Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Rafael Clemente i Albert Pla, 4 de març de 2026.
La idea dels planetaris moderns és relativament recent —només fa poc més d’un segle que el públic hi pot entrar—, però l’interès per representar el cel és molt antic. Al llarg de la història, el cel ha tingut un fort valor simbòlic: en la cultura cristiana medieval i del Renaixement primerenc representava la jerarquia divina i la glòria de Déu, una idea que es reflectia en l’art i la cosmovisió de l’època.
Aquesta fascinació també provenia de la seva inaccessibilitat: mentre els objectes terrestres es poden tocar, el cel sempre ha estat distant i inabastable, despertant imaginació i reflexió. Observar un cel estrellat genera interpretacions molt personals en cada individu.
Als segles XIV i XV, la visió d’un univers ordenat i perfecte es va traslladar a la tecnologia. Els rellotges monumentals de catedrals simbolitzaven un cosmos harmoniós de moviments regulars. En aquest context van aparèixer els primers planetaris mecànics, que representaven els astres com a prova de la perfecció de la creació. Inicialment geocèntrics, amb el temps es van adaptar al model heliocèntric gràcies als avenços científics i a la millora dels engranatges per part de rellotgers i artesans. Així van passar de ser símbols a eines cada cop més precises per comprendre el cosmos.
Al segle XVIII els mecanismes astronòmics van guanyar molta precisió gràcies a inventors i artesans que hi van dedicar la vida. Aquest període va coincidir amb grans avenços en navegació (perfeccionament del sextant), astronomia i construcció d’instruments científics fiables, que van contribuir també al desenvolupament de la revolució industrial.
Un dels planetaris mecànics més impressionants és el construït per Eise Eisinga a Frísia (Països Baixos) al segle XVIII (figura 1). Instal·lat al sostre de casa seva, mostrava el moviment dels planetes i dades astronòmiques (hora, dia, mes…) mitjançant un complex sistema d’engranatges de fusta accionats per pesos i contrapesos. Els visitants l’observaven des del pis superior simplement aixecant el cap. Eisinga, com molts creadors d’aquests dispositius, no era científic professional sinó un artesà apassionat per la curiositat i la precisió mecànica.
Figura 1. Planetari de Eise Eisinga
Aquests planetaris mecànics antics van ser un pas clau en la divulgació científica: eren instruments tècnics però també una manera visual i accessible d’explicar l’univers, idea que evolucionaria fins als planetaris moderns immersius.
Més endavant van aparèixer altres experiències immersives: grans globus celestes on els visitants entraven a l’interior per veure constel·lacions pintades al voltant (com el Globus de Gottorf de 1654, avui a Sant Petersburg) (figura 2). Alguns giraven per simular el moviment estel·lar.
Figura 2. Globus de Gottorf (1654)
També es van crear estructures semblants, com el Mapparium de Boston (1935), una esfera de 9,1 m amb un mapa del món a les parets interiors, que generava una percepció invertida similar a la dels globus celestes i s’usava per explicar conceptes astronòmics com les coordenades celestes (figura 3).
Figura 3. Mapparium, Biblioteca Mary Baker Eddy, Boston - 9,1 m (1935)
Abans dels planetaris moderns també hi havia dispositius curiosos, com cadires giratòries que permetien observar el sistema solar heliocèntric des de diferents perspectives al llarg de l’any.
A principis del segle XX aquesta evolució va culminar amb el primer planetari de projecció modern, impulsat pel Deutsches Museum de Munic i desenvolupat per l’empresa Zeiss. El projecte, liderat per l’enginyer Walter Bauersfeld, va patir una aturada per la Primera Guerra Mundial. Inicialment hi havia dubtes sobre la seva viabilitat i es va considerar projectar només planetes, però finalment es va optar per representar tot el cel.
El 1923 es va presentar el primer model funcional, provat en una cúpula de proves més gran que la del museu (figura 4). Era una obra d’enginyeria extraordinària: projectors òptics individuals d’alta precisió projectaven el cel dels dos hemisferis i reproduïen moviments planetaris, precessió i fenòmens com la retrogradació (sobretot de Mart), un efecte de perspectiva que havia desconcertat els astrònoms durant segles. La col·locació de cúpula i projectors havia de ser extremadament precisa (errors de pocs centímetres).
L’èxit va ser immediat: gran interès públic, materials promocionals (postals, segells) i, només un any després, una segona versió amb el disseny icònic de dues esferes projectores que definiria durant dècades la imatge clàssica dels planetaris. Aquesta innovació va revolucionar la divulgació de l’astronomia, convertint les cúpules en espais dedicats a observar i comprendre el cosmos de manera immersiva.
Amb el pas del temps, els sistemes mecànics i òptics dels planetaris es van perfeccionar notablement. Els projectors representaven els planetes en diverses configuracions, mentre que engranatges d’alta precisió mantenien tots els moviments sincronitzats. A partir dels anys cinquanta, els planetaris es van expandir arreu del món, instal·lant-se en moltes ciutats i convertint-se en centres clau de divulgació científica.
En les últimes dècades, aquesta tecnologia clàssica ha conviscut amb els planetaris digitals, que ofereixen simulacions molt més flexibles i detallades de l’univers.
Els planetaris mecànics antics requerien manteniment constant: calia ajustar-los manualment cada quatre anys pels anys de traspàs per sincronitzar calendari i moviments celestes. L’empresa Zeiss tenia equips especialitzats que viatjaven per reparar-los, però aquests equips van desaparèixer amb el temps, deixant molts projectors antics sense suport tècnic oficial. Avui, una avaria sovint només es pot resoldre amb rellotgers o tècnics especialitzats en engranatges complexos.
Els sistemes incloïen “gàbies” que sostenien els projectors planetaris i havien d’estar perfectament sincronitzades, reflectint l’extraordinari nivell d’enginyeria i precisió d’aquests dispositius (figura 4).
Figura 4. Les “gàbies” dels sistemes mecànics de planetaris
Amb els anys van sorgir nous models i instal·lacions. Alguns planetaris, com el de Milà, conserven encara gran part de l’estructura original —amb detalls curiosos com cadires giratòries per canviar el punt de vista dins la cúpula—, substituint només els projectors principals.
Altres empreses van entrar al mercat, com Spitz (figura 5) o Goto, tot i que Zeiss va dominar durant dècades amb un quasi monopoli. La seva tecnologia es va convertir en estàndard, permetent compartir programes i materials entre instal·lacions i facilitant l’expansió global. Amb els digitals, aquesta compatibilitat ha disminuït.
Figura 5. Planetari Spitz A (1947)
Un exemple clàssic és el ZKP1 instal·lat a l’Escola Nàutica de Barcelona (figura 6), destinat a la formació d’estudiants i no obert al públic. Tots els ajustos es feien manualment amb palanques, a diferència dels controls digitals actuals. Incorporaven solucions enginyoses, com peces mòbils per gravetat que simulaven l’horitzó tapant parts de la projecció, i el públic sentia el soroll mecànic dels engranatges en funcionament.
Figura 6. Planetari de l’escola nàutica de Barcelona
La popularitat va créixer molt a la segona meitat del segle XX, impulsada pel llançament de l’Sputnik i la carrera espacial fins a l’arribada a la Lluna. Moltes ciutats i institucions van instal·lar el seu primer planetari. També es van usar en escoles nàutiques per ensenyar astronomia aplicada a la navegació, especialment en països amb tradició marítima com Itàlia, on predominaven els Zeiss.
Goto (Japó) va començar comprant models alemanys per estudiar-los i després va fabricar els seus propis d’alta qualitat. Més tard, Minolta va entrar amb sistemes híbrids que combinaven optomecànica tradicional i noves projeccions. La qualitat de les lents —sovint apocromàtiques— era essencial per evitar aberracions i aconseguir imatges nítides, fruit de dècades de desenvolupament òptic.
Van aparèixer models més simples amb una sola esfera central per a estrelles, sovint combinats amb vídeo per multiprojecció. Tot i la tecnologia digital, molts planetaris mantenen sistemes optomecànics per representar el cel estrellat, ja que ofereixen una qualitat visual difícil d’igualar.
Això és especialment apreciat al Japó, on la contaminació lumínica impedeix veure el cel real i els optomecànics transmeten un realisme i impacte emocional superior. Innovacions com el Megastar projecten fins a un milió d’estrelles, recreant la Via Làctia amb gran detall, i han tingut èxit en planetaris, espectacles i esdeveniments.
A Espanya, el Museu de la Ciència de Barcelona (actual CosmoCaixa) va ser pioner en divulgació astronòmica, renovant-se amb el temps i incorporant formats inflables o petits per a educació infantil i juvenil.
Des dels anys vuitanta va arribar la transformació digital. Un exemple destacat és Evans & Sutherland (Digistar) (figura 7), que va aplicar tecnologia de simuladors de vol militar a projeccions planetàries. Els digitals utilitzen projectors de vídeo amb objectiu ull-de-peix (180°), generant imatges per ordinador i calibrant distorsions per a una cobertura perfecta de la cúpula.
Figura 7. Digistar - Evans & Sutherland (1938-2021)
Aquesta flexibilitat permet canviar localització, data, hora o condicions lumíniques (com cel contaminat). Inicialment només projectaven astres mentre les estrelles eren mecàniques; després van evolucionar a representacions completes i a híbrids que combinen precisió òptica clàssica amb versatilitat digital (navegació astronòmica, triangle nàutic, posicions locals exactes…).
Els digitals moderns integren catàlegs com Gaia per actualitzar milions d’estrelles automàticament, mostren moviments estel·lars, col·lisions galàctiques o l’evolució de la Via Làctia. Permeten experiències adaptades: simulacions solars per a nens a Suïssa, ajustos de colors, línies de constel·lacions o lluminositat per fomentar imaginació i comprensió.
Inclouen multisincronització per a animacions, continguts interactius i realitat simulada. Han evolucionat cap a formats teatrals amb graderies centrals, ideals per fulldome shows i narracions immersives, a diferència de la cúpula clàssica envoltant el visitant.
Els digitals s’han estès globalment. Bases de dades registren uns 3.000 planetaris portàtils/mòbils, però el nombre real pot ser el doble per manca d’inscripció formal. Empreses com la Fàbrica de Gèna han convertit cúpules calibrades en espectacles públics amb cues i expectació.
L’arquitectura juga un paper clau: projectes com Greenwich (nàutica), Vancouver, Nova York o l’esfera de Las Vegas combinen ciència, estètica i impacte visual extern. Alguns gegants com Shanghai (cúpula 37 m, 60.000 m²) o Sant Petersburg (LED purs sense projectors centrals) prioritzen immersió cinematogràfica.
Els moderns varien molt: des d’atraccions amb cadires penjades o l’esfera de Las Vegas fins a l’hemisfèric de València (més cine que planetari científic). El Japó destaca per la seva cultura planetària arrelada, mentre que grans instal·lacions mostren l’escala possible.
També hi ha models petits i portàtils com el Goto X3 (càmera fosca amb transparències per estels, planetes, equador i eclíptica), econòmics però fràgils, que van difondre l’astronomia a escoles amb pocs recursos (figura 8).
Figura 8. Goto mini planetari ex-3 (1973)
Els inflables, com els de Starlab (EUA), permeten instal·lació ràpida i transport fàcil (avió/vaixell), amb pressió diferencial per mantenir la forma i accessibilitat (cadires de rodes). Als EUA, un programa governamental va intentar posar-ne un per escola, però molts van quedar abandonats per manca de personal format.
En resum, el panorama actual combina optomecànica clàssica, digital i disseny arquitectònic espectacular, adaptant-se a divulgació científica, educació i espectacles immersius, amb el Japó com a referent cultural i projectes gegants que exemplifiquen l’evolució tecnològica i visual dels planetaris.
A Catalunya, la fabricació de cúpules i “petalls” portàtils d’alta qualitat ha rebut reconeixement internacional gràcies a professionals com Quim Guixà (del Vallès), autor de molts dels millors planetaris globals. Les seves estructures inflables s’han utilitzat fins i tot en esdeveniments com els Jocs Olímpics durant la pandèmia, demostrant versatilitat i robustesa.
A diferència dels planetaris rígids o mecànics (com els de Gambato a Itàlia), que requereixen muntatge complex i transport complicat (per exemple, desmuntar-los per portar-los a llocs remots com Cerro Amazonas a Austràlia), els inflables i portàtils són pràctics, lleugers i fàcils d’instal·lar. També existeixen models senzills amb càmera fosca: una esfera perforada amb llum central que reprodueix estels i constel·lacions, molt més simple que els sistemes optomecànics o digitals sofisticats.
En resum, l’evolució dels planetaris ha passat de sistemes mecànics i optomecànics de gran precisió a solucions portàtils i digitals que permeten experiències immersives en entorns educatius i divulgatius, adaptant-se tant a l’astronomia clàssica com a l’espectacle i la divulgació científica global.
L’evolució dels planetaris portàtils i de petit format combina passió per l’astronomia amb innovació tècnica i didàctica. Starlab va desenvolupar models perforats tradicionals amb llum puntual per reproduir constel·lacions de manera simple i efectiva. Posteriorment es van adaptar sistemes amb clichés fotogràfics i llums puntuals que incorporaven color, superant les limitacions dels primers models en blanc i negre.
Aquesta tècnica permet controlar la magnitud aparent de les estrelles (ajustant grandària i brillantor segons la percepció visual) i crear projectes especials per a estrelles com Sírius amb intensitat diferenciada. Amb capes de grisos i colors d’impressió M i K es poden representar fins a 8.000 estrelles, superant amb escreix el que es veu a simple vista i aconseguint un cel realista en entorn controlat.
També destaquen models transportables i familiars com el petit Goto, amb cúpula sostinguda per varilles, dissenyat per a sessions de 10-12 persones. Ofereixen gran valor pedagògic: creen un ambient proper i interactiu, facilitant l’explicació de constel·lacions i fenòmens sense la distància dels grans planetaris (200+ places). La combinació d’innovació tècnica i interacció directa demostra que la divulgació no necessita grans instal·lacions per ser efectiva i immersiva.
Els planetaris han passat de cúpules fixes per a públic massiu a sistemes flexibles i transportables per a grups reduïts. Starlab, creats als anys 60 al nord de Washington per dur l’astronomia a escoles aïllades per la neu, eren inflables i transportables en cotxe, marcant l’inici dels models portàtils actuals amb sessions molt personals.
Més recentment han sorgit versions petites que combinen projectors digitals i programari potent en cúpules de només 6 m de diàmetre, pesant uns 10 kg i muntables en museus o fins i tot al metro. Amb projectors com l’Optoma de 5.500 lumens, garanteixen projecció intensa malgrat la mida reduïda. La limitació principal és l’offset dels projectors econòmics, que requereix inclinar i ajustar l’estructura, però això els fa assequibles i exitosos en entorns petits (cafeteries, activitats esportives…).
També s’han desenvolupat models de tela amb pressió controlada: utilitzen buit parcial (succió) entre capes per mantenir la forma sense aire comprimit. Alguns funcionen amb només 70 pascals (equivalent a la diferència de pressió entre pisos d’un edifici), permetent cúpules de 7 m que pesen 120 kg (vs. 2.500 kg en alumini). Això facilita transport i muntatge en espais limitats o temporals.
Aquests models són adaptatius: es poden inclinar o ajustar manualment segons l’espai o l’orador (per exemple, un de 8 m del Museu Marítim es va adaptar per a exposicions a Suïssa). Permeten a museus i escoles oferir experiències immersives sense inversions en estructures rígides, mantenint qualitat i interacció propera.
Les innovacions mostren el pas d’una mecànica complexa i fixa a solucions portàtils, econòmiques i modulars que combinen software, projectors digitals i materials lleugers per a experiències adaptades a qualsevol entorn.
El relat culmina amb la visió de la interacció entre tecnologia i educació astronòmica: els planetaris digitals es poden instal·lar en interiors o exteriors amb estructures de barres inflables i motors de pressió, arribant a cúpules de 29 m sense construccions cares. Els espectadors gaudeixen còmodament en seients inflables d’una experiència immersiva, encara que sigui temporal o mòbil.
L’èxit no depèn només de la tecnologia, sinó del factor humà: un bon operador o conferenciant que expliqui, guiï i estimuli la curiositat (sobretot dels nens), generant preguntes i participació activa. La transversalitat educativa —combinar astronomia amb humanitats, filosofia i cosmovisió— converteix l’experiència en eina per al pensament crític, la reflexió i l’aprenentatge multidisciplinari, més enllà de projectar estrelles.
La clau és combinar tecnologia innovadora amb una presentació didàctica ben pensada per crear planetaris que impressionin, eduquin i inspirin.
El fragment final sintetitza la dimensió poètica, educativa i cultural amb les “12 mirades al cel” (figura 9):
Figura 9. Les 12 mirades al cel
- Imaginària: mitologia i tradicions culturals (llegendes de constel·lacions).
- Calculadora: matemàtica i astronomia fonamental (geometria celeste).
- Propera: sistema solar i proximitats (planetes i llunes).
- Radiant: Sol i Lluna com a lluminàries que condicionen vida i temps.
- Esperança: navegació antiga i orientació.
- Múltiple: control i descomposició de la llum.
- Penetrant: cosmologia (origen i fi de l’univers).
- Expectant: vida extraterrestre i curiositat humana.
- Crítica: satèl·lits i impacte orbital.
- Artificial: tecnologia de reproducció (projeccions digitals, LED).
- Excepcional: cel com a paisatge natural contemplatiu.
- Filosòfica: cosmovisions i lloc de l’humà a l’univers.
L’astronomia s’ha democratitzat: accés obert a dades i observació, sense dependre d’institucions o elits. Genera connexió entre ciència, cultura i educació, amb curiositat i participació activa com a claus, especialment en formats familiars i escolars.
Hi ha un comentari crític però optimista: la informació és abundant i accessible, però cal rigor per evitar desinformació de xarxes. L’astronomia és tècnica, educativa, cultural i social, combinant tecnologia avançada amb experiència humana i poètica.
Els planetaris generen interacció: les preguntes i curiositats del públic orienten l’ensenyament, fent l’experiència dinàmica i adaptada (escolars, famílies, investigadors). El diàleg, l’observació directa i l’experiència pràctica són motors per comprendre millor el cel i la ciència.
L’autor conclou amb una nota personal: després de més de tres dècades treballant amb planetaris, valora la satisfacció de compartir coneixement en conferències i activitats, agraït per la confiança i col·laboració de companys com Rafael.
En conjunt, els planetaris són espais híbrids de ciència, cultura, art i educació que desperten curiositat, reflexió i interacció entre experts i públic.
Col·loqui
Planetaris dins d’una cúpula de telescopi? Sí, però complicat. Cal cúpula preparada (blanc cru sense reflexos), adaptacions específiques i consideració del telescopi centrat. Alguns projectes a Itàlia ho han fet per sessions petites, però requereix planificació.
Utilitat dels planetaris petits? Sí, sobretot per escoles i famílies: ofereixen interacció propera i personalitzada. Els grans gestionen grups heterogenis amb més dificultat. La tecnologia no substitueix una bona narrativa; recursos simples poden ser memorables. Els grans evolucionaran a immersius LED d’alta resolució, però la qualitat estel·lar clàssica no s’igualarà del tot fins al 2040.
Qualitat dels models digitals vs. clàssics AIS? Encara no arriba al nivell dels AIS clàssics o Goto (actualment 4K-8K). Models nous (Kronos, Aluniversarium) podrien assolir equivalent a 64K cap al 2040. Continuen millorant i guanyen en funcionalitats digitals.
Futur de la divulgació en planetaris? No depèn només de tecnologia (LED clau per immersió i resolució en grans instal·lacions), sinó de comunicació i narrativa. Sessions interactives i properes seran essencials; la relació amb el públic i la capacitat del conferenciant marcaran la diferència. Reptes: esgotament del personal en grans centres, adaptació pedagògica. Reptes similars a Europa (incloent-hi Espanya) per digitalització i globalització. Els petits seguiran amb projectors tradicionals fins que el digital s’imposi. El futur combina tecnologia, comunicació i narrativa immersiva per fer del planetari un espai viu d’aprenentatge i fascinació.