L'ASTRONÒMICA

 Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Eduard Farré, 11 de març de 2026.

En aquesta conferència parlaré d’una persona concreta: el monjo Miquel Piqué i la seva obra. Piqué és conegut per haver construït diversos astrolabis al segle XVI. La seva producció no és gaire extensa, però sí extraordinàriament interessant, tant des del punt de vista científic com artístic.

Abans d’entrar en la figura de Piqué, convé explicar breument què és un astrolabi i per a què serveix aquest instrument.

Què és un astrolabi

L’astrolabi és un instrument astronòmic antic que permet representar el cel i simular el moviment dels astres. Durant segles va ser utilitzat per astrònoms, navegants i estudiosos per calcular la posició de les estrelles, determinar l’hora o conèixer quins astres serien visibles en un moment determinat.

L’instrument està format per diverses parts principals. El cos central és la matriu o mater, una peça circular que funciona com una caixa. A l’interior s’hi col·loquen unes plaques intercanviables anomenades làmines o tympans. Cada làmina està calculada per a una latitud determinada, perquè la posició de l’horitzó i del cel visible canvia segons el lloc des d’on s’observa.

Damunt de les làmines hi ha la rete o aranya, una estructura calada que representa el mapa de les estrelles. Aquesta peça gira sobre la làmina fixa i permet simular el moviment aparent del cel. També hi trobem un regle, que serveix per marcar la posició del Sol sobre el zodíac, i a la part posterior una alidada, amb la qual es poden mesurar alçades d’astres sobre l’horitzó.

Les làmines representen una projecció del cel visible des d’una latitud concreta: hi apareixen l’horitzó, els cercles d’altura i els azimuts. La rete, en canvi, representa la posició de les estrelles fixes. Quan fem girar aquesta peça sobre la làmina, podem reproduir el moviment del firmament.

Figura 1. Astrolabi desmuntat on es poden veure les diferents peces

Amb aquest mecanisme es poden fer moltes operacions: saber a quina hora sortirà o es pondrà el Sol, quines constel·lacions seran visibles durant la nit o calcular l’alçada d’un astre observat.

La rete o aranya és la part més artística de l’astrolabi. Cada punt indicador correspon a una estrella, però aquestes puntes han d’estar subjectes per una estructura metàl·lica que no tapi excessivament el dibuix inferior. Això obligava els constructors a dissenyar entramats molt elaborats.

En una època en què no existia el paper transparent, calia crear una estructura que permetés sostenir els indicadors de les estrelles i al mateix temps deixar veure les línies de la làmina inferior. Aquest equilibri entre funcionalitat i transparència generava veritables obres d’art.

Moltes aranyes són autèntiques filigranes metàl·liques: cada estrella té el seu indicador, però al mateix temps l’estructura manté una gran elegància visual.

Figura 2. Aranya d’un astrolabi construïda per Piqué

L’ús de l’astrolabi

L’ús de l’astrolabi pot semblar complex, però en realitat es basa en operacions relativament senzilles. Per exemple, si volem saber la posició del Sol en una data determinada, primer consultem la part posterior de l’instrument per trobar la seva posició dins del zodíac. Després col·loquem el regle sobre aquest punt i ajustem la rete. A partir d’aquí podem simular el moviment del cel: si fem girar l’aranya fins que el Sol coincideixi amb l’horitzó occidental, sabrem a quina hora es pondrà. Si el col·loquem a l’horitzó oriental, obtenim l’hora de sortida. De la mateixa manera podem saber quines estrelles apareixeran al cel en una nit concreta o a quina hora sortirà una constel·lació determinada.

L’astrolabi és, en essència, un simulador analògic del cel.

En aquestes webs trobareu dos simuladors d’astrolabis:
https://www.astrolabeproject.com/sim/astrolabe/sim.html
https://alexboxer.com/astrolabe/

El monjo Miquel Piqué Un cop presentat l’instrument, podem parlar del seu autor. De la vida de Miquel Piqué en sabem molt poc. La major part de la informació procedeix dels mateixos astrolabis que va fabricar. Sabem que era monjo del monestir de Santes Creus, a Catalunya. Probablement va néixer cap a l’any 1500, a inicis del segle XVI.

Imaginem el jove Piqué al monestir, en contacte amb la biblioteca i els llibres d’astronomia disponibles en aquella època. A la figura 3 podem veure una recreació de com devia ser aquesta biblioteca que han fet a Santes Creus.

Figura 3. Recreació de la biblioteca de Santes Creus l’any 1500

Entre les obres que podria haver consultat hi ha el tractat de Johannes Stoeffler, publicat el 1512, un dels manuals més importants sobre la construcció i l’ús de l’astrolabi; i el llibre del valencià Joan Martí Població, publicat el 1518, que explicava l’ús d’aquest instrument. Amb textos com aquests, és molt probable que Piqué aprengués la teoria necessària per construir els seus propis astrolabis.

Tot indica que aquesta afició l’acompanyaria durant tota la vida.

Els primers astrolabis

Un dels astrolabis més antics conservats de Piqué està datat el 1542. Porta la signatura “M.P.”, que avui s’identifica clarament amb Miquel Piqué. A primera vista és un instrument relativament senzill, amb una aranya poc espectacular. Té unes quantes làmines per a diferents latituds: 36 graus, 45 graus i 51 graus.

Figura 4. Astrolabi de Piqué

El taló d’Aquiles dels astrolabis era que es necessitava una làmina per a cada latitud. Això els encaria molt. Per això Piqué ja va fer una làmina universal, amb diferents horitzons (figura 5). No va ser un invent seu, sinó que era un invent àrab. 

Figura 5. Làmina universal construïda per Piqué

Tanmateix, aquest mateix any Piqué construeix un altre astrolabi molt més complex, fet a París per encàrrec de l’humanista Antoni Charrenton, de Lió.

Aquest segon instrument és extraordinari: la seva rete conté 145 estrelles, més del doble de les que apareixen habitualment en els astrolabis de l’època (figura 6). Per aconseguir-ho, Piqué va haver d’idear un sistema mixt d’indicadors: alguns amb puntes tradicionals i d’altres amb petits forats. Aquest astrolabi és considerat un dels més complets mai construïts.

Figura 6. Astrolabi de Milà amb 145 estrelles

L’escola de Lovaina

Al segle XVI la ciutat de Lovaina es va convertir en un centre important de fabricació d’instruments científics. Diversos constructors destacats hi van treballar, entre ells Gerard Mercator, conegut per la seva projecció cartogràfica. Segons l’historiador Conrad van Kempel, a Lovaina es van produir els instruments científics més cobejats. Aquí també van passar-hi Miquel Piquer, Walterus Arsenius, Krollier i Adrien Zellst, etc, encara que no tots van treballar-hi al mateix temps.

Curiosament, els astrolabis de Piqué són anteriors als dels grans mestres d’aquesta escola. Això fa pensar que podria haver estat un pioner dins d’aquest entorn científic. Les aranyes dels constructors de Lovaina presenten certs paral·lelismes formals, però les de Piqué tenen un estil propi que les diferencia clarament.

Un element interessant és la possible relació entre Piqué i Mercator. Tots dos utilitzen una tipografia molt particular, estreta i cursiva, ideal per gravar textos molt petits sobre superfícies reduïdes. Mercator va publicar un tractat sobre aquest tipus de lletra cap al 1540. Els astrolabis de Piqué del 1542 ja utilitzen aquesta tipografia, fet que suggereix una connexió directa o una influència mútua.

També trobem paral·lelismes en l’ús de projeccions geogràfiques. En un astrolabi de Piqué del 1553 apareix una làmina amb un mapa del món que recorda molt les projeccions de Mercator, tot i ser anterior a algunes de les seves obres més famoses.

Ho deixo aquí. Qui s'emporta la fama de projeccions geogràfiques és en Mercator, però en Piquer, uns 20 anys abans ja té un dibuix pràcticament igual. A la següent imatge (figura 7) es pot veure un mapamundi de Piquer (esquerra) amb un mapamundi de Mercator (dreta). El de Mercator és una mica més modern que el de Piquer.

Figura 7. Mapamundis de Piquer i de Mercator.

Als anys 40 també trobem un tractat d’astrolabis fet per Jacques Focard, on apareixen dibuixos d’astrolabis i projeccions molt semblants a les de Piquer. Estic convençut que són del propi Miquel Piquer. I les projeccions són del mateix tipus que les de Mercator.

Les làmines universals

Com he comentat abans, el taló d’Aquil·les dels astrolabis era que calia fer una làmina per a cada latitud. Per solucionar-ho, es van començar a dissenyar làmines universals, capaces de funcionar a qualsevol lloc. A Lovaina, diversos mestres —com Mercator i altres constructors— van treballar en aquest tipus de solucions.

Hi havia dues maneres principals de crear aquestes làmines universals, totes dues basades en projectar l’esfera celeste sobre un pla.

La primera consistia a projectar tota l’esfera des d’un punt situat a l’equinocci de primavera sobre un pla que passa pels pols i pels solsticis. Aquesta projecció permet representar totes les estrelles de l’esfera celeste, tant les de la zona de l’equinocci de primavera com les de la de tardor. Aquesta idea ja havia estat proposada al segle XI per l’astrònom àrab Azarquiel (Sarquiel) a Toledo, encara que no es va començar a utilitzar realment fins al segle XVI. Un exemple important d’aquest sistema és l’azafea, una làmina universal molt rara de la qual només es conserven tres o quatre exemplars al món, un dels quals és a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona (figura 8).

Figura 8. Assafea d’Ibn Hudayl (1252-53) (RACAB)

La segona solució consistia a projectar l’esfera des de l’infinit sobre un pla que passa pels pols, produint una projecció ortogràfica amb meridians rectes. Aquesta idea també ja apareixia en els treballs d’Azarquiel al segle XI, però tampoc no es va aplicar fins al segle XVI. Aquesta és la projecció que utilitzen figures com Mercator i Miquel Piqué.

Totes dues projeccions, però, tenien inconvenients: en la primera, els espais del centre quedaven molt petits i els de la perifèria molt grans; i en la segona passava just el contrari: espais molt grans al centre i molt petits a les vores.

L’astrònom francès Philippe de La Hire va intentar solucionar aquest problema proposant una projecció intermèdia que equilibrava millor els espais. Tot i ser una bona idea, va aparèixer massa tard, quan els astrolabis ja començaven a quedar obsolets, de manera que pràcticament no es va aplicar.

En aquest context apareix la figura d’Hugo Held, que el 1549 publica un tractat explicant un astrolabi universal basat en la projecció ortogràfica. El llibre es titulava: “Declaracion y uso del relox español entretexido en las armas de la muy antigua, y esclarescida casa de Roias, con el mesmo relox agora nueuamente compuesto por Hugo Helt frisio”.

Held era frisó i treballava a Lovaina, però estava protegit pel noble espanyol Juan de Rojas y Sarmiento. L’any següent, el 1550, aquest noble va republicar l’obra sense mencionar Held, i a partir d’aleshores aquests instruments es van conèixer com astrolabis de Rojas.

Held podria haver tingut relació amb Miquel Piqué. Una pista és que en el seu tractat apareix una llista molt extensa de latituds de ciutats europees on sorprenentment hi ha moltes poblacions catalanes com Cardona, Castelló d’Empúries, Cunit, Martorell, Montjuïc, Ripoll, Montserrat, Vic o Perpinyà. Això podria indicar contactes entre els científics de Lovaina —on també treballava Mercator— i Piqué.

Alguns astrolabis de Piqué mostren aquesta evolució cap a les làmines universals. Per exemple, en l’astrolabi Greenwich 2 ja intenta posar dues latituds en una mateixa làmina, i al darrere hi incorpora una projecció ortogràfica universal (figura 9).

Figura 9. Astrolabi de Miquel Piquer Greenwich 2

Altres exemples similars es conserven a Lisboa i Chicago, probablement d’entorn de 1550, aproximadament la mateixa època dels tractats de Held i Rojas.

En instruments posteriors de Piqué, com els coneguts com Madrid 1 i Madrid 2, l’astrolabi tradicional pràcticament desapareix: ja no hi ha aranya ni la disposició clàssica, sinó només la projecció ortogràfica i diverses gràfiques al darrere. Algunes d’aquestes gràfiques servien, per exemple, per convertir hores iguals en hores desiguals o per mesurar alçades i fer mesures terrestres. Curiosament, aquests dibuixos coincideixen gairebé exactament amb els que apareixen als tractats de Held i Rojas, cosa que reforça la possible relació entre ells.

Actualment es coneixen 12 astrolabis o làmines universals atribuïdes a Miquel Piqué. Tots els seus models universals utilitzen projeccions ortogonals. N’hi ha cinc que estan datats amb seguretat, cosa que permet situar la seva activitat almenys entre 1542 i 1563, tot i que podria haver treballat abans o després. Els seus instruments es conserven en diversos museus del món, com els de Washington, Milà, Edimburg, París, Greenwich, Melk, Lisboa, Chicago, Florència i Madrid.

La seva influència també es veu en instruments posteriors que imiten els seus dissenys, encara que no siguin de la seva mà. Fins i tot es pot observar en rellotges astrolàbics, és a dir, rellotges que incorporen un mecanisme perquè l’“aranya” giri en 24 hores i mostri la posició del cel en temps real. Un exemple conegut és el rellotge astronòmic de Praga. Al British Museum també hi ha un rellotge astrolàbic on l’aranya està clarament inspirada en les de Piqué.

En conclusió, Miquel Piqué va ser un constructor d’astrolabis d’altíssima qualitat i amb una obra molt innovadora, especialment en el desenvolupament de làmines universals. Tot i les seves possibles connexions amb figures importants com Mercator o amb els tractats de Held i Rojas, la seva aportació continua sent poc coneguda dins la història de la ciència, malgrat la seva importància internacional.