tornar inestable i es va acostar massa al seu planeta en una trobada rasant que el va desintegrar i va provocar els anells. La pèrdua del satèl·lit va ser suficient per treure Saturn de les urpes de Neptú i deixar-ho amb la inclinació actual. La desaparició del satèl·lit també es creu que va produir que el satèl·lit Tità s'estigui allunyant de Saturn uns 11 cm per any. Més informació al MIT.

14 setembre 2022

Dos equips independents han trobat estrelles joves distribuïdes en una espiral que té el centre al nucli del cúmul massiu d'estrelles NGC 346 al Petit Núvol de Magalhães. El braç exterior de l'espiral pot estar alimentant la formació estel·lar quan el gas i les estrelles es mouen de manera similar a la d'un riu. Es creu que aquesta pot ser una forma eficient d'impulsar el naixement d'estrelles. El Petit Núvol de Magalhães té una composició química més simple que la Via Làctia, cosa que la fa similar a les galàxies que es troben a l'Univers més jove, quan els elements més pesats eren més escassos. Aprenent com es formen les estrelles al Petit Núvol de Magalhães ens pot donar informació de l'intens naixement estel·lar durant el "baby boom", una època situada entre dos i tres mil milions d'anys després del Big Bang. Un dels equips va fer servir el Telescopi Espacial Hubble, de la NASA/ESO, mesurant els canvis en les posicions de les estrelles durant 11 anys. L'altre equip va utilitzar el Very Large Telescope (VLT), de l'ESO, per mesurar les velocitats radials de les estrelles. Tots dos equips van arribar a la mateixa conclusió de forma independent. Més informació al Hubble.

13 setembre 2022

Una investigació liderada per l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) ha detectat una abundància de liti anòmalament alta a l'atmosfera de l'estrella companya d'un púlsar de mil·lisegons. La quantitat d'aquest element químic és més gran que l'observada en estrelles amb la mateixa temperatura efectiva i en estrelles joves d'alta metal·licitat, per això l'estudi proporciona proves inequívoques de la creació de liti d'una manera nova. El liti és un element fràgil que, a l'interior d'estrelles semblants al Sol, es destrueix gradualment mitjançant la combustió nuclear a baixa temperatura. No obstant això, l'abundància de liti a les estrelles joves d'alta metal·licitat (població I) és superior al valor produït a la nucleosíntesi del Big Bang, cosa que significa que hi ha estrelles i mecanismes que el creen sense destruir-lo i que l'expulsen al mitjà interestel·lar; per exemple, a les binàries de raigs X. Al sistema binari PSR J1023+0038 la investigació ha trobat que l'impacte dels raigs gamma i del flux de partícules relativistes amb l'atmosfera de l'estrella companya fragmenta els nuclis de carboni, nitrogen i oxigen presents i generen un nou liti. Més informació a l'IAC.

9 setembre 2022

L´aigua constitueix l´element essencial per a la vida a la Terra, i el cicle de l´aigua contribueix a mantenir el clima del nostre planeta estable i benèvol. Així, en la recerca de vida a la nostra galàxia els planetes amb aigua líquida a la superfície figuren entre els candidats idonis. Un nou estudi, publicat avui a Science, suggereix que molts dels planetes coneguts com a superterres o minineptuns poden albergar grans quantitats d'aigua, amb composicions de fins a un 50% de roca i un 50% d'aigua (en comparació, la Terra està composta només un 0,02% d'aigua). Però aquesta aigua es troba possiblement sota l'escorça, en lloc de fluir per la superfície en forma d'oceans o rius. A l'estudi recent publicat s'analitzen tots els planetes detectats en estrelles nanes M, on s'han detectat evidències d'aquests mons aquàtics. L´estudi combina el diàmetre i la massa d´aquests planetes per arribar al convenciment que són meitat roca i meitat aigua. L'estudi evidencia que aquests mons es divideixen en dues famílies: rocosos o aquàtics. El que reforça una de les teories de formació planetària més acceptades, que suggereix que els mons rocosos es formen a les parts internes dels seus sistemes planetaris, mentre que els mons aquàtics es formen a les regions més externes i després migren cap a l'interior amb el temps. Més informació a l'IAA i a l’IAC.