L'ASTRONÒMICA

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Laura Mònica, 29 d'abril de 2026.

---

Per situar-nos una miqueta en l’anterior xerrada, jo vaig parlar sobretot del descobriment de la Lucy, que ja hem comentat i ara no repetiré. Avui parlarem de l’evolució del gènere Homo, bàsicament, que és el gènere que després donarà lloc a nosaltres, a Homo sapiens. I, com veureu, el gènere Homo es troba distribuït no només per Àfrica —a l’anterior xerrada no havíem sortit d’Àfrica—, sinó que avui en sortirem.

Perquè us situeu més o menys i veieu de què estem parlant, i també perquè pugueu interpretar aquestes datacions, aquesta seria la imatge actual de tots els tàxons d’homínins (figura 1). Quan a mi m’explicaven l’evolució humana fa anys, no es veien aquests gràfics, sinó que hi havia un ancestre i el seu suposat descendent units en una línia. Hi havia línies que, de vegades, es ramificaven, etc. Actualment s’han descobert tants fòssils que a vegades costa establir aquesta relació d’ancestre-descendent, tal com comentàvem.

Figura 1. Els hominins

A l’anterior xerrada ens vam situar en aquests milions d’anys i sobretot vaig explicar fins a aquesta part groga que veieu aquí. En un moment determinat desapareixen els boscos de l’Àfrica i comencen a obrir-se les sabanes. Vam acabar parlant de la diversificació de les formes d’australopitecs, que veieu aquí.

Avui deixarem aquesta part i ens centrarem en l’evolució del gènere Homo. Per tant, veurem els últims esglaons de la nostra evolució, aproximadament des de fa 2,7 milions d’anys fins a l’aparició de Homo sapiens., que veieu aquí.

Aquests primers hominins que teniu aquí en color rosa serien Homo habilis; una mica més tard apareix Homo ergaster. Serien els primers representants del gènere Homo, i aquests donarien lloc a la resta d’homínins que veieu aquí. Homo habilis se situa a l’Àfrica; per tant, l’origen del gènere Homo és africà, i suposem que els seus ancestres són els australopitecs. Si voleu saber quin d’aquests australopitecs és l’ancestre directe del gènere Homo, la resposta és que encara no ho sabem i que hi ha diverses possibilitats.

Una de les coses que caracteritza l’evolució del nostre llinatge succeeix fa aproximadament 2,7 milions d’anys. Aquí trobem diverses coincidències: pràcticament la desaparició dels australopitecs —n’hi ha molt pocs a partir d’aquest nivell en el registre fòssil—, l’aparició dels primers representants del gènere Homo, com Homo habilis, i tres tendències molt importants que avui recorrerem.

La primera és que aquests representants del gènere Homo tenen un cervell més gran que els australopitecs. Veureu que aquesta tendència de creixement cerebral és exponencial fins a l’aparició dels neandertals. Per tant, la primera tendència important és aquesta: el gènere Homo es caracteritza per un creixement del cervell, del neurocrani, respecte a la cara.

Després, en els jaciments, de forma sistemàtica, comencem a trobar moltes eines lítiques. Això no vol dir que no n’hi hagués abans —ara sabem que sí—, però a partir d’aquest moment les trobem de forma molt abundant.

I, finalment, una de les coses més importants és que passem d’un bipedisme ineficient —com el de la Lucy, que es diu bipedisme facultatiu— a un bipedisme obligat, molt més eficient energèticament. Tot i que aquestes tres coses les presento per separat, segurament estan relacionades i van contribuir conjuntament a l’evolució del nostre llinatge.

Abans de començar amb tots aquests fòssils i aquest viatge, aclarirem una mica aquestes tres tendències. La primera és el creixement del cervell. Fins aquest punt, els australopitecs tenien un cervell petit. La Lucy, per exemple, feia aproximadament un metre vint, però si mirem la proporció del cervell respecte a la cara, era aproximadament del 50%.

A partir dels primers representants del gènere Homo, com Homo habilis, que té uns 1,8 milions d’anys, el neurocrani ja és més gran que la cara. I aquesta tendència continuarà creixent. Per tant, és una característica pròpia del nostre llinatge: hi ha alguna pressió de selecció que afavoreix l’augment del cervell.

Després tenim l’ús sistemàtic d’eines lítiques. Fa anys no es concebia que un representant que no fos del gènere Homo pogués fabricar eines, però sabem que fins i tot els ximpanzés en fabriquen. Utilitzen pals, els modifiquen, en proven la flexibilitat i aquest coneixement es transmet de mares a cries.

Fa uns anys —publicat el 2023— es van trobar eines de 3,3 milions d’anys a Kènia. Això vol dir que abans del gènere Homo ja existien eines lítiques, i que els australopitecs, tot i tenir un cervell petit, eren capaços de fabricar-les.

Què passa amb el gènere Homo? Que trobem un altre tipus d’eines (figura 2), més desenvolupades i presents de forma sistemàtica als jaciments. Les primeres, de 3,3 milions d’anys, corresponen a la indústria lomekwiana. Més tard apareix la tecnologia olduvaià (mode 1), anomenada així pel jaciment d’Olduvai, a Tanzània.

Figura 2. Desenvolupament de la tecnologia de les eines lítiques

Aquestes eines són pedres manipulades per obtenir vores esmolades. S’utilitzaven, entre altres coses, per processar aliments. No eren gaire eficients per caçar directament; de fet, sabem que els primers hominins eren carronyaires. S’alimentaven del que deixaven els grans carnívors: carcasses i ossos. Amb aquestes eines podien trencar els ossos i accedir al moll, que és molt nutritiu. S’han trobat eines associades a ossos trencats en zones de Tanzània i Kènia, cosa que reforça aquesta interpretació.

Més endavant, fa aproximadament 1,7 milions d’anys, apareix el mode 2 o acheulià. Són eines treballades per les dues cares, molt més eficients i versàtils. De fet, se les ha anomenat “la navalla suïssa de la prehistòria”, perquè servien per a moltes funcions: tallar, descarnar, cavar o trencar.

Tot això està relacionat amb un canvi climàtic important. El gènere Homo apareix en un moment en què desapareixen les zones arbrades i s’estenen les sabanes obertes. Això implica menys refugi i més dificultat per trobar aliment, sobretot durant l’estació seca. Les eines lítiques permeten accedir a recursos que abans no estaven disponibles, com aliments sota terra o restes animals.

Finalment, entra en joc el bipedisme obligat. En aquests entorns oberts, cal desplaçar-se per trobar aliment. Si el desplaçament és poc eficient, es gasta molta energia. Però amb un bipedisme eficient, com el nostre, el cost energètic és menor.

Això permet, per exemple, la caça per resistència. Els humans poden caminar durant hores, a diferència d’altres mamífers. Això fa possible seguir una presa fins que esgota la seva capacitat de termoregulació i cau.

Aquest tipus de locomoció també implica una millor regulació de la temperatura, ja que podem suar i dissipar la calor. Tot plegat fa que siguem molt eficients en aquests entorns.

Com que el desplaçament consumeix menys energia, aquesta es pot destinar a altres funcions, com el cervell. El cervell és un òrgan molt costós energèticament —pot consumir aproximadament el 25% de l’energia diària—, i el seu creixement es veu afavorit en aquest context.

Per tant, en aquest moment comença realment la nostra història evolutiva, cosa que no passava amb els australopitecs.

Pel que fa als primers Homo, com Homo habilis, cal tenir en compte que els canvis no es produeixen de cop. L’evolució és gradual i presenta un mosaic de característiques. Per exemple, Homo habilis encara té braços relativament llargs en comparació amb les cames, cosa que indica certa capacitat per grimpar. Però també presenta característiques més modernes, com un fèmur amb una inclinació més marcada i un peu amb arc plantar desenvolupat, adaptat al bipedisme.

A més, els metatarsians són paral·lels, com en els humans actuals. Així doncs, aquests Homo habilis combinen trets primitius amb trets més moderns.

Això genera un problema interessant en evolució humana: si cada cop tenim un cervell més gran i caminem de forma bípeda, com es resol aquesta combinació des del punt de vista anatòmic i funcional? Aquest és un dels grans dilemes que es plantegen en l’estudi de la nostra evolució.

Hi ha una estructura que és molt important, sobretot en les dones: la pelvis. Si cada cop tenim el cervell més gran, els nostres nadons també tindran cervells més grans. Però la pelvis humana no només està adaptada al part; en el cas de les dones, també ho està al bipedisme. Tenim una morfologia pèlvica determinada que ens permet caminar de forma eficient. La nostra pelvis és estreta en sentit anteroposterior, cosa que és biomecànicament eficient.

Figura 3. Pelvis de ximpanzé i pelvis d’homo

Això ens ajuda també a la termoregulació, ja que forma part de la morfologia general del cos, i contribueix a mantenir el sòl pèlvic. Però cal tenir en compte que hi ha un compromís amb el canal del part. Si cada cop tenim cervells més grans, les cries també els tindran, però la pelvis no pot créixer més, perquè això dificultaria la locomoció. Quina va ser la solució evolutiva? Néixer abans. Això implica dimorfisme sexual marcat a la pelvis i l’altricialitat humana: les nostres cries neixen més immadures.

Si ho comparem amb una cria de ximpanzé, aproximadament als nou mesos de vida humana igualem la maduresa que té un ximpanzé en néixer. És a dir, nosaltres naixem en un estat molt més immadur. I això té moltes implicacions en el gènere Homo, que ara veurem.

Aquí teniu la pelvis d’un ximpanzé i la direcció del seu canal del part, i aquí la pelvis humana amb la direcció del nostre canal. El part humà és complex. La pelvis té diversos diàmetres: un de superior, un de mitjà i un d’inferior. En el cas del ximpanzé, el naixement és més directe: la femella s’ajup, la cria surt pràcticament en línia recta i la mare la pot agafar cara a cara.

En canvi, el part humà és més complicat, perquè la pelvis no té el mateix diàmetre en totes les seves parts. Això fa que el part sigui més difícil i, en certa manera, traumàtic. En el cas humà, el cap del nadó ha de girar per poder sortir pel canal del part. I no només el cap: després ha de passar la cintura escapular, primer una espatlla, després l’altra, i finalment la resta del cos.

Per tant, hi ha un compromís entre l’estructura anatòmica de la pelvis i la mida del cervell. Si naixem abans, naixem més immadurs, i això genera adaptacions específiques.

En aquest gràfic (figura 4), per exemple, es pot veure la mida del cervell en relació amb l’edat en ximpanzés i humans. En el ximpanzé, el cervell creix molt abans del naixement i després aquest creixement s’alenteix. En els humans, en canvi, naixem abans i una part important del creixement cerebral es produeix fora del ventre matern. Per això, quan portem un nadó al pediatre, durant les primeres setmanes i mesos es mesura sovint el perímetre cranial per assegurar que creix correctament.

Figura 4. Creixement del cervell dels humans i dels ximpanzès

Això genera tot un seguit de conseqüències i adaptacions. L’augment de la mida del cervell implica un part prematur, i això comporta una gran dependència parental, ja que les cries neixen immadures. Com a resultat, tenim un període infantil i juvenil molt llarg en comparació amb altres primats.

A més, es redueix el temps entre parts. En comparació amb altres hominoïdeus —com goril·les, ximpanzés o orangutans—, els humans tenim les cries abans i també els següents parts es produeixen amb menys interval, per tal d’assegurar la supervivència.

Això va ser clau en el moment de l’aparició del gènere Homo. Probablement hi va haver un canvi important en el comportament social per garantir que aquestes cries tan dependents poguessin arribar a l’edat reproductiva.

Dit això, i tenint en compte aquests factors —cervell, eines lítiques i bipedisme—, on trobem les evidències més antigues del gènere Homo i quines característiques presenten?

Les evidències més antigues es troben a la regió d’Etiòpia. A la formació d’Hadar, molt a prop d’on es va trobar la Lucy, s’ha trobat una maxil·la d’uns 2,3 milions d’anys. Aquesta maxil·la es diferencia de les dels australopitecs perquè, tot i tenir una dentició gran, presenta trets més avançats.

També s’ha trobat una mandíbula —o més exactament un fragment de mandíbula— amb una datació d’entre 2,8 i 2,7 milions d’anys, a la regió de Ledi-Geraru, també a Etiòpia. Aquesta peça s’ha assignat al gènere Homo, però sense especificar-ne l’espècie (Homo sp.). Si aquesta classificació és correcta, serien les restes més antigues conegudes del gènere.

Aquestes restes són molt antigues i escasses, però a partir dels dos milions d’anys comencem a trobar més evidències. Per exemple, al jaciment d’Olduvai s’han trobat fragments de mandíbula i cranis com els associats a Homo habilis. El nom “habilis” prové de “hàbil”, ja que es van trobar eines lítiques associades a aquests fòssils i es va pensar que eren els seus fabricants.

Després de Homo habilis apareixen Homo ergaster i Homo erectus, que també es troben en aquests jaciments, així com a Sud-àfrica. Per exemple, s’ha publicat recentment el cas d’un individu infantil d’Homo erectus d’1,9 milions d’anys trobat en un jaciment d’Etiòpia situat a gran altitud, en les terres altes etíops, a uns 2.000 metres. Això indica que aquests hominins estaven adaptats a entorns diversos.

Un dels jaciments més importants és Olduvai, a Tanzània, conegut com la “capella Sixtina” de l’evolució humana. A la gorja d’Olduvai s’han trobat moltíssimes evidències: eines lítiques, fòssils i també eines fetes amb ossos, fins i tot d’elefant.

S’han identificat ossos amb marques de tall, produïdes per eines de pedra, especialment en zones concretes, cosa que indica activitats de descarnament. En aquest jaciment, d’uns 1,5 milions d’anys, trobem tant Homo habilis com Homo ergaster.

Algunes reconstruccions artístiques mostren escenes plausibles d’aquesta època: individus descarnant animals, altres fabricant eines i fins i tot femelles transportant cries. Tot plegat reflecteix una possible organització social (figura 5).

Figura 5. Reconstrucció d’homo habilis

La zona d’Olduvai és una sabana àrida però estacional, situada en una antiga conca lacustre. Als marges d’aquest antic llac és on s’han trobat moltes de les restes, ja que els hominins hi acudien probablement per accedir a recursos. Els estrats geològics són molt visibles i es poden seguir durant quilòmetres, cosa que facilita l’estudi del registre fòssil.

El nom “Olduvai” prové d’una planta local anomenada així en llengua massai. L’erosió provocada per l’aigua ha deixat al descobert els sediments i els fòssils, que sovint es troben en superfície, sense necessitat d’excavacions profundes.

És una zona molt rica en fauna, propera al Serengeti, i el paisatge és el típic de sabana africana. S’hi han dut a terme nombroses excavacions i s’hi han fet descobertes importants, com les eines d’os més antigues conegudes.

Diversos equips de recerca hi treballen actualment, i continua sent un dels llocs clau per entendre l’evolució humana. Si busqueu imatges o vídeos de la gorja d’Olduvai, podreu veure clarament aquest paisatge i entendre millor el context en què vivien aquests primers humans.

A partir d’aquest moment, quan comencen a aparèixer els Homo ergaster, succeeix una cosa molt important: hi ha canvis climàtics molt intensos. Les glaceres baixen cap a latituds més meridionals i això, a l’Àfrica, es tradueix en una gran aridesa.

Aquests hominins, que ja caminen de forma bípeda i tenen estratègies com la caça o el carronyatge, es veuen obligats a sortir fora d’Àfrica. Probablement seguirien les grans migracions d’herbívors cap a latituds més al nord. És en aquest moment quan es produeix el primer “Out of Africa”.

La pregunta és: per on es van produir aquestes sortides fora d’Àfrica?

Una de les rutes més probables és pel Sinaí. Si sortim per aquesta zona, les evidències més antigues les esperaríem trobar a Israel i a tota la península Aràbiga. Ara bé, aquesta regió és molt difícil d’estudiar arqueològicament per motius polítics i logístics. Sabem que en el passat va existir el que s’anomena “Aràbia verda” (Green Arabia), però encara hi ha poca recerca. Només alguns equips hi han treballat, i han trobat restes relativament recents, d’uns 90.000 anys, però sabem que podria haver-hi molt més.

Una altra possible ruta és a través de l’estret de Gibraltar. Aquesta hipòtesi és molt debatuda: té defensors i detractors. Alguns investigadors argumenten que la fauna del nord d’Àfrica no coincideix amb la de la península Ibèrica, cosa que dificultaria aquesta hipòtesi. Però d’altres assenyalen evidències com la presència de certs primats o hipopòtams tant al nord d’Àfrica com a la península Ibèrica, però no a la resta d’Europa.

També sabem que el nivell del mar del Mediterrani ha variat al llarg del temps. En períodes de nivell baix, la distància entre Àfrica i Europa era menor, i això podria haver facilitat el pas. A més, els hominins són exploradors per naturalesa, així que no és descartable que travessessin aquesta zona en determinades condicions.

En realitat, no hem de pensar en una única ruta: és possible que hi hagués diverses sortides per diferents zones.

Figura 6. Possibles sortides de l’Àfrica

Ara bé, on trobem les evidències més antigues fora d’Àfrica?

Una de les més antigues es troba a la Xina, al jaciment de Shangchen, amb eines lítiques de fa 2,1 milions d’anys. Això indica que, poc després de l’aparició del gènere Homo, ja hi havia dispersions fora d’Àfrica. En aquest cas, però, no s’han trobat fòssils humans, només eines.

També a Java, al jaciment de Sangiran, s’han trobat restes d’Homo erectus, que són de les més antigues fora d’Àfrica i han estat molt estudiades.

No obstant això, les evidències fòssils més antigues fora d’Àfrica es troben a Dmanisi, a Geòrgia. Allà s’han descobert cinc cranis amb una capacitat cranial una mica superior a la d’Homo habilis, però encara amb trets robustos. Això reforça la idea d’una dispersió primerenca a través d’aquesta regió.

Posteriorment, les evidències més antigues a Europa es troben a la península Ibèrica, especialment a Atapuerca, amb una antiguitat d’aproximadament 1,4 milions d’anys (segons estimacions recents). També a Orce s’ha trobat un molar de llet amb una datació similar.

Fins fa poc, es pensava que les dispersions es dirigien principalment cap a l’est, però descobertes com les d’Atapuerca i Orce indiquen que també hi va haver expansions cap a l’oest.

La serra d’Atapuerca és un conjunt de jaciments molt important. Es tracta d’un sistema càrstic de coves que va quedar exposat arran de la construcció d’una línia de ferrocarril per transportar carbó. En lloc de rodejar la serra, es va tallar pel mig, deixant al descobert els sediments i fòssils.

A la Sima del Elefante, un dels jaciments, es va descobrir el 2025 un fragment de cara que constitueix l’evidència més antiga d’Europa. Es tracta d’una part del maxil·lar amb l’os zigomàtic, que presenta característiques modernes, com una lleugera retracció facial, tot i que també mostra afinitats amb Homo ergaster o Homo erectus. Per això s’ha classificat com Homo affinis.

Anteriorment, en aquest mateix jaciment, ja s’havia trobat un fragment de mandíbula d’uns 1,2 milions d’anys, classificat com Homo sp., és a dir, sense assignació específica.

A la Gran Dolina, un altre jaciment d’Atapuerca, es van descobrir als anys 90 restes humanes d’uns 800.000 anys, inicialment atribuïdes al “noi de la Gran Dolina”, però estudis posteriors van indicar que era una femella, la “noia de la Gran Dolina”. Aquestes restes corresponen a Homo antecessor.

Quan es comparen les restes de la Sima del Elefante amb les de la Gran Dolina, es veu que no són iguals, cosa que indica que hi va haver almenys dues poblacions diferents en aquesta regió en moments diferents.

Les excavacions a la Gran Dolina han estat lentes i complexes. Des dels anys 90 s’excava progressivament des de la part superior fins a arribar al nivell TD6, on es troben aquestes restes. La gran quantitat d’ossos d’animals amb marques de tall indica una intensa activitat de processament de carn.

Un dels aspectes més sorprenents és la presència de marques de tall en ossos humans, inclosos individus infantils. Això s’interpreta com a evidència de canibalisme. Les hipòtesis inclouen canibalisme nutricional o associat a conflictes entre grups. En aquest context, es pensa que podrien haver consumit individus d’altres grups, especialment els més vulnerables.

Pel que fa a Orce, s’ha trobat una dent d’uns 1,4 milions d’anys. Tot i que les restes són escasses, indiquen la presència d’hominins en aquesta regió, amb un paisatge molt diferent de l’actual.

A partir d’aquest moment, no tots els hominins surten d’Àfrica. Alguns hi romanen i evolucionen. Apareix així un nou tàxon: Homo heidelbergensis. Tot i que el nom prové d’un jaciment a Alemanya (Mauer), les restes més antigues es troben a l’Àfrica.

Un exemple és el crani de Bodo, a Etiòpia, amb una capacitat cranial d’uns 1.100 cm³. Aquest crani presenta també marques de tall, fetes amb eines lítiques, cosa que indica pràctiques de descarnament. Té una antiguitat d’uns 600.000 anys.

A Zàmbia, en aquesta zona, també tenim l’exemplar de Broken Hill, un Homo heidelbergensis d’uns 300.000 anys. A l’Àfrica no en trobem gaires més evidències, però a Europa sí que n’hi ha moltes.

En aquest moment, quan aquests Homo heidelbergensis ocupaven zones com la serra d’Atapuerca, es produeix una nova expansió fora d’Àfrica, el que es coneix com el segon “Out of Africa”. El primer l’havia protagonitzat Homo habilis; ara són els Homo heidelbergensis els que s’expandeixen.

Europa, en aquell moment, es descriu com una mena de rebost amb recursos abundants, tot i que la fauna era diferent de l’actual. Aquests Homo heidelbergensis es distribueixen per gran part del continent: se’n troben a Anglaterra, França, Itàlia, Grècia, Alemanya i també a la península Ibèrica.

Figura 7. Expansió de l’homo heidelbergensis

Però en aquest context es produeix un altre canvi climàtic important. Les temperatures baixen, els ecosistemes es tornen més freds i oberts, i els cicles glacials s’intensifiquen. Això crea barreres ecològiques que dificulten la mobilitat i aïllen les poblacions.

Com a conseqüència, els grups de Homo heidelbergensis queden separats: uns a l’Àfrica i uns altres a Europa. En biologia, quan poblacions queden aïllades durant molt de temps, acaben diferenciant-se i donant lloc a noves espècies.

Això és el que es creu que va passar en el nostre llinatge. Les poblacions africanes de Homo heidelbergensis donarien lloc als primers Homo sapiens, mentre que les europees evolucionarien cap als neandertals.

Figura 8. Homo neanderthalensis i homo sapiens

Aquí, per exemple, podem comparar un crani de neandertal —com el de La Ferrassie, a França— amb un de Homo sapiens d’uns 30.000 anys, com els del jaciment d’Abri Pataud. Els neandertals tenen, de fet, una capacitat cranial sovint superior a la dels sapiens, però la forma del crani és diferent.

Les evidències més antigues de Homo sapiens es troben al Marroc, al jaciment de Jebel Irhoud. Allà s’han trobat cranis i mandíbules que constitueixen, fins ara, les restes més antigues del nostre llinatge. El jaciment és una antiga pedrera, i és en aquesta zona on es van localitzar els fòssils.

A partir dels 300.000 anys, però, comencen a aparèixer altres fòssils a l’Àfrica que generen dubtes sobre si són o no Homo sapiens. Per exemple, tenim restes com les d’Eyasi (Endutu), d’uns 400.000 anys; Florisbad, d’uns 260.000; o els fòssils d’Herto, a Etiòpia, d’uns 160.000 anys, que corresponen a Homo sapiens idaltu. També hi ha restes d’uns 195.000 anys que reforcen aquesta idea d’un origen africà complex i gradual.

Per tant, actualment pensem que aquestes restes constitueixen les primeres evidències del nostre llinatge. Però hi ha una sorpresa important: els Homo sapiens no estaven sols a l’Àfrica.

Fa uns anys, el paleoantropòleg Lee Berger va descobrir a Sud-àfrica una nova espècie: Homo naledi. Es van trobar cranis i restes postcranials en una cova de molt difícil accés. Té una datació d’uns 335.000 anys, però presenta un cervell molt petit, comparable al d’Homo habilis, de fa dos milions d’anys. Això significa que, mentre existien formes més modernes com Homo sapiens, també coexistien hominins amb característiques molt més primitives. Aquest descobriment ha generat molt debat, ja que es van trobar indicis de comportaments complexos, com possibles enterraments o ús del foc, tot i que alguns d’aquests aspectes encara són discutits.

A Europa, en canvi, trobem els neandertals. Presenten un crani allargat i baix, amb un front poc desenvolupat, una cara robusta i projectada cap endavant, amb òrbites grans i arcs superciliars prominents.

Els Homo sapiens, en canvi, tenen un crani alt i més arrodonit, amb un front vertical i una cara molt més petita i retraïda. Aquesta reducció de la cara respecte al neurocrani és una de les característiques distintives del nostre llinatge.

Cal dir que també hi ha variabilitat dins dels humans actuals: els cranis poden variar segons les poblacions, però mantenen aquestes característiques generals.

Sabem també que els neandertals no només habitaven Europa, sinó també el Pròxim Orient i fins i tot zones de Sibèria, com la cova de Denisova, que és clau per entendre l’evolució humana recent.

En un moment determinat, canvis climàtics afavoreixen la sortida de Homo sapiens fora d’Àfrica. Aquesta expansió probablement es produeix a través del Pròxim Orient, on es troben amb els neandertals.

Durant molt de temps es va pensar que els neandertals eren menys intel·ligents, però avui sabem que no és així. De fet, el que s’ha descobert és que Homo sapiens i neandertals es van hibridar, és a dir, es van reproduir entre ells i van tenir descendència fèrtil.

Això implica que no eren espècies completament separades. Ho sabem gràcies als estudis genètics, especialment els de Svante Pääbo, premi Nobel de Medicina el 2022, que va demostrar que entre un 2% i un 3% del genoma de les poblacions humanes d’origen europeu és d’origen neandertal.

A partir d’aquí, la genètica ha revolucionat l’estudi de l’evolució humana. S’ha pogut extreure ADN de fòssils i fins i tot de sediments, i comparar-lo entre poblacions.

A la cova de Denisova, per exemple, es va descobrir un altre grup humà: els denisovans. A partir de fragments d’os i dents, i sobretot de material genètic, es va identificar aquest grup, que no corresponia ni a neandertals ni a sapiens.

És la primera vegada que es defineix un grup humà més per la genètica que per la morfologia. A més, s’ha descobert que hi havia hibridacions entre denisovans, neandertals i Homo sapiens.

Per exemple, s’han identificat individus híbrids entre neandertals i denisovans, i també entre denisovans i sapiens. Fins i tot s’ha detectat material genètic d’un grup encara desconegut, anomenat provisionalment “mystery hominin”.

Tot això indica que la història evolutiva humana és molt més complexa del que es pensava, amb múltiples grups coexistint i intercanviant gens.

Els neandertals, amb el temps, van anar desapareixent. Els canvis climàtics, la reducció de recursos i la baixa variabilitat genètica en poblacions petites van contribuir a la seva extinció. En canvi, els grups que es van hibridar amb Homo sapiens van incorporar nova variabilitat genètica.

Les evidències més antigues de Homo sapiens fora d’Àfrica es troben a Israel, en jaciments com Skhul i Qafzeh, amb datacions d’uns 90.000 anys. Aquests individus ja mostren característiques modernes, com un front elevat i un crani arrodonit.

Finalment, amb el temps, els neandertals desapareixen i només Homo sapiens queda com a únic representant del gènere Homo.

I pel que fa als denisovans, durant molt de temps no sabíem com eren físicament. Però recentment s’ha pogut començar a reconstruir el seu aspecte a partir de noves evidències, en una història realment sorprenent que continua aportant noves dades.

Després de la Segona Guerra Mundial, en aquesta regió de la Xina que veieu aquí, hi va haver moltes obres de construcció. Un dels obrers va trobar aquest crani, el va guardar i el va anar passant de generació en generació.

El nét, amb bon criteri, va decidir portar el crani a una universitat xinesa perquè pensava que podia ser important. Allà van localitzar l’estrat d’on provenia, el van datar i van determinar que tenia uns 148.000 anys. En aquell moment el van anomenar Homo longi.

El van descriure com a «l’home del drac» (morongui). Aquest és l’article i aquesta és la reconstrucció facial.

Quan van començar a aparèixer més evidències sobre els denisovans i es va veure que la seva presència a Àsia era molt important, van decidir extreure una petita mostra d’aquesta dent que veieu aquí i analitzar-la genèticament. Crec que va ser l’any passat o fa dos anys que vam saber que aquest crani pertany a un denisovà. És un denisovà.

I no només s’ha trobat aquest crani: posteriorment s’ha trobat també un fragment de mandíbula, entre altres restes. Ara mateix, tota l’evolució humana en aquests períodes està en plena efervescència. Qualsevol que es dediqui a aquest camp us diria que cada mes o mes i mig surt un nou article important sobre paleogenètica. Realment està en auge.

La genètica ens està permetent desentrellar relacions entre grups que morfològicament no podíem distingir. Ens dona una visió que abans era impossible d’obtenir només amb l’anatomia.

I amb això ja acabo: quines seran les grans novetats en l’estudi de l’evolució humana d’aquests períodes en els pròxims anys? Segurament vindran de la Xina. Fins ara els xinesos no havien mostrat gaire interès en paleontropologia (tot i que ja teníem els Homo erectus, etc.), però ara veuen que tenen un potencial enorme.

De fet, grups com el d’Atapuerca ja han començat a fer recerca allà, perquè han vist que genèticament hi ha similituds amb les poblacions denisovanes. Això obre la porta a parlar de possibles migracions des d’Àsia fins a la península Ibèrica.

Per això, cranis que es van descobrir fa temps, com el crani de Dali que veieu aquí, o el de Jinniushan, en aquesta mateixa zona de la Xina, ara s’estan reinterpretant amb uns altres ulls.

També tenim el jaciment de Hualongdong, amb datacions de fa uns 300.000 anys. La mandíbula de Xiahe, que ja se sap que pertany a un nen denisovà… Tots aquests fòssils, que es van trobar fa temps, s’estan reestudiant amb molta intensitat. Estic segura que intentaran seqüenciar-los genèticament per veure exactament què són.

Abans dels 60.000 anys ja tenim una sèrie de migracions, sortides d’Homo sapiens fora d’Àfrica. Després dels 60.000 anys aquestes migracions es van intensificar molt per tota aquesta regió. És a dir, les poblacions anaven migrant per moltes zones, depenent dels canvis climàtics i de la posició de les glaceres, i van recórrer diferents territoris.

Col·loqui

L’homo floresiensis és tot ell més petit, de forma proporcionada?
Els Homo floresiensis tenen una datació d’uns 70.000 anys, per tant són fòssils relativament recents. Es tracta d’individus molt petits, però proporcionalment petits (al·lomètrics). És a dir, la pelvis, el crani, tot és petit de forma proporcionada.

Com es determinen les espècies sense ADN i què passa amb les hibridacions?
La definició biològica d’espècie (individus que es poden reproduir i tenir descendència fèrtil) no sempre és útil en paleontologia. Si acceptem que Homo neanderthalensis i Homo sapiens es van reproduir i que tenim material genètic neandertal, hauríem de replantejar-nos si realment són espècies diferents. Potser hauríem de dir Homo sapiens neanderthalensis i Homo sapiens sapiens. Aquests canvis de concepte costen molt d’acceptar.

Actualment, quan un fòssil conserva bon material genètic, podem calcular quantes generacions enrere es va produir una hibridació. Per exemple, s’ha trobat un individu denisovà que tenia, tres generacions enrere, una mare neandertal i un pare denisovà.

Gràcies a les taxes de mutació, el genoma actua com un rellotge i podem retrocedir en el temps. També s’han trobat individus a Romania (com els de Peștera cu Oase) que tenien un 8 % de material neandertal, molt més que els humans actuals (que en tenim entre un 2 i un 3 %). Això indica que estaven més a prop temporalment de l’encreuament.

Amb l’ADN, fins a quina data arribeu?
De moment, el rècord està en uns ossos de fa 450.000 anys (la Sima de los Huesos). Més enllà d’això, encara no hem aconseguit extreure ADN.