L'ASTRONÒMICA

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Sofía Paricio, 22 d'abril de 2026.

---

Ara estava fent números: fa gairebé un quart de segle que treballo a Parcs Naturals. El primer parc on vaig treballar va ser el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Me l’estimo molt i li tinc molt de carinyo perquè hi vaig passar per molts llocs de treball.

Vaig començar fent substitucions a l’administració, després d’informadora al Coll d’Estenalles. Després vaig ser coordinadora dels informadors, vaig estar de guaita al Montcau, de guarda forestal i, finalment, de tècnica d’ús públic i educació ambiental. Allà hi vaig estar uns 4 o 5 anys i, d’allà, ja vaig passar al Montseny, després al Garraf i al Foix, i vaig anar pujant gràcies a aprovar oposicions. Ara soc la cap de desenvolupament socioeconòmic de tota la Xarxa de Parcs Naturals.

Una de les feines a què dedico més temps és la coordinació de tots els parcs que tenen la Carta Europea de Turisme Sostenible. Amb aquesta excusa, us explicaré una mica què fem i com gestionem aquests espais.

Bé, us volia fer una pregunta molt simple: quan va ser l’última vegada que vau veure un cel realment fosc? Ja no ens en recordem. És veritat: cada cop és més difícil, i això també passa dins dels espais naturals.

Quan parlem de parcs naturals, sovint pensem només en el paisatge, però en realitat el que intentem protegir és un equilibri. La conservació és el nostre ADN: gestionem els parcs naturals per conservar-los, però també hem de tenir en compte l’ús públic, és a dir, que la gent hi pugui accedir i gaudir de la natura.

També és molt important el desenvolupament socioeconòmic, perquè si la gent que hi viu o hi treballa no s’hi pot guanyar la vida, acabarà marxant i el paisatge canviarà. Si no tenim pastors, si no tenim gent que treballi la terra o el bosc, aquell ecosistema que volem conservar desapareixerà.

I hi ha un altre element clau: la governança i la participació. Ja no es poden fer les coses sols, com quan jo vaig començar fa 25 anys. Abans, al parc teníem un pressupost i planificàvem l’any; com a molt, una o dues vegades ho compartíem amb els alcaldes i els dèiem què faríem. Ara això ja no funciona així. Els diners són públics, són de tothom, i tot el que fem ha de ser participatiu. Cal governança. Per tant, és un equilibri entre natura i persones, entre ús i conservació.

Posem-nos en context: per què s’han protegit aquests territoris i de què? Si comparem ortofotomapes del 1946 i del 2015, veiem clarament el canvi. Al 1946 hi havia molt poca construcció; en canvi, al 2015 les urbanitzacions arriben pràcticament fins al límit del parc.

Hi ha una gran pressió de població a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Quan la Diputació va detectar això, va apostar per gestionar i protegir aquests espais, evitant una urbanització contínua.

A Catalunya, més de 3 milions de persones es concentren en un 10% del territori, i gairebé el 75% de la població viu a la província de Barcelona. Això explica la gran pressió sobre els espais naturals i la importància de la seva gestió.

La Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació gestiona actualment 13 espais naturals, més de 100.000 hectàrees i un centenar de municipis. Això implica molta coordinació i governança, ja que prop del 90% del territori és privat. A més, hi ha diferents models de gestió: alguns parcs són de gestió directa, però d’altres funcionen mitjançant consorcis amb ajuntaments o la Generalitat.

A la província de Barcelona hi ha espais com el Montseny, el Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral, la Serralada de Marina, Collserola, el Garraf, el Foix, Sant Miquel del Fai i Sant Llorenç del Munt i l’Obac (figura 1).

Figura 1. Parcs Naturals de la província de Barcelona

Centraré la presentació en Sant Llorenç del Munt i l’Obac, perquè és el que teniu més a prop. A més, com a associació astronòmica, formeu part de la Carta Europea de Turisme Sostenible d’aquest parc.

Us heu preguntat mai per què la Diputació gestiona parcs naturals? Als anys 70 ja es va detectar la pressió urbanística sobre el territori. Com que la Diputació tenia competències en urbanisme, es va utilitzar la Llei del sòl de 1956 per redactar plans especials de protecció.

El primer va ser el de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el 1972, convertint-se en el primer parc natural d’Espanya creat a partir d’una llei urbanística. Després, la Generalitat el va ratificar el 1987.

Aquests plans especials defineixen quins valors cal protegir i com compatibilitzar la conservació amb l’ús públic i el desenvolupament socioeconòmic.

Avui, el parc té gairebé 14.000 hectàrees, 12 municipis i 3 comarques. Però ens trobem amb un repte: tenim més visitants que mai. Els parcs s’han convertit en espais de lleure, esport, salut i cultura, i això genera molta pressió. Com ho gestionem?

Els objectius principals són protegir els valors naturals, agrícoles, forestals, culturals i paisatgístics; equilibrar la conservació amb el desenvolupament socioeconòmic; fomentar l’educació ambiental; ordenar l’ús públic i promoure la governança participativa. En definitiva, la nostra missió és promoure el coneixement i el gaudi dels espais naturals de manera compatible amb la seva conservació. I la nostra visió és conservar-los de manera òptima perquè perdurin en el futur.

Catalunya representa només el 0,7 % del territori europeu —ni arriba a l’1 %—, però conté el 26 % de totes les espècies identificades a la Unió Europea, tant de flora com de fauna. Tenim més de 680 hàbitats només a Catalunya. La biodiversitat que tenim és tan important que tenim la responsabilitat de garantir aquest equilibri i aquesta conservació. I la majoria d’aquestes espècies es troben dins dels parcs naturals.

Per què és important la biodiversitat? Per què li donem tanta importància a tenir tantes espècies i ecosistemes? Perquè la biodiversitat és la responsable de garantir l’equilibri dels ecosistemes a escala global. I l’espècie humana en depèn per sobreviure. Nosaltres depenem de la natura. No només la utilitzem: som natura. Si la malmetem, ens malmetem a nosaltres mateixos.

També hi ha un altre aspecte important, sobretot quan parlem amb responsables polítics —que sovint canvien i no sempre tenen tots els coneixements. Vaig trobar un estudi que diu que per cada euro invertit a la Xarxa Natura 2000 s’obté un benefici brut de 22 euros. És molt important tenir dades i números per poder explicar i convèncer que invertir en la gestió dels parcs naturals i en biodiversitat és rendible. A més, sense comptar altres beneficis com la salut, la fixació de població o la lluita contra el canvi climàtic.

Si ens centrem en el patrimoni natural del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, pel que fa a la flora, la vegetació predominant és l’alzinar, el pi blanc i el pi roig. Però hi ha un element molt distintiu: les codines. Les codines que trobem al Montcau, la Mola o els Cortins.

Quan pugem al Montcau hi ha zones amb molt poca vegetació, amb petites plantes i floretes. Doncs això és molt important, perquè aquí s’hi troben endemismes de flora protegida, com l’arenària del Montcau (Arenaria fontqueri subsp. cavallinesiana).

A les codines i cingleres també hi creixen altres plantes d’interès, com l’orella d’ós, la corona de reina o la cargola de roca. El marcòlic, aquesta flor tan característica, es troba als alzinars de zones més altes, per sobre dels 800 metres. És a dir, en llocs que semblen pobres en vegetació i per on passa molta gent, hi ha una biodiversitat molt valuosa (figura 2).

Figura 2. Paisatge del Parc Natural de St. Llorenç del Munt i l’Obac

He posat només alguns exemples. També pel que fa a la fauna tenim espècies emblemàtiques com l’àliga cuabarrada o el falcó pelegrí, així com espècies d’espais oberts com la cotoliu o la tallareta cuallarga.

També hi ha cargols —teníem un guarda al Garraf expert en cargols, probablement dels millors d’Europa—, ratpenats que hivernen a les coves, molts invertebrats, papallones, el barb de muntanya... Tenim una fauna molt rica.

Per gestionar tota aquesta flora i fauna necessitem coneixement. I aquest coneixement s’obté a través de seguiments d’espècies, estudis i recollida de dades. Tenim molts convenis amb la Universitat de Barcelona, i Sant Llorenç ha estat un centre de monitoratge de la biodiversitat de muntanyes mediterrànies. També treballem amb la Xarxa de Seguiment Fenològic de Catalunya i el Servei Meteorològic.

Un projecte molt interessant és el projecte Tech4Nature, de la UICN i Huawei. Utilitza tecnologia —com sensors, càmeres i intel·ligència artificial— per entendre com les activitats humanes afecten la fauna del parc.

Això ens permet prendre decisions més precises i passar de gestionar per intuïció a gestionar amb dades. El fet que una empresa com Huawei hagi invertit recursos en aquest projecte al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac demostra la seva importància.

Però el parc no és només un paisatge bonic: és un sistema molt complex, amb geologia, hàbitats, fauna i història humana.

També tenim un patrimoni cultural molt important: un paisatge construït al llarg del temps per l’activitat humana. Hi ha masies, barraques de vinya, tines de pedra seca, la Mola, el Marquet de les Roques, el Puig de la Balma...

Tot aquest patrimoni ens ajuda a entendre el territori actual. Hi ha usos que han desaparegut, i això ha canviat l’equilibri: ara hi ha més boscos i nous reptes de gestió.

Algunes estructures, com les barraques o les tines, han passat de ser elements agrícoles a recursos turístics.

Els temps canvien, però això també genera oportunitats per integrar aquest patrimoni dins del desenvolupament socioeconòmic, sempre sense perdre de vista la conservació.

El paisatge de Sant Llorenç no és només natura: és un paisatge cultural que explica com s’ha viscut el territori i com està evolucionant. Aquest és l’escenari: paisatge, natura, patrimoni cultural… i l’ús públic (figura 3).

Figura 3. Ús públic del Parc natural.

L’ús públic és el conjunt d’activitats, serveis i equipaments que faciliten la visita als espais naturals. Segons Europarc, aquests serveis han de garantir el dret de la ciutadania a accedir a la natura, però de manera ordenada, segura i compatible amb la conservació. És un dret, però també un deure.

Tenim molts exemples d’ús públic: activitats que permeten gaudir del territori intentant que siguin compatibles amb la preservació. El gran repte és regular l’afluència de visitants i oferir serveis perquè tinguin una bona experiència, sense comprometre el medi.

Per exemple, vaig conèixer el Carles i la Rat, que gestionaven un equipament del Parc del Garraf: un observatori astronòmic. Des del principi, la Diputació no només ha protegit espais, sinó que també ha adquirit finques i equipaments per rehabilitar-los i donar-los nous usos. Moltes masies s’han recuperat per a educació ambiental o ús públic. En el cas de Can Tòfol, per exemple, és una casa de colònies amb observatori i també allotjament rural. La propietat és de la Diputació, però la gestió la fa una empresa del territori, fomentant així el desenvolupament socioeconòmic.

Tot plegat és un gran repte, perquè compatibilitzar ús públic i conservació no és fàcil. Per exemple, a les codines del Montcau s’han hagut de posar cordes perquè la gent no surti dels camins i no malmeti la vegetació.

També estem promovent una manera diferent de visitar els parcs: més pausada i respectuosa. Fa uns anys hi va haver un boom de les curses d’ultra trail, però des dels parcs es va començar a regular.

Ara treballem en una línia més vinculada a la salut i el benestar, amb el Pla estratègic de natura, salut i benestar de la Xarxa de Parcs. Estem convençuts que el contacte regular amb la natura, juntament amb l’activitat física, té beneficis directes per a la salut.

Observar el cel, com feu vosaltres, concentrats en la natura, també és salut i benestar. Fa anys que observo ocells, i està demostrat científicament que aquest tipus d’activitat redueix l’estrès. Segur que les vostres observacions nocturnes també tenen aquest efecte. I és en aquesta línia que estem treballant actualment a la Xarxa de Parcs Naturals.

D’altra banda, actualment em dedico sobretot al turisme sostenible. Com que la societat ha canviat i ja no tenim tanta pagesia, gran part del desenvolupament socioeconòmic dels parcs es basa en un turisme i una visitació sostenibles.

Què busca el turisme sostenible? Doncs que sigui ecològicament compatible —sempre repetim el mateix missatge: protegir la biodiversitat—, que sigui socialment integrador, que posi en valor la cultura i la població local, i que sigui econòmicament viable, generant activitat a llarg termini vinculada al territori.

La Carta Europea de Turisme Sostenible és una iniciativa d’Europarc, la federació de parcs naturals d’Europa. El que fa és ajudar els espais naturals a planificar i gestionar el turisme, però amb un element clau: es fa de manera participativa.

El turisme sostenible es basa a prioritzar la protecció, generar beneficis al territori, implicar tots els agents, planificar de manera efectiva i apostar per la millora contínua.

La Carta té tres fases. La primera és l’acreditació del parc. En el cas de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, va ser el 2011. En aquesta fase s’analitza tot el territori —el parc i els municipis del seu entorn— i es fa una diagnosi de la situació en termes de sostenibilitat i turisme. A partir d’aquí, es defineix una estratègia a cinc anys i un pla d’actuacions, també a cinc anys, sempre de manera participativa.

La segona fase és quan entren les empreses. El parc i la Diputació poden fer moltes coses, però necessitem la col·laboració del territori. Aquí és on entreu vosaltres. Per exemple, aquest any s’hi ha incorporat l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.

En aquesta fase, les empreses també fan la seva diagnosi de sostenibilitat i defineixen un pla d’actuacions —en aquest cas, a tres anys— amb accions de millora.

Un aspecte important és que les subvencions de la Diputació estan vinculades a aquestes actuacions. Per exemple, aquestes cadires noves que teniu són gràcies a aquest programa. Cada any podeu accedir a ajuts per millorar la vostra activitat.

És veritat que us demanem coses —plans, compromisos—, però també intentem compensar-ho amb suport econòmic i tècnic perquè pugueu ser cada cop més sostenibles.

La tercera fase és la incorporació de les agències de viatge. Quan ja tenim un conjunt d’empreses (allotjaments rurals, empreses d’activitats, restaurants, productors...), es poden crear paquets turístics conjuntament amb el territori.

Això permet, per exemple, que una família que ve de fora pugui fer una estada combinant diferents parcs naturals: uns dies al Pirineu, uns altres al Delta de l’Ebre i acabar a Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Treballem en xarxa. Des del 2001, quan es va iniciar a la Zona Volcànica de la Garrotxa, l’objectiu de la Generalitat i la Diputació és gestionar els parcs amb aquesta metodologia, perquè és la més participativa. Actualment hi ha diversos espais acreditats i centenars d’empreses adherides. La idea és que tot el territori treballi amb aquest model.

Però, com concretem tota aquesta gestió? Com conservem la biodiversitat i ordenem l’ús públic? Gestionar vol dir posar límits, ordenar accessos, definir itineraris, treballar la mobilitat (transport públic, aparcaments), oferir informació... Tot això per reduir l’impacte ambiental i fer el territori més sostenible.

També hi ha regulacions temporals, per exemple per a l’escalada o l’espeleologia, per protegir espècies com el falcó pelegrí o l’àliga cuabarrada durant l’època de nidificació. I un element clau és l’educació ambiental. Creiem que és la base per garantir el futur dels parcs.

També fem estudis per analitzar la capacitat d’acollida (no en diem “càrrega”) dels espais: afluència de visitants, usos, perfils... Utilitzem ecocontadors i altres eines.

Zones com la Mola o el Montcau concentren molta gent, i s’hi han pres mesures per preservar l’espai: millora de camins, regulació d’accessos, ordenació d’aparcaments, gestió de residus i aigua... Cal tenir en compte que són espais sense infraestructures bàsiques com clavegueram o aigua corrent, i això genera limitacions.

També treballem per compatibilitzar usos: turisme, agricultura, ramaderia... fomentant paisatges productius, prevenint incendis i posant en valor el producte local (enoturisme, pedra seca, etc.).

Els impactes del turisme són visibles —erosió, degradació del sòl, pèrdua de vegetació—, però també n’hi ha d’invisibles. La fauna també es veu afectada: moltes espècies han canviat els seus hàbits per la presència humana. Animals que abans eren diürns han passat a ser nocturns per evitar persones, soroll i vehicles. També hi ha problemes com la transmissió de malalties (per exemple, per restes d’aliments) o la habituació dels animals a les persones, com guineus que s’acosten perquè algú els ha donat menjar. Tot això altera els ecosistemes.

Què hem après? Sobretot, la importància de la governança. Potser les decisions són més lentes, però quan són consensuades, funcionen millor.

Cap on anem? Cap a més regulació, més educació ambiental i un model de visitant més conscient. Apostem per experiències guiades, més enriquidores i controlades. També incorporem nous valors: natura i salut, i el cel nocturn com a patrimoni. La foscor també és un recurs natural i un indicador ambiental.

I això ens porta a mirar el parc des d’una altra perspectiva: la vostra. Què passa quan es fa fosc? Fins ara hem parlat del dia, però els ecosistemes funcionen 24 hores. A la nit també hi ha processos ecològics clau. A la nit hi ha vida.

Moltes espècies depenen de la foscor: ratpenats, ocells nocturns, insectes... La nit forma part de l’equilibri ecològic. Però també hi ha impactes. La contaminació lumínica té efectes reals: afecta ratpenats, aus nocturnes i insectes. La llum artificial no es queda a les ciutats: s’escampa i arriba als espais naturals, alterant els ritmes naturals. Per exemple, els insectes són atrets per la llum, es desorienten i desapareixen del seu hàbitat. Això provoca un efecte en cadena: menys insectes, menys aliment per a altres espècies, canvis en els ecosistemes i pèrdua de biodiversitat. En definitiva, no només ocupem l’espai: alterem el funcionament dels ecosistemes.

Així que, quan protegim un parc —ara ho tinc clar després de preparar aquesta xerrada—, protegim el paisatge, la biodiversitat i les persones, però també haurem de protegir la foscor. La nit és part de l’ecosistema. La llum és una pressió ambiental més i cal gestionar-la igual que gestionem altres usos. Però també pot ser una oportunitat.

Jo continuo amb el meu tema: l’astroturisme. L’astroturisme pot ser una manera de posar en valor el cel nocturn si es fa bé. És una activitat de baix impacte, desestacionalitzada, que dona valor al cel nocturn. No necessita grans infraestructures, no transforma el territori i, en canvi, genera una experiència molt potent. I té un gran potencial.

Al final, gestionar un parc és protegir el que veiem, però també el que no veiem. Potser en un futur un dels indicadors de qualitat d’un parc natural serà si encara hi podem veure les estrelles.

Col·loqui

Molt interessant això de la protecció del cel nocturn. Jo començaria, per exemple, per evitar il·luminar panys de paret d’un castell, quatre pedres, ermites o monestirs on a la nit no hi va ningú. Crec que tot això s’hauria d’evitar.
El que necessitem de vosaltres —i aquesta presentació m’ha anat molt bé per adonar-me’n— és participació. Ara estem renovant el pla d’actuacions dels pròxims cinc anys a Sant Llorenç, i com que s’han de definir noves accions, persones com el Carles o l’Àngel hi podran aportar aquestes inquietuds.

Existeixen sancions?
Sí, existeixen. Si algú arrenca una espècie protegida o fa accions prohibides, pot ser sancionat. Però el problema és que no sempre s’enxampa la gent. Abans, els guardes no podien sancionar directament; ara sí, són agents de l’autoritat. Tot i així, la clau continua sent l’educació ambiental.

Es fan activitats als parcs naturals?
Si, es fan activitats guiades, també d’observació d’ocells, incloent-hi ciència ciutadana i censos nocturns amb especialistes. A la web de la Diputació hi ha l’agenda dels parcs, amb activitats cada cap de setmana. Moltes les organitzen empreses adherides a la Carta Europea.