Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Andreu Valls, 18 de març de 2026.
Bona tarda, avui us parlaré del recorregut que va fer el pensament europeu, sobretot la ciència, per fer-se gran. Fer-se gran vol dir adquirir una metodologia pròpia. La ciència europea va arribar a un moment en què es va desprendre de la filosofia i de la teologia i va desenvolupar una metodologia pròpia per accedir a l’àmbit de coneixement que era la natura: el mètode científic.
Parlaré molt del context. El nostre context és, evidentment, Grècia i Roma. També explicaré quina relació van tenir els líders religiosos —els papes— amb el poder. Faré un recorregut de mil anys en només una hora.
Anant molt enrere, va arribar un moment en què l’ésser humà es va adonar de dues coses que el definien: que estava sol al món i que es moriria. Allò era insuportable. Davant d’això va crear dos conceptes fonamentals, plenament vigents avui dia: el primer és la idea de la divinitat, i el segon és la separació entre cos i ànima. Així, encara que es moria, només es moria el cos; l’ànima se n’anava amb la divinitat.
Al voltant del foc, que alliberava del fred i dels llops, van néixer el llenguatge, el pensament, els rituals —de pares a fills— i les llegendes. Cada civilització va tenir una llegenda d’origen. La humanitat es va començar a fer preguntes: Què hi ha en el cel estrellat? Què hi fem nosaltres? Quin sentit té la vida?
Les respostes a aquestes preguntes són els relats mitològics, i el nostre relat mitològic és l’Antic Testament, la Bíblia. Aquesta és la nostra base.
A partir del Neolític, es van expulsar les divinitats femenines i els déus van passar a ser exclusivament masculins. El Déu cristià, per exemple, va crear el món en sis dies i després es va adonar que s’havia oblidat de la dona, va agafar una costella de l’home i va crear la dona. Ja es veia que les dones quedaven a segona divisió. Aquella jerarquia es va mantenir: encara avui les dones no poden ser papes, ni consagrar l’eucaristia, ni confessar.
Hi va haver qui va veure que aquella necessitat de connectar amb el més enllà es podia aprofitar i es va fer interlocutor amb les divinitats: xamans, oracles, profetes, papes, reis, sacerdots, emperadors, etc. Per exemple, Moisès: quan va alliberar el poble hebreu, va dir que els donaria una llei. Però no la va escriure davant de tothom: va pujar a la muntanya, va baixar i va dir: “He escoltat Déu i m’ha donat aquests deu manaments. Jo els he escrit, però els ha pensat la divinitat”.
El pensament crític és dubtar del mestre o del pare. Sempre s’ha dubtat en veu baixa, però hi ha moments en què la societat ha permès dubtar en veu alta. Això ha passat poques vegades en la història. Quan es proposen millores, és evolució, però quan es canvien les preguntes, és revolució.
El mètode científic és una cosa molt concreta que neix a Europa cap al 1500, que sovint associem amb Galileu, però es tracta d’un procés continu. Consisteix en plantejar una hipòtesi sobre el comportament de la natura i contrastar-la amb l’experiment. Si concorda, s’accepta. Si no, es canvia la teoria.
Grècia
Figura 1. Mapa de l’antiga Grècia
Grècia va passar d’una època de grandesa micènica a una època fosca, on es va perdre l’escriptura i la lectura. Les històries es transmetien oralment. Homer va recollir aquelles històries.
El pensament dels grecs funcionava així: si un grec lluitava i perdia era perquè havia intervingut el déu Apol·lo i l’havia fet perdre. Els déus intervenien en tot, sense llei ni ordre. Eren dèspotes. En aquell context no es podia entendre la natura: si tot era arbitrari, no hi havia llei. Però calia una llei unificada, un ordre que permetés comprendre el món.
A les ciutats comercials de Grècia, sense poder centralitzat, hi havia intercanvi de mercaderies i d’idees. Miraven cap a Egipte i Mesopotàmia. Van incorporar l’alfabet amb vocals, i allò va ser clau perquè facilitava enormement llegir i escriure, i va generar una explosió cultural. També va produir un canvi: els conflictes ja no eren culpa dels déus. Si es barallaven, era responsabilitat pròpia.
La ciutat de Milet va concentrar aquella nova mirada. La natura va adquirir una regularitat intrínseca. La comprensió del món era accessible a la raó. Els dos primers físics de la natura van ser Tales de Milet i Anaximandre. Van explicar la natura sense la intervenció dels déus.
Fins aleshores la Terra era plana i sostinguda sobre l’aigua, però amb Anaximandre la Terra ja era rodona i se sostenia en el buit. Allò era absolutament modern.
Però allò va anar massa lluny i es va pagar car: a Sòcrates li van fer beure la cicuta. Amb la seva condemna, Atenes va reprimir el pensament crític, i a les places es van cremar llibres dels filòsofs de la natura. Es van tornar a introduir els déus, però ara eren déus ordenats que posaven ordre i que també havien de complir aquell ordre. Calia un element extern, un demiürg —com deia Plató—, immutable, que garantís l’ordre i la racionalitat. No podien ser els déus d’Homer, que actuaven de manera arbitrària.
Dues idees clau per a aquella història van venir de Plató i d’Aristòtil. A l’Acadèmia de Plató s’hi deia: “Que no entri ningú que no sàpiga geometria”. Geometria no en el sentit actual, sinó com a llenguatge matemàtic de la natura. Per a ell, els nombres tenien un component gairebé màgic, però la idea era important: el llenguatge de la natura era matemàtic.
I el més important: Aristòtil va dir que hi havia dues físiques. Aristòtil, que també era biòleg, va distingir entre el món terrestre i el món celestial. El món terrestre era petit: la Terra al centre de l’univers i una mica d’atmosfera. Allà hi havia corrupció, canvi, naixement i mort. Era el món humà, variable i limitat en el temps. Però a partir de la Lluna començava un altre món: el món celestial. Allà tot era inalterable. Els moviments eren regulars, circulars, a velocitat constant. Res no canviava. Tot seguia un ordre preestablert, previsible, etern. Era el món celestial, sostingut per esferes transparents, amb els estels fixos a dalt i un primer motor immòbil com a causa de tot.
Aquella va ser una visió física que no hauria tingut més importància si, mil anys després, algú no n’hagués fet un dogma. I una teoria física es podia discutir, però un dogma no.
Tot i això, encara hi va haver filòsofs de la natura. Però aquell pensament es va esvair. A Europa occidental va quedar tapat i no es va recuperar fins cap al 1500. Per què? No ho sabem del tot.
Roma
Figura 2. Mapa de l’antiga Roma
Saltem ràpidament a l’Imperi romà. El Mediterrani era un mar interior romà. A l’Orient hi havia una regió, Judea, acabada de conquerir, on van aparèixer profetes. Hi va haver un tal Jesús, que es va presentar com a profeta, després com a fill de Déu, i que deia que havia d’arribar un nou món, que el sofriment no podia continuar, que els pobres serien els hereus del Regne del Cel. Era un reformador. I allò era perillós. Jesús va morir i els seus deixebles van difondre el seu missatge.
Hi va haver una altra figura clau: Pau. No era deixeble directe, però va ser fonamental. Era ciutadà romà i va entendre que aquell missatge, si es desvinculava de les pràctiques jueves (dieta, circumcisió, etc.), podia ser universal. Pau va transformar el missatge de Jesús en una religió universal per a tot l’Imperi. I també va transformar la figura de Jesús: va passar d’home a Déu. El seu pare ja no era Josep, sinó l’Esperit Sant; la seva mare era verge; no només ressuscitava l’ànima, sinó tot el cos. Era una divinitat. Aquella estructura no era nova: a Mesopotàmia i Egipte ja hi havia hagut figures similars.
Era una espiritualitat desvinculada de la classe social: servia per a tothom, rics i pobres. Roma va veure el perill perquè posava en dubte els déus tradicionals i el politeisme. Van començar les persecucions, però el cristianisme va créixer.
Va arribar l’emperador Constantí, que tenia dos problemes: externament les fronteres eren incontrolables i internament el cristianisme no es podia eliminar. Per això va fer un gir estratègic: va deixar de perseguir els cristians, els va donar terres, càrrecs, reconeixement, i van passar de ser perseguits a formar part de l’estructura de poder.
Però allò no va resoldre el problema: ara hi havia disputes internes, molts debats teològics i també territorials entre bisbes; per això va convocar el Concili de Nicea. Allà es va definir el credo, es va fixar la doctrina i la Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. Allà va néixer la base del cristianisme que encara avui es coneix. I el pitjor: qui no estigués d’acord amb aquells cànons era un heretge. Per exemple, els arrians van ser declarats tots heretges.
El successor de Constantí, Teodosi, va fer un pas més: no només va permetre el cristianisme, sinó que el va fer l’única religió oficial de l’Imperi. Les altres no valien res. A més, va dividir l’Imperi entre els seus fills. L’Imperi d’Occident va acabar caient en mans dels pobles germànics cap al segle V, mentre que l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, va aguantar molt més temps, fins a la caiguda en mans dels otomans.
La part occidental va caure relativament aviat. Amb la seva caiguda va desaparèixer una estructura impressionant: administrativa, jurídica, militar, de transport, etc. La ciutat de Roma va passar d’1 milió d’habitants a només 30.000. El poder es va desplaçar de les ciutats al camp. Tot el sistema es va ensorrar. Però hi va haver una estructura que es va mantenir: l’eclesiàstica. La xarxa de bisbes, capellans i, més endavant, monestirs. Eren els únics que sabien llegir i escriure, que conservaven llibres, que mantenien la memòria de l’organització anterior.
Quan van arribar els pobles germànics, es van entendre ràpidament amb l’Església perquè eren els que tenien l’estructura. Els nous ocupants es van cristianitzar gairebé immediatament. Els líders es van batejar i van adoptar la religió cristiana. Així es van configurar nous regnes: francs, visigots… amb constants lluites entre ells.
Mentrestant, l’Imperi d’Orient també va intentar recuperar territoris i va arribar fins a Itàlia, a prop del papa de Roma. El papa, preocupat, va demanar ajuda als francs. I els francs van respondre donant-li suport militar i també territori: van néixer els Estats Pontificis. El papa va passar a tenir poder polític real: terres, súbdits, estructura d’estat. En agraïment, el papa va coronar Carlemany com a emperador. Com a representant de la divinitat a la Terra, va legitimar el poder de l’emperador. Allà va néixer un pacte fonamental que va durar tota l’edat mitjana: el pacte entre el poder religiós i el poder polític.
El papa controlava les consciències. Era un mecanisme de control social molt potent. I si la paraula no funcionava, hi havia altres mecanismes, com la Inquisició. Per la seva banda, el poder terrenal permetia a l’Església actuar amb llibertat i li cedia part dels recursos: els camperols havien de treballar i pagar tant al senyor feudal com a l’Església. A canvi, l’Església oferia la salvació de l’ànima. Hi va haver revoltes —com les remences, aquí a casa nostra—, però el sistema va aguantar.
Amb el temps, Europa es va refer: es van construir canals, molins, bancals… I qui va impulsar la recuperació cultural? L’Església, perquè eren els únics que sabien llegir i escriure, que tenien llibres. Amb Agustí com a referent, es va recuperar la filosofia clàssica. La filosofia de Plató i Aristòtil es va posar al servei de la teologia cristiana.
Amb Carlemany es van promoure escoles monàstiques i episcopals. Hi va haver una revifalla cultural, amb traduccions per tot Europa. Ara bé, la ciència va quedar força aturada. Però no a tot arreu: a Constantinoble i al món islàmic (Damasc, Bagdad…) es va conservar i es va desenvolupar la ciència grega. Els textos de Plató i Aristòtil es van traduir al món àrab. I després, des de l’àrab, es van tornar a traduir al llatí. A través de llocs com Toledo o Ripoll, aquell coneixement va tornar a Europa. També va arribar el zero, procedent de l’Índia, a través del món àrab. Allò va revolucionar les matemàtiques. I així, a poc a poc, Europa va recuperar el coneixement perdut.
Fins aleshores tot eren escoles disperses, rurals, inconnexes. Amb el creixement de les universitats, ja en entorns urbans, es va consolidar un sistema d’ensenyament. Però no s’hi ensenyava Epicur ni els antics filòsofs de la natura, sinó allò que concordava amb l’Antic Testament i amb la seva interpretació de la Bíblia: Plató i Aristòtil. Es rellegien aquells autors però no hi havia avenços reals. Allò era el que feien les universitats durant segles.
Ara bé, Aristòtil també tenia una part de filòsof de la natura. I aquella part també s’ensenyava… però generava problemes. Per exemple, Aristòtil deia que els miracles no eren possibles. També deia que l’ànima era una activitat del cos, i que si el cos moria, l’ànima també, cosa que contradeia directament la doctrina cristiana. Allò era perillós, i per això els papes van prohibir intermitentment aquells textos a les universitats. La idea era clara: Aristòtil havia de ser un instrument al servei de la teologia cristiana. Havia de servir per conciliar la raó humana amb la revelació divina. Aquella va ser la tensió constant a les universitats.
Però hi va haver intel·lectuals molt potents que van començar a qüestionar-ho, i van dir que no podia ser que la raó estigués sotmesa a la fe.
Al segle XIII es va començar a separar la filosofia (coneixement per la raó) de la teologia (coneixement revelat). I també es va començar a posar en dubte la física aristotèlica. A poc a poc van aparèixer noves idees: es van començar a estudiar moviments, es va matematitzar la natura, van aparèixer conceptes com la inèrcia. Tot allò va preparar el camí per a qui ho va sintetitzar: Galileu.
Com sempre, va ser un procés. Però el poder —la jerarquia eclesiàstica— va intentar frenar-ho. La visió del món continuava sent aristotèlica: epicicles, Terra al centre… un sistema que intentava salvar les aparences. Però hi va haver qui es va atrevir a anar més enllà. L’Església, que en altres moments havia estat impulsora, ara actuava com a fre.
Cap al 1540, la jerarquia catòlica es va aferrar a la cosmovisió aristotèlica i la va convertir en dogma. I ho va justificar amb la Bíblia. Per exemple: quan Josuè va demanar que el Sol s’aturés perquè no es fes fosc, no deia que s’aturés la Terra. Per tant, interpretaven que era el Sol qui girava al voltant de la Terra. I qui digués el contrari… tenia problemes.
Copèrnic no només va desplaçar la Terra del centre, sinó que també va desplaçar la visió teològica del món. I allò era molt perillós. Però la nova mirada era inevitable.
Europa va sortir de la pesta negra, que havia matat gran part de la població, i de la guerra dels Cent Anys. Hi havia inestabilitat, fins i tot dins l’Església, amb diversos papes alhora. El focus cultural es va desplaçar cap al nord d’Itàlia, amb noves ciutats-estat. I va aparèixer Galileu.
Galileu
Figura 3. Galileu Galilei
Galileu va agafar un instrument militar —el telescopi— que servia per veure enemics a la distància, i el va girar cap al cel. Allò va ser un canvi de mirada, i els canvis de mirada eren revolucions. Va veure que la Lluna tenia relleu, que Venus tenia fases com la Lluna, que Júpiter tenia satèl·lits, etc. Allò contradeia el model establert. I va dir: jo no vull llegir només Aristòtil o la Bíblia. Vull llegir directament la natura. Allò va ser la revolució del mètode científic.
Els seus amics li van dir: ves amb compte. Presenta-ho com una hipòtesi. No ho afirmis com una veritat. Però Galileu va dir que era una realitat. Finalment, es va retractar públicament i, per sort de la ciència, va sobreviure. Segons la tradició, va dir en veu baixa: “Eppur si muove” —i tanmateix es mou. Va rebre un arrest domiciliari.
Allunyat de la pressió, va continuar treballant. Va escriure sobre dues noves ciències: la mecànica i el moviment. Els seus deixebles van recollir els textos i els van publicar fora de l’abast de la Inquisició, als territoris protestants, com Leiden. I allà es va publicar el que es considera el primer llibre de física moderna.
La idea de Galileu era que la ment era més potent per analitzar la realitat que els ulls. La ment era una eina molt més eficaç per entendre les lleis de la natura que la simple observació. Ell no va sortir del no-res. Va recollir idees anteriors: estudis sobre moviment, inèrcia… Sempre hi havia un procés, no hi havia ruptures sobtades. I hi va haver un canvi fonamental: passar del “per què passen les coses” al “com passen les coses”.
Per exemple, Galileu va dir que si es deixava caure un objecte, en una unitat de temps recorria una distància; en dues unitats, quatre vegades més; en tres, nou vegades més. És a dir, la distància recorreguda en caiguda lliure era proporcional al quadrat del temps.
Aquella va ser la primera llei natural expressada matemàticament. Els àrabs havien desenvolupat l’àlgebra, però no l’havien aplicada així a la natura. Allà hi va haver el gran salt: la natura es podia descriure amb matemàtiques.
Algú va dir: “I si en comptes d’una pedra fos una ploma?”. Evidentment, en la pràctica no queia igual. Però Galileu va fer un pas mental: i si no hi hagués aire? Allò era clau: simplificava el problema. Eliminava el fregament, eliminava factors secundaris i es quedava amb les variables mesurables: espai i temps. Com que no podia fer el buit, va utilitzar un pla inclinat per alentir el moviment i poder-lo mesurar. I va comprovar que la llei es mantenia. Allò era mètode científic: formular una hipòtesi i comprovar-la.
Una altra idea: el moviment dels projectils. La física antiga deia que la bala continuava avançant perquè l’aire l’empenyia. Per això el buit era “impossible”. Galileu va combinar dues idees: la caiguda lliure i el moviment d’inèrcia. El moviment era la suma de dos moviments independents: un moviment vertical (caiguda) i un moviment horitzontal (inèrcia). El resultat era una trajectòria parabòlica. Allò era revolucionari.
També va introduir la idea que, sense fregament, un cos en moviment continuaria movent-se indefinidament en línia recta. Allò era la base del principi d’inèrcia.
Un altre exemple: una barca en moviment. Si es deixava caure una pedra des del pal d’una barca en moviment, on queia? Al peu del pal, no enrere. Allò contradeia la intuïció antiga i mostrava una idea clau: la relativitat del moviment. No hi havia cap experiment mecànic dins d’un sistema que es movia uniformement que permetés saber si s’estava en repòs o en moviment. Allò era el principi de relativitat de Galileu.
Tot allò va desmuntar la física aristotèlica, que havia estat vàlida durant segles. No perquè fos “dolenta”, sinó perquè s’havia fossilitzat. I aleshores va arribar Newton.
Newton
Figura 4. Isaac Newton
Newton va agafar tot allò i va fer el pas definitiu: va unificar la física terrestre i la celeste. La mateixa llei que feia caure una poma era la que governava el moviment de la Lluna.
Aristòtil deia que hi havia dues físiques. Newton va dir que n’hi havia una sola, i amb això va néixer la física moderna.
Paral·lelament, també hi va haver canvis polítics profunds: descobriment d’Amèrica, noves classes socials, revolucions… El poder ja no necessitava tant la legitimitat religiosa. El Parlament va passar per sobre del monarca, i el monarca ja no governava “per dret diví”. A la Revolució Francesa allò es va fer evident: el poder ja no depenia del papa. El papa va passar de coronar emperadors a ser un espectador. I amb això es va tancar un cicle: el dogma va deixar pas, progressivament, al pensament científic.