Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Josep Maria Oliver, 24 de setembre de 2025.
A la tarda del 12 d’agost de l’any que ve, un dimecres, en plenes vacances per a molts, tindrem un eclipsi de Sol la franja de totalitat del qual creuarà la Península Ibèrica d’oest a est. Serà a la posta de sol amb el Sol molt baix sobre l’horitzó, de manera que la part final de l’eclipsi, la part parcial, no es podrà veure completa perquè el Sol ja haurà fet la posta. L’última vegada que un eclipsi total va ser visible des del territori peninsular va ser el 17 d’abril de 1912... ¡fa més de cent anys!, tot i que l’últim eclipsi total en territori espanyol va ser el 2 d’octubre de 1959 a les Canàries. Però hi va haver un eclipsi anular el 3 d’octubre de 2005.
Eclipsis històrics totals:
- 18 de juliol de 1860. Franja de totalitat: Santander-Castelló.
- 28 de maig de 1900. Extremadura-Alacant.
- 30 d’agost de 1905. La Corunya-Alacant.
- 17 d’abril de 1912. Galícia-Astúries. 2 d’octubre de 1959. Canàries.
- 3 d’octubre de 2005. ANULAR.
Eclipsis futurs:
- 12 d’agost de 2026. Oviedo-Castelló.
- 2 d’agost de 2027. Gibraltar-Ceuta-Melilla.
- 26 de gener de 2028. ANULAR.
A començaments del segle passat es van veure tres eclipsis totals des d’Espanya en un interval de temps molt curt: al maig de 1900, a l’agost de 1905 i a l’abril de 1912. Anteriorment l’últim havia estat al desembre de 1870. I ara tindrem un altre cicle de tres eclipsis: el d’agost de 2026, el d’agost de 2027 i un anular al gener de 2028.
Els eclipsis de Sol són dels pocs fenòmens astronòmics que poden afectar totes les persones, i fins i tot els animals. Que el Sol s’enfosqueixi en ple dia per la intromissió de la Lluna no és una cosa que passi desapercebuda. Al llarg de la Història els eclipsis han estat motiu d’afectacions a la vida, sobretot quan se’ls atribuïen efectes nefastos per a la població. Un eclipsi total de Sol oportú sobre un camp de batalla era el més idoni perquè els contendents llancessin les armes i correguessin. Ara fem el contrari: hi ha un eclipsi total i tots hi anem a veure’l, embussant les carreteres.
L’eclipsi de 1860 (Figura 1)
Fig. 1. Recorregut de la fase total sobre la Península Ibèrica el 1860.
L’eclipsi de 1860 va ser important per ser el primer que es va poder fotografiar amb daguerreotip. A més, en aquella època es discutia sobre la naturalesa de les protuberàncies solars que, fins aleshores, només s’havien vist en els breus instants d’eclipsis totals. Ara sabem que són solars, però aleshores, no; hi havia qui promulgava que eren volcans lunars en activitat. L’eclipsi, doncs, era una bona ocasió per intentar esclarir el fenomen.
Espanya va ser l’únic país europeu en la franja de la totalitat, motiu pel qual hi van arribar nombroses expedicions científiques (francesos, britànics, russos, estonians...). Destacarem dues:
Angelo Secchi era un jesuïta i astrònom italià que va dirigir l’Observatori del Col·legi Romà i que va destacar per la seva especialització en el Sol i per la creació d’una classificació espectral estel·lar. Amb motiu de l’eclipsi es va desplaçar al Desert de les Palmes, a Castelló, prop d’Orpesa, on es van congregar també altres missions. Amb Secchi hi era Antonio Aguilar, director de l’Observatori de Madrid (Figura 2).
Fig. 2 (esquerra). Angelo Secchi. Fig. 3 (dreta). Warren de la Rue.
Secchi havia assajat en un eclipsi anterior, el 1851, l’obtenció de fotografies mitjançant daguerrotip, però en aplicar el procediment el 1860 el resultat que va obtenir va ser determinant, com veurem.
Una altra expedició va ser encapçalada per Warren de la Rue, químic i astrònom britànic que va ser dels pioners de la fotografia astronòmica. Es va traslladar a Rivabellosa, prop de Miranda de Ebro, al límit entre les províncies d’Àlaba i Burgos (Figura 3).
Secchi i De la Rue van obtenir imatges durant la totalitat en què apareix el disc fosc de la Lluna i diverses protuberàncies.
Secchi, uns mesos després, va tenir a mà les imatges de De la Rue i les va poder cotejar amb les seves després d’haver fet còpies unificant les mides. I el que va aconseguir veure és el que és important: les protuberàncies no coincidien superposant les imatges. Per què? Senzillament, no eren volcans al contorn lunar, sinó que estaven molt més lluny, al Sol, segons denotava l’efecte de perspectiva produït per la separació de 500 quilòmetres entre les dues càmeres.
Entre les altres missions que es van instal·lar al Desert de les Palmes n’hi va haver una organitzada a Barcelona encapçalada per Llorens Presas, Josep Parès i Paulino Blanch. Presas era professor de matemàtiques, astronomia i física a la Universitat de Barcelona, Parès era marí i s’havia construït un observatori al seu domicili, al Pla de Palau, molt a prop del port.
L’expedició, a la qual es van afegir vuit acompanyants més, va partir de Barcelona en vaixell fins a Orpesa. Entre aquests acompanyants hi havia Eduard Fontserè, pare del conegut meteoròleg, que era mestre d’obres i que va dirigir la construcció de tota la zona de la Ciutadella de Barcelona, especialment amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
Descrivien: «El pilot Josep Parès va tenir la precaució de portar a bord del vapor «Indio» tres cronòmetres de primera qualitat, amb els seus estats absoluts, determinats el dia 16 a migdia i amb la nota dels seus moviments diaris. Després aquests cronòmetres van ser comparats entre si sota la tenda de campanya i tornats a comprovar el dia 20, a la seva arribada a l’observatori que té establert a Barcelona. Van servir per saber l’hora en què es van verificar les fases de l’eclipsi. Un altre cronòmetre que dit senyor va lliurar a don Francesc Dunard per ser transportat en diligència, no es va emprar per raó d’haver variat de quatre segons d’endarreriment durant el viatge».
Entre els instruments hi havia dos telescopis de Presas i Parès, diversos instruments meteorològics, uns binocles marins bastant potents i un sextant que van utilitzar a guisa d’anteojo.
L’eclipsi de 1870
El 22 de desembre de 1870 hi va haver un eclipsi la franja de totalitat del qual va passar pel sud de la Península. Pel que sembla hi va haver nuvolositat en molts llocs, tot i que hi ha alguns relats. La franja de la totalitat va passar per l’Observatori de San Fernando (Figura 4).
Fig. 4. L’eclipsi de 1870.
Hi va haver diverses missions estrangeres i espanyoles, especialment a Jerez; fins i tot una nord-americana. Un dels objectius —es deia— era comprovar si la Lluna tenia un forat que la travessés de part a part. El text publicat a «La Ilustración de Madrid» deia «...comprovar l’observació feta per D. Antonio de Ulloa en l’eclipsi de 1788 a fi d’esbrinar si el nostre satèl·lit es troba perforat de part a part». Ulloa era un científic sevillà del segle XVIII de reconegut prestigi.
De manera semblant a l’eclipsi de 1860, comparant dues fotografies obtingudes des de llocs diferents (des de Cadis i Siracusa, a Sicília) es va arribar a la conclusió que la corona era l’atmosfera del Sol.
L’eclipsi de 1900
El 28 de maig de 1900 hi va haver el primer d’un trio de tres eclipsis totals a la Península en tan sols 12 anys, el primer d’ells amb un recorregut relativament semblant al de 1860. La franja de la totalitat era d’escassos 70 km d’amplada, amb una durada màxima de només 80 segons. Tanmateix, l’interès que va suscitar va ser inusitat. (Figura 5).
Fig. 5. L’ombra el 1900.
A finals del segle XIX i principis del XX l’interès popular per l’astronomia havia crescut moltíssim. L’avanç de la fotografia, amb imatges aleshores sorprenents de nebuloses (i «nebuloses espirals») que es publicaven en revistes per a tot el públic i les notícies sobre suposades civilitzacions fora de la Terra, i especialment a Mart, havien cridat poderosament l’atenció. En aquestes circumstàncies, l’anunci de l’eclipsi forçosament havia de ser transcendent.
La premsa en va fer ampli ressò del fenomen i els pocs astrònoms i els escassos centres que hi havia es van mobilitzar per informar la població. L’Observatori Astronòmic de Madrid va publicar un llibret de 109 pàgines titulat «Memoria sobre el eclipse total de Sol del día 28 de mayo de 1900» amb dos mapes desplegables. Va ser realitzat per l’astrònom Antonio Tarazona donant instruccions perquè qualsevol persona pogués conèixer l’horari de l’eclipsi a la seva localitat.
Aquest llibret mostra com de difícil resultava a la majoria dels científics saber fer divulgació o, si més no, saber situar-se al nivell degut perquè el profà comprengui el que li intenten explicar.
A la introducció del llibre el director de l’observatori, Francisco Íñiguez, va escriure, referint-se a l’autor del llibre: «El Sr. Tarazona ha procurat donar a la part expositiva un caràcter de vulgarització a propòsit perquè la majoria dels lectors comprenguin amb facilitat les diverses fases del fenomen de què es tracta, les causes de les mateixes i la manera de succeir-se...»
Doncs bé, només cal passar pàgina per llegir l’inici del text: «Les corbes cinemàtico-analítiques de la centralitat dels eclipsis de Sol, obtingudes mitjançant càlculs delicats, no poden coincidir amb les que en el Canon der Finisternisse del insigne Oppolzer corresponen a 8.000 eclipsis totals i anulars entre els anys 1207 abans de J.C. i 2161 de la nostra Era. D’altra banda, la representació gràfica de la zona terrestre compresa entre el pol nord i el paral·lel 30º de latitud austral no correspon en el Canon a projecció cap, doncs si bé són circulars i concèntrics els paral·lels representats, ofereixen la particularitat de ser equidistants; per una altra, les corbes traçades sobre aquesta representació de la Terra...»
Al llibre hi ha 72 taules complicades, totalment inintel·ligibles per al profà. El lector que volgués deduir l’horari local de l’eclipsi havia de fer mil malabarismes amb les taules i amb les coordenades geogràfiques del seu emplaçament. ¡Amb el fàcil que hauria estat posar un llistat amb els horaris de les capitals i ciutats importants, i explicar succintament com interpolar quan es volguessin horaris més precisos per a localitats no tabulades! Hi hauria cabut en tres pàgines. El 1905, amb ocasió del següent eclipsi, ja es va fer així en un opuscle similar, tot i sense sostreure’s a explicar la teoria.
La premsa explicava com mirar l’eclipsi amb vidres fumats a la flama de les espelmes, això que ara no recomanem en absolut. A tot el país aleshores hi havia escassos telescopis i s’havia de veure a simple vista. I un gran divulgador francès va contribuir a la popularització del fenomen: Camille Flammarion (Figura 6).
Fig. 6 (esquerra). Camille Flammarion. Fig. 7 (dreta). La seva vivenda-observatori a Juvisy (França).
Flammarion havia nascut a Montigny-le-Roi el 1842. Quan tenia 5 anys va quedar fascinat amb un eclipsi anular que va veure contemplant l’aigua d’un cub que li havia col·locat la seva mare per no enlluernar-se. A partir d’aleshores es va interessar per l’astronomia. La família va passar a París on Camille va completar el batxillerat i aleshores va escriure una gran obra que va titular «Cosmogonía Universal». El metge familiar el va presentar al director de l’Observatori de París, Urbain Leverrier i aquest el va contractar com a calculador, tot i que no es va conformar només amb aquesta feina sinó que també participava en les observacions nocturnes com a auxiliar.
A partir d’aleshores la seva dedicació a la divulgació va anar creixent, amb col·laboracions contínues a les revistes «Cosmos» i «Le Siècle», convertint-se en l’editor d’aquesta. I va començar a oferir moltes conferències. El 1862 va publicar el llibre «La pluralidad de los mundos habitados» que va tenir una gran repercussió. I ja no cessaria. Va arribar a publicar 44 llibres, la majoria dels quals van ser traduïts a nombrosos idiomes, entre ells el castellà, per la qual cosa va ser un personatge molt conegut a Espanya. Llibres de gran format com «Astronomía popular», «Las estrellas», «La atmósfera: Meteorología Popular»...
El 1887 Flammarion va fundar la Société Astronomique de France que aviat es va convertir en l’associació d’astronomia amateur més important del món, amb nombrosos socis espanyols i la publicació d’una important revista mensual.
Un admirador va regalar a Flammarion una mansió a Juvisy, on va construir un observatori molt ben equipat i una gran biblioteca. (Figura 7). Prenin nota: un admirador li va regalar una mansió en forma de castell; jo també he publicat llibres i sóc el responsable de la publicació de la revista «Astrum»... un castell seria massa, però un àtic al Passeig de Gràcia de Barcelona, no estaria mal...
La fama de Flammarion era considerable. Va rebre molts guardons com a divulgador, fins i tot a Espanya. El Govern espanyol li va concedir el títol de Comendador de l’Orde Reial d’Isabel La Catòlica, més endavant el va nomenar Gran Oficial de l’Orde de Carles III; i amb motiu de l’eclipsi de 1900 li va ser atorgada la Gran Creu d’Isabel La Catòlica.
I d’aquí anem a l’eclipsi.
Un dels punts millor situats per veure l’eclipsi de 1900 va ser la costa d’Alacant, especialment per les possibilitats de tenir bon temps. A Elx hi van anar la majoria de missions, tant espanyoles com estrangeres.
Flammarion, acompanyat de la seva esposa Sylvie i d’altres astrònoms francesos, entre els quals hi havia l’abat Théphile Moreux, també excel·lent divulgador, van arribar en tren a València el 25 de juliol, («mecidos por la proverbial lentitud dels ferrocarrils espanyols») on van ser rebuts per les autoritats i multitud de persones. Moreux va escriure: «Cent mil persones els van saludar al seu pas en els landós de l’Ajuntament durant aquesta jornada inoblidable. La Ciència, en la persona de l’il·lustre astrònom, va ser literalment coberta de flors. Les avingudes estaven jalonnées de flors com en els dies de les més belles cerimònies religioses».
En realitat va ocórrer que es va aprofitar la presència de tan popular científic per inaugurar el primer tramvia elèctric de la ciutat, amb la qual cosa, tots dos, tramvia i Flammarion, es van veure afavorits pel fervor popular.
A València els estaments científics van oferir a Flammarion un homenatge al Jardí Botànic amb 70 comensals. L’endemà van reprendre el viatge anant cap a Alacant en un vagó-saló de luxe que la companyia de ferrocarrils havia posat a la seva disposició. Fins i tot els va acompanyar l’inspector-cap de la companyia, Sr. Kowolaski.
A totes les estacions nombrosos admiradors van saludar el pas de Flammarion informats per la premsa. Fins i tot es van penjar pancartes al·ludint a aquesta admiració: A Villena: «Reconeixement a qui ens ha fet conèixer l’Univers i ha elevat les nostres ànimes en la filosofia de l’infinit». A Elda: «¡Immortalitat al poeta dels cels!». A Elda, firmada per admiradors de Xàtiva: «Homenatge al Savi independent, al filòsof, al pensador».
L’acollida a Alacant va ser absolutament entusiasta… «Tota la població estava a l’estació, malgrat l’hora tardana». Van viatjar a l’hotel en el landó del Governador. Dos dies després van anar a Elx. Moreux escriu: «Adverteixo amb estupor que ens trobem en una ciutat de 30.000 habitants i que 25.000 persones estan a l’estació».
Elx estava plena de cartells anunciadors de l’eclipsi als carrers, amb estrelles, cometes, monstres i dracs per impressionar els ciutadans.
I va arribar el 28 de maig, dia de l’eclipsi. Flammarion va situar el seu instrumental a la terrassa de la casa de camp de l’alcalde. La totalitat va tenir una durada d’1 m 19 s. Flammarion va escriure: «La llum s’afebleix considerablement i la seva pal·lidesa és alhora estranya i sinistra... assumeix un tint angoixant». I Théophile Moreux va descriure la corona com: «Teixida de fils transparents amb tons d’or i plata».
Milers de visitants, incloent-hi unes 40 expedicions científiques (espanyoles, franceses, britàniques, escoceses...) van acudir a la ciutat. Algunes expedicions es van situar a Santa Pola. A l’interior de la Península també n’hi va haver a Plasència (Càceres), a Tobarra (Albacete)...
L’endemà, Flammarion i la seva comitiva es van desplaçar a Madrid, on van seguir les mostres d’admiració. Van ser rebuts al Palau Reial per la Reina Regent i el jove rei Alfons XIII; aquest, als 14 anys, estava molt interessat per l’astronomia.
A Elx hi havia, doncs, altres missions i, entre elles, una de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, encapçalada per Josep Comas Solà. L’interès principal de Comas va ser estudiar la composició de la cromosfera i de la corona aprofitant els curts instants en què el disc solar estava ocult darrere la Lluna. Comas va disposar d’una càmera amb un prisma davant l’objectiu. (Figura 8). Ell mateix explica el resultat: «Vaig treure el primer clisé de l’espectre cromosfèric tres segons després d’haver començat la totalitat. En aquest clisé es distingeixen més de 120 ratlles brillants. Em falta fer l’estudi micromètric per determinar les longituds d’ona, però de moment apareixen amb tota evidència ratlles del sodi, de l’hidrogen, del ferro, de la ratlla coronal, del calci i del magnesi. Les més abundants són les del ferro i les més brillants (per a la fotografia) les H i K (calci), les de l’hidrogen i les del magnesi. Es concep perfectament que la incandescència del magnesi i del calci produeixin la brillant i blanca llum de l’anell cromosfèric, rosat en alguns llocs per l’hidrogen».
Fig. 8. Espectre de la cromosfera i les protuberàncies.
En aquella època estaven molt interessats a comprendre l’estructura gasosa del Sol. El mateix Comas va escriure: «¿La corona està formada per matèria o és simplement un conjunt d’efluvis, elèctrics potser, que surten del Sol? Els parers estan dividits sobre el particular.»
L’eclipsi de 1905
Al cap de cinc anys hi va haver un altre eclipsi total amb un recorregut, casualment, bastant similar. Espanya va ser l’únic país d’Europa des d’on es va poder veure la totalitat (Figura 9).
Fig. 9. L’ombra el 1905.
L’ambient astronòmic havia pujat de to. Arran de l’eclipsi de 1900 un entusiasta, Antonio Osborne, havia sufragat la construcció de l’Observatori de la Cartuja, a Granada, amb un excel·lent equipament astronòmic, meteorològic i sísmic. El 1904 s’havia inaugurat extraoficialment l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, junt a Tortosa, amb una inauguració oficial que es faria coincidir amb l’eclipsi de 1905. I el 1904 s’havia inaugurat l’Observatori Fabra, al Tibidabo, a Barcelona.
I així estaven quan el 30 d’agost de 1905 es va produir un altre eclipsi total.
Hi va haver una important missió de l’Observatori Fabra (Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona) dirigida per Josep Comas Solà que es va instal·lar a Vinaròs, on també hi van acudir altres equips. Entre els instruments figuraven diversos telescopis refractors equipats per a fotografia, un dels quals era el refractor Grubb de 156 mm del propi Comas. (Figures 10 i 11). I tenien també una càmera cinematogràfica que els va prestar la firma Gaumont, de París, a la qual Comas va col·locar un prisma davant l’objectiu per fotografiar l’espectre de la corona, una ambició que hi havia en aquella època per conèixer la seva composició.
Fig. 10. Instal·lació a Vinaròs de la missió de l’Observatori Fabra. Dret, al terra, junt al telescopi està Josep Comas i a la taula la seva esposa, María Patxot.
Fig. 11. La corona segons un dibuix de Salvador Raurich, un dels components de la missió de l’Observatori Fabra.
Comas va dir: «Encara que una nuvolet va ocultar la totalitat durant un minut (la totalitat a Vinaròs va ser de 3 m 36 s) ens van quedar 2 minuts i mig d’imatge claríssima per efectuar totes les nostres observacions perfectament organitzades i que van ser assajades els dies anteriors en diversos simulacres d’observació».
Van poder veure i fotografiar l’eclipsi però els va fallar la filmació de l’espectre-relàmpago amb la càmera cinematogràfica. Com és sabut, en aquella època s’havia de fer circular la pel·lícula mitjançant una maneta i l’operador estava tan emocionat i nerviós que es va posar a filmar prematurament i massa ràpid; en el moment crucial de la totalitat se li van acabar els 25 metres de la pel·lícula (Figura 12).
Fig. 12. Sèrie cinematogràfica fins a 20 segons abans de la totalitat perquè es va acabar la pel·lícula prematurament.
Després d’haver vist la fase total el cel es va cobrir i ja no van poder veure la segona fase parcial.
Entre les altres missions hi va haver la de l’Institut i Observatori de la Marina, de San Fernando, que es va situar a Sòria. Va obtenir unes magnífiques fotografies amb molt detall, bastant inusual en l’època.
Burgos va ser un altre emplaçament escollit per diverses missions, especialment perquè l’Ajuntament va fer una forta campanya des de mesos abans i va organitzar actes paral·lels durant diversos dies. Hi van acudir científics del Regne Unit, Alemanya, França, Bèlgica, Portugal i Estats Units. Els serveis ferroviaris des de Madrid i Irún van haver de ser reforçats. Fins i tot hi va acudir a Burgos el rei Alfons XIII amb la seva família.
Es van elevar tres globus tripulats i altres com a sondes amb instruments meteorològics. No tinc gaire clar què és el que pretenien els passatgers dels globus... (Figura 13).
Fig. 13. Globus a Burgos des dels quals veure l’eclipsi.
A la localitat de Cistierna (Lleó) es van instal·lar diverses missions, especialment franceses, amb Pierre Puiseaux al capdavant i un gran equip instrumental que va ocupar tres vagons del ferrocarril.
L’eclipsi híbrid de 1912
Finalment, el tercer eclipsi de la sèrie, el 17 d’abril de 1912. Aquest va ser híbrid. A causa de la curvatura de la Terra, l’eclipsi va començar sent anular, després va passar a total en el seu recorregut per la Península (només per Galícia i Astúries) i després, al mar Cantàbric, va tornar a ser anular per sobre de França. Això va fer que la fase total fos molt curta, de tan sols 7 segons com a màxim (Figura 14).
Fig. 14. Mapa de 1912.
L’eclipsi de 1912 va ser molt complex perquè els càlculs sobre la fase total eren incerts ja que no es disposava de dades prou precises sobre el diàmetre lunar i sobre la posició dels dos astres, de manera que el director de l’Observatori de Madrid, Francisco Íñiguez, va escriure: «Amb el valor mínim del diàmetre lunar l’eclipsi serà anular en tota la seva durada». Va recalcar que l’eclipsi podria no ser total en cap part tot i que el més probable és que sí ho fos. I, clar, Íñiguez va dir que «situar-se bé serà la primera dificultat greu que en aquest cas haurà de vèncer» perquè podia dependre de molt pocs metres el veure la totalitat o no. Ni tan sols podien confiar en els mapes geogràfics perquè les ubicacions no tenien la precisió requerida en aquest cas. «...Les posicions geogràfiques dels pobles situats als mapes no són més que aproximades».
Les missions van haver d’instal·lar-se al nord-oest peninsular, procurant no estar prop del mar perquè la possibilitat de nuvolositat era major. La missió de l’Observatori de Madrid es va instal·lar a Cacabelos (Lleó), i la missió de l’Observatori Fabra-Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, dirigida per Josep Comas Solà, va anar a Barco de Valdeorras la previsió de la qual era d’una amplada de la banda d’ombra de només 166 metres i una totalitat de 0,2 segons. Hi van anar gràcies als càlculs de José Joaquín Landerer, el promotor de l’Observatori de l’Ebre.
En aquesta ocasió el grup va ser molt reduït pel retall pressupostari imposat per l’Acadèmia. I, a més d’una càmera fotogràfica, van portar una altra vegada el cinematògraf per intentar filmar l’espectre-relàmpago en els moments en què apareix la cromosfera solar, al principi i al final de la totalitat.
La ubicació no va ser la desitjada, al centre de la franja; van quedar a un costat, amb una totalitat gairebé instantània; a més, la totalitat es va avançar 24 segons segons els càlculs. En lloc de fotografiar la corona, Comas la va dibuixar, el que en aquelles circumstàncies va resultar ser el més pràctic.
Aquesta vegada la càmera cinematogràfica va funcionar i va poder obtenir l’espectre de la cromosfera, amb la presència sobretot de les línies de l’hidrogen. La figura és una reproducció dibuixada per ressaltar el resultat (Figura 15).
Fig. 15. Còpia de l’espectre obtingut cinematogràficament.
La pel·lícula després va ser projectada en una sessió de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, però a continuació se’n va perdre el rastre. No està ni a l’Observatori Fabra ni a l’Acadèmia; la vivenda de Comas, on tenia el seu observatori, va ser desmantellada després del fallecimiento de la seva vídua, Amelia.
A les cròniques que va publicar Comas després de l’eclipsi, no deixa de referir-se a els excel·lents menjars que s’oferien a les fondes de la zona.
L’eclipsi de 1959
El 2 d’octubre de 1959 hi va haver un eclipsi que va ser total a les Canàries i parcial a la Península. Va despertar molta atenció perquè la mobilització a les illes va ser impressionant amb la presència de nombroses missions espanyoles i estrangeres amb importants equips instrumentals.
El gruix dels científics es va instal·lar a Punta Jandía, a Fuerteventura, i alguns a Tarajalejo. Va succeir que el dia de l’eclipsi el cel va aparèixer cobert, i per desesperació de molts a Jandía no van poder veure la totalitat (Figura 16). Tan sols un equip holandès a Tarajalejo va poder obtenir algun resultat.
Fig. 16. L’eclipsi de 1959 des de Jandía (Fuerteventura).
Però l’eclipsi va servir per a una cosa important: entre els científics espanyols es va reprendre una idea antiga d’instal·lar un observatori a la zona del Teide i l’any següent Francisco Sánchez va començar a moure els fils per aconseguir-ho. El 1964 es va instal·lar un primer telescopi per a prospeccions i el 1970 es va inaugurar oficialment l’observatori; avui dia és dependent de l’Institut d’Astrofísica de Canàries.
A Sabadell vam poder veure l’eclipsi com a parcial. Jo tenia 15 anys i ja posseïa un senzill telescopi. Vaig estar dibuixant tot el procés.
A la Península no n’ha hagut un altre d’eclipsi total; sí que n’hi va haver un, el 1961, que aquí es va apropar molt a la totalitat donat que la línia de l’ombra va passar pel sud de França.
L’eclipsi de 1961
El 15 de febrer de 1961, a primera hora del matí, hi va haver un eclipsi total l’ombra del qual va creuar França pel sud, molt a prop dels Pirineus. A Sabadell es va ocultar el 96 % del diàmetre solar. L’Agrupació feia pocs mesos que havia estat fundada i l’esdeveniment va acaparar els mitjans periodístics. Es van instal·lar diversos telescopis a la terrassa contigua a l’observatori i el públic hi va acudir en massa.
Va ser a primera hora del matí i estava ennuvolat a gairebé tota la Península Ibèrica, però un oportun i breu clar va permetre que des del nostre observatori es pogués fotografiar el moment màxim (Figura 17). Per la posició geogràfica i per l’oportunitat del clar, la fotografia va ser, segurament, la que va mostrar la fase més avançada de tota Espanya. Tot i que la franja de la totalitat va passar a menys de 200 km de Sabadell, ningú hi va anar; viatjar no era gens fàcil aleshores, i menys a l’estranger.
Fig. 17. Fotografia des de la terrassa de l’Agrupació.
De l’eclipsi se’n va parlar bastant per un altre motiu no astronòmic. S’estava filmant a Itàlia la pel·lícula «Barrabàs» sobre el personatge bíblic, dirigida per Richard Fleischer i protagonitzada per Anthony Quinn. Hi ha una escena amb la crucifixió de Jesús i se’ls va ocórrer que podrien rodar-la durant l’eclipsi total per mostrar l’enfosquiment del Sol en el moment de la mort. I així es va fer, amb èxit, el que va contribuir a popularitzar el film. Només podien realitzar una presa i el risc era que un núvol pogués arruïnar els plans (Figura 18). [El conferenciant projecta un vídeo amb aquesta escena de la pel·lícula].
Fig. 18. L’eclipsi després de la crucifixió de Jesús a la pel·lícula «Barrabàs».
L’eclipsi anular de 2005
No va ser un eclipsi total, però també va tenir la seva gràcia. El 3 d’octubre de 2005 la franja va creuar diagonalment la Península Ibèrica (Figura 19).
Fig. 19. Mapa de l’eclipsi anular de 2005.
L’operatiu que va muntar l’Agrupació va ser considerable. Mentre un bon nombre de socis es desplaçaven a Tunísia, altres es repartien per diversos punts de la Península, especialment a Jábaga (Conca) on es va establir el nostre Camp d’Observacions (Figura 20). I a través del web de l’Agrupació es va retransmetre en directe des d’Ourense, Madrid, Alfaz del Pi (Alacant) i Sabadell. Es van connectar 29.282 persones, arribant a saturar la xarxa en alguns moments. Moltes des de molt diversos països (Figura 21).
Fig. 20 (esquerra). Imatge obtinguda per Ernest Arredondo des de Jábaga (Conca). Fig. 21 (dreta). Seu de l’Agrupació amb l’eclipsi parcial.
I arribem al dia d’avui quan ens estem preparant per als nous espectacles a partir de l’any que ve.
Tres eclipsis
El proper, el 12 d’agost de 2026, serà l’eclipsi més mediàtic perquè creuarà tota la Península pel centre, tot i que la totalitat no passarà per les grans capitals: Lisboa, Madrid ni Barcelona. Sí, en canvi, per Oviedo, Lleó, Burgos, Valladolid, Sòria, Saragossa, Castelló i Balears. Tarragona i València quedaran dins de la franja però per molt poc (Figura 22).
Fig. 22. Recorregut de la totalitat l’agost de 2026.
Però no tot serà positiu. L’eclipsi tindrà lloc a la posta de sol, amb el Sol molt baix sobre l’horitzó i amb la posta abans que finalitzi la fase parcial. Caldrà seguir l’eclipsi des de llocs on es pugui veure l’horitzó de ponent... i que estigui destapat.
L’Agrupació ja s’ha començat a mobilitzar. S’han organitzat dues expedicions per buscar el millor lloc (en teoria). Tot i que la totalitat pugui veure’s des de llocs propers, com Tarragona, no gaudiran de les millors condicions perquè el Sol s’ocultarà abans que a l’oest peninsular; i Tarragona està prop del límit de la franja de la totalitat, no al centre, i, en conseqüència, el temps de la totalitat serà molt breu.
Una de les expedicions de l’Agrupació, en autocar, ocuparà del 10 al 13 d’agost, desplaçant-se fins al castell d’Haza, prop d’Aranda de Duero (Burgos); també hi haurà, com és habitual en els nostres viatges, visites turístiques; entre elles al jaciment d’Atapuerca. A dia d’avui les places ja estan cobertes i hi ha llista d’espera.
Per als qui no vulguin veure l’eclipsi tan a prop de l’horitzó hi haurà un grup que anirà a Islàndia, sortint el dia 3 i tornant el 14, amb base a Reykjavík.
El 2 d’agost de 2027 hi haurà un altre eclipsi la banda total del qual passarà per l’estret de Gibraltar, amb una totalitat molt llarga: 6 minuts 26 segons (el màxim possible són 7 minuts). Podrà veure’s com a total des del Camp de Gibraltar, Cadis, Jerez i, per molt poc, Màlaga; també des de Ceuta i Melilla. Al Marroc, Tànger. Serà gairebé al migdia i, per tant, el Sol estarà alt. El màxim de l’eclipsi serà a Egipte (Figura 23).
Fig. 23. Mapa de 2027. La totalitat ocupa tot el mapa excepte la petita franja a la part superior.
Finalment, un anular el 26 de gener de 2028 a la posta de sol, amb el Sol també junt a l’horitzó. I al gener és molt fàcil que el cel no sigui transparent.
La línia de la centralitat passarà per Sevilla, Còrdova, prop d’Albacete, València i Tarragona, tot i que en aquesta ciutat el Sol estarà a menys d’un grau sobre l’horitzó; a Lleida, també, amb el Sol ocultant-se en el moment màxim. Les grans capitals Barcelona, Madrid i Lisboa quedaran fora i només veuran la fase parcial (Figura 24).
Fig. 24. L’eclipsi anular de 2028.
Finalment, dos consells: un eclipsi de Sol mai no s’ha de mirar directament sense tenir la vista degudament protegida. Recordin: hi ha ulleres especials per a això; l’Agrupació les subministra. Els instruments òptics han de tenir també els seus filtres especials. I ull amb les carreteres: s’embussaran!