L'ASTRONÒMICA

19 abril 2024

Un equip ha identificat el forat negre estel·lar més massiu descobert fins ara a la Via Làctia. Aquest forat negre, anomenat Gaia BH3, va ser detectat en les dades de la missió Gaia de l'Agència Espacial Europea pel fet que imposa un estrany moviment de "bamboleig" a la seva estrella companya que l'orbita. Per detectar-ho, s'ha utilitzat el Very Large Telescope (VLT d'ESO) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) i altres observatoris terrestres. Els forats negres estel·lars es formen a partir del col·lapse d'estrelles massives i els que s'han identificat fins ara a la Via Làctia són, de mitjana, unes 10 vegades més massius que el Sol. El forat negre estel·lar més massiu conegut a la nostra galàxia era Cygnus X-1, amb 21 masses solars. Ara la nova observació de la massa d’aquest objecte amb 33 masses solars és excepcional. Es troba, sorprenentment, a només 2.000 anys llum de distància, a la constel·lació d'Aquila, i és el segon forat negre conegut més proper a la Terra. S'han detectat anteriorment forats negres igualment massius fora de la nostra galàxia i s'ha teoritzat que es poden formar a partir del col·lapse d'estrelles pobres en metalls que perden menys massa al llarg de la seva vida. Més informació a l'ESO.

12 abril 2024

Un equip internacional es va emportar una sorpresa en observar un parell estel·lar al cor d'un impressionant núvol de gas i pols. Els parells estel·lars solen ser molt similars, com dos bessons, però a HD 148937 una de les estrelles sembla més jove i, a diferència de la seva companya, és magnètica. Les dades de l'estudi realitzat a través de l'Observatori Europeu Austral (ESO) suggereixen que originalment el sistema estava format per tres estrelles, fins que dues van xocar i es van fusionar. El sistema estel·lar és HD 148937, es troba a uns 3.800 anys llum de distància de la Terra a la constel·lació de Norma. Està format per dues estrelles molt més massives que el Sol i estan envoltades per una bella nebulosa, cosa que és una raresa. Després d'una anàlisi detallada, es va poder determinar que l'estrella més massiva sembla molt més jove que la seva companya, 1,5 milions d'anys més jove, cosa que no té cap sentit. La nebulosa que les acompanya és NGC 6164/6165, és centenars de vegades més jove que les mateixes estrelles, i mostra quantitats molt altes de nitrogen, carboni i oxigen, elements que havien d'estar a les profunditats de l'interior de l'estrella, és com si algun esdeveniment violent els hauria alliberat. L'estudi suggereix que les dues estrelles interiors del sistema original es van fusionar violentament, creant una estrella magnètica i llançant una mica de material a l'exterior. Més informació a l'ESO.

11 abril 2024

Un estudi de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), que combina química de laboratori i astrofísica, demostra per primera vegada que grans de pols formats per carboni i hidrogen altament desordenats, anomenats HAC, podrien intervenir en la formació dels ful·lerens, molècules de carboni claus per al desenvolupament de la vida a l'Univers i amb potencials aplicacions en nanotecnologia. Els ful·lerens són molècules de carboni molt grans, complexes i altament resistents. Els seus àtoms estan ordenats en estructures esfèriques tridimensionals seguint un patró alternatiu d'hexàgons i pentàgons, com una típica pilota de futbol (ful·lerens C60) o una pilota de rugbi (ful·lerens C70). Des del seu descobriment el 1985 s'han detectat nombroses proves de la seva existència a l'espai, especialment al voltant de nebuloses planetàries. Atès que són molècules increïblement estables i difícils de destruir es creu que els ful·lerens poden actuar com a gàbies per a altres molècules i àtoms, de manera que podrien haver portat molècules complexes fins a la Terra que haurien impulsat l'origen de la vida. L'estudi ha analitzat dades espectroscòpiques a l'infraroig de la nebulosa planetària Tc 1 detectant l'existència simultània de HAC i ful·lerens que recolza la teoria que aquests últims podrien formar-se a partir del processat o destrucció dels grans de pols presents en nebuloses planetàries. Més informació a l'IAC.

4 abril 2024

Una investigació internacional, liderada per l'astrofísica Athira Menon, de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha trobat pistes sobre la naturalesa d'algunes de les estrelles més brillants i calentes de l’Univers, les anomenades supergegants blaves, estrelles de tipus B molt lluminoses i calentes, 10.000 vegades més lluminoses i de 2 a 5 vegades més calentes que el Sol, amb masses entre 16 i 40 vegades la massa del Sol. L'origen d'aquestes estrelles ha estat un misteri que ha intrigat la comunitat científica durant dècades. Ara, mitjançant la simulació de nous models estel·lars i l'anàlisi d'una àmplia mostra de dades del Gran Núvol de Magalhães, s'han trobat proves convincents que la majoria de supergegants blaves podrien haver-se format a partir de la fusió de dues estrelles lligades en un sistema binari. Hi ha evidències que la majoria de les estrelles massives joves neixen en sistemes compostos però les supergegants blaves són estrelles generalment solitàries. Aquesta aparent contradicció va portar l'equip a simular models detallats de fusions estel·lars i a analitzar una mostra de 59 supergegants blaves de tipus B al Gran Núvol de Magalhães. Més informació a l'IAC.

1 abril 2024

L'any 1181 va aparèixer al cel nocturn una rara explosió de supernova que va romandre visible durant 185 dies. Els registres històrics mostren que la supernova semblava com una "estrella" a la constel·lació de Casiopea que brillava tant com Saturn. Des de llavors s'ha intentat trobar restes de la supernova. A l'última dècada es va descobrir que Pa 30, una nebulosa gairebé circular amb una estrella central a la constel·lació de Casiopea, podria ser el seu romanent. La nebulosa és radial i amb prou feines visible amb llum òptica, però brilla intensament amb llum infraroja. L'estructura radial consisteix en sofre calent que brilla en llum visible. Els estudis de la composició de les diferents parts del romanent han portat els científics a creure que es va formar en una explosió termonuclear, i més precisament en un tipus especial de supernova anomenat esdeveniment subluminós de Tipus Iax. Durant aquest esdeveniment, dues estrelles nanes blanques es van fusionar. En general, no s'esperen restes d'aquest tipus d'explosió, però les explosions incompletes poden deixar una mena d'estrella ‘zombi’ com la massiva estrella nana blanca d'aquest sistema. Aquesta estrella és molt calenta, una de les més calentes de la Via Làctia (al voltant de 200.000 graus Celsius), té un ràpid vent estel·lar amb velocitats de fins a 16.000 km/s. Més informació al Chandra.

29 març 2024

Una nova imatge de la col·laboració de l'Event Horizon Telescope (EHT) ha descobert camps magnètics forts i organitzats que giren en espiral a la vora del forat negre supermassiu Sagitari A* (Sgr A*) al centre de la Via Làctia. L'equip de l'EHT es va preguntar si podrien haver-hi trets comuns més enllà de l'aparença física entre els dos forats negres. Per això es va decidir estudiar Sgr A* en llum polaritzada, ja que en estudis anteriors es varen revelar camps magnètics al voltant de M87*, que són els que permeten llançar potents dolls a l'entorn circumdant. La imatge mostra en llum polaritzada el forat negre de la Via Làctia, que està relacionada amb el camp magnètic al voltant de l'ombra del forat negre. S'observen camps magnètics forts, recargolats i organitzats a prop del forat negre amb una estructura de polarització sorprenentment similar a l'observada al forat negre M87*, que és molt més gran i poderós, cosa que suggereix que aquests camps magnètics poden ser comuns a tots els forats negres. Aquesta similitud també podria suggerir un raig ocult a Sgr A*. Més informació a l'EHT.

20 març 2024

Després de la històrica prova de redirecció del doble asteroide format per Didymos i Dimorphos, un estudi dirigit pel JPL ha demostrat que la forma de l'asteroide Dimorphos, que va patir l'impacte del DART, ha canviat la seva òrbita i la seva forma. El 26 de setembre del 2022, el DART va impactar contra Dimorphos, un asteroide de 170 m d'amplada, demostrant que l'impacte cinètic podria desviar un asteroide en cas que estigués en curs de col·lisió amb la Terra. Ara, un nou estudi mostra que l'impacte va canviar no només el moviment de l'asteroide, sinó també la forma. Abans de l'impacte, Dimorphos tenia una forma d'esferoide aplatat aproximadament simètrica i tenia una òrbita gairebé circular. Quan DART va impactar, l'òrbita de Dimorphos ja no és circular i el període orbital és més curt. I, a més, tota la forma de l'asteroide ha canviat, ha deixat de ser simètrica i ha passat a ser un “elipsoide triaxial”, una mica més semblant a una síndria oblonga. L'òrbita de Dimorphos és ara lleugerament allargada o excèntrica. A més, la distància entre els dos asteroides s'ha escurçat, uns 37 metres. Aquests resultats mostren que Dimorphos és un objecte del tipus de “munt de runes”, similar a l'asteroide Bennu. Més informació a la NASA.

14 març 2024

Tritó, el principal satèl·lit de Neptú, va passar per davant d'una estrella el 6 d'octubre del 2022. Aquest fenomen va ser motiu d'una àmplia campanya d'observació a l'Índia, la Xina i des de l'espai, realitzada sota la direcció d'un científic de l'Observatori de París - PSL, permetent mesurar la pressió atmosfèrica regnant a la seva superfície. Aquest mètode de mesurar la pressió atmosfèrica ja s'ha utilitzat amb èxit diverses vegades per estudiar, en funció del temps, l'evolució de la pressió superficial de Plutó i de Tritó. Els dos objectes tenen una atmosfera molt fina de nitrogen molecular; Tritó, igual que Plutó, probablement va ser originalment un objecte transneptunià, que posteriorment va ser capturat pel camp gravitatori de Neptú. L'atmosfera de Tritó va ser detectada per la sonda Voyager 2 el 1989, té un gruix de 100 km i des de llavors s'ha estudiat periòdicament mitjançant ocultacions estel·lars. A partir de les dades recopilades en l'ocultació del 2022, els autors de l'estudi van poder mesurar la pressió sobre el terra de Tritó, estimada en 14,5 microbars. Aquest valor és exactament igual al mesurat el 2017, i també al mesurat per la Voyager 2 el 1989. Aquest resultat és sorprenent perquè Tritó va passar el solstici d'estiu per a l'hemisferi sud el 2000, cosa que hauria de correspondre a una pressió màxima, que ara hauria de disminuir. Aquest nou resultat suggereix que els models actuals que descriuen la transferència de volàtils a l'atmosfera de Tritó en funció de la insolació són massa simples i s'han de revisar en funció de les interaccions entre la superfície i l'atmosfera. Més informació al PSL.

12 març 2024

La formació d'estrelles i els entorns caòtics que habiten és una de les àrees de recerca còsmica més ben estudiades, però també envoltada de misteri. Les complexitats d'aquests processos són ara revelades com mai abans pel Telescopi Espacial James Webb de la NASA. Dues noves imatges de NIRCam (càmera d'infraroig proper) i MIRI (instrument d'infraroig mitjà) del Webb mostren la regió de formació estel·lar NGC 604, ubicada a la galàxia M 33 (Triangulum), a 2,73 milions d'anys llum de la Terra. En aquestes imatges, bombolles cavernoses i filaments de gas estesos dibuixen un tapís del naixement més detallat i complet que el vist en el passat. Protegides entre els polsegosos embolcalls de gas de NGC 604 es troben més de 200 exemplars dels tipus d'estrelles més calentes i massives, totes en les primeres etapes de les seves vides. Aquestes estrelles són dels tipus B i O, algunes de les quals poden tenir més de 100 vegades la massa del Sol. És força rar trobar aquesta concentració a l'Univers proper. De fet, no hi ha una regió similar dins de la nostra galàxia, la Via Làctia. S'estima que NGC 604 té una edat d'uns 3,5 milions d'anys. El núvol de gasos brillants té un diàmetre de 1.300 anys llum. Més informació a la NASA.

6 març 2024

Una sèrie d'estudis han donat nova llum sobre el fascinant i complex procés de formació de planetes. Les impressionants imatges, captades amb el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) a Xile, representen un dels estudis més grans mai realitzats sobre discos de formació planetària. La investigació reuneix observacions de 86 estrelles joves que podrien tenir planetes formant-se al seu voltant, proporcionant als astrònoms una gran quantitat de dades i coneixements únics sobre com sorgeixen els planetes a diferents regions de la nostra galàxia. Fins ara, s'han descobert més de 5.000 planetes extrasolars; per comprendre on i com sorgeix la diversitat de planetes observats, la comunitat astronòmica ha d'estudiar els discos rics en pols i gas que envolten les estrelles joves, els bressols mateixos de la formació de planetes. Les noves imatges mostren l'extraordinària diversitat de discos de formació planetària: braços espirals enormes, anells i grans solcs generats per la formació de planetes i altres llisos i gairebé inactius. Més informació a l'ESO.